Entrades amb l'etiqueta ‘Empordà’

Records des del Far de Sant Sebastià

dijous, 1/09/2011
Far Sant Sebastià.JPG

Des del 1857, un far avisa els navegants des del cim de Sant Sebastià, a Llafranc. © Òscar Marín

Fa un parell d’anys, vaig pujar per primer cop a la muntanya de Sant Sebastià. El mirador de l’hotel restaurant El Far va ser el punt escollit per a una sessió fotogràfica amb l’equip de la revista DESCOBRIR. Vam prendre uns cafès, vam admirar les vistes imponents i vam fer fotografies fins que es va pondre el sol. Fa tres mesos que vaig tornar-hi, aquest cop per dinar amb l’Èlia, en David i la Charo. El cuiner Tony Sáez, que fins fa poc més d’un any havia estat xef de l’hotel Mas de Torrent, ens hi havia preparat un menú especial que volia que provéssim.

Hotel El Far.JPG

Tot preparat per degustar un menú de luxe al gran saló del restaurant El Far. © ÒM

Des de la taula es contemplava la mar, però aviat l’esguard es va decantar cap a les tovalles i els plats que ens hi arribaven. Vam començar amb la versió contemporània d’un clàssic de Festa Major: el braç de gitano de tonyina, maionesa, pebrot, puré de patata, ou, olives negres… Tot fusionat dins d’una copa! Cada cullerada era un record del plat original, amb la mida justa de cada ingredient, però convertit en una crema de textura i gust sublims. No era l’única recepta clàssica que en Tony Sáez havia estat treballant i revisant a la seva manera. De la coca de recapte de tota la vida n’havia fet una tapa, culminada amb formatge de cabra, olivada i melmelada de gerds. No ens en vam deixar ni els puntets decoratius. I això només havia estat el començament.

Hotel El Far 2.JPG

La copa de braç de gitano, com una lluna plena amb cràters d’ou i olivada. © ÒM

Hotel El Far 3.JPG

Un fragment de coca, profús, sobre un fons mengívolament pictòric. © ÒM

Ja feia estona que sentíem l’aroma tan familiar de l’arròs, que havia superat les portes de la cuina i fluïa per la sala. Efectivament, en Tony va presentar-nos un arròs mig caldós fet a foc fort, tradició amb majúscules, condensada en un plat on cada gra era com l’espurna d’un castell de focs. Tota una festa. Entre plat i plat, ens parlava d’ingredients, de tècniques, de sabors; en definitiva, de la seva passió per la cuina. “I quin és el teu plat preferit?”, li vam preguntar. “I quin és el fill més bo? No es pot escollir un plat si t’agraden tots”, va sentenciar en Tony, confirmant l’estima amb què confecciona cada recepta.

Tony Sáez.JPG

En Tony Sáez, xef del restaurant El Far, gaudeix parlant de productes i temps de cocció. © ÒM

Hotel El Far 4.JPG

Un arròs mig caldós, de gust excepcional, cuinat a foc fort a la cuina d’El Far. © ÒM

Us podria parlar d’altres plats que podeu tastar a l’hotel restaurant El Far, des del suquet de sardines fins als ravioli de carn de bou farcits de tonyina, passant per l’amanida de verat amb tàrtar de tomàquet i vinagreta d’escalunyes. Us podria descriure els postres, tradicionals però presentats de manera original, com el mel i mató amb pinyons i gelat o la sopa de maduixes amb gelat de mascarpone. Però preferiria que ho provéssiu. Reserveu-hi taula. Tingueu en compte que El Far també és un magnífic hotel, adscrit als Petits Grans Hotels de Catalunya. De fet, aquí ja hi havia una hostatgeria al segle XVIII, quan encara era un convent. La gent gran de Palafrugell explica que els frares sempre tenien una gran olla amb aigua calenta i que els veïns que pujaven a Sant Sebastià a passar-hi el dia bullien els arrossos amb aquella aigua. La tradició d’acollir viatgers i pelegrins en aquesta muntanya ve de lluny. Quants bons moments, quants bons records haurà generat la visita a aquest indret de la costa empordanesa?

Hotel El Far 5.JPG

Les habitacions de l'hotel donen al pati interior, en les antigues dependències del convent. © ÒM

Hotel El Far 6.JPG

Un cafè a la terrassa, tot admirant les vistes, un regal per a una tarda d’estiu. © ÒM

Un hotel privilegiat en un molí de la Muga

dimarts , 26/07/2011

A Pont de Molins l’aigua de la Muga passa, constant, no emmudeix mai. Per això hi van establir un molí fariner a la riba, al segle XVII, que aprofitava la força del riu per moldre. Amb el temps va deixar de funcionar, però en va quedar l’edifici, que el senyor Pere Lladó va comprar amb molt bon ull fa tres dècades. Hi va establir un restaurant amb habitacions i el va anomenar El Molí, és clar. Fent bé la feina, aviat va aconseguir uns clients fixos i el boca a orella va ajudar a consolidar el negoci. S’hi menja molt bé, amb producte local de temporada, i també s’hi pot dormir. Les habitacions estàndard d’El Molí, petites i decorades amb vells capçals d’antiquari i banys enrajolats fins dalt, han quedat reservades per als clients de sempre, aquells que busquen una decoració més tradicional i un ambient familiar. Però a l’altre costat de la finca s’hi aixeca des de fa pocs mesos un edifici de nova construcció, de línies rectes, volums amplis, angles nets i interiors contemporanis, que acull les habitacions de categoria superior.

El Molí.jpg

El nou edifici d'El Molí acull les habitacions superiors, amb un disseny contemporani. © ÒM

Habitació El Molí.jpg

Una de les àmplies habitacions dobles de categoria superior. © ÒM

El nou Molí, d’una sola planta, envoltat d’herbes aromàtiques, ho té tot per a una escapada romàntica o familiar: habitacions espaioses, grans banyeres, matalassos còmodes, finestrals que s’obren a terrasses enjardinades i una ubicació privilegiada a tocar del bosc de ribera que acompanya la Muga. A més, acaben d’estrenar la piscina amb vistes al riu. No hi ha motors empipadors, ni xiscles estiuencs, només el borbolleig de l’aigua i dels ocells acompanya l’estada. Els germans Marc, Jordi i Eva Lladó han agafat el relleu del negoci i tenen molt clar el que volen oferir: qualitat, comoditat i tranquil·litat. Per això no han volgut convertir El Molí en un hotel gran. Gestionar poques habitacions els permet atendre personalment els clients, garantir una estada plàcida i tenir cura dels detalls. És la filosofia que impregna els Petits Grans Hotels de Catalunya.

El Molí vell.jpg

A l'edifici de l'antic molí s'hi serveixen dinars i sopars, i també ofereix habitacions. © ÒM

Terrassa El Molí.jpg

A la terrassa penjada sobre la Muga s'hi serveixen els esmorzars. © ÒM

Després d’una nit de repòs absolut, l’esmorzar es pot fer en una terrassa exterior penjada literalment sobre el riu, acompanyats del sol i de la remor de les fulles i de l’aigua. Fruita del temps, pa amb tomàquet, embotits de l’Empordà, un bon cafè… Després, un passeig per la riba i uns minuts de contemplació ajaguts en una de les gandules a disposició dels clients. Per arrodonir l’estada, una de les moltes rutes a peu que es poden fer per aquest racó de l’Alt Empordà. La nostra visita s’acaba amb el convenciment que, tard o d’hora, hi tornarem.

La Muga.jpg

El riu passa a tocar d'El Molí i regala camiades tranquil·les i moments de contemplació. © ÒM

Entre copes a les vinyes d’Oliver Conti

dilluns, 11/07/2011
Oliver Conti 1.JPG

Caminant entre ceps de Merlot i Cabernet Sauvignon a l'Alt Empordà. © Òscar Marín

“Sentiu com es despleguen les flors blanques, com esclata el gessamí…” Dels tastos de vins sempre m’ha fascinat la nostra capacitat de suggestió quan la degustació es fa en companyia de l’enòleg. Potser després de comprar-lo al supermercat, bevent-lo a casa, aquell vi blanc no ens inspirarà sensacions tan intenses com després d’haver passejat per les vinyes, d’haver conversat emocionadament amb el productor i d’haver tastat amb atenció el vi aconsellat per un nas expert. Em va passar de nou a les vinyes d’Oliver Conti, a Capmany, amb en Jordi Oliver. No es pot obviar la passió del Jordi pel cultiu de la vinya, perquè la transmet a qui l’escolta. És d’aquells que parla del vi amb entusiasme, que es desperta de matinada per mesurar el grau d’humitat ambiental, que es lleva ben d’hora per estudiar les necessitats de cada cep. És dur fer créixer la vinya en aquests terrenys granítics, assedegats, pobres en matèria orgànica, però del seu fruit, en Jordi n’extreu vins d’alt nivell.

Oliver Conti 3.JPG

Els vins de la família Oliver Conti, blancs en primer pla i negres al darrera. © ÒM

La tarda de juny que vam visitar-lo, bufava tramuntana. Les vinyes s’inclinaven i les paraules de la conversa s’allunyaven en direcció al Montgrí. Vam passejar per la finca amb en Jordi i l’Anna, la seva parella i companya en aquest “somni a contravent”, com diuen a la seva pàgina web. Després de revelar-nos els secrets de les vinyes, de visitar el celler i el magatzem, i d’assabentar-nos d’alguns projectes de futur, vam pujar a la sala de tasts. El ritual va incloure sorpreses, entre les quals un dels vins que romanen al “cementiri” d’en Jordi, on reposen una mostra de les primeres ampolles que van comercialitzar a mitjans dels noranta. Tot seguit, uns magnífics vins blancs: Treyu, d’aromes florals i afruitats, creat en honor de la mare dels germans Jordi i Xavier Oliver Conti; i Marta, un saborós vi blanc que s’acosta delicadament a la família dels vins dolços sense ser-ho. Després els vins negres: Carlota, que ens omple la boca amb el record de fruites vermelles madures; Ara, un vi de taula intens i amb un to afruitat, i l’Etiqueta Negra, madura consolidació de gairebé vint anys de treball.

Oliver Conti.jpg

En Jordi Oliver, al centre de la imatge, ens explica tot el que hi ha dins els seus vins. © Èlia Guardiola

Si a banda de fer-hi una visita guiada, com nosaltres, voleu allotjar-vos entre aquestes vinyes de l’Alt Empordà, podeu reservar una de les dues cases de la finca, amb capacitat per a set persones, que es lloguen als visitants per 450€ el cap de setmana (1.100€ la setmana sencera). Tenen un porxo ampli, una piscina ben integrada en l’entorn i la ubicació perfecta per a aquells que els agrada viure “entre copes”.

Oliver Conti 2.JPG

La finca està envoltada pels útlims contraforts de la serra de l'Albera. © ÒM

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011
Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l'estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es pregunta als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, són “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reuneixen amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però és una veritable desgràcia ecològica. El gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del Delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina, a imitació d’Empuriabrava.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d'Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquest magnífic paisatge. Fa trenta anys, podria haver desaparegut. Per anar fent boca, aquí teniu tres itineraris i un plànol que us podeu descarregar abans de viatjar als Aiguamolls.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d'arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. [...] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg

Fer nit a la vella caserna de la Guàrdia Civil

dilluns, 16/08/2010

Hort Sant Cebria.jpgUs agradaria dormir en una caserna de la Guàrdia Civil? A mi no. Però us presento un cas especial. L’Hort de Sant Cebrià va acollir fa dècades la caserna de Torroella de Fluvià, però fa uns anys es va transformar en un magnífic allotjament rural i ja no queda cap rastre dels seus antics residents benemèrits. L’emplaçament d’aquest gran edifici de pedra és força excepcional: el jardí i la piscina tenen a tocar l’àbsis de l’església romànica de Sant Cebrià, del segle XII, de la qual pren el nom la casa rural. Per poder oferir les comoditats pròpies d’un establiment turístic, els propietaris (en Jordi i en Joan Carles) han rehabilitat i renovat tot l’edifici, però han respectat els elements arquitectònics que li donen caràcter. Tots els materials, colors i altres elements decoratius han estat curosament seleccionats per crear un ambient elegant, ple de serenitat.

Pels matins, l’esmorzar inclou productes locals: embotits de L’Armentera, formatges de Siurana d’Empordà, pa cuit al forn de llenya i dolços de Sant Pere Pescador… Per la nit, quan el temps acompanya, el jardí s’il·lumina amb espelmes i s’hi pot prendre una copa contemplant les estrelles.

L’únic inconvenient és que no admeten nens menors de 12 anys, així que no penseu a fer-hi una estada en família. La parella i prou.

Les cales preferides de Salvador Dalí

dimarts , 29/06/2010

Quan pensem en els paisatges surrealistes de Salvador Dalí, ens vénen al cap la blanca Cadaqués i la pedregosa platja de Portlligat. Però hi ha dues cales, no tan conegudes, que també van inspirar el genial pintor empordanès. Són les cales Culip i Culleró, a les quals s’accedeix fàcilment a peu des de la carretera que porta fins al mític far del cap de Creus.

Cala preferida Dalí.JPG

La pedregosa cala Culip mira cap al nord. © ÒM

Hi ha experts en art que afirmen que Dalí es va inspirar en una de les roques de Culip per a la figura central d’El gran masturbador. D’altres suggereixen que el perfil recorda la forma de l’illa del Culleró, a l’oest de Culip. Fos quina fos la roca inspiradora, Dalí es va banyar en aquestes cales en diverses ocasions. És clar que eren altres temps: els cotxes no feien cua per travessar el cap de Creus i entrar a Cadaqués, els turistes no tenien cap necessitat d’arribar fins al vell far per banyar-se i no hi havia dotzenes de velers campant per l’horitzó. Tot era silenci, calma, inspiració…

Fins a Culip vam arribar-nos un dia d’estiu amb el reconegut naturalista José Luis Gallego, després d’una ruta per la serra de l’Albera. Vam nedar una estona i, com a punt final de la jornada, vam pujar caminant fins al far del cap de Creus, on hi ha un petit restaurant. Atureu-vos a prendre un refresc a la terrassa del far. La panoràmica des de l’extrem més oriental de la península Ibèrica paga la pena.

Far Cap de Creus 2.JPG

El far guia els navegants i acull els viatgers assedegats. © ÒM

6 platges refrescants per anar-hi amb nens

dimarts , 15/06/2010

De platges en tenim moltes, però no totes tenen aigües poc fondes, serveis com dutxes i lavabos, fàcil accés i aventures atractives per als més menuts. Ara que tenim calor, fem un repàs de sis platges familiars a petició d’alguns amics i lectors amb fills. Això sí, eviteu el sol del migdia!

·Platja de Sant Salvador (El Vendrell, Baix Penedès)

St Salvador.jpg

Al Vendrell hi trobareu cultura a pocs passos de la sorra. © Turisme del Vendrell

A tocar de les cases del barri marítim, aquesta platja s’estén just davant de la casa on el músic Pau Casals va viure de petit. Els joves agrairan la visita cultural abans de la capbussada. Es poden llogar patins i piragües, hi ha dutxes i lavabos, i a tocar de la sorra, a la plaça del Pessebre, s’hi munta una ludoteca d’estiu.

·Platja de Ribes Roges (Vilanova i la Gelrú, Garraf)

Vilanova.JPG

El parc de Ribes Roges abraça l'extrem oriental de la platja. © ÒM

Sorra ben fina, aigües poc profundes, dutxes, lavabos, gandules, quiosquets amb música i una notable tranquil·litat. La platja vilanovina de Ribes Roges està feta per a les famílies. Es troba delimitada per un gran parc on trobareu gronxadors, tobogans, ombres per descansar i una estació amb trens en miniatura que funcionen els caps de setmana.

·Platja de les Dunes (Santa Susanna, Maresme)

Sta Susanna, Joan Ribot.jpg

A Santa Susanna saltaran, ballaran i es mullaran. © Joan Ribot

Als mesos de juliol i agost, en aquesta platja paral·lela al passeig marítim de Santa Susanna s’hi ubica el Mini Beach Club, un espai de lleure per als nens de 4 a 12 anys. S’hi munta un castell inflable i llits elàstics, s’hi organitzen jocs d’aigua i hi ha, fins i tot, una festa de l’escuma infantil.

·Platja Gran de l’Estartit (Torroella de Montgrí, Baix Empordà)

Estartit.jpg

A l’Estartit descobrireu que les illes desertes existeixen. © Ajuntament Torroella de Montgrí

Hi ha poques platges situades davant d’una illa deserta, i la platja de l’Estartit mira a set illots deserts: les Medes. No hi viu cap Robinson, però reben la visita de molts ocells i alguns turistes que s’hi acosten amb vaixell. Podeu admirar-les des de la sorra o des de l’aigua, poc fonda. També podeu navegar amb els nens al voltant dels illots. Tota una aventura.

·Platja del Moll Grec (L’Escala, Alt Empordà)

Moll Grec.jpg

No cal viatjar a les illes Cíclades per veure ruïnes gregues a tocar de la mar. © Ajuntament de L'Escala

Als més joves els entusiasmen les històries i aquesta platja en guarda una de ben especial, la dels grecs que van construir el port d’Empúries. Mentre ens banyem, encara podem veure les restes de l’antic moll hel·lenístic emergint de l’aigua. La sorra fina i daurada i el desnivell regular de l’entrada al mar s’ajusten al tipus de costa que busquem. Ben a la vora hi ha un parc públic amb algunes taules per dinar.

·Platges de Roses (Roses, Alt Empordà)

Roses.jpg

A Roses hi estareu més tranquils de bon matí i a última hora de la tarda. © ÒM

Les platges urbanes de Roses conformen un gran arenal de sorra fina que va des de la Punta fins a Santa Margarida. Hi ha serveis de lloguer de gandules, para-sols,  patins i caiacs, a més d’àrees infantils, dutxes i diversos restaurants al llarg del passeig marítim. S’hi pot aparcar fàcilment i hi ha servei de socorrisme. Eviteu anar-hi a ple agost: hi ha molts turistes.

-Coneixeu alguna altra platja ideal per a famílies? Podeu recomanar-nos la vostra.

Un castell ‘chill-out’ a l’Empordà

divendres, 4/06/2010
IMG_0426.JPG

El pati del castell i la capella © ÒM

Era una tarda lluminosa d’abril. Vam escalar les entranyes de la torre de l’homenatge per arribar a la cambra més alta del castell. Des del llit, la panoràmica sobre els camps empordanesos daurats pel sol de ponent era majestuosa. A baix, al gran pati, sonava la veu melosa de Bebel Gilberto. Érem dins el Castell d’Empordà, als afores de la Bisbal, gaudint d’un moment chill-out. Res a veure amb les penúries que es devien viure en una fortalesa vasta i gèlida com aquesta al segle XIII, quan el comte Ponç Hug IV va aixecar la torre sobre el turó de Marenys per defensar les seves propietats. El castell fou ampliat i reformat amb el pas del temps, passant per altres mans (com les del capità Pere Margarit, descobridor de l’illa Margarita, a Veneçuela), i s’hi va construir la capella de la Mare de Déu del Remei. Durant la guerra civil va patir moltes destrosses i als anys seixanta fou abandonat.
Salvador Dalí s’havia enamorat d’aquesta fortalesa als anys setanta. Volia regalar-li un gran palau a la seva estimada Gala i va considerar que el Castell d’Empordà era el regal perfecte. Però la negociació no va arribar a bon port i Dalí va acabar comprant el castell de Púbol. El propietari actual del Castell d’Empordà, l’holandès Albert Dicks, va comprar l’edifici en ruïnes l’any 1999 i el va restaurar per convertir-lo en un hotel de luxe. Fa cinc anys, quan jo vaig visitar-lo, els preus eren força raonables, però avui hi ha dos factors que fan el castell força inaccessible: un és l’augment de les tarifes (l’habitació més econòmica val 135€, tot i que al mes de novembre oferiran habitacions a 79€ de diumenge a dijous) i l’altre és el requeriment de reservar un mínim de dues nits (el cap de setmana de tardor costa 375€). La cuina també és exclusiva. Creada pel xef Abel Cardozo, la carta abraça productes frescos de la comarca maridats amb una àmplia selecció de vins, del Penedès a l’Empordà.

IMG_0411.JPG

La torre de l'homenatge i la terrassa del Castell d'Empordà © ÒM