Entrades amb l'etiqueta ‘estiu’

De càmping sota el sol de Tamarit

dijous, 20/06/2013
Castell de Tamarit

Una parella s’encamina cap al Tamarit Park Resort, a tocar del castell. © Òscar Marín

No és només pel sol i per la mar que Tamarit atreu la nostra atenció. Tamarit és un compendi del bo i millor que ofereix la Costa Daurada: una de les platges més àmplies del litoral, un castell amb molta història, un camí de ronda que voreja boniques cales, una àrea fluvial de gran valor a la desembocadura del Gaià, una façana marítima que ha conservat l’aspecte de barri de pescadors, les restes d’una vil·la d’època romana a la zona dels Munts, un hort on a l’estiu hi fan banys de fang… I enmig de tot això hi ha, sense ànim d’exagerar, un dels millors càmpings del país: el Tamarit Park Resort. Quan el qualifico com un dels millors em refereixo, en part, a la meva experiència personal, que no podia haver estat més rodona. Però ser entre els millors no és una casualitat ni una opinió puntual, cal molt d’esforç per arribar-hi. Aspectes com la netedat, la diversitat d’àrees d’oci destinades a les famílies, l’amplitud de les zones per a la pràctica de l’esport, els restaurants, les activitats d’animació, la professionalitat del personal que hi treballa i, és clar, la qualitat dels allotjaments són fruit d’un gran esforç i d’una inversió molt important en els darrers anys. Els clients ho perceben i molts repeteixen.

Els bungalous Cottage Junior del Tamarit Park Resort

Els bungalous Cottage Junior s’estenen en una àrea privilegiada del càmping. © ÒM

L'interior dels bungalous Cottage Junior

L’interior dels nous bungalous té l’aire d’un petit apartament urbà. © ÒM

Precisament fa unes setmanes vam estrenar un dels bungalous Cottage Junior que s’han instal·lat en segona línia de mar, en una zona privilegiada del Tamarit Park Resort. Els nous bungalous són ben agradables, tenen un llit de 160 cm, un sofà convertible en llit individual, un petit despatx, cuina amb nevera, fogons i estris, cabina de dutxa, lavabo amb moble i prestatges, televisió, terrassa de 7 metres quadrats, connexió Wi-Fi i s’hi pot aparcar al costat. I per si fos poc, els bungalous Cottage Junior es troben a la vora del restaurant Brisa, del forn de pa, del supermercat, d’una àrea de jocs i a tan sols vint o trenta passes de la sorra.

Una de les piscines del Tamarit Park Resort

Una de les piscines del càmping, on també hi ha banyera d’hidromassatge. © ÒM

Tamarit Park Resort

Un altre punt de vista de l’àrea destinada als nous Cottage Junior. © ÒM

Una zona d'esbarjo al Tamarit Park Resort

Hi ha diverses zones d’esbarjo per als clients més petits. © ÒM

El concepte de ‘resort’ implica que no ens cal sortir de l’àmbit del càmping per trobar-hi totes les comoditats que necessitem. És clar que marxar sense fer un passeig pel camí de ronda seria imperdonable, però tornar de la caminada i saber que al costat del bungalou hi tens un bon restaurant de cuina marinera és reconfortant. Des de les taules del restaurant Brisa sembla que puguem tocar les onades. I realment la paella que hi serveixen sembla acabada de sortir de la mar, com una versió gastronòmica de la Venus de Botticelli (disculpeu el forçat símil artístic, però la degustació d’aquest arròs amb la mar de fons i el castell a la vora em va semblar gairebé una obra d’art). Després d’unes bones postres i un cafè, es pot escollir entre una migdiada, un passeig per la platja o, si hi aneu amb nens, un dels tallers i espectacles que s’organitzen a l’àrea infantil (el taller de galetes de la Isabel és tot un èxit). Trieu l’opció que trieu, no haureu de caminar més de dos o tres minuts. És l’avantatge d’un càmping de primera categoria: serveis de molta qualitat amb l’enriquiment que ofereix l’aire lliure. Hi tornarem.

Paella d'arròs al restaurant Brisa

La paella d’arròs s’assaboreix davant del mar, amb el castell de Tamarit de fons. © ÒM

 

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara no és freda (es troba a temperatures entre els 17 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d’Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s’estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l’arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha el càmping Tamarit Park Resort a la vora i una filera de cases de pescadprs, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l’indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya. I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (3a part)“, “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.

Banys de fang a Tamarit

dimecres, 12/09/2012

Valorem la netedat com un hàbit imprescindible. Desodorants, sabons, perfums i roba neta faciliten les relacions humanes. I fent-ho així, dia rere dia, el nostre cos oblida sensacions tan intenses com la d’enfangar-se i sentir l’olor i el tacte sobre el pit de la terra mullada, primer, i assecada al sol, després. És una experiència que vaig viure fa pocs dies a l’Hort de la Sínia, a Tamarit. Aquest espai dedicat a l’educació ambiental i a la restauració dels paisatges de ribera del Gaià ofereix la possibilitat de recuperar les sensacions que la natura ens regala de manera espontània i que només cal saber trobar: l’aroma de les plantes medicinals, el gust de les verdures ecològiques o el tacte terapèutic, alleujador, del fang damunt la pell.

HortSinia1.JPG

El bany de fang té lloc a l'espai de benestar de l'Hort de la Sínia, a Tamarit. © Òscar Marín

En Joan i la Núria ens acompanyen fins al que ells anomenen ‘espai de benestar’, un ampli terreny que durant una hora serà tot nostre. Hi ha espais per seure i relaxar-se, hamaques, gandules i, al centre, la zona destinada al bany de fang. Al fons s’hi aixeca la magnífica iurta portada de Mongòlia on la Núria fa massatges terapèutics i tractaments facials i corporals. En Joan comença llançant aigua fresca amb un cubell al fang, mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. Després ens deixa sols perquè gaudim del moment amb tranquil·litat. “Si voleu, us podeu treure el banyador, les sensacions del bany són més intenses si esteu nus”, ens recomana.

HortSinia2.JPG

En Joan Vives prepara el fang mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. © ÒM

Primer hem d’entrar al fang a poc a poc, trepitjant-lo bé, passejant-nos-hi per estovar-lo fins que el seu tacte sigui fluid i esponjós. Aquest és el pas que desperta més reticències. Tenir fang fins als genolls no sembla que ens hagi de proporcionar una sensació agradable, però oblideu-vos de prejudicis. El fang és net, és fresc, s’elimina amb aigua i té propietats terapèutiques. Quin mal ens pot fer entrar-hi? Cap, mentre no ens arribi als ulls. Ens hi asseiem i deixem que la terra ens embolcalli, estenem el fang per damunt la pell i gaudim de la seva frescor i del seu tacte dens, untuós. Ens hi estirem, ens enfanguem el cap i la cara amb cura, perquè no ens entri als ulls ni a les orelles, i ens sentim part de la terra.

HortSinia3.JPG

L'espai de benestar inclou l'àrea de bany, un cossi per treure'ns el fang i zones per seure. © ÒM

Ens comencem a relaxar. Tot seguit sortim i fem un “bany de sol”: ens estirem damunt la terra seca, ens hi arrebossem i descansem deu minuts per sentir com el sol i l’aire assequen el fang damunt del cos. Després es torna al fang i finalment entrem en un gran cossi (amb capacitat per a dues persones) ple d’aigua de la sínia, per estovar el fang i començar-lo a eliminar del cos. Quan sortim, passarem per la dutxa a l’aire lliure, on ens podrem acabar de treure les restes de terra amb aigua més calenta. La Núria ve al cap d’una hora per oferir-nos un suc de fruita natural. Així, asseguts en una gandula i prenent un suquet refrescant, acabem el bany.

HortSinia5.JPG

Uns sucs ecològics de mandarina i de llimona per hidratar-nos de manera saludable. © ÒM

Tot i que la millor manera d’acabar un bany de fang —quan els nostres músculs ja s’han relaxat del tot— és amb un bon massatge a la iurta de la Núria, un espai circular i harmònic ple de màgia que ens transporta a les immenses estepes de Mongòlia. Durant el mes de setembre hi ha una bona promoció: bany de fang i massatge, 36 euros (el bany sol costa 15 euros). Us ho recomano. Sortireu nous, com si fóssiu una altra persona. I abans o després de l’experiència, val la pena fer la ruta per la riba del Gaià fins a la platja de Tamarit, un espai tranquil on es pot assaborir un bon dinar de peix fresc a tocar de la sorra per completar l’escapada.

HortSinia6.JPG

La iurta portada de Mongòlia on es fan els massatges i altres tractaments terapèutics. © ÒM

HortSinia7.JPG

L'interior de la iurta, un espai circular gairebé màgic. © ÒM

Amb segway al celler de Jean Leon

dijous, 9/08/2012
Jean Le.jpg

El magnífic paisatge d'aires toscans que s'observa des del celler Jean Leon. © Òscar Marín

Les rutes amb segway es poden reservar en molts punts del Penedès, des de les oficines de turisme o des d’alguns cellers. Jo us recomano la que organitzen des del celler Jean Leon, de Torrelavit, perquè passa per una de les zones vinícoles més atractives del Penedès. La gràcia de fer la ruta a l’estiu és que en aquesta època el cultiu de la vinya fa més goig que mai, les vinyes són verdes i els gotims de raïm ja tenen una mida considerable i comencen a madurar. Precisament els paisatges del Pla del Penedès i de Lavit, on es troba el celler Jean Leon, són dels més fotogènics de la comarca. La ruta amb segway des del celler recorre les vinyes de la propietat i ens porta amunt per uns camins pedregosos fins a una muntanyeta, des d’on es contemplen unes vistes magnífiques de les vinyes i de la muntanya de Montserrat. S’ha de dir que el segway és un vehicle ecològic que no emet cap fum i no fa soroll, amb la qual cosa és ideal per fer una sortida a la natura. La ruta té una durada total d’una hora i mitja i tot seguit ens conviden a fer la visita al celler. Tot plegat (la ruta, la visita i el tast de vins posterior) costa 59 euros per persona.

Jean Leon4.JPG

La ruta amb segway entre les vinyes reserva bones vistes del Pla del Penedès. © ÒM

Jean Leon.JPG

El centre de visitants del celler Jean Leon és obra de Domingo Triay. © ÒM

La visita al celler de Jean Leon és una de les més interessants del Penedès, no només pels seus vins, que tenen una gran qualitat, sinó també perquè el celler té una història ben particular vinculada amb Hollywood. Probablement és el celler del nostre país amb un origen més sorprenent.

Jean Leon no era francès, malgrat que ho pugui semblar pel nom. En realitat es deia Ceferino Carrión i era un espanyol procedent d’una família humil de Santander. Van emigrar a Catalunya quan ell era petit i, anys més tard, va marxar als Estats Units i va decidir canviar-se el nom pel de Jean Leon. Allà es guanyava la vida com a taxista fins que un dia, per casualitat, va pujar al seu taxi el cantant Frank Sinatra i li va oferir feina de cambrer al seu restaurant. A poc a poc es va anar convertint en l’home de confiança de Sinatra i, amb el temps, quan va tenir prou diners, va fundar el seu propi restaurant a Los Ángeles, que es va dir La Scala. Per allà hi passaven els millors actors de Hollywood, des de Marlon Brando fins a Elizabeth Taylor o Marylin Monroe. Precisament un dels plats de la casa, una de les especialitats, eren els Fetuccini Marylin, en honor de l’actriu, que era una de les seves clients assídues. El president John F. Kennedy era un altre dels clients habituals del restaurant de Jean Leon.

Passat el temps, va tenir la idea d’elaborar el seu propi vi i, en lloc d’anar-se’n a les vinyes de Califòrnia, que les tenia allà mateix, va pensar (aconsellat per un equip d’assessors) que el millor lloc per elaborar el seu vi eren les vinyes del Penedès. L’any 1964 es va construir el celler de Torrelavit i va ser pioner al nostre país a plantar varietats de ceps forànies com el chardonnay o el cabernet-sauvignon, en lloc de la garnatxa i la parellada que eren varietats de tota la vida.

Jean Leon2.JPG

Tast de vins amb bones vistes del Penedès després de la ruta amb segway. © ÒM

Avui en dia, quan visitem el celler podem veure molts records de Jean Leon, com fotografies i menús del seu restaurant, però potser l’objecte més emblemàtic és el cartell original del restaurant La Scala, el que penjava a la porta del local. Jo he vist turistes que el primer que fan quan arriben al celler és tocar les lletres del cartell, com si aquell gest els hagués de portar sort, perquè diuen que l’actriu Marylin Monroe va tocar aquelles lletres diverses vegades (recordeu que hi anava sovint a dinar i a sopar). Diuen que l’últim sopar de Marylin Monroe abans de morir va ser un càtering servit pel restaurant de Jean Leon…

Jean Leon1.JPG

Vinyes i cava a la llum de la lluna

diumenge, 29/07/2012

Diuen que, per gaudir intensament la vida, no s’ha d’esperar a que passi la tempesta: cal aprendre a cantar sota la pluja. Això és el van fer la nit del dissabte 28 de juliol l’excepcional cantant Susana Sheiman i el pianista Ignasi Terraza al petit poble de Torre-ramona, al Penedès. El concert de jazz, interromput breument per les gotes de pluja, s’emmarcava dins el Festival de Música a les Vinyes, que des de fa deu anys organitza amb èxit el Patronat de Turisme de Subirats. A Sheiman i Terraza els acompanyaven el conegut baixista francès Pierre Boussaguet, el trompetista Raynald Colom i el bateria Marc Miralta, cinc músics excepcionals reunits especialment per a l’ocasió. El ressò del festival es basa en una combinació irresistible: música de gran qualitat per una banda i un entorn bucòlic, com ho són les vinyes penedesenques, per l’altra. Un detall peculiar d’aquest festival és que després del concert els assistents no marxen cap a casa, sinó que poden participar en una degustació de caves dels cellers de Subirats acompanyada amb un dolç tast de préssecs d’Ordal.

Festival.JPG

Susana Sheiman, Ignasi Terraza al piano i Pierre Boussaguet al contrabaix. © Ò. Marín

Precisament el préssec d’Ordal és, a banda del raïm omnipresent, un altre dels fruits saborosos del Penedès i si el voleu tastar ho teniu molt fàcil, perquè si passeu per la zona qualsevol cap de setmana de juliol i agost trobareu el Mercat del Préssec d’Ordal, que es fa pels matins a la plaça de Sant Pau d’Ordal. Aquest fruit és una varietat de préssec de vinya d’un color groc intens que té denominació d’origen pròpia. És dolç, però amb un petit toc àcid. Pels que tingueu un pressupost limitat, és un luxe que no val gaires diners.

Per acabar, us recomano una activitat preciosa: una passejada nocturna per les vinyes sota la lluna plena que es farà el proper dijous 2 d’agost i que organitza l’Agrupació Activa de Subirats. La sortida només costa 5 euros per persona i començarà a les 21 h des de la finca El Maset de Sant Pau d’Ordal, on el celler Eudald Massana Noya oferirà una copa de cava a la gent que hi assisteixi. La ruta serà d’uns dos quilòmetres d’anada i dos de tornada i s’arribarà caminant xino-xano entre les vinyes fins al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, magnífic monestir, que malgrat que no és gaire conegut, és una joia del romànic català. Allà, al petit claustre, hi haurà algunes sorpreses que no m’han volgut explicar, perquè sinó ja no serien sorpreses, és clar. Sí que m’han confirmat que es llegiran alguns poemes relacionats amb la vinya i el vi. Si hi esteu interessats, podeu demanar més informació al telèfon 650 47 36 39 o a l’adreça de correu electrònic rovenmi@gmail.com.

Vinyes.JPG

Camí entre vinyes verdes a l'estiu. © ÒM

 

Jazz entre les xemeneies de Gaudí

dijous, 19/07/2012
Jazz Pedrera.JPG

El músic Benjamin Herman durant una actuació a la Pedrera. © Òscar Marín

El terrat de la Pedrera no és cap secret, el visiten milers de persones cada dia, el fotografien centenars de càmeres cada hora, però no és tan habitual caminar-hi de nit, seure en un dels graons i escoltar a pocs metres el piano d’un mestre del jazz com Ignasi Terraza o la calidesa del  saxo de Benjamin Herman. Això sí que és un plaer. Per això les nits de jazz a la Pedrera (els dijous, divendres i dissabtes de juliol, agost i setembre) són una de les propostes culturals més atractives de l’estiu barceloní. Us recomano arribar-hi d’hora, cap a les 21.30 h. Hi assisteixen moltes persones, només dos ascensors donen accés al terrat i es forma una petita cua que es pot evitar amb una mica de previsió. A més, si arribeu amb temps passejareu tranquil·lament pel terrat i gaudireu de les vistes de Barcelona, tot amb una copa de cava a la mà (inclosa en el preu de l’entrada). A les 22 h, la música comença a ressonar pel pati de llum ondulat de l’edifici modernista.

La Pedrera.JPG

El pati de llum modernista vist des del terrat il·luminat al capvespre. © ÒM

Els visitants emmudeixen sota la mirada atenta de les xemeneies-guerrers, vestides de gala amb llums que els atorguen encara més protagonisme. Alguns són barcelonins, d’altres són turistes arribats de lluny, tots han coincidit a compartir una nit diferent en un indret peculiar. A ritme de jazz, la vista adverteix els senyals que marquen els límits de la ciutat. Enllà, uns feixos delaten la presència de Montjuïc, dues torres bessones assenyalen la direcció del mar, els llums vermells de tres xemeneies gegantines vigilen la frontera del Besòs… Aquí, en el particular jardí enrajolat de Gaudí, un solo de contrabaix, un somriure còmplice, un petó amb gust de cava, transformen la nit en un record especial.

Jazz La Pedrera.JPG

Una parella gaudeix de l’original concert. © ÒM

Si us ha agradat aquesta experiència, us recomano que llegiu el post ‘Quin gust tenes les estrelles?‘.

Jazz a la Pedrera.JPG

Els graons es converteixen en seients d’un auditori refrescant. © ÒM 

Dormir a l’Estartit, somiar a les Medes

dimarts, 10/07/2012

En un viatge recent a l’Estartit, vaig allotjar-me a l’hotel Les Illes. Aquí hi havia, fa més de cinquanta anys, una vella taverna de pescadors: Can Llucenci, que l’estiu del 1958, quan els turistes ja pregonaven els encants dela Costa Brava, es va transformar en l’allotjament que avui ens acull de la mà de la família Dalmau. Es tracta d’un hotel de dues estrelles, amb una bona relació qualitat-preu, molt freqüentat per aficionats al submarinisme.

Hotel Les Illes 1.JPG

Façana de l'hotel Les Illes, davant del port de l'Estartit. © Òscar Marín

La seva façana mira al port de l’Estartit, per això és tan bona opció si el que voleu és contractar alguna activitat a l’Estació Nàutica de l’Estartit – Illes Medes. A més, des del propi hotel us poden organitzar la immersió pels fons que envolten el conegut arxipèlag de les Medes, així com també activitats de caiac i snorkelling, ja que disposen de monitors, de dos vaixells i de tot el material necessari. A l’hotel no hi busqueu luxes, és un hostatge senzill, però no us hi faltarà res per gaudir d’una estada confortable. Tenen 63 habitacions, algunes de dobles, d’altres de triples, fins i tot amb quatre llits i bressols, per si viatgeu en família o en grup. Us hi serviran un bon esmorzar al saló decorat amb un banc de peixos brillants, i també dinars tipus bufet. Abans de sopar, l’hotel és un bon punt de partida per recórrer els carrers de l’Estartit i observar-hi alguns racons populars com la plaça de l’Església.

Hotel Les Illes 2.JPG

Una de les habitacions familiars de l'hotel Les Illes. © ÒM

Hotel Les Illes 3.JPG

El menjador de l'hotel acull els hostes a l'hora d'esmorzar. © ÒM

Al dia següent, havent esmorzat, és imprescindible pujar al vaixell que porta fins a les Medes. Surt del port, a pocs metres de l’hotel Les Illes, i navega al ritme de la música electrònica per la costa del Montgrí (potser uns ritmes menys enèrgics farien més plàcid el passeig). El catamarà es diu Nautilus, manllevant el nom al submarí que va imaginar Jules Verne en dues de les seves novel·les més llegides, i fa una ruta que porta cap al nord fins a la fotografiada roca Foradada i torna després cap a l’Estartit per envoltar les Medes.

Nautilus 1.JPG

Un passeig relaxant per la costa a bord del Nautilus. © ÒM

Ens trobem en un dels espais marins més rics de la Mediterrània. Des de mar obert, les illes Medes adopten formes inèdites, desconegudes des de terra ferma. És com descobrir la cara oculta de la lluna. Podríem estar navegant per un arxipèlag remot, allunyat de la civilització, on els illots prenen formes de temples estranys i humits, on els gavians i els corbs marins que dominen el cel i els peixos que omplen la mar cedeixen per un moment el seu territori secret als humans que s’acosten, tafaners, a bord d’una gran nau groga.

Nautilus 2.JPG

Un vaixell porta els submarinistes fins a la Meda petita. © ÒM

Però no som lluny de casa, som a les Medes. I el millor és que ens podem sentir tripulants del misteriós submarí de Jules Verne si ens acostem a les finestres inferiors del vaixell, amb vistes als fons. La visió no és cristal·lina, però ens podem fer una idea de la vida que es desplega sota l’aigua, una vida aliena al nostre entorn quotidià, protagonitzada per peixos lluents com l’orada i plantes ondulants com la posidònia. L’experiència submarina és breu, però pot ser l’inici d’un intens vincle amb la mar.

Nautilus 3.JPG

El peix lluna és una de les espècies que ens saluda durant el trajecte. © ÒM

Nautilus 4.JPG

La mirada d'un nen observant els fons des de les finestres submarines. © ÒM

 

Caminades sota la lluna plena d’estiu

dimarts, 26/06/2012

Ja ha tornat l’estiu i els amants de les rutes a peu tenim un al·licient afegit: descobrir el territori sota la lluna plena, observant l’entorn amb una altra llum, aprofitant les agradables temperatures de les nits estiuenques i la claror platejada que ens acompanya fins ben entrada la matinada.

Lluna plena.JPG

La lluna plena fotografiada des de la platja de l'Estartit. © Òscar Marín

La primera lluna plena de l’estiu es pot celebrar amb diverses activitats programades. El 30 de juny, l’empresa El Brogit Guiatges organitza una excursió nocturna fins al cim de Montsant, muntanya emblemàtica del sud de Catalunya. L’ascensió comença a les 19 h i es pot gaudir dels darrers minuts de la posta de sol des del punt més alt de l’itinerari. La baixada es fa sota la llum de la lluna i s’arriba fins a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant on, si el temps ho permet, es fa una observació astronòmica. S’ha de portar el sopar, aigua i roba d’abric.

També el 30 de juny se celebra la XXX Marxa Nocturna Clar de Lluna a Santa Maria de Palautordera. Aquesta marxa circular d’uns 10 km fa trenta anys que se celebra i aplega més de dos mil excursionistes. La tarda comença amb un mercat d’artesania pels carrers del poble i, després de sopar, els participants surten de la plaça 11 de Setembre en direcció a l’ermita de Santa Magdalena. Després tornen per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça, on hi haurà música i ball. Ho organitzen els Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera.

El mateix dia, l’empresa CatSud ha programat una caminada nocturna per l’Espai d’Interès Natural de la Serra de Llaberia, a la comarca del Priorat. S’abandona el poble de Capçanes a les 18.30 h i el sol s’acomiada a poc a poc, donant pas a la nit que s’obre pas mentre els excursionistes avancen. Es fa un recorregut de 8 quilòmetres (unes tres hores de caminar) i cal portar menjar i aigua.

El 30 de juny també té lloc la 6a Caminada Nocturna del Figaró a Montmany, organitzada per l’associació Les Guilles, Junts pels Camins i amb uns 10 quilòmetres de recorregut, i també la Caminada a la Llum de la Lluna,que celebra cada any el Grup Excursionista Bell Matí (enguany se’n fa la 18a edició). Apunteu-vos aviat a alguna d’aquestes activitats i gaudiu de l’experiència de compartir la lluna plena amb la natura!

Sota l’ombra més dolça

dimarts, 27/09/2011

Després d’una caminada camps a través, s’agraeix trobar una ombra on descansar. La de la figuera és la més dolça, sobretot en els últims dies de l’estiu, quan ens ofereix alhora protecció i uns fruits saborosos i rics en sucres, reconstituents després d’un esforç físic considerable. Aquest arbre ha perdut terreny davant altres fruiters, però fa temps, quan les pereres i les pomeres no tenien el protagonisme d’avui dia, les figueres havien estat el cultiu dominant a casa nostra, per la seva resistència davant les sequeres i les temperatures extremes. Els avis expliquen que les figues eren el pa dels pobres i les postres dels rics, i es menjaven seques, madures, en vinagre o en melmelada. A finals de setembre tothom en comprava al mercat o en collia al camp. Avui és a les Illes on ocupen més extensió, sobretot al nord de Mallorca, que en va esdevenir la primera productora mundial a mitjan segle XX, tot i que les figueres s’han convertit més en un símbol de les Pitiüses.

Figuera.jpg

Les grans fulles verdes de la figuera es retallen contra un cel lluminós. ©

De la serenor i majestuositat d’aquests arbres, se’n gaudeix millor des de sota estant. Asseure’s a l’ombra d’una figuera és un acte gairebé sagrat —de fet, Ròmul i Rem, fundadors de Roma, foren alletats per una lloba a l’ombra d’una figuera. Les grans fulles de l’arbre protegeixen de manera eficaç de la llum solar i als seus peus podem observar amb plaer els fruits que ens menjarem. La veu popular assegura que les figues més bones són les que tenen el coll tort, les que són una mica secallones i les que tenen picades dels pardals.

A Llucmajor (Mallorca) hi ha un col·leccionista de figueres autòctones. Des del 1995, l’apotecari Montserrat Pons, propietari de la finca de Son Mut Nou, n’ha plantat exemplars d’unes tres-centes varietats, algunes de les quals a punt de desaparèixer, constituint una base de recursos genètics vegetals de primer ordre. Fruit d’aquesta recerca, Pons (a qui tothom anomena l’Apotecari de les Figueres) va publicar el llibre Les figueres a les Illes Balears. Camp d’experimentació de Son Mut. Si voleu concertar una visita a la finca, heu de demanar autorització abans al telèfon 971 66 03 95.

Un estiu de xàfecs, llamps i trons

dimarts, 2/08/2011

Les tempestes d’estiu arriben acompanyades d’un espectacle elèctric de llums i sons, un concert habitual als pobles de muntanya, i també a punts del litoral. Tot comença amb una llum fugaç o amb un brogit llunyà. Els sentits s’aguditzen: sembla que s’acosta una tempesta i cal buscar refugi. El nostre temor reverencial envers els llamps i els trons és instintiu, perquè ens amenacen amb pluges fortes i amb descàrregues elèctriques d’abast imprevisible. Un cop sota cobert, però, en podem gaudir amb els cinc sentits.

Tempesta.jpg

Un llamp congelat per la càmera fotogràfica al litoral de Cadaqués. © Veniamin Kraskov

Poques tempestes d’estiu esclaten abans de migdia —les probabilitats augmenten a partir de les tres o quatre de la tarda—, i és a mitja tarda quan tenen lloc les pluges més intenses, amb gotes de gran mida. Cap al capvespre acostumen a dissipar-se, no sense mostrar-nos un nou reguitzell de llamps i llampecs mentre s’esvaeixen. El paisatge que ens envolta s’ha transformat durant unes hores: la llum del sol amb prou feines ha pogut travessar els espessos cumulonimbus, la cortina d’aigua ha refrescat l’entorn i la temperatura ha baixat. Un agradable parèntesi dins l’estiu calorós. La presència d’aquest fenomen es multiplica a l’estiu a les àrees de muntanya, sobretot al Pirineu, amb la qual cosa l’espectacle està servit: els trons s’amplifiquen a les valls per l’efecte eco i els llamps il·luminen els cims i els boscos. La comarca del Ripollès és la que acull un nombre més gran de tempestes d’estiu al país. El nucli dur es troba a la zona d’Ulldeter i a la vila de Setcases, on a la fi de l’estiu es registren més de 300 litres per metre quadrat.

Tempesta Vilanova.JPG

Núvols de tempesta sobre l'església de Sant Antoni, a Vilanova i la Geltrú. © Òscar Marín