Entrades amb l'etiqueta ‘patrimoni’

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM

Pels camins de la batalla de l’Ebre

dimecres, 20/11/2013

El senyor Bartolomé Uceda, nascut a Fernán-Núñez, sempre en parlava: al seu germà i al seu cunyat els van enviar a lluitar a l’Ebre (el marit de la seva germana no va tornar mai a casa). Al senyor José Mazán, natural de Còrdova, que recolzava els republicans, el van obligar a combatre en el bàndol franquista. I així tants i tants drames personals i familiars que tots hem sentit explicar. En fa més de 75 anys, de la batalla de l’Ebre. Molts dels que la van viure ja han mort, però la memòria d’aquells 115 dies tristos es manté viva a Corbera d’Ebre. ‘115 dies’ és el nom del centre d’interpretació que Corbera dedica a aquella batalla, una de les més cruentes de la cruel guerra civil, i ofereix una visió completa del conflicte amb objectes de l’època i projeccions audiovisuals. L’últim diumenge de cada mes, tots els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre organitzen jornades de portes obertes; un bon moment per arribar-s’hi.

115 dies Corbera d'Ebre.JPG

Armes i uniformes són avui peces de museu al Centre d’Interpretació 115 Dies. © Òscar Marín

Les ruïnes del poble vell de Corbera, un esquelet abandonat de la vila que va ser, s’han mantingut com a testimoni de la cruesa dels combats i els bombardejos. Ja no queda res de les tertúlies dels veïns, dels xiscles dels infants, de les anades i vingudes al mercat i al safareig. Les cases són runa i els fills, néts i besnéts d’aquells que hi habitaven, ara viuen a la part baixa del vessant. Pels carrers desdibuixats, hi trobareu lletres disperses: és l’Abecedari de la Llibertat, cada lletra realitzada per un artista diferent i vinculada al text d’un escriptor o poeta. I entre pedres silencioses i lletres mudes, al fons del conjunt, l’únic edifici que s’ha mantingut dempeus gairebé sencer és l’església barroca de Sant Pere, construïda damunt d’una antiga fortalesa de l’orde del Temple.

Corbera d'Ebre.JPG

L’església de Sant Pere domina les ruïnes. © ÒM

Corbera d'Ebre 3.0.JPG

El Poble Vell fou declarat Lloc d’Interès Històric i Bé d’Interès Cultural per la Generalitat. © ÒM

Les teulades de l’església ja no hi són, tampoc els retaules ni la decoració que en vestia els murs interiors, però la carcassa de l’edifici serveix avui de sala de concerts i de centre expositiu, gestionat pels veïns de l’Associació del Poble Vell, i acull activitats culturals com la Biennal d’Art. Quan hi entreu, demaneu veure l’àlbum de fotografies antigues del poble. Se us posarà la pell de gallina quan contempleu les imatges bucòliques d’aquell nucli de tradició agrícola, destruït ara fa 75 anys, i els somriures de la seva gent abans del desastre. I si pugeu al campanar, especialment al capvespre, tindreu una bona vista de les ruïnes. L’objectiu de l’Associació del Poble Vell és que aquest conjunt històric sigui un Monument a la Pau i que estigui connectat amb llocs similars del món, indrets que ens recorden allò de què és capaç l’ésser humà, per ajudar-nos a no repetir, a no tolerar, els mateixos errors.

Corbera d'Ebre 4.JPG

Exposició temporal a l’interior de l’església de Sant Pere. © ÒM

Corbera.jpg

Un fotògraf entre les ruïnes de Corbera d’Ebre. © ÒM

Silencis romànics al comtat de Comenge

divendres, 8/11/2013

La carretera que s’endinsa en l’Alta Garona per l’oest de la Vall d’Aran travessa un mosaic de camps i boscos verdíssims en el qual apareixen pobles amb interessants esglésies romàniques, com Saint-Geniès de Baishòs i Saint-André de Burgalais, però per trobar el veritable tresor de l’antic comtat de Comenge cal conduir uns trenta minuts més cap al nord. En una plana, entre prats i camps de pomeres, la basílica de Sant Just de Vathcrabèra (Saint-Just de Valcabrère) regala al viatger una magnífica postal, amb la catedral de Santa Maria de Sant Bertran de Comenge (Saint-Bertrand-de-Comminges) emergint poderosa en la llunyania, dalt d’un promontori. La importància d’aquest enclavament rau en la utilització de restes d’època romana en la seva construcció: sarcòfags, baix relleus, capitells, columnes, màscares teatrals romanes i inscripcions llatines apareixen aquí i allà integrades en l’edifici. Els arqueòlegs han estudiat a fons aquesta peculiaritat, i han conclòs que les restes més antigues procedeixen de la veïna ciutat romana de Lugdunum Convenarum, avui desapareguda. A la sorprenent portalada, considerada l’última obra romànica del bisbat de Comenge, ens beneeix un Crist davant la mirada atenta de quatre columnes humanes que representen diversos màrtirs cristians: Sant Just i Sant Esteve, a l’esquerra, i Sant Pastor i Santa Elena, a la dreta.

Saint Juste 1.jpg

Des de la basílica de Valcabrère tenim una bona vista de la catedral de Sant Bertran. © Òscar Marín

A només un parell de quilòmetres de Valcabrère, la catedral de Sant Bertran es presenta com una harmònica barreja d’estils sota els quals sobreviuen encara trets del segle XII, especialment al claustre. Al centre cultural i turístic Les Olivétains, just davant del monument, expliquen als visitants que el pilar dels Evangelistes que destaca de manera evident en la columnata del claustre va ser esculpit pel mateix artista que va tallar les estàtues-columnes de la portalada de Valcabrère i que els capitells historiats de l’ala oest són similars als que es conserven a la col·legiata de Sent Gaudenç (Saint-Gaudens). Aquí és fàcil traslladar-se a l’edat mitjana amb la imaginació, no solament per les pedres, també pel paisatge: només hi ha boscos i camps silenciosos més enllà del claustre.

Saint Bertrand 0.jpg

El claustre és un espai màgic dins la catedral de Sant Bertran. © ÒM 

Claustre Saint Bertrand 1.jpg

El pilar romànic dels Evangelistes, força malmès però de gran valor. © ÒM

Paisatge des del claustre 1.jpg

Un paisatge de camps i boscos envolta Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Respirem l’aire fresc i contemplem la panoràmica abans de perdre’ns pels carrerons empedrats i costeruts d’aquesta població. Aquí un petit restaurant, allà una façana amb entramat de fusta, més enllà una curiosa portalada de pedra… Val la pena fer un passeig per la vila abans de reprendre el viatge. Si voleu veure més romànic en aquesta zona, arribeu-vos fins a Sent Gaudenç. La seva col·legiata ha sofert moltes restauracions, però val la pena admirar-ne el claustre i recordar els artistes que van deixar també la seva empremta a les pedres de Sant Bertran.

Casa Saint Bertrand 1.jpg

Façana d’una casa de Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Cal Vidal fa ‘Olor de colònia’

dimecres, 9/10/2013
Cal Vidal.JPG

Els pisos es disposaven al voltant de l’església, centre “espiritual” de la colònia. © Òscar Marín

La minisèrie ‘Olor de colònia’ de TV3, basada en el llibre de Sílvia Alcàntara (Edicions 1984), s’ambienta a Cal Vidal, una de les localitzacions principals del rodatge. Cal Vidal és un testimoni molt valuós de com eren les colònies industrials del Llobregat. És un museu a l’aire lliure, fonamental per entendre com vides senceres van girar al voltant de l’aprofitament de la força de l’aigua per moure la indústria tèxtil del país. Però malgrat tot, la impressió de ruïna d’aquest conjunt històric és evident en diversos racons i l’interès que desperta saber com vivien i treballaven els seus habitants contrasta amb l’estat de conservació del recinte. Moltes de les cases que formen la colònia es van vendre a la promotora Hines, la qual volia convertir una part dels edificis en pisos i altres equipaments, amb una inversió promesa que rondava els 120 milions d’euros, però amb la crisi encara no han fet cap pas per rehabilitar el conjunt. Les zones visitables han adquirit un cert aire decadent, i també la gran fàbrica. I potser és això el que ens provoca una sensació d’afligit respecte, com la que sentim en accedir a un jaciment arqueològic, més que no pas a un museu.

Cal Vidal f.JPG

La barberia, avui tancada, era un dels serveis imprescindibles que oferia la colònia. © ÒM

Cal Vidal j.JPG

Es pot visitar un dels pisos dels treballadors, el qual es conserva tal i com era fa dècades. © ÒM

VidalOk.jpg

Quatre elements sempre presents a les cases: la ràdio, el llibre d’escola, el calendari i, com a mínim, un parell d’imatges i símbols religiosos. © ÒM

Les escenes de la sèrie ‘Olor de colònia’ es van rodar en sis colònies diferents: Cal Prat, Cal Pons, Viladomiu Nou, Cal Marçal, Cal Bassacs, Cal Cases i Cal Vidal. Però aquesta última és la colònia on està ambientada la novel·la que va inspirar el guió i és la que avui us recomano visitar. El conjunt resta gairebé intacte. Podem visitar l’antic teatre de la colònia, on avui es projecta un petit audiovisual; es pot accedir a una de les cases dels obrers, senzilla, sense gaires comoditats; podem passar per l’oficina de Caixa de Manresa, a la qual els obrers i les obreres confiaven els seus minsos estalvis; després entrem a la peixateria, buida de sons i d’olors; i allà al fons, tot caminant arribem a l’antiga fàbrica, on s’han conservat uns telers per explicar als visitants com s’hi treballava. Poc s’ho pensaven aquells que vivien i treballaven a la Colònia Vidal que algun dia casa seva sortiria en pel·lícules que es projectarien en pantalles de televisió i de cinema. Sense anar més lluny, l’escola que apareix al film Pa negre, d’Agustí Villaronga, és la de Cal Vidal, aquesta que, en entrar-hi, ens recorda els temps en què “la letra con sangre entra” i tothom havia de “hablar en cristiano”.

Cal Vidal l.JPG

L’escola Vidal, localització d’una de les escenes més emocionants de ‘Pa negre’. © ÒM

Cal Vidal g.JPG

Una de les habitacions del pis dels treballadors, a la Colònia Vidal. © ÒM

Cal Vidal i.JPG

Malgrat que les dones també treballaven, eren les encarregades d’organitzar la cuina. © ÒM

Cal Vidal e.JPG

Al rebost, avui les ampolles són buides. © ÒM

Cal Vidal h.JPG

No us penseu que les begudes amb cacau són un invent recent… © ÒM

L’univers de les colònies és fascinant, sobretot perquè ens parla d’esforç: les persones que les van crear van construir un teixit industrial importantíssim per al desenvolupament del país i les persones que hi van treballar van deixar-hi suor, llàgrimes, alegries i alguns, fins i tot, la vida. Us recomano descobrir-ho in situ. El Museu de la Colònia Vidal, a rebuf de la sèrie, ofereix visites teatralitzades basades en una adaptació mixta del guió i de la novel·la (podeu consultar-ne preus i horaris al telèfon 93 829 04 58). Tan aviat com pugueu, remunteu el Llobregat i atureu-vos en alguna d’aquestes colònies on les olors, malgrat tot o afortunadament, ja no són les que eren.

Cal Vidal fàbrica.JPG

La gran fàbrica ha adquirit un aspecte fantasmagòric amb el pas del temps. © ÒM

Cal Vidal maquinària.JPG

La monumental màquina de vapor, dins la fàbrica tèxtil. © ÒM

Cal Vidal visites.JPG

Les visites guiades inclouen l’accés a l’antiga nau de telers. © ÒM

Trepitjant el Born del 1714

dimarts, 10/09/2013

Feia temps que esperàvem l’obertura del Born Centre Cultural, després d’anys de treballs arqueològics, i ha arribat el moment. L’any passat ja vaig tenir la sort de trepitjar l’espai mentre els arqueòlegs hi treballaven, tot un privilegi, perquè es tracta d’un jaciment singular, únic a Europa per les seves dimensions, excepcional per l’òptim estat de conservació de les ruïnes, un espai que permet fer un retrat minuciós de la vida quotidiana a Barcelona entre els segles XIV i XVIII i ens submergeix en les restes visibles de la ciutat enderrocada per les tropes de Felip V l’any 1714.

Centre Cultural Born 6.jpg

El jaciment del Born durant els treballs arqueològics. © Òscar Marín

Centre Cultural Born 1.JPG

La visita permet trepitjar els antics carrers del Born, avui desenterrats. © ÒM

En sabem fins i tot els noms de les places i dels carrers, abans enterrats, pels quals ara es pot tornar a passejar: el carrer dels Corders de Viola, el dels Xuclés, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres, el de Bonaire, la plaça del Mercat, el Rec Comtal… També es coneixen els oficis que s’hi practicaven i les persones que vivien en la cinquantena de cases enderrocades. Es té constància de la taverna dels Colomer, de l’adrogueria Duran, de l’hostal de l’Alba… Precisament, l’artista Frederic Perers va penjar als balcons que envolten el Born Centre Cultural diverses lones amb els cognoms de les famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys, aquelles que van ser expropiades i obligades a enderrocar les seves llars abans de marxar.

Cognoms famílies Born.jpg

Entre reivindicacions veïnals, els cognoms dels qui vivien al Born al 1714. © Montse Angulo

Centre Cultural Born 8.JPG

Des de la plataforma superior es pot distingir el traçat de l'antic Born. © ÒM

Una exposició permanent, “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”, explica com era aquella “zona zero” de la Barcelona humiliada per les tropes borbòniques i resumeix la importància de les troballes, amb una gran mostra de peces que ens descriuen clarament com era el dia a dia dels veïns i comerciants de la zona. Al costat, la col·lecció temporal “Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714” fa un repàs d’aquell moment històric amb muntatges audiovisuals i objectes emblemàtics com la bandera restaurada de Santa Eulàlia, penó que el conseller en cap Rafael Casanova va enarborar l’11 de setembre de 1714, a les 7 h, en el contraatac al terraplè de la muralla situat entre Jonqueres i el Portal Nou. I tot això, el jaciment i les exposicions, dins la monumental estructura de ferro del magnífic mercat del segle XIX.

Centre Cultural Born 5.JPG

Treballs arqueològics sota l'antic mercat de ferro. © ÒM

Centre Cultural Born 2.JPG

Fragments de plats, rajoles i estris de cuina trobats al jaciment. © Òscar Marín

No us perdeu aquesta visita excepcional. Després d’una Diada irrepetible, la visita al Born resultarà un bon estímul per a tots aquells que estimen la història de Catalunya i una descoberta per a qui encara no la conegui prou bé.

Centre Cultural Born 7.jpg

‘Tour’ empordanès pels Petits Grans Hotels

dimarts, 9/07/2013

Dels Petits Grans Hotels de Catalunya us n’he parlat en altres articles, i us puc assegurar que són la mena d’hotels que m’agraden: petits (no tenen més de 15 habitacions), decorats amb encant, el tracte hi és especialment atent (són gestionats en molts casos pels membres d’una mateixa família) i els àpats hi són una experiència molt destacable. Fa unes setmanes vaig fer un ‘tour’ pel Baix Empordà, des de Peratallada fins a Sant Antoni de Calonge, amb parada i fonda en alguns d’aquests establiments.

Hotel Cluc.JPG

La recepció de l’Hotel Cluc, a l’antiga casa indiana de Can Pallí. © Òscar Marín

Al nucli antic de Begur hi ha dos hotels molt recomanables. El primer és el Cluc, un establiment inaugurat l’any 2012, petit, però molt interessant. Ocupa una antiga casa indiana, coneguda amb el nom de Can Pallí, on va viure de lloguer la família del poeta Joan Vinyoli fins l’any 1958. Sempre dic que als allotjaments amb encant no els calen moltes estrelles. L’encant no sempre es mesura en metres quadrats, ni en el nombre de serveis que ofereix un hotel. I el Cluc, d’encant en té molt. Les seves dotze habitacions són senzilles i agradables, totes decorades amb frases fetes que remeten al descans; el tracte és immillorable, i la ubicació és molt convenient per a qui vulgui descobrir el nucli antic de Begur. Per cert, sabíeu que “cluc” és el nom que rep una migdiada curta en aquesta zona de l’Empordà?

Hotel Cluc 1.JPG

Frases fetes catalanes decoren avui la casa on va viure el poeta Joan Vinyoli. © ÒM

Hotel Cluc 2.JPG

Al pati interior de l’Hotel Cluc hi ha una galeria on se serveixen els esmorzars. © ÒM

Molt a prop hi ha l’Hotel Clàssic, una altra joia dels Petits Grans Hotels. Aquest és un establiment situat també en un edifici històric, una antiga casa indiana del 1857 que ha conservat pocs però interessants detalls originals, com els frescos que decoren l’habitació 1857. El passat se’ns revela aquí en els números de les habitacions, que són anys decisius en la història de la casa. Malgrat que l’hotel no es va inaugurar fins l’any 2010, la família ja hi tenia des del 1991 un conegut bar (avui ocupa l’espai el restaurant Es Castell-Can Maurici). Un altre any important és el 1907, data de naixement de l’àvia del propietari, la qual amb 106 anys és la persona més gran de Begur (ja llogava habitacions a casa seva fa moltes dècades). A banda de la història i l’encant, el descans està assegurat gràcies als matalassos de fibres naturals i a la possibilitat d’elecció del tipus de coixí.

Hotel Clàssic 1.JPG

L’habitació 1857 de l’Hotel Clàssic conserva els frescos del que fou el saló de la casa. © ÒM

Hotel Clàssic 2.JPG

Una de les habitacions amb terrassa, en les quals la pedra dels murs s’ha deixat a la vista. © ÒM

Si us endinseu en l’Empordanet des de Begur (abans no us oblideu de fer una visita a la platja de sa Tuna), arribareu al poble de Regencós, un tranquil nucli en el qual destaca l’Hotel del Teatre. L’hotel es troba en una casa de poble del segle XVIII totalment restaurada i les habitacions (quatre tipus suite i dues de dobles) transmeten serenitat, tant pels tons clars com per la simplicitat de la decoració. El nom de l’hotel li ve de l’edifici que hi ha just davant, que avui es fa servir com a restaurant de l’allotjament, però que fa dècades fou el teatre de la població (encara s’hi pot veure l’escenari). A l’exterior hi ha un jardí deliciós reservat per als clients, en el qual s’ha conservat com a piscina l’antic rentador de teules. I ben a prop, a l’antiga rectoria, s’hi han inaugurat fa pocs mesos uns apartaments molt recomanables si es viatja amb la família.

Regencós.JPG

Jardins de l’hotel del Teatre, amb una vista privilegiada de Regencós. © ÒM

Hotel del Teatre.JPG

Colors clars i mobiliari de fusta a les habitacions de l’Hotel del Teatre. © ÒM

A la vora hi ha el màgic nucli medieval de Peratallada, i al bell mig del poble hi trobem El Cau del Papibou (sabíeu que “papibou” és el nom que reben els capgrossos en aquesta zona?). El projecte es remunta a l’any 1997, quan l’Enric i la seva neboda Núria van obrir el restaurant de la planta baixa, on actualment es poden assaborir unes quaranta tapes delicioses, com ara les gambes a la mel. Com que en aquells temps, al castell de Peratallada s’hi feien casaments, van pensar en oferir habitacions per a tots aquells convidats que arribaven i es quedaven a dormir a l’Empordà. Va coincidir que a l’Enric el van fer fora de la companyia on havia treballat molts anys, així que l’obertura de l’hotel, l’any 2003, va ser una bona iniciativa. Avui l’allotjament el gestionen la Prabha i la Maria, però l’Enric, que viu al pis de dalt, els dóna bons consells en el dia a dia. A banda de l’encant de les habitacions, agraireu l’amabilitat del personal, us tractaran com un membre més de la família, us recomanaran els millors racons d’un Empordanet que coneixen a la perfecció, us oferiran una beguda mentre converseu, resoldran tots els vostres dubtes… Per cert, les begudes del minibar són de franc!

El Cau del Papibou.JPG

El Cau del Papibou, un refugi acollidor en un poble deliciós. © ÒM

Papibou habitació.JPG

En cada habitació del Cau del Papibou hi predomina una gama de colors diferent. © ÒM

I per culminar aquest circuit a través d’alguns Petits Grans Hotels de Catalunya, un bon sopar al Mas Falet de Sant Antoni de Calonge em va semblar una bona manera de posar punt i final a l’escapada. Aquesta antiga masia va ser convertida fa tan sols un any en un hotel d’onze habitacions. A l’ampli jardí hi han instal·lat, a més, quatre bungalous i un gran auditori que vol acollir concerts i altres esdeveniments. Però centrem-nos en el sopar, preparat pel xef francès Marc Abramovici. Primer, l’aperitiu del dia, en aquest cas un paté casolà de campanya amb festucs. Tot seguit, una amanida de salmó marinat amb cítrics i gelat de tomàquet. Després, un deliciós ravioli de llamàntol amb salsa de safrà i, com a últim plat, un magret d’ànec amb salsa de fruits vermells en el qual la dolçor de gerds i móres acompanya a la perfecció una carn ben tendra. Com a vi vaig escollir un Oliver Conti del 2003, de la DO Empordà (un vi complex, elegant, però amb un toc afruitat), tot recordant els bons moments passats a les seves vinyes. I no ens oblidem de les postres: una sopa freda de pinya i gelat de coco. Després d’anotar totes les impressions a la meva Moleskine, vaig pujar a l’habitació a descansar. Cinc hotels i, en cada hotel, tantes històries…

Mas Falet.JPG

El Mas Falet, del segle XVII, domina el monticle del Collet, a Sant Antoni de Calonge. © ÒM

Mas Falet habitació.JPG

La suite del Mas Falet on vaig dormir després d’un sopar excel·lent. © ÒM

Sopar Mas Falet.JPG

Magret d’ànec amb salsa de fruits vermells acompanyat per un Oliver Conti 2003. © ÒM

Nits d’història i llegenda al barri Gòtic

dimarts, 5/03/2013
Requesens 1.JPG

El pati del palau Requesens de nit. © Òscar Marín

De les moltes propostes originals que convida a fer Barcelona, una de les que recordareu, perquè no és com les altres, és aquest viatge en el temps al cor del barri Gòtic. Les Nits d’història i llegenda conjuguen plaer gastronòmic i coneixement històric. Tot comença al capvespre, per obrir la gana, amb una visita guiada per la història del nucli medieval de la ciutat. Hem quedat a les 19.45 h al palau Requesens, on soparem, per començar la ruta que ens descobrirà l’altra cara del barri de Sant Just, les històries que s’hi vivien de portes endins en els palaus i cases nobles. Després d’esperar que arribin tots els inscrits, amb una copa de cava per fer més agradable la contemplació del pati, la Leila, la nostra guia anglo-mallorquina, ens explica que la casa dels Requesens fou l’edifici residencial més gran de la Barcelona medieval; ens revela diverses històries de la plaça de Sant Just, de l’església que s’hi aixeca, de la font més antiga de la ciutat; ens descobreix el carrer Lledó seguint les restes amagades de la muralla romana fins arribar a la plaça dels Traginers. Acabem la ruta visitant l’interior del palau Requesens, seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres. Les estances s’han modificat molt, però és interessant accedir a la galeria que forma part de l’antiga muralla de la ciutat, la qual fou devorada pels palaus que en van aprofitar les pedres.

Requesens 3.JPG

Llenç i torre de la muralla a la plaça dels Traginers. © ÒM

Requesens 4.JPG

Elisabet de Requesens, pintada per Sanzio, ens mira des de la finestra del palau. © ÒM

La ruta dura poc menys d’una hora. Hem caminat força i és hora d’entaular-se al Tinellet del palau Requesens, que van ser les quadres de la casa. El menú que ens han preparat s’inspira en el receptari català del segle XIV, una cuina refinada que ens ha arribat gràcies a obres com el Llibre del Sent Soví, del 1324. A taula ens hi trobem, en seure, un bol de fruita. Cal recordar que els àpats de l’edat mitjana començaven pel que avui considerem les postres. Per poder tastar i valorar tots els plats, hem demanat dos menús diferents: el menú de la Virreina i el menú vegetarià. El primer comença amb un milfulles d’albergínia i pollastre amb salsa de mel, una recepta lleugera que recupera la tradició medieval de mesclar salat i dolç en el mateix plat. El jarret de vedella que ens serveixen de segon té un acompanyament de mitja poma dolça, tres grills de taronja i uns pals de canyella. Per postres, un pastís emborratxat amb sopa d’ametlles. El menú vegetarià és força més simple. La suculenta amanida de codony amb poma confitada i vinagreta de pinyons i ametlles ve seguida d’una discreta graellada de verdures servides amb una gustosa salsa que dóna vida al plat. Per postres, una macedònia de fruites de temporada i del bosc. El vi negre que ens ofereixen és un Xènius del Penedès.

Menu.jpg

Menú de la Virreina: fruita, milfulles d'albergínia, jarret de vedella i pastís. © ÒM

Requesens.jpg

Plats principals del menú vegetarià: amanida de codony amb poma i graellada de verdures. © ÒM

En acabar el sopar, la Leila ens fa una interessant xerrada. Pensava que ens parlaria de com eren els àpats en època medieval, tal com estava previst al web del palau Requesens per al dia 2 de març, però aquest cop se’ns explica com va ser el creixement de Barcelona entre els segles XIII i XIV, un tema no menys interessant. Si coneixeu altres propostes de Sternalia, com per exemple els Sopars amb Estrelles a l’Observatori Fabra, us podeu fer una idea de la qualitat d’aquest paquet medieval. Hi he trobat a faltar, però, la mà experta del xef de Laie, en David Agut, que brilla al Cafè de la Pedrera i que l’any passat es va encarregar del menú de les Nits del palau Requesens. Enguany als segons plats els falta un punt de lluminositat en la combinació de sabors, però aquest paquet medieval no deixa de ser un bon regal per submergir-se en la Barcelona del passat. Podeu reservar l’activitat a través del formulari en línia o trucant al telèfon 93 327 01 25.

Requesens 2.JPG

El sopar se serveix al Tinellet del palau Requesens, les antigues quadres. © ÒM

Un dinar excepcional al Cafè de la Pedrera

dimarts, 18/12/2012
Cafè Pedrera 1.jpg

El Cafè de la Pedrera recupera l’esperit dels antics cafès europeus. © Òscar Marín

Al Cafè Central de Viena vaig descobrir-hi l’essència dels grans cafès europeus: una taula, un bon cafè, un diari i una finestra. L’aurèola del pas d’algun mite, escriptor, poeta, pintor o filòsof completa l’experiència. Els 4 Gats ha conservat, en part, a Barcelona la màgia de la fonda freqüentada per artistes burgesos, però és a la Pedrera on aquest esperit se’ns representa més viu que mai. I és curiós, perquè el Cafè de la Pedrera (creat pel grup Laie amb l’assessorament de la Fundació Alícia) no té una gran història, de fet és un espai de nova creació, va néixer l’estiu del 2012, però la sensació quan s’hi arriba és que podria haver estat així fa cent anys. El saló on s’ubica, a l’entresòl de la majestuosa Casa Milà, en la que fou sala d’exposicions Jujol, recupera el millor de la tradició dels elegants cafès europeus en un entorn singular. L’embolcall és impecable: els sostres ondulats de Gaudí, unes fotografies antigues de la ciutat, uns finestrals oberts al Passeig de Gràcia i unes tauletes típiques de cafè parisenc. Però l’aparador no ho és tot. L’oferta gastronòmica d’aquest espai és d’una gran qualitat, amb plats cuidats fins l’últim detall. Receptes recuperades de cuiners i gastrònoms del segle XIX com Ignasi Domènech o Auguste Escoffier es combinen amb les antigues maneres de servir el menjar (a la russa, és a dir, emplatant directament a taula) i la voluntat de ser fidels a una cuina de Km 0 amb productes de temporada, en un anar i venir entre la tradició i la modernitat. Ens ho explica el xef David Agut, qui assegura que l’espai es manté viu tot el dia, de 9 a 24 hores, oferint esmorzars, dinars, berenars i sopars. A banda de servir molts cafès, al Cafè de la Pedrera hi tenen bona sortida el pollastre farcit amb prunes i la crema catalana, plats emblemàtics de la nostra tradició culinària. El que avui tastem, però, és un menú degustació ben especial.

Cafè Pedrera2.JPG

Entrants amb embotits, formatges i verdures de proximitat. © ÒM

Cafè Pedrera 3.JPG

L’excel·lent gaspatxo de llamàntol és servit a la russa, emplatat a taula. © ÒM

Comencem amb uns entrants servits sobre un mirall que reflecteix el sostre ondulat de la sala: pa de coca de vidre amb tomàquet, embotits de Sagàs, anxoves de l’Escala, formatges artesans dels afinadors de Caseus, escalivada, salmó fumat amb allioli d’abadejo i uns tomàquets cirerols del Prat. Tot seguit rebem amb una ovació continguda el gaspatxo de llamàntol com el feien al Bulli, probablement el millor gaspatxo que haguem tastat mai. Mmmm… L’arròs melós de ceps, carbassa i tòfona, un tast de pop amb tomàquet i allioli sobre un llit de patata, i un magnífic caneló “a la barcelonina” enlluernen les papil·les gustatives abans de l’arribada de dos plats ben tradicionals: el pollastre farcit amb prunes i les mandonguilles amb pèsols i sípia sofregides amb la melsa de la sípia fresca, una deliciosa herència de la Barcelona romana. Per postres, una selecció de dolços presidida per un saborós recuit de drap de Fonteta i unes cremes catalanes. Finalment, un cafè servit amb un got d’aigua al costat, com encara es fa en els bons cafès europeus. No és un dinar per gaudir cada dia, però una ocasió especial mereix un àpat relaxat, amb una generosa sobretaula, a l’esplèndid Cafè de la Pedrera.

Cafè Pedrera 4.JPG

El deliciós pop amb tomàquet i allioli presentat sobre un llit de patata. © ÒM

Cafè Pedrera 5.jpg

El pollastre farcit amb prunes també és servit directament a taula. © ÒM

Cafè Pedrera 6.JPG

Selecció de postres: recuit de Fonteta, crema catalana, neules i fruita del temps. © ÒM

Un tast de romànic a la Val d’Aran

divendres, 23/11/2012
Unha.jpg

Vista del poble d’Unha amb l’església de Santa Eulària. © Òscar Marín

Hi ha pocs estils tan sorprenents com el romànic. En silenci, les pedres i els frescos parlen: apòstols de gest rígid, àngels immortals, monstres terribles amb dents esmolades, pecadors d’ulls aterrits… Emergeixen dels absis i dels capitells per sorprendre el viatger que s’hi acosta amb la mirada encuriosida. La Val d’Aran és un dels territoris que conserven un romànic més imponent. Seguim el Camin Reiau, a peu o amb bici, per gaudir dels sons i dels colors del paisatge i d’un patrimoni fascinant. Aquest és l’antic camí que va ser durant molts segles la via principal de comunicació entre els pobles de la vall. En la ruta hi trobem esglésies romàniques com Santa Eulària d’Unha, petita, però que conserva un munt de pintures que no van ser descobertes fins als anys noranta. Estaven amagades darrere d’un retaule barroc. Més tard s’hi van trobar uns frescos gòtics molt valuosos que representen escenes del Nou Testament, com el petó de Judes o la flagel·lació de Crist, i fa un parell d’estius, al 2010, s’hi van descobrir a sota d’una capa de calç unes altres pintures del segle XII, que en aquest cas estaven força malmeses. Sortint del poble d’Unha seguim pel Camin Reiau, que circula paral·lel a la carretera, i pedalant entre els camps arribem fins a l’església de Sant Andrèu de Salardú, que és una de les més importants i que també tenia guardades unes pintures que es van descobrir quan es va retirar una capa de calç. Els frescos són renaixentistes i estan considerats els millors de tot l’Aran. I a més a més, a l’altar major hi ha el Crist de Salardú, del segle XII, que és com una mena de Moreneta pels aranesos.

Sant Andreu.jpg

El robust campanar de Sant Andrèu de Salardú. © ÒM

Salardú.JPG

Els frescos de Salardú van ser restaurats amb cura fa pocs anys. © Òscar Marín

A poc a poc, arribarem fins al poble d’Arties, on hi ha l’església romànica de Santa Maria, que és del segle XII, però que té un campanar gòtic i uns frescos del segle XV molt impactants, amb dracs que mengen pecadors i dimonis que cuinen homes i dones en grans olles d’aigua bullent. L’església ha estrenat restauració aquesta tardor. S’hi ha canviat el paviment i s’ha renovat la calefacció, s’ha restaurat la finestra gòtica de la portada sud i s’ha rehabilitat el cor de fusta i la balconada interior. També les pintures murals de les voltes han estat restaurades. Són conscients que el romànic és un dels atractius que farà que els turistes no deixin de venir a la Val d’Aran, sigui hivern o estiu, malgrat els molts quilòmetres que la separen dels grans nuclis urbans del país.

Arties.jpg

Els magnífics frescos de Santa Maria d’Arties. © Òscar Marín

Jazz entre les xemeneies de Gaudí

dijous, 19/07/2012
Jazz Pedrera.JPG

El músic Benjamin Herman durant una actuació a la Pedrera. © Òscar Marín

El terrat de la Pedrera no és cap secret, el visiten milers de persones cada dia, el fotografien centenars de càmeres cada hora, però no és tan habitual caminar-hi de nit, seure en un dels graons i escoltar a pocs metres el piano d’un mestre del jazz com Ignasi Terraza o la calidesa del  saxo de Benjamin Herman. Això sí que és un plaer. Per això les nits de jazz a la Pedrera (els dijous, divendres i dissabtes de juliol, agost i setembre) són una de les propostes culturals més atractives de l’estiu barceloní. Us recomano arribar-hi d’hora, cap a les 21.30 h. Hi assisteixen moltes persones, només dos ascensors donen accés al terrat i es forma una petita cua que es pot evitar amb una mica de previsió. A més, si arribeu amb temps passejareu tranquil·lament pel terrat i gaudireu de les vistes de Barcelona, tot amb una copa de cava a la mà (inclosa en el preu de l’entrada). A les 22 h, la música comença a ressonar pel pati de llum ondulat de l’edifici modernista.

La Pedrera.JPG

El pati de llum modernista vist des del terrat il·luminat al capvespre. © ÒM

Els visitants emmudeixen sota la mirada atenta de les xemeneies-guerrers, vestides de gala amb llums que els atorguen encara més protagonisme. Alguns són barcelonins, d’altres són turistes arribats de lluny, tots han coincidit a compartir una nit diferent en un indret peculiar. A ritme de jazz, la vista adverteix els senyals que marquen els límits de la ciutat. Enllà, uns feixos delaten la presència de Montjuïc, dues torres bessones assenyalen la direcció del mar, els llums vermells de tres xemeneies gegantines vigilen la frontera del Besòs… Aquí, en el particular jardí enrajolat de Gaudí, un solo de contrabaix, un somriure còmplice, un petó amb gust de cava, transformen la nit en un record especial.

Jazz La Pedrera.JPG

Una parella gaudeix de l’original concert. © ÒM

Si us ha agradat aquesta experiència, us recomano que llegiu el post ‘Quin gust tenes les estrelles?‘.

Jazz a la Pedrera.JPG

Els graons es converteixen en seients d’un auditori refrescant. © ÒM