Entrades amb l'etiqueta ‘Illes Balears’

Sota l’ombra més dolça

dimarts , 27/09/2011

Després d’una caminada camps a través, s’agraeix trobar una ombra on descansar. La de la figuera és la més dolça, sobretot en els últims dies de l’estiu, quan ens ofereix alhora protecció i uns fruits saborosos i rics en sucres, reconstituents després d’un esforç físic considerable. Aquest arbre ha perdut terreny davant altres fruiters, però fa temps, quan les pereres i les pomeres no tenien el protagonisme d’avui dia, les figueres havien estat el cultiu dominant a casa nostra, per la seva resistència davant les sequeres i les temperatures extremes. Els avis expliquen que les figues eren el pa dels pobres i les postres dels rics, i es menjaven seques, madures, en vinagre o en melmelada. A finals de setembre tothom en comprava al mercat o en collia al camp. Avui és a les Illes on ocupen més extensió, sobretot al nord de Mallorca, que en va esdevenir la primera productora mundial a mitjan segle XX, tot i que les figueres s’han convertit més en un símbol de les Pitiüses.

Figuera.jpg

Les grans fulles verdes de la figuera es retallen contra un cel lluminós. ©

De la serenor i majestuositat d’aquests arbres, se’n gaudeix millor des de sota estant. Asseure’s a l’ombra d’una figuera és un acte gairebé sagrat —de fet, Ròmul i Rem, fundadors de Roma, foren alletats per una lloba a l’ombra d’una figuera. Les grans fulles de l’arbre protegeixen de manera eficaç de la llum solar i als seus peus podem observar amb plaer els fruits que ens menjarem. La veu popular assegura que les figues més bones són les que tenen el coll tort, les que són una mica secallones i les que tenen picades dels pardals.

A Llucmajor (Mallorca) hi ha un col·leccionista de figueres autòctones. Des del 1995, l’apotecari Montserrat Pons, propietari de la finca de Son Mut Nou, n’ha plantat exemplars d’unes tres-centes varietats, algunes de les quals a punt de desaparèixer, constituint una base de recursos genètics vegetals de primer ordre. Fruit d’aquesta recerca, Pons (a qui tothom anomena l’Apotecari de les Figueres) va publicar el llibre Les figueres a les Illes Balears. Camp d’experimentació de Son Mut. Si voleu concertar una visita a la finca, heu de demanar autorització abans al telèfon 971 66 03 95.

24 hores al cor d’Eivissa

dimarts , 22/02/2011
EivissaNit.jpg

El perfil de la capital eivissenca fotografiat a l'hora blava.

Vam aterrar a l’illa de matinada, gràcies a un retard de la companyia aèria. Sopàvem a la 1 al modest restaurant La Brasa i ens vam allotjar a una hora intempestiva en un hotel poc interessant de la platja Talamanca. Així que el grup de periodistes vam adormir-nos desitjant que el dia següent ens reservés alguna descoberta valuosa. I així va ser. De bon matí, el sol de setembre esclatava damunt l’illa. L’Emili Vergara, el nostre guia eivissenc, ens va portar fins al peu de les muralles de Dalt Vila i allà vam comprovar, seguint el rastre d’una sargantana lluent, que aquella capital havia sabut amagar un munt de racons fascinants sota la màscara superficial de ciutat depravada i noctàmbula.

Eivissa1.jpg

El lluminós barri de la Marina i el port d'Eivissa vistos des de Dalt Vila. © ÒM

Només el recorregut pel recinte emmurallat i els baluards ja mereix tot un matí. Les vistes des del Revellí i des del baluard de Sant Bernat, que miren cap a Formentera i cap a l’aeroport d’Eivissa, tenen una màgia poderosa. Altres torres han estat museïtzades i s’hi han instal·lat petits centres d’interpretació a les entranyes. Al baluard de Sant Jaume hi ha un espai que mostra armament d’època renaixentista, i el visitant hi pot comprovar el pes d’una bomba, emprovar-se una armadura i sostenir una espasa voluminosa. Al baluard de Sant Pere hi ha un altre espai interactiu que explica la construcció de les muralles d’Eivissa a través d’un relat acompanyat d’un diaporama. Malgrat l’interès d’aquestes exposicions, la  noia que atenia els visitants en un dels baluards ens va confessar que hi entrava poca gent.

Eivissa.jpg

Els carrers empedrats de Dalt Vila són fets de belles cases blanques. © ÒM

Potser els viatgers prefereixen perdre’s pels carrerons blancs i costeruts, plens de curiositats i de racons on no passa el temps: descansar a la plaça del Sol, pujar pels estrets carrers empedrats de sant Antoni i santa Anna, ascendir fins a la catedral robusta i austera i, des del proper mirador de Sant Jaume, deixar vagar la vista per damunt les teulades de la Marina i les aigües del port. Si camineu per allà dalt, no eviteu entrar al centre d’interpretació Madina Yabisa, al carrer Major; viatjareu a un dels períodes històrics menys coneguts de la ciutat: la dominació musulmana. Una altra parada gratificant és el Museu Puget, al carrer de Sant Ciriac, que reuneix més d’un centenar d’olis, aquarel·les i dibuixos de dos pintors poc coneguts: Narcís Puget Viñas i el seu fill. La llum i la pinzellada em recorden les obres del vilanoví Joaquim Mir.

Museu Puget.jpg

Una de les sales de l'interessant Museu Puget. © ÒM

No gaire lluny del centre, sortint pel Portal Nou (sota el baluard de Sant Pere) s’arriba a la necròpolis del Puig des Molins. A banda de les sorprenents i ben conservades peces de joieria i escultures que s’exposen al museu arqueològic, tindreu l’oportunitat d’entrar en una de les galeries subterrànies que els fenicis excavaven per enterrar-hi els seus difunts. Encara s’hi conserven tres mil tombes púniques en els centenars de galeries excavades al subsòl de la capital. La seva importància va fer que el conjunt fos declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1999. Per acabar la jornada, un agradable passeig pel barri de la Marina, als peus de Dalt Vila, i un refresc al passeig de Vara de Rey ens reconfortà després d’un dia intens. Al vespre, vam allunyar-nos del cor de Dalt Vila. Vam sopar al restaurant de l’Hotel Pacha i vam arribar-nos fins a la mítica discoteca. Després de descobrir una Eivissa allunyada dels tòpics, vam acabar caient a les mans del tòpic.