Entrades amb l'etiqueta ‘paisatges’

Amb bici per la Via Verda de la Terra Alta

divendres, 24/01/2014

Que sóc un enamorat dels paisatges de la Terra Alta, ja us ho havia dit. Fa uns mesos us recomanava al blog 10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan i també us parlava dels sabors i aromes de la comarca. Ara us proposo descobrir la Via Verda de la Terra Alta, un itinerari turístic que transcorre entre les antigues estacions ferroviàries d’Arnes-Lledó i el Pinell de Brai i pel qual només es pot transitar a peu, amb bicicleta o a cavall. Fa unes setmanes vaig recórrer el tram entre Horta i Prat de Comte, un tram fàcil, tot de baixada, apte fins i tot per a qui no li agradi pedalar. Podeu dur-hi les vostres bicis o, una opció còmoda, contractar els serveis d’alguna de les empreses que faciliten el lloguer de bicicletes i la recollida en el punt de la ruta que vulgueu.

Via Verda Terra Alta.JPG

Amics, famílies, tot tipus de públic gaudeix de l’antic traçat ferroviari. © Òscar Marín

De bon matí, sortim de l’hotel Miralles i ens acostem fins a l’antiga estació, avui abandonada, d’Horta de Sant Joan. Aviat observarem davant nostre la muntanya de Santa Bàrbara, emblema del municipi, emmarcada en un paisatge majestuós de grans muntanyes cobertes d’ametllers, oliveres i pinedes. Més endavant, ens saluda la Mola d’en Canar, poc abans de trobar-nos amb el riu Canaletes, fresc, vigorós, que ens segueix de ben a prop fins ben bé el final de la ruta. Túnels i viaductes s’alternen, i entre aquests darrers destaquen el que salva el barranc del Molí del Cap (km 8,5) i el que creua el barranc de la Balloca (km 10), amb els seus arcs estilitzats.

Via Verda.JPG

Un dels grans aqüeductes que es van construir perquè hi passés el tren. © ÒM

IMG_6718.JPG

El riu Canaletes ens acompanya durant bona part del recorregut. © ÒM

La vista de l’ermita de Sant Josep, cap al quilòmetre 13, ens anuncia l’arribada a Bot. El poble, situat al costat de l’estació, és punt obligat d’aprovisionament. Oli, ametlles i vi són els productes típics de la població, a més dels embotits. Recorrent la via, entre trinxeres, viaductes i túnels, es passa sota la Mola d’en Canar. L’últim túnel d’aquest tram és el més llarg de la ruta, amb 739 metres. Uns petits llums il·luminen amb prou feines el túnel. A la sortida d’aquesta llarga galeria apareixen les ruïnes de l’estació de Prat de Comte, que dista del poble al qual dóna nom uns quatre quilòmetres. Aquí acabem el nostre recorregut. A l’estació ens hi espera un vehicle per recollir les bicicletes i portar-nos fins a Horta de Sant Joan, punt d’inici de la ruta.

Bot.JPG

L’antiga estació abandonada ens anuncia l’arribada al poble de Bot. © ÒM

Estació de Bot.jpg

Un antic ferrobús s’ha habilitat com a bar de la Via Verda a Bot. © ÒM

Túnel Via Verda.JPG

El túnel més llarg que trobem a la Via Verda té més de 700 metres de llarg. © ÒM

Si voleu continuar, passareu per la Fontcalda, un paratge encisador i un bon lloc de repòs, i travessareu els Estrets de Dalt, on el Canaletes s’encaixa entre penyes. Un camí tallat a la roca permet recórrer aquest estret i arribar fins a una singular zona de banys. En aquesta zona destaca el grandiós viaducte ferroviari que salva el rierol de la Fontcalda. Aquest nou tram de via, fins a l’estació del Pinell de Brai, ha estat aprofitat per al traçat d’una ruta de senderisme de la Terra Alta: la PR-C-98. Sobre nous viaductes i túnels arribareu al quilòmetre 20. En aquest punt se situa el túnel “culpable” de la clausura del ferrocarril, en produir-se un important enfonsament. Per això, s’ha aprofitat una pista que esquiva el túnel per l’exterior. El punt final són les andanes de l’estació del Pinell de Brai. Aquí finalitza la Via Verda de la Terra Alta, però no les possibilitats de ruta. Des d’aquest mateix punt, és possible continuar l’itinerari fins a Tortosa, seguint la Via Verda del Baix Ebre. 26 km addicionals evocant el viatge dels trens del “Sarmentero”.

Bici Via Verda.JPG

Un moment de repòs per contemplar el magnífic paisatge de pins i oliveres. © ÒM

Silencis romànics al comtat de Comenge

divendres, 8/11/2013

La carretera que s’endinsa en l’Alta Garona per l’oest de la Vall d’Aran travessa un mosaic de camps i boscos verdíssims en el qual apareixen pobles amb interessants esglésies romàniques, com Saint-Geniès de Baishòs i Saint-André de Burgalais, però per trobar el veritable tresor de l’antic comtat de Comenge cal conduir uns trenta minuts més cap al nord. En una plana, entre prats i camps de pomeres, la basílica de Sant Just de Vathcrabèra (Saint-Just de Valcabrère) regala al viatger una magnífica postal, amb la catedral de Santa Maria de Sant Bertran de Comenge (Saint-Bertrand-de-Comminges) emergint poderosa en la llunyania, dalt d’un promontori. La importància d’aquest enclavament rau en la utilització de restes d’època romana en la seva construcció: sarcòfags, baix relleus, capitells, columnes, màscares teatrals romanes i inscripcions llatines apareixen aquí i allà integrades en l’edifici. Els arqueòlegs han estudiat a fons aquesta peculiaritat, i han conclòs que les restes més antigues procedeixen de la veïna ciutat romana de Lugdunum Convenarum, avui desapareguda. A la sorprenent portalada, considerada l’última obra romànica del bisbat de Comenge, ens beneeix un Crist davant la mirada atenta de quatre columnes humanes que representen diversos màrtirs cristians: Sant Just i Sant Esteve, a l’esquerra, i Sant Pastor i Santa Elena, a la dreta.

Saint Juste 1.jpg

Des de la basílica de Valcabrère tenim una bona vista de la catedral de Sant Bertran. © Òscar Marín

A només un parell de quilòmetres de Valcabrère, la catedral de Sant Bertran es presenta com una harmònica barreja d’estils sota els quals sobreviuen encara trets del segle XII, especialment al claustre. Al centre cultural i turístic Les Olivétains, just davant del monument, expliquen als visitants que el pilar dels Evangelistes que destaca de manera evident en la columnata del claustre va ser esculpit pel mateix artista que va tallar les estàtues-columnes de la portalada de Valcabrère i que els capitells historiats de l’ala oest són similars als que es conserven a la col·legiata de Sent Gaudenç (Saint-Gaudens). Aquí és fàcil traslladar-se a l’edat mitjana amb la imaginació, no solament per les pedres, també pel paisatge: només hi ha boscos i camps silenciosos més enllà del claustre.

Saint Bertrand 0.jpg

El claustre és un espai màgic dins la catedral de Sant Bertran. © ÒM 

Claustre Saint Bertrand 1.jpg

El pilar romànic dels Evangelistes, força malmès però de gran valor. © ÒM

Paisatge des del claustre 1.jpg

Un paisatge de camps i boscos envolta Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Respirem l’aire fresc i contemplem la panoràmica abans de perdre’ns pels carrerons empedrats i costeruts d’aquesta població. Aquí un petit restaurant, allà una façana amb entramat de fusta, més enllà una curiosa portalada de pedra… Val la pena fer un passeig per la vila abans de reprendre el viatge. Si voleu veure més romànic en aquesta zona, arribeu-vos fins a Sent Gaudenç. La seva col·legiata ha sofert moltes restauracions, però val la pena admirar-ne el claustre i recordar els artistes que van deixar també la seva empremta a les pedres de Sant Bertran.

Casa Saint Bertrand 1.jpg

Façana d’una casa de Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Trobada de bloguers al Parc del Llobregat

dilluns, 4/11/2013
BlogtripAMB.JPG

Els participants del primer #blogtripAMB, somrients al Parc Nou del Prat de Llobregat. ©

Un dels projectes que he tingut entre mans darrerament ha estat l’organització d’una trobada de bloguers amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En aquesta primera edició, que s’ha celebrat al Parc del Llobregat, hi hem convocat blogs que donen especial importància en els seus continguts a les escapades per Catalunya perquè, com repetim sovint a la redacció del DESCOBRIR, no cal anar lluny per gaudir de racons sorprenents. Les ribes del Llobregat, per posar un exemple, reserven sorpreses inesperades. Els Ferrocarrils de la Generalitat permeten arribar còmodament amb bicicleta des de Barcelona fins a Sant Boi, a les portes del Parc del Llobregat. Per això vam escollir aquesta estació de FGC com a punt d’inici de la ruta.

Parc Llobregat Sant Boi BlogtripAMB.JPG

Des del Parc fluvial de Sant Boi de Llobregat s'observa la parròquia de Sant Baldiri. © ÒM

Les ribes del Llobregat han canviat molt. Val a dir que, durant molts anys, les indústries van fer un ús inten­siu de l’aigua del riu i, en molts casos, la retornaven al medi en un estat greu de contaminació, la qual cosa va fer empitjorar la qualitat ambi­ental d’aquest ecosistema. Tot això va pro­piciar que els municipis del tram final del Llo­bregat fessin vida d’esquena al riu, sense tenir-lo en compte com un espai d’ús social i de lleure. Però l’any 2007 es va posar en marxa el pro­jecte de recuperació del Llobregat, liderat per l’Àrea Metropolitana de Bar­celona (AMB): per una banda s’han construït deflectors, elements de pedra que serveixen per estimular la tendència del riu a generar meandres i facilitar l’aparició de platges naturals de sorra i llim, uns espais que havien desaparegut, i que són els preferits per moltes espècies d’ocells per fer-hi els nius. D’aquesta manera, es propicia el retorn de la fauna autòctona. Alhora, per facilitar un accés còmode i segur al riu per part de la població s’han creat passeres, carrils bici, guals, miradors, parcs i s’han plantat centenars d’arbres per recuperar l’antic bosc de ribera, molt alterat a causa de les espècies invasores. Tothom està convidat a conèixer aquest entorn de manera fàcil, perquè es pot circular amb bicicleta gairebé fins a la desembocadura del riu.

Parc riu Llobregat BlogtripAMB.JPG

El Llobregat passa ben ple d'aigua sota la passarel·la de Cornellà, construïda l'any 2005. © ÒM

Podem dir que la trobada de bloguers convocada per donar a conèixer aquests espais ha estat un èxit. No solament perquè d’aquesta jornada se n’han derivat interessants posts en un bon nombre de blogs, divulgant l’interès d’aquests espais naturals. També ha estat un èxit perquè ens ha deixat satisfets, tant als convidats com als organitzadors, satisfets de descobrir i ajudar a descobrir un territori tan proper a Barcelona i encara tan poc conegut. Per copsar el grau de satisfacció dels bloguers, l’educadora ambiental Pilar Herrera, que va fer de guia de la trobada, va proposar la idea de demanar als participants que escrivissin en un full, de manera anònima i sincera, les impressions que els havia deixat aquell dia. Us n’adjunto algunes de les respostes. “Ha estat una experiència positiva, que ens ha permès conèixer un espai natural que, tot i ser molt proper, és desconegut i encara poc valorat.” “No cal anar lluny per gaudir d’espais màgics que transmeten sensacions intenses.” “Una experiència sorprenent molt a prop de la gran ciutat.” “Un espai ple d’activitats on cada cap de setmana hi podria fer coses noves.” “Satisfacció de veure un entorn natural i un patrimoni cultural recuperat per a tothom.” “Una gran experiència en un entorn que, sembla mentida, tenim tant a prop i ens és tan desconegut. Sens dubte repetiré la sortida.” Ja veieu què en pensen els bloguers. Ara us toca a vosaltres descobrir-ho.

Parc Llobregat BlogtripAMB.JPG

Una de les grans torres de descàrrega del tub de salmorres fa de mirador sobre el Parc Lúdic Fluvial. © ÒM

Aquí teniu altres posts per descobrir el Parc del Llobregat:

Parc Lúdic fluvial.jpg

El Parc Lúdic Fluvial té com a eix vertebrador un passeig d'1,8 km a la riba del Llobregat.

Cales de tardor a la costa del Garraf

dimecres, 16/10/2013

Si us agrada gaudir de la bona vida sense gastar gaires diners, us agradarà descobrir aquest fragment de la costa del Garraf. La ruta per la zona dels Colls i Miralpeix, senzilla i gratificant, surt del far de Vilanova i la Geltrú, un dels llocs més suggeridors on començar una ruta ran de mar. Després de visitar l’Espai Far, dedicat a la llarga tradició marinera de la capital del Garraf, ascendim al costat de l’ermita de Sant Cristòfol per agafar el camí dels Colls, que segueix el litoral en direcció a Sitges. Aquesta és una costa força escarpada i, entre roques i penya-segats, s’arreceren petites cales pedregoses. A l’estiu, la ruta és molt transitada per turistes i aficionats al nudisme. Tot l’any, coincidireu amb amants del jòguing que s’allunyen dels tubs d’escapament i vénen a fer esport i a respirar aire fresc. Hi ha poques zones d’ombra, per això la tardor i la primavera són les millors èpoques per passejar-hi, especialment quan el sol s’acaba de llevar per l’horitzó.

Cales del Garraf.JPG

La cala de l’Home Mort i la punta de la Desenrocada. © Òscar Marín

Un punt d’aturada interessant és la Punta Llarga, on s’hi troben diversos bufadors, escletxes a les roques per on les onades penetren amb força i surten transformades en una mena de guèisers, deixant un rastre d’esquitxos d’aigua cristal·lina sobre les roques. És reconfortant seure una estona i observar com les onades desapareixen sota el rocam, lluiten per travessar les parets foradades i, quan troben la sortida, esclaten en l’aire amb un brogit inesperat. Mentrestant, davant la costa observareu ara un vaixell de pesca solitari, ara un grup de caiacs, ara un veler i, fins i tot, algun nedador experimentat que s’atreveix a arribar-se nedant a alguna cala.

Garraf.JPG

A la Punta Llarga hi trobem diversos bufadors per on l’aigua surt amb força. © ÒM

Cales Garraf.JPG

Una de les petites cales de difícil accés que trobem camí de Sitges. © ÒM

Anem seguint les cales, unes àmplies, d’altres estretes, les altres menudes: la cala dels Colls, la dels Gegants, la punta de la Desenrocada, la platja de l’Home Mort… Entre cala i cala, entre pujades i baixades pedregoses, les parets esquerpes baixen fins a les aigües formant cavitats, algunes de les quals només són accessibles des de la mar. La més important és la cova del Gegant, un indret de molt difícil accés on l’any 1954 s’hi va descobrir un jaciment paleolític. Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’Homo sapiens trobades a Catalunya.

Cales Sitges.JPG

L’accés a la cova del Gegant ha estat protegit per evitar accidents. © ÒM

Trobareu versions d’aquest itinerari que comencen a Sitges, però no us ho recomano. Les cales es troben a uns 4 quilòmetres de l’estació sitgetana de Rodalies i cal travessar tota la població per arribar-hi. En canvi, aquestes cales es troben a uns mil metres de l’estació de Vilanova i la Geltrú, amb la qual cosa es pot sortir del tren en direcció al far, recórrer les cales i tornar enrere en unes dues hores, amb prou temps per gaudir del paisatge. Un altre punt de vista de la mateixa ruta és des del mar. A l’Estació Nàutica de Vilanova es pot llogar una ruta guiada amb caiac, que dura unes tres hores i que ens ofereix la possibilitat de contemplar la costa i explorar petites coves i racons que si fem el camí per terra ferma no ens serà possible veure.

Cales Vilanova.JPG

Alguns trams passen a tocar de la via del tren. © ÒM

Cales vista Sitges.JPG

Vista de Sitges, amb el massís del Garraf al fons, des de la punta de les Coves. © ÒM

10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

dimecres, 7/08/2013

Que a Horta de Sant Joan, Picasso hi va viure un moment molt important a nivell creatiu, ho sap gairebé tothom. I que a l’entrada del poble, l’Hotel Miralles ofereix uns plats de crestó en escabetx per llepar-se’n els dits, molts visitants ho tenen clar, perquè el menjador s’omple cada migdia amb veïns, viatgers, ciclistes, treballadors i amants de la bona gastronomia, una gran diversitat de clients que coincideixen en la tria d’aquest conegut hotel-restaurant familiar. Fa unes setmanes vaig fer una estada a Horta i, abans d’arribar-hi, ja tenia clars els dos aspectes que he apuntat. Però em quedaven moltes coses per descobrir. Després de fer una volta ben agradable pels carrers solitaris del nucli antic i de passar una nit de repòs absolut a l’Hotel Miralles, vaig despertar-me amb un esmorzar casolà d’embotits i pa amb tomàquet i amb la promesa que el senyor Salvador Miralles m’esperava per dur-me a alguns dels indrets més interessants d’Horta de Sant Joan. És un privilegi, que et faci de guia algú que s’estima i que coneix tan bé la seva terra. Aquí teniu algunes de les coses magnífiques que hi vaig descobrir:

1. El nucli antic d’Horta

Començo parlant-vos del cor del poble, allà on qualsevol turista ha de fer cap quan arriba a Horta de Sant Joan. Dalt d’aquest puig de 543 m d’alçada hi ha la plaça porxada, d’aires renaixentistes, des de la qual es despleguen uns pocs carrerons de pedres antigues. Baixant per un d’aquests carrers ens topem amb un dels reclams del nucli antic: el Centre Picasso, on s’exhibeixen obres de joventut del geni.

Horta1.JPG

L’església i l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan. © Òscar Marín

2. Lo Parot

Una de les oliveres més emblemàtiques del país la trobem aquí, a les terres del senyor Joaquín Badia. Després de saludar-lo, mentre regava les plantes de l’hort, ens vam acostar a l’arbre mil·lenari. Podríem dir allò de que si les seves branques parlessin… Però no, no parlen. Ens mostren, això sí, multitud d’arrugues que ens expliquen que aquest és “el pare de tots els arbres”, d’aquí el nom de Lo Parot. Amb les seves escasses olives encara en fan oli, una producció molt reduïda, és clar, però diuen els que l’han tastat que és un oli deliciós.

Horta2.JPG

Lo Parot, arbre monumental considerat el més vell de Catalunya. © Òscar Marín

3. El mirador dels Pesells

A les afores d’Horta, pujant a la recerca del centenari pi de Balija, ens aturem al mirador dels Pesells. Des d’aquí tenim un bon tros de la Terra Alta als nostres peus. La Via Verda travessa el paisatge, en veiem l’aqüeducte que salva el curs del riu Matarranya i uns ciclistes que passen, com formigues, per damunt del pont. Com ells, milers de persones s’acosten cada any a fer un tram de la Via Verda sobre dues rodes.

Horta3.JPG

Panoràmica des del mirador dels Pesells, als afores d’Horta. © Òscar Marín

4. El pi de Balija

Aquest és un dels llocs preferits d’en Salvador Miralles. Alguns dies s’asseu sota aquest pi de 19 metres d’alçada i contempla les seves branques durant una llarga estona. Es comprèn perfectament. Aquest arbre allunyat de tot i de tothom transmet un intens sentiment de pau. Es calcula que el pi de Balija té uns 450 anys, cosa inèdita en els pins blancs, que solen arribar a un màxim de 350 anys de vida.

Horta4.JPG

Les branques centenàries del pi de Balija. © Òscar Marín

5. Les Olles

Quan parlem d’un indret paradisíac, hi ha qui pensa en sorra i palmeres. Però a Horta hi ha un racó màgic on banyar-se és un plaer durant els mesos de més calor. Es tracta de les Olles, uns tolls d’aigua en el curs del riu Canaletes. I pensar que fa 50 anys, quan en Salvador Miralles cuidava les cabres en aquestes terres, això era un racó allunyat del món que poca gent coneixia. Em diu el nom de cada toll: el de la Palanca (on el seu pare estenia uns pins per creuar d’una banda a l’altra), el dels Xiquets (on es banyen els més petits), l’Olla Redona, el Toll de Més Avall, la cova de les Orenetes… La gent del poble les coneix com les Olles d’en Baubo. Si voleu saber-ne el perquè, pregunteu-ho a l’Hotel Miralles. També us hi explicaran per què cap veí no es banya al toll del Peraire…

HortaOlles.JPG

Les Olles, un paratge refrescant en plena natura. © Òscar Marín

6. El dinar a l’Hotel Miralles

Ja us he dit que a l’Hotel Miralles s’hi dorm bé i que s’hi menja encara millor. La carn de cabra hi és un dels ingredients distintius, i el crestó en escabetx n’és el plat més conegut. No deixeu de tastar la nova recepta d’aquesta temporada, el carpaccio de crestó amb coqueta d’herbes [vegeu-ne aquí la fotografia]. El seu aroma és deliciós i també la combinació de gustos, amb trossets de formatge i foie. Si podeu, tasteu també el xorís de cabra amb patates i allioli. A més del bon menjar, notareu que el bon tracte és un altre dels puntals del negoci. Els Miralles són una família plenament bolcada en els seus hostes.

Horta7.1.JPG

Crestó en escabetx, el plat estrella del restaurant Miralles. © Òscar Marín

Horta7.2.JPG

El xorís de cabra amb acompanyament de patates i allioli. © Òscar Marín

7. El convent de Sant Salvador

No hi ha monjos, ni visitants, ni una ànima. El convent està sempre tancat. Sempre, excepte alguns dies festius i en ocasions puntuals. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, de copsar el silenci que embolcalla les pedres, de contemplar el seu petit claustre renaixentista protegit per la muntanya de Santa Bàrbara. Les vistes d’Horta des de l’atri són excel·lents.

Horta6.JPG

L’església silenciosa del convent de Sant Salvador. © ÒM

8. Les cabres de Rasquera

En Pepito Miralles, el germà d’en Salvador, treu les cabres a pasturar cada dia. Vaig sortir a buscar-lo pels camps propers a l’hotel Les Capçades, per fer petar la xerrada. Em va explicar que havien vingut, feia pocs dies, uns periodistes francesos a fer-li preguntes sobre les cabres. Són cabres de Rasquera, una raça pròpia de les comarques del sud de Catalunya. Amb la carn d’aquestes cabres es cuinen els millors plats del Miralles.

Horta8.JPG

Cabres de Rasquera pasturant a la vora de l’hotel Les Capçades. © Òscar Marín

9. Una gran estada a Les Capçades

Dormir a Les Capçades és un dels plaers de la Terra Alta. Aquest hotel rural ocupa una antiga residència particular que la família Miralles va restaurar i obrir com a allotjament. L’emplaçament és privilegiat, envoltat de natura, amb una bona vista d’Horta i de la muntanya emblemàtica de Santa Bàrbara, especialment des de la terrassa de 60 metres quadrats de l’habitació Mariné, que vaig ocupar amb molt de gust. És un plaer banyar-se a la piscina interior abans o després de fer una caminada pels camps que envolten la casa. També podem descansar a la sala mentre fullegem algun dels exemplars del DESCOBRIR que hi tenen a disposició dels clients. I quan s’acosti la nit, arribarà l’hora del menú degustació, un altre dels plaers d’Horta que culmina una magnífica estada.

Horta9.1.JPG

L’àmplia habitació Mariné, dedicada a un client il·lustre. © Òscar Marín

Horta9.JPG

Vista de la muntanya de Santa Bàrbara des de l’habitació. © Òscar Marín

10. El sopar degustació

Si a l’Hotel Miralles s’hi serveix menjar bo i casolà, ben arrelat a la Terra Alta, a la cuina de Les Capçades s’hi busquen noves textures i sabors partint, igualment, d’uns productes de primera qualitat. La proposta de menú degustació de la cap de cuina canvia sovint. Jo hi vaig tastar, de primer, unes cuixetes de guatlla confitades amb mousse d’albergínia i tomàquet, un plat saborós, que omple la boca amb la suau espessor de la mousse i amb la tendresa de les cuixetes que es desfan a la boca. De segon, un carpaccio de llagostí amb tòfona negra dels Ports (Tuber melanosporum). Tot seguit, un bacallà cuinat a baixa temperatura, amb chutney de mango i melmelada de llimona. Després, unes costelletes amb crosta d’herbes aromàtiques, cuscús i tzatziki de iogurt, un plat d’intenses aromes mediterrànies. Tot acompanyat amb un Cupatge del celler Frisach. Per postres, un cremós de formatge de cabra amb gelat de romaní i gelatines de taronja i melmelada d’orellanes i mel. Els camps d’Horta posats al plat.

Horta10.1.jpg

Deliciosos plats del menú degustació de Les Capçades. © Òscar Marín

Sabors i aromes de la Terra Alta

dimecres, 17/07/2013

IMG_3173.JPG

Viatjar no és solament atresorar la descoberta de nous territoris, també és ampliar els nostres horitzons gastronòmics, descobrir nous gustos i noves aromes que emergeixen de la terra i que ens permetran entendre com de ric pot arribar a ser un paisatge. El paisatge de la Terra Alta et sedueix només arribar-hi amb la seva intensa rusticitat. Des de les carreteres sinuoses, els camps de vinyes, oliveres i arbres fruiters condueixen la vista cap a les majestuoses muntanyes del massís del Port. I d’aquests camps silents treballats en terrasses naturals i protegits per muntanyes en surten uns vins que sorprenen i, fins i tot, emocionen. La garnatxa, predominant a la Terra Alta, hi té un paper protagonista, en aquests vins, i també el clima, privilegiat per a la vinya. 42 cellers i més de 1.800 viticultors treballen cada dia per situar les seves ampolles en el lloc que es mereixen. He pogut tastar diversos vins de la comarca i us confirmo el seu bon moment. Fa poc vaig fer una estada a l’Hotel Miralles d’Horta de Sant Joan, que us explico amb més deteniment en un altre post, i hi vaig assaborir un Puigventós del 2012, un vi negre que pren el nom de l’antiga denominació del poble d’Horta, un vi suau i afruitat que marida a la perfecció amb el nou plat de la carta del Miralles: el carpaccio de crestó. Per altra banda, l’Anna de l’Hotel Les Capçades em va descobrir un altre vi que em va semblar excel·lent: Cupatge, del celler Frisach de Corbera d’Ebre. Aquest vi ecològic és brillant i golós, amb aromes de fruites madures i una personalitat alhora fresca i elegant. Una veritable delícia.

IMG_3448.JPG

Carpaccio de crestó amb coca d'herbes i un vi Puigventós a l'Hotel Miralles. © ÒM

IMG_3198.JPG

Vinyes i oliveres al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, a Horta de Sant Joan. © ÒM

En aquesta menció als bons vins que s’estan fent a la Terra Alta no m’oblido del celler La Fou. No els vaig poder visitar durant la meva estada recent, però han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes ampolles i aquí us les presento a la terrassa de casa, preparades per acompanyar un bon sopar en una companyia immillorable. El Sender, del 2011, m’ha fascinat per la gran amplitud d’aromes, pel seu perfum evocador de les olors dels camps d’interior, i per l’equilibri entre volum i frescor en boca. La Fou de Batea, del 2008, ens mostra de manera més contundent la profunditat i la frescor de la garnatxa negra, amb notes de fruits secs i de fruita negra i, al final, unes sensacions de xocolata i de pedra humida que em retorna el record d’una tempesta damunt del massís del Port viscuda fa poques setmanes.

IMG_3822.JPG

Els vins inspiradors del celler La Fou, de Batea. © ÒM

10 grans viatges turístics amb tren

dimarts, 2/04/2013

La Marta Romagosa em va convidar al programa ‘El Mirall’, de Catalunya Ràdio, per parlar de viatges amb tren (podeu escoltar el programa en aquest enllaç). Podríem haver parlat durant hores del plaer de viatjar dalt d’un tren, dels grans mites ferroviaris i de tots els avantatges del viatge amb aquest mitjà de transport. Podríem haver enumerat tots els trens d’època, revivint els moments daurats de la història del ferrocarril. És el que ofereixen molts trens turístics, recuperar aquella sensació d’exclusivitat que donava el viatge amb tren quan els vagons eren fets amb les millors fustes, els cotxes restaurant eren autèntics salons i els desplaçaments duraven moltes més hores. Amb la rapidesa del tren d’alta velocitat i de l’avió ha arribat també la desaparició del plaer del viatge; ja no ens importa tant gaudir del recorregut com arribar aviat al final del trajecte. Avui us proposo el contrari, gaudir del camí i oblidar el nom de la destinació final. Us proposo 10 viatges amb tren, tots ells emocionants; alguns coneguts, d’altres no tant; alguns lluny d’aquí i d’altres a prop.

Dels viatges amb tren que he fet, probablement el més rodó ha estat el recorregut amb el Jacobite Steam Train, un tren de vapor que surt de l’estació de Fort William i fa un recorregut de 60 km a través de les Highlands d’Escòcia fins arribar a la costa oest del país. Té com a curiositat que és el tren que surt a les pel·lícules de Harry Potter, tot i que a la ficció porta el nom de Hogwarts Express. Funciona entre els mesos de maig i octubre, que és quan el clima de les Highlands és més agradable i, en conseqüència, quan hi arriben més turistes. Aquest tren té trams realment espectaculars, passa a la vora del Ben Nevis, la muntanya més alta del Regne Unit, i un dels paratges més fotografiats és el del viaducte de Glenfinnan, un gran pont de 30 metres d’alçada que travessa un dels paisatges més bucòlics d’Escòcia. Des del port de Malaigh, on acaba el recorregut amb tren, es pot arribar amb ferry fins a l’illa de Skye. El preu és d’uns 25 euros per persona.

Jacobite.jpg

El Jacobite travessa el viaducte de Glennfinan, una obra que data del 1898. © Shutterstock

Dels trens turístics que tenim al país, segurament el més emblemàtic és el Tren Groc, conegut com el Canari del Pirineu pel seu color groc llampant. Es va posar en servei l’any 1910 i el seu traçat enllaça Vilafranca de Conflent amb la Tor de Querol a través de Montlluís, en un recorregut de 62,5 km. Puja des dels 427 metres d’alçada a Vilafranca fins als 1.593 metres a Bolquera-Eina (al coll de la Perxa), que és l’estació ferroviària més alta de la xarxa SNCF. Circula tot l’any, però a l’estiu té la particularitat que hi ha vagons descoberts que permeten gaudir al màxim de la panoràmica. Els primers 28 km a través del Conflent són plens de túnels i de ponts sorprenents, com els de Sejourné i Gisclard. El bitllet costa 10,20 euros, anada i tornada.

Tren Groc.jpg

El Tren Groc segueix la vall del riu Tet i creua l’Alta Cerdanya fins a la Tor de Querol. ©

La línia principal del Transsiberià uneix Moscou amb Vladivostok amb una línia de 9.000 km passant per la Sibèria i Mongòlia. És el servei de tren amb el recorregut més llarg del món. Per la mateixa via circulen diversos trens. Hi ha combois que podríem dir que estan força atrotinats, amb cabines compartides, amb banys que no tenen un servei de neteja gaire “acurat”, que són trens que els mateixos russos fan servir diàriament per desplaçar-se entre ciutats; és a dir, que no és un tren turístic malgrat que l’agafin molts turistes. Aquesta opció permet fer la ruta a partir dels 350 o 400 euros. I per la mateixa línia hi ha trens de luxe que fan el mateix recorregut. Hi ha, per exemple, el Golden Eagle, una mena d’Orient Express amb elegants cotxes d’època. També hi ha el Silk Road, que segueix les vies de l’anomenat Transmongolià, que surt de Moscou, però que en lloc d’arribar a Vladivostok té com a destinació la ciutat xinesa de Pequín.

Transsiberià.jpg

El Transsiberià aturat a l’estació de Vladivostok, al sud-est de Rússia. © Northfoto

Aquest tren inspirat en el famós Orient Express porta el nom de l’arqueòleg que va descobrir les ruïnes del Machu-Picchu i ens transporta des de Cusco fins al jaciment inca en un viatge de tres hores i mitja a través del massís dels Andes. La panoràmica des de les finestres és sorprenent. Va pujant fins als gairebé 2.500 metres sobre el nivell del mar i al llarg del recorregut es poden degustar plats típics de la gastronomia peruana al cotxe restaurant. El preu ronda els 500 euros per persona.

Hiram.jpg

El cotxe restaurant del Hiram Bingham ofereix un dinar amb les millors vistes del Perú. ©

Un viatge extraordinari a través de les muntanyes Rocalloses del Canadà. El paisatge es pot observar en tota la seva magnitud gràcies als vagons amb cúpula de vidre que permeten gaudir còmodament d’unes panoràmiques espectaculars del Canadà més salvatge, asseguts a la butaca. El trajecte d’un dia, de Vancouver a Whistler, costa uns 250 euros, però hi ha altres opcions de més dies que poden arribar a costar 8.000 euros, com és el cas del trajecte de 15 dies de costa a costa.

Mountaineer.jpg

Impressionants paisatges canadencs per a un dels trens turístics més coneguts. © Shutterstock

La línia Lleida-La Pobla funciona tots els dies de l’any, però entre la setmana santa i el mes de setembre, cada dissabte, es pot fer el recorregut amb una locomotora dièsel dels anys 60, que és un model de locomotores conegudes amb el nom de ‘ye-yés’, i els passatgers viatgen en quatre cotxes d’època, cosa que permet viure l’experiència tal com era fa cinquanta anys. El trajecte té unes vistes impressionants sobre un paisatge molt divers: anem des dels camps de conreu de la plana de Lleida fins a la riba d’embassaments de grans dimensions com el de Sant Antoni o el pantà de Camarasa, passant a la vora dels penya-segats del Montsec. Dues característiques del viatge són que hi ha un grup de teatre que amenitza el trajecte i que als passatgers se’ls ofereix rebosteria típica de la Noguera i del Pallars.

Bar Tren dels Llacs.JPG

El cotxe bar del Tren dels Llacs, restaurat tal com era fa cinquanta anys. © FGC

El més famós dels trens és l’Orient Express, sobretot des que l’escriptora Agatha Christie el va convertir en l’escenari d’un dels seus crims més cèlebres. Actualment, ofereix moltes rutes, però la més emblemàtica és la París-Venècia a través dels Alps. Aquest tren va néixer a finals del segle XIX i va deixar de circular als anys 70, fins que l’any 1982 es va reprendre el servei recuperant algunes de les cabines originals d’estil Art Decó. Avui enllaça diverses ciutats europees amb tots els luxes, però els luxestenen un preu: el bitllet costa entre els 1.900 euros per una nit de trajecte i els 12.000 euros per cinc nits en el servei de París a Istanbul. Aquest preu inclou tots els àpats i el privilegi de viatjar en un tren mític. Hi ha diverses rutes i al 2013 s’ha inaugurat la ruta entre Venècia i Estocolm.

Orient.jpg

Un dels mítics vagons de la Compagnie des wagons-lits, a l’Orient Express. © Shutterstock

A Austràlia hi ha quatre trens turístics: el Southern Spirit (que recorre la part sudest del país), l’Indian Pacific (que travessa tota l’illa pel sud, entre Perth i Sydney), l’Overland (que fa un breu recorregut pel sudest) i el Ghan, que recorre Australia de sud a nord des d’Adelaida fins a Darwin. Aquest últim és el més espectacular perquè s’estén gairebé 3.000 km durant dos dies sencers. A més és un dels trens més llargs del món, perquè està format per dues locomotores i 42 vagons, amb la qual cosa tot el comboi té aproximadament un quilòmetre de longitud. Es va inaugurar l’any 2004.

Aquest tren turístic surt de Salta, al nord-oest de l’Argentina, i arriba fins al viaducte de la Polvorilla, a 4.200 metres d’alçària, gràcies a una línia de 217 km que s’obre pas de manera feixuga per les muntanyes dels Andes al llarg de setze hores. És un viatge espectacular, recomanable per a aquells que no tinguin vertigen, ja que es passa a la vora de grans penya-segats que treuen l’alè. La panoràmica des de la finestra és el que interessa. El viatge costa uns 900 euros per persona.

La Polvorilla.jpg

El vertiginós viaducte de la Polvorilla, punt culminant del Tren a las Nubes. © Alfredo Cerra

Aquest tren que travessa exuberants paisatges de Singapur, Malàisia i Tailàndia mereix ser destacat entre els millors del món. El tren compta amb compartiments de luxe i al seu restaurant s’hi serveixen àpats pensats per xefs de renom. També té un elegant cotxe-bar, però el millor d’aquest tren són les vistes i l’atractiu recorregut, de Singapur a Bangkok. Els preus es mouen entre els 3.000 i els 6.000 euros per persona.

De trens turístics que encara conserven aquest concepte del viatge del segle XIX n’hi ha molts altres, per exemple el Transcantàbric i l’Al-Andalus, a Espanya, o el Shangri-La Express, que recorre el tram xinès de la Ruta de la Seda sortint de Xian i travessa paisatges desèrtics i muntanyosos durant deu dies. Aquests viatges de luxe tenen diversos inconvenients, des del meu punt de vista. El primer i el més evident és el preu. L’altre inconvenient és l’efecte bombolla que es produeix, com també passa amb els creuers marítims, i és que passes moltes hores del dia dins del tren i moltes vegades el paisatge es converteix en un simple acompanyament. Justament l’objectiu d’aquests viatges no és anar a descobrir nous territoris i conèixer la gent que hi viu, que és el que més ens estimula a molts viatgers, sinó que l’objectiu és la mateixa experiència de desplaçar-se dins un ferrocarril d’època. El més positiu, sens dubte, és la comoditat i la seguretat de que tindràs tots els serveis a l’abast i que, per exemple, no hauràs de buscar un lloc on dinar, perquè a l’hora dels àpats només et cal anar fins al cotxe restaurant i gaudir del plat i de les vistes. Que gaudiu del viatge!

El silenci de la platja del Semàfor

dimecres, 9/01/2013
© Òscar Marín
http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Una passarel·la ens porta fins a l'edifici del Semàfor entre joncs i salicòrnies. © Òscar Marín

Quina calma, al delta del Llobregat, tan a prop del brogit esgotador de Barcelona. Acosteu-vos-hi. A la caseta d’informació que hi ha a tocar del curs del riu us informaran de totes les rutes que es poden fer per l’espai natural, a peu o amb bicicleta. Just al costat de la caseta hi trobem el mirador de Cal Lluquer, des d’on vam poder observar en pocs segons, amb l’ajuda d’uns binocles, uns corbs marins i un martinet blanc. De camí cap a la desembocadura vam contemplar les obres del port de mercaderies, l’ampliació del qual va comportar la desviació del curs del riu l’any 2004. Quin contrast amb la planúria d’aiguamolls que s’estén cap al sud! Una petita illa enmig de l’aigua és un bon espai de repòs dels corbs marins i, encara més important, acull nombrosos nius de gavina corsa, una espècie en perill d’extinció que té en aquest delta un dels principals punts de nidificació de tot el país. Vam caminar fins a la desembocadura, on s’aixeca un mirador de fusta que ofereix una vista excel·lent de l’àrea protegida, amb la platja (on hi troben aliment ocells com el corriol camanegre i l’àguila pescadora), diverses llacunes i els avions que s’enlairen des de l’aeroport del Prat.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

A la caseta d'informació ens faciliten informació dels camins i les activitats del Delta. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La torre mirador de Cal Lluquer ofereix una bona panoràmica de l'espai natural. © ÒM

Però l’indret que més em fascina és el paratge del Semàfor. Allà s’hi aixeca un casalot enrunat que sembla tret d’una pel·lícula de suspens. L’edifici que dóna nom al lloc ofereix un aire misteriós a la platja en la qual s’aixeca. Què hi fa aquí, enmig de les dunes, aquesta gran casa? La funció del Semàfor era, des del 1887, la de regular el trànsit marítim. Durant tot l’any hi habitaven uns vigilants (amb la seva família) que tenien la missió de rescatar embarcacions naufragades, auxiliar les víctimes i informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Per comunicar-se feien servir el llenguatge de les banderes des del mirador de l’edifici. La vigilància era permanent, tot l’any, les 24 hores, per això la família del vigilant també vivia al Semàfor. Va ser cap al 1910 quan va deixar de funcionar. Ja no era necessari, hi havia altres mitjans de comunicació per avisar de les incidències marítimes. Durant els vint anys posteriors va servir com a habitatge de carrabiners, però l’any 1930 es va abandonar definitivament. La pluja, el vent i les onades van devorar a poc a poc l’edifici, que es va anar esfondrant. N’ha quedat l’esquelet, que es pot visitar gràcies a una passarel·la de fusta que l’envolta i el travessa. En silenci, des d’aquest mirador podem contemplar l’horitzó mentre imaginem com deuria ser viure en aquest lloc fa 120 anys…

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'estructura ha estat adaptada per a les visites per l'empresa Aigües Ter Llobregat. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del mirador del Semàfor observem la platja i l'estany de la Magarola. © ÒM

Amb globus sobre el pla de Bages

dimecres, 12/12/2012

Ha plogut molt d’ençà que els germans Montgolfier van sobrevolar el cel d’Anonai, a l’Ardecha, el 4 de juny del 1783. A Catalunya, els primers vols tripulats amb globus aerostàtics no es van produir fins ben entrat el segle XIX, a Barcelona, i era habitual que els aparells acabessin submergits perillosament al mar (ho explica el llibre Més lleugers que l’aire, de Ròmul Brotons). Però avui aquest transport aeri ha esdevingut la millor manera de contemplar el paisatge des del cel. Si us agraden les aventures trepidants, un vol d’una hora amb globus potser us semblarà poca cosa. Si sou porucs o sedentaris de mena, potser heu jurat que mai no hi pujareu. Però viatjar amb globus és una de les activitats més emocionants que es poden fer a prop de casa, apta per a tothom (sempre que no es tingui por de les altures). No cal esperar a visitar la Capadòcia turca o la vall del Loira per pujar-hi. Hi ha diverses empreses que organitzen vols turístics arreu de Catalunya. Avui ens enlairem al pla de Bages, al cor del Principat, des d’on obtindrem vistes de la muntanya màgica, dels extensos camps de la plana i, en dies assolellats, de bona part del país.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El globus es comença a inflar amb aire fred en un camp de Callús. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'interior de la gran bossa pren la forma d'una màgica cúpula sostinguda per l'aire. © ÒM

Ens esperen de bon matí en una estació de servei propera a Sallent per fer un cafè abans de dirigir-nos a un descampat adient per efectuar l’enlairament. És a primera hora del matí quan l’atmosfera es troba més estable. Els nostres guies estudien la direcció del vent i procedeixen a equipar la cistella, a estendre el globus tot al llarg del camp i a omplir-lo d’aire fred amb un potent ventilador. Això no farà que s’enlairi. Fins que no es posi en marxa la flama, tot aquest aire no s’escalfarà. L’aire calent sempre puja i és això el que farà que el globus s’aixequi. Després d’una mitja hora de preparatius, aquest vehicle màgic està llest per enlairar-se. Toca saltar a l’interior (per això es recomana dur roba còmoda) i fer-se l’última foto abans de pujar al cel, literalment. Amb gran domini, el guia deixa que l’aparell comenci a ascendir en direcció als núvols. Sí, és un dia de núvols i això impedirà tenir unes vistes àmplies del territori, però l’experiència és igualment intensa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tot llest per emprendre el viatge cap als núvols. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'aeronau s'aixeca i es deixa portar cap allà on la dugui el vent. © ÒM

Al sud hi tenim la cara nord de Montserrat i sota els peus les poblacions de Callús, Santpedor, Sant Joan de Vilatorrada, Manresa, envoltades pel mosaic de camps tan característic de la plana del Bages. En contra del que podria semblar, a 1.500 metres d’alçada no hi fa gaire més fred que a terra ferma. El globus viatja amb els corrents, així que no sentim el vent a la cara com podríem sentir en una bicicleta o en un vehicle de motor, i la sensació d’acceleració és mínima. L’aventura acaba a la vora del parc de l’Agulla de Manresa, on hi ha un camp ideal per aterrar-hi. La cistella toca el terra tan delicadament com s’ha enlairat i la gegantina bossa de tela es comença a desinflar com una mena de dinosaure ferit de mort, i cau a poc a poc amb una viva olor de gas. Un cop plegat el globus, anem tots a gaudir d’un bon esmorzar de forquilla en un restaurant proper. El vol estàndard té una durada d’una hora i mitja i costa al voltant de 160 euros per adult. Kon-Tiki, Camins de Vent, Globus Voltor, són algunes de les empreses que ofereixen aquest servei al Bages i també en altres comarques del país. Si voleu regalar-vos o regalar a algú una aventura excepcional, preneu-ne bona nota.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El mosaic de camps del pla de Bages s'estén com una manta de patchwork. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal buscar els corrents més propicis per arribar a Manresa. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Camps als nostres peus i silenci dins la cistella del globus. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Després de prendre terra, el globus es desinfla com un gran elefant ferit. ©

Es Vedrà: el paisatge més magnètic d’Eivissa

dimecres, 24/10/2012
Es Vedrà.jpg

Una parella contempla Es Vedrà des de la Cala d’Hort. © Òscar Marín

Molt abans que el músic Mike Olfield els fes aparèixer a la portada d’un dels seus treballs discogràfics, els illots des Vedrà i es Vedranell ja tenien fama d’indrets màgics. Tot ho afavoreix: la dificultat per arribar-hi i el perfil imponent accentuen el seu caràcter enigmàtic; la posició privilegiada davant la costa i la presència de bons punts d’observació al litoral fan que milers d’ulls puguin contemplar-los des de fa mil·lennis. Un mirador perfecte per veure els illots són els penya-segats que envolten la Cala d’Hort, una platja de sorra que a l’estiu és conquerida per centenars de banyistes i que a la tardor, en canvi, és un dels paratges més tranquils de la costa sud d’Eivissa. S’hi arriba posant rumb a l’oest des de Sant Josep de Sa Talaia per una carretera que travessa grans extensions de pinedes. L’últim tram l’haurem de fer a peu per un camí de terra.

EsVedrà.jpg

A l’extrem sud-oest de l’illa trobem es Vedranell, a l’esquerra, i es Vedrà, a la dreta. © Òscar Marín

Cala d'Hort.jpg

La tranquil·la Cala d’Hort fotografiada al mes d’octubre. © Òscar Marín

Es Vedrà és un illot agrest al qual s’atribueixen fenòmens misteriosos. El catàleg d’esdeveniments paranormals es remunta a l’estada de l’ermità Francesc Palau, entre els anys 1854 i 1860. Aquest pare carmelita va prendre nota d’aparicions d’éssers lluminosos (els més pragmàtics acceptareu que la manca de menjar i l’aïllament el portessin a delirar en més d’una ocasió). D’aquí ve la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, un ésser celestial que vagava per la penya al segle XIX. Igual de llegendari és el gegant que s’havia refugiat en una de les moltes coves de l’illot. Diuen que els coloms missatgers perdien el rumb quan passaven a la vora de la gran roca i que els instruments de navegació es tornaven bojos pel fort magnetisme de la zona. Però tot queda en l’àmbit de la llegenda. De fet, aquest és un enclavament excepcional per als ocells marins i per això es va crear la reserva natural des Vedrà i es Vedranell, que ha estat declarada zona d’especial protecció per a les aus. El que no es pot negar és que ens trobem davant d’un paratge màgic. No és habitual trobar dues immenses roques que emergeixen de l’horitzó i que sembla que en el moment més inesperat podrien allunyar-se tot navegant com icebergs o vaixells de pedra cap a qualsevol punt de la Mediterrània.

Per ampliar aquesta escapada, llegiu el post ‘24 hores al cor d’Eivissa‘.