Entrades amb l'etiqueta ‘patrimoni’

Així vam ressuscitar Francesc de Papiol

dilluns, 7/05/2012

Diumenge 6 de maig, l’equip de redacció del DESCOBRIR vam recollir el premi Eugeni Molero de periodisme imprès pel dossier ‘Garraf romàntic’, publicat al desembre del 2012. L’objectiu del reportatge era posar en valor un patrimoni magnífic i encara poc conegut del nostre país. Però no volíem presentar una simple descripció del patrimoni existent. Preteníem trobar un enfoc original. Durant el consell de redacció per donar forma al dossier va sorgir, entre d’altres, una idea que podria sonar extravagant: fer reviure el senyor Papiol, el fundador de la casa romàntica més emblemàtica del Garraf, i dedicar-li un dels articles. Volíem retornar-li la vida per entendre com era el seu dia a dia, volíem recrear els racons de la seva residència majestuosa tal com els va deixar.

Papiol0.JPG

El despatx del senyor Papiol fotografiat per al dossier 'Garraf romàntic'. © Òscar Marín

Ressuscitar algú que porta gairebé dos-cents anys mort no és fàcil. Cal submergir-se en la història per reproduir-ne els detalls, cal buscar algú que se li assembli, vestir-lo d’acord amb l’època i fer-lo caminar per les estances de la mansió. Ara per ara, aquesta és l’única manera de ressuscitar un personatge històric. I així ho vam fer. Amb el suport de l’equip del Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova i la Geltrú, vam buscar els models més adients. Amb el poc pressupost de què disposàvem vam llogar el vestuari que corresponia a la categoria de cada personatge. Consultant la informació disponible, vam recrear escenes del dia a dia del noble vilanoví al llarg d’una jornada d’hivern. I amb el fotògraf Òscar Rodbag, autor de les imatges del reportatge, vam fer una apassionant sessió de fotos amb els actors, de la qual us adjunto alguns moments.

Papiol1.JPG

El fotògraf Òscar Rodbag retrata un Francesc de Papiol fictici a Can Papiol. © ÒM

Papiol2.JPG

El senyor Papiol es vestia a l'alcova, assistit per l'ajudant de cambra. © ÒM

No cal dir que us recomano visitar el Museu Romàntic Can Papiol de Vilanova, que ofereix visites guiades els divendres i dissabtes de 10 a 13 h i de 16 a 18 h, i els diumenges de 10 a 14 h. És un dels millors testimonis de com vivien les classes benestants a la Catalunya de principis del segle XIX. I aprofito per recomanar-vos que fullegeu el número de gener del DESCOBRIR, on trobareu fotografies i textos exclusius que us faran somiar en els temps en què el Garraf va viure un esplendor sense precedents.

Papiol3.JPG

La cuinera prepara la xocolata desfeta, l'esmorzar preferit de les classes benestants. © ÒM

Papiol4.JPG

El gran saló de ball de Can Papiol ens recorda palaus com el de Versalles. © ÒM

Papiol5.JPG

El graner de la casa, un dels espais que finalment no van aparèixer al reportatge. © ÒM

Tarragona, vacances a la romana

dimarts, 14/02/2012
Amfiteatre.jpg

L'amfiteatre de Tarragona vist des de les escales que baixen al Miracle. © Òscar Marín

Em veig a mi mateix, encara un nen, baixant les escales que porten a la platja del Miracle, observant el gran amfiteatre sense entendre per què aquell trencaclosques de pedres té una aparença tan polsosa i desolada. La mar es manté plana, però el talús és pronunciat i temo aventurar-me dins l’aigua. Després torno a enfilar les escales que porten fins als carrers on fa molts segles s’estenia l’arena del circ romà. No és un record com un altre. Haver jugat a la platja que presideix l’amfiteatre i dormit al barri que cobreix part del pretori i del circ fa més viu el convenciment que els romans que van fundar Tàrraco van ser savis conqueridors. Van triar una costa brillant i fructífera amb platges orientades al sol naixent, per construir la seva principal base militar a Hispània. En realitat, els emperadors no venien a Tarragona a intrigar o a lluitar: venien a descansar, com va fer August vers el 26 aC. El poeta Luci Anneu la va descriure com “la ciutat més agradable i estimada per al descans”.

Circ nito.jpg

La capçalera del circ romà des de la torre del Pretori, seu del Museu d'Història. © Nito /Shutterstock

D’aquells temps en queden les restes d’un amfiteatre amb vistes al mar —on el rugit de les onades ens retorna la memòria dels animals que devoraven cristians a l’arena— i les ruïnes d’un circ monumental, amb capacitat per a trenta mil espectadors, que presenta la capçalera més ben conservada del món i amaga gran part de la seva estructura sota de les cases que envolten la plaça de la Font. Un periodista extremeny em comentava fa un temps, mentre caminàvem per la ciutat, que les ruïnes de Tàrraco estaven molt fragmentades. “En Mérida se conservan mucho mejor”. D’acord, a Tarragona bona part de les restes imperials van quedar mig ocultes sota casals, places i avingudes que van difuminar el perfil clàssic de la ciutat. Un passeig pels carrers de la Part Alta ens descobrirà les pedres caigudes del Fòrum Provincial, que fou la plaça pública més gran de l’Imperi, i fins i tot s’ha trobat part del temple romà a la catedral. Sota la ciutat medieval i moderna batega encara el seu cor clàssic, i cada vegada que s’obre una rasa apareixen tresors nous, molts dels quals es poden veure al Museu Nacional Arqueològic, un espai de conservació ideal per entendre l’origen de la romanització de la Península.

Pont Diable Lagui.jpg

L'aqüeducte de les Ferreres, conegut com a Pont del Diable. © Lagui / Shutterstock

Tant el Museu com el fòrum i el circ (pilars de l’antiga Tàrraco) estan protegits per les muralles, el monument més antic i més ben conservat de la capital, que va ser construïda amb blocs de pedra, extreta de la pedrera del Mèdol, a nou quilòmetres. Aquesta pedrera és un dels molts llegats romans que s’han conservat al voltant de la metròpoli primitiva. Acostar-nos fins a l’aqüeducte del segle I dC anomenat Pont del Diable ens permetrà entendre per què l’enginyeria romana estava avançada al seu temps (hi havia qui pensava que era obra del mateix dimoni). També fora de la ciutat s’ha conservat part de la luxosa vil·la dels Munts, a Altafulla, que va ser una residència de camp de nobles, així com la vil·la de Centcelles de Constantí, famosa pels seus mosaics. I si s’entra a Tarragona per l’N-340, s’ensopega amb l’impressionant Arc de Berà, erigit en plena Via Augusta al segle I aC, i poc després amb la Torre dels Escipions, un edifici funerari que veu passar per davant milers d’automòbils cada dia. Alguns d’aquests cotxes transporten visitants d’un dia, d’altres viatgers de cap de setmana, però el millor és quedar-se a Tarragona uns mesos, com va fer l’emperador August, amb prou temps per descobrir les joies menys tangibles de la ciutat. I si no podeu passar-hi unes vacances, escapeu-vos-hi algun dia entre el 17 i el 27 de maig, durant les jornades ‘Tarraco Viva’, quan la ciutat somia en allò que va ser.

TarracoViva.jpg

Al festival Tarraco Viva s'hi fan, entre d'altres actes, exhibicions de guerrers. © Òscar Marín

 

Els colors del retaule de Rubió

dimarts, 19/04/2011

El dia que vaig visitar el parc eòlic de Rubió (el més gran de Catalunya) perquè m’expliquessin com es recollia l’energia generada per aquella trentena de gegants, vaig aprofitar per acostar-me fins a l’església d’aquest poble de l’Anoia. M’havien assegurat que s’hi custodiava un retaule de gran valor artístic. El temple es troba just davant del restaurant El Castell de Rubió i he d’admetre que vaig donar prioritat a la ingesta d’una selecció de suculents plats de la terra abans de demanar al senyor Antonio, ja amb la panxa plena, la clau de l’església. Si hi passeu a dinar o a esmorzar, ell us oferirà de bon grat una visita a l’interior de l’edifici medieval. Vist des de fora, el temple és un robust cub de pedra amb un estret campanar que té l’aire d’un far escapçat. Però aquest edifici gran i auster guarda un tresor: una de les obres pictòriques més rellevants de l’art gòtic català. No deixa de sorprendre que el retaule de Rubió (segle XIV) restés durant dècades al marge dels itineraris de la pintura gòtica catalana. De fet, no és una obra gaire coneguda pel gran públic.

Retaule.jpg

El retaule, obra del Mestre de Rubió, data del segle XIV però va ser restaurat al segle XX. © Òscar Marín

El primer que crida l’atenció quan accedim a l’interior de l’església és la brillantor dels colors vius del retaule, recuperats després d’una intensa restauració. Com veureu, el retaule està dedicat a la Verge i al centre s’hi observa Jesús posant sobre el cap de Maria una corona d’or, amb tot d’àngels presidint l’escena. També s’hi representen l’adoració de Jesús per part de pastors i dels Tres Reis d’Orient, i la Verge asseguda en un tron i envoltada pels dotze apòstols agenollats. A la part inferior s’hi disposen les escenes de dolor : la traïció de Judes, la flagel·lació de Jesús, el Via Crucis, el davallament de la creu… La calma de l’indret, l’austeritat de l’església fortificada i la gran qualitat de les pintures del Mestre de Rubió mereixen una visita. Els diumenges, d’11 a 13h, l’església obre perquè s’hi fa missa. Si no us agrada escoltar sermons, l’Ajuntament també us pot facilitar l’entrada a l’església prèvia reserva. Si passeu per Rubió, no oblideu admirar els colors del retaule.

Rubió 1.JPG

Els molins del parc eòlic formen part del paisatge que envolta el poble de Rubió. © ÒM

Estiuejar al monestir de Sant Benet

dijous, 27/01/2011
Món St Benet 1.jpg

Una de les sales modernistes de la residència d'estiu dels Casas. © ÒM

La família del pintor Ramon Casas va comprar el monestir romànic de Sant Benet de Bages a principis del segle XX. Estava en ruïnes i van convertir-lo en el seu refugi d’estiueig. Eren rics burgesos que es podien permetre excentricitats com aquesta, i els n’hem de donar les gràcies, perquè van recuperar un edifici religiós de gran valor artístic que havia estat espoliat i oblidat durant dècades. Al llarg d’un quants anys hi van anar portant mobles i obres d’art, donant a la seva residència d’estiu un aire romàntic i envoltant-la d’un agradable jardí. Un bon exemple de reciclatge immobiliari.

Una part de la visita a l’actual complex de Món St Benet se centra en la història dels Casas, especialment en la vida del reconegut pintor. Les estances i passadissos que van ocupar a partir dels anys vint s’han restaurat i teatralitzat amb jocs de llum i projeccions audiovisuals, de manera que es pot seguir un itinerari amè per la història de l’edifici i de la família. Cal destacar la banda sonora d’inspiració modernista creada expressament per Francesc Gener (si us agrada, podreu comprar el disc a la botiga del museu).

L’altra part de la visita (que es pot fer per separat o abans de l’itinerari modernista) és a l’església dessacralitzada del monestir. Allà se’ns explica la història de Sant Benet a través d’un vídeo i se’ns descriu com es va fundar el monestir i com hi vivien els monjos fins a la desamortització, l’any 1835. M’han dit que encara hi ha algun visitant que pregunta si el senyor que apareix i desapareix a l’altar és un actor de carn i ossos; no és un joc de màgia, és una projecció en tres dimensions. Tot seguit, entrareu a la cripta, passejareu pel claustre i descobrireu la història que amaguen el celler i les galeries monàstiques. La visita als dos espais (el medieval i el romàntic), costa 14,90 euros i us ocuparà tot el matí. Si voleu passar-hi la resta del dia, podeu dinar al restaurant i acostar-vos a descobrir la Fundació Alícia, un espai de recerca científica i gastronòmica liderat pel cuiner Ferran Adrià on podreu fer divertits tallers relacionats amb la percepció a través dels sentits.

Món St Benet 2.jpg

L'església del monestir va ser construïda cap a finals del segle XII. © ÒM

El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM

El record més exclusiu de Sitges

dilluns, 9/08/2010
Palau Maricel.JPG

Un turista fotografia la façana neomedieval del Palau Maricel. © ÒM

Tots els turistes que fan estada a Sitges en guarden, més o menys, els mateixos records: una fotografia del baluard, una visita al Palau Maricel o al Cau Ferrat, un dinar al passeig de la Ribera, una nit de ball al carrer del Pecat… Però hi ha un record reservat a uns pocs privilegiats: un cep de malvasia. La malvasia és un tipus de raïm molt peculiar del qual només sobreviuen uns centenars de ceps a Sitges. Representen un dels signes d’identitat més valuosos de la vila i amb ells es fa un excel·lent vi dolç que, ara per ara, assegura la pervivència del cultiu. L’Hospital de Sant Joan Baptista, propietari de les vinyes de malvasia de la vila, ens ofereix apadrinar un dels 684 ceps que s’han plantat recentment en els seus terrenys. L’apadrinament, obert a qualsevol persona, dóna dret (per 30€) a un diploma acreditatiu, un plànol on s’indica la localització del cep i una fotografia d’aquest quan compleixi tres anys i doni el primer most, a banda del sentiment de ser padrí d’un trosset de la història de Sitges. Fins ara se n’han apadrinat més d’un centenar.

Vinya_vella.JPG

Vinyes de malvasia als terrenys de l'Hospital de Sant Joan Baptista.

La vinya que es va plantar fa pocs mesos als terrenys de l’Hospital de Sant Joan Baptista és l’única que hi ha dins el nucli urbà. La vinya original (de la qual s’han extret els empelts per a la nova vinya) es troba a l’Aiguadolç, a tocar de la carretera de les costes de Garraf, i fou un llegat de Manuel Llopis, l’últim hereu d’una rica casa pairal sitgetana. Amb el fruit d’aquestes vinyes s’han elaborat en els darrers anys tres productes: la Malvasia Dolça, la Malvasia Seca i el vi Blanc Subur. “Però per degustar la malvasia de la nova vinya”, m’explica en Roland Sierra, administrador de l’Hospital, “caldrà esperar, com a mínim, set anys”. Es calcula que els ceps joves donaran el primer most d’aquí a tres o quatre anys, i el vi haurà de reposar a la bóta quatre anys més. Caldrà tenir paciència, el més bo es fa esperar.

Un castell ‘chill-out’ a l’Empordà

divendres, 4/06/2010
IMG_0426.JPG

El pati del castell i la capella © ÒM

Era una tarda lluminosa d’abril. Vam escalar les entranyes de la torre de l’homenatge per arribar a la cambra més alta del castell. Des del llit, la panoràmica sobre els camps empordanesos daurats pel sol de ponent era majestuosa. A baix, al gran pati, sonava la veu melosa de Bebel Gilberto. Érem dins el Castell d’Empordà, als afores de la Bisbal, gaudint d’un moment chill-out. Res a veure amb les penúries que es devien viure en una fortalesa vasta i gèlida com aquesta al segle XIII, quan el comte Ponç Hug IV va aixecar la torre sobre el turó de Marenys per defensar les seves propietats. El castell fou ampliat i reformat amb el pas del temps, passant per altres mans (com les del capità Pere Margarit, descobridor de l’illa Margarita, a Veneçuela), i s’hi va construir la capella de la Mare de Déu del Remei. Durant la guerra civil va patir moltes destrosses i als anys seixanta fou abandonat.
Salvador Dalí s’havia enamorat d’aquesta fortalesa als anys setanta. Volia regalar-li un gran palau a la seva estimada Gala i va considerar que el Castell d’Empordà era el regal perfecte. Però la negociació no va arribar a bon port i Dalí va acabar comprant el castell de Púbol. El propietari actual del Castell d’Empordà, l’holandès Albert Dicks, va comprar l’edifici en ruïnes l’any 1999 i el va restaurar per convertir-lo en un hotel de luxe. Fa cinc anys, quan jo vaig visitar-lo, els preus eren força raonables, però avui hi ha dos factors que fan el castell força inaccessible: un és l’augment de les tarifes (l’habitació més econòmica val 135€, tot i que al mes de novembre oferiran habitacions a 79€ de diumenge a dijous) i l’altre és el requeriment de reservar un mínim de dues nits (el cap de setmana de tardor costa 375€). La cuina també és exclusiva. Creada pel xef Abel Cardozo, la carta abraça productes frescos de la comarca maridats amb una àmplia selecció de vins, del Penedès a l’Empordà.

IMG_0411.JPG

La torre de l’homenatge i la terrassa del Castell d’Empordà © ÒM