Arxiu de la categoria ‘Activitats en família’

Un passeig de tardor per Gallecs

dimarts, 28/10/2014
Gallecs Panoràmica.jpg

Gallecs és un excepcional pulmó verd situat al cor del Vallès Oriental. © Òscar Marín

Qui descobreix l’espai rural de Gallecs per primera vegada, no pot deixar de sorprendre’s. Sorprèn que a Mollet del Vallès, una ciutat tan industrialitzada, encara s’hi conservi un paratge rural de gran valor paisatgístic, ambiental i històric. Aquest ampli territori d’unes 730 hectàrees està travessat per camins freqüentats pels veïns de la població, senders que permeten acostar-se a la flora, a la fauna i al patrimoni arquitectònic, essencialment esglésies i masies. Gallecs és un exemple de supervivència. On ara hi ha camps i boscos, s’hi va projectar durant la dictadura una zona d’habitatges per acollir les fortes migracions que van arribar a l’àrea metropolitana (per entendre’ns, una població com ara Badia del Vallès). Els terrenys van ser expropiats, però el projecte no acabava de tirar endavant. Mentrestant, els antics propietaris van seguir treballant les seves terres, però sense fer-hi cap manteniment ni construcció, esperant que tard o d’hora els fessin fora definitivament i comencessin les obres. El moment, per sort, no va arribar mai, i avui Gallecs és un magnífic exemple d’un espai agrícola amb horts recreatius, espais verds, cultius ecològics i quilòmetres de camins.

Gallecs.jpg

L’eix bicicleta travessa Gallecs. Un camí accessible a peu, amb bici o amb cadira de rodes. © ÒM

Masia a Gallecs.jpg

Hi trobem masies com Can Jornet, Ca l’Andreu, Cal Ferrat, Ca l’Antich o la Torre d’en Malla. © ÒM

Gallecs està viu: s’hi fan calçotades, s’hi celebren aniversaris, s’hi organitzen caminades i no són pocs els veïns de Mollet que hi passegen els gossos o hi van a córrer després de la feina. També s’hi organitzen moltes activitats pedagògiques per a escoles, gestionades per les diverses entitats relacionades amb el territori: l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Escola de Natura del Corredor… Entre les activitats que s’hi fan hi destaca la construcció de caixes niu, l’explicació dels secrets de l’agricultura ecològica, tallers d’usos i aplicacions de les plantes i rondalles sobre la flora i la fauna de Gallecs. No deixeu de visitar l’agrobotiga, al costat de l’església de Santa Maria, on trobareu productes autòctons com la mongeta del Ganxet, les melmelades casolanes i la cervesa TOC d’espelta ecològica. La possibilitat de fer rutes, a peu o amb bicicleta, també és destacable. Hi ha quatre itineraris que es poden descarregar a través del web de l’espai natural. L’accés és molt fàcil, es troba a tocar de l’autopista AP-7. Ara només us queda gaudir-ne!

Blats i melmelades.jpg

S’hi conreen blats antics com la xeixa, l’espelta, el blat Montcada i el blat persa. © ÒM

Capvespre a Gallecs.jpg

Capvespre a l’espai rural protegit de Gallecs. © ÒM

Un dia al Salou del rei Jaume I

dilluns, 8/09/2014

Així com Barcelona va construir un gran monument a Cristòfor Colom al port, i el va posar de cara al mar —encara que Amèrica es troba en la direcció contrària—, Salou va dedicar una escultura al rei Jaume I el Conqueridor al passeig marítim, mirant cap a Mallorca. El monument data de l’any 1965 i rememora la sortida del monarca català d’aquestes platges, el 5 de setembre del 1229, amb un estol de més de cent cinquanta vaixells per conquerir la més gran de les Balears. L’objectiu era l’annexió de les Illes i va representar la victòria més gran de Jaume I contra els sarraïns. El fet és tan rellevant que Salou no podia deixar passar l’oportunitat de celebrar-ho amb una festa medieval, com les que es fan en d’altres poblacions catalanes, sí, però amb un motiu més sòlid. Pels carrers del nucli antic s’hi troben, durant el primer cap de setmana de setembre, algunes parades típiques d’aquestes fires: d’herbes remeieres, de coques i pastissos, d’embotits, de fruits secs, de peces d’artesania… No hi falta un grup de música tradicional, uns contacontes al pati de la biblioteca, un ferrer que fa una demostració del seu ofici al carrer o un ballarí que imita les danses dels dervixos giròvags de l’Orient Mitjà.

Festa Jaume I Salou 02.2.jpg

Una versió acolorida de la dansa dels dervixos a la Festa del rei Jaume I. © ÒM

Festa Jaume I Salou 01.jpg

Grups de músics recorren els carrers plens de parades del nucli antic de Salou. © ÒM

El punt fort de la celebració és la desfilada que surt el dissabte al vespre, però que es prepara a consciència durant les setmanes anteriors. Prop de tres-centes persones, moltes de les quals són veïns de Salou i voltants, hi representen soldats, nobles, dames i camperols. Junts formen una comitiva que acompanya el rei Jaume I i la seva esposa, Violant d’Hongria, des de la Torre Vella fins a la platja de Llevant, d’on van salpar aquells famosos vaixells, ara fa 785 anys. Hem pogut accedir a la Torre Vella durant els preparatius de la festa, hem constatat la il·lusió dels salouencs per recuperar un episodi decisiu de la seva (de la nostra) història, i malgrat que la recreació medieval pot semblar fora de context passant entre carrers de moderns apartaments, aplaudida per turistes russos, britànics i francesos, dins la Torre Vella es viu un ambient que bé pot recordar els anys en què Salou era un dels ports més importants de la Corona d’Aragó.

Festa Jaume I Salou 04.jpg

El rei Jaume I mira a càmera mentre les dames assagen el seu ball al pati de la Torre Vella. © ÒM

Festa Jaume I Salou 08.jpg

La reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, amb un dels cavallers de la cort. © ÒM

Festa Jaume I Salou 09.jpg

Unes tres-centes persones vestides d’època participen en la desfilada medieval. © ÒM

Festa Jaume I Salou 12.jpg

També hi ha nens en la comitiva que acompanya els monarques pels carrers de Salou. © ÒM

Festa Jaume I Salou 07.jpg

Hi són representats des dels membres de la cort fins a les classes populars. © ÒM

Festa Jaume I Salou 06.jpg

La desfilada surt de la Torre Vella, del segle XVI, i arriba a la platja de Llevant. © ÒM

Festa Jaume I Salou 05.jpg

Veïns de Salou i altres viles properes participen amb il·lusió en la recreació històrica. © ÒM

Si voleu experimentar amb tots els sentits el passat medieval de Salou, podeu completar l’experiència assaborint els menús especials que ofereixen alguns restaurants de la vila durant el cap de setmana. Cadascun elabora la seva versió a partir de l’antic receptari Sent Soví, escrit l’any 1324, el primer receptari conegut de la cuina catalana. Vaig tastar l’excel·lent menú del restaurant José Luis Arceiz, format per un petit entrant d’esferificació d’oli d’oliva i piruleta de formatge de cabra; un milfulls de paté, poma i baldana amb avellanes caramelitzades; un bloc de xai a baixa temperatura amb puré de moniato, i una poma al forn farcida de gelat de vainilla. Després d’aquesta contundent i saborosa revisió d’un àpat medieval, un últim passeig relaxat per la fira és la millor opció abans de tornar al ritme trepidant del segle XXI.

Sent Soví Salou 1.jpg

Una versió actualitzada dels milfulls medievals, en aquest cas amb paté i poma. © ÒM

Sent Soví Salou 2.jpg

El xai era un dels ingredients principals de moltes receptes medievals. © ÒM

Sent Soví Salou 3.jpg

Refrescant poma al forn amb gelat i cruixent de cereals i xocolata. © ÒM

Amb bici per la Via Verda de la Terra Alta

divendres, 24/01/2014

Que sóc un enamorat dels paisatges de la Terra Alta, ja us ho havia dit. Fa uns mesos us recomanava al blog 10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan i també us parlava dels sabors i aromes de la comarca. Ara us proposo descobrir la Via Verda de la Terra Alta, un itinerari turístic que transcorre entre les antigues estacions ferroviàries d’Arnes-Lledó i el Pinell de Brai i pel qual només es pot transitar a peu, amb bicicleta o a cavall. Fa unes setmanes vaig recórrer el tram entre Horta i Prat de Comte, un tram fàcil, tot de baixada, apte fins i tot per a qui no li agradi pedalar. Podeu dur-hi les vostres bicis o, una opció còmoda, contractar els serveis d’alguna de les empreses que faciliten el lloguer de bicicletes i la recollida en el punt de la ruta que vulgueu.

Via Verda Terra Alta.JPG

Amics, famílies, tot tipus de públic gaudeix de l’antic traçat ferroviari. © Òscar Marín

De bon matí, sortim de l’hotel Miralles i ens acostem fins a l’antiga estació, avui abandonada, d’Horta de Sant Joan. Aviat observarem davant nostre la muntanya de Santa Bàrbara, emblema del municipi, emmarcada en un paisatge majestuós de grans muntanyes cobertes d’ametllers, oliveres i pinedes. Més endavant, ens saluda la Mola d’en Canar, poc abans de trobar-nos amb el riu Canaletes, fresc, vigorós, que ens segueix de ben a prop fins ben bé el final de la ruta. Túnels i viaductes s’alternen, i entre aquests darrers destaquen el que salva el barranc del Molí del Cap (km 8,5) i el que creua el barranc de la Balloca (km 10), amb els seus arcs estilitzats.

Via Verda.JPG

Un dels grans aqüeductes que es van construir perquè hi passés el tren. © ÒM

IMG_6718.JPG

El riu Canaletes ens acompanya durant bona part del recorregut. © ÒM

La vista de l’ermita de Sant Josep, cap al quilòmetre 13, ens anuncia l’arribada a Bot. El poble, situat al costat de l’estació, és punt obligat d’aprovisionament. Oli, ametlles i vi són els productes típics de la població, a més dels embotits. Recorrent la via, entre trinxeres, viaductes i túnels, es passa sota la Mola d’en Canar. L’últim túnel d’aquest tram és el més llarg de la ruta, amb 739 metres. Uns petits llums il·luminen amb prou feines el túnel. A la sortida d’aquesta llarga galeria apareixen les ruïnes de l’estació de Prat de Comte, que dista del poble al qual dóna nom uns quatre quilòmetres. Aquí acabem el nostre recorregut. A l’estació ens hi espera un vehicle per recollir les bicicletes i portar-nos fins a Horta de Sant Joan, punt d’inici de la ruta.

Bot.JPG

L’antiga estació abandonada ens anuncia l’arribada al poble de Bot. © ÒM

Estació de Bot.jpg

Un antic ferrobús s’ha habilitat com a bar de la Via Verda a Bot. © ÒM

Túnel Via Verda.JPG

El túnel més llarg que trobem a la Via Verda té més de 700 metres de llarg. © ÒM

Si voleu continuar, passareu per la Fontcalda, un paratge encisador i un bon lloc de repòs, i travessareu els Estrets de Dalt, on el Canaletes s’encaixa entre penyes. Un camí tallat a la roca permet recórrer aquest estret i arribar fins a una singular zona de banys. En aquesta zona destaca el grandiós viaducte ferroviari que salva el rierol de la Fontcalda. Aquest nou tram de via, fins a l’estació del Pinell de Brai, ha estat aprofitat per al traçat d’una ruta de senderisme de la Terra Alta: la PR-C-98. Sobre nous viaductes i túnels arribareu al quilòmetre 20. En aquest punt se situa el túnel “culpable” de la clausura del ferrocarril, en produir-se un important enfonsament. Per això, s’ha aprofitat una pista que esquiva el túnel per l’exterior. El punt final són les andanes de l’estació del Pinell de Brai. Aquí finalitza la Via Verda de la Terra Alta, però no les possibilitats de ruta. Des d’aquest mateix punt, és possible continuar l’itinerari fins a Tortosa, seguint la Via Verda del Baix Ebre. 26 km addicionals evocant el viatge dels trens del “Sarmentero”.

Bici Via Verda.JPG

Un moment de repòs per contemplar el magnífic paisatge de pins i oliveres. © ÒM

Trepitjant el Born del 1714

dimarts, 10/09/2013

Feia temps que esperàvem l’obertura del Born Centre Cultural, després d’anys de treballs arqueològics, i ha arribat el moment. L’any passat ja vaig tenir la sort de trepitjar l’espai mentre els arqueòlegs hi treballaven, tot un privilegi, perquè es tracta d’un jaciment singular, únic a Europa per les seves dimensions, excepcional per l’òptim estat de conservació de les ruïnes, un espai que permet fer un retrat minuciós de la vida quotidiana a Barcelona entre els segles XIV i XVIII i ens submergeix en les restes visibles de la ciutat enderrocada per les tropes de Felip V l’any 1714.

Centre Cultural Born 6.jpg

El jaciment del Born durant els treballs arqueològics. © Òscar Marín

Centre Cultural Born 1.JPG

La visita permet trepitjar els antics carrers del Born, avui desenterrats. © ÒM

En sabem fins i tot els noms de les places i dels carrers, abans enterrats, pels quals ara es pot tornar a passejar: el carrer dels Corders de Viola, el dels Xuclés, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres, el de Bonaire, la plaça del Mercat, el Rec Comtal… També es coneixen els oficis que s’hi practicaven i les persones que vivien en la cinquantena de cases enderrocades. Es té constància de la taverna dels Colomer, de l’adrogueria Duran, de l’hostal de l’Alba… Precisament, l’artista Frederic Perers va penjar als balcons que envolten el Born Centre Cultural diverses lones amb els cognoms de les famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys, aquelles que van ser expropiades i obligades a enderrocar les seves llars abans de marxar.

Cognoms famílies Born.jpg

Entre reivindicacions veïnals, els cognoms dels qui vivien al Born al 1714. © Montse Angulo

Centre Cultural Born 8.JPG

Des de la plataforma superior es pot distingir el traçat de l'antic Born. © ÒM

Una exposició permanent, “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”, explica com era aquella “zona zero” de la Barcelona humiliada per les tropes borbòniques i resumeix la importància de les troballes, amb una gran mostra de peces que ens descriuen clarament com era el dia a dia dels veïns i comerciants de la zona. Al costat, la col·lecció temporal “Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714” fa un repàs d’aquell moment històric amb muntatges audiovisuals i objectes emblemàtics com la bandera restaurada de Santa Eulàlia, penó que el conseller en cap Rafael Casanova va enarborar l’11 de setembre de 1714, a les 7 h, en el contraatac al terraplè de la muralla situat entre Jonqueres i el Portal Nou. I tot això, el jaciment i les exposicions, dins la monumental estructura de ferro del magnífic mercat del segle XIX.

Centre Cultural Born 5.JPG

Treballs arqueològics sota l'antic mercat de ferro. © ÒM

Centre Cultural Born 2.JPG

Fragments de plats, rajoles i estris de cuina trobats al jaciment. © Òscar Marín

No us perdeu aquesta visita excepcional. Després d’una Diada irrepetible, la visita al Born resultarà un bon estímul per a tots aquells que estimen la història de Catalunya i una descoberta per a qui encara no la conegui prou bé.

Centre Cultural Born 7.jpg

50 anys de càmping al Valldaro

dimecres, 31/07/2013

Els càmpings ja no són el que eren fa cinquanta anys. Els més veterans de la Costa Brava, com el càmping Valldaro, van començar amb unes poques parcel·les de terra i, dècades més tard, la qualitat de les instal·lacions els ha convertit en establiments de característiques similars a les d’un hotel. Amb el temps, el càmping s’ha consolidat com una alternativa de vacances tant per a les famílies com per a les parelles o grups d’amics que busquen uns serveis de categoria sense haver de gastar molts diners, i que agraeixen el contacte amb la natura i la possibilitat de moure’s amb llibertat lluny del brogit urbà.

Valldaro4.JPG

Àrea d’habitatges mòbils Mare Nostrum al càmping Valldaro. © Òscar Marín

En aquest cas, el Valldaro acaba de fer cinquanta anys en perfecte estat de salut. Els iniciadors de l’aventura foren en Ramon Mestres i la Rosa Burgada. A poc a poc van ampliar les dimensions i els serveis del seu càmping, oferint noves modalitats d’allotjament. Els seus fills (els germans Marina, Ramon, Glòria i Nuri) han continuat amb el projecte, millorant l’establiment cada dia. Aquesta temporada han inaugurat una nova zona recreativa que inclou una pista esportiva amb gespa artificial, un parc infantil amb gronxadors, tobogans i jocs, i un circuit per practicar diversos exercicis gimnàstics a l’aire lliure.

Valldaro.JPG

El restaurant L’Orangerie, davant la piscina reformada i al costat de la nova àrea de jocs. © ÒM

Valldaro3.JPG

Nou parc infantil del càmping Valldaro amb circuit d’exercicis gimnàstics. © ÒM

Aquest càmping rep molts clients catalans, també holandesos i francesos (d’alemanys n’hi ha menys, perquè acostumen a preferir allotjaments a primera línia de mar). No tenim el mar a tocar, però hi trobem tots els serveis d’un càmping de primera categoria. Tres piscines, un ampli jacuzzi a l’aire lliure, bars i restaurants amb servei per emportar, dos supermercats, bugaderia, servei de lloguer de bicicletes, Wi-fi a tot el recinte, un “espai zen” amb massatges a la carta… Nosaltres ens vam allotjar en un bungalou Mare Nostrum. Els habitatges mòbils d’aquestes característiques es troben en un recinte tancat i enjardinat i tenen espai per a quatre persones: dues habitacions, una amb llit de matrimoni i l’altra amb dos llits, cuina equipada, saló-menjador, bany amb dutxa i terrassa de fusta, televisió i aire condicionat. Hi ha molts altres tipus de bungalous i d’habitatges mòbils, fins i tot n’hi ha d’adaptats per a persones amb mobilitat reduïda.

Bungalou.jpg

Interior d’un dels bungalous Riuet, amb capacitat per a 5 persones. ©

Piscina Valldaro.jpg

A la piscina principal del Valldaro s’hi instal·la un inflable per a jocs aquàtics. ©

De ben segur que hi ha turistes que només vénen a la Costa Brava buscant el que no tenen habitualment als seus països: sol, una temperatura agradable i una mar on poder banyar-se. Ells contents i el nostre sector turístic, també. D’altres arriben atrets per la cultura, pels pobles, pels museus o per les activitats a l’aire lliure. Però els catalans que també volem gaudir dels encants de la Costa Brava i de la llibertat que ofereix el càmping tenim al Valldaro una opció excel·lent, envoltada de propostes molt atractives.

Valldaro2.JPG

Vista de l’àrea destinada als habitatges mòbils Empordà, al càmping Valldaro. ©

Tastant el producte més fresc del Prat

dijous, 27/06/2013

Fa uns dies em vaig acostar fins al Prat de Llobregat, on em van convidar per conèixer millor els productes frescos de la gran horta metropolitana. Després de revisitar les platges del Delta del Llobregat (com m’agrada aquesta zona), vam arribar-nos fins a Can Comas, la seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. Si no hi heu anat, us recomano la visita, perquè t’hi expliquen quins són els conreus estrella d’aquesta plana tan fèrtil (n’hi ha 66 de diferents, des de les carxofes i els espàrrecs fins a les cireres i els préssecs). Sabíeu que el Parc Agrari és la segona horta en extensió de l’àrea metropolitana després del Maresme? Uns 1.200 pagesos, el 75% a temps complert, hi treballen per mantenir uns cultius de primera qualitat. Els seus productes es poden comprar als mercats de pagès que es fan cada setmana en diversos punts del Baix Llobregat (per exemple, al parc de Torreblanca) i també als restaurants adherits a la campanya dels Sabors de l’Horta.

Parc Agrari.JPG

La masia de Can Comas, seu del Parc Agrari del Baix Llobregat. © Òscar Marín

Però el Prat no només ens regala fruites i verdures. Aquí s’hi cria el pollastre pota blava, una raça avícola autòctona, molt preuada a les cuines pel seu baix contingut en greix i el seu gust intens. Penseu que és l’única au de l’Estat que ha estat reconeguda amb una IGP (Indicació Geogràfica Protegida). En Joan Pujals, de Cal Senyoret, n’és un expert. N’ha vist criar tota la vida, des que era un marrec, i n’ha criat fins a la vellesa. Ens explica que aquesta raça única de gall, que a simple vista es distingeix per la cua negra i les potes blaves, va estar a punt de desaparèixer,  però gràcies a pagesos com el seu pare o ell mateix, que l’han criat sempre per a la família, avui podem gaudir, amb vista, gust i olfacte, d’aquest pollastre tan elegant (i saborós).

Pota Blava del Prat.JPG

El gall de pota blava, una raça autòctona del Prat molt valorada gastronòmicament. © ÒM

Joan Pujals Pota Blava.JPG

El pagès Joan Pujals ens mostra una fotografia on se'l veu de petit a Cal Senyoret. © ÒM

Veure l’animal en directe, corrent pel corral de Cal senyoret, té molta gràcia, però la segona part és menjar-se’l. La cosa és fàcil d’acomplir, perquè els principals restaurants del Prat inclouen en les seves cartes plats cuinats amb pota blava i, a més a més, cada any li dediquen unes jornades gastronòmiques (al març) i una fira avícola (al desembre). El dia que hi vaig anar, els xefs dels restaurants Rústic & Co i Mesón El Cortijo (tots dos formen part de la xarxa de restaurants El Prat Degusta’l) ens van preparar un tast d’alguns dels plats que elaboren amb el pota blava i amb la carxofa del Prat: crema de carxofa i mascarpone de cruixent d’ibèric, un “tigretón” de Pota Blava amb daus de carxofa i salsa de xocolata i un plat de pota blava a l’antiga amb brotxeta de carxofa confitada. Si us acosteu al Prat per tastar el pota blava comprovareu que hi ha poques carns tan meloses i lleugeres com aquesta. Ja m’ho explicareu!

Rústic & Co .JPG

El “tigretón” de pota blava i carxofa del Prat, creació del restaurant Rústic & Co. © ÒM

Mesón El Cortijo.JPG

Pota blava a l’antiga amb brotxeta de carxofa confitada, del Mesón El Cortijo. © ÒM

De càmping sota el sol de Tamarit

dijous, 20/06/2013
Castell de Tamarit

Una parella s’encamina cap al Tamarit Park Resort, a tocar del castell. © Òscar Marín

No és només pel sol i per la mar que Tamarit atreu la nostra atenció. Tamarit és un compendi del bo i millor que ofereix la Costa Daurada: una de les platges més àmplies del litoral, un castell amb molta història, un camí de ronda que voreja boniques cales, una àrea fluvial de gran valor a la desembocadura del Gaià, una façana marítima que ha conservat l’aspecte de barri de pescadors, les restes d’una vil·la d’època romana a la zona dels Munts, un hort on a l’estiu hi fan banys de fang… I enmig de tot això hi ha, sense ànim d’exagerar, un dels millors càmpings del país: el Tamarit Park Resort. Quan el qualifico com un dels millors em refereixo, en part, a la meva experiència personal, que no podia haver estat més rodona. Però ser entre els millors no és una casualitat ni una opinió puntual, cal molt d’esforç per arribar-hi. Aspectes com la netedat, la diversitat d’àrees d’oci destinades a les famílies, l’amplitud de les zones per a la pràctica de l’esport, els restaurants, les activitats d’animació, la professionalitat del personal que hi treballa i, és clar, la qualitat dels allotjaments són fruit d’un gran esforç i d’una inversió molt important en els darrers anys. Els clients ho perceben i molts repeteixen.

Els bungalous Cottage Junior del Tamarit Park Resort

Els bungalous Cottage Junior s’estenen en una àrea privilegiada del càmping. © ÒM

L'interior dels bungalous Cottage Junior

L’interior dels nous bungalous té l’aire d’un petit apartament urbà. © ÒM

Precisament fa unes setmanes vam estrenar un dels bungalous Cottage Junior que s’han instal·lat en segona línia de mar, en una zona privilegiada del Tamarit Park Resort. Els nous bungalous són ben agradables, tenen un llit de 160 cm, un sofà convertible en llit individual, un petit despatx, cuina amb nevera, fogons i estris, cabina de dutxa, lavabo amb moble i prestatges, televisió, terrassa de 7 metres quadrats, connexió Wi-Fi i s’hi pot aparcar al costat. I per si fos poc, els bungalous Cottage Junior es troben a la vora del restaurant Brisa, del forn de pa, del supermercat, d’una àrea de jocs i a tan sols vint o trenta passes de la sorra.

Una de les piscines del Tamarit Park Resort

Una de les piscines del càmping, on també hi ha banyera d’hidromassatge. © ÒM

Tamarit Park Resort

Un altre punt de vista de l’àrea destinada als nous Cottage Junior. © ÒM

Una zona d'esbarjo al Tamarit Park Resort

Hi ha diverses zones d’esbarjo per als clients més petits. © ÒM

El concepte de ‘resort’ implica que no ens cal sortir de l’àmbit del càmping per trobar-hi totes les comoditats que necessitem. És clar que marxar sense fer un passeig pel camí de ronda seria imperdonable, però tornar de la caminada i saber que al costat del bungalou hi tens un bon restaurant de cuina marinera és reconfortant. Des de les taules del restaurant Brisa sembla que puguem tocar les onades. I realment la paella que hi serveixen sembla acabada de sortir de la mar, com una versió gastronòmica de la Venus de Botticelli (disculpeu el forçat símil artístic, però la degustació d’aquest arròs amb la mar de fons i el castell a la vora em va semblar gairebé una obra d’art). Després d’unes bones postres i un cafè, es pot escollir entre una migdiada, un passeig per la platja o, si hi aneu amb nens, un dels tallers i espectacles que s’organitzen a l’àrea infantil (el taller de galetes de la Isabel és tot un èxit). Trieu l’opció que trieu, no haureu de caminar més de dos o tres minuts. És l’avantatge d’un càmping de primera categoria: serveis de molta qualitat amb l’enriquiment que ofereix l’aire lliure. Hi tornarem.

Paella d'arròs al restaurant Brisa

La paella d’arròs s’assaboreix davant del mar, amb el castell de Tamarit de fons. © ÒM

 

Un dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

dilluns, 15/04/2013

Practiqueu el ‘glàmping’? Aquest moviment, molt estès a Anglaterra, juga amb la fusió de les paraules ‘glamur’ i ‘càmping’ per anomenar els allotjaments amb encant ubicats en plena natura, generalment de dimensions reduïdes i amb un punt d’originalitat, fabricats amb productes naturals com fusta o tela i que ofereixen comoditats com les que trobaríem en una habitació d’hotel. Hi tindrien cabuda des de les cabanes als arbres, de les quals us parlava fa uns mesos, fins a les conegudes tendes de safari que representen una alternativa atractiva per dormir a la natura, passant per aquestes cabanes que hem estat els primers a estrenar.

Cabanes.JPG

L'únic càmping de la Península on trobareu aquestes cabanes és el Cala Llevadó. © Òscar Marín

El càmping Cala Llevadó de Tossa de Mar, un dels pioners de la Costa Brava, ha instal·lat unes peculiars cabanes forestals de forma arrodonida en una àrea privilegiada. Aquests nous bungalous ecològics sorprenen per la seva simplicitat. Fabricats amb fusta certificada a França i introduïts al nostre país per l’empresa catalana Casárbol, imiten la forma d’una tenda de campanya, però ofereixen les comoditats d’un petit apartament, amb capacitat per a quatre persones. D’entrada, tant els materials com les portes i la finestra de doble vidre faciliten l’aïllament tèrmic, per apaivagar la sensació de fred a les nits de primavera o la calor estiuenca, afavorint l’estalvi energètic. I en els seus 13 metres quadrats hi teniu tot el que us cal: un llit de matrimoni i un sofà convertible en dos llits individuals, un bany amb lavabo, WC i dutxa, pica, nevera, microones, cafetera, taula i tamborets per als àpats, i a l’exterior una terrassa de 6 metres quadrats amb dues gandules. Just al costat de cada cabana, hi ha un petit jardí de plantes aromàtiques i una taula amb cadires per dinar o sopar a l’aire lliure.

Cabanes Cala Llevadó.JPG

Interior acollidor, tot ben estudiat per al màxim aprofitament de l'espai. © ÒM

El concepte és ideal per a parelles o per a famílies amb un màxim de dos nens, ja que la zona on han estat ubicades les sis noves cabanes, separada amb una tanca de la resta del complex, disposa d’un espai de jocs i d’una àrea de pícnic exclusives per a les famílies que s’allotgin a les cabanes. I no ens oblidem de l’entorn, de la panoràmica des de la cabana sobre les grans extensions de pins que baixen fins al mar, fins a unes platges delicioses com la cala Figuera, que a l’abril encara és insòlitament solitària. Cada cop més, els viatgers amants de les experiències intenses, els “caçadors de sensacions” cerquem el glamur en l’elegància de les coses simples que ens regala la natura i en el bon gust de gaudir-ne amb tranquil·litat. Per això el ‘glàmping’ és una alternativa tan vigent i res millor que practicar-lo sense haver d’anar gaire lluny de casa.

Cabanes càmping Cala Llevadó.JPG

Les cabanes s'orienten al sud i aprofiten la llum solar durant tot el dia. © ÒM

Cala Figuera.JPG

A menys de deu minuts a peu des de la cabana trobem la bonica cala Figuera. © ÒM

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!

La secreta vall de Lis

dimecres, 10/10/2012

El seu nom és tan suggeridor com el seu contingut. Us parlo d’una vall petita, tranquil·la, força apartada dels circuits turístics: la vall de Lis. No és difícil de trobar, però algú t’ha d’assenyalar on es troba: és a l’extrem sud del departament occità de l’Alta Garona, i s’hi arriba sortint de la Vall d’Aran per l’oest. El dia que vaig anar a buscar-la des de Bossòst, vaig travessar el portilló d’Albi i, de baixada, vaig topar amb una primera sorpresa, mig amagada en un revolt: un salt d’aigua que apareixia en el meu mapa amb el nom evocador de Sidonie. Una parella escoltava en silenci la remor de l’aigua des d’una roca i vaig fotografiar-la.

Sidonie.jpg

Escoltant l'aigua davant del salt de Sidonie. © Òscar Marín

Vaig continuar avall per la carretera de revolts flanquejada per boscos espessos fins a l’entrada de Luchon, una antiga vila termal amb un aire romàntic i decadent. Calia anar a trobar el camí cap a l’estació d’esquí de Superbagnères i la vall de Lis, la D-46. L’asfalt em portava encara més avall, passant de llarg el solitari grup de cases de l’Artiga de Cargat i travessant el pont sobre el Lis, el riu que dóna nom a la vall. La carretera seguia de ben a prop el curs d’aigua i al fons ja s’observava l’imponent circ dels Crabioules tancant el paisatge. Sis quilòmetres més endavant, passat el desviament a l’estació d’esquí i més enllà del nucli de les Bordes de Lis, envoltat de prats d’un verd intens, vaig arribar al fons de la vall. El cotxe es va quedar a l’aparcament de l’acollidor alberg Les Délices du Lys. Aquest, a 1.132 metres d’alçada, és el punt de partida de nombroses rutes. N’hi ha de dures, especialment a l’hivern, com la caminada per veure el llac Verd, i d’altres de molt senzilles, com la que ens porta xino-xano fins al proper salt de l’Infern (cascade d’Enfer), on l’aigua cau des dels 70 metres fent un brogit considerable. Diuen que és un dels salts d’aigua més bonics del Pirineu. Segur que és un dels més esvelts, perquè l’aigua s’ha d’obrir pas per una escletxa estreta oberta a la roca.

Vall de Lis.jpg

El salt de l'Infern, al fons de la vall de Lis. © Òscar Marín

L’entorn verd i tancat de la vall de Lis, amb aquests vessants boscosos i el riu d’aigües gèlides a través dels prats, té un aire de vall alpina. A l’hivern, aquest paratge poc assolellat és ideal per fer-hi passejades en família, amb trineu o amb raquetes. A la primavera i a la tardor és un racó tranquil on es poden observar papallones i el magnífic contrast de colors dels faigs i dels avets. A l’estiu, els senderistes omplen els camins. De fet, el Pirineu ja no és cap secret, però si escoltem la veu de l’aigua que cau i tanquem els ulls ens semblarà que som els únics habitants d’aquest racó remot.

Vall de Lis 2.jpg

Fotografiant papallones a la vora del camí, a la vall de Lis. © Òscar Marín