Entrades amb l'etiqueta ‘amb nens’

Cal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

dilluns, 21/03/2011

Abans d’arribar a Cal Ros, vam travessar un paisatge espartà, captivador, de camps segats i turons emmudits. El paisatge segarrenc se’ns mostrava erm, eixut, allunyat de la verdor que il·lumina els conreus a la primavera, però igualment hipnotitzant. I allà, aïllada enmig dels camps, protegida per un turonet boscós, hi havia la masia del segle XIX saludant els hostes que s’apropaven. L’Antoni i la Mercè ens van rebre amb els braços oberts, ens van mostrar l’habitació i ens van acompanyar al menjador, on una taula llarga reuneix els viatgers durant els àpats. La promesa d’uns tendres cigronets de l’Alta Anoia planava sobre les tovalles. I el desig es va fer realitat. La Mercè Centelles, l’afable amfitriona que cuina amb paciència les receptes de l’àvia, ens va satisfer amb menges delicioses.

cal ros.jpg

La masia de Cal Ros fotografiada des dels camps a la primavera. © Maria Rosa Vila

En aquesta casa d’agroturisme tenen clar que el bon tracte i el bon menjar són essencials per tenir contents els hostes. T’hi sents com a casa, ja sigui a la vora de la llar de foc o a les terrasses exteriors que regalen vistes a les extensions de cereals, alzinars, pinedes i rouredes de la vora. Si hi aneu amb nens, podran riure als gronxadors, recollir els ous de les gallines i tocar els conills. Si només hi aneu amb la parella, les habitacions tenen tot el que necessiteu: un llit còmode, un bany complet, connexió a Internet i vistes a la natura. Els noms de les estances ens parlen de la terra que ens envolta: la finestra de L’Era mira cap a l’hort de la casa, la de l’habitació Pla dels Timons mira a uns conreus envoltats de farigola (o timó), La Vinyeta mira a uns terrenys on abans de l’arribada de la fil·loxera s’hi cultivaven vinyes… Tot ens recorda que som al camp i que si no fos per la fecunditat de la terra, aquesta masia no tindria raó de ser. Sortiu a caminar, arribeu-vos fins al castell enrunat de Calonge de Segarra, gaudiu de la pau del paisatge. I el rellotge, deixeu-lo a casa.

Viatjar amb tren pot ser un plaer (2a part)

dilluns, 28/02/2011

Fa un segle, quan els trens no depenien de l’energia elèctrica per funcionar i els preus dels bitllets no s’encarien entre un 3 i un 6% cada any, quan el carbó cremava al cor de la locomotora i el fum entrava per les finestres quan es travessava un túnel, els viatges es feien també més feixucs, però eren tota una aventura. Ho haureu vist en algunes imatges d’època, però si ho voleu experimentar de primera mà, heu d’anar a l’estació de Martorell Enllaç. Alguns dies de l’any, un tren de vapor històric surt d’allà en direcció a Monistrol de Montserrat.

Tren de vapor Martorell.jpg

La locomotora de vapor Monistrol 209 arrossega el tren fins als peus de Montserrat. © FGC

Els assistents a l’activitat són rebuts per unes hostesses que els guien durant el viatge. A més de lliurar-los els bitllets, donen uns diplomes als nens i nenes que pugen al tren. Un grup de personatges vestits d’època representa, abans de sortir, històries relacionades amb els temps del vapor. El tren disposa d’una locomotora (la Monistrol 209), un cotxe saló i quatre cotxes de fusta restaurats. Un cop a Monistrol, es poden observar les maniobres de canvi de sentit mentre els menuts gaudeixen d’un espai d’esbarjo. Els viatges en el temps com aquest són apassionants, però tenen un inconvenient: són cars. El bitllet d’un adult costa 28€, tot i que els menors de 14 anys hi tenen accés gratuït. Si voleu consultar horaris o fer la vostra reserva, podeu trucar a Ferrocarrils de la Generalitat o visitar el web del Tren de Vapor. El pròxim viatge del Tren de Vapor serà el 15 de maig, així que afanyeu-vos a reservar-hi plaça.

Tren vapor Martorell1.jpg

Al Tren de Vapor no hi trobareu els aspres revisors i vigilants de seguretat de Rodalies. En aquest viatge us acompanyaran amables personatges vestits d'època. © FGC

Si sou amants dels viatges en tren, heu de tenir molt en compte dues altres opcions de les quals us parlava en articles anteriors. Una és el Tren dels Llacs, que segueix la línia històrica entre Lleida i La Pobla de Segur. L’altre és el Tren del País Càtar i de la Fenolleda, que a l’estiu ofereix un recorregut deliciós entre les vinyes. Espero que en gaudiu!

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011
Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM

Turisme rural amb nens al Mas Fuselles

dimecres, 20/10/2010

L’estiu passat vaig fer estada al Mas Fuselles, una antiga masia que s’aixeca des del segle XV en el mosaic de camps i boscos que s’estenen més enllà de Banyoles. Les habitacions són grans i acollidores, la casa és tranquil·la, hi ha un gran jardí amb piscina i el paisatge ben oxigenat dels terraprims abraça l’horitzó. Però el que defineix més bé aquest allotjament és la seva clara vocació per acollir famílies amb nens. Us ho diré més clar: si teniu nens, aneu al Mas Fuselles. Els menors de 10 anys hi són els protagonistes.

MasFuselles.jpg

El mas es troba dalt d’un petit puig, a prop del veïnat de Pujals dels Pagesos. © ÒM

Per començar, just davant de la casa hi ha una gran àrea de jocs amb sorral, tobogan, tirolina, gronxadors i joguines on els fills dels hostes (i també els dels amfitrions) es troben per xisclar i riure. Al bosc que s’estén darrere el mas hi ha quatre casetes de fusta penjades dels arbres, enllaçades per xarxes i tobogans, que els més petits poden recórrer sense perill. A la vora hi trobareu un castell inflable, d’aquells on es pot saltar fins a caure esgotat. I també podreu demanar les claus del buggy i circular una estona amb aquest vehicle pel petit circuit obert al bosc. L’aventura més esperada, però, és la visita a la granja del mas: podreu alimentar les cabres, acaronar els conills i collir els ous que hagin post les gallines. Tot seguit, els nens són convidats a fer un petit passeig amb poni pel bosc. Les seves cares ho diuen tot.

Granja2.jpg

En Joan us mostrarà els animals de la granja i us explicarà com agafar-los i com alimentar-los. © ÒM

Quan cau la nit, el sopar se serveix per torns: primer els més menuts -que tenen a la seva disposició menús especials i cadiretes-; tot seguit, mentre els grans mengen, els petits poden jugar a la sala, on trobaran un bon nombre de joguines i un futbolí. I després de sopar hi ha una sorpresa: ben equipats amb llanternes, en Joan us guia pel laberint que hi ha darrere la casa a la recerca de follets. I si en trobeu (jo en vaig trobar) us els podeu endur a casa. Que tingueu sort!

Zonadejocs.jpg

Davant la masia hi ha un gran parc infantil, amb tirolina, tobogan i gronxadors. © ÒM

Els millors boscos de tardor

dimecres, 13/10/2010

La música de les fagedes a l’octubre és més aspra que a la primavera. Les fulles s’assequen i cruixen quan el vent les agita a la branca o les remou a terra. També els seus colors són uns altres: migren del groc al taronja fins assolir un to marró vermellós. De les fagedes que tenim al nostre país, la del Retaule, al Parc Natural dels Ports, és la més oculta i misteriosa. La tardor hi arriba com un convidat inesperat; es fa estrany trobar, tan al sud, un paisatge més habitual a Alemanya, Anglaterra o Suïssa. La presència del faig a les nostres latituds és tan excepcional que s’ha protegit amb la creació de la Reserva Natural Parcial de les Fagedes dels Ports.

Al terme de la Sénia, el barranc del Retaule acull unes cinquanta hectàrees de fagedes, travessades per camins que semblen extrets d’un conte. Compartint espai amb els faigs, hi creixen grèvols, moixeres, pins i teixos, com el que s’alça just davant de la font del Retaule. Però els faigs són els que pateixen la transformació més sorprenent. Si voleu gaudir de la tardor als Ports, aprofiteu també per visitar les fagedes de les Faixes Tancades, al barranc de la Vall, i les de Serrassoles.

Autumn beech

Les fagedes són un ecosistema fràgil que a la tardor atreu molts caçadors de paisatges (i de bolets).

Menys hores de sol i més fred fan que uns altres boscos, els del Montseny, també canviïn de vestit. Hi són especialment vistosos els castanyers, arbres robusts i corpulents que poden créixer un metre i mig cada any fins assolir els trenta metres. Al Montseny en trobem boscos densos. A la tardor, a més d’obrir els pellons plens de punxes per deixar caure les seves castanyes a terra, observareu com les seves fulles es tornen grogues, taronges i marrons. Aquest procès s’origina amb la disminució de la radiació solar i el descens de les temperatures mínimes, que aturen el procès de fotosíntesi que manté verdes les fulles. Podreu ser testimonis de la metamorfosi màgica del bosc tant als voltants de l’antic xalet de Fontmartina, que fins fa pocs mesos acollia la seu del Parc Natural, com a l’entorn de Viladrau, on cada any, el darrer cap de setmana d’octubre, se celebra la Fira de la Castanya. La banda sonora la posarà el cruixit de les fulles caigudes que entapissen els camins. També podeu gaudir de la castanyeda de Can Cuch, a la vora del magnífica masia de Can Cuch, convertida en hotel.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El castanyer Gros de Can Cuch, conegut per l’amplada de la soca i pel forat en forma de porta màgica.

Si busqueu més boscos de tardor, llegiu el post ‘Tardor en família a la Garrotxa

Un llit sobre les dunes

dijous, 5/08/2010

Descansar a la platja, damunt la sorra daurada, és una experiència beneficiosa per a la salut física i mental. Si sou amants de la mar, del sol i de les platges tranquil·les, us proposo dormir en un dels bungalous que tenen sortida directa a l’extrem oriental de la platja Llarga de Tarragona. No és el Carib, ni falta que ens fa: aquesta platja és un refugi de pau (especialment fins al juny i a partir del setembre) i els bungalous són amplis i còmodes. Tota la primera línia de costa està ocupada pel complex Las Palmeras, un càmping de primera categoria que, malgrat el seu nom, està envoltat de pinedes. Els preus fora de temporada són moderats i podeu trobar ofertes molt atractives. A l’agost, en canvi, el preu de la nit es dispara fins als 205€.

Camping Las Palmeras.JPG

Un dels bungalous Ohara situats en primera línia de platja. © ÒM

Potser a aquells que teniu una sensibilitat ecologista us semblarà, a primer cop d’ull, un atemptat de primer ordre, perquè els bungalous van ser aixecats damunt una zona de dunes. Però res no és comparable al monstruós projecte d’urbanització de la platja Llarga que l’Ajuntament de Tarragona volia tirar endavant i que, gràcies a la pressió popular, no s’ha dut mai a terme. Sigui com sigui, aquests bungalous són uns dels pocs del país que ofereixen un llit sobre les dunes. Gaudiu-ne mentre sigui possible!

A casa d’una parella molt festiva

dilluns, 5/07/2010

En Pere Tardà i la Maite Copoví són uns amants de les tradicions i les festes de Catalunya, i això es nota a casa seva. Fa cinc anys que van restaurar i inaugurar La Cleda, una casa rural al carrer Major de Pujalt, i només amb els noms de les habitacions (la Patum, la Tria de Mulats i la Festa del Pi) ja us podeu fer una idea de quina és la seva passió. Tots dos van engegar fa força anys el web Firesifestes.com, per ajudar els amants de les tradicions a organitzar-se els caps de setmana quan encara hi havia pocs portals a Internet que parlessin de les festes de Catalunya, i en Pere ha estat un dels actius recuperadors del Memorial de l’Exèrcit Popular, un camp d’instrucció que va passar anys abandonat a Pujalt i que avui permet explicar com s’instruïa els soldats republicans abans d’anar als fronts de guerra, fa més de setanta anys.

La Cleda.jpg

Les habitacions de La Cleda tenen mobles rústics i murs de pedra.

Les tres habitacions de La Cleda, que funcionen com a apartaments, són molt acollidores i disposen de cuina i menjador perquè els hostes puguin organitzar-se els dinars i els sopars. Fa tres hiverns, quan vam visitar-los per primer cop, la Maite i en Pere encara servien suculents esmorzars i els sopars eren una veritable festa gastronòmica, amb productes de la terra, licors inclosos, i una agradable sobretaula (a la qual s’afegia, de tant en tant, l’alcalde de Pujalt). Ara ja no serveixen menjars, però l’acollida és igual de generosa.

Els paisatges de l’Alta Anoia arrodoneixen l’escapada. No oblideu visitar les trinxeres de la base d’instrucció militar per fer una mica d’història, i si us agrada caminar, enfileu el camí del castell medieval de Boixadors, que després d’una intensa restauració obre les portes el primer diumenge de cada mes.

Castell Pujalt.JPG

El castell culmina el turó de Boixadors, de 848 metres. © ÒM

Les cales preferides de Salvador Dalí

dimarts, 29/06/2010

Quan pensem en els paisatges surrealistes de Salvador Dalí, ens vénen al cap la blanca Cadaqués i la pedregosa platja de Portlligat. Però hi ha dues cales, no tan conegudes, que també van inspirar el genial pintor empordanès. Són les cales Culip i Culleró, a les quals s’accedeix fàcilment a peu des de la carretera que porta fins al mític far del cap de Creus.

Cala preferida Dalí.JPG

La pedregosa cala Culip mira cap al nord. © ÒM

Hi ha experts en art que afirmen que Dalí es va inspirar en una de les roques de Culip per a la figura central d’El gran masturbador. D’altres suggereixen que el perfil recorda la forma de l’illa del Culleró, a l’oest de Culip. Fos quina fos la roca inspiradora, Dalí es va banyar en aquestes cales en diverses ocasions. És clar que eren altres temps: els cotxes no feien cua per travessar el cap de Creus i entrar a Cadaqués, els turistes no tenien cap necessitat d’arribar fins al vell far per banyar-se i no hi havia dotzenes de velers campant per l’horitzó. Tot era silenci, calma, inspiració…

El gran masturbador.png

A dalt, una de les formacions rocoses que podria haver inspirat les formes de l'obra 'El gran masturbador' (1929).

Fins a Culip vam arribar-nos un dia d’estiu amb el reconegut naturalista José Luis Gallego, després d’una ruta per la serra de l’Albera. Vam nedar una estona i, com a punt final de la jornada, vam pujar caminant fins al far del cap de Creus, on hi ha un petit restaurant. Atureu-vos a prendre un refresc a la terrassa del far. La panoràmica des de l’extrem més oriental de la península Ibèrica paga la pena.

Far Cap de Creus 2.JPG

El far guia els navegants i acull els viatgers assedegats. © ÒM

Viatjar amb tren pot ser un plaer

dijous, 17/06/2010

“No pot ser”, pensareu si sou usuaris habituals del servei de Rodalies. “Viatjar amb tren, un plaer?”. Doncs sí, a Catalunya encara és possible reviure els temps daurats del ferrocarril. El Tren dels Llacs segueix la línia històrica entre Lleida i la Pobla de Segur entre la Setmana Santa i el mes de setembre, només els dissabtes, i permet fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’. Els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època i això permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El millor de l’aventura és el paisatge, no podreu apartar els ulls de la finestra: anem pels camps de conreu de la plana de Lleida, després circulem a la vora dels penya-segats del Montsec, passem pel costat dels embassaments  de Sant Llorenç de Mongai, Camarasa, Cellers i Sant Antoni… És un viatge d’aquells que en diem “panoràmics”, perquè els paisatges que envolten el tren són realment imponents.

Tren dels Llacs Lleida - La Pobla de Segur 20 Juny 2009

"Mira, mira, el pantà de Camarasa!" © Jordi V. Pou

El tren surt de Lleida a les 10.30 h i arriba a la Pobla a les 12.30 h. Allà podreu gaudir del Mercat del Tren, del Museu dels Raiers, del Molí de l’Oli o del Complex Mauri. El tren de tornada surt a les 16.30 h i arriba a Lleida a les 19.30 h. Un grup d’actors fa una petita recreació durant el trajecte i els passatgers són convidats a tastar la rebosteria típica de la Noguera i del Pallars. Durant la parada que es fa a Balaguer, a més, et deixen tastar la coca de samfaina que és molt típica d’aquesta població. Un viatge deliciós!