Entrades amb l'etiqueta ‘història’

Un matí al jaciment de Mons Observans

dijous, 30/10/2014

Un turó de 120 metres s’aixeca en un enclavament estratègic, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès: el turó d’en Roina. Aparentment, no és un lloc especialment atractiu, per arribar-hi cal travessar una zona industrial desangelada, però al capdamunt del turó s’hi amaga un dels nostres jaciments romans més importants, datat al darrer terç del segle II aC: l’assentament romà de Can Tacó. Els arqueòlegs creuen que es tractava d’un praesidium, un establiment militar des del qual es controlava bona part del territori. I, realment, les vistes des d’aquí són sorprenents. Avui, declarat bé cultural d’interès nacional i rebatejat amb el nom de Mons Observans, és una parada obligada per als amants de l’arqueologia i del món romà.

Mons Observans 1.jpg

La Sàlvia ens guia per les estances del jaciment durant la visita teatralitzada. © ÒM

Es pot fer la visita amb guia o la visita teatralitzada amb un personatge romà. En el nostre cas, ens hi ha acompanyat la Sàlvia Iestàlvia, la dona d’un pintor romà que ens ha revelat els usos i particularitats de cada racó del jaciment amb l’acompanyament d’un dels guies de l’espai arqueològic. Ens hi expliquen que l’edifici es distribuïa en tres ales disposades al voltant d’un pati porxat, que els paviments eren d’opus signigum i els murs decorats amb pintures murals d’estil pompeià. Però allò que més sorprèn del jaciment estant és la seva ubicació privilegiada, dominant la plana del Vallès i les muntanyes que l’envolten. No oblidem que aquest era un important nus de comunicacions (com també ho és actualment), ja que la Via Heràclia, que després es va anomenar Via Augusta, passava molt a la vora d’aquí. Precisament aquesta ubicació privilegiada va afavorir que, fa dècades, es volgués urbanitzar la zona; les excavadores van estar a punt d’acabar amb el jaciment.

Mons Observans 3.jpg

Restes que s’utilitzen a l’aula d’arqueologia per introduir als més petits en els usos del jaciment. © ÒM

Mons Observans 2.jpg

Un grup de nens i nenes participa en el taller d’arqueologia a Mons Observans. © ÒM

Per als més petits hi ha l’opció de fer un singular taller d’aqueologia. Dos monitors porten els petits arqueòlegs al sorral de l’aula d’arqueologia, al vessant occidental del turó, enmig d’un bosc d’alzines i roures, on s’hi ha disposat una rèplica, a mida real, de dues estances del jaciment. Amb l’ajut de paletes i pinzells, nens i nenes van descobrint els objectes que hi ha enterrats (ànfores, restes de plats de ceràmica, ossos…) seguint una metodologia arqueològica, tot deduïnt quina era la funció de l’estança on han treballat. Si en voleu saber més, trobareu un reportatge sobre aquesta activitat a la revista Experiències Descobrir.

Mons Observans 5.jpg

Un guia explica les intervencions arqueològiques i arquitectòniques que s’han dut a terme. © ÒM

Mons Observans 4.jpg

A l’espai que ocupava la cuina s’hi van trobar enterrats dos esquelets de nadons. © ÒM

Un passeig de tardor per Gallecs

dimarts, 28/10/2014
Gallecs Panoràmica.jpg

Gallecs és un excepcional pulmó verd situat al cor del Vallès Oriental. © Òscar Marín

Qui descobreix l’espai rural de Gallecs per primera vegada, no pot deixar de sorprendre’s. Sorprèn que a Mollet del Vallès, una ciutat tan industrialitzada, encara s’hi conservi un paratge rural de gran valor paisatgístic, ambiental i històric. Aquest ampli territori d’unes 730 hectàrees està travessat per camins freqüentats pels veïns de la població, senders que permeten acostar-se a la flora, a la fauna i al patrimoni arquitectònic, essencialment esglésies i masies. Gallecs és un exemple de supervivència. On ara hi ha camps i boscos, s’hi va projectar durant la dictadura una zona d’habitatges per acollir les fortes migracions que van arribar a l’àrea metropolitana (per entendre’ns, una població com ara Badia del Vallès). Els terrenys van ser expropiats, però el projecte no acabava de tirar endavant. Mentrestant, els antics propietaris van seguir treballant les seves terres, però sense fer-hi cap manteniment ni construcció, esperant que tard o d’hora els fessin fora definitivament i comencessin les obres. El moment, per sort, no va arribar mai, i avui Gallecs és un magnífic exemple d’un espai agrícola amb horts recreatius, espais verds, cultius ecològics i quilòmetres de camins.

Gallecs.jpg

L’eix bicicleta travessa Gallecs. Un camí accessible a peu, amb bici o amb cadira de rodes. © ÒM

Masia a Gallecs.jpg

Hi trobem masies com Can Jornet, Ca l’Andreu, Cal Ferrat, Ca l’Antich o la Torre d’en Malla. © ÒM

Gallecs està viu: s’hi fan calçotades, s’hi celebren aniversaris, s’hi organitzen caminades i no són pocs els veïns de Mollet que hi passegen els gossos o hi van a córrer després de la feina. També s’hi organitzen moltes activitats pedagògiques per a escoles, gestionades per les diverses entitats relacionades amb el territori: l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Associació Agroecològica de Gallecs, l’Escola de Natura del Corredor… Entre les activitats que s’hi fan hi destaca la construcció de caixes niu, l’explicació dels secrets de l’agricultura ecològica, tallers d’usos i aplicacions de les plantes i rondalles sobre la flora i la fauna de Gallecs. No deixeu de visitar l’agrobotiga, al costat de l’església de Santa Maria, on trobareu productes autòctons com la mongeta del Ganxet, les melmelades casolanes i la cervesa TOC d’espelta ecològica. La possibilitat de fer rutes, a peu o amb bicicleta, també és destacable. Hi ha quatre itineraris que es poden descarregar a través del web de l’espai natural. L’accés és molt fàcil, es troba a tocar de l’autopista AP-7. Ara només us queda gaudir-ne!

Blats i melmelades.jpg

S’hi conreen blats antics com la xeixa, l’espelta, el blat Montcada i el blat persa. © ÒM

Capvespre a Gallecs.jpg

Capvespre a l’espai rural protegit de Gallecs. © ÒM

Somnis modernistes al Mas Passamaner

diumenge, 14/09/2014
Mas Passamaner 1.JPG

El magnífic Mas Passamaner, a la Selva del Camp, és avui un hotel de luxe. © ÒM

No es dorm cada dia en un palauet modernista dissenyat per Lluís Domènech i Montaner. A Barcelona, l’arquitecte va reformar el restaurant de l’Hotel Espanya, que continua obert, i va projectar la Casa Fuster, un hotel de luxe que queda fora del nostre pressupost. Però hi ha una alternativa, un pèl més econòmica, ubicada al cor del camp de Tarragona, entre Reus i la Selva del Camp: el Mas Passamaner, una casa atribuïda a l’arquitecte i al seu fill Pere Domènech Roura, que fou propietat del president de la Cambra de Comerç de Reus. Des de fa uns anys, ha esdevingut un hotel de cinc estrelles, i és un d’aquells allotjaments especials que formen part de l’Associació Monumenta de Propietaris de Castells i Edificis Catalogats de Catalunya.

Mas Passamaner 3.JPG

El balcó flanquejat per columnes tornejades presideix la façana, amb un mirador adossat de finestra geminada, amb capitells de pedra esculpida. © ÒM

Mas Passamaner 6.JPG

Un dels múltiples espais de repòs als jardins del Mas Passamaner. © ÒM

El que més ens atreu d’aquest tipus d’hotels és la seva història i el solatge que en queda, perceptible en detalls que hi ha hostes que valoren de manera positiva, com ara que els antics porticons de fusta de les finestres no acabin d’encaixar del tot, o que les vidrieres interiors, que separen les habitacions de l’escala principal, grinyolin lleugerament en obrir-se. No cal dir que l’embolcall és impecable, la façana ha estat ben restaurada, les rajoles i els esgrafiats en tons blaus llueixen com el primer dia. Les habitacions estan ben equipades, amb llits d’amplada especial, i tenen bones vistes als camps, tot i que el seu eclecticisme decoratiu desconcerta una mica. Al voltant del mas s’hi han afegit una sèrie d’habitacions amb terrassa, un spa petit però suficient per una horeta de desconnexió, una piscina exterior i un restaurant, La Gigantea, dirigit pel xef Joaquim Koerper, que té molt d’encant i oferteix uns plats deliciosos. La proximitat a Reus permet acostar-se a la capital del Baix Camp a passejar i sopar… Una bona opció per als aficionats a descobrir allotjaments amb encant.

Mas Passamaner 4.JPG

La banyera de la nostra habitació tenia bones vistes als camps que envolten la masia. © ÒM

Mas Passamaner 2.JPG

L’edifici conserva la fusteria original de portes, balcons i finestres, pintades en blau. © ÒM

Un dia al Salou del rei Jaume I

dilluns, 8/09/2014

Així com Barcelona va construir un gran monument a Cristòfor Colom al port, i el va posar de cara al mar —encara que Amèrica es troba en la direcció contrària—, Salou va dedicar una escultura al rei Jaume I el Conqueridor al passeig marítim, mirant cap a Mallorca. El monument data de l’any 1965 i rememora la sortida del monarca català d’aquestes platges, el 5 de setembre del 1229, amb un estol de més de cent cinquanta vaixells per conquerir la més gran de les Balears. L’objectiu era l’annexió de les Illes i va representar la victòria més gran de Jaume I contra els sarraïns. El fet és tan rellevant que Salou no podia deixar passar l’oportunitat de celebrar-ho amb una festa medieval, com les que es fan en d’altres poblacions catalanes, sí, però amb un motiu més sòlid. Pels carrers del nucli antic s’hi troben, durant el primer cap de setmana de setembre, algunes parades típiques d’aquestes fires: d’herbes remeieres, de coques i pastissos, d’embotits, de fruits secs, de peces d’artesania… No hi falta un grup de música tradicional, uns contacontes al pati de la biblioteca, un ferrer que fa una demostració del seu ofici al carrer o un ballarí que imita les danses dels dervixos giròvags de l’Orient Mitjà.

Festa Jaume I Salou 02.2.jpg

Una versió acolorida de la dansa dels dervixos a la Festa del rei Jaume I. © ÒM

Festa Jaume I Salou 01.jpg

Grups de músics recorren els carrers plens de parades del nucli antic de Salou. © ÒM

El punt fort de la celebració és la desfilada que surt el dissabte al vespre, però que es prepara a consciència durant les setmanes anteriors. Prop de tres-centes persones, moltes de les quals són veïns de Salou i voltants, hi representen soldats, nobles, dames i camperols. Junts formen una comitiva que acompanya el rei Jaume I i la seva esposa, Violant d’Hongria, des de la Torre Vella fins a la platja de Llevant, d’on van salpar aquells famosos vaixells, ara fa 785 anys. Hem pogut accedir a la Torre Vella durant els preparatius de la festa, hem constatat la il·lusió dels salouencs per recuperar un episodi decisiu de la seva (de la nostra) història, i malgrat que la recreació medieval pot semblar fora de context passant entre carrers de moderns apartaments, aplaudida per turistes russos, britànics i francesos, dins la Torre Vella es viu un ambient que bé pot recordar els anys en què Salou era un dels ports més importants de la Corona d’Aragó.

Festa Jaume I Salou 04.jpg

El rei Jaume I mira a càmera mentre les dames assagen el seu ball al pati de la Torre Vella. © ÒM

Festa Jaume I Salou 08.jpg

La reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, amb un dels cavallers de la cort. © ÒM

Festa Jaume I Salou 09.jpg

Unes tres-centes persones vestides d’època participen en la desfilada medieval. © ÒM

Festa Jaume I Salou 12.jpg

També hi ha nens en la comitiva que acompanya els monarques pels carrers de Salou. © ÒM

Festa Jaume I Salou 07.jpg

Hi són representats des dels membres de la cort fins a les classes populars. © ÒM

Festa Jaume I Salou 06.jpg

La desfilada surt de la Torre Vella, del segle XVI, i arriba a la platja de Llevant. © ÒM

Festa Jaume I Salou 05.jpg

Veïns de Salou i altres viles properes participen amb il·lusió en la recreació històrica. © ÒM

Si voleu experimentar amb tots els sentits el passat medieval de Salou, podeu completar l’experiència assaborint els menús especials que ofereixen alguns restaurants de la vila durant el cap de setmana. Cadascun elabora la seva versió a partir de l’antic receptari Sent Soví, escrit l’any 1324, el primer receptari conegut de la cuina catalana. Vaig tastar l’excel·lent menú del restaurant José Luis Arceiz, format per un petit entrant d’esferificació d’oli d’oliva i piruleta de formatge de cabra; un milfulls de paté, poma i baldana amb avellanes caramelitzades; un bloc de xai a baixa temperatura amb puré de moniato, i una poma al forn farcida de gelat de vainilla. Després d’aquesta contundent i saborosa revisió d’un àpat medieval, un últim passeig relaxat per la fira és la millor opció abans de tornar al ritme trepidant del segle XXI.

Sent Soví Salou 1.jpg

Una versió actualitzada dels milfulls medievals, en aquest cas amb paté i poma. © ÒM

Sent Soví Salou 2.jpg

El xai era un dels ingredients principals de moltes receptes medievals. © ÒM

Sent Soví Salou 3.jpg

Refrescant poma al forn amb gelat i cruixent de cereals i xocolata. © ÒM

Un passeig pel Coserans medieval

dilluns, 7/07/2014
Saint-Lizier1.jpg

Saint-Lizier (Sent Líser) és considerat un dels pobles més bells de França. © Òscar Marín

Val la pena escapar-se a l’altre costat del Pirineu, a terres occitanes, per descobrir la vila de Saint-Lizier. En aquest poble de carrerons estrets, totes les opcions ens porten a la plaça de la catedral, on la presència d’alguns vehicles aparcats ens recorda que estem al segle XXI. Les cases i, sobretot, el seu gran temple romànic han conservat l’aspecte dels temps en què només vaques i veïns a peu rondaven la plaça. “No hi ha al Coserans ni a l’antic comtat de Comenge frescos com els de Saint-Lizier”, assegura Danièle Pelata, directora de l’oficina de turisme, mentre ens guia pel temple. “Moltes esglésies van perdre les seves pintures i aquestes són les més antigues que han arribat fins a nosaltres.” En observar el fresc del Crist en majestat que domina l’altar, no és estrany recordar altres pintures vistes al Pirineu català. L’investigador John Ottaway situa la creació d’aquestes figures al voltant de l’any 1070 i ha apuntat que, per la seva naturalesa bizantina, el seu autor podria ser el mateix mestre d’origen italià que va treballar en la col·legiata del castell d’Àger, a la Noguera.

Catedral Saint Lizier.jpg

La catedral de Saint-Lizier data del segle XI, però la població ja era seu episcopal al segle V. © ÒM

St Lizier.jpg

Saint-Lizier fotografiat des de l’aire. El gran palau dels bisbes (una part s’ha convertit en hotel) domina el nucli medieval des del punt més elevat de la vila. © Òscar Marín

Després de la visita imprescindible a la capital històrica del Coserans, ens acostem fins a Saint-Girons, la capital moderna. Un passeig pel centre ens descobreix l’austera església de Saint-Valier i, si ens desplacem cap als afores, a Eycheil trobem una interessant ermita dedicada a Sant Joan Baptista. Però l’església més imponent del Coserans s’aixeca a vint minuts al sud, al poble de Vic d’Oust. És un plaer accedir a la preciosa Notre-Dame-de-Vic i observar la seva nau inusualment profunda i el sostre cassetonat del segle XVI, decorat amb petits motius, tots diferents, pintats amb bells colors. Al poble veí de Seix, la capella de Saint-Sernin, molt més discreta, també roman ancorada en l’edat mitjana. Per la tarda, transitant per les valls que s’obren a l’oest de Saint-Girons trobem altres petits temples que tenen el seu origen en el període del romànic i que mantenen el seu interès, encara que hagin sofert modificacions posteriors: Moulis, Luzenac (a la imatge inferior), Antras, Balacet… En cada poble, una església. En cada església, mil històries. Com m’explica la historiadora Pauline Chaboussou: “Les esglésies ens recorden que aquestes terres han estat habitades al llarg dels temps i, encara avui, són un patrimoni viu. La gent encara hi és batejada, es casen i són enterrats aquí, com fa segles. Les esglésies romàniques formen part de les nostres arrels.”

Couserans.jpg

L’església de Notre-Dame de Luzenac, a Moulis, té l’origen al segle XII. © ÒM

Saint Lizier.jpg

Un dels carrers de Saint-Lizier. La vila forma part del Camí de Sant Jaume i el seu llegat romànic és Patrimoni de la Humanitat. © ÒM

Un passeig pel ‘barri del sorral’

dimecres, 5/03/2014

Ja fa més de dos segles que els documents històrics no es refereixen a la Barceloneta com “el barrio de barracas de la playa”, però encara s’hi conserven vestigis d’aquella època fosca, poc visitada pels historiadors, de mitjan segle XVIII. M’hi he endinsat arran de la lectura d’El barri del sorral, novel·la escrita per la historiadora, editora i amiga Begoña García Carteron. Quan vaig acabar el llibre, vaig trucar-la per comentar alguns passatges de la novel·la. Em venia molt de gust bussejar pels racons amagats d’aquell barri que li havia inspirat aquesta història tan plena d’emocions i vam quedar un matí per descobrir-los. La història comença abans de l’existència del barri, just acabades les obres del moll, i segueix els personatges al llarg de cinc anys, durant els quals s’engeguen les obres d’urbanització de la Barceloneta i es finalitza la primera fase de construcció del barri.

Barceloneta.jpg

Les cases originals de la Barceloneta només tenien un pis, però aviat es van ampliar. © ÒM

El punt de trobada és l’estació de metro de Barceloneta. Ben a la vora, al pla de Palau, hi havia el portal de Mar, la porta d’entrada i sortida de la ciutat emmurallada. Passada la guerra de Successió, als afores d’aquesta muralla, a tocar de la Ciutadella, s’hi obria un gran sorral on es van instal·lar molts dels habitants expulsats del Born en barraques precàries i insalubres: pescadors, contrabandistes, gent humil. D’aquell ampli sorral sotmès als embats de les onades en tenim avui un breu record en les platges de la Barceloneta, que també pateixen sovint els efectes dels temporals marítims.

Barceloneta 2.JPG

Els temporals afecten sovint la platja de la Barceloneta, provocant pèrdues de sorra. © ÒM

Un dels carrers més llargs del barri, el de Ginebra, dóna nom a un dels personatges principals de l’obra, una dona sàvia que practicava una medicina que avui en diríem “alternativa”. Aquest carrer es creua amb d’altres que recorden personatges il·lustres, també protagonistes de la novel·la: el carrer del marquès de la Mina i el carrer de Juan Martín Cermeño. El primer fou un esperit lliure, un home il·lustrat que, sense esperar el vistiplau de Madrid, l’any 1753 va tirar endavant la urbanització d’aquell sorral de barraques insalubres per convertir-lo en la Barceloneta. El segon va ser l’enginyer militar que es va encarregar del projecte definitiu d’aquell nou barri (simultàniament va treballar en la remodelació del castell de Montjuïc).

Barceloneta 3.JPG

El rètol d'un bar recorda els pescadors de la Barceloneta. © ÒM

Barceloneta 6.JPG

Façana al carrer del Baluard. Les finestres del primer pis presenten les volutes típiques de les obres projectades per Juan Martín Cermeño. © ÒM

La Barceloneta ha canviat molt d’aleshores ençà, però encara es conserven vestigis d’aquelles primeres cases que no tenien més de dos pisos d’alçària. Gràcies a la insistència dels veïns, l’antiga casa del Porró, també coneguda com a Casa de la Barceloneta 1761, s’ha mantingut com a exemple d’aquells habitatges del segle XVIII. L’Ajuntament va comprar l’edifici quan ja estava a punt de ser enderrocat, el va restaurar i avui acull exposicions sobre la història del barri. Entre d’altres objectes, s’hi conserva una reproducció de la primera pedra del barri, que va posar el propi marquès de la Mina al febrer del 1753. Són moments que les protagonistes de la novel·la, un grup de dones del sorral, viuen en primera persona en la segona meitat de la novel·la. La primera fase del barri es va completar en tan sols trenta mesos, amb l’església de Sant Miquel inclosa, i la novel·la reflecteix les Festes Plausibles amb les quals es va celebrar la consagració del temple i la inauguració del barri, seguint fidelment el programa oficial de l’època.

Barceloneta 8.JPG

La Casa de la Barceloneta 1761 és avui un centre cultural que difon la identitat del barri. © ÒM

Barceloneta 9.JPG

Una reproducció de la primera pedra de la Barceloneta a la CB 1761. © ÒM

L’església de Sant Miquel del Port té un gran protagonisme en la part final de la novel·la. No us n’explicaré gaire cosa, només us diré que molt habitants del barri es van acollir a la protecció de Sant Miquel, i també les dones d’aquesta novel·la. Dins l’església té lloc un episodi determinant del llibre. Avui, quan hi entrem, no veiem la mateixa església, que en origen tenia una sola nau central, però sí que ens transmet la sensació de recolliment que hi van anar a trobar molts habitants del “sorral”.

Sant Miquel Barceloneta.jpg

L'església de Sant Miquel del Port, projectada per Cermeño i promoguda pel marquès de la Mina. © ÒM

Un detall amagat d’aquella Barceloneta portuària es troba al carrer del Baluard, davant la gran plaça que ja existia al segle XVIII. Aquí hi trobem el Negre de la Riba, un vell mascaró de proa que es conserva penjat d’un mur, just a la portalada posterior de l’església de Sant Miquel. Durant molt de temps va adornar l’entrada d’un magatzem del Moll de la Riba de la Barceloneta, i també durant molts anys es pensava que la figura representava un africà, d’aquí el seu nom. Avui es creu que representa un indi americà.

Barceloneta 7.JPG

El mascaró del Negre de la Riba, a prop del mercat de la Barceloneta. © ÒM

Fa molt que la Barceloneta es coneix amb el sobrenom de l’Òstia i, tot i que no se sap ben bé perquè, una de les teories diu que va ser a causa d’alguns mariners italians arribats del gran port de Roma, l’Òstia, que es van instal·lar al barri… I precisament a la plaça de Sant Miquel hi trobem un restaurant familiar que recorda amb el seu nom les antigues tavernes plenes de mariners italians. La cuina marinera juga un paper destacat a El barri del sorral, i al restaurant L’Òstia s’hi poden tastar bones receptes de mar. Ens hi asseiem amb la Begoña Garcia Carteron mentre acabem de comentar les escenes més trepidants i emocionants de la seva novel·la, un viatge per un dels moments històrics més desconeguts de Barcelona.

Begoña Garcia Carteron.JPG

Begoña García Carteron amb 'El barri del sorral' i la revista DESCOBRIR, en la qual col·labora. © ÒM

 


Les ciutats i el pas del temps

dimarts, 4/03/2014
Museum of London.jpg

El Tower Bridge cap al 1920 i fa unes setmanes. © Museum of London

Quan viatjo, quan em perdo pels carrers de pobles i ciutats, em fascina imaginar què ha canviat i què es manté, intento esbrinar quines façanes i botigues ja existien fa cent o fa cinquanta anys, travessar places on abans hi havia fàbriques, visitar carrers on encara hi ha algun element que recorda temps antics, tocar les pedres que han acumulat el tacte de milers de mans i, fent un pas més enllà, imaginar els sons i olors que deurien formar part del dia a dia dels nostres avantpassats. A falta d’una màquina del temps, ens poden servir la imaginació i les fotografies que es conserven en nombrosos museus i arxius, però la tecnologia mòbil posa a l’abast de qualsevol viatger la visualització del passat de les ciutats. Una de les aplicacions que ho faciliten és Streetmuseum, realitzada pel Museu de Londres, la qual permet juxtaposar imatges històriques de la ciutat amb imatges actuals. Aquesta aplicació utilitza la realitat augmentada per superposició de fotos antigues de Londres sobre la visió actual que ens ofereix la càmera del mòbil. Per difondre la nova versió d’aquesta aplicació, que inclou un centenar de noves localitzacions, el Museu de Londres ha publicat diverses imatges d’arxiu de gran valor, sobreposades amb imatges recents dels mateixos indrets, i el resultat posa la pell de gallina.

Covent Garden.jpg

Covent Garden en l'actualitat i cap al 1930. © Museum of London

Blackfriars station.jpg

L'estació de Blackfriars als anys 30 i al 2014. © Museum of London

Bow Lane.jpg

Bow Lane al 2014 i vers el 1930. © Museum of London

Paul Martin – Museum of London.jpg

Cheapside en dues imatges del 1893 i del 2014. © Museum of London

Victoria station.jpg

L'estació Victoria als anys 50 i en l'actualitat. © Museum of London

Piccadilly Circus.jpg

El brogit forma part de Piccadilly Circus, tant al 1953 com al 2014. © Museum of London

Benestar al Grand Hôtel de Molig

dimarts, 18/02/2014

Entaforat al fons d’una vall apartada, el Gran Hôtel de Molig és un refugi ideal per desconnectar del món i fer-hi algun tractament de salut. L’entorn feréstec contrasta amb l’elegància de l’establiment, d’estil neoclàssic, envoltat de jardins i ple de racons agradables: un bar amb llar de foc, salons d’aire Belle Époque, un atractiu jardí posterior que s’il·lumina de nit amb tot de llums distribuïts pel terra… Hi havia passat per davant en una altra ocasió i m’havia enlluernat la seva ubicació privilegiada i la seva disposició en forma d’amfiteatre sobre la vall de la Castellana, suspès al vessant de la muntanya, però no hi havia dormit mai, i escollir-lo fa unes setmanes per passar-hi la nit va ser tot un encert. Hi vam arribar a les set en punt de la tarda, just quan sonava el Cant dels Ocells al campanar del recinte. No és casualitat sentir aquesta melodia tradicional catalana als boscos de Molig. El músic Pau Casals, el millor violoncel·lista de la història, hi va fer diverses estades als anys cinquanta i seixanta i ell mateix va inaugurar el carilló el 13 de juliol de l’any 1959. I no és l’únic record del músic; el piano de cua de fusta clara que trobem al fons de la galeria principal de l’hotel va pertànyer al mestre.

IMG_7559.JPG

L’hotel, les termes i els jardins permeten fer una estada relaxant sense sortir del complex. © ÒM

Allò que distingeix aquest hotel és, evidentment, el seu balneari. Les primeres referències als banys de Molig daten del segle XI, però no fou fins a mitjan segle XIX quan es van fer cèlebres els diversos establiments termals que aprofitaven les propietats de les aigües sulfuroses de la zona. Entrat el segle XX, l’établissement thermal de Molig va esdevenir un referent a nivell europeu, sobretot amb la creació de la Chaine Thermale du Soleil, una cadena que actualment també inclou a la Catalunya del Nord les termes del Voló, els banys de la Presta i l’establiment termal dels Banys d’Arles i Palaldà. Per això no ens ha d’estranyar que les instal·lacions del Grand Hôtel de Molig conservin l’aspecte d’antic balneari, atrapat en el temps, malgrat que bona part de les seves habitacions han estat reformades amb gust i també molts espais comuns.

IMG_7463.JPG

Hi trobem habitacions renovades amb gust i llits molt còmodes. © ÒM

IMG_7496.JPG

El jardí interior del Grand Hôtel, il·luminat durant la nit. © ÒM

IMG_7516.JPG

La piscina termal panoràmica s’integra en el paisatge de boscos de la vall. © ÒM

La salut i el benestar són puntals de l’experiència en aquest hotel. Hi ha molts visitants que hi acuden pels excel·lents tractaments de les vies respiratòries, de reumatismes articulars i de les malalties de la pell, com l’èczema o la psoriasi. D’altres hi vénen per fer tractaments de bellesa (molt recomanable el bany de kaolin, argila blanca, amb propietats calmants per a la pell) o simplement per gaudir del benestar i del confort, de l’aire pur del Pirineu i de la bona gastronomia. Al Café Casals, al capdavant del qual hi trobem el xef Michel Guérard, hi podem tastar plats lleugers i deliciosos com l’amanida d’embotits de vedella a la Granny Smith, l’ànec amb taronja, la deliciosa terrine paysanne o el filet de turbot.

IMG_7474.JPG

La ‘terrine paysanne’, una delícia típica del sud de França. © ÒM

IMG_7543.JPG

Argila blanca amb aigua termal, una fórmula molt beneficiosa per a la pell. © ÒM

IMG_7553.JPG

La façana majestuosa del Grand Hôtel de Molig. © ÒM

La casa Lleó Morera obre les portes

dijous, 16/01/2014

Dels edificis emblemàtics de Barcelona, les cases modernistes de l’anomenada Mansana (o Illa) de la Discòrdia són segurament els més populars. Quantes vegades, en sortir de l’estació de tren de Passeig de Gràcia, hem repassat les seves façanes imponents i fascinants: primer la casa Gaudí, al costat la casa Amatller, tot seguit la casa Bonet i la casa Mulleras i, a la cantonada, la casa Lleó Morera. És sabut que els edificis que avui ens enlluernen, en el seu moment van despertar crítiques pels seus dissenys novedosos i la premsa satírica els comparava amb pastissos i castells de conte. La seva esplendor i el fet que totes fossin obres d’arquitectes diferents (Gaudí, Puig i Cadafalch, Sagnier, Domènech i Montaner) va afavorir que aquestes cases entressin en “discòrdia” per la seva bellesa. Un segle més tard són admirades per turistes d’arreu.

Interior Casa Lleó Morera.jpg

Portes bellament decorades entre les sales de la casa Lleó Morera. © Òscar Marín

L’última en descobrir les seves sales al gran públic és la casa Lleó Morera (1902-1906), considerada una de les obres modernistes més completes per l’aportació que hi van fer els millors artesans de l’època: Domènech i Montaner hi va reunir els artesans de més prestigi per decorar els seus interiors. Quan hi entres per primera vegada, no pots deixar de sorprendre’t. Ja des del vestíbul i l’escala, decorada amb mosaics florals de Lluís Brú i Salelles, la vista es delecta amb la bellesa dels espais. Els relleus escultòrics del rebedor del pis principal són obra de l’escultor modernista Eusebi Arnau; els mosaics del menjador foren dissenyats pel ceramista Antoni Serra i Fiter; els vitralls són d’Antoni Rigalt, que va treballar al Palau de la Música (fixeu-vos en el gran vitrall que representa l’arbre de la vida); els mosaics del terra són de l’italià Mario Maragliano…

Mosaics Casa Lleó Morera.jpg

Els elegants mosaics del menjador representen escenes bucòliques al camp. © ÒM

Vitralls Casa Lleó Morera.jpg

El vitrall monumental de la tribuna és una de les principals obres d’Antoni Rigalt. © ÒM

Escultures passadís Casa Lleó Morera.jpg

El passadís principal està decorat amb un magnífic conjunt escultòric. © ÒM

És una llàstima que les habitacions estiguin buides de mobles; el mobiliari original, dissenyat pel decorador Gaspar Homar seguint l’encàrrec de la senyora Francesca Morera, es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Però la visita permet entendre com era la vida en una casa burgesa de l’Eixample, en un temps, tot s’ha de dir, en què molts catalans passaven penúries. L’any 2006, el grup Núñez i Navarro va adquirir la casa i en va iniciar el projecte de rehabilitació i recuperació arquitectònica. Acabada la restauració, aquest mes de gener s’han posat en marxa les visites al pis principal, d’uns 50 minuts de durada. Atenció, com que no hi ha taquilla, s’ha de fer la reserva per Internet al web de la Casa Lleó Morera.

Vitrall fulles de morera.jpg

Les fulles de morera són un dels elements que es repeteixen en la decoració. © ÒM

Casa Lleó Morera.jpg

La façana s’obre al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Consell de Cent. ©

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM