Entrades amb l'etiqueta ‘patrimoni’

‘Gaudí’s Pedrera: The origins’, La Pedrera com mai no l’has vist

dimarts, 15/12/2015
Columnes de la Pedrera.jpg

Sostre i columnes del vestíbul principal de La Pedrera. © Òscar Marín

Ens fascina, perquè és única. Entrar a La Pedrera és una experiència màgica. I fer-ho de nit, per gaudir d’una nova visita que ens capbussa en els orígens de l’edifici, resulta encara més estimulant. Llums, colors i formes inspirades en la natura ens sorprenen des que entrem al pati fins que arribem al terrat més oníric de la ciutat. “Gaudí’s Pedrera: The origins” és una evolució de la visita que es duia a terme fins ara en la franja nocturna: inclou un itinerari suggeridor per la casa i culmina amb una videoinstal·lació d’avantguarda sobre els elements escultòrics del terrat.

Celobert de la Pedrera.jpg

El gran celobert de la Casa Milà fotografiat des del pati. © ÒM

Vam accedir-hi a les 20.40 h per la porta del Passeig de Gràcia, i en aquest primer pati de la Casa Milà, la nostra guia ens va convidar a observar els elements més curiosos del vestíbul, les pintures amb motius florals de l’escala, les làmpares de formes sinuoses, els murs ondulants… La natura va inspirar la creativitat d’Antoni Gaudí fins a extrems insospitats i va marcar tots els racons d’aquesta gran obra. Sobre unes finestres del pati, vam contemplar una breu projecció de videomapatge (‘mapping’) amb fotografies d’espais emblemàtics de l’edifici.

Sostres del pati de la Pedrera.jpg

Sostres pintats al fresc amb motius naturals. © ÒM

Projecció al pati de la Pedrera.jpg

Breu projecció al pati d’accés a La Pedrera. © ÒM

Tot seguit vam pujar els set pisos d’escales que porten fins a l’Espai Gaudí, situat a les golfes, on vam fer un recorregut per l’exposició permanent, en la qual destaca la gran maqueta de la Casa Milà. La guia ens hi va explicar curiositats del disseny i de la construcció de la casa, anècdotes de l’època, i es va referir a les profundes conviccions religioses de Gaudí. Ell tenia clar que la natura és una creació de Déu i, per tant, les formes naturals són les més perfectes; acostar-se a les formes de la natura era, doncs, una manera d’acostar-se a Déu.

Maqueta de la Pedrera.jpg

Maqueta de la Casa Milà a l’Espai Gaudí, a les golfes de l’edifici. © ÒM

Però el que més us sorprendrà d’aquesta visita nocturna a La Pedrera –de fet, n’és la principal novetat– és la videoinstal·lació al terrat més singular de Barcelona, un ‘mapping’ excepcional que combina vídeo, llum i una simfonia emotiva en quatre moviments creada pel compositor Francesc Gener. Els ‘mappings’ s’acostumen a fer sobre volumetries regulars, habitualment sobre façanes. En aquest cas, l’aplicació de projeccions sobre elements escultòrics de volumetries irregulars i en diverses profunditats és una proposta pionera, atrevida, alhora que rigorosa.

Mapping als badalots de la Pedrera.jpg

Imatges submarines sobre els badalots del terrat. © ÒM

Video mapatge a la Pedrera.jpg

Arquitectures d’aires medievals projectades sobre els badalots. © ÒM

Aquest muntatge creat per la Fundació Catalunya-La Pedrera vol endinsar el visitant en la recerca constant de la natura i la lectura en clau espiritual que en feia Gaudí. Sobre les xemeneies antropomòrfiques i els grans badalots de set metres d’alçada es projecten imatges en moviment de flors i plantes, de fons marins, de fòssils, de camps de cereals, d’estrelles i planetes… La música acompanya el relat i el reforça. També hi és present Gaudí, el gran arquitecte de la natura, que se’ns fa més pròxim i entenedor després d’aquesta visita única.

Mapping al terrat de la Pedrera.jpg

Els elements florals són omnipresents en l’obra de Gaudí. © ÒM

Badalot convertit en rosa a la Pedrera.jpg

Un dels badalots gegantins es transforma en una gran rosa. © ÒM

Badalots de la Pedrera.jpg

Estructures recargolades de ferro forjat en la videoinstal·lació. © ÒM

La vetllada acaba amb una copa de cava, mentre es comenten alguns detalls de la visita. La sensació que ens queda com a espectadors és que no hi ha res de semblant a les nits de la capital catalana. Caminar de nit per un edifici Patrimoni de la Humanitat, deixar-se embolcallar per imatges i música al terrat més original del país i sentir l’esperit de Gaudí ben a prop ens remou i ens emociona. Els amants de la cultura tenen una nova experiència pendent a Barcelona.

Gaudí a la Pedrera.jpg

Gaudí contempla la sortida del Sol sobre la Terra des de La Pedrera. © ÒM

Ruta en família per Montserrat

divendres, 4/12/2015
© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El Monestir de Montserrat des del camí de la Santa Cova. © Òscar Marín

“Màgica” i “sagrada” són dues paraules que han acompanyat tradicionalment la muntanya de Montserrat. La màgia es fa evident en el seu perfil únic, que emergeix com un immens laberint d’estalagmites gegantines i es divisa des de molts quilòmetres a la rodona. El vessant més sagrat resta ocult als viatgers fins que no arriben al peu del monestir de Santa Maria, el principal centre de peregrinació del país, que acull la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, patrona dels catalans. La seva popularitat l’ha convertida en una de les muntanyes amb més facilitats d’accés de Catalunya. S’hi pot pujar a peu per diversos camins, amb cotxe per carretera, amb cremallera o amb telefèric. Per comoditat, freqüència de pas, vistes i bona comunicació amb tren des de Barcelona, pugem amb el cremallera, inaugurat l’any 2003 i gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat. L’any 1892 ja es va posar en marxa un primer ferrocarril, a imitació dels trens de muntanya suïssos, però va finalitzar el seu servei l’any 1957. Avui, asseguts al costat d’una finestra panoràmica i en només 13 minuts anem des de la moderna estació de Monistrol Vila fins al peu de l’abadia benedictina, a 720 metres d’alçària.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La basílica de Montserrat té una estructura gòtica i ornamentació renaixentista. © ÒM

Un cop a dalt és obligat visitar la basílica del complex monàstic, del segle XVI, i també és interessant entrar al museu que acull obres de Caravaggio, Renoir, Picasso i Dalí. Però no ens oblidem del paisatge excepcional que ens envolta, herència d’una evolució geològica singular. Per conèixer l’entorn natural, una de les rutes més populars i accessibles és la de la Santa Cova, ideal per fer en família. Primer cal agafar el funicular que baixa, superant un gran pendent, fins al camí de la Santa Cova. De l’estació inferior del funicular surt, cap a la dreta, el sender que porta fins al paratge on, segons la llegenda, es va trobar la imatge de la Mare de Déu negra fa més de mil anys. El recorregut és especialment recomanable per a famílies, ja que a l’aventura de baixar amb el funicular s’hi uneix el misteri d’arribar fins a la cova per un camí ben traçat i no gaire llarg. Això sí, hi ha trams amb escales i força desnivell que no el fan apte per a cotxets ni cadires de rodes.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

De camí a la Santa Cova trobarem diversos grups escoltòrics i bones vistes. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Reproducció de la imatge original a l’interior de la Santa Cova. © ÒM

Els punts d’interès de l’itinerari són variats. Hi trobem unes vistes sorprenents sobre la vall del Llobregat i les parets de Montserrat, amb els Pirineus i la serra de Collserola a l’horitzó. També al llarg de la ruta ens acompanya el Rosari Monumental, un conjunt escultòric modernista amb quinze obres religioses creades per arquitectes i escultors de renom com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Josep Llimona. La gran riquesa vegetal d’aquest vessant és un altre dels atractius de la caminada: l’espinosa argelaga, el bruc de flors blanques i l’estepa, de grans pètals rosats, segueixen els passos del viatger. El camí no té pèrdua i al cap d’uns vint minuts s’arriba a l’església edificada al voltant de la Santa Cova. La passejada per l’interior ens mostra una petita cavitat excavada a la roca i presidida per la imatge de la mare de déu, una sala amb centenars d’exvots i un claustre reduït i silenciós. A l’exterior ens hi esperen de nou les vistes del cel, de la plana i de les majestuoses agulles, alhora màgiques i sagrades.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La vista de la vall del Llobregat des del camí de la Santa Cova. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

De tornada amb el funicular, retrobem l’abadia de Montserrat. © ÒM

Descobrint el palau Mercader

dimecres, 21/01/2015

És un fet que sovint desconeixem racons sorprenents que tenim a prop de casa. Ho vam poder comprovar durant el tercer #BlogtripAMB, organitzat per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb la col·laboració de DESCOBRIR. En aquesta trobada de tardor vam visitar tres parcs històrics del Baix Llobregat: Can Vidalet, Torreblanca i Can Mercader. Els tres són extraordinaris i és molt fàcil arribar-hi des de Barcelona amb transport públic, així que no hi ha excusa per no acostar-se a descobrir-los. Però hi ha un monument que va cridar especialment la meva atenció: el palau Mercader, que presideix el parc urbà més elegant de Cornellà de Llobregat. Amb més aspecte de castell que de casa d’estiueig, amb merlets i quatre torres octogonals a les cantonades, el palau Mercader va ser construït entre els anys 1865 i 1870 per encàrrec de Joaquim de Mercader, comte de Bell-lloc. Qui diria que durant el segle XX va passar molts anys abandonat? Els seus interiors sumptuosos s’han preservat fins avui i també bona part de les col·leccions de pintures dels segles XVII i XVIII, armes, ceràmiques italianes i altres peces d’art traslladades al palau a finals del segle XIX. S’hi exposen més de tres mil objectes!

Finestrals al voltant del pati central.jpg

Finestrals al voltant del pati central del palau Mercader. ©

Mercader.jpg

L’elegància aristocràtica es respira des de la primera sala de la planta noble. ©

Crida l’atenció especialment la decoració interna de la planta noble i el seu ric mobiliari, tot un museu de la vida aristocràtica catalana. Les sales estan distribuïdes al voltant d’un pati interior, a mode de claustre, i hi ha habitacions de totes les tendències i estils, des del saló de ball bellament decorat amb motius àrabs fins a cambres d’aire rococó. Un s’hi imagina els privilegiats comtes de Bell-lloc rebent-hi els convidats amb parsimònia, mostrant-los amb orgull les seves col·leccions. Tant Joaquim de Mercader i Belloch (1824-1904) com el seu fill i hereu, Arnau de Mercader (1852-1932), es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. En morir sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.

Salo arab Palau Mercader.jpg

El Saló Àrab presenta una magnífica decoració neomudèjar. ©

Sala Palau Mercader.jpg

El saló principal s’inspira en el rococó i en les sales de miralls dels palaus francesos. ©

L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader es va convertir així en el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives fases de rehabilitació, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals. Ara s’hi organitzen visites guiades els diumenges i festius al matí.

Capella Palau Mercader.jpg

A la petita capella d’estil neogòtic s’hi ha conservat un valuós Crist d’ivori. ©

Palau Mercader.jpg

El popular parc de Can Mercader envolta el palau que li dóna nom. ©

Nova llum als Museus de Sitges

dijous, 18/12/2014

Ramon Casas, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Charles Deering… Els historiadors de l’art i els arquitectes els citen, els guies turístics els mencionen, els visitants els recorden. Els seus noms ressonen entre els murs dels dos edificis més emblemàtics de Sitges: el Cau Ferrat i el Palau Maricel. Aquí van projectar un conjunt artístic únic que es va convertir en epicentre de la vida cultural catalana a la darreria del segle XIX.

Palau Maricel 1.jpg

El Palau Maricel protagonitza la vista més fotogènica del Racó de la Calma. © ÒM

Tot va començar a la casa-taller que l’artista i escriptor Santiago Rusiñol es va fer construir al Racó de la Calma, on abans hi havia dues cases de pescadors. Allà hi va instal·lar la seva col·lecció de ferros forjats, que havia recollit per tot Catalunya. Anys després, Charles Deering, un americà amant de les arts, va viatjar a Barcelona atret per la pintura de Ramon Casas. Casas i Utrillo, amics de Santiago Rusiñol, van introduir Deering en la vida cultural de Sitges i fou aquí, al costat del Cau Ferrat, on l’americà volgué construir un palau que acollís la seva gran col·lecció artística. L’artista Miquel Urtillo es feu càrrec de la construcció del Palau Maricel, que va acollir la col·lecció de Deering durant uns pocs anys. “Maricel sembla el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna”, escrivia Joaquim Folch i Torres l’any 1912. I així va ser fins que, al 1921, Deering va tornar als Estats Units amb gran part de les seves obres.

Menjador Cau Ferrat.jpg

Rajoles i plats de ceràmica omplen el menjador del Cau Ferrat. © ÒM

Saló Cau Ferrat.jpg

El magnífic saló del Cau Ferrat acull la col·lecció de forja i vidre de Santiago Rusiñol. © ÒM

Ara, després de quatre llargs anys de treballs, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel tornen a obrir al públic. Restaurar per preservar i adaptar-se als nous temps. Aquest ha estat l’objectiu de la reforma, que a banda de recuperar els principals elements patrimonials dels edificis i consolidar la seva estructura, els ha adaptat als estàndards dels museus del segle XXI: serveis, sistemes de seguretat i conservació, una nova museografia… No oblidem, però, que el malestar ciutadà va acompanyar els inicis d’aquesta reforma. El clam contra alguns detalls del projecte (especialment l’impacte visual que havien de representar unes passeres a la façana marítima) va anar seguit d’una recollida de signatures i l’aparició de la polèmica en els principals mitjans de comunicació. La pressió social va afavorir que, finalment, es redissenyés el discurs museogràfic.

Retrat de Dolors Vidal.jpg

El ‘Retrat de Dolors Vidal’, de Ramon Casas, una de les grans obres del Museu de Maricel. © ÒM

Museu Maricel.jpg

El Maricel acull la magnífica col·lecció d’art medieval del Doctor Pérez Rosales. © ÒM

Hi podreu recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del conjunt i admirar-ne les col·leccions. Del contingut, s’han restaurat una quarantena de vitralls, set mil rajoles de ceràmica, trenta mobles d’època, una part de la col·lecció de ferro forjat, i també algunes pintures i escultures. Un llegat valuós que tornem a tenir a l’abast.

Galeria Palau Maricel.jpg

La galeria del Museu de Maricel ofereix una vista única sobre la mar. © ÒM

Dama del Cau Ferrat.jpg

La Dama del Cau Ferrat, obra catalanovalenciana de la primera meitat del segle XV. © ÒM

Talles policromades del segle XV.jpg

Talles policromades del segle XV al Museu de Maricel. © ÒM

Sales del Museu Maricel.jpg

Maricel acull obres sitgetanes de relleu, com ‘La processó de Sant Bartomeu’, de Felip Masó. © ÒM

Antiga capella Maricel.jpg

Retaules a l’antiga capella de l’Hospital de Sant Joan, avui dins el Museu de Maricel. © ÒM

Un matí al jaciment de Mons Observans

dijous, 30/10/2014

Un turó de 120 metres s’aixeca en un enclavament estratègic, entre els municipis de Montmeló i Montornès del Vallès: el turó d’en Roina. Aparentment, no és un lloc especialment atractiu, per arribar-hi cal travessar una zona industrial desangelada, però al capdamunt del turó s’hi amaga un dels nostres jaciments romans més importants, datat al darrer terç del segle II aC: l’assentament romà de Can Tacó. Els arqueòlegs creuen que es tractava d’un praesidium, un establiment militar des del qual es controlava bona part del territori. I, realment, les vistes des d’aquí són sorprenents. Avui, declarat bé cultural d’interès nacional i rebatejat amb el nom de Mons Observans, és una parada obligada per als amants de l’arqueologia i del món romà.

Mons Observans 1.jpg

La Sàlvia ens guia per les estances del jaciment durant la visita teatralitzada. © ÒM

Es pot fer la visita amb guia o la visita teatralitzada amb un personatge romà. En el nostre cas, ens hi ha acompanyat la Sàlvia Iestàlvia, la dona d’un pintor romà que ens ha revelat els usos i particularitats de cada racó del jaciment amb l’acompanyament d’un dels guies de l’espai arqueològic. Ens hi expliquen que l’edifici es distribuïa en tres ales disposades al voltant d’un pati porxat, que els paviments eren d’opus signigum i els murs decorats amb pintures murals d’estil pompeià. Però allò que més sorprèn del jaciment estant és la seva ubicació privilegiada, dominant la plana del Vallès i les muntanyes que l’envolten. No oblidem que aquest era un important nus de comunicacions (com també ho és actualment), ja que la Via Heràclia, que després es va anomenar Via Augusta, passava molt a la vora d’aquí. Precisament aquesta ubicació privilegiada va afavorir que, fa dècades, es volgués urbanitzar la zona; les excavadores van estar a punt d’acabar amb el jaciment.

Mons Observans 3.jpg

Restes que s’utilitzen a l’aula d’arqueologia per introduir als més petits en els usos del jaciment. © ÒM

Mons Observans 2.jpg

Un grup de nens i nenes participa en el taller d’arqueologia a Mons Observans. © ÒM

Per als més petits hi ha l’opció de fer un singular taller d’aqueologia. Dos monitors porten els petits arqueòlegs al sorral de l’aula d’arqueologia, al vessant occidental del turó, enmig d’un bosc d’alzines i roures, on s’hi ha disposat una rèplica, a mida real, de dues estances del jaciment. Amb l’ajut de paletes i pinzells, nens i nenes van descobrint els objectes que hi ha enterrats (ànfores, restes de plats de ceràmica, ossos…) seguint una metodologia arqueològica, tot deduïnt quina era la funció de l’estança on han treballat. Si en voleu saber més, trobareu un reportatge sobre aquesta activitat a la revista Experiències Descobrir.

Mons Observans 5.jpg

Un guia explica les intervencions arqueològiques i arquitectòniques que s’han dut a terme. © ÒM

Mons Observans 4.jpg

A l’espai que ocupava la cuina s’hi van trobar enterrats dos esquelets de nadons. © ÒM

Somnis modernistes al Mas Passamaner

diumenge, 14/09/2014
Mas Passamaner 1.JPG

El magnífic Mas Passamaner, a la Selva del Camp, és avui un hotel de luxe. © ÒM

No es dorm cada dia en un palauet modernista dissenyat per Lluís Domènech i Montaner. A Barcelona, l’arquitecte va reformar el restaurant de l’Hotel Espanya, que continua obert, i va projectar la Casa Fuster, un hotel de luxe que queda fora del nostre pressupost. Però hi ha una alternativa, un pèl més econòmica, ubicada al cor del camp de Tarragona, entre Reus i la Selva del Camp: el Mas Passamaner, una casa atribuïda a l’arquitecte i al seu fill Pere Domènech Roura, que fou propietat del president de la Cambra de Comerç de Reus. Des de fa uns anys, ha esdevingut un hotel de cinc estrelles, i és un d’aquells allotjaments especials que formen part de l’Associació Monumenta de Propietaris de Castells i Edificis Catalogats de Catalunya.

Mas Passamaner 3.JPG

El balcó flanquejat per columnes tornejades presideix la façana, amb un mirador adossat de finestra geminada, amb capitells de pedra esculpida. © ÒM

Mas Passamaner 6.JPG

Un dels múltiples espais de repòs als jardins del Mas Passamaner. © ÒM

El que més ens atreu d’aquest tipus d’hotels és la seva història i el solatge que en queda, perceptible en detalls que hi ha hostes que valoren de manera positiva, com ara que els antics porticons de fusta de les finestres no acabin d’encaixar del tot, o que les vidrieres interiors, que separen les habitacions de l’escala principal, grinyolin lleugerament en obrir-se. No cal dir que l’embolcall és impecable, la façana ha estat ben restaurada, les rajoles i els esgrafiats en tons blaus llueixen com el primer dia. Les habitacions estan ben equipades, amb llits d’amplada especial, i tenen bones vistes als camps, tot i que el seu eclecticisme decoratiu desconcerta una mica. Al voltant del mas s’hi han afegit una sèrie d’habitacions amb terrassa, un spa petit però suficient per una horeta de desconnexió, una piscina exterior i un restaurant, La Gigantea, dirigit pel xef Joaquim Koerper, que té molt d’encant i oferteix uns plats deliciosos. La proximitat a Reus permet acostar-se a la capital del Baix Camp a passejar i sopar… Una bona opció per als aficionats a descobrir allotjaments amb encant.

Mas Passamaner 4.JPG

La banyera de la nostra habitació tenia bones vistes als camps que envolten la masia. © ÒM

Mas Passamaner 2.JPG

L’edifici conserva la fusteria original de portes, balcons i finestres, pintades en blau. © ÒM

Un passeig pel Coserans medieval

dilluns, 7/07/2014
Saint-Lizier1.jpg

Saint-Lizier (Sent Líser) és considerat un dels pobles més bells de França. © Òscar Marín

Val la pena escapar-se a l’altre costat del Pirineu, a terres occitanes, per descobrir la vila de Saint-Lizier. En aquest poble de carrerons estrets, totes les opcions ens porten a la plaça de la catedral, on la presència d’alguns vehicles aparcats ens recorda que estem al segle XXI. Les cases i, sobretot, el seu gran temple romànic han conservat l’aspecte dels temps en què només vaques i veïns a peu rondaven la plaça. “No hi ha al Coserans ni a l’antic comtat de Comenge frescos com els de Saint-Lizier”, assegura Danièle Pelata, directora de l’oficina de turisme, mentre ens guia pel temple. “Moltes esglésies van perdre les seves pintures i aquestes són les més antigues que han arribat fins a nosaltres.” En observar el fresc del Crist en majestat que domina l’altar, no és estrany recordar altres pintures vistes al Pirineu català. L’investigador John Ottaway situa la creació d’aquestes figures al voltant de l’any 1070 i ha apuntat que, per la seva naturalesa bizantina, el seu autor podria ser el mateix mestre d’origen italià que va treballar en la col·legiata del castell d’Àger, a la Noguera.

Catedral Saint Lizier.jpg

La catedral de Saint-Lizier data del segle XI, però la població ja era seu episcopal al segle V. © ÒM

St Lizier.jpg

Saint-Lizier fotografiat des de l’aire. El gran palau dels bisbes (una part s’ha convertit en hotel) domina el nucli medieval des del punt més elevat de la vila. © Òscar Marín

Després de la visita imprescindible a la capital històrica del Coserans, ens acostem fins a Saint-Girons, la capital moderna. Un passeig pel centre ens descobreix l’austera església de Saint-Valier i, si ens desplacem cap als afores, a Eycheil trobem una interessant ermita dedicada a Sant Joan Baptista. Però l’església més imponent del Coserans s’aixeca a vint minuts al sud, al poble de Vic d’Oust. És un plaer accedir a la preciosa Notre-Dame-de-Vic i observar la seva nau inusualment profunda i el sostre cassetonat del segle XVI, decorat amb petits motius, tots diferents, pintats amb bells colors. Al poble veí de Seix, la capella de Saint-Sernin, molt més discreta, també roman ancorada en l’edat mitjana. Per la tarda, transitant per les valls que s’obren a l’oest de Saint-Girons trobem altres petits temples que tenen el seu origen en el període del romànic i que mantenen el seu interès, encara que hagin sofert modificacions posteriors: Moulis, Luzenac (a la imatge inferior), Antras, Balacet… En cada poble, una església. En cada església, mil històries. Com m’explica la historiadora Pauline Chaboussou: “Les esglésies ens recorden que aquestes terres han estat habitades al llarg dels temps i, encara avui, són un patrimoni viu. La gent encara hi és batejada, es casen i són enterrats aquí, com fa segles. Les esglésies romàniques formen part de les nostres arrels.”

Couserans.jpg

L’església de Notre-Dame de Luzenac, a Moulis, té l’origen al segle XII. © ÒM

Saint Lizier.jpg

Un dels carrers de Saint-Lizier. La vila forma part del Camí de Sant Jaume i el seu llegat romànic és Patrimoni de la Humanitat. © ÒM

Un passeig pel ‘barri del sorral’

dimecres, 5/03/2014

Ja fa més de dos segles que els documents històrics no es refereixen a la Barceloneta com “el barrio de barracas de la playa”, però encara s’hi conserven vestigis d’aquella època fosca, poc visitada pels historiadors, de mitjan segle XVIII. M’hi he endinsat arran de la lectura d’El barri del sorral, novel·la escrita per la historiadora, editora i amiga Begoña García Carteron. Quan vaig acabar el llibre, vaig trucar-la per comentar alguns passatges de la novel·la. Em venia molt de gust bussejar pels racons amagats d’aquell barri que li havia inspirat aquesta història tan plena d’emocions i vam quedar un matí per descobrir-los. La història comença abans de l’existència del barri, just acabades les obres del moll, i segueix els personatges al llarg de cinc anys, durant els quals s’engeguen les obres d’urbanització de la Barceloneta i es finalitza la primera fase de construcció del barri.

Barceloneta.jpg

Les cases originals de la Barceloneta només tenien un pis, però aviat es van ampliar. © ÒM

El punt de trobada és l’estació de metro de Barceloneta. Ben a la vora, al pla de Palau, hi havia el portal de Mar, la porta d’entrada i sortida de la ciutat emmurallada. Passada la guerra de Successió, als afores d’aquesta muralla, a tocar de la Ciutadella, s’hi obria un gran sorral on es van instal·lar molts dels habitants expulsats del Born en barraques precàries i insalubres: pescadors, contrabandistes, gent humil. D’aquell ampli sorral sotmès als embats de les onades en tenim avui un breu record en les platges de la Barceloneta, que també pateixen sovint els efectes dels temporals marítims.

Barceloneta 2.JPG

Els temporals afecten sovint la platja de la Barceloneta, provocant pèrdues de sorra. © ÒM

Un dels carrers més llargs del barri, el de Ginebra, dóna nom a un dels personatges principals de l’obra, una dona sàvia que practicava una medicina que avui en diríem “alternativa”. Aquest carrer es creua amb d’altres que recorden personatges il·lustres, també protagonistes de la novel·la: el carrer del marquès de la Mina i el carrer de Juan Martín Cermeño. El primer fou un esperit lliure, un home il·lustrat que, sense esperar el vistiplau de Madrid, l’any 1753 va tirar endavant la urbanització d’aquell sorral de barraques insalubres per convertir-lo en la Barceloneta. El segon va ser l’enginyer militar que es va encarregar del projecte definitiu d’aquell nou barri (simultàniament va treballar en la remodelació del castell de Montjuïc).

Barceloneta 3.JPG

El rètol d'un bar recorda els pescadors de la Barceloneta. © ÒM

Barceloneta 6.JPG

Façana al carrer del Baluard. Les finestres del primer pis presenten les volutes típiques de les obres projectades per Juan Martín Cermeño. © ÒM

La Barceloneta ha canviat molt d’aleshores ençà, però encara es conserven vestigis d’aquelles primeres cases que no tenien més de dos pisos d’alçària. Gràcies a la insistència dels veïns, l’antiga casa del Porró, també coneguda com a Casa de la Barceloneta 1761, s’ha mantingut com a exemple d’aquells habitatges del segle XVIII. L’Ajuntament va comprar l’edifici quan ja estava a punt de ser enderrocat, el va restaurar i avui acull exposicions sobre la història del barri. Entre d’altres objectes, s’hi conserva una reproducció de la primera pedra del barri, que va posar el propi marquès de la Mina al febrer del 1753. Són moments que les protagonistes de la novel·la, un grup de dones del sorral, viuen en primera persona en la segona meitat de la novel·la. La primera fase del barri es va completar en tan sols trenta mesos, amb l’església de Sant Miquel inclosa, i la novel·la reflecteix les Festes Plausibles amb les quals es va celebrar la consagració del temple i la inauguració del barri, seguint fidelment el programa oficial de l’època.

Barceloneta 8.JPG

La Casa de la Barceloneta 1761 és avui un centre cultural que difon la identitat del barri. © ÒM

Barceloneta 9.JPG

Una reproducció de la primera pedra de la Barceloneta a la CB 1761. © ÒM

L’església de Sant Miquel del Port té un gran protagonisme en la part final de la novel·la. No us n’explicaré gaire cosa, només us diré que molt habitants del barri es van acollir a la protecció de Sant Miquel, i també les dones d’aquesta novel·la. Dins l’església té lloc un episodi determinant del llibre. Avui, quan hi entrem, no veiem la mateixa església, que en origen tenia una sola nau central, però sí que ens transmet la sensació de recolliment que hi van anar a trobar molts habitants del “sorral”.

Sant Miquel Barceloneta.jpg

L'església de Sant Miquel del Port, projectada per Cermeño i promoguda pel marquès de la Mina. © ÒM

Un detall amagat d’aquella Barceloneta portuària es troba al carrer del Baluard, davant la gran plaça que ja existia al segle XVIII. Aquí hi trobem el Negre de la Riba, un vell mascaró de proa que es conserva penjat d’un mur, just a la portalada posterior de l’església de Sant Miquel. Durant molt de temps va adornar l’entrada d’un magatzem del Moll de la Riba de la Barceloneta, i també durant molts anys es pensava que la figura representava un africà, d’aquí el seu nom. Avui es creu que representa un indi americà.

Barceloneta 7.JPG

El mascaró del Negre de la Riba, a prop del mercat de la Barceloneta. © ÒM

Fa molt que la Barceloneta es coneix amb el sobrenom de l’Òstia i, tot i que no se sap ben bé perquè, una de les teories diu que va ser a causa d’alguns mariners italians arribats del gran port de Roma, l’Òstia, que es van instal·lar al barri… I precisament a la plaça de Sant Miquel hi trobem un restaurant familiar que recorda amb el seu nom les antigues tavernes plenes de mariners italians. La cuina marinera juga un paper destacat a El barri del sorral, i al restaurant L’Òstia s’hi poden tastar bones receptes de mar. Ens hi asseiem amb la Begoña Garcia Carteron mentre acabem de comentar les escenes més trepidants i emocionants de la seva novel·la, un viatge per un dels moments històrics més desconeguts de Barcelona.

Begoña Garcia Carteron.JPG

Begoña García Carteron amb 'El barri del sorral' i la revista DESCOBRIR, en la qual col·labora. © ÒM

 


La casa Lleó Morera obre les portes

dijous, 16/01/2014

Dels edificis emblemàtics de Barcelona, les cases modernistes de l’anomenada Mansana (o Illa) de la Discòrdia són segurament els més populars. Quantes vegades, en sortir de l’estació de tren de Passeig de Gràcia, hem repassat les seves façanes imponents i fascinants: primer la casa Gaudí, al costat la casa Amatller, tot seguit la casa Bonet i la casa Mulleras i, a la cantonada, la casa Lleó Morera. És sabut que els edificis que avui ens enlluernen, en el seu moment van despertar crítiques pels seus dissenys novedosos i la premsa satírica els comparava amb pastissos i castells de conte. La seva esplendor i el fet que totes fossin obres d’arquitectes diferents (Gaudí, Puig i Cadafalch, Sagnier, Domènech i Montaner) va afavorir que aquestes cases entressin en “discòrdia” per la seva bellesa. Un segle més tard són admirades per turistes d’arreu.

Interior Casa Lleó Morera.jpg

Portes bellament decorades entre les sales de la casa Lleó Morera. © Òscar Marín

L’última en descobrir les seves sales al gran públic és la casa Lleó Morera (1902-1906), considerada una de les obres modernistes més completes per l’aportació que hi van fer els millors artesans de l’època: Domènech i Montaner hi va reunir els artesans de més prestigi per decorar els seus interiors. Quan hi entres per primera vegada, no pots deixar de sorprendre’t. Ja des del vestíbul i l’escala, decorada amb mosaics florals de Lluís Brú i Salelles, la vista es delecta amb la bellesa dels espais. Els relleus escultòrics del rebedor del pis principal són obra de l’escultor modernista Eusebi Arnau; els mosaics del menjador foren dissenyats pel ceramista Antoni Serra i Fiter; els vitralls són d’Antoni Rigalt, que va treballar al Palau de la Música (fixeu-vos en el gran vitrall que representa l’arbre de la vida); els mosaics del terra són de l’italià Mario Maragliano…

Mosaics Casa Lleó Morera.jpg

Els elegants mosaics del menjador representen escenes bucòliques al camp. © ÒM

Vitralls Casa Lleó Morera.jpg

El vitrall monumental de la tribuna és una de les principals obres d’Antoni Rigalt. © ÒM

Escultures passadís Casa Lleó Morera.jpg

El passadís principal està decorat amb un magnífic conjunt escultòric. © ÒM

És una llàstima que les habitacions estiguin buides de mobles; el mobiliari original, dissenyat pel decorador Gaspar Homar seguint l’encàrrec de la senyora Francesca Morera, es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Però la visita permet entendre com era la vida en una casa burgesa de l’Eixample, en un temps, tot s’ha de dir, en què molts catalans passaven penúries. L’any 2006, el grup Núñez i Navarro va adquirir la casa i en va iniciar el projecte de rehabilitació i recuperació arquitectònica. Acabada la restauració, aquest mes de gener s’han posat en marxa les visites al pis principal, d’uns 50 minuts de durada. Atenció, com que no hi ha taquilla, s’ha de fer la reserva per Internet al web de la Casa Lleó Morera.

Vitrall fulles de morera.jpg

Les fulles de morera són un dels elements que es repeteixen en la decoració. © ÒM

Casa Lleó Morera.jpg

La façana s’obre al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Consell de Cent. ©

Perles gastronòmiques de l’estany de Salses

dimecres, 18/12/2013

“Ostres!”, vaig exclamar. Havia tastat les de Sant Carles de la Ràpita, però no sabia que al nord del Rosselló, al gran estany que dóna nom a l’imponent castell de Salses, s’hi cullen unes de les ostres més delicioses d’aquesta banda de la Mediterrània. I a la riba oriental de l’estany, a la zona del Grau de Leucata, la llei hi permet fer degustació de les ostres criades, una proposta que té molt d’èxit entre els visitants francesos, belgues i catalans. A la cabana de Chez Cul d’Oursin (can Cul d’Eriçó de Mar), la família Guinot obre tots els dies de l’any i serveix ostres i musclos a qualsevol hora. Tenen carta en català i hi ha un parell d’empleats que el parlen.

Chez Cul d'Oursin.JPG

Les cabanes dels criadors d'ostres es disposen a la riba d'un canal que connecta l'estany i la mar. © ÒM

Ostres Leucata.JPG

Les ostres es poden comprar ben fresques o tastar-les a taula amb un vi de Banyuls. © ÒM

A més d’assaborir el marisc en un ambient distès, podem veure com preparen les ostres abans de “plantar-les” al mar. Enganxen les cries per parelles en unes cordes d’uns dos metres de llarg. Així restaran, sota l’aigua, durant un any i mig fins que assoleixin una mida superior als sis centímetres. L’estany de Salses és un indret excel·lent per a la maduració de l’ostra: l’aigua dolça que arriba des del Pirineu, filtrant-se per sota terra, i l’aigua salada que hi aporta la Mediterrània conformen un caldo de cultiu ideal; i al voltant de l’estany no hi ha fàbriques ni contaminació. Asseguts a taula, fem un tast d’ostres i musclos acompanyats per un vi blanc de Banyuls.

Chez Cul d'Oursin 2.JPG

Els Guinot preparant les cries d'ostra abans de portar-les als vivers de l'estany. © ÒM

Musclos Leucata.JPG

Els musclos que es crien en aquesta zona també són deliciosos. © ÒM

Després d’aquest aperitiu mariner, ens acostem a un dels millors restaurants de la zona: el Klim&Co, situat en un paratge sorprenent, al camí del far de Leucata, en un edifici ben original des del qual es dominen les Corberes, la plana del Rosselló i bona part del golf de Lleó. Alexandre Klimenko i la seva dona Stéphanie s’inspiren aquí en els productes locals per oferir una cuina d’alta qualitat que els ha valgut l’obtenció de quatre toques (barrets de xef) a la guia gastronòmica francesa Gault & Millau.

Klim&Co 1.JPG

L'edifici que allotja el Klim&Co rep el nom de Le Grand Cap, en referència al cap de Leucata. © ÒM

Klim&Co.JPG

Les taules del Klim&Co es disposen davant dels finestrals amb vistes de la Mediterrània. © ÒM

Al menjador amb amplis finestrals, on l’horitzó mediterrani és el gran protagonista, ens serveixen un entrant de crema Esaú servida freda amb ous de truita en caputxino; un ou escaldat semi-fred a la manera Dubarry surant dins una crema de tòfona, i espatlla de cabrit amb crosta, puré de llegums del moment i salsa pebrada. Els primers plats són servits amb un Château La Voulte-Gasparets, del massís de les Corberes, i els segons s’acompanyen amb un vi Le Pilou, de la denominació Costes Catalanes. Per postres, assaborim una combinació de poma, litxi refrescant a la llimona i coulis de xocolata blanca.

Resto Klim&Co.jpg

Els plats elaborats pel xef Alexandre Klimenko, molt ben valorats per la guia Gault & Millau. © ÒM

Per fer la digestió, la millor opció és acostar-se al castell de Salses, a l’altre costat de l’estany, i fer la visita guiada en català per la història d’aquest territori de frontera. Ara fa tretze anys que vaig visitar per primer cop aquesta fortalesa, però no deixa de sorprendre’m. Aquest castell està considerat una obra mestra de l’arquitectura militar, entre altres coses pel seu soterrament estratègic (no el veureu fins que us hi trobeu ben a prop), per la gran quantitat de passadissos laberíntics que el foraden i pel seu sistema hidràulic, avançadíssim per a l’època. Entre les històries que us explicaran hi ha una revelació sorprenent: sota les vinyes dels voltants van apareixent encara restes dels soldats; en la derrota del 19 de juliol del 1639 van morir, entre catalans i francesos, trenta mil homes!

Castell de Salses 1.JPG

La fortalesa de Salses va marcar durant segles els límits entre terres catalanes i franceses. © ÒM

Castell de Salses.JPG

Al voltant del pati d'armes s'hi disposaven les dependències dels soldats. © ÒM