Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM
En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.
Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM
Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.
A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM
Òscar Marín és redactor de l'Atlas of the Future i autor del blog 'El plaer de viatjar'. Ha estat redactor de diverses revistes de geografia i viatges, com 'DESCOBRIR', 'Altaïr', 'Península' i 'Lonely Planet Magazine', i va ser cap de redacció de la revista de natura i ciència 'Nat'. Ha participat en el blog de l'Agència Catalana de Turisme i col·labora en altres blogs turístics. També ha participat en programes de Catalunya Ràdio, RAC1 i Ràdio 4. Contacta-hi a 
