Entrades amb l'etiqueta ‘aventura’

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!

Amb globus sobre el pla de Bages

dimecres, 12/12/2012

Ha plogut molt d’ençà que els germans Montgolfier van sobrevolar el cel d’Anonai, a l’Ardecha, el 4 de juny del 1783. A Catalunya, els primers vols tripulats amb globus aerostàtics no es van produir fins ben entrat el segle XIX, a Barcelona, i era habitual que els aparells acabessin submergits perillosament al mar (ho explica el llibre Més lleugers que l’aire, de Ròmul Brotons). Però avui aquest transport aeri ha esdevingut la millor manera de contemplar el paisatge des del cel. Si us agraden les aventures trepidants, un vol d’una hora amb globus potser us semblarà poca cosa. Si sou porucs o sedentaris de mena, potser heu jurat que mai no hi pujareu. Però viatjar amb globus és una de les activitats més emocionants que es poden fer a prop de casa, apta per a tothom (sempre que no es tingui por de les altures). No cal esperar a visitar la Capadòcia turca o la vall del Loira per pujar-hi. Hi ha diverses empreses que organitzen vols turístics arreu de Catalunya. Avui ens enlairem al pla de Bages, al cor del Principat, des d’on obtindrem vistes de la muntanya màgica, dels extensos camps de la plana i, en dies assolellats, de bona part del país.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El globus es comença a inflar amb aire fred en un camp de Callús. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'interior de la gran bossa pren la forma d'una màgica cúpula sostinguda per l'aire. © ÒM

Ens esperen de bon matí en una estació de servei propera a Sallent per fer un cafè abans de dirigir-nos a un descampat adient per efectuar l’enlairament. És a primera hora del matí quan l’atmosfera es troba més estable. Els nostres guies estudien la direcció del vent i procedeixen a equipar la cistella, a estendre el globus tot al llarg del camp i a omplir-lo d’aire fred amb un potent ventilador. Això no farà que s’enlairi. Fins que no es posi en marxa la flama, tot aquest aire no s’escalfarà. L’aire calent sempre puja i és això el que farà que el globus s’aixequi. Després d’una mitja hora de preparatius, aquest vehicle màgic està llest per enlairar-se. Toca saltar a l’interior (per això es recomana dur roba còmoda) i fer-se l’última foto abans de pujar al cel, literalment. Amb gran domini, el guia deixa que l’aparell comenci a ascendir en direcció als núvols. Sí, és un dia de núvols i això impedirà tenir unes vistes àmplies del territori, però l’experiència és igualment intensa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tot llest per emprendre el viatge cap als núvols. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'aeronau s'aixeca i es deixa portar cap allà on la dugui el vent. © ÒM

Al sud hi tenim la cara nord de Montserrat i sota els peus les poblacions de Callús, Santpedor, Sant Joan de Vilatorrada, Manresa, envoltades pel mosaic de camps tan característic de la plana del Bages. En contra del que podria semblar, a 1.500 metres d’alçada no hi fa gaire més fred que a terra ferma. El globus viatja amb els corrents, així que no sentim el vent a la cara com podríem sentir en una bicicleta o en un vehicle de motor, i la sensació d’acceleració és mínima. L’aventura acaba a la vora del parc de l’Agulla de Manresa, on hi ha un camp ideal per aterrar-hi. La cistella toca el terra tan delicadament com s’ha enlairat i la gegantina bossa de tela es comença a desinflar com una mena de dinosaure ferit de mort, i cau a poc a poc amb una viva olor de gas. Un cop plegat el globus, anem tots a gaudir d’un bon esmorzar de forquilla en un restaurant proper. El vol estàndard té una durada d’una hora i mitja i costa al voltant de 160 euros per adult. Kon-Tiki, Camins de Vent, Globus Voltor, són algunes de les empreses que ofereixen aquest servei al Bages i també en altres comarques del país. Si voleu regalar-vos o regalar a algú una aventura excepcional, preneu-ne bona nota.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El mosaic de camps del pla de Bages s'estén com una manta de patchwork. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal buscar els corrents més propicis per arribar a Manresa. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Camps als nostres peus i silenci dins la cistella del globus. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Després de prendre terra, el globus es desinfla com un gran elefant ferit. ©

Un mirador sobre el Baix Ter

dimecres, 3/10/2012

Quan has pujat dues vegades a un segway, allò que semblava una màquina ingovernable es converteix en un dels mitjans de transport més còmodes i divertits. És la sensació que vaig tenir fent la ruta fins al puig de la Font Pasquala, als afores de Gualta. No és una ruta gaire transitada, i això que es troba a prop de l’Estartit i de Torroella de Montgrí. Però Gualta és un petit poble, molt tranquil, on els turistes passen de llarg. I aquesta és la gràcia. A la vora de la carretera que porta a Torroella trobareu la seu de l’empresa Ocitània, que organitza rutes alternatives per aquest racó de l’Empordà. La que us recomano és força breu, té uns set quilòmetres i una durada d’una hora, però quin gust arribar còmodament amb un segway silenciós, pujant per camins pedregosos sense cap dificultat, fins a un mirador magnífic des d’on es veu tot el massís del Montgrí i, al fons, les illes Medes i la mar. L’itinerari segueix un tram del GR-92 al seu pas per la plana del Baix Ter, passa a la vora d’uns camps de cultiu, s’acosta al pont romànic de cinc voltes i s’endinsa en els carrers de Gualta, on podem visitar una petita cooperativa apícola (s’hi elabora mel) i un antic molí que havia subministrat llum als habitants de l’entorn.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Al nord de Gualta hi ha el pont construït sobre el Daró entre els segles XV i XVII. © Òscar Marín

La pujada és costeruda, plena de sots i pedres, però aviat assolim el mirador del puig de la Font Pasquala, a 89 metres d’alçària, i contemplem les vistes de la plana empordanesa, amb el massís del Montgrí al nord i les illes Medes traient el cap de l’aigua. Si voleu, també podeu escollir una versió més llarga de la mateixa ruta, amb un recorregut de quinze quilòmetres, que a més de Gualta passa per Llabià, la zona de l’estany d’Ullastret, el poble de Fontanilles i la petita muntanya dels Gossos. La primera ruta té un preu de 32 euros i la segona, de 52 euros per participant. Les activitats es poden reservar directament a Ocitània o, com vaig fer jo, a través de l’Estació Nàutica de l’Estartit, on us oferiran assessorament sobre totes les activitats que es poden contractar a la zona, així com informació d’allotjaments i restaurants. Si passeu per aquí, podeu acostar-vos a l’Estartit i navegar fins a les Medes, pujant al vaixell amb fons de vidre per descobrir el litoral del Montgrí.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del puig de la Font Pasquala hi ha bones vistes del Montgrí i de les illes Medes. © Òscar Marín

Amb segway al celler de Jean Leon

dijous, 9/08/2012
Jean Le.jpg

El magnífic paisatge d'aires toscans que s'observa des del celler Jean Leon. © Òscar Marín

Les rutes amb segway es poden reservar en molts punts del Penedès, des de les oficines de turisme o des d’alguns cellers. Jo us recomano la que organitzen des del celler Jean Leon, de Torrelavit, perquè passa per una de les zones vinícoles més atractives del Penedès. La gràcia de fer la ruta a l’estiu és que en aquesta època el cultiu de la vinya fa més goig que mai, les vinyes són verdes i els gotims de raïm ja tenen una mida considerable i comencen a madurar. Precisament els paisatges del Pla del Penedès i de Lavit, on es troba el celler Jean Leon, són dels més fotogènics de la comarca. La ruta amb segway des del celler recorre les vinyes de la propietat i ens porta amunt per uns camins pedregosos fins a una muntanyeta, des d’on es contemplen unes vistes magnífiques de les vinyes i de la muntanya de Montserrat. S’ha de dir que el segway és un vehicle ecològic que no emet cap fum i no fa soroll, amb la qual cosa és ideal per fer una sortida a la natura. La ruta té una durada total d’una hora i mitja i tot seguit ens conviden a fer la visita al celler. Tot plegat (la ruta, la visita i el tast de vins posterior) costa 59 euros per persona.

Jean Leon4.JPG

La ruta amb segway entre les vinyes reserva bones vistes del Pla del Penedès. © ÒM

Jean Leon.JPG

El centre de visitants del celler Jean Leon és obra de Domingo Triay. © ÒM

La visita al celler de Jean Leon és una de les més interessants del Penedès, no només pels seus vins, que tenen una gran qualitat, sinó també perquè el celler té una història ben particular vinculada amb Hollywood. Probablement és el celler del nostre país amb un origen més sorprenent.

Jean Leon no era francès, malgrat que ho pugui semblar pel nom. En realitat es deia Ceferino Carrión i era un espanyol procedent d’una família humil de Santander. Van emigrar a Catalunya quan ell era petit i, anys més tard, va marxar als Estats Units i va decidir canviar-se el nom pel de Jean Leon. Allà es guanyava la vida com a taxista fins que un dia, per casualitat, va pujar al seu taxi el cantant Frank Sinatra i li va oferir feina de cambrer al seu restaurant. A poc a poc es va anar convertint en l’home de confiança de Sinatra i, amb el temps, quan va tenir prou diners, va fundar el seu propi restaurant a Los Ángeles, que es va dir La Scala. Per allà hi passaven els millors actors de Hollywood, des de Marlon Brando fins a Elizabeth Taylor o Marylin Monroe. Precisament un dels plats de la casa, una de les especialitats, eren els Fetuccini Marylin, en honor de l’actriu, que era una de les seves clients assídues. El president John F. Kennedy era un altre dels clients habituals del restaurant de Jean Leon.

Passat el temps, va tenir la idea d’elaborar el seu propi vi i, en lloc d’anar-se’n a les vinyes de Califòrnia, que les tenia allà mateix, va pensar (aconsellat per un equip d’assessors) que el millor lloc per elaborar el seu vi eren les vinyes del Penedès. L’any 1964 es va construir el celler de Torrelavit i va ser pioner al nostre país a plantar varietats de ceps forànies com el chardonnay o el cabernet-sauvignon, en lloc de la garnatxa i la parellada que eren varietats de tota la vida.

Jean Leon2.JPG

Tast de vins amb bones vistes del Penedès després de la ruta amb segway. © ÒM

Avui en dia, quan visitem el celler podem veure molts records de Jean Leon, com fotografies i menús del seu restaurant, però potser l’objecte més emblemàtic és el cartell original del restaurant La Scala, el que penjava a la porta del local. Jo he vist turistes que el primer que fan quan arriben al celler és tocar les lletres del cartell, com si aquell gest els hagués de portar sort, perquè diuen que l’actriu Marylin Monroe va tocar aquelles lletres diverses vegades (recordeu que hi anava sovint a dinar i a sopar). Diuen que l’últim sopar de Marylin Monroe abans de morir va ser un càtering servit pel restaurant de Jean Leon…

Jean Leon1.JPG

Compartint els millors racons de Catalunya

dimarts, 5/06/2012

Ara fa dos anys, va néixer El plaer de viatjar, un bloc amb el qual he volgut fer arribar als navegants de parla catalana propostes, idees i racons més o menys coneguts del nostre país i, puntualment, d’altres indrets del món. M’he proposat compartir-hi, amb paraules i fotografies, bones experiències viatgeres, des d’allotjaments de qualitat fins a camins interessants i paisatges valuosos. Coincidint amb el segon aniversari del bloc, us he d’anunciar que l’anhel de compartir els viatges es multiplica: a partir d’ara també podreu llegir algunes de les meves experiències en el bloc oficial de l’Agència Catalana de Turisme, que porta per títol M’agrada compartir.

ACT.jpg

Us hi deixaré cada setmana un nou suggeriment per descobrir Catalunya a fons, amb activitats de turisme actiu, rutes aptes per fer en família, cases rurals amb encant i altres idees per gaudir dels mesos de primavera i estiu. La periodista Lídia Penelo completarà el web amb entrevistes i notícies. Això sí, no us oblideu de visitar El plaer de viatjar, perquè hi seguiré explicant les meves experiències arreu del territori. Si voleu estar informats quan aparegui un nou post, feu-vos seguidors d’El plaer de viatjar a Facebook o a Twitter. Allà us notificaré les noves publicacions als dos blocs. El més important és continuar compartint junts experiències viatgeres. No sé vosaltres, però a mi M’agrada compartir.

Com a banda sonora per escoltar mentre llegiu el bloc, us deixo la cançó que la Beth Rodergas ha enregistrat per a la campanya ‘M’agrada compartir’, amb l’objectiu de promocionar el turisme a Catalunya durant la temporada d’estiu: ‘T’espero’.

Tarda de ‘kitesurf’ a Sant Carles de la Ràpita

dissabte, 5/05/2012
Kitesurf.JPG

Practicants de surf d'estel fotografiats des de la platja de Garbí. © Òscar Marín

Ara sobrevolen les aigües estirats per un gran estel, ara naveguen damunt les onades de la platja de Garbí. És l’original manera que tenen els practicants del ‘kitesurf’ (o surf d’estel) de travessar, amb sorprenent agilitat, la badia dels Alfacs. Acabo d’assistir al I Campionat de Catalunya Kite Race i no em puc estar de mostrar-vos algunes de les imatges de la concentració de surfistes que ha tingut lloc davant la costa de Sant Carles de la Ràpita, segurament el millor punt del litoral català per practicar aquest esport de creació recent. Si us animeu a fer un bateig de surf d’estel, a l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita hi podeu contractar l’activitat qualsevol cap de setmana. Tindreu com a professors alguns dels surfistes més hàbils del país!

Kitesurf1.JPG

Estels estesos damunt la sorra abans de l'exhibició de 'kitesurf'. © ÒM

Kitesurf2.JPG

Surfistes davant la platja de Garbí de Sant Carles de la Ràpita. © ÒM

KitesurfGerard.JPG

El surfista Gerard Sànchez controlant amb habilitat sorprenent el seu estel. © ÒM

Kitesurf3.JPG

És un ocell? És un avió? És en Gerard volant sobre les aigües de la badia. © ÒM

Un mirador fascinant sobre el Pirineu

divendres, 9/03/2012
Coll de la Gallina.JPG

Viatger davant d’un mar de muntanyes, al coll de la Gallina. © Òscar Marín

Des del coll de la Gallina, els cims es desplegaven a contrallum, com onades de pedra, i es perdien en un horitzó de boires. En silenci, vam contemplar la vista que ens oferia un dels miradors menys transitats del Pirineu. Aquest coll andorrà, a la frontera administrativa amb Catalunya, no veu passar gaires turistes i la solitud el fa més atractiu. No es troba a prop de la vall i l’ascens, malgrat la pista que hi porta, no és gens planer: hi ha pendents d’entre el 10 i el 18%. A més, el darrer tram no està asfaltat, cosa que dificulta l’arribada. Molts visitants que s’acosten a l’extrem sud-occidental d’Andorra es queden a mig camí, al santuari de la Mare de Déu de Canòlich, patrona de Sant Julià de Lòria. Al voltant de l’ermita hi ha bons racons on aturar-se a contemplar el paisatge o a fer un pícnic en família (fins i tot hi ha barbacoes), i aquí, el darrer dissabte de maig, s’hi fa un aplec amb una missa solemne que presideix el bisbe de la Seu d’Urgell.

IMG_9351.JPG

El santuari de Canòlich, a 1.635 metres, ofereix una bona vista sobre Sant Julià de Lòria. © ÒM

La carretera que surt del santuari en direcció al coll és dissuasòria, costeruda i amb revolts molt tancats, però si heu arribat fins a Canòlich, és probable que els revolts inclinats no us espantin. A dalt us espera una vista privilegiada que comprèn bona part del Pirineu i del Prepirineu. Els ulls sobrevolen muntanyes des de l’Alt Urgell i la Cerdanya fins al Port del Comte, al Solsonès, i fins i tot més enllà si el dia és clar. Aquesta ruta, molt usada fa dècades pels contrabandistes, enllaça amb el Pirineu més profund. Des d’aquí es pot anar a Os de Civís, tot passant primer per Civís i les Bordes de Conflent, paratges d’una gran bellesa. Si voleu que l’escapada sigui perfecta, atureu-vos a Fontaneda, on podreu passar la nit a Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra.

IMG_9361.JPG

Panoràmica des del coll de la Gallina abans de la posta del sol. © ÒM

Què hi ha dalt del Pic Negre?

dimarts, 15/11/2011
PicNegre1.jpg

Vista de la lloma del Pic Negre des del camí d’ascens. © Òscar Marín

És fosc com la pissarra que el cobreix, rodó com el cap de l’àliga que el ronda, fred com el vent que l’assetja. El Pic Negre, que fa de frontera entre Andorra i l’Alt Urgell, és una muntanya desolada i polsosa, però magnètica. S’hi arriba pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de vora l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes. La manca de pluges durant l’estiu i el principi de la tardor ha deixat un paisatge torrat, on els mulats amb prou feines han trobat pastures fresques per alimentar-se. Quan s’abandonen els últims arbres, la pujada es fa més costeruda. Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, ja s’observen un bon nombre de cims pirinencs, com el pic de l’Orri i el Comapedrosa. El camí no té pèrdua, està ben trillat per les rodes de centenars de tot terrenys que troben en aquest cim una manera fàcil de gaudir d’un paisatge impressionant sense fer gaire esforç. Estem en la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu.

PicNegre3.jpg

Deixem enrere prats solitaris d’alta muntanya, torrats per la manca de pluges. © ÒM

PicNegre2.jpg

Cap al sol naixent s’observen el Monturull i el Pedrafita. © ÒM

Les vistes treuen l’alè: veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent… Però una mica abans del cim, al calm Ramonet, ens hi trobem una sorpresa. Solitària, envoltada de roques, s’hi alça una furgoneta Volkswagen T1 que dorm, rovellada i travessada pels trets d’alguns caçadors. Les restes d’un vehicle com aquest sobten en un context tan desolat, on la presència humana no és freqüent fora dels mesos d’estiu. Genera sorpresa i expectació, com la descoberta dels derelictes d’un vaixell enfonsat enmig de l’oceà.

PicNegre4.jpg

La furgoneta Volkswagen T1 dels anys cinquanta, rovellada i polsosa. © ÒM

L’Albert Casals, de Cal Bou, m’explica que als anys setanta ja hi era, que ell l’ha vista allà tota la vida. Però qui i com la va pujar? L’Andreu Victòria, president del Club Escarabats a Sac d’Andorra la Vella, em revela la història d’aquesta Volkswagen T1 de l’any 57. A la dècada dels setanta, quan es feien les primeres excursions organitzades al Pic Negre, sobretot amb turistes francesos, els organitzadors van tenir la idea de plantar la furgoneta hippy en aquest punt a mode de cabana o refugi. Pujar-la no va ser fàcil, ja que l’accés era molt més difícil que ara. La van arrossegar amb un Jeep Willis de la Segona Guerra Mundial, que havia pertangut a l’exèrcit francès (en aquella època en corrien alguns per Andorra, portats a través de la frontera). Un cop plantada la furgoneta, hi guardaven embotits, licors i aliments per oferir als turistes assedegats. I allà es va quedar, fins als nostres dies, com un testimoni mut del pas del temps.

PicNegre5.jpg

No queda cap rastre de Pastis francès ni d’embotits, dins la furgoneta-cabana. © ÒM

Ara ja en sé el per què. Però davant la visió d’aquest vehicle no puc evitar de recordar una altra història: l’aventura de Christopher McCandless, aquell jove americà que va abandonar-ho tot per complir el seu somni de viure en llibertat, en comunió amb la natura. Va endinsar-se en els paisatges d’Alaska, va aprendre a caçar i va trobar, perdut en la regió del Stampede Trail, un vell autobús abandonat, el Bus 142, que li va servir d’aixopluc i que actualment s’ha convertit en un indret de peregrinació. Sean Penn en va fer una excel·lent pel·lícula, Into the wild, imprescindible per a aquells que duen a la sang la passió per viatjar.

PicNegre6.jpg

Una àguila reial sobrevola solitària el Pic Negre. © ÒM

Viatjar pel món en català (2a part)

dilluns, 19/09/2011
Holanda.jpg

Casals catalans com el dels Països Baixos organitzen activitats i sortides per als catalans residents al país o que hi són de pas. A la foto, el molí d'Adrià, a Haarlem. © Òscar Marín

Gràcies a Internet, bona part dels viatgers s’organitzen pel seu compte i poden contractar els serveis d’un guia amb un simple mail. Així ho va fer l’Àngels Fusté, de Manresa. Mentre organitzava un viatge als Països Baixos amb la família, va topar amb la pàgina de facebook de Descobreix Holanda. “Que et parlin en català és un valor afegit, sobretot si viatges amb canalla petita. La barrera de l’idioma pot fer que una visita interessant es converteixi en un malson si els petits perden l’interès perquè els costa seguir l’explicació en un idioma estranger. Per als grans, també és molt pesat haver de traduir el que diuen els fulletons o els guies locals.” La Trini Pià també va trobar casualment la pàgina de l’associació Romaquí, navegant per la xarxa: “He tingut el plaer de tenir la Maria de guia a Roma i ens va encantar. Totalment recomanable.” La Gemma Bonet és una jove apassionada de Roma i va reservar un recorregut pels Museus Vaticans amb Romaquí. “No és gens habitual trobar-se amb l’opció de gaudir d’una visita guiada en català fora de casa nostra, per tant, no ens en podíem perdre l’oportunitat. Va ser genial!”, exclama Bonet. Antoni Majó, del Papiol, va celebrar les noces de plata a la capital italiana i també va contractar un guiatge en català. Per a ell, “és una manera que el nostre idioma sigui reconegut, que s’entengui la reivindicació de l’oficialitat del català a Europa”. El viatger Jordi Aloy, de Barcelona, apel·la a la practicitat: “Sempre és molt més còmode i entenedor que t’expliquin les coses en la teva pròpia llengua.” La cantant Núria Feliu va fer la visita a Berlín amb el guia Pep Folguera i en va quedar encantada, segons ens explica el mateix Pep mostrant-nos les fotografies que conserva de record.

Si voleu viatjar en català, com els testimonis que acabeu de llegir, aquí teniu una llista completa dels guies i agències que ofereixen aquests serveis.

  • El Club Català de Viatges ofereix paquets de viatges en català a un gran nombre de països. La seva destinació estrella és l’Alguer.
  • Una altra agència pionera és EuroVacances, fundada l’any 1986 pel viatger i guia Miquel Pàmies. Tenen oficines a Granollers, Girona i Barcelona
  • L’associació Romaquí va dur a terme la primera visita guiada en català a Roma el març del 2007 i en continuen fent.
  • David Rull és egiptòleg i escriptor, i fa dotze anys que organitza i guia expedicions a l’Orient Mitjà.
  • Jordi Briz, creador de Passion for London, fa visites a grups i viatgers individuals per la magnífica ciutat de Londres.
  • Vanessa Barberà ha creat l’empresa Descobreix Holanda en català i fa rutes per Amsterdam i la resta dels Països Baixos.
  • Pep Folguera, de Berlín Guiado, fa visites en català per a particulars i grups tant a la capital alemanya com a Dresde, Postdam, Leipzig…
  • Cultourberlin, gestionada per Maria Miguel i Ricard Camps, també ofereix recorreguts en català per la capital alemanya.
  • VeneciAquí ens ofereix visites guiades a la laberíntica ciutat de Venècia per descobrir-ne els racons més pintorescos i la seva història sovint desconeguda.
  • En Jaume Saladrigas Cussons proposa viatges a Hamburg i la ruta del riu Elba, a banda de fer visites culturals a Barcelona i l’Empordà. També fa de guia per a l’agència EuroVacances.
  • Arqueonet, fundada per Felip Masó, divulga les grans civilitzacions i organitza viatges per a agències o grups reduïts.
  • Agama, Taller de Viatges és una agència que s’ha especialitzat en Alaska, Canadà i els Estats Units. Francesc Nolla n’és propietari i guia.
  • Fil per Randa és una agència valenciana que realitza viatges amb guies de parla catalana.
  • Educatours s’ha especialitzat en  l’organització tècnica i didàctica de viatges per a estudiants.
  • Amu Daria és una associació catalana per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda i aquest estiu han anat a l’Uzbekistan i el Kazakhstan.
  • Hi ha casals catalans com els de Viena, Escòcia o Califòrnia que fan visites per als seus socis, amics i, de vegades, pels catalans de pas que els contacten.
  • A la pàgina de Narinant.cat hi trobareu un ampli llistat per tipologies de viatges en català.

El meu agraïment a Eduard Balsebre per la seva col·laboració en la confecció d’aquest llistat.

Egipte.JPG

Poblat nubi a la riba del Nil, a prop de la ciutat egípcia d'Assuan. © ÒM

Llegeix la primera part de l’article aquí: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/viatjar-pel-mon-en-catala/

Viatjar pel món en català (1a part)

dimarts, 13/09/2011
Marrakech.JPG

La madrassa Ben Youssef, a Marràqueix, fou una de les escoles islàmiques més grans del nord d’Àfrica. © Òscar Marín

Quan contractem un viatge a l’estranger a través d’una agència, se’ns inclou generalment un guia “de habla castellana” o “hispana”, però cada cop hi ha més viatgers que prefereixen sol·licitar un acompanyant que els parli en català. Avui hi ha diverses agències i guies particulars que ofereixen aquest servei, però quan Roger Mimó va començar a treballar com a acompanyant turístic al Marroc, l’any 1986, no era tan habitual. Aquest escriptor de Sabadell es va establir a Asilah el 1989 i va acompanyar nombrosos turistes (no només catalans) per les alcassabes de l’Atles. Mimó comenta, des del Marroc, que el fet que et parlin en la llengua pròpia és un valor afegit per al viatger, “sobretot si la persona que t’ho explica té un coneixement profund de la cultura local”. Ara ja no es dedica als guiatges, tot i que fa poc ha acompanyat uns grups de Viatges Orixà.

Un veterà dels viatges guiats en català és en Jordi Palau, gerent de l’agència Meridià Viatges i creador del Club Català de Viatges. “Sempre intentem trobar guies de parla catalana en totes les destinacions”, assegura, “els tenim a Berlín, Varsòvia i, com no, a l’Alguer, a Sardenya, on organitzem sortides des de fa més de trenta anys.”

A banda de les agències, actualment trobem guies que ofereixen visites en català a particulars en un gran nombre de països. Una de les últimes a oferir els seus serveis a l’estranger ha estat Vanessa Barberà, que ha fundat Descobreix Holanda al 2011. Feia més de deu anys que treballava com a guia a Catalunya, primer a Manresa, després a Montserrat, però la situació econòmica la va empènyer a provar sort als Països Baixos. “La idea feia uns tres anys que em rondava pel cap”, confessa. “Allà on vas trobes visites i audio-tours en castellà, i la gent ho accepta resignada, però si hi ha una catalana que viu en aquest país i t’ofereix l’opció d’acompanyar-te i mostrar-te’l en la teva llengua, això no té preu.”

Haarlem.jpg

La Grote Kerk, o catedral de Sant Bavo, domina la ciutat holandesa de Haarlem. © Òscar Marín

La llengua com a vincle

Què diferencia una visita feta en català? Maria Hernández Reig, presidenta i fundadora de l’associació Romaquí, que organitza itineraris culturals per Roma, ho té clar: “Aporta proximitat i qualitat. Quan les coses te les expliquen en el propi idioma entren més fàcilment.” Per a Hernández, no és tan important què s’explica, sinó com s’explica. “La guia connecta amb el grup a través de l’ús d’una llengua comuna, i a més coneix la gent que té davant, sap com pensa, com sent, coneix el seu sentit de l’humor i té el material necessari per fer l’activitat més entenedora.” És de la mateixa opinió la Maria Miguel, de Cultourberlin, que l’any 2008 va crear la seva empresa de rutes a la capital alemanya: “Sempre és millor tenir com a acompanyant una persona que parli el teu idioma i que entengui la teva cultura, ja que s’adapta fàcilment als teus interessos i inquietuds.”  En Pep Folguera, que també fa recorreguts per Berlín en diversos idiomes, assegura que fer-los en català ajuda a fer més comprensibles les ciutats, i en posa un exemple: “Hi ha un edifici a la ciutat que és tot vermell, és el lloc on treballa el president del Land de Berlín, i si en lloc d’explicar això dius simplement que és com l’edifici de la Generalitat a la plaça Sant Jaume, el grup ho entén de seguida i els fas més agradable l’estada. Em diuen: <<Ens ho expliques com si fóssim a casa>>”. Jordi Palau, del Club Català de Viatges, afegeix que el fet de que tothom parli la mateixa llengua provoca un molt bon ambient, “és un vincle important que uneix el grup”.

I ens preguntem: la visita en castellà no pot generar el mateix vincle en el grup? A partir de la seva experiència, la Maria Hernández afirma que no. “Durant molts anys he treballat en castellà i amb grups mixtes. En un mateix grup hi havia mexicans, castellans, argentins, peruans… La llengua era comuna, però les cultures i les maneres de pensar eren molt diferents. Era difícil trobar una explicació que servís per a tots, no tenien els mateixos coneixements, caràcter o interessos. Com més mixt és el col·lectiu, més dispersa és l’explicació.”

Romaquí.jpg

Dues imatges de grups catalans guiats per l’associació Romaquí. © Romaquí

Roma.jpg

El Fòrum, a tocar del Colosseu, fou el centre de la vida pública de Roma. © Òscar Marín

Demanda reduïda, però de qualitat

Per a Jordi Palau, centrar-se en una sola llengua els limita el mercat, “però és evident que hi ha un segment de població que demanda aquesta opció, i nosaltres l’oferim”. En Jordi Briz, fundador de Passion for London, és un dels pocs guies catalans a la capital anglesa, i ofereix visites en diverses llengües, tot i que un terç dels visitants que rep demanen fer l’itinerari en català. “És un públic conscient que només amb un guia local es pot arribar a tenir un coneixement profund de la ciutat, i si ets català i els ho expliques tot en la seva llengua, molt millor.” En David Rull, que imparteix classes de llengua i religió egípcies a la UAB, fa dotze anys que organitza i guia viatges a mida per l’Orient Mitjà i el nord de l’Àfrica. Ell sosté que per gaudir d’un viatge de qualitat és important personalitzar la ruta, adaptar-se a la demanda de cada client, també pel que fa a la llengua. “El fet de guiar els viatges en català em permet personalitzar-los al màxim i ajustar-los al client i no pas a l’inrevés.” “Tal vegada és una idea romàntica”, admet Rull, “però intento que cadascun dels recorreguts que faig sigui una experiència única, a mida d’aquell que em contracta.”

DavidRull.jpg

En David Rull amb un dels seus grups a Líbia, abans de l’esclat de la guerra. © David Rull

El segment de les famílies és, segons Maria Hernández, de Romaquí, el que mostra més interès en els guiatges turístics: “Els nens escolten més i es mostren més atents si l’activitat és en la llengua materna i d’escolarització. El mateix podem dir dels instituts i dels viatges de final de curs”.

Tot i així, encara és complicat viatjar en català pel món. Segons Hernández, “a Itàlia és gairebé impossible trobar guies locals que parlin català. Allà s’ha de superar un examen molt dur per ser guia, però les autoritzacions no es donen en llengua catalana, ja que encara no és una llengua oficial de la Unió Europea. El català ha estat foragitat del sector turístic. Nosaltres, com que no som una agència de viatges, sinó una associació cultural, sí que podem fer aquest tipus de guiatges.”
La demanda creixent sembla que acabarà normalitzant el fet de guiar els turistes en català. El Club Català de Viatges ja prepara l’expedició pel pont de Tots Sants a l’Alguer, coincidint amb el XXXVè Aplec Excursionista dels Països Catalans, i de moment ja tenen dos avions especials des de Barcelona i un des de València.

Londres.JPG

El perfil de la ciutat de Londres des dels finestrals de la Tate Modern. © Òscar Marín

Llegeix la segona part de l’article: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/viatjar-pel-mon-en-catala-2a-part/