Entrades amb l'etiqueta ‘gastronomia’

Amb segway al celler de Jean Leon

dijous, 9/08/2012
Jean Le.jpg

El magnífic paisatge d'aires toscans que s'observa des del celler Jean Leon. © Òscar Marín

Les rutes amb segway es poden reservar en molts punts del Penedès, des de les oficines de turisme o des d’alguns cellers. Jo us recomano la que organitzen des del celler Jean Leon, de Torrelavit, perquè passa per una de les zones vinícoles més atractives del Penedès. La gràcia de fer la ruta a l’estiu és que en aquesta època el cultiu de la vinya fa més goig que mai, les vinyes són verdes i els gotims de raïm ja tenen una mida considerable i comencen a madurar. Precisament els paisatges del Pla del Penedès i de Lavit, on es troba el celler Jean Leon, són dels més fotogènics de la comarca. La ruta amb segway des del celler recorre les vinyes de la propietat i ens porta amunt per uns camins pedregosos fins a una muntanyeta, des d’on es contemplen unes vistes magnífiques de les vinyes i de la muntanya de Montserrat. S’ha de dir que el segway és un vehicle ecològic que no emet cap fum i no fa soroll, amb la qual cosa és ideal per fer una sortida a la natura. La ruta té una durada total d’una hora i mitja i tot seguit ens conviden a fer la visita al celler. Tot plegat (la ruta, la visita i el tast de vins posterior) costa 59 euros per persona.

Jean Leon4.JPG

La ruta amb segway entre les vinyes reserva bones vistes del Pla del Penedès. © ÒM

Jean Leon.JPG

El centre de visitants del celler Jean Leon és obra de Domingo Triay. © ÒM

La visita al celler de Jean Leon és una de les més interessants del Penedès, no només pels seus vins, que tenen una gran qualitat, sinó també perquè el celler té una història ben particular vinculada amb Hollywood. Probablement és el celler del nostre país amb un origen més sorprenent.

Jean Leon no era francès, malgrat que ho pugui semblar pel nom. En realitat es deia Ceferino Carrión i era un espanyol procedent d’una família humil de Santander. Van emigrar a Catalunya quan ell era petit i, anys més tard, va marxar als Estats Units i va decidir canviar-se el nom pel de Jean Leon. Allà es guanyava la vida com a taxista fins que un dia, per casualitat, va pujar al seu taxi el cantant Frank Sinatra i li va oferir feina de cambrer al seu restaurant. A poc a poc es va anar convertint en l’home de confiança de Sinatra i, amb el temps, quan va tenir prou diners, va fundar el seu propi restaurant a Los Ángeles, que es va dir La Scala. Per allà hi passaven els millors actors de Hollywood, des de Marlon Brando fins a Elizabeth Taylor o Marylin Monroe. Precisament un dels plats de la casa, una de les especialitats, eren els Fetuccini Marylin, en honor de l’actriu, que era una de les seves clients assídues. El president John F. Kennedy era un altre dels clients habituals del restaurant de Jean Leon.

Passat el temps, va tenir la idea d’elaborar el seu propi vi i, en lloc d’anar-se’n a les vinyes de Califòrnia, que les tenia allà mateix, va pensar (aconsellat per un equip d’assessors) que el millor lloc per elaborar el seu vi eren les vinyes del Penedès. L’any 1964 es va construir el celler de Torrelavit i va ser pioner al nostre país a plantar varietats de ceps forànies com el chardonnay o el cabernet-sauvignon, en lloc de la garnatxa i la parellada que eren varietats de tota la vida.

Jean Leon2.JPG

Tast de vins amb bones vistes del Penedès després de la ruta amb segway. © ÒM

Avui en dia, quan visitem el celler podem veure molts records de Jean Leon, com fotografies i menús del seu restaurant, però potser l’objecte més emblemàtic és el cartell original del restaurant La Scala, el que penjava a la porta del local. Jo he vist turistes que el primer que fan quan arriben al celler és tocar les lletres del cartell, com si aquell gest els hagués de portar sort, perquè diuen que l’actriu Marylin Monroe va tocar aquelles lletres diverses vegades (recordeu que hi anava sovint a dinar i a sopar). Diuen que l’últim sopar de Marylin Monroe abans de morir va ser un càtering servit pel restaurant de Jean Leon…

Jean Leon1.JPG

El bon gust de Cal Sastre

dimecres, 23/05/2012
IMG_9770.JPG

Taula parada al menjador del restaurant Cal Sastre. © Òscar Marín

Avui us recomano un d’aquells establiments que ja formen part de la història d’un poble. En una escapada per la Garrotxa, vaig aturar-me a dinar a Cal Sastre, sota les voltes de la placeta dels Balls de Santa Pau. Assegut a taula amb en Jesús Pont, propietari del restaurant que va obrir fa 26 anys, vaig assaborir els plats que tot seguit us mostraré mentre conversàvem sobre els orígens del negoci, que va muntar amb el suport de la seva mare quan encara era estudiant d’hostaleria a l’escola de Girona. Cal Sastre pren el nom de l’avi d’en Jesús, que era el sastre del poble, i encara trobem alguns estris, calendaris i revistes de l’època en la decoració tant del restaurant de la plaça com de l’hotel, que es troba en una masia a tocar de la muralla. El restaurant té l’aspecte d’una fonda de tota la vida i això és el que es vol, mantenir la decoració i l’ambient d’altres temps i conjugar-la amb la tradició del bon menjar, amb productes de proximitat que ja formaven part de les receptes que cuinava l’àvia d’en Jesús a la fonda que regentava a Olot.

IMG_9758.JPG

El barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. © ÒM

IMG_9754.2.JPG

Exquisida sopa de tomàquet amb una bola de gelat d’alfàbrega. © ÒM

Entre tots els plats de Cal Sastre, n’hi ha un que no podeu deixar de tastar: el barrejat de fesols de Santa Pau amb botifarra de perol. Aquestes mongetes menudes, tendres i saboroses es conreen en els terrenys volcànics que envolten el poble i, quan arriben al plat, ens fan oblidar innovacions i deconstruccions. La senzillesa és el millor homenatge que es pot fer a un producte de primera qualitat. També hi ha espai per als qui busquen un toc de sorpresa: un cruixent de parmesà muntat en un pal, un tast de bacallà amb confitura i una sopa de tomàquet amb timbal de porro i gamba i gelat d’alfàbrega avisen l’estómac perquè es vagi preparant abans de l’arribada dels fesols. Més tard ens serveixen un plat emblemàtic de la casa: el caneló farcit de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona i oli de tòfona d’hivern. Un sol caneló protagonista, suau, melós, gustós, desperta la nostra admiració. Encara queda lloc per a un garró de porc ibèric amb salsa de ratafia abans no donem entrada als postres i els cafès per culminar un dinar amb bon gust i bona conversa.

IMG_9759.2.jpg

L’emblemàtic caneló de botifarra de bolets amb beixamel de tòfona. © ÒM

IMG_9753.2.jpg

Un petit tast de bacallà amb confitura de tomàquet. © ÒM

Quan el restaurant ja estava consolidat, Cal Sastre va obrir l’any 1996 l’antiga casa pairal de la família als viatgers que arribaven a Santa Pau. Van començar amb quatre habitacions. Després van ampliar la cuina perquè els clients no haguessin d’anar a sopar fins al restaurant de la plaça, però la gent volia sortir de l’hotel. És una bona combinació: sopar al cor de Santa Pau i fer un breu passeig fins a l’habitació abans d’anar a dormir. L’endemà al matí s’obren un munt de possibilitats. Tenim a tocar la fageda més famosa i els volcans de la Garrotxa. No es pot demanar més per acabar un deliciós cap de setmana.

IMG_9738.JPG

L’hotel Cal Sastre ocupa l’antiga masia pairal de la família Pont. © ÒM

Dues cales màgiques al camí de ronda

dijous, 23/02/2012
Cala Banys 1.JPG

Al bell mig de Cala Banys s’hi amaga un petit bar que obre a partir del 9 de març. © Òscar Marín

Cala Banys és un d’aquells indrets on un pensa que hi podria viure d’aquí a l’eternitat, amb un daiquiri en una mà i un bon llibre a l’altra. L’antic camí de ronda ens porta fins als peus d’un bar amb terrassa on, des de mitjans de març fins a la tardor, serveixen un dels millors daiquiris de Lloret de Mar (sabíeu que aquest combinat el va crear un lloretenc a l’Havana?). Hi treuria les palmeres, que no són pròpies d’aquestes cales, i les canviaria per pins, però aquest racó amagat mereix una escapada de primavera. Si és la primera vegada que veniu a Lloret, potser us costarà trobar la caleta. Pregunteu a l’Oficina de Turisme i us en donaran els detalls.

Cala Banys 2.JPG

El camí de ronda avança entre roques fins a l’escultura de la Dona Marinera. © ÒM

Des de Cala Banys, el camí de ronda s’enfila fins al mirador de la Dona Marinera, un punt elevat damunt les roques on una escultura de bronze recorda, des del 1966, les dones que es quedaven a terra, cuidant la casa i la família, mentre els marits navegaven mar endins. Precisament algunes d’aquestes lloretenques van ser pioneres del turisme a la Costa Brava: empeses sovint per la necessitat, van tenir la idea de llogar l’habitació buida de la casa i oferir àpats als primers turistes que passaven per Lloret, als anys cinquanta. A falta d’hotels, elles oferien casa seva als viatgers. Sobre aquest tema se n’ha fet un interessant documental: “Pensió completa”, d’Amaranta Gibert. Aquells allotjaments senzills i humils no tenien res a veure amb hotels tan excel·lents com els que hi podem trobar avui, entre els quals us recomano el Sant Pere del Bosc Hotel & Spa.

Lloret de Mar.JPG

Des del mirador de la Dona Marinera s’observa tot el passeig marítim de Lloret. © ÒM

El camí de ronda continua més enllà de l’extensa platja de Lloret, pujant pel castell d’en Plaja i resseguint els penya-segats rocosos i les cales més recòndites. S’ha desdibuixat amb el pas dels anys, entre urbanitzacions i passeigs marítims, però les marques blanques i vermelles del GR 92 mantenen viu l’itinerari i recorden que aquest camí és encara l’espina dorsal de la Costa Brava. La ruta fins al terme de Tossa de Mar és força exigent (unes tres hores de camí amb alts i baixos), però val la pena si esteu avesats a caminar. Abans d’arribar a Tossa, el cos ens demana aturar-nos i gaudir d’una altra platja encisadora, entre les millors del nostre litoral. Cala Canyelles és un petit edèn. Qui vulgui calma, la trobarà (fora dels mesos d’estiu) a la cara més oriental de la platja, a la vora d’una caseta blanca de pescadors envoltada de barques i d’una pineda atapeïda.

Cala Canyelles 1.JPG

Cala Canyelles: sorres daurades, onades turquesa i pins que arriben fins al mar. © ÒM

Els amants de la navegació i dels esports aquàtics trobaran a ponent l’únic port de Lloret, des d’on s’organitzen activitats nàutiques entre els mesos de primavera i tardor. Aquest moll també és el refugi dels pocs pescadors que queden a la vila i que venen el seu peix directament a restaurants de la costa. Assaborir un peix més fresc és impossible. Ho comprovem si tastem un arròs de l’art en qualsevol dels bons restaurants de la vila. Al restaurant Cala Canyelles, conegut per les seves paelles i pels seus plats cuinats amb ingredients de la mar, ens hi reben amb un exquisit cruixent de marisc amb vieira, escamarlà i gamba. El segueix un rèmol a la planxa amb verdures a la brasa, d’una magnífica senzillesa. Acompanya el menú un vi blanc de l’Empordà i una bona conversa. A la terrassa hi toca el sol. No cal res més per gaudir de la bona vida.

Cala Canyelles 2.JPG

El maître Pedro Torres serveix l’àpat al restaurant Cala Canyelles. © ÒM

Cala Canyelles 3.JPG

Sobre un llit de salsa de tomàquet, reposa el cruixent farcit de marisc. © ÒM

Cala Canyelles 4.JPG

La terrassa del restaurant és a peu de platja. Després de dinar, mulleu-vos els peus. © ÒM

Records des del Far de Sant Sebastià

dijous, 1/09/2011
Far Sant Sebastià.JPG

Des del 1857, un far avisa els navegants des del cim de Sant Sebastià, a Llafranc. © Òscar Marín

Fa un parell d’anys, vaig pujar per primer cop a la muntanya de Sant Sebastià. El mirador de l’hotel restaurant El Far va ser el punt escollit per a una sessió fotogràfica amb l’equip de la revista DESCOBRIR. Vam prendre uns cafès, vam admirar les vistes imponents i vam fer fotografies fins que es va pondre el sol. Fa tres mesos que vaig tornar-hi, aquest cop per dinar amb l’Èlia, en David i la Charo. El cuiner Tony Sáez, que fins fa poc més d’un any havia estat xef de l’hotel Mas de Torrent, ens hi havia preparat un menú especial que volia que provéssim.

Hotel El Far.JPG

Tot preparat per degustar un menú de luxe al gran saló del restaurant El Far. © ÒM

Des de la taula es contemplava la mar, però aviat l’esguard es va decantar cap a les tovalles i els plats que ens hi arribaven. Vam començar amb la versió contemporània d’un clàssic de Festa Major: el braç de gitano de tonyina, maionesa, pebrot, puré de patata, ou, olives negres… Tot fusionat dins d’una copa! Cada cullerada era un record del plat original, amb la mida justa de cada ingredient, però convertit en una crema de textura i gust sublims. No era l’única recepta clàssica que en Tony Sáez havia estat treballant i revisant a la seva manera. De la coca de recapte de tota la vida n’havia fet una tapa, culminada amb formatge de cabra, olivada i melmelada de gerds. No ens en vam deixar ni els puntets decoratius. I això només havia estat el començament.

Hotel El Far 2.JPG

La copa de braç de gitano, com una lluna plena amb cràters d’ou i olivada. © ÒM

Hotel El Far 3.JPG

Un fragment de coca, profús, sobre un fons mengívolament pictòric. © ÒM

Ja feia estona que sentíem l’aroma tan familiar de l’arròs, que havia superat les portes de la cuina i fluïa per la sala. Efectivament, en Tony va presentar-nos un arròs mig caldós fet a foc fort, tradició amb majúscules, condensada en un plat on cada gra era com l’espurna d’un castell de focs. Tota una festa. Entre plat i plat, ens parlava d’ingredients, de tècniques, de sabors; en definitiva, de la seva passió per la cuina. “I quin és el teu plat preferit?”, li vam preguntar. “I quin és el fill més bo? No es pot escollir un plat si t’agraden tots”, va sentenciar en Tony, confirmant l’estima amb què confecciona cada recepta.

Tony Sáez.JPG

En Tony Sáez, xef del restaurant El Far, gaudeix parlant de productes i temps de cocció. © ÒM

Hotel El Far 4.JPG

Un arròs mig caldós, de gust excepcional, cuinat a foc fort a la cuina d’El Far. © ÒM

Us podria parlar d’altres plats que podeu tastar a l’hotel restaurant El Far, des del suquet de sardines fins als ravioli de carn de bou farcits de tonyina, passant per l’amanida de verat amb tàrtar de tomàquet i vinagreta d’escalunyes. Us podria descriure els postres, tradicionals però presentats de manera original, com el mel i mató amb pinyons i gelat o la sopa de maduixes amb gelat de mascarpone. Però preferiria que ho provéssiu. Reserveu-hi taula. Tingueu en compte que El Far també és un magnífic hotel, adscrit als Petits Grans Hotels de Catalunya. De fet, aquí ja hi havia una hostatgeria al segle XVIII, quan encara era un convent. La gent gran de Palafrugell explica que els frares sempre tenien una gran olla amb aigua calenta i que els veïns que pujaven a Sant Sebastià a passar-hi el dia bullien els arrossos amb aquella aigua. La tradició d’acollir viatgers i pelegrins en aquesta muntanya ve de lluny. Quants bons moments, quants bons records haurà generat la visita a aquest indret de la costa empordanesa?

Hotel El Far 5.JPG

Les habitacions de l'hotel donen al pati interior, en les antigues dependències del convent. © ÒM

Hotel El Far 6.JPG

Un cafè a la terrassa, tot admirant les vistes, un regal per a una tarda d’estiu. © ÒM

Entre copes a les vinyes d’Oliver Conti

dilluns, 11/07/2011
Oliver Conti 1.JPG

Caminant entre ceps de Merlot i Cabernet Sauvignon a l'Alt Empordà. © Òscar Marín

“Sentiu com es despleguen les flors blanques, com esclata el gessamí…” Dels tastos de vins sempre m’ha fascinat la nostra capacitat de suggestió quan la degustació es fa en companyia de l’enòleg. Potser després de comprar-lo al supermercat, bevent-lo a casa, aquell vi blanc no ens inspirarà sensacions tan intenses com després d’haver passejat per les vinyes, d’haver conversat emocionadament amb el productor i d’haver tastat amb atenció el vi aconsellat per un nas expert. Em va passar de nou a les vinyes d’Oliver Conti, a Capmany, amb en Jordi Oliver. No es pot obviar la passió del Jordi pel cultiu de la vinya, perquè la transmet a qui l’escolta. És d’aquells que parla del vi amb entusiasme, que es desperta de matinada per mesurar el grau d’humitat ambiental, que es lleva ben d’hora per estudiar les necessitats de cada cep. És dur fer créixer la vinya en aquests terrenys granítics, assedegats, pobres en matèria orgànica, però del seu fruit, en Jordi n’extreu vins d’alt nivell.

Oliver Conti 3.JPG

Els vins de la família Oliver Conti, blancs en primer pla i negres al darrera. © ÒM

La tarda de juny que vam visitar-lo, bufava tramuntana. Les vinyes s’inclinaven i les paraules de la conversa s’allunyaven en direcció al Montgrí. Vam passejar per la finca amb en Jordi i l’Anna, la seva parella i companya en aquest “somni a contravent”, com diuen a la seva pàgina web. Després de revelar-nos els secrets de les vinyes, de visitar el celler i el magatzem, i d’assabentar-nos d’alguns projectes de futur, vam pujar a la sala de tasts. El ritual va incloure sorpreses, entre les quals un dels vins que romanen al “cementiri” d’en Jordi, on reposen una mostra de les primeres ampolles que van comercialitzar a mitjans dels noranta. Tot seguit, uns magnífics vins blancs: Treyu, d’aromes florals i afruitats, creat en honor de la mare dels germans Jordi i Xavier Oliver Conti; i Marta, un saborós vi blanc que s’acosta delicadament a la família dels vins dolços sense ser-ho. Després els vins negres: Carlota, que ens omple la boca amb el record de fruites vermelles madures; Ara, un vi de taula intens i amb un to afruitat, i l’Etiqueta Negra, madura consolidació de gairebé vint anys de treball.

Oliver Conti.jpg

En Jordi Oliver, al centre de la imatge, ens explica tot el que hi ha dins els seus vins. © Èlia Guardiola

Si a banda de fer-hi una visita guiada, com nosaltres, voleu allotjar-vos entre aquestes vinyes de l’Alt Empordà, podeu reservar una de les dues cases de la finca, amb capacitat per a set persones, que es lloguen als visitants per 450€ el cap de setmana (1.100€ la setmana sencera). Tenen un porxo ampli, una piscina ben integrada en l’entorn i la ubicació perfecta per a aquells que els agrada viure “entre copes”.

Oliver Conti 2.JPG

La finca està envoltada pels útlims contraforts de la serra de l'Albera. © ÒM

Com a casa a Ca l’Arpa de Banyoles

dilluns, 4/07/2011
IMG_8584.JPG

L’edifici de Ca l’Arpa, restaurat fa uns anys, destaca al passeig Indústria de Banyoles. © Òscar Marín

“Vaig arribar als fogons per casualitat.” En Pere Arpa ho explica de manera transparent. Ell estudiava a l’escola Eina de Barcelona i la seva dona, la Montse Lao, feia Belles Arts, però un curs a l’escola d’hostaleria de la Mey Hofmann ho va canviar tot. En Pere va veure en la cuina tot un món on alliberar la creativitat que l’empenyia. Va obrir El Rebost d’en Pere a Banyoles, la seva vila natal, i nou anys més tard, al 2008, va reformar la casa dels avis al carrer Indústria per convertir-la en un restaurant amb hotel: Ca l’Arpa. L’establiment s’ha convertit en un dels millors de la comarca. I té una estrella Michelin!

IMG_8550.JPG

En Pere i la Montse al menjador reservat que comparteix espai amb el celler. Al fons, algunes fotos fetes per la Montse quan estudiava Belles Arts. © ÒM

La sort acompanya en Pere, la Montse i el seu equip, però l’esforç diari és el que fa cada dia més gran el seu somni. “Ens llevem a les 7 per preparar esmorzars”, explica ella, “i és estrany el dia que no anem a dormir de matinada”. Tota la jornada dedicada a la cuina, servir els clients i cercar la millor matèria primera per als seus plats. A Ca l’Arpa coneixen de primera mà la procedència de tots els ingredients: visiten la formatgeria d’on prové el formatge que serveixen, parlen amb el pagès que cria els pollastres que cuinen i tasten els vins als millors cellers per escollir aquells que presentaran a la carta (la Montse us aconsellarà, com a bona sommelier). Cal assegurar la qualitat des del primer moment. El segon pas, l’elaboració, és igual de transparent i rigorós. La gran vidriera amb vistes de la cuina no amaga res del màgic procés de preparació dels plats: ara una perdiu tèbia en dues coccions amb foie i puré de remolatxa, ara unes guatlles amb salsa de soja i escalunyes, ara una cassoleta de vieires i lletons de vedella, ara una espatlla de cabrit rostida amb all i romaní…

IMG_8529.JPG

Deliciosa ventresca de tonyina amb escabetx creada a la cuina de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8535.JPG

Una altra creació d’arrels tradicionals: xai farcit de picada. © ÒM

L’aroma del brou de pollastre de pagès s’estén per tota la sala i puja per les escales que porten a les habitacions. L’hotelet situat en les dues plantes superiors està format per vuit dormitoris decorats amb un estil sobri i alhora amable, gràcies a la calidesa de les teles escollides; hi ha connexió wi-fi gratuïta i vista al jardí posterior. Ca L’Arpa forma part de Rusticae i també dels Petits Grans Hotels de Catalunya, establiments de petites dimensions, distribuïts arreu del país, que destaquen pel tracte proper i un encant especial. El títol no li podria escaure millor. Ca L’Arpa és un hotel petit en les dimensions, però gran en la qualitat i en l’acolliment que dispensa al viatger.

Calarpa.JPG

Una de les habitacions de categoria superior de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8574.JPG

La sala principal del restaurant amb els plats preparats per a la festa gastronòmica. © ÒM

El temps de la fruita més dolça

dimarts, 24/05/2011

Se’ns fa la boca aigua. Quan la fruita dolça madura i escampa la seva aroma, sabem segur que s’acosta l’estiu. Catalunya és una gran productora —i també exportadora— d’aquestes fruites: la perera i la pomera n’ocupen la major superfície, seguides del presseguer, el nectariner i el cirerer; molt per darrere figuren la prunera i l’albercoquer. Les Terres de Lleida són les comarques estrella, ja que s’hi recullen uns 700 milions de quilos de fruita dolça cada l’any, però hi ha comarques com la Ribera d’Ebre que no es queden enrere: allà s’hi produeixen més de 20 milions de quilos anuals, la majoria de préssec, que es comencen a collir a finals de maig. La cirera hi té dedicada una festa a Miravet, al juny. També Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, esdevé ambaixadora de la cirera l’últim cap de setmana de maig, amb una festa que serveix per promoure el producte i reivindicar l’esforç dels pagesos de la comarca per mantenir viu aquest cultiu.

Cireres.jpg

Els cirerers han passat del blanc de les flors al març al roig intens dels fruits al maig.

Un altre territori eminentment dolç és la Catalunya del Nord: hi ha cirerers a Ceret, presseguers a Illa i bona part del Rosselló, pomes al Conflent i al Vallespir… A bona part de les terres que envolten l’estany de Salses s’hi produeixen albercocs o «bricots», com en diuen a la zona. L’arbre, d’origen asiàtic, s’ha adaptat bé a aquesta terra, i fins i tot hi ha una varietat que en porta el nom: el roig de Rosselló. Ceret celebra el darrer cap de setmana de maig la Festa de la Cirera, amb una desfilada de bandes, menús a base de cireres als restaurants de la vila i danses tradicionals. No hi faltarà el concurs d’escopir pinyols de cirera, que també es fa a Santa Coloma de Cervelló. Qualsevol excusa és bona per celebrar que ja és temps de fruita dolça.

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011
Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM

Anem a caçar bolets de primavera

dilluns, 11/04/2011

La tardor no té l’exclusiva dels bolets. A la primavera en podem trobar de molt saborosos, com ara els moixernons, els cama-secs i les gírgoles de card o de panical. La seva època per excel·lència és la primavera, tot i que també treuen el cap alguna tardor si les condicions són òptimes (un agost plujós, un setembre suau de temperatures, absència de vent, humitat constant elevada…). Els marçots, coneguts com a bolets de neu, bolets d’esquirol o llenegues d’hivern són també molt peculiars i exclusius del període comprès entre els mesos de febrer i juny. Són uns bolets realment deliciosos i molt difícils de trobar, ja que neixen i creixen sota terra. No hem d’oblidar el vistós bolet de tinta: és exquisit, fàcil de trobar vora els camins i marges dels camps, i original, perquè a Catalunya encara hi ha poca gent acostumada a menjar-se’l.

Bolets de tinta.jpg

Si assaboriu el bolet de tinta comprovareu que té un gust semblant al del xampinyó. © Òscar Marín

A l’alta muntanya, als mesos d’abril i maig, hi podreu observar bolets a grapats. Si no voleu anar-hi sols, heu de saber que el Parc Natural de l’Alt Pirineu organitza de tant en tant excursions i xerrades per conèixer els bolets pirinencs de primavera. Un tècnic us guiarà en aquestes sortides de cerca i identificació de bolets pels boscos de Sant Joan de l’Erm, a l’Alt Urgell. Entre els fongs estrella que s’hi poden observar hi ha les múrgoles, amb el seu peculiar barret de forma arrodonida; les menudes carreretes o cama-secs, i els exuberants pets de llop.

Pets de llop.JPG

Dos pets de llop gegants trobats al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A la primavera també són fàcils d’observar als prats pirinencs uns misteriosos erols de color verd brillant, que fa segles, quan no se’n sabia l’origen, s’associaven a l’activitat de fades i nimfes. Aquests semicercles de bolets delaten la seva presència formant un tapís lluent enmig d’extensions de terreny que encara són ben seques i cremades per l’acció rigorosa de l’hivern. Els erols dibuixen una mena d’arcs o circumferències damunt l’herba. Això és així perquè els fongs tenen una estratègia de nutrició que consisteix a matar les arrels de les plantes i herbes que els envolten per aprofitar-ne les reserves. Això provoca que, allà on es troben els fongs, l’herba sigui verda molt abans que a la resta del prat —cap als mesos de febrer i març— i que s’assequi i es mori també molt abans que la resta de la pastura —cap als mesos de maig i juny— deixant unes fileres ermes com a rastre de la seva presència. El fet és que podem detectar fàcilment el lloc on s’estenen els bolets, perquè quan el prat és sec, l’erol és verd, i quan el prat és verd, l’herba de l’erol ja es panseix i queda seca.

Carreretes.JPG

Els cama-secs, o carreretes, formen grans erols als prats de muntanya.

A més de totes les espècies que hem citat, cal recordar que si la primavera és fresca, plujosa i humida, també podem veure alguns bolets típics de tardor, com els ceps, els rovellons i els fredolics… Al capdavall, els bolets no tenen un calendari prefixat i apareixen quan les condicions meteorològiques els ho permeten.

Cal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

dilluns, 21/03/2011

Abans d’arribar a Cal Ros, vam travessar un paisatge espartà, captivador, de camps segats i turons emmudits. El paisatge segarrenc se’ns mostrava erm, eixut, allunyat de la verdor que il·lumina els conreus a la primavera, però igualment hipnotitzant. I allà, aïllada enmig dels camps, protegida per un turonet boscós, hi havia la masia del segle XIX saludant els hostes que s’apropaven. L’Antoni i la Mercè ens van rebre amb els braços oberts, ens van mostrar l’habitació i ens van acompanyar al menjador, on una taula llarga reuneix els viatgers durant els àpats. La promesa d’uns tendres cigronets de l’Alta Anoia planava sobre les tovalles. I el desig es va fer realitat. La Mercè Centelles, l’afable amfitriona que cuina amb paciència les receptes de l’àvia, ens va satisfer amb menges delicioses.

cal ros.jpg

La masia de Cal Ros fotografiada des dels camps a la primavera. © Maria Rosa Vila

En aquesta casa d’agroturisme tenen clar que el bon tracte i el bon menjar són essencials per tenir contents els hostes. T’hi sents com a casa, ja sigui a la vora de la llar de foc o a les terrasses exteriors que regalen vistes a les extensions de cereals, alzinars, pinedes i rouredes de la vora. Si hi aneu amb nens, podran riure als gronxadors, recollir els ous de les gallines i tocar els conills. Si només hi aneu amb la parella, les habitacions tenen tot el que necessiteu: un llit còmode, un bany complet, connexió a Internet i vistes a la natura. Els noms de les estances ens parlen de la terra que ens envolta: la finestra de L’Era mira cap a l’hort de la casa, la de l’habitació Pla dels Timons mira a uns conreus envoltats de farigola (o timó), La Vinyeta mira a uns terrenys on abans de l’arribada de la fil·loxera s’hi cultivaven vinyes… Tot ens recorda que som al camp i que si no fos per la fecunditat de la terra, aquesta masia no tindria raó de ser. Sortiu a caminar, arribeu-vos fins al castell enrunat de Calonge de Segarra, gaudiu de la pau del paisatge. I el rellotge, deixeu-lo a casa.