rutes- Descobrir.cat

Entrades amb l'etiqueta ‘rutes’

Collint castanyes als boscos de Viladrau

dimarts, 22/10/2013

Quan torna la Fira de la Castanya amb més tradició del Montseny, la de Viladrau, ens agrada acostar-nos-hi per collir un grapat de castanyes i caçar bolets. L’any passat vam fer estada al Mas Vilarmau (en vaig deixar constància en aquest post), tot i que hi ha altres allotjaments a la vora. La Fira que avui aplega tants visitants va néixer l’any 1995 per recuperar la castanya com a producte autòcton de Viladrau i del Montseny. Ara és un esdeveniment consolidat que ofereix actes al llarg de tota una setmana, tot i que concentra la seva activitat durant el primer cap de setmana d’octubre i la vigília de Tots sants. Dels esdeveniments programats destaquen les passejades comentades pel bosc, la torrada de castanyes a la plaça i les passejades amb poni per als més petits. Diumenge se celebra el tast gastronòmic, un dels actes més esperats, ja que els restaurants de la vila elaboren i serveixen plats que tenen la castanya com a ingredient principal. A partir de les 11 h s’inicia la venda de tiquets per al tast a les parades d’informació de la plaça Major.

Torrada de castanyes a la plaça Major de Viladrau. © Òscar Marín

L’olor de llenya i de castanyes torrades s’estén per tota la plaça. © ÒM

Val la pena endinsar-se en els boscos dels contorns (de les rutes que es poden fer a la zona, en trobareu informació al Centre Cultural Europeu de la Natura i a l’Espai Montseny). Una de les rutes més conegudes és la del castanyer de les Nou Branques, un dels més grans del Montseny, amb 23 metres d’alçada i un tronc amb 6,5 metres de perímetre. De les nou branques que el van fer famós, dues són mortes i dues més li han desaparegut (hi ha qui en diu ‘de les Set Branques’), però encara dóna un bon grapat de castanyes cada tardor. Per arribar-hi, des del carrer Ramon Bofill cal caminar fins a trobar en una cruïlla el pal indicador de la SL-C81. Hi ha una suau pujada, es passa per la font de les Paitides i per la masia de la Vila i s’arriba ben aviat al costat del gran castanyer. La passejada està ben senyalitzada.

El castanyer de les Nou Branques, un dels emblemes de Viladrau. © ÒM

Alerta, bolets verinosos a la vista! © ÒM

Un llit de castanyes entapissa els camins. Compte amb les que cauen de les branques. © ÒM

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. © ÒM

Aneu amb compte si passeu per Viladrau la nit del 31 d’octubre. La vila es converteix en un punt de trobada de bruixes, que rememoren les reunions que s’hi feien al segle XVII i la cruel execució de dones acusades de bruixeria que va tenir lloc entre els anys 1618 i 1622. L’esperat Ball de les Bruixes se celebra entorn d’un gran foc que crema al mig de la plaça de la Vila i compta amb la col·laboració de tots veïns, fins i tot dels més petits.

Senyal de perill a la plaça Major per la presència de bruixes a Viladrau. © ÒM

-Altres posts de tardor: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/etiqueta/tardor/

Etiquetes: amb nens, boscos, festes, Montseny, natura, rutes, tardor
Publicat a Activitats a la natura | Deixa-hi un comentari »

Cales de tardor a la costa del Garraf

dimecres, 16/10/2013

Si us agrada gaudir de la bona vida sense gastar gaires diners, us agradarà descobrir aquest fragment de la costa del Garraf. La ruta per la zona dels Colls i Miralpeix, senzilla i gratificant, surt del far de Vilanova i la Geltrú, un dels llocs més suggeridors on començar una ruta ran de mar. Després de visitar l’Espai Far, dedicat a la llarga tradició marinera de la capital del Garraf, ascendim al costat de l’ermita de Sant Cristòfol per agafar el camí dels Colls, que segueix el litoral en direcció a Sitges. Aquesta és una costa força escarpada i, entre roques i penya-segats, s’arreceren petites cales pedregoses. A l’estiu, la ruta és molt transitada per turistes i aficionats al nudisme. Tot l’any, coincidireu amb amants del jòguing que s’allunyen dels tubs d’escapament i vénen a fer esport i a respirar aire fresc. Hi ha poques zones d’ombra, per això la tardor i la primavera són les millors èpoques per passejar-hi, especialment quan el sol s’acaba de llevar per l’horitzó.

La cala de l’Home Mort i la punta de la Desenrocada. © Òscar Marín

Un punt d’aturada interessant és la Punta Llarga, on s’hi troben diversos bufadors, escletxes a les roques per on les onades penetren amb força i surten transformades en una mena de guèisers, deixant un rastre d’esquitxos d’aigua cristal·lina sobre les roques. És reconfortant seure una estona i observar com les onades desapareixen sota el rocam, lluiten per travessar les parets foradades i, quan troben la sortida, esclaten en l’aire amb un brogit inesperat. Mentrestant, davant la costa observareu ara un vaixell de pesca solitari, ara un grup de caiacs, ara un veler i, fins i tot, algun nedador experimentat que s’atreveix a arribar-se nedant a alguna cala.

A la Punta Llarga hi trobem diversos bufadors per on l’aigua surt amb força. © ÒM

Una de les petites cales de difícil accés que trobem camí de Sitges. © ÒM

Anem seguint les cales, unes àmplies, d’altres estretes, les altres menudes: la cala dels Colls, la dels Gegants, la punta de la Desenrocada, la platja de l’Home Mort… Entre cala i cala, entre pujades i baixades pedregoses, les parets esquerpes baixen fins a les aigües formant cavitats, algunes de les quals només són accessibles des de la mar. La més important és la cova del Gegant, un indret de molt difícil accés on l’any 1954 s’hi va descobrir un jaciment paleolític. Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’Homo sapiens trobades a Catalunya.

L’accés a la cova del Gegant ha estat protegit per evitar accidents. © ÒM

Trobareu versions d’aquest itinerari que comencen a Sitges, però no us ho recomano. Les cales es troben a uns 4 quilòmetres de l’estació sitgetana de Rodalies i cal travessar tota la població per arribar-hi. En canvi, aquestes cales es troben a uns mil metres de l’estació de Vilanova i la Geltrú, amb la qual cosa es pot sortir del tren en direcció al far, recórrer les cales i tornar enrere en unes dues hores, amb prou temps per gaudir del paisatge. Un altre punt de vista de la mateixa ruta és des del mar. A l’Estació Nàutica de Vilanova es pot llogar una ruta guiada amb caiac, que dura unes tres hores i que ens ofereix la possibilitat de contemplar la costa i explorar petites coves i racons que si fem el camí per terra ferma no ens serà possible veure.

Alguns trams passen a tocar de la via del tren. © ÒM

Vista de Sitges, amb el massís del Garraf al fons, des de la punta de les Coves. © ÒM

Etiquetes: natura, paisatges, platges, rutes, tardor
Publicat a Activitats a la natura | Deixa-hi un comentari »

Amb segway per les platges de Barcelona

dimarts, 11/06/2013

Pel passeig marítim de la Barceloneta amb els amics de Dinamic Solutions. © Òscar Marín

Si no fos pel preu de l’invent, el segway (en català, patinet elèctric d’autobalanceig) seria la manera més popular de moure’s per la ciutat. Quan l’has provat, t’adones que és el vehicle més còmode per desplaçar-se en distàncies curtes, sobretot perquè no cal fer cap mena d’esforç a l’hora de conduir-lo i perquè t’ofereix una gran llibertat de moviments. Però podem viure l’experiència sense haver de comprar-ne cap. Hi ha unes quantes empreses que s’han especialitzat en fer sortides amb segway. Ja us havia parlat de les rutes dalt d’un d’aquests patinets al camp, entre les vinyes del celler Jean Leon, i a la muntanya, fins a un mirador sobre el Baix Ter, però tenia ganes de provar aquest giny a la ciutat. Per això vaig quedar un matí amb els amics de Dinamic Solutions, que organitzen circuits guiats per a grups per Barcelona (i per altres llocs de Catalunya), i m’ho vaig passar fenomenal.

Passant pel pont de la ronda Litoral després de recórrer el passeig de Colom. © ÒM

Vam sortir de l’Hotel Arts a les 11 h i vam dedicar dues hores a recórrer bona part de la façana marítima amb total comoditat. Ens va acompanyar una Genny 2.0, un nou model de segway pensat especialment per a les persones amb mobilitat reduïda, un invent extraordinari que s’està començant a comercialitzar i que permet desplaçar-se amb el simple moviment del tronc, sense haver d’utilitzar braços ni cames per avançar. Així, tots plegats, vam resseguint el passeig marítim de la Barceloneta en dos grups de sis persones.

Escoltant les explicacions de la Laura a la Barceloneta. D'esquena, el model Genny 2.0. © ÒM

Per seguretat, els grups no poden tenir més de sis o set integrants, ja que ens trobem en una àrea amb gran afluència de turistes, i també per seguretat no podem passar dels 10 km/h. Mentre la Laura, que és guia oficial, ens explicava curiositats del paisatge urbà, els grans canvis que ha experimentat aquest litoral en les últimes dècades, vam arribar fins a l’hotel W, una estructura faraònica que fa ombra a la platja de Sant Sebastià, per endinsar-nos tot seguit en el Port Vell i arribar-nos fins a l’estàtua de Colom, que en lloc d’assenyalar cap Amèrica assenyala Algèria, per no donar l’esquena al port. Podeu contractar fàcilment aquesta ruta a través del web de Dinamic Solutions. Potser heu pensat que també es pot fer l’itinerari a peu i que surt més barat. Però us recomano que proveu de fer-ho amb segway: és més còmode, permet veure moltes més coses en menys temps, d’una manera original i divertida, i tot sense emetre sorolls ni gasos contaminants. En definitiva, ja estic desitjant reservar la propera sortida amb segway. Qui s’hi apunta?

El segway permet avançar sense esforç, amb el simple balanceig del cos. © ÒM

Arribant a la Torre de les Aigües, al tram final de la nostra ruta urbana. © ÒM

Etiquetes: aventura, Barcelona, platges, rutes, turisme
Publicat a Activitats a la natura, Propostes curioses | Deixa-hi un comentari »

El silenci de la platja del Semàfor

dimecres, 9/01/2013

© Òscar Marín
http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Una passarel·la ens porta fins a l'edifici del Semàfor entre joncs i salicòrnies. © Òscar Marín

Quina calma, al delta del Llobregat, tan a prop del brogit esgotador de Barcelona. Acosteu-vos-hi. A la caseta d’informació que hi ha a tocar del curs del riu us informaran de totes les rutes que es poden fer per l’espai natural, a peu o amb bicicleta. Just al costat de la caseta hi trobem el mirador de Cal Lluquer, des d’on vam poder observar en pocs segons, amb l’ajuda d’uns binocles, uns corbs marins i un martinet blanc. De camí cap a la desembocadura vam contemplar les obres del port de mercaderies, l’ampliació del qual va comportar la desviació del curs del riu l’any 2004. Quin contrast amb la planúria d’aiguamolls que s’estén cap al sud! Una petita illa enmig de l’aigua és un bon espai de repòs dels corbs marins i, encara més important, acull nombrosos nius de gavina corsa, una espècie en perill d’extinció que té en aquest delta un dels principals punts de nidificació de tot el país. Vam caminar fins a la desembocadura, on s’aixeca un mirador de fusta que ofereix una vista excel·lent de l’àrea protegida, amb la platja (on hi troben aliment ocells com el corriol camanegre i l’àguila pescadora), diverses llacunes i els avions que s’enlairen des de l’aeroport del Prat.

A la caseta d'informació ens faciliten informació dels camins i les activitats del Delta. © ÒM

La torre mirador de Cal Lluquer ofereix una bona panoràmica de l'espai natural. © ÒM

Però l’indret que més em fascina és el paratge del Semàfor. Allà s’hi aixeca un casalot enrunat que sembla tret d’una pel·lícula de suspens. L’edifici que dóna nom al lloc ofereix un aire misteriós a la platja en la qual s’aixeca. Què hi fa aquí, enmig de les dunes, aquesta gran casa? La funció del Semàfor era, des del 1887, la de regular el trànsit marítim. Durant tot l’any hi habitaven uns vigilants (amb la seva família) que tenien la missió de rescatar embarcacions naufragades, auxiliar les víctimes i informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Per comunicar-se feien servir el llenguatge de les banderes des del mirador de l’edifici. La vigilància era permanent, tot l’any, les 24 hores, per això la família del vigilant també vivia al Semàfor. Va ser cap al 1910 quan va deixar de funcionar. Ja no era necessari, hi havia altres mitjans de comunicació per avisar de les incidències marítimes. Durant els vint anys posteriors va servir com a habitatge de carrabiners, però l’any 1930 es va abandonar definitivament. La pluja, el vent i les onades van devorar a poc a poc l’edifici, que es va anar esfondrant. N’ha quedat l’esquelet, que es pot visitar gràcies a una passarel·la de fusta que l’envolta i el travessa. En silenci, des d’aquest mirador podem contemplar l’horitzó mentre imaginem com deuria ser viure en aquest lloc fa 120 anys…

L'estructura ha estat adaptada per a les visites per l'empresa Aigües Ter Llobregat. © ÒM

Des del mirador del Semàfor observem la platja i l'estany de la Magarola. © ÒM

Etiquetes: natura, paisatges, platges, rutes
Publicat a Activitats a la natura | 3 comentaris »

La secreta vall de Lis

dimecres, 10/10/2012

El seu nom és tan suggeridor com el seu contingut. Us parlo d’una vall petita, tranquil·la, força apartada dels circuits turístics: la vall de Lis. No és difícil de trobar, però algú t’ha d’assenyalar on es troba: és a l’extrem sud del departament occità de l’Alta Garona, i s’hi arriba sortint de la Vall d’Aran per l’oest. El dia que vaig anar a buscar-la des de Bossòst, vaig travessar el portilló d’Albi i, de baixada, vaig topar amb una primera sorpresa, mig amagada en un revolt: un salt d’aigua que apareixia en el meu mapa amb el nom evocador de Sidonie. Una parella escoltava en silenci la remor de l’aigua des d’una roca i vaig fotografiar-la.

Escoltant l'aigua davant del salt de Sidonie. © Òscar Marín

Vaig continuar avall per la carretera de revolts flanquejada per boscos espessos fins a l’entrada de Luchon, una antiga vila termal amb un aire romàntic i decadent. Calia anar a trobar el camí cap a l’estació d’esquí de Superbagnères i la vall de Lis, la D-46. L’asfalt em portava encara més avall, passant de llarg el solitari grup de cases de l’Artiga de Cargat i travessant el pont sobre el Lis, el riu que dóna nom a la vall. La carretera seguia de ben a prop el curs d’aigua i al fons ja s’observava l’imponent circ dels Crabioules tancant el paisatge. Sis quilòmetres més endavant, passat el desviament a l’estació d’esquí i més enllà del nucli de les Bordes de Lis, envoltat de prats d’un verd intens, vaig arribar al fons de la vall. El cotxe es va quedar a l’aparcament de l’acollidor alberg Les Délices du Lys. Aquest, a 1.132 metres d’alçada, és el punt de partida de nombroses rutes. N’hi ha de dures, especialment a l’hivern, com la caminada per veure el llac Verd, i d’altres de molt senzilles, com la que ens porta xino-xano fins al proper salt de l’Infern (cascade d’Enfer), on l’aigua cau des dels 70 metres fent un brogit considerable. Diuen que és un dels salts d’aigua més bonics del Pirineu. Segur que és un dels més esvelts, perquè l’aigua s’ha d’obrir pas per una escletxa estreta oberta a la roca.

El salt de l'Infern, al fons de la vall de Lis. © Òscar Marín

L’entorn verd i tancat de la vall de Lis, amb aquests vessants boscosos i el riu d’aigües gèlides a través dels prats, té un aire de vall alpina. A l’hivern, aquest paratge poc assolellat és ideal per fer-hi passejades en família, amb trineu o amb raquetes. A la primavera i a la tardor és un racó tranquil on es poden observar papallones i el magnífic contrast de colors dels faigs i dels avets. A l’estiu, els senderistes omplen els camins. De fet, el Pirineu ja no és cap secret, però si escoltem la veu de l’aigua que cau i tanquem els ulls ens semblarà que som els únics habitants d’aquest racó remot.

Fotografiant papallones a la vora del camí, a la vall de Lis. © Òscar Marín

Etiquetes: boscos, Catalunya del Nord, muntanya, natura, paisatges, Pirineus, rutes
Publicat a Activitats a la natura, Activitats en família | 1 comentari »

Un mirador sobre el Baix Ter

dimecres, 3/10/2012

Quan has pujat dues vegades a un segway, allò que semblava una màquina ingovernable es converteix en un dels mitjans de transport més còmodes i divertits. És la sensació que vaig tenir fent la ruta fins al puig de la Font Pasquala, als afores de Gualta. No és una ruta gaire transitada, i això que es troba a prop de l’Estartit i de Torroella de Montgrí. Però Gualta és un petit poble, molt tranquil, on els turistes passen de llarg. I aquesta és la gràcia. A la vora de la carretera que porta a Torroella trobareu la seu de l’empresa Ocitània, que organitza rutes alternatives per aquest racó de l’Empordà. La que us recomano és força breu, té uns set quilòmetres i una durada d’una hora, però quin gust arribar còmodament amb un segway silenciós, pujant per camins pedregosos sense cap dificultat, fins a un mirador magnífic des d’on es veu tot el massís del Montgrí i, al fons, les illes Medes i la mar. L’itinerari segueix un tram del GR-92 al seu pas per la plana del Baix Ter, passa a la vora d’uns camps de cultiu, s’acosta al pont romànic de cinc voltes i s’endinsa en els carrers de Gualta, on podem visitar una petita cooperativa apícola (s’hi elabora mel) i un antic molí que havia subministrat llum als habitants de l’entorn.

Al nord de Gualta hi ha el pont construït sobre el Daró entre els segles XV i XVII. © Òscar Marín

La pujada és costeruda, plena de sots i pedres, però aviat assolim el mirador del puig de la Font Pasquala, a 89 metres d’alçària, i contemplem les vistes de la plana empordanesa, amb el massís del Montgrí al nord i les illes Medes traient el cap de l’aigua. Si voleu, també podeu escollir una versió més llarga de la mateixa ruta, amb un recorregut de quinze quilòmetres, que a més de Gualta passa per Llabià, la zona de l’estany d’Ullastret, el poble de Fontanilles i la petita muntanya dels Gossos. La primera ruta té un preu de 32 euros i la segona, de 52 euros per participant. Les activitats es poden reservar directament a Ocitània o, com vaig fer jo, a través de l’Estació Nàutica de l’Estartit, on us oferiran assessorament sobre totes les activitats que es poden contractar a la zona, així com informació d’allotjaments i restaurants. Si passeu per aquí, podeu acostar-vos a l’Estartit i navegar fins a les Medes, pujant al vaixell amb fons de vidre per descobrir el litoral del Montgrí.

Des del puig de la Font Pasquala hi ha bones vistes del Montgrí i de les illes Medes. © Òscar Marín

Etiquetes: aventura, Costa Brava, Empordà, natura, paisatges, rutes
Publicat a Activitats a la natura | Deixa-hi un comentari »

Amb segway al celler de Jean Leon

dijous, 9/08/2012

El magnífic paisatge d'aires toscans que s'observa des del celler Jean Leon. © Òscar Marín

Les rutes amb segway es poden reservar en molts punts del Penedès, des de les oficines de turisme o des d’alguns cellers. Jo us recomano la que organitzen des del celler Jean Leon, de Torrelavit, perquè passa per una de les zones vinícoles més atractives del Penedès. La gràcia de fer la ruta a l’estiu és que en aquesta època el cultiu de la vinya fa més goig que mai, les vinyes són verdes i els gotims de raïm ja tenen una mida considerable i comencen a madurar. Precisament els paisatges del Pla del Penedès i de Lavit, on es troba el celler Jean Leon, són dels més fotogènics de la comarca. La ruta amb segway des del celler recorre les vinyes de la propietat i ens porta amunt per uns camins pedregosos fins a una muntanyeta, des d’on es contemplen unes vistes magnífiques de les vinyes i de la muntanya de Montserrat. S’ha de dir que el segway és un vehicle ecològic que no emet cap fum i no fa soroll, amb la qual cosa és ideal per fer una sortida a la natura. La ruta té una durada total d’una hora i mitja i tot seguit ens conviden a fer la visita al celler. Tot plegat (la ruta, la visita i el tast de vins posterior) costa 59 euros per persona.

La ruta amb segway entre les vinyes reserva bones vistes del Pla del Penedès. © ÒM

El centre de visitants del celler Jean Leon és obra de Domingo Triay. © ÒM

La visita al celler de Jean Leon és una de les més interessants del Penedès, no només pels seus vins, que tenen una gran qualitat, sinó també perquè el celler té una història ben particular vinculada amb Hollywood. Probablement és el celler del nostre país amb un origen més sorprenent.

Jean Leon no era francès, malgrat que ho pugui semblar pel nom. En realitat es deia Ceferino Carrión i era un espanyol procedent d’una família humil de Santander. Van emigrar a Catalunya quan ell era petit i, anys més tard, va marxar als Estats Units i va decidir canviar-se el nom pel de Jean Leon. Allà es guanyava la vida com a taxista fins que un dia, per casualitat, va pujar al seu taxi el cantant Frank Sinatra i li va oferir feina de cambrer al seu restaurant. A poc a poc es va anar convertint en l’home de confiança de Sinatra i, amb el temps, quan va tenir prou diners, va fundar el seu propi restaurant a Los Ángeles, que es va dir La Scala. Per allà hi passaven els millors actors de Hollywood, des de Marlon Brando fins a Elizabeth Taylor o Marylin Monroe. Precisament un dels plats de la casa, una de les especialitats, eren els Fetuccini Marylin, en honor de l’actriu, que era una de les seves clients assídues. El president John F. Kennedy era un altre dels clients habituals del restaurant de Jean Leon.

Passat el temps, va tenir la idea d’elaborar el seu propi vi i, en lloc d’anar-se’n a les vinyes de Califòrnia, que les tenia allà mateix, va pensar (aconsellat per un equip d’assessors) que el millor lloc per elaborar el seu vi eren les vinyes del Penedès. L’any 1964 es va construir el celler de Torrelavit i va ser pioner al nostre país a plantar varietats de ceps forànies com el chardonnay o el cabernet-sauvignon, en lloc de la garnatxa i la parellada que eren varietats de tota la vida.

Avui en dia, quan visitem el celler podem veure molts records de Jean Leon, com fotografies i menús del seu restaurant, però potser l’objecte més emblemàtic és el cartell original del restaurant La Scala, el que penjava a la porta del local. Jo he vist turistes que el primer que fan quan arriben al celler és tocar les lletres del cartell, com si aquell gest els hagués de portar sort, perquè diuen que l’actriu Marylin Monroe va tocar aquelles lletres diverses vegades (recordeu que hi anava sovint a dinar i a sopar). Diuen que l’últim sopar de Marylin Monroe abans de morir va ser un càtering servit pel restaurant de Jean Leon…

Etiquetes: aventura, estiu, gastronomia, paisatges, Penedès, rutes, vins, vinyes
Publicat a Activitats a la natura, Plaers gastronòmics | 1 comentari »

Caminades sota la lluna plena d’estiu

dimarts, 26/06/2012

Ja ha tornat l’estiu i els amants de les rutes a peu tenim un al·licient afegit: descobrir el territori sota la lluna plena, observant l’entorn amb una altra llum, aprofitant les agradables temperatures de les nits estiuenques i la claror platejada que ens acompanya fins ben entrada la matinada.

La primera lluna plena de l’estiu es pot celebrar amb diverses activitats programades. El 30 de juny, l’empresa El Brogit Guiatges organitza una excursió nocturna fins al cim de Montsant, muntanya emblemàtica del sud de Catalunya. L’ascensió comença a les 19 h i es pot gaudir dels darrers minuts de la posta de sol des del punt més alt de l’itinerari. La baixada es fa sota la llum de la lluna i s’arriba fins a l’ermita de la Mare de Déu de Montsant on, si el temps ho permet, es fa una observació astronòmica. S’ha de portar el sopar, aigua i roba d’abric.

També el 30 de juny se celebra la XXX Marxa Nocturna Clar de Lluna a Santa Maria de Palautordera. Aquesta marxa circular d’uns 10 km fa trenta anys que se celebra i aplega més de dos mil excursionistes. La tarda comença amb un mercat d’artesania pels carrers del poble i, després de sopar, els participants surten de la plaça 11 de Setembre en direcció a l’ermita de Santa Magdalena. Després tornen per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça, on hi haurà música i ball. Ho organitzen els Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera.

El mateix dia, l’empresa CatSud ha programat una caminada nocturna per l’Espai d’Interès Natural de la Serra de Llaberia, a la comarca del Priorat. S’abandona el poble de Capçanes a les 18.30 h i el sol s’acomiada a poc a poc, donant pas a la nit que s’obre pas mentre els excursionistes avancen. Es fa un recorregut de 8 quilòmetres (unes tres hores de caminar) i cal portar menjar i aigua.

El 30 de juny també té lloc la 6a Caminada Nocturna del Figaró a Montmany, organitzada per l’associació Les Guilles, Junts pels Camins i amb uns 10 quilòmetres de recorregut, i també la Caminada a la Llum de la Lluna,que celebra cada any el Grup Excursionista Bell Matí (enguany se’n fa la 18a edició). Apunteu-vos aviat a alguna d’aquestes activitats i gaudiu de l’experiència de compartir la lluna plena amb la natura!

Etiquetes: estiu, paisatges, rutes
Publicat a Activitats a la natura | Deixa-hi un comentari »

Un mirador fascinant sobre el Pirineu

divendres, 9/03/2012

Des del coll de la Gallina, els cims es desplegaven a contrallum, com onades de pedra, i es perdien en un horitzó de boires. En silenci, vam contemplar la vista que ens oferia un dels miradors menys transitats del Pirineu. Aquest coll andorrà, a la frontera administrativa amb Catalunya, no veu passar gaires turistes i la solitud el fa més atractiu. No es troba a prop de la vall i l’ascens, malgrat la pista que hi porta, no és gens planer: hi ha pendents d’entre el 10 i el 18%. A més, el darrer tram no està asfaltat, cosa que dificulta l’arribada. Molts visitants que s’acosten a l’extrem sud-occidental d’Andorra es queden a mig camí, al santuari de la Mare de Déu de Canòlich, patrona de Sant Julià de Lòria. Al voltant de l’ermita hi ha bons racons on aturar-se a contemplar el paisatge o a fer un pícnic en família (fins i tot hi ha barbacoes), i aquí, el darrer dissabte de maig, s’hi fa un aplec amb una missa solemne que presideix el bisbe de la Seu d’Urgell.

La carretera que surt del santuari en direcció al coll és dissuasòria, costeruda i amb revolts molt tancats, però si heu arribat fins a Canòlich, és probable que els revolts inclinats no us espantin. A dalt us espera una vista privilegiada que comprèn bona part del Pirineu i del Prepirineu. Els ulls sobrevolen muntanyes des de l’Alt Urgell i la Cerdanya fins al Port del Comte, al Solsonès, i fins i tot més enllà si el dia és clar. Aquesta ruta, molt usada fa dècades pels contrabandistes, enllaça amb el Pirineu més profund. Des d’aquí es pot anar a Os de Civís, tot passant primer per Civís i les Bordes de Conflent, paratges d’una gran bellesa. Si voleu que l’escapada sigui perfecta, atureu-vos a Fontaneda, on podreu passar la nit a Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra.

Etiquetes: Andorra, aventura, muntanya, paisatges, Pirineus, rutes, Terres de Lleida
Publicat a Activitats a la natura | 1 comentari »

Dues cales màgiques al camí de ronda

dijous, 23/02/2012

Cala Banys és un d’aquells indrets on un pensa que hi podria viure d’aquí a l’eternitat, amb un daiquiri en una mà i un bon llibre a l’altra. L’antic camí de ronda ens porta fins als peus d’un bar amb terrassa on, des de mitjans de març fins a la tardor, serveixen un dels millors daiquiris de Lloret de Mar (sabíeu que aquest combinat el va crear un lloretenc a l’Havana?). Hi treuria les palmeres, que no són pròpies d’aquestes cales, i les canviaria per pins, però aquest racó amagat mereix una escapada de primavera. Si és la primera vegada que veniu a Lloret, potser us costarà trobar la caleta. Pregunteu a l’Oficina de Turisme i us en donaran els detalls.

Des de Cala Banys, el camí de ronda s’enfila fins al mirador de la Dona Marinera, un punt elevat damunt les roques on una escultura de bronze recorda, des del 1966, les dones que es quedaven a terra, cuidant la casa i la família, mentre els marits navegaven mar endins. Precisament algunes d’aquestes lloretenques van ser pioneres del turisme a la Costa Brava: empeses sovint per la necessitat, van tenir la idea de llogar l’habitació buida de la casa i oferir àpats als primers turistes que passaven per Lloret, als anys cinquanta. A falta d’hotels, elles oferien casa seva als viatgers. Sobre aquest tema se n’ha fet un interessant documental: “Pensió completa”, d’Amaranta Gibert. Aquells allotjaments senzills i humils no tenien res a veure amb hotels tan excel·lents com els que hi podem trobar avui, entre els quals us recomano el Sant Pere del Bosc Hotel & Spa.

El camí de ronda continua més enllà de l’extensa platja de Lloret, pujant pel castell d’en Plaja i resseguint els penya-segats rocosos i les cales més recòndites. S’ha desdibuixat amb el pas dels anys, entre urbanitzacions i passeigs marítims, però les marques blanques i vermelles del GR 92 mantenen viu l’itinerari i recorden que aquest camí és encara l’espina dorsal de la Costa Brava. La ruta fins al terme de Tossa de Mar és força exigent (unes tres hores de camí amb alts i baixos), però val la pena si esteu avesats a caminar. Abans d’arribar a Tossa, el cos ens demana aturar-nos i gaudir d’una altra platja encisadora, entre les millors del nostre litoral. Cala Canyelles és un petit edèn. Qui vulgui calma, la trobarà (fora dels mesos d’estiu) a la cara més oriental de la platja, a la vora d’una caseta blanca de pescadors envoltada de barques i d’una pineda atapeïda.

Els amants de la navegació i dels esports aquàtics trobaran a ponent l’únic port de Lloret, des d’on s’organitzen activitats nàutiques entre els mesos de primavera i tardor. Aquest moll també és el refugi dels pocs pescadors que queden a la vila i que venen el seu peix directament a restaurants de la costa. Assaborir un peix més fresc és impossible. Ho comprovem si tastem un arròs de l’art en qualsevol dels bons restaurants de la vila. Al restaurant Cala Canyelles, conegut per les seves paelles i pels seus plats cuinats amb ingredients de la mar, ens hi reben amb un exquisit cruixent de marisc amb vieira, escamarlà i gamba. El segueix un rèmol a la planxa amb verdures a la brasa, d’una magnífica senzillesa. Acompanya el menú un vi blanc de l’Empordà i una bona conversa. A la terrassa hi toca el sol. No cal res més per gaudir de la bona vida.