Entrades amb l'etiqueta ‘història’

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM

Pels camins de la batalla de l’Ebre

dimecres, 20/11/2013

El senyor Bartolomé Uceda, nascut a Fernán-Núñez, sempre en parlava: al seu germà i al seu cunyat els van enviar a lluitar a l’Ebre (el marit de la seva germana no va tornar mai a casa). Al senyor José Mazán, natural de Còrdova, que recolzava els republicans, el van obligar a combatre en el bàndol franquista. I així tants i tants drames personals i familiars que tots hem sentit explicar. En fa més de 75 anys, de la batalla de l’Ebre. Molts dels que la van viure ja han mort, però la memòria d’aquells 115 dies tristos es manté viva a Corbera d’Ebre. ‘115 dies’ és el nom del centre d’interpretació que Corbera dedica a aquella batalla, una de les més cruentes de la cruel guerra civil, i ofereix una visió completa del conflicte amb objectes de l’època i projeccions audiovisuals. L’últim diumenge de cada mes, tots els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre organitzen jornades de portes obertes; un bon moment per arribar-s’hi.

115 dies Corbera d'Ebre.JPG

Armes i uniformes són avui peces de museu al Centre d’Interpretació 115 Dies. © Òscar Marín

Les ruïnes del poble vell de Corbera, un esquelet abandonat de la vila que va ser, s’han mantingut com a testimoni de la cruesa dels combats i els bombardejos. Ja no queda res de les tertúlies dels veïns, dels xiscles dels infants, de les anades i vingudes al mercat i al safareig. Les cases són runa i els fills, néts i besnéts d’aquells que hi habitaven, ara viuen a la part baixa del vessant. Pels carrers desdibuixats, hi trobareu lletres disperses: és l’Abecedari de la Llibertat, cada lletra realitzada per un artista diferent i vinculada al text d’un escriptor o poeta. I entre pedres silencioses i lletres mudes, al fons del conjunt, l’únic edifici que s’ha mantingut dempeus gairebé sencer és l’església barroca de Sant Pere, construïda damunt d’una antiga fortalesa de l’orde del Temple.

Corbera d'Ebre.JPG

L’església de Sant Pere domina les ruïnes. © ÒM

Corbera d'Ebre 3.0.JPG

El Poble Vell fou declarat Lloc d’Interès Històric i Bé d’Interès Cultural per la Generalitat. © ÒM

Les teulades de l’església ja no hi són, tampoc els retaules ni la decoració que en vestia els murs interiors, però la carcassa de l’edifici serveix avui de sala de concerts i de centre expositiu, gestionat pels veïns de l’Associació del Poble Vell, i acull activitats culturals com la Biennal d’Art. Quan hi entreu, demaneu veure l’àlbum de fotografies antigues del poble. Se us posarà la pell de gallina quan contempleu les imatges bucòliques d’aquell nucli de tradició agrícola, destruït ara fa 75 anys, i els somriures de la seva gent abans del desastre. I si pugeu al campanar, especialment al capvespre, tindreu una bona vista de les ruïnes. L’objectiu de l’Associació del Poble Vell és que aquest conjunt històric sigui un Monument a la Pau i que estigui connectat amb llocs similars del món, indrets que ens recorden allò de què és capaç l’ésser humà, per ajudar-nos a no repetir, a no tolerar, els mateixos errors.

Corbera d'Ebre 4.JPG

Exposició temporal a l’interior de l’església de Sant Pere. © ÒM

Corbera.jpg

Un fotògraf entre les ruïnes de Corbera d’Ebre. © ÒM

Silencis romànics al comtat de Comenge

divendres, 8/11/2013

La carretera que s’endinsa en l’Alta Garona per l’oest de la Vall d’Aran travessa un mosaic de camps i boscos verdíssims en el qual apareixen pobles amb interessants esglésies romàniques, com Saint-Geniès de Baishòs i Saint-André de Burgalais, però per trobar el veritable tresor de l’antic comtat de Comenge cal conduir uns trenta minuts més cap al nord. En una plana, entre prats i camps de pomeres, la basílica de Sant Just de Vathcrabèra (Saint-Just de Valcabrère) regala al viatger una magnífica postal, amb la catedral de Santa Maria de Sant Bertran de Comenge (Saint-Bertrand-de-Comminges) emergint poderosa en la llunyania, dalt d’un promontori. La importància d’aquest enclavament rau en la utilització de restes d’època romana en la seva construcció: sarcòfags, baix relleus, capitells, columnes, màscares teatrals romanes i inscripcions llatines apareixen aquí i allà integrades en l’edifici. Els arqueòlegs han estudiat a fons aquesta peculiaritat, i han conclòs que les restes més antigues procedeixen de la veïna ciutat romana de Lugdunum Convenarum, avui desapareguda. A la sorprenent portalada, considerada l’última obra romànica del bisbat de Comenge, ens beneeix un Crist davant la mirada atenta de quatre columnes humanes que representen diversos màrtirs cristians: Sant Just i Sant Esteve, a l’esquerra, i Sant Pastor i Santa Elena, a la dreta.

Saint Juste 1.jpg

Des de la basílica de Valcabrère tenim una bona vista de la catedral de Sant Bertran. © Òscar Marín

A només un parell de quilòmetres de Valcabrère, la catedral de Sant Bertran es presenta com una harmònica barreja d’estils sota els quals sobreviuen encara trets del segle XII, especialment al claustre. Al centre cultural i turístic Les Olivétains, just davant del monument, expliquen als visitants que el pilar dels Evangelistes que destaca de manera evident en la columnata del claustre va ser esculpit pel mateix artista que va tallar les estàtues-columnes de la portalada de Valcabrère i que els capitells historiats de l’ala oest són similars als que es conserven a la col·legiata de Sent Gaudenç (Saint-Gaudens). Aquí és fàcil traslladar-se a l’edat mitjana amb la imaginació, no solament per les pedres, també pel paisatge: només hi ha boscos i camps silenciosos més enllà del claustre.

Saint Bertrand 0.jpg

El claustre és un espai màgic dins la catedral de Sant Bertran. © ÒM 

Claustre Saint Bertrand 1.jpg

El pilar romànic dels Evangelistes, força malmès però de gran valor. © ÒM

Paisatge des del claustre 1.jpg

Un paisatge de camps i boscos envolta Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Respirem l’aire fresc i contemplem la panoràmica abans de perdre’ns pels carrerons empedrats i costeruts d’aquesta població. Aquí un petit restaurant, allà una façana amb entramat de fusta, més enllà una curiosa portalada de pedra… Val la pena fer un passeig per la vila abans de reprendre el viatge. Si voleu veure més romànic en aquesta zona, arribeu-vos fins a Sent Gaudenç. La seva col·legiata ha sofert moltes restauracions, però val la pena admirar-ne el claustre i recordar els artistes que van deixar també la seva empremta a les pedres de Sant Bertran.

Casa Saint Bertrand 1.jpg

Façana d’una casa de Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Cal Vidal fa ‘Olor de colònia’

dimecres, 9/10/2013
Cal Vidal.JPG

Els pisos es disposaven al voltant de l’església, centre “espiritual” de la colònia. © Òscar Marín

La minisèrie ‘Olor de colònia’ de TV3, basada en el llibre de Sílvia Alcàntara (Edicions 1984), s’ambienta a Cal Vidal, una de les localitzacions principals del rodatge. Cal Vidal és un testimoni molt valuós de com eren les colònies industrials del Llobregat. És un museu a l’aire lliure, fonamental per entendre com vides senceres van girar al voltant de l’aprofitament de la força de l’aigua per moure la indústria tèxtil del país. Però malgrat tot, la impressió de ruïna d’aquest conjunt històric és evident en diversos racons i l’interès que desperta saber com vivien i treballaven els seus habitants contrasta amb l’estat de conservació del recinte. Moltes de les cases que formen la colònia es van vendre a la promotora Hines, la qual volia convertir una part dels edificis en pisos i altres equipaments, amb una inversió promesa que rondava els 120 milions d’euros, però amb la crisi encara no han fet cap pas per rehabilitar el conjunt. Les zones visitables han adquirit un cert aire decadent, i també la gran fàbrica. I potser és això el que ens provoca una sensació d’afligit respecte, com la que sentim en accedir a un jaciment arqueològic, més que no pas a un museu.

Cal Vidal f.JPG

La barberia, avui tancada, era un dels serveis imprescindibles que oferia la colònia. © ÒM

Cal Vidal j.JPG

Es pot visitar un dels pisos dels treballadors, el qual es conserva tal i com era fa dècades. © ÒM

VidalOk.jpg

Quatre elements sempre presents a les cases: la ràdio, el llibre d’escola, el calendari i, com a mínim, un parell d’imatges i símbols religiosos. © ÒM

Les escenes de la sèrie ‘Olor de colònia’ es van rodar en sis colònies diferents: Cal Prat, Cal Pons, Viladomiu Nou, Cal Marçal, Cal Bassacs, Cal Cases i Cal Vidal. Però aquesta última és la colònia on està ambientada la novel·la que va inspirar el guió i és la que avui us recomano visitar. El conjunt resta gairebé intacte. Podem visitar l’antic teatre de la colònia, on avui es projecta un petit audiovisual; es pot accedir a una de les cases dels obrers, senzilla, sense gaires comoditats; podem passar per l’oficina de Caixa de Manresa, a la qual els obrers i les obreres confiaven els seus minsos estalvis; després entrem a la peixateria, buida de sons i d’olors; i allà al fons, tot caminant arribem a l’antiga fàbrica, on s’han conservat uns telers per explicar als visitants com s’hi treballava. Poc s’ho pensaven aquells que vivien i treballaven a la Colònia Vidal que algun dia casa seva sortiria en pel·lícules que es projectarien en pantalles de televisió i de cinema. Sense anar més lluny, l’escola que apareix al film Pa negre, d’Agustí Villaronga, és la de Cal Vidal, aquesta que, en entrar-hi, ens recorda els temps en què “la letra con sangre entra” i tothom havia de “hablar en cristiano”.

Cal Vidal l.JPG

L’escola Vidal, localització d’una de les escenes més emocionants de ‘Pa negre’. © ÒM

Cal Vidal g.JPG

Una de les habitacions del pis dels treballadors, a la Colònia Vidal. © ÒM

Cal Vidal i.JPG

Malgrat que les dones també treballaven, eren les encarregades d’organitzar la cuina. © ÒM

Cal Vidal e.JPG

Al rebost, avui les ampolles són buides. © ÒM

Cal Vidal h.JPG

No us penseu que les begudes amb cacau són un invent recent… © ÒM

L’univers de les colònies és fascinant, sobretot perquè ens parla d’esforç: les persones que les van crear van construir un teixit industrial importantíssim per al desenvolupament del país i les persones que hi van treballar van deixar-hi suor, llàgrimes, alegries i alguns, fins i tot, la vida. Us recomano descobrir-ho in situ. El Museu de la Colònia Vidal, a rebuf de la sèrie, ofereix visites teatralitzades basades en una adaptació mixta del guió i de la novel·la (podeu consultar-ne preus i horaris al telèfon 93 829 04 58). Tan aviat com pugueu, remunteu el Llobregat i atureu-vos en alguna d’aquestes colònies on les olors, malgrat tot o afortunadament, ja no són les que eren.

Cal Vidal fàbrica.JPG

La gran fàbrica ha adquirit un aspecte fantasmagòric amb el pas del temps. © ÒM

Cal Vidal maquinària.JPG

La monumental màquina de vapor, dins la fàbrica tèxtil. © ÒM

Cal Vidal visites.JPG

Les visites guiades inclouen l’accés a l’antiga nau de telers. © ÒM

Trepitjant el Born del 1714

dimarts, 10/09/2013

Feia temps que esperàvem l’obertura del Born Centre Cultural, després d’anys de treballs arqueològics, i ha arribat el moment. L’any passat ja vaig tenir la sort de trepitjar l’espai mentre els arqueòlegs hi treballaven, tot un privilegi, perquè es tracta d’un jaciment singular, únic a Europa per les seves dimensions, excepcional per l’òptim estat de conservació de les ruïnes, un espai que permet fer un retrat minuciós de la vida quotidiana a Barcelona entre els segles XIV i XVIII i ens submergeix en les restes visibles de la ciutat enderrocada per les tropes de Felip V l’any 1714.

Centre Cultural Born 6.jpg

El jaciment del Born durant els treballs arqueològics. © Òscar Marín

Centre Cultural Born 1.JPG

La visita permet trepitjar els antics carrers del Born, avui desenterrats. © ÒM

En sabem fins i tot els noms de les places i dels carrers, abans enterrats, pels quals ara es pot tornar a passejar: el carrer dels Corders de Viola, el dels Xuclés, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres, el de Bonaire, la plaça del Mercat, el Rec Comtal… També es coneixen els oficis que s’hi practicaven i les persones que vivien en la cinquantena de cases enderrocades. Es té constància de la taverna dels Colomer, de l’adrogueria Duran, de l’hostal de l’Alba… Precisament, l’artista Frederic Perers va penjar als balcons que envolten el Born Centre Cultural diverses lones amb els cognoms de les famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys, aquelles que van ser expropiades i obligades a enderrocar les seves llars abans de marxar.

Cognoms famílies Born.jpg

Entre reivindicacions veïnals, els cognoms dels qui vivien al Born al 1714. © Montse Angulo

Centre Cultural Born 8.JPG

Des de la plataforma superior es pot distingir el traçat de l'antic Born. © ÒM

Una exposició permanent, “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”, explica com era aquella “zona zero” de la Barcelona humiliada per les tropes borbòniques i resumeix la importància de les troballes, amb una gran mostra de peces que ens descriuen clarament com era el dia a dia dels veïns i comerciants de la zona. Al costat, la col·lecció temporal “Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714” fa un repàs d’aquell moment històric amb muntatges audiovisuals i objectes emblemàtics com la bandera restaurada de Santa Eulàlia, penó que el conseller en cap Rafael Casanova va enarborar l’11 de setembre de 1714, a les 7 h, en el contraatac al terraplè de la muralla situat entre Jonqueres i el Portal Nou. I tot això, el jaciment i les exposicions, dins la monumental estructura de ferro del magnífic mercat del segle XIX.

Centre Cultural Born 5.JPG

Treballs arqueològics sota l'antic mercat de ferro. © ÒM

Centre Cultural Born 2.JPG

Fragments de plats, rajoles i estris de cuina trobats al jaciment. © Òscar Marín

No us perdeu aquesta visita excepcional. Després d’una Diada irrepetible, la visita al Born resultarà un bon estímul per a tots aquells que estimen la història de Catalunya i una descoberta per a qui encara no la conegui prou bé.

Centre Cultural Born 7.jpg

Nits d’història i llegenda al barri Gòtic

dimarts, 5/03/2013
Requesens 1.JPG

El pati del palau Requesens de nit. © Òscar Marín

De les moltes propostes originals que convida a fer Barcelona, una de les que recordareu, perquè no és com les altres, és aquest viatge en el temps al cor del barri Gòtic. Les Nits d’història i llegenda conjuguen plaer gastronòmic i coneixement històric. Tot comença al capvespre, per obrir la gana, amb una visita guiada per la història del nucli medieval de la ciutat. Hem quedat a les 19.45 h al palau Requesens, on soparem, per començar la ruta que ens descobrirà l’altra cara del barri de Sant Just, les històries que s’hi vivien de portes endins en els palaus i cases nobles. Després d’esperar que arribin tots els inscrits, amb una copa de cava per fer més agradable la contemplació del pati, la Leila, la nostra guia anglo-mallorquina, ens explica que la casa dels Requesens fou l’edifici residencial més gran de la Barcelona medieval; ens revela diverses històries de la plaça de Sant Just, de l’església que s’hi aixeca, de la font més antiga de la ciutat; ens descobreix el carrer Lledó seguint les restes amagades de la muralla romana fins arribar a la plaça dels Traginers. Acabem la ruta visitant l’interior del palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Les estances s’han modificat molt, però és interessant accedir a la galeria que forma part de l’antiga muralla de la ciutat, la qual fou devorada pels palaus que en van aprofitar les pedres.

Requesens 3.JPG

Llenç i torre de la muralla a la plaça dels Traginers. © ÒM

Requesens 4.JPG

Elisabet de Requesens, pintada per Sanzio, ens mira des de la finestra del palau. © ÒM

La ruta dura poc menys d’una hora. Hem caminat força i és hora d’entaular-se al Tinellet del palau Requesens, que van ser les quadres de la casa. El menú que ens han preparat s’inspira en el receptari català del segle XIV, una cuina refinada que ens ha arribat gràcies a obres com el Llibre del Sent Soví, del 1324. A taula ens hi trobem, en seure, un bol de fruita. Cal recordar que els àpats de l’edat mitjana començaven pel que avui considerem les postres. Per poder tastar i valorar tots els plats, hem demanat dos menús diferents: el menú de la Virreina i el menú vegetarià. El primer comença amb un milfulles d’albergínia i pollastre amb salsa de mel, una recepta lleugera que recupera la tradició medieval de mesclar salat i dolç en el mateix plat. El jarret de vedella que ens serveixen de segon té un acompanyament de mitja poma dolça, tres grills de taronja i uns pals de canyella. Per postres, un pastís emborratxat amb sopa d’ametlles. El menú vegetarià és força més simple. La suculenta amanida de codony amb poma confitada i vinagreta de pinyons i ametlles ve seguida d’una discreta graellada de verdures servides amb una gustosa salsa que dóna vida al plat. Per postres, una macedònia de fruites de temporada i del bosc. El vi negre que ens ofereixen és un Xènius del Penedès.

Menu.jpg

Menú de la Virreina: fruita, milfulles d'albergínia, jarret de vedella i pastís. © ÒM

Requesens.jpg

Plats principals del menú vegetarià: amanida de codony amb poma i graellada de verdures. © ÒM

En acabar el sopar, la Leila ens fa una interessant xerrada. Pensava que ens parlaria de com eren els àpats en època medieval, tal com estava previst al web del palau Requesens per al dia 2 de març, però aquest cop se’ns explica com va ser el creixement de Barcelona entre els segles XIII i XIV, un tema no menys interessant. Si coneixeu altres propostes de Sternalia, com per exemple els Sopars amb Estrelles a l’Observatori Fabra, us podeu fer una idea de la qualitat d’aquest paquet medieval. Hi he trobat a faltar, però, la mà experta del xef de Laie, en David Agut, que brilla al Cafè de la Pedrera i que l’any passat es va encarregar del menú de les Nits del palau Requesens. Enguany als segons plats els falta un punt de lluminositat en la combinació de sabors, però aquest paquet medieval no deixa de ser un bon regal per submergir-se en la Barcelona del passat. Podeu reservar l’activitat a través del formulari en línia o trucant al telèfon 93 327 01 25.

Requesens 2.JPG

El sopar se serveix al Tinellet del palau Requesens, les antigues quadres. © ÒM

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

Tarragona, vacances a la romana

dimarts, 14/02/2012
Amfiteatre.jpg

L'amfiteatre de Tarragona vist des de les escales que baixen al Miracle. © Òscar Marín

Em veig a mi mateix, encara un nen, baixant les escales que porten a la platja del Miracle, observant el gran amfiteatre sense entendre per què aquell trencaclosques de pedres té una aparença tan polsosa i desolada. La mar es manté plana, però el talús és pronunciat i temo aventurar-me dins l’aigua. Després torno a enfilar les escales que porten fins als carrers on fa molts segles s’estenia l’arena del circ romà. No és un record com un altre. Haver jugat a la platja que presideix l’amfiteatre i dormit al barri que cobreix part del pretori i del circ fa més viu el convenciment que els romans que van fundar Tàrraco van ser savis conqueridors. Van triar una costa brillant i fructífera amb platges orientades al sol naixent, per construir la seva principal base militar a Hispània. En realitat, els emperadors no venien a Tarragona a intrigar o a lluitar: venien a descansar, com va fer August vers el 26 aC. El poeta Luci Anneu la va descriure com “la ciutat més agradable i estimada per al descans”.

Circ nito.jpg

La capçalera del circ romà des de la torre del Pretori, seu del Museu d'Història. © Nito /Shutterstock

D’aquells temps en queden les restes d’un amfiteatre amb vistes al mar —on el rugit de les onades ens retorna la memòria dels animals que devoraven cristians a l’arena— i les ruïnes d’un circ monumental, amb capacitat per a trenta mil espectadors, que presenta la capçalera més ben conservada del món i amaga gran part de la seva estructura sota de les cases que envolten la plaça de la Font. Un periodista extremeny em comentava fa un temps, mentre caminàvem per la ciutat, que les ruïnes de Tàrraco estaven molt fragmentades. “En Mérida se conservan mucho mejor”. D’acord, a Tarragona bona part de les restes imperials van quedar mig ocultes sota casals, places i avingudes que van difuminar el perfil clàssic de la ciutat. Un passeig pels carrers de la Part Alta ens descobrirà les pedres caigudes del Fòrum Provincial, que fou la plaça pública més gran de l’Imperi, i fins i tot s’ha trobat part del temple romà a la catedral. Sota la ciutat medieval i moderna batega encara el seu cor clàssic, i cada vegada que s’obre una rasa apareixen tresors nous, molts dels quals es poden veure al Museu Nacional Arqueològic, un espai de conservació ideal per entendre l’origen de la romanització de la Península.

Pont Diable Lagui.jpg

L'aqüeducte de les Ferreres, conegut com a Pont del Diable. © Lagui / Shutterstock

Tant el Museu com el fòrum i el circ (pilars de l’antiga Tàrraco) estan protegits per les muralles, el monument més antic i més ben conservat de la capital, que va ser construïda amb blocs de pedra, extreta de la pedrera del Mèdol, a nou quilòmetres. Aquesta pedrera és un dels molts llegats romans que s’han conservat al voltant de la metròpoli primitiva. Acostar-nos fins a l’aqüeducte del segle I dC anomenat Pont del Diable ens permetrà entendre per què l’enginyeria romana estava avançada al seu temps (hi havia qui pensava que era obra del mateix dimoni). També fora de la ciutat s’ha conservat part de la luxosa vil·la dels Munts, a Altafulla, que va ser una residència de camp de nobles, així com la vil·la de Centcelles de Constantí, famosa pels seus mosaics. I si s’entra a Tarragona per l’N-340, s’ensopega amb l’impressionant Arc de Berà, erigit en plena Via Augusta al segle I aC, i poc després amb la Torre dels Escipions, un edifici funerari que veu passar per davant milers d’automòbils cada dia. Alguns d’aquests cotxes transporten visitants d’un dia, d’altres viatgers de cap de setmana, però el millor és quedar-se a Tarragona uns mesos, com va fer l’emperador August, amb prou temps per descobrir les joies menys tangibles de la ciutat. I si no podeu passar-hi unes vacances, escapeu-vos-hi algun dia entre el 17 i el 27 de maig, durant les jornades ‘Tarraco Viva’, quan la ciutat somia en allò que va ser.

TarracoViva.jpg

Al festival Tarraco Viva s'hi fan, entre d'altres actes, exhibicions de guerrers. © Òscar Marín

 

Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011
Ermita Santa Cristina.JPG

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, aleshores obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Nau Santa Cristina.JPG

Dins l’ermita hi destaca l’altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina,  patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per llaguts de rem.

Processó Santa Cristina.JPG

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, l’antic edifici de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Llaguts.jpg

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

Platja Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina a l’arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Santa Cristina 1908.jpg

Fotografia de l’any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Estofat.JPG

Un miler de persones degusta l’estofat davant l’ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Els colors del retaule de Rubió

dimarts, 19/04/2011

El dia que vaig visitar el parc eòlic de Rubió (el més gran de Catalunya) perquè m’expliquessin com es recollia l’energia generada per aquella trentena de gegants, vaig aprofitar per acostar-me fins a l’església d’aquest poble de l’Anoia. M’havien assegurat que s’hi custodiava un retaule de gran valor artístic. El temple es troba just davant del restaurant El Castell de Rubió i he d’admetre que vaig donar prioritat a la ingesta d’una selecció de suculents plats de la terra abans de demanar al senyor Antonio, ja amb la panxa plena, la clau de l’església. Si hi passeu a dinar o a esmorzar, ell us oferirà de bon grat una visita a l’interior de l’edifici medieval. Vist des de fora, el temple és un robust cub de pedra amb un estret campanar que té l’aire d’un far escapçat. Però aquest edifici gran i auster guarda un tresor: una de les obres pictòriques més rellevants de l’art gòtic català. No deixa de sorprendre que el retaule de Rubió (segle XIV) restés durant dècades al marge dels itineraris de la pintura gòtica catalana. De fet, no és una obra gaire coneguda pel gran públic.

Retaule.jpg

El retaule, obra del Mestre de Rubió, data del segle XIV però va ser restaurat al segle XX. © Òscar Marín

El primer que crida l’atenció quan accedim a l’interior de l’església és la brillantor dels colors vius del retaule, recuperats després d’una intensa restauració. Com veureu, el retaule està dedicat a la Verge i al centre s’hi observa Jesús posant sobre el cap de Maria una corona d’or, amb tot d’àngels presidint l’escena. També s’hi representen l’adoració de Jesús per part de pastors i dels Tres Reis d’Orient, i la Verge asseguda en un tron i envoltada pels dotze apòstols agenollats. A la part inferior s’hi disposen les escenes de dolor : la traïció de Judes, la flagel·lació de Jesús, el Via Crucis, el davallament de la creu… La calma de l’indret, l’austeritat de l’església fortificada i la gran qualitat de les pintures del Mestre de Rubió mereixen una visita. Els diumenges, d’11 a 13h, l’església obre perquè s’hi fa missa. Si no us agrada escoltar sermons, l’Ajuntament també us pot facilitar l’entrada a l’església prèvia reserva. Si passeu per Rubió, no oblideu admirar els colors del retaule.

Rubió 1.JPG

Els molins del parc eòlic formen part del paisatge que envolta el poble de Rubió. © ÒM