Entrades amb l'etiqueta ‘muntanya’

Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra

dilluns, 24/10/2011
CalBou1.JPG

El poble de Fontaneda vist des del jardí de Cal Bou. © Òscar Marín

Fontaneda, enfilat a l’extrem d’una carretera sinuosa, no havia rebut mai turistes. Una dotzena de cases de pedra i una ermita minúscula conformen aquest petit poble andorrà que ha començat a viure una important transformació en els darrers tres anys. De la mà d’Albert Casal, fill d’una de les famílies de Fontaneda, ha nascut Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra. No parlem d’un hotel de luxe, tot i que és un luxe allotjar-s’hi. Parlem d’un conjunt d’onze allotjaments, alguns al poble, d’altres ubicats en punts estratègics de la muntanya, que ofereixen molt d’encant i bon gust, per dins i per fora, i que aporten una visió renovada del concepte de turisme que ha venut el país dels Pirineus des de fa molts anys, basat en l’esquí i les compres. Cal Bou ens proposa una estada enmig de la natura, allunyats de botigues i brogits, fent vida en diverses cases i bordes tradicionals, curosament restaurades.

Engleves.JPG

La planta baixa del Cortal de les Engleves, on antigament s’aixoplugava el bestiar. © ÒM

Ens transporta a l’Andorra d’abans, la dels pagesos que vivien als pobles més apartats de la vall, quan encara no havien arribat els perfums ni els formatges holandesos. Aquí, en pobles com Fontaneda, només hi havia l’aroma del bosc, l’escalfor de la llar de foc, els aliments naturals conreats a l’hort, el so del ramat. Els habitants del poble s’abastien d’allò que els donava la terra i els animals. I això és el que Cal Bou vol recuperar. El corder que us serviran al seu restaurant prové del ramat d’en Lluís, els porros que en Manel cou al forn de llenya es cullen a l’hort que hi ha al costat de la casa, el pa de l’esmorzar haurà estat cuit a la cuina aquell matí, els cavalls que us portaran a fer una ruta muntanya amunt són criats aquí mateix… La filosofia “slow” impregna tot el projecte. Aquí no hi ha pressa, només bons aliments, respecte pel medi i temps per gaudir de la natura.

Cavalls1.JPG

Cal Bou disposa d’un centre d’equitació amb cavalls de raça Haflinger-Tirol. © ÒM

Habitació.JPG

Una de les habitacions de l’Estolador, decorades amb colors càlids. © ÒM

Cal Bou 1.JPG

L’Aixartell disposa d’una gran sala amb llar de foc i un ampli estudi. © ÒM

Cal Bou està format per diverses cases. En l’antic assecador de tabac, totalment reconvertit, que trobem als afores del poble, hi ha la recepció del resort i cinc apartaments tipus dúplex, a més d’un restaurant i d’un spa que obriran les portes d’aquí a poques setmanes, equipaments només reservats per als hostes. Al bell mig de Fontaneda s’hi troba el Paller de la Plaça, una antiga casa amb tres apartaments independents, i també la Casa Pairal, un ampli allotjament apte per a dues o tres famílies; finalment hi ha dues propietats allunyades a les quals només s’arriba amb vehicle tot terreny: el Cortal de Mossers i el Cortal de les Engleves, dues construccions que fa dècades donaven aixopluc als animals. Són elements comuns d’aquests onze allotjaments la cura en els detalls i l’encant dels interiors, d’estil rústic amb elements contemporanis, decorats amb materials tradicionals: pedra, pissarra, ferro, fusta de pi…

CasaPairal.JPG

La Casa Pairal, a Fontaneda, encara conserva l’ambient de les velles cases del poble. © ÒM

Cal Bou nens.JPG

Llitera de fusta per als nens a l’Aixartell. © ÒM

L’accés a Internet està assegurat en totes les cases, excepte a Mossers i les Engleves, aïllades del món virtual, enclavades enmig de la natura, envoltades de prats i boscos. Però aquest aïllament no és cap entrebanc. En Tino fa dos viatges diaris per portar-vos amb vehicle tot terreny des de la casa fins a la civilització. A partir del novembre, a totes les cases de Cal Bou, serà possible demanar que us omplin la nevera abans de la vostra arribada, per poder disposar dels aliments sense haver d’anar-los a comprar, i també hi haurà la possibilitat d’encarregar el dinar a en Manel, el cuiner, que us prepararà els plats que li demaneu.

Engleves.JPG

Des del camí s’observa el Cortal de les Engleves, enmig del prat del mateix nom. © ÒM

MossersHab.JPG

El Cortal de Mossers disposa de dues habitacions dobles amb bany integrat. © ÒM

MossersSauna.JPG

La sauna del Cortal de Mossers té vistes a la serra del Cadí i el bosc de la Rabassa. © ÒM

Hi ha hotels de categoria elevada que basen tota la seva distinció en el preu i en una sèrie de serveis més o menys selectes, però els manca l’encant i la cura en els detalls. En aquest cas és ben al contrari. El preu que paguem per allotjar-nos a Cal Bou inclou tota una filosofia basada en el bon gust i el respecte per l’entorn natural, una decoració acurada i un tracte sempre atent i afectuós. Una de les millors maneres de passar unes vacances o un cap de setmana a Andorra.

CalBou General.JPG

L’edifici central de Cal Bou i el poble de Fontaneda al fons. © ÒM

Camí del Canigó

dimarts, 11/10/2011

El misticisme del Canigó es concentra en dos pols: el seu cim i l’abadia de Sant Martí. Però l’ascens al pic i el pas pel monestir no són els únics atractius d’aquesta muntanya venerada. Pel costerut camí que puja des de Castell fins al refugi de Marialles ens acompanyen boscos densos (com l’anomenat bosc del Canigó), ruïnes com les de l’antiga talaia de Goa (des de la qual hi ha una bona panoràmica de la Pica) i algunes de les espècies de plantes més interessants del massís. La seva posició geogràfica, l’aigua que corre pels vessants i el desnivell acusat, entre els 480 i els 2.780 m d’altitud, permeten que en aquesta zona hi hagi una gamma variada d’hàbitats i una àmplia representació botànica: des de vegetació més pròpia de les zones mediterrànies (com ara les formacions d’alzines) fins a plantes d’ecosistemes alpins i nombroses espècies endèmiques pirinenques, moltes de les quals tenen aquí el seu límit oriental. A més a més, les àrees de bosc allunyades dels camins són refugi d’ocells amenaçats com el gall fer, mamífers com l’almesquera i diversos ratpenats, i invertebrats com la rosalia, en perill de desaparició.

Darrere del refugi de Marialles s'aixeca la Pica del Canigó, oculta pels núvols. © Òscar Marín

Aquesta àrea dels Pirineus és rica en flora. El poeta Jacint Verdaguer ja feia referència a l’esplendor botànica del massís quan escrivia: “Montanyes regalades / son les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera y tardor.” Una de les espècies que més em fascina és la consolva, coneguda com a barba de Júpiter o joubarbe, que creix entre les roques que envolten el refugi de Marialles i fa flors rosades en forma d’estrella durant tot l’estiu i el principi de la tardor. A la vora dels camins, especialment a l’hivern, es pot trobar la llengua de bou, anomenada viperina pels seus llargs estams que recorden la llengua fina d’una serp, a més de diversos rododendres i falgueres. Amagada a la vora del refugi hi creix la pulsatil·la groga, les flors de la qual es troben entre les més delicades de la muntanya. Això sí, també són unes de les més tòxiques. Per això, les vaques sàvies que pasturen pels prats que hi ha al voltant del refugi no se les mengen pas. Des d’aquests prats contemplarem el massís, si la boira no ho impedeix, amb la Pica del Canigó al darrere, com un far que uneix, desbaratant fronteres, els territoris del nord i del sud.

La consolva, coneguda com a 'barba de Júpiter', creix a la vora del refugi de Marialles. © ÒM

 

En ruta cap als estanys de Camporrells

dimecres, 7/09/2011
Camporrells (3).JPG

Un grup de senderistes torna pel camí del llac de la Bullosa. © Òscar Marín

La presència del gran llac de la Bullosa, al Capcir, eclipsa una constel·lació de petits estanys més septentrionals situats al límit nord-oest de la comarca: els de Camporrells. Aquesta àrea es troba dins el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans (declarat el 5 de març del 2004) i el rastre de les glaceres encara hi és ben present. Aquí, les influències pirinenca i mediterrània fan que hi trobem una gran diversitat de flora, des d’espècies pròpies de climes càlids i secs (que aquí baten rècords d’altitud) fins a plantes ben adaptades al fred i la humitat. Entre aquestes hi ha espècies endèmiques com l’anomenat julivert d’isard (Xatardia scabra) i la botgeta pirinenca (Hormathophylla pyrenaica), úniques al món. Unes de les flors més delicades i alhora més fàcils de trobar entre la primavera i la tardor són les gencianes. La pirinenca (Gentiana pyrenaica), d’un to violaci, creix solitària als prats alpins, on també s’hi troba la menuda genciana vernal (Gentiana verna), més blava.

Genciana.jpg

Mig amagades, les gencianes vernals sorprenen pel seu blau intens. © ÒM

La ruta dels estanys surt de l’aparcament de l’estació d’esquí de Formiguera, a 1.740 metres, i segueix el camí de la dreta que ascendeix fins al serrat de la Calmasella. A poc a poc, tot seguint els senyals amb marques grogues a la vora del sender, es remunta la serra de Mauri, entapissada de pins de mida reduïda, ja que han hagut d’adaptar-se a les temperatures baixes, la neu i els forts vents. Quan arribem a un encreuament continuem a l’esquerra (cap a la dreta arribaríem al llac de la Bullosa), per on assolim un mirador sorprenent sobre el circ de Camporrells. Contemplem des d’aquí una successió de cims que freguen els tres mil metres: el puig de Camporrells, el puig de la Portella Gran, el puig Peric i el Petit Peric, que circumden la depressió de la Coquilla. El descens fins a l’estany del Mig és força acusat, però paga la pena. És a la vora d’aquest mirall on s’aixequen els refugis de Camporrells, dues petites construccions on podem fer un mos i consultar informació de la zona, com ara guies de botànica, mentre gaudim de la pau absoluta d’aquest indret excepcional.

Camporrells (2).JPG

Al fons d'una gran glacera desapareguda fa mil·lennis hi queden els estanys de Camporrells. © ÒM

Mantenir les activitats econòmiques tradicionals i la presència humana en espais naturals de gran valor com aquest és tot un repte. El sector Capcir-Carlit-Campcardós és una àrea de muntanya que alterna els prats de sega, les gespes d’altitud i les zones humides com els estanys de Camporrells, i manté en actiu diverses pistes d’esquí com les de l’estació de Formiguera. L’activitat humana ha de ser compatible aquí amb la protecció d’espècies de fauna d’equilibri molt delicat, com ara diversos ratpenats (el de ferradura gros i el de ferradura petit) o l’almesquera. Durant l’estiu veurem grups d’isards formats per femelles i les seves cries, que busquen obagues i zones altes durant les hores de sol. A la tardor, els muflons són més fàcils de veure, ja que formen ramats i comencen el període reproductiu.

Camporrells (4).JPG

L’estany del Mig, a 2.240 metres, acull a la riba dos petits refugis. © ÒM

Anem a caçar bolets de primavera

dilluns, 11/04/2011

La tardor no té l’exclusiva dels bolets. A la primavera en podem trobar de molt saborosos, com ara els moixernons, els cama-secs i les gírgoles de card o de panical. La seva època per excel·lència és la primavera, tot i que també treuen el cap alguna tardor si les condicions són òptimes (un agost plujós, un setembre suau de temperatures, absència de vent, humitat constant elevada…). Els marçots, coneguts com a bolets de neu, bolets d’esquirol o llenegues d’hivern són també molt peculiars i exclusius del període comprès entre els mesos de febrer i juny. Són uns bolets realment deliciosos i molt difícils de trobar, ja que neixen i creixen sota terra. No hem d’oblidar el vistós bolet de tinta: és exquisit, fàcil de trobar vora els camins i marges dels camps, i original, perquè a Catalunya encara hi ha poca gent acostumada a menjar-se’l.

Bolets de tinta.jpg

Si assaboriu el bolet de tinta comprovareu que té un gust semblant al del xampinyó. © Òscar Marín

A l’alta muntanya, als mesos d’abril i maig, hi podreu observar bolets a grapats. Si no voleu anar-hi sols, heu de saber que el Parc Natural de l’Alt Pirineu organitza de tant en tant excursions i xerrades per conèixer els bolets pirinencs de primavera. Un tècnic us guiarà en aquestes sortides de cerca i identificació de bolets pels boscos de Sant Joan de l’Erm, a l’Alt Urgell. Entre els fongs estrella que s’hi poden observar hi ha les múrgoles, amb el seu peculiar barret de forma arrodonida; les menudes carreretes o cama-secs, i els exuberants pets de llop.

Pets de llop.JPG

Dos pets de llop gegants trobats al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A la primavera també són fàcils d’observar als prats pirinencs uns misteriosos erols de color verd brillant, que fa segles, quan no se’n sabia l’origen, s’associaven a l’activitat de fades i nimfes. Aquests semicercles de bolets delaten la seva presència formant un tapís lluent enmig d’extensions de terreny que encara són ben seques i cremades per l’acció rigorosa de l’hivern. Els erols dibuixen una mena d’arcs o circumferències damunt l’herba. Això és així perquè els fongs tenen una estratègia de nutrició que consisteix a matar les arrels de les plantes i herbes que els envolten per aprofitar-ne les reserves. Això provoca que, allà on es troben els fongs, l’herba sigui verda molt abans que a la resta del prat —cap als mesos de febrer i març— i que s’assequi i es mori també molt abans que la resta de la pastura —cap als mesos de maig i juny— deixant unes fileres ermes com a rastre de la seva presència. El fet és que podem detectar fàcilment el lloc on s’estenen els bolets, perquè quan el prat és sec, l’erol és verd, i quan el prat és verd, l’herba de l’erol ja es panseix i queda seca.

Carreretes.JPG

Els cama-secs, o carreretes, formen grans erols als prats de muntanya.

A més de totes les espècies que hem citat, cal recordar que si la primavera és fresca, plujosa i humida, també podem veure alguns bolets típics de tardor, com els ceps, els rovellons i els fredolics… Al capdavall, els bolets no tenen un calendari prefixat i apareixen quan les condicions meteorològiques els ho permeten.

Dos joves catalans en ruta pels Andes

dimarts, 1/02/2011
Andes 1.JPG

Els amics Pep Pubill i Àlex Miguel al peu de l'Ausangate, al Perú. © Josep Pubill

L’Àlex Miguel i en Josep Pubill ho han deixat tot per travessar a peu la serralada dels Andes. El seu no és tan sols un viatge de plaer. S’han marcat un objectiu ambiciós: crear una nova ruta que enllaci de nord a sud les serralades andines, prenent com a referència en algunes etapes l’antic i oblidat Cápac Ñan, camí reial que vertebrava tot l’Imperi inca des de l’actual Colòmbia fins als peus de l’Aconcagua, a Xile. L’aventura va per llarg, és un projecte massa agosarat per fer-lo d’un sol cop, a peu i sense cap suport econòmic. Van arribar a La Paz (Bolívia) el 17 de novembre passat i pretenen concloure el primer tram de la seva aventura, entre La Paz i la població peruana de Cachora, a finals de febrer. En els últims dos mesos han travessant la Cordillera Real (Bolívia), el nord del llac Titicaca, la serralada de Vilcabamba passant per les ciutats inques de Pisac i Choquequirao, i la gegantina Vilcanota, amb colls de més de cinc mil metres. Han caminat per calçades històriques, han passat la nit al ras vora les ruïnes d’antigues fortaleses, han creuat camps de conreu i finques agrícoles (chacras) on es treballa la terra com fa centenars d’anys, i han travessat valls escarpades i encaixonades folrades de vegetació exuberant.

Andes 2.JPG

A la ciutat inca de Choquequirao van tenir la sort d'estar completament sols. © Josep Pubill

Els dos joves guies de muntanya estan senyalitzant la seva ruta andina amb l’ajuda del GPS, prenent nota de cada punt d’interès per facilitar la tasca als futurs senderistes: creuaments, punts d’aigua, passos sobre rius, àrees d’acampada, miradors… També recullen informació de tots els indrets d’interès turístic, natural o patrimonial que descobreixen, com ara ruïnes o petits pobles. Els diners d’aquest llarg viatge surten de la seva butxaca, però el seu somni seria trobar un o més patrocinadors interessats en el projecte. A finals de febrer han previst tornar, per motius econòmics, climàtics (al febrer les pluges abundants obliguen a ajornar el trekking) i per processar i ordenar tota la informació recollida en aquests mesos de ruta. Han previst invertir quatre o cinc mesos cada any a desenvolupar el treball de camp i recórrer els camins. Això implica haver-hi de tornar l’any següent per continuar el recorregut. Podríem estar parlant de cinc anys d’anar i venir. L’objectiu final és elaborar una guia inèdita dels camins andins i oferir la possibilitat de descarregar el track de l’itinerari i tota la informació a Internet.

Andes 3.JPG

L'Àlex consulta el GPS al seu pas per un dels molts rius de la serralada Vilcabamba. © Josep Pubill

Dels paisatges que han recorregut fins ara, un dels més impactants ha estat el Nevado del Salkantay, dins la serralada de Vilcabamba. L’Àlex Miguel explica: “Caminàvem sobre tarteres inertes i ens quedàvem meravellats pel mur gegantí de pedra que teníem al davant, tot cobert per glaceres que formen seracs (parets de gel) de desenes de metres d’alçària, penjats en equilibri damunt nostre. Aquesta és una terra de contrastos impressionants esquitxats per la cultura inca, encara viva.” Hi ha cims que s’eleven fins a superar els sis mil metres d’alçada i valls que s’encaixen fins arribar a cotes amazòniques, amb uns desnivells de vertigen i una varietat de biomes espectacular. A tot això s’hi ha d’afegir que aquestes muntanyes van donar alberg als últims inques que fugien de la cobdícia del colons espanyols; s’hi troben, entre d’altres, les ciutats perdudes de Machu Picchu i Choquequirao i una infraestructura encara viva de senders històrics.

Andes 4.JPG

Impressionant vista de la cara sud, la més escarpada, del Nevado de Salkantay. © Josep Pubill

Del camí que els queda per recórrer, tenen moltes ganes d’endinsar-se a la Cordillera Blanca, al centre del Perú, i passar a prop de l’Alpamayo, considerada la muntanya més bonica del món pel seu net perfil piramidal. També volen recórrer nous trams del Cápac Ñan, visitar els impressionants volcans de l’Equador, travessar el Salar de Uyuni i arribar fins als fiords de la Patagònia. “El que hem après fins ara”, confessa l’Àlex, “és que allò que no coneixíem ens ha sorprès i encisat més que no pas allò que veníem a buscar”. De moment, es poden seguir els vídeos de la seva aventura i el seu diari de viatge personal al web www.ruteandoporlosandes.com, del qual volen fer aviat la versió en català.

Andes 6.JPG

Amb el bosc dins de casa

dimarts, 21/12/2010

Al desembre, fagedes, rouredes i altres paratges de muntanya s’omplen de pinzellades roges: són els fruits del grèvol (Ilex aquifolium). El costum d’adornar les llars amb branques d’aquest arbust és molt més antic que el Nadal, però la planta ja forma part del nostre imaginari nadalenc. Juntament amb el galzeran, el vesc, la ponsètia i l’avet d’Espinelves, el grèvol entra a les cases convertit en un preuat ornament d’hivern, per la bellesa de les seves baies vermelles damunt del verd intens de les fulles, lluents i punxegudes. Però el seu atractiu es limita a l’aparença: els fruits són tòxics (contenen ilicina) i poden arribar a provocar problemes a l’aparell digestiu i el sistema nerviós.

Grèvol.jpg

Branca de grèvol a l'hivern amb les seves característiques perles roges.

El grèvol és una planta dioica: hi ha exemplars masculins i altres femenins, i només els femenins treuen els fruits carnosos i brillants de la mida d’un pèsol. La seva vistositat és a l’origen de la recol·lecció excessiva de l’espècie, que ha perdut territori fins a trobar-se al límit de la desaparició. A Catalunya està prohibit agafar-ne els fruits i tallar-ne les branques, tot i que es poden comprar en algunes fires, procedents de cultius controlats. No confongueu el grèvol amb un altre arbust de fruits vermells, el galzeran (Ruscus aculeatus), de fulles més arrodonides, que aviat deixarà caure les baies per tornar a florir. Al Montseny, si seguiu la ruta de l’Empedrat de Morou, us endinsareu en una fageda que amaga alguns arbustos de boix grèvol. Però en podeu veure arreu, des dels camins del Pirineu fins a les comarques del sud del país.

Dies de fred i neu als Pirineus

divendres, 17/12/2010

La contemplació dels paisatges nevats, com la dels deserts, té un efecte hipnòtic. Podem passar llargues estones destriant els diversos tons del blanc dins del blanc, observant els jocs de la llum i del vent sobre la neu. A muntanya, quan el mantell de l’hivern cau sobre el paisatge, canvia la percepció de l’entorn. L’esclat de colors de la tardor deixa pas, al novembre, a una postal en blanc i negre, i desembre i gener, amb les seves fredorades extremes, mantenen els cims ben emblanquinats. Els beneficiats no són només l’observador atent i les pistes d’esquí; les pastures, les collites i les reserves d’aigua acullen amb satisfacció les precipitacions hivernals.

Port del Comte.jpg

El tossal d'Estivella des de l'estació d'esquí del Port del Comte. © ÒM

Els paisatges nevats més espectaculars del país els trobem als Pirineus que ja duen la neu dins el nom mateix. Els cims hi són més elevats i tortuosos i la mirada en repassa el llom amb admiració: arestes altives i vessants abruptes han esdevingut llençols tous que amaguen l’aridesa de les roques pelades. El paisatge dorm, esperant que en qualsevol moment faci acte de presència una nova i potent tempesta. Observar aquests paisatges des dels finestrals d’un alberg de muntanya, a recer del fred, a la vora del foc, amb un cafè o una xocolata calenta a les mans, és una experiència molt recomanable abans o després d’aventurar-se a descobrir-los.

Port del Comte2.jpg

La serra del Verd des dels finestrals del refugi Bages, a Prat Donadó (Solsonès). © ÒM

Si els paisatges de neu us fan posar la pell de gallina (en el bon sentit de l’expressió), si sou dels que us agrada esquiar, caminar amb raquetes pels boscos nevats o portar les vostres filles a fer ninots de neu, no oblideu consultar el número de gener del Descobrir, que estarà al quiosc el 27 de desembre. La revista inclou més de 50 pàgines de propostes i aventures a la neu i us descobreix des dels millors turons per on llançar-se amb trineu fins als vessants més sorprenents per als qui vulguin provar l’esquí de muntanya.

Descobrir152.jpg

Pels prats d’Aran sobre dues rodes

dilluns, 7/06/2010

Bicicleta i muntanya, velocitat i aire pur, fan un combinat substanciós. Si hi afegim una xarxa de senders ben senyalitzats i aptes per a tots els nivells, ja tenim un bon al·licient pel cap de setmana. L’estiu passat vaig pujar a la Vall d’Aran per conèixer el treball d’ordenació i senyalització d’una xarxa de més de 400 km de camins cicloturístics. Em va guiar en Francesc Comas, responsable del projecte i director del Centre BTT Val d’Aran. Vam travessar prats i boscos d’un verd intens sobre dues rodes, i també pobles d’origen medieval com Unha, Salardú i Gessa, tot confirmant la diversitat i la bellesa d’aquesta vall atlàntica.

Bici Vall d'Aran.jpg

Prats florits al mes de juny, a prop de Gessa. © ÒM

S’ofereixen un total de 25 rutes, 14 de les quals estan classificades com a fàcils o molt fàcils; això vol dir que les famílies amb nens i els ciclistes aficionats poden accedir a pobles i paisatges magnífics sense haver de suar la cansalada. El Centre BTT es troba a Betren, a tocar de Vielha, i hi trobareu fulletons informatius de tots els itineraris, assessorament sobre el circuit més adequat a les vostres necessitats (hi ha rutes fluvials, culturals, forestals…), i també hi podreu llogar bicicletes (si no en porteu) o reparar i rentar les vostres. Si no goseu fer la ruta pel vostre compte, podeu contractar els serveis d’un guia que farà més amena i segura la sortida.