Entrades amb l'etiqueta ‘natura’

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara no és freda (es troba a temperatures entre els 17 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d’Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s’estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l’arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha el càmping Tamarit Park Resort a la vora i una filera de cases de pescadprs, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l’indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya. I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (3a part)“, “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.

Banys de fang a Tamarit

dimecres, 12/09/2012

Valorem la netedat com un hàbit imprescindible. Desodorants, sabons, perfums i roba neta faciliten les relacions humanes. I fent-ho així, dia rere dia, el nostre cos oblida sensacions tan intenses com la d’enfangar-se i sentir l’olor i el tacte sobre el pit de la terra mullada, primer, i assecada al sol, després. És una experiència que vaig viure fa pocs dies a l’Hort de la Sínia, a Tamarit. Aquest espai dedicat a l’educació ambiental i a la restauració dels paisatges de ribera del Gaià ofereix la possibilitat de recuperar les sensacions que la natura ens regala de manera espontània i que només cal saber trobar: l’aroma de les plantes medicinals, el gust de les verdures ecològiques o el tacte terapèutic, alleujador, del fang damunt la pell.

HortSinia1.JPG

El bany de fang té lloc a l'espai de benestar de l'Hort de la Sínia, a Tamarit. © Òscar Marín

En Joan i la Núria ens acompanyen fins al que ells anomenen ‘espai de benestar’, un ampli terreny que durant una hora serà tot nostre. Hi ha espais per seure i relaxar-se, hamaques, gandules i, al centre, la zona destinada al bany de fang. Al fons s’hi aixeca la magnífica iurta portada de Mongòlia on la Núria fa massatges terapèutics i tractaments facials i corporals. En Joan comença llançant aigua fresca amb un cubell al fang, mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. Després ens deixa sols perquè gaudim del moment amb tranquil·litat. “Si voleu, us podeu treure el banyador, les sensacions del bany són més intenses si esteu nus”, ens recomana.

HortSinia2.JPG

En Joan Vives prepara el fang mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. © ÒM

Primer hem d’entrar al fang a poc a poc, trepitjant-lo bé, passejant-nos-hi per estovar-lo fins que el seu tacte sigui fluid i esponjós. Aquest és el pas que desperta més reticències. Tenir fang fins als genolls no sembla que ens hagi de proporcionar una sensació agradable, però oblideu-vos de prejudicis. El fang és net, és fresc, s’elimina amb aigua i té propietats terapèutiques. Quin mal ens pot fer entrar-hi? Cap, mentre no ens arribi als ulls. Ens hi asseiem i deixem que la terra ens embolcalli, estenem el fang per damunt la pell i gaudim de la seva frescor i del seu tacte dens, untuós. Ens hi estirem, ens enfanguem el cap i la cara amb cura, perquè no ens entri als ulls ni a les orelles, i ens sentim part de la terra.

HortSinia3.JPG

L'espai de benestar inclou l'àrea de bany, un cossi per treure'ns el fang i zones per seure. © ÒM

Ens comencem a relaxar. Tot seguit sortim i fem un “bany de sol”: ens estirem damunt la terra seca, ens hi arrebossem i descansem deu minuts per sentir com el sol i l’aire assequen el fang damunt del cos. Després es torna al fang i finalment entrem en un gran cossi (amb capacitat per a dues persones) ple d’aigua de la sínia, per estovar el fang i començar-lo a eliminar del cos. Quan sortim, passarem per la dutxa a l’aire lliure, on ens podrem acabar de treure les restes de terra amb aigua més calenta. La Núria ve al cap d’una hora per oferir-nos un suc de fruita natural. Així, asseguts en una gandula i prenent un suquet refrescant, acabem el bany.

HortSinia5.JPG

Uns sucs ecològics de mandarina i de llimona per hidratar-nos de manera saludable. © ÒM

Tot i que la millor manera d’acabar un bany de fang —quan els nostres músculs ja s’han relaxat del tot— és amb un bon massatge a la iurta de la Núria, un espai circular i harmònic ple de màgia que ens transporta a les immenses estepes de Mongòlia. Durant el mes de setembre hi ha una bona promoció: bany de fang i massatge, 36 euros (el bany sol costa 15 euros). Us ho recomano. Sortireu nous, com si fóssiu una altra persona. I abans o després de l’experiència, val la pena fer la ruta per la riba del Gaià fins a la platja de Tamarit, un espai tranquil on es pot assaborir un bon dinar de peix fresc a tocar de la sorra per completar l’escapada.

HortSinia6.JPG

La iurta portada de Mongòlia on es fan els massatges i altres tractaments terapèutics. © ÒM

HortSinia7.JPG

L'interior de la iurta, un espai circular gairebé màgic. © ÒM

Compartint els millors racons de Catalunya

dimarts, 5/06/2012

Ara fa dos anys, va néixer El plaer de viatjar, un bloc amb el qual he volgut fer arribar als navegants de parla catalana propostes, idees i racons més o menys coneguts del nostre país i, puntualment, d’altres indrets del món. M’he proposat compartir-hi, amb paraules i fotografies, bones experiències viatgeres, des d’allotjaments de qualitat fins a camins interessants i paisatges valuosos. Coincidint amb el segon aniversari del bloc, us he d’anunciar que l’anhel de compartir els viatges es multiplica: a partir d’ara també podreu llegir algunes de les meves experiències en el bloc oficial de l’Agència Catalana de Turisme, que porta per títol M’agrada compartir.

ACT.jpg

Us hi deixaré cada setmana un nou suggeriment per descobrir Catalunya a fons, amb activitats de turisme actiu, rutes aptes per fer en família, cases rurals amb encant i altres idees per gaudir dels mesos de primavera i estiu. La periodista Lídia Penelo completarà el web amb entrevistes i notícies. Això sí, no us oblideu de visitar El plaer de viatjar, perquè hi seguiré explicant les meves experiències arreu del territori. Si voleu estar informats quan aparegui un nou post, feu-vos seguidors d’El plaer de viatjar a Facebook o a Twitter. Allà us notificaré les noves publicacions als dos blocs. El més important és continuar compartint junts experiències viatgeres. No sé vosaltres, però a mi M’agrada compartir.

Com a banda sonora per escoltar mentre llegiu el bloc, us deixo la cançó que la Beth Rodergas ha enregistrat per a la campanya ‘M’agrada compartir’, amb l’objectiu de promocionar el turisme a Catalunya durant la temporada d’estiu: ‘T’espero’.

Fauna i estrelles a les planes de Son

dijous, 22/03/2012
MNP.JPG

L’edifici bioclimàtic de les planes de Son compta amb 94 places d’allotjament. ©

Cal invertir unes quantes hores per arribar-hi, però el lloc mereix l’esforç. El centre MónNatura Pirineus és un dels indrets on he gaudit amb més intensitat (i amb més comoditat) del descobriment dels paisatges pirinencs. A tocar del poble de Son, no gaire lluny d’Esterri d’Àneu, el paratge tranquil i solitari anomenat ‘les planes de Son’ té com a veïns els voltors, les mallerengues, els gaigs i els hostes que arriben al centre de natura construït ara fa deu anys per l’Obra Social de Caixa Catalunya. L’edifici, aixecat amb criteris sostenibles, és una finestra oberta a la natura dividida en tres àmbits principals: el centre de fauna salvatge, l’observatori astronòmic i el servei d’habitacions i d’àpats. Podria semblar un hotel, però la seva funció primordial no és la d’establiment hoteler, sinó la de facilitar als visitants una immersió en els paisatges i la fauna del Pirineu més profund.

Linx.JPG

El linx boreal és una de les espècies que podreu veure de ben a prop al centre. © Òscar Marín

Vaig arribar-hi cap al tard, just a temps de participar en la sessió d’astronomia. L’activitat comença al Planetari amb una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions, i permet fer un viatge virtual a planetes i galàxies llunyanes des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. Quin cel, el de les planes de Son! És net i lliure de contaminació lumínica, cosa que permet una observació òptima dels astres a simple vista (sempre que no hi hagi núvols). Tot seguit, es pot observar el cel profund amb el gran telescopi situat dins l’edifici de l’observatori astronòmic. Un se’n va a dormir amb una bona dosi d’humilitat. Quina minúcia, els humans, davant de l’Univers infinit, inabastable.

Observatori.JPG

L’Eugenio Rojas, director de MónNatura Pirineus, a l’observatori astronòmic. © ÒM

L’endemà al matí em vaig llevar ben d’hora per comprovar que allò que m’havien explicat era cert: la fauna es passejava lliure i tranquil·lament pels prats de Son. A uns cinquanta metres de la meva finestra, tres voltors comuns feien salts pel prat, de cop s’aturaven i observaven l’horitzó de boscos. Més a la vora, les mallerengues visitaven les menjadores. És probable que, algun dia, hi puguem observar també algun ós, espècie que ja habita els boscos propers de l’Alt Pirineu i la Vall d’Aran. M’ho explicava en Miquel Rafa, director de l’àrea de Territori i Medi de l’Obra Social de CatalunyaCaixa: “Ens agradaria que algun dia, de la mateixa manera que podem veure cérvols o cabirols per les planes de Son, poguéssim veure-hi un ós bru.” Per sort, com ell em confirmava, al Pallars ja no hi ha tan “mala maror” com hi havia fa uns anys amb el tema de l’ós. “El temps ho equilibra tot.”

IMG_2341.JPG

En Miquel Rafa al terrat del centre MónNatura Pirineus, amb el Tésol al fons. © ÒM

MónNatura Pirineus2.JPG

Un mapa amb la ubicació de les espècies a l’entrada del centre de fauna salvatge. © ÒM

Després de parlar amb en Miquel i de contemplar els cims que envolten aquestes planes (el més alt n’és el Tésol, de 2.700 m, ara enfarinat), vam iniciar la visita al centre de recuperació de fauna salvatge. Allà ens hi esperaven alguns exemplars d’espècies autòctones dels Pirineus que, per diversos motius, no han pogut sobreviure en llibertat i que en Pepe Guillén, biòleg i expert cuidador de fauna, mimava fins fa poc com si fossin els seus fills. M’ho explicà ell mateix: “Quan mor un dels animals, mor més que un amic, mor un fill. Jo els he donat molts biberons perquè vosaltres els pugueu veure de tan a prop”. En presència de Guillén, els cabirols, la geneta, l’isard, el teixó i l’esquerp gat salvatge es mostraven dòcils davant dels visitants. Els nens són els que més gaudeixen de la proximitat d’una fauna autòctona que difícilment veuran mai en llibertat. Les instal·lacions s’han ampliat per acollir-hi espècies noves: una parella de trencalossos, una marta, una fagina i un gall fer. Un total de set càmeres permeten fer un seguiment intensiu d’aquests animals i obtenir-ne imatges en moviment i fixes per estudiar-ne el comportament.

IMG_2413.JPG

En Pepe Guillén alimentant en Nyick, el cabirol més vell del centre. © ÒM

MónNatura Pirineus.JPG

Un grup d’escolars descobreix una geneta més a prop que mai. ©

L’esclat dels ametllers florits

dimecres, 14/03/2012

La florida dels ametllers entre els mesos de gener i març és, com la sortida del sol cada matí, una confirmació que ens alleuja: el cicle de la vida flueix i no s’atura. Després de les glaçades hivernals comença a emergir la primavera i això, als humans, ens reconforta. Les flors més primerenques aprofiten un recès de l’hivern, uns dies de sol i de temperatures més altes, per esclatar amb deliciosa audàcia enmig d’un panorama més aviat desolador, amb predominància de colors torrats. Com convocats per una crida silenciosa, tots els ametllers de la riba mediterrània es posen d’acord, des de les costes de l’Albera fins als camps d’Isona, des de la serralada de Marina fins a la plana de Guissona o el Pla de Mallorca. Algunes branques ja comencen a verdejar i aviat canviaran les flors per petits fruits i fulles esveltes. Mentrestant, gaudirem d’aquest dolç llençol blanc i rosat a banda i banda de molts camins del nostre territori.

Ametller1.JPG

La lluminosiat de la flor de l’ametller atreu abelles i abellots. © Òscar Marín

Ametllers.jpg

L’ametller ens regala una de les flors més primerenques de l’any. © ÒM

Ametllers.jpg

Les flors d’alguns ametllers presenten pètals de color color rosat. © ÒM

Què hi ha dalt del Pic Negre?

dimarts, 15/11/2011
PicNegre1.jpg

Vista de la lloma del Pic Negre des del camí d’ascens. © Òscar Marín

És fosc com la pissarra que el cobreix, rodó com el cap de l’àliga que el ronda, fred com el vent que l’assetja. El Pic Negre, que fa de frontera entre Andorra i l’Alt Urgell, és una muntanya desolada i polsosa, però magnètica. S’hi arriba pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de vora l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes. La manca de pluges durant l’estiu i el principi de la tardor ha deixat un paisatge torrat, on els mulats amb prou feines han trobat pastures fresques per alimentar-se. Quan s’abandonen els últims arbres, la pujada es fa més costeruda. Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, ja s’observen un bon nombre de cims pirinencs, com el pic de l’Orri i el Comapedrosa. El camí no té pèrdua, està ben trillat per les rodes de centenars de tot terrenys que troben en aquest cim una manera fàcil de gaudir d’un paisatge impressionant sense fer gaire esforç. Estem en la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu.

PicNegre3.jpg

Deixem enrere prats solitaris d’alta muntanya, torrats per la manca de pluges. © ÒM

PicNegre2.jpg

Cap al sol naixent s’observen el Monturull i el Pedrafita. © ÒM

Les vistes treuen l’alè: veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent… Però una mica abans del cim, al calm Ramonet, ens hi trobem una sorpresa. Solitària, envoltada de roques, s’hi alça una furgoneta Volkswagen T1 que dorm, rovellada i travessada pels trets d’alguns caçadors. Les restes d’un vehicle com aquest sobten en un context tan desolat, on la presència humana no és freqüent fora dels mesos d’estiu. Genera sorpresa i expectació, com la descoberta dels derelictes d’un vaixell enfonsat enmig de l’oceà.

PicNegre4.jpg

La furgoneta Volkswagen T1 dels anys cinquanta, rovellada i polsosa. © ÒM

L’Albert Casals, de Cal Bou, m’explica que als anys setanta ja hi era, que ell l’ha vista allà tota la vida. Però qui i com la va pujar? L’Andreu Victòria, president del Club Escarabats a Sac d’Andorra la Vella, em revela la història d’aquesta Volkswagen T1 de l’any 57. A la dècada dels setanta, quan es feien les primeres excursions organitzades al Pic Negre, sobretot amb turistes francesos, els organitzadors van tenir la idea de plantar la furgoneta hippy en aquest punt a mode de cabana o refugi. Pujar-la no va ser fàcil, ja que l’accés era molt més difícil que ara. La van arrossegar amb un Jeep Willis de la Segona Guerra Mundial, que havia pertangut a l’exèrcit francès (en aquella època en corrien alguns per Andorra, portats a través de la frontera). Un cop plantada la furgoneta, hi guardaven embotits, licors i aliments per oferir als turistes assedegats. I allà es va quedar, fins als nostres dies, com un testimoni mut del pas del temps.

PicNegre5.jpg

No queda cap rastre de Pastis francès ni d’embotits, dins la furgoneta-cabana. © ÒM

Ara ja en sé el per què. Però davant la visió d’aquest vehicle no puc evitar de recordar una altra història: l’aventura de Christopher McCandless, aquell jove americà que va abandonar-ho tot per complir el seu somni de viure en llibertat, en comunió amb la natura. Va endinsar-se en els paisatges d’Alaska, va aprendre a caçar i va trobar, perdut en la regió del Stampede Trail, un vell autobús abandonat, el Bus 142, que li va servir d’aixopluc i que actualment s’ha convertit en un indret de peregrinació. Sean Penn en va fer una excel·lent pel·lícula, Into the wild, imprescindible per a aquells que duen a la sang la passió per viatjar.

PicNegre6.jpg

Una àguila reial sobrevola solitària el Pic Negre. © ÒM

Camí del Canigó

dimarts, 11/10/2011

El misticisme del Canigó es concentra en dos pols: el seu cim i l’abadia de Sant Martí. Però l’ascens al pic i el pas pel monestir no són els únics atractius d’aquesta muntanya venerada. Pel costerut camí que puja des de Castell fins al refugi de Marialles ens acompanyen boscos densos (com l’anomenat bosc del Canigó), ruïnes com les de l’antiga talaia de Goa (des de la qual hi ha una bona panoràmica de la Pica) i algunes de les espècies de plantes més interessants del massís. La seva posició geogràfica, l’aigua que corre pels vessants i el desnivell acusat, entre els 480 i els 2.780 m d’altitud, permeten que en aquesta zona hi hagi una gamma variada d’hàbitats i una àmplia representació botànica: des de vegetació més pròpia de les zones mediterrànies (com ara les formacions d’alzines) fins a plantes d’ecosistemes alpins i nombroses espècies endèmiques pirinenques, moltes de les quals tenen aquí el seu límit oriental. A més a més, les àrees de bosc allunyades dels camins són refugi d’ocells amenaçats com el gall fer, mamífers com l’almesquera i diversos ratpenats, i invertebrats com la rosalia, en perill de desaparició.

Darrere del refugi de Marialles s'aixeca la Pica del Canigó, oculta pels núvols. © Òscar Marín

Aquesta àrea dels Pirineus és rica en flora. El poeta Jacint Verdaguer ja feia referència a l’esplendor botànica del massís quan escrivia: “Montanyes regalades / son les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera y tardor.” Una de les espècies que més em fascina és la consolva, coneguda com a barba de Júpiter o joubarbe, que creix entre les roques que envolten el refugi de Marialles i fa flors rosades en forma d’estrella durant tot l’estiu i el principi de la tardor. A la vora dels camins, especialment a l’hivern, es pot trobar la llengua de bou, anomenada viperina pels seus llargs estams que recorden la llengua fina d’una serp, a més de diversos rododendres i falgueres. Amagada a la vora del refugi hi creix la pulsatil·la groga, les flors de la qual es troben entre les més delicades de la muntanya. Això sí, també són unes de les més tòxiques. Per això, les vaques sàvies que pasturen pels prats que hi ha al voltant del refugi no se les mengen pas. Des d’aquests prats contemplarem el massís, si la boira no ho impedeix, amb la Pica del Canigó al darrere, com un far que uneix, desbaratant fronteres, els territoris del nord i del sud.

La consolva, coneguda com a 'barba de Júpiter', creix a la vora del refugi de Marialles. © ÒM

 

Sota l’ombra més dolça

dimarts, 27/09/2011

Després d’una caminada camps a través, s’agraeix trobar una ombra on descansar. La de la figuera és la més dolça, sobretot en els últims dies de l’estiu, quan ens ofereix alhora protecció i uns fruits saborosos i rics en sucres, reconstituents després d’un esforç físic considerable. Aquest arbre ha perdut terreny davant altres fruiters, però fa temps, quan les pereres i les pomeres no tenien el protagonisme d’avui dia, les figueres havien estat el cultiu dominant a casa nostra, per la seva resistència davant les sequeres i les temperatures extremes. Els avis expliquen que les figues eren el pa dels pobres i les postres dels rics, i es menjaven seques, madures, en vinagre o en melmelada. A finals de setembre tothom en comprava al mercat o en collia al camp. Avui és a les Illes on ocupen més extensió, sobretot al nord de Mallorca, que en va esdevenir la primera productora mundial a mitjan segle XX, tot i que les figueres s’han convertit més en un símbol de les Pitiüses.

Figuera.jpg

Les grans fulles verdes de la figuera es retallen contra un cel lluminós. ©

De la serenor i majestuositat d’aquests arbres, se’n gaudeix millor des de sota estant. Asseure’s a l’ombra d’una figuera és un acte gairebé sagrat —de fet, Ròmul i Rem, fundadors de Roma, foren alletats per una lloba a l’ombra d’una figuera. Les grans fulles de l’arbre protegeixen de manera eficaç de la llum solar i als seus peus podem observar amb plaer els fruits que ens menjarem. La veu popular assegura que les figues més bones són les que tenen el coll tort, les que són una mica secallones i les que tenen picades dels pardals.

A Llucmajor (Mallorca) hi ha un col·leccionista de figueres autòctones. Des del 1995, l’apotecari Montserrat Pons, propietari de la finca de Son Mut Nou, n’ha plantat exemplars d’unes tres-centes varietats, algunes de les quals a punt de desaparèixer, constituint una base de recursos genètics vegetals de primer ordre. Fruit d’aquesta recerca, Pons (a qui tothom anomena l’Apotecari de les Figueres) va publicar el llibre Les figueres a les Illes Balears. Camp d’experimentació de Son Mut. Si voleu concertar una visita a la finca, heu de demanar autorització abans al telèfon 971 66 03 95.

En ruta cap als estanys de Camporrells

dimecres, 7/09/2011
Camporrells (3).JPG

Un grup de senderistes torna pel camí del llac de la Bullosa. © Òscar Marín

La presència del gran llac de la Bullosa, al Capcir, eclipsa una constel·lació de petits estanys més septentrionals situats al límit nord-oest de la comarca: els de Camporrells. Aquesta àrea es troba dins el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans (declarat el 5 de març del 2004) i el rastre de les glaceres encara hi és ben present. Aquí, les influències pirinenca i mediterrània fan que hi trobem una gran diversitat de flora, des d’espècies pròpies de climes càlids i secs (que aquí baten rècords d’altitud) fins a plantes ben adaptades al fred i la humitat. Entre aquestes hi ha espècies endèmiques com l’anomenat julivert d’isard (Xatardia scabra) i la botgeta pirinenca (Hormathophylla pyrenaica), úniques al món. Unes de les flors més delicades i alhora més fàcils de trobar entre la primavera i la tardor són les gencianes. La pirinenca (Gentiana pyrenaica), d’un to violaci, creix solitària als prats alpins, on també s’hi troba la menuda genciana vernal (Gentiana verna), més blava.

Genciana.jpg

Mig amagades, les gencianes vernals sorprenen pel seu blau intens. © ÒM

La ruta dels estanys surt de l’aparcament de l’estació d’esquí de Formiguera, a 1.740 metres, i segueix el camí de la dreta que ascendeix fins al serrat de la Calmasella. A poc a poc, tot seguint els senyals amb marques grogues a la vora del sender, es remunta la serra de Mauri, entapissada de pins de mida reduïda, ja que han hagut d’adaptar-se a les temperatures baixes, la neu i els forts vents. Quan arribem a un encreuament continuem a l’esquerra (cap a la dreta arribaríem al llac de la Bullosa), per on assolim un mirador sorprenent sobre el circ de Camporrells. Contemplem des d’aquí una successió de cims que freguen els tres mil metres: el puig de Camporrells, el puig de la Portella Gran, el puig Peric i el Petit Peric, que circumden la depressió de la Coquilla. El descens fins a l’estany del Mig és força acusat, però paga la pena. És a la vora d’aquest mirall on s’aixequen els refugis de Camporrells, dues petites construccions on podem fer un mos i consultar informació de la zona, com ara guies de botànica, mentre gaudim de la pau absoluta d’aquest indret excepcional.

Camporrells (2).JPG

Al fons d'una gran glacera desapareguda fa mil·lennis hi queden els estanys de Camporrells. © ÒM

Mantenir les activitats econòmiques tradicionals i la presència humana en espais naturals de gran valor com aquest és tot un repte. El sector Capcir-Carlit-Campcardós és una àrea de muntanya que alterna els prats de sega, les gespes d’altitud i les zones humides com els estanys de Camporrells, i manté en actiu diverses pistes d’esquí com les de l’estació de Formiguera. L’activitat humana ha de ser compatible aquí amb la protecció d’espècies de fauna d’equilibri molt delicat, com ara diversos ratpenats (el de ferradura gros i el de ferradura petit) o l’almesquera. Durant l’estiu veurem grups d’isards formats per femelles i les seves cries, que busquen obagues i zones altes durant les hores de sol. A la tardor, els muflons són més fàcils de veure, ja que formen ramats i comencen el període reproductiu.

Camporrells (4).JPG

L’estany del Mig, a 2.240 metres, acull a la riba dos petits refugis. © ÒM

Un estiu de xàfecs, llamps i trons

dimarts, 2/08/2011

Les tempestes d’estiu arriben acompanyades d’un espectacle elèctric de llums i sons, un concert habitual als pobles de muntanya, i també a punts del litoral. Tot comença amb una llum fugaç o amb un brogit llunyà. Els sentits s’aguditzen: sembla que s’acosta una tempesta i cal buscar refugi. El nostre temor reverencial envers els llamps i els trons és instintiu, perquè ens amenacen amb pluges fortes i amb descàrregues elèctriques d’abast imprevisible. Un cop sota cobert, però, en podem gaudir amb els cinc sentits.

Tempesta.jpg

Un llamp congelat per la càmera fotogràfica al litoral de Cadaqués. © Veniamin Kraskov

Poques tempestes d’estiu esclaten abans de migdia —les probabilitats augmenten a partir de les tres o quatre de la tarda—, i és a mitja tarda quan tenen lloc les pluges més intenses, amb gotes de gran mida. Cap al capvespre acostumen a dissipar-se, no sense mostrar-nos un nou reguitzell de llamps i llampecs mentre s’esvaeixen. El paisatge que ens envolta s’ha transformat durant unes hores: la llum del sol amb prou feines ha pogut travessar els espessos cumulonimbus, la cortina d’aigua ha refrescat l’entorn i la temperatura ha baixat. Un agradable parèntesi dins l’estiu calorós. La presència d’aquest fenomen es multiplica a l’estiu a les àrees de muntanya, sobretot al Pirineu, amb la qual cosa l’espectacle està servit: els trons s’amplifiquen a les valls per l’efecte eco i els llamps il·luminen els cims i els boscos. La comarca del Ripollès és la que acull un nombre més gran de tempestes d’estiu al país. El nucli dur es troba a la zona d’Ulldeter i a la vila de Setcases, on a la fi de l’estiu es registren més de 300 litres per metre quadrat.

Tempesta Vilanova.JPG

Núvols de tempesta sobre l'església de Sant Antoni, a Vilanova i la Geltrú. © Òscar Marín