Entrades amb l'etiqueta ‘Costa Brava’

Records des del Far de Sant Sebastià

dijous, 1/09/2011
Far Sant Sebastià.JPG

Des del 1857, un far avisa els navegants des del cim de Sant Sebastià, a Llafranc. © Òscar Marín

Fa un parell d’anys, vaig pujar per primer cop a la muntanya de Sant Sebastià. El mirador de l’hotel restaurant El Far va ser el punt escollit per a una sessió fotogràfica amb l’equip de la revista DESCOBRIR. Vam prendre uns cafès, vam admirar les vistes imponents i vam fer fotografies fins que es va pondre el sol. Fa tres mesos que vaig tornar-hi, aquest cop per dinar amb l’Èlia, en David i la Charo. El cuiner Tony Sáez, que fins fa poc més d’un any havia estat xef de l’hotel Mas de Torrent, ens hi havia preparat un menú especial que volia que provéssim.

Hotel El Far.JPG

Tot preparat per degustar un menú de luxe al gran saló del restaurant El Far. © ÒM

Des de la taula es contemplava la mar, però aviat l’esguard es va decantar cap a les tovalles i els plats que ens hi arribaven. Vam començar amb la versió contemporània d’un clàssic de Festa Major: el braç de gitano de tonyina, maionesa, pebrot, puré de patata, ou, olives negres… Tot fusionat dins d’una copa! Cada cullerada era un record del plat original, amb la mida justa de cada ingredient, però convertit en una crema de textura i gust sublims. No era l’única recepta clàssica que en Tony Sáez havia estat treballant i revisant a la seva manera. De la coca de recapte de tota la vida n’havia fet una tapa, culminada amb formatge de cabra, olivada i melmelada de gerds. No ens en vam deixar ni els puntets decoratius. I això només havia estat el començament.

Hotel El Far 2.JPG

La copa de braç de gitano, com una lluna plena amb cràters d’ou i olivada. © ÒM

Hotel El Far 3.JPG

Un fragment de coca, profús, sobre un fons mengívolament pictòric. © ÒM

Ja feia estona que sentíem l’aroma tan familiar de l’arròs, que havia superat les portes de la cuina i fluïa per la sala. Efectivament, en Tony va presentar-nos un arròs mig caldós fet a foc fort, tradició amb majúscules, condensada en un plat on cada gra era com l’espurna d’un castell de focs. Tota una festa. Entre plat i plat, ens parlava d’ingredients, de tècniques, de sabors; en definitiva, de la seva passió per la cuina. “I quin és el teu plat preferit?”, li vam preguntar. “I quin és el fill més bo? No es pot escollir un plat si t’agraden tots”, va sentenciar en Tony, confirmant l’estima amb què confecciona cada recepta.

Tony Sáez.JPG

En Tony Sáez, xef del restaurant El Far, gaudeix parlant de productes i temps de cocció. © ÒM

Hotel El Far 4.JPG

Un arròs mig caldós, de gust excepcional, cuinat a foc fort a la cuina d’El Far. © ÒM

Us podria parlar d’altres plats que podeu tastar a l’hotel restaurant El Far, des del suquet de sardines fins als ravioli de carn de bou farcits de tonyina, passant per l’amanida de verat amb tàrtar de tomàquet i vinagreta d’escalunyes. Us podria descriure els postres, tradicionals però presentats de manera original, com el mel i mató amb pinyons i gelat o la sopa de maduixes amb gelat de mascarpone. Però preferiria que ho provéssiu. Reserveu-hi taula. Tingueu en compte que El Far també és un magnífic hotel, adscrit als Petits Grans Hotels de Catalunya. De fet, aquí ja hi havia una hostatgeria al segle XVIII, quan encara era un convent. La gent gran de Palafrugell explica que els frares sempre tenien una gran olla amb aigua calenta i que els veïns que pujaven a Sant Sebastià a passar-hi el dia bullien els arrossos amb aquella aigua. La tradició d’acollir viatgers i pelegrins en aquesta muntanya ve de lluny. Quants bons moments, quants bons records haurà generat la visita a aquest indret de la costa empordanesa?

Hotel El Far 5.JPG

Les habitacions de l'hotel donen al pati interior, en les antigues dependències del convent. © ÒM

Hotel El Far 6.JPG

Un cafè a la terrassa, tot admirant les vistes, un regal per a una tarda d’estiu. © ÒM

Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011
Ermita Santa Cristina.JPG

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, aleshores obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Nau Santa Cristina.JPG

Dins l’ermita hi destaca l’altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina,  patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per llaguts de rem.

Processó Santa Cristina.JPG

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, l’antic edifici de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Llaguts.jpg

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

Platja Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina a l’arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Santa Cristina 1908.jpg

Fotografia de l’any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Estofat.JPG

Un miler de persones degusta l’estofat davant l’ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina

6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)

dimarts, 14/06/2011

L’estiu passat vaig publicar un article sobre bones platges per anar-hi amb nens (llegiu-lo aquí) que s’ha convertit en un dels posts més visitats del bloc ‘El plaer de viatjar’. Així doncs, aquest estiu us proposo una nova selecció de platges familiars per als qui passeu l’estiu a la costa. Són arenals d’aigües poc fondes, bons serveis i fàcil accés on els més petits gaudiran intensament de les vacances a la vora del mar.

·Platja de Santa Cristina (Lloret de Mar, Selva)

Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina vista des de l’hotel Santa Marta. © Òscar Marín

No us deixeu enganyar per tòpics i prejudicis, que solen ser enganyosos. Lloret de Mar té unes platges magnífiques, i la de Santa Cristina (vegeu vídeo) és, per amplitud, poca profunditat, serveis i fàcil accés, la més apta per a les famílies. La proximitat d’una terrassa on s’hi fan unes paelles per llepar-se’n els dits i de les instal·lacions de l’hotel Santa Marta, completen l’oferta d’aquest indret tranquil, a tres quilòmetres del centre urbà. No oblideu visitar els jardins de Santa Clotilde i tastar el típic arròs de l’art. Més informació en el post Jornades amb gust de mar a Lloret.

·Platja de Calella (Maresme)

Calella 2 - Brian K.jpg

Palmeres i para-sols a la concorreguda platja de Calella. © Brian K

És una vella destinació turística i té molt per oferir. Entre altres coses, una extensa platja on a l’estiu s’hi instal·la un miniclub infantil i s’hi fan activitats de pallassos, titelles i concerts, a més de poder-hi practicar alguns esports aquàtics. Hi ha dos parcs infantils a la sorra, vigilats per monitors, amb castells inflables. L’únic inconvenient de Calella és la gran concentració de para-sols en les hores crítiques, quan el sol pica més fort. Ja sabeu que és millor baixar a la platja abans de les 12 h i després de les 16 h. Tindreu més espai per deixar la tovallola i evitareu els efectes nocius del sol del migdia.

·Platja de la Murtra (Viladecans, Baix Llobregat)

ID1974.jpg

Els més petits podran jugar sense presses a la vora de les aigües. © ID1974

A tocar dels espais naturals del Delta del Llobregat, la platja de la Murtra té centenars de metres de sorra i un espai de jocs infantils. Malgrat la seva proximitat a Barcelona, el litoral de Viladecans i el Prat és tranquil i permet córrer i jugar sense topar amb els banyistes. Hi trobareu un quiosc de begudes, dutxes i lavabos públics. Hi ha un pàrquing per aparcar-hi el cotxe, tot i que també s’hi arriba amb el bus VB4 (només al juliol i l’agost). Observar des de l’aigua els avions que s’enlairen o aterren a l’aeroport pot resultar un estímul per als més petits. Un altre atractiu proper és el Centre de Recuperació d’Animals Marins.

·Platja de Garraf (Sitges, Garraf)

Platja de Garraf - Kert.jpg

La platja de Garraf i les cases del poble a primera hora del matí. © Kert

Heu vist el film Kràmpack, de Cesc Gay? Els protagonistes passen part de les seves aventures a Garraf, un petit poble mediterrani d’aires grecs. Admireu les seves casetes solitàries instal·lades damunt la sorra humida, de bon matí, quan el sol comença a sortir i estén de ple els rajos sobre els murs endormiscats. No mireu la desastrosa mola de l’hotel Garraf (sembla demanar a crits “Enderroqueu-me!”). Mireu més aviat cap a l’altre costat, cap als carrers blancs que dominen la platja. Una bona escapada a mitja hora de Barcelona.

·Platja Llarga (Tarragona)

Platja Llarga.JPG

La platja Llarga és un punt de trobada de famílies, veïns i amants del jòguing. © ÒM

Com el seu nom indica, és un arenal extens. Les aigües són poc profundes i la sorra és fina, apta per córrer, passejar o fer-hi grans castells amb els nens. Des d’aquí contemplareu el perfil de Tarragona cap al sud i la torre de la Mora cap al nord. La major part d’aquesta platja s’ha salvat, sortosament, de la fam dels urbanitzadors i entre les poques edificacions que hi trobareu hi ha els bungalous i les àrees infantils del càmping Las Palmeras, perfecte per passar la nit davant del mar després d’un dia de platja.

·Platja de l’Ardiaca (Cambrils, Baix Camp)

Maresol.jpg

Cambrils té diverses platges ideals per a les famílies. © Maresol

De les platges daurades, amb pendents suaus i aigües tranquil·les, de la vila de Cambrils n’hi ha dues que tenen àrees de jocs infantils: la de l’Ardiaca i la de Prat d’en Forès i Regueral. Ambdues disposen de serveis com ara dutxes, lavabos, lloguer de gandules i vigilància, però la primera, la de l’Ardiaca, és més tranquil·la perquè no es troba en ple centre urbà. El millor de Cambrils és que a l’estiu es pot compaginar la platja amb la cultura: s’hi celebra el Festival Internacional de Música, les Nits d’estiu i l’emocionant Nit del foc.

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011
Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011
Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg

Les cales preferides de Salvador Dalí

dimarts, 29/06/2010

Quan pensem en els paisatges surrealistes de Salvador Dalí, ens vénen al cap la blanca Cadaqués i la pedregosa platja de Portlligat. Però hi ha dues cales, no tan conegudes, que també van inspirar el genial pintor empordanès. Són les cales Culip i Culleró, a les quals s’accedeix fàcilment a peu des de la carretera que porta fins al mític far del cap de Creus.

Cala preferida Dalí.JPG

La pedregosa cala Culip mira cap al nord. © ÒM

Hi ha experts en art que afirmen que Dalí es va inspirar en una de les roques de Culip per a la figura central d’El gran masturbador. D’altres suggereixen que el perfil recorda la forma de l’illa del Culleró, a l’oest de Culip. Fos quina fos la roca inspiradora, Dalí es va banyar en aquestes cales en diverses ocasions. És clar que eren altres temps: els cotxes no feien cua per travessar el cap de Creus i entrar a Cadaqués, els turistes no tenien cap necessitat d’arribar fins al vell far per banyar-se i no hi havia dotzenes de velers campant per l’horitzó. Tot era silenci, calma, inspiració…

El gran masturbador.png

A dalt, una de les formacions rocoses que podria haver inspirat les formes de l'obra 'El gran masturbador' (1929).

Fins a Culip vam arribar-nos un dia d’estiu amb el reconegut naturalista José Luis Gallego, després d’una ruta per la serra de l’Albera. Vam nedar una estona i, com a punt final de la jornada, vam pujar caminant fins al far del cap de Creus, on hi ha un petit restaurant. Atureu-vos a prendre un refresc a la terrassa del far. La panoràmica des de l’extrem més oriental de la península Ibèrica paga la pena.

Far Cap de Creus 2.JPG

El far guia els navegants i acull els viatgers assedegats. © ÒM

6 platges refrescants per anar-hi amb nens

dimarts, 15/06/2010

De platges en tenim moltes, però no totes tenen aigües poc fondes, serveis com dutxes i lavabos, fàcil accés i aventures atractives per als més menuts. Ara que tenim calor, fem un repàs de sis platges familiars a petició d’alguns amics i lectors amb fills. Això sí, eviteu el sol del migdia!

·Platja de Sant Salvador (El Vendrell, Baix Penedès)

St Salvador.jpg

Al Vendrell hi trobareu cultura a pocs passos de la sorra. © Turisme del Vendrell

A tocar de les cases del barri marítim, aquesta platja s’estén just davant de la casa on el músic Pau Casals va viure de petit. Els joves agrairan la visita cultural abans de la capbussada. Es poden llogar patins i piragües, hi ha dutxes i lavabos, i a tocar de la sorra, a la plaça del Pessebre, s’hi munta una ludoteca d’estiu.

·Platja de Ribes Roges (Vilanova i la Geltrú, Garraf)

Vilanova.JPG

El parc de Ribes Roges abraça l’extrem oriental de la platja. © ÒM

Sorra ben fina, aigües poc profundes, dutxes, lavabos, gandules, quiosquets amb música i una notable tranquil·litat. La platja vilanovina de Ribes Roges està feta per a les famílies. Es troba delimitada per un gran parc on trobareu gronxadors, tobogans, ombres per descansar i una estació amb trens en miniatura que funcionen els caps de setmana.

·Platja de les Dunes (Santa Susanna, Maresme)

Sta Susanna, Joan Ribot.jpg

A Santa Susanna saltaran, ballaran i es mullaran. © Joan Ribot

Als mesos de juliol i agost, en aquesta platja paral·lela al passeig marítim de Santa Susanna s’hi ubica el Mini Beach Club, un espai de lleure per als nens de 4 a 12 anys. S’hi munta un castell inflable i llits elàstics, s’hi organitzen jocs d’aigua i hi ha, fins i tot, una festa de l’escuma infantil.

·Platja Gran de l’Estartit (Torroella de Montgrí, Baix Empordà)

Estartit.jpg

A l’Estartit descobrireu que les illes desertes existeixen. © Ajuntament Torroella de Montgrí

Hi ha poques platges situades davant d’una illa deserta, i la platja de l’Estartit mira a set illots deserts: les Medes. No hi viu cap Robinson, però reben la visita de molts ocells i alguns turistes que s’hi acosten amb vaixell. Podeu admirar-les des de la sorra o des de l’aigua, poc fonda. També podeu navegar amb els nens al voltant dels illots amb el catamarà Nautilus. Tota una aventura.

·Platja del Moll Grec (L’Escala, Alt Empordà)

Moll Grec.jpg

No cal viatjar a les illes Cíclades per veure ruïnes gregues a tocar de la mar. © Ajuntament de L’Escala

Als més joves els entusiasmen les històries i aquesta platja en guarda una de ben especial, la dels grecs que van construir el port d’Empúries. Mentre ens banyem, encara podem veure les restes de l’antic moll hel·lenístic emergint de l’aigua. La sorra fina i daurada i el desnivell regular de l’entrada al mar s’ajusten al tipus de costa que busquem. Ben a la vora hi ha un parc públic amb algunes taules per dinar.

·Platges de Roses (Roses, Alt Empordà)

Roses.jpg

A Roses hi estareu més tranquils de bon matí i a última hora de la tarda. © ÒM

Les platges urbanes de Roses conformen un gran arenal de sorra fina que va des de la Punta fins a Santa Margarida. Hi ha serveis de lloguer de gandules, para-sols,  patins i caiacs, a més d’àrees infantils, dutxes i diversos restaurants al llarg del passeig marítim. S’hi pot aparcar fàcilment i hi ha servei de socorrisme. Eviteu anar-hi a ple agost: hi ha molts turistes.

-Vols sis platges més? Consulta el post: “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.