Entrades amb l'etiqueta ‘rutes’

Què hi ha dalt del Pic Negre?

dimarts, 15/11/2011
PicNegre1.jpg

Vista de la lloma del Pic Negre des del camí d’ascens. © Òscar Marín

És fosc com la pissarra que el cobreix, rodó com el cap de l’àliga que el ronda, fred com el vent que l’assetja. El Pic Negre, que fa de frontera entre Andorra i l’Alt Urgell, és una muntanya desolada i polsosa, però magnètica. S’hi arriba pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de vora l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes. La manca de pluges durant l’estiu i el principi de la tardor ha deixat un paisatge torrat, on els mulats amb prou feines han trobat pastures fresques per alimentar-se. Quan s’abandonen els últims arbres, la pujada es fa més costeruda. Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, ja s’observen un bon nombre de cims pirinencs, com el pic de l’Orri i el Comapedrosa. El camí no té pèrdua, està ben trillat per les rodes de centenars de tot terrenys que troben en aquest cim una manera fàcil de gaudir d’un paisatge impressionant sense fer gaire esforç. Estem en la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu.

PicNegre3.jpg

Deixem enrere prats solitaris d’alta muntanya, torrats per la manca de pluges. © ÒM

PicNegre2.jpg

Cap al sol naixent s’observen el Monturull i el Pedrafita. © ÒM

Les vistes treuen l’alè: veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent… Però una mica abans del cim, al calm Ramonet, ens hi trobem una sorpresa. Solitària, envoltada de roques, s’hi alça una furgoneta Volkswagen T1 que dorm, rovellada i travessada pels trets d’alguns caçadors. Les restes d’un vehicle com aquest sobten en un context tan desolat, on la presència humana no és freqüent fora dels mesos d’estiu. Genera sorpresa i expectació, com la descoberta dels derelictes d’un vaixell enfonsat enmig de l’oceà.

PicNegre4.jpg

La furgoneta Volkswagen T1 dels anys cinquanta, rovellada i polsosa. © ÒM

L’Albert Casals, de Cal Bou, m’explica que als anys setanta ja hi era, que ell l’ha vista allà tota la vida. Però qui i com la va pujar? L’Andreu Victòria, president del Club Escarabats a Sac d’Andorra la Vella, em revela la història d’aquesta Volkswagen T1 de l’any 57. A la dècada dels setanta, quan es feien les primeres excursions organitzades al Pic Negre, sobretot amb turistes francesos, els organitzadors van tenir la idea de plantar la furgoneta hippy en aquest punt a mode de cabana o refugi. Pujar-la no va ser fàcil, ja que l’accés era molt més difícil que ara. La van arrossegar amb un Jeep Willis de la Segona Guerra Mundial, que havia pertangut a l’exèrcit francès (en aquella època en corrien alguns per Andorra, portats a través de la frontera). Un cop plantada la furgoneta, hi guardaven embotits, licors i aliments per oferir als turistes assedegats. I allà es va quedar, fins als nostres dies, com un testimoni mut del pas del temps.

PicNegre5.jpg

No queda cap rastre de Pastis francès ni d’embotits, dins la furgoneta-cabana. © ÒM

Ara ja en sé el per què. Però davant la visió d’aquest vehicle no puc evitar de recordar una altra història: l’aventura de Christopher McCandless, aquell jove americà que va abandonar-ho tot per complir el seu somni de viure en llibertat, en comunió amb la natura. Va endinsar-se en els paisatges d’Alaska, va aprendre a caçar i va trobar, perdut en la regió del Stampede Trail, un vell autobús abandonat, el Bus 142, que li va servir d’aixopluc i que actualment s’ha convertit en un indret de peregrinació. Sean Penn en va fer una excel·lent pel·lícula, Into the wild, imprescindible per a aquells que duen a la sang la passió per viatjar.

PicNegre6.jpg

Una àguila reial sobrevola solitària el Pic Negre. © ÒM

Camí del Canigó

dimarts, 11/10/2011

El misticisme del Canigó es concentra en dos pols: el seu cim i l’abadia de Sant Martí. Però l’ascens al pic i el pas pel monestir no són els únics atractius d’aquesta muntanya venerada. Pel costerut camí que puja des de Castell fins al refugi de Marialles ens acompanyen boscos densos (com l’anomenat bosc del Canigó), ruïnes com les de l’antiga talaia de Goa (des de la qual hi ha una bona panoràmica de la Pica) i algunes de les espècies de plantes més interessants del massís. La seva posició geogràfica, l’aigua que corre pels vessants i el desnivell acusat, entre els 480 i els 2.780 m d’altitud, permeten que en aquesta zona hi hagi una gamma variada d’hàbitats i una àmplia representació botànica: des de vegetació més pròpia de les zones mediterrànies (com ara les formacions d’alzines) fins a plantes d’ecosistemes alpins i nombroses espècies endèmiques pirinenques, moltes de les quals tenen aquí el seu límit oriental. A més a més, les àrees de bosc allunyades dels camins són refugi d’ocells amenaçats com el gall fer, mamífers com l’almesquera i diversos ratpenats, i invertebrats com la rosalia, en perill de desaparició.

Darrere del refugi de Marialles s'aixeca la Pica del Canigó, oculta pels núvols. © Òscar Marín

Aquesta àrea dels Pirineus és rica en flora. El poeta Jacint Verdaguer ja feia referència a l’esplendor botànica del massís quan escrivia: “Montanyes regalades / son les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera y tardor.” Una de les espècies que més em fascina és la consolva, coneguda com a barba de Júpiter o joubarbe, que creix entre les roques que envolten el refugi de Marialles i fa flors rosades en forma d’estrella durant tot l’estiu i el principi de la tardor. A la vora dels camins, especialment a l’hivern, es pot trobar la llengua de bou, anomenada viperina pels seus llargs estams que recorden la llengua fina d’una serp, a més de diversos rododendres i falgueres. Amagada a la vora del refugi hi creix la pulsatil·la groga, les flors de la qual es troben entre les més delicades de la muntanya. Això sí, també són unes de les més tòxiques. Per això, les vaques sàvies que pasturen pels prats que hi ha al voltant del refugi no se les mengen pas. Des d’aquests prats contemplarem el massís, si la boira no ho impedeix, amb la Pica del Canigó al darrere, com un far que uneix, desbaratant fronteres, els territoris del nord i del sud.

La consolva, coneguda com a 'barba de Júpiter', creix a la vora del refugi de Marialles. © ÒM

 

En ruta cap als estanys de Camporrells

dimecres, 7/09/2011
Camporrells (3).JPG

Un grup de senderistes torna pel camí del llac de la Bullosa. © Òscar Marín

La presència del gran llac de la Bullosa, al Capcir, eclipsa una constel·lació de petits estanys més septentrionals situats al límit nord-oest de la comarca: els de Camporrells. Aquesta àrea es troba dins el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans (declarat el 5 de març del 2004) i el rastre de les glaceres encara hi és ben present. Aquí, les influències pirinenca i mediterrània fan que hi trobem una gran diversitat de flora, des d’espècies pròpies de climes càlids i secs (que aquí baten rècords d’altitud) fins a plantes ben adaptades al fred i la humitat. Entre aquestes hi ha espècies endèmiques com l’anomenat julivert d’isard (Xatardia scabra) i la botgeta pirinenca (Hormathophylla pyrenaica), úniques al món. Unes de les flors més delicades i alhora més fàcils de trobar entre la primavera i la tardor són les gencianes. La pirinenca (Gentiana pyrenaica), d’un to violaci, creix solitària als prats alpins, on també s’hi troba la menuda genciana vernal (Gentiana verna), més blava.

Genciana.jpg

Mig amagades, les gencianes vernals sorprenen pel seu blau intens. © ÒM

La ruta dels estanys surt de l’aparcament de l’estació d’esquí de Formiguera, a 1.740 metres, i segueix el camí de la dreta que ascendeix fins al serrat de la Calmasella. A poc a poc, tot seguint els senyals amb marques grogues a la vora del sender, es remunta la serra de Mauri, entapissada de pins de mida reduïda, ja que han hagut d’adaptar-se a les temperatures baixes, la neu i els forts vents. Quan arribem a un encreuament continuem a l’esquerra (cap a la dreta arribaríem al llac de la Bullosa), per on assolim un mirador sorprenent sobre el circ de Camporrells. Contemplem des d’aquí una successió de cims que freguen els tres mil metres: el puig de Camporrells, el puig de la Portella Gran, el puig Peric i el Petit Peric, que circumden la depressió de la Coquilla. El descens fins a l’estany del Mig és força acusat, però paga la pena. És a la vora d’aquest mirall on s’aixequen els refugis de Camporrells, dues petites construccions on podem fer un mos i consultar informació de la zona, com ara guies de botànica, mentre gaudim de la pau absoluta d’aquest indret excepcional.

Camporrells (2).JPG

Al fons d'una gran glacera desapareguda fa mil·lennis hi queden els estanys de Camporrells. © ÒM

Mantenir les activitats econòmiques tradicionals i la presència humana en espais naturals de gran valor com aquest és tot un repte. El sector Capcir-Carlit-Campcardós és una àrea de muntanya que alterna els prats de sega, les gespes d’altitud i les zones humides com els estanys de Camporrells, i manté en actiu diverses pistes d’esquí com les de l’estació de Formiguera. L’activitat humana ha de ser compatible aquí amb la protecció d’espècies de fauna d’equilibri molt delicat, com ara diversos ratpenats (el de ferradura gros i el de ferradura petit) o l’almesquera. Durant l’estiu veurem grups d’isards formats per femelles i les seves cries, que busquen obagues i zones altes durant les hores de sol. A la tardor, els muflons són més fàcils de veure, ja que formen ramats i comencen el període reproductiu.

Camporrells (4).JPG

L’estany del Mig, a 2.240 metres, acull a la riba dos petits refugis. © ÒM

Excursions d’estiu sota la lluna plena

dilluns, 27/06/2011

Què tindrà la lluna plena d’estiu? El seu magnetisme ens convida a viure aventures nocturnes, entre les quals proliferen les curses, marxes, caminades i excursions de nit arreu del país. També els concerts i les festes a les places. L’any passat ja vaig escriure un post sobre la lluna plena, però enguany us proposo un llistat de noves activitats: sis sortides a la natura i una atractiva escapada urbana.

LlunaPlena.jpg

Un excursionista admira la posta del sol sota la lluna plena. © Poliki / Shutterstock

1. Veus líriques dalt la muntanya (Masboquera, Baix Camp)

Us agradaria escoltar òpera sota la lluna, en plena natura? Amb el títol suggeridor de “Veus líriques de la muntanya”, CatSud ens proposa una original sortida nocturna que culmina escoltant en directe algunes peces d’òpera. Es comença a caminar al capvespre del 16 de juliol, a les 19 h, des del poble de Masboquera i es travessen els paisatges de l’Espai d’Interès Natural de Tivissa-Vandellòs. Cal portar sopar, aigua, calçat còmode. I els sentits ben disposats a gaudir d’una nit de música en plena natura. El preu és de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

2. Marxa Clar de Lluna (Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental)

Aquesta marxa circular d’uns 10 km  fa gairebé trenta anys que se celebra. Se surt el dissabte 16 de juliol de la plaça 11 de Setembre de Santa Maria de Palautordera i es puja a l’ermita de Santa Magdalena, tornant per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça. Si us hi acosteu per la tarda, podreu gaudir de la fira d’artesania que se celebra pels carrers del poble. Després de sopar, a les 22 h, surten els caminadors mentre els que es queden a la plaça poden gaudir d’una revetlla tradicional amb música. Inscripcions durant tot el dia a la plaça de la Vila. Ho organitza Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera i hi poden participar 2.200 persones.

3. Cursa de la Lluna Plena (Viladecans, Baix Llobregat)

És una passejada oberta a tothom, sense cronòmetre ni guanyadors. L’únic objectiu és fer dues rutes nocturnes de 10 km (una corrent i una altra caminant) pels voltants de Viladecans. La sortida serà el 15 de juliol a les 20.30 h al carrer Sant Joan i al llarg del camí es faran tres aturades per aconseguir arribar tots juts a la meta. Us hi podeu inscriure per 6€ i, abans de la cursa, haureu de passar a recollir una samarreta identificativa amb el vostre número de participant (n’hi haurà màxim 1.000). Només si la porteu us podran garantir l’avituallament. Per a mes informació, contacteu al 936583009 o a castello@base.net.

4. Siurana sota la lluna plena (Siurana, Priorat)

La vila de Siurana és interessant de visitar tot l’any, però la lluna plena d’agost li confereix una llum especial. Aquesta proposta permet gaudir de la nit en aquesta atractiva població i escoltar, mentre es camina per les muntanyes de Prades, algunes llegendes tradicionals d’aquest indret. La sortida serà el 13 d’agost a les 18 h i l’arribada, a mitjanit, tot i que només es caminarà durant tres hores. En acabar l’excursió s’ofereix la possibilitat de participar a la festa del poble. Ho organitza CatSud al preu de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

5. Volta nocturna a Fondeguilla (Fondeguilla, Plana Baixa)

En aquest municipi valencià s’hi fa una excursió de deu hores la nit del 15 al 16 de juliol, sota la lluna plena. És una activitat no competitiva, però la seva llarga durada requereix una bona forma física. Se surt de la plaça de l’Ajuntament a les 22 h i es camina per l’Ereta, el coll Roig i el cim de la Nevera. Hi haurà un màxim de 100 participants i per inscriure-s’hi cal abonar 5€, preu que dóna dret a l’avituallament en els controls i un esmorzar a les 9 del matí. Més informació a http://voltaalterme.blogspot.com/

6. Amb piragua per la badia de Pollença (Pollença, Mallorca)

Un dels indrets més fascinants de Mallorca és Pollença i el seu litoral. L’empresa Món d’Aventura ens proposa descobrir-lo, però a la llum de la lluna. El dijous 14 de juliol i el dissabte 13 d’agost organitzen sortides guiades amb piragua per la badia pollentina, de 20.30 a 22.30 h. El preu per persona és de 55€. Per als menys esportistes, proposen sortides alternatives amb llanxa per la badia amb vermut inclòs.

7. Nit de jazz al palau dels Rocamora (Barcelona)

L’última proposta no és una excursió, però també ve molt de gust. Si voleu contemplar des de Barcelona la pròxima lluna plena, us recomano fer una visita al palauet isabelí de la Fundació Rocamora. Manuel Rocamora, fundador del Museu de la Indumentària de la ciutat, va viure en aquesta magnífica casa del Putxet, plena de caràmiques, pintures i escultures dels segles XIX i XX, on a l’estiu s’ofereixen visites nocturnes per 20€. El 14 de juliol, coincidint amb la lluna plena, té lloc una d’aquestes visites. Al jardí, amb música de John Coltrane, us oferiran una copa de cava. Un brindis a la lluna!

Ca la Laia, una casa rural entre les vinyes del Penedès

dimarts, 8/02/2011

En Manel i la Cesca van decidir fa uns anys convertir l’antiga casa de la família al poble de Torrelles de Foix en un acollidor allotjament rural: Ca la Laia. Van rehabilitar murs i sostres, van instal·lar un bany a cada habitació i la van decorar amb paciència i molt de gust, demanant consell als amics i tenint cura de cada detall. Es van convertir, com tants altres catalans, en amfitrions d’un allotjament rural. Però són molt més que això: el seu bon tracte, els seus consells a l’hora de recomanar visites, la seva il·lusió per acollir nouvinguts a casa seva els converteixen en referents de molts viatgers, vinguts d’altres comarques o d’altres països.

Ca la Laia.jpg

Ve de gust descansar en qualsevol d'aquests quatre racons de Ca la Laia.

L’allotjament, restaurat amb calidesa, ha conservat l’estructura de les velles cases de poble penedesenques. Hi ha tres habitacions, una cuina àmplia amb menjador i llar de foc, una sala per descansar, un bon pati amb barbacoa i molta tranquil·litat. Però el que més m’agrada de Ca la Laia són les velles fotografies que decoren tot el rebedor i que ens recorden que, abans d’acollir viatgers, els seus murs van veure passar un bon grapat d’històries i persones. Hi veureu l’antic safareig de Torrelles, avui solitari, ple de dones; la mare de la propietària, passejant pels afores de la vila quan era jove; el desaparegut mercat de melons de Vilafranca; el pare de la Cesca llaurant uns camps i una dotzena més de fotos i postals en blanc i negre que reflecteixen com era, no fa pas tants anys, aquest racó del Penedès.

CaLaLaia.JPG

El mur d'entrada a la casa s'ha omplert de fotografies antigues de la família i de la comarca.

Si passeu per Torrelles de Foix, a banda d’admirar els camps de vinyes que l’envolten, especialment captivadors entre abril i setembre, reserveu un matí per pujar a l’ermita de Foix o, encara millor, per fer la ruta de les Dous, on la riera de Pontons crea un bell paratge de gorgs i salts d’aigua. A l’hivern, quan fa sol, el camí és deliciosament tranquil. A la primavera, els ametllers reverdeixen i el cant dels ocells es fa més intens. El dia que vam fer el camí de les Dous, vam tenir la sort d’observar una preciosa salamandra creuant per davant dels nostres peus. Es va aturar i es va deixar fer una fotografia abans d’esmunyir-se entre les fulles. Són aquests detalls inesperats els que fan que una escapada rural sigui del tot rodona.

Salamandra.JPG

Una salamandra lluent passejava a la vora de la riera, camí de les Dous.

Dos joves catalans en ruta pels Andes

dimarts, 1/02/2011
Andes 1.JPG

Els amics Pep Pubill i Àlex Miguel al peu de l'Ausangate, al Perú. © Josep Pubill

L’Àlex Miguel i en Josep Pubill ho han deixat tot per travessar a peu la serralada dels Andes. El seu no és tan sols un viatge de plaer. S’han marcat un objectiu ambiciós: crear una nova ruta que enllaci de nord a sud les serralades andines, prenent com a referència en algunes etapes l’antic i oblidat Cápac Ñan, camí reial que vertebrava tot l’Imperi inca des de l’actual Colòmbia fins als peus de l’Aconcagua, a Xile. L’aventura va per llarg, és un projecte massa agosarat per fer-lo d’un sol cop, a peu i sense cap suport econòmic. Van arribar a La Paz (Bolívia) el 17 de novembre passat i pretenen concloure el primer tram de la seva aventura, entre La Paz i la població peruana de Cachora, a finals de febrer. En els últims dos mesos han travessant la Cordillera Real (Bolívia), el nord del llac Titicaca, la serralada de Vilcabamba passant per les ciutats inques de Pisac i Choquequirao, i la gegantina Vilcanota, amb colls de més de cinc mil metres. Han caminat per calçades històriques, han passat la nit al ras vora les ruïnes d’antigues fortaleses, han creuat camps de conreu i finques agrícoles (chacras) on es treballa la terra com fa centenars d’anys, i han travessat valls escarpades i encaixonades folrades de vegetació exuberant.

Andes 2.JPG

A la ciutat inca de Choquequirao van tenir la sort d'estar completament sols. © Josep Pubill

Els dos joves guies de muntanya estan senyalitzant la seva ruta andina amb l’ajuda del GPS, prenent nota de cada punt d’interès per facilitar la tasca als futurs senderistes: creuaments, punts d’aigua, passos sobre rius, àrees d’acampada, miradors… També recullen informació de tots els indrets d’interès turístic, natural o patrimonial que descobreixen, com ara ruïnes o petits pobles. Els diners d’aquest llarg viatge surten de la seva butxaca, però el seu somni seria trobar un o més patrocinadors interessats en el projecte. A finals de febrer han previst tornar, per motius econòmics, climàtics (al febrer les pluges abundants obliguen a ajornar el trekking) i per processar i ordenar tota la informació recollida en aquests mesos de ruta. Han previst invertir quatre o cinc mesos cada any a desenvolupar el treball de camp i recórrer els camins. Això implica haver-hi de tornar l’any següent per continuar el recorregut. Podríem estar parlant de cinc anys d’anar i venir. L’objectiu final és elaborar una guia inèdita dels camins andins i oferir la possibilitat de descarregar el track de l’itinerari i tota la informació a Internet.

Andes 3.JPG

L'Àlex consulta el GPS al seu pas per un dels molts rius de la serralada Vilcabamba. © Josep Pubill

Dels paisatges que han recorregut fins ara, un dels més impactants ha estat el Nevado del Salkantay, dins la serralada de Vilcabamba. L’Àlex Miguel explica: “Caminàvem sobre tarteres inertes i ens quedàvem meravellats pel mur gegantí de pedra que teníem al davant, tot cobert per glaceres que formen seracs (parets de gel) de desenes de metres d’alçària, penjats en equilibri damunt nostre. Aquesta és una terra de contrastos impressionants esquitxats per la cultura inca, encara viva.” Hi ha cims que s’eleven fins a superar els sis mil metres d’alçada i valls que s’encaixen fins arribar a cotes amazòniques, amb uns desnivells de vertigen i una varietat de biomes espectacular. A tot això s’hi ha d’afegir que aquestes muntanyes van donar alberg als últims inques que fugien de la cobdícia del colons espanyols; s’hi troben, entre d’altres, les ciutats perdudes de Machu Picchu i Choquequirao i una infraestructura encara viva de senders històrics.

Andes 4.JPG

Impressionant vista de la cara sud, la més escarpada, del Nevado de Salkantay. © Josep Pubill

Del camí que els queda per recórrer, tenen moltes ganes d’endinsar-se a la Cordillera Blanca, al centre del Perú, i passar a prop de l’Alpamayo, considerada la muntanya més bonica del món pel seu net perfil piramidal. També volen recórrer nous trams del Cápac Ñan, visitar els impressionants volcans de l’Equador, travessar el Salar de Uyuni i arribar fins als fiords de la Patagònia. “El que hem après fins ara”, confessa l’Àlex, “és que allò que no coneixíem ens ha sorprès i encisat més que no pas allò que veníem a buscar”. De moment, es poden seguir els vídeos de la seva aventura i el seu diari de viatge personal al web www.ruteandoporlosandes.com, del qual volen fer aviat la versió en català.

Andes 6.JPG

Amb el bosc dins de casa

dimarts, 21/12/2010

Al desembre, fagedes, rouredes i altres paratges de muntanya s’omplen de pinzellades roges: són els fruits del grèvol (Ilex aquifolium). El costum d’adornar les llars amb branques d’aquest arbust és molt més antic que el Nadal, però la planta ja forma part del nostre imaginari nadalenc. Juntament amb el galzeran, el vesc, la ponsètia i l’avet d’Espinelves, el grèvol entra a les cases convertit en un preuat ornament d’hivern, per la bellesa de les seves baies vermelles damunt del verd intens de les fulles, lluents i punxegudes. Però el seu atractiu es limita a l’aparença: els fruits són tòxics (contenen ilicina) i poden arribar a provocar problemes a l’aparell digestiu i el sistema nerviós.

Grèvol.jpg

Branca de grèvol a l'hivern amb les seves característiques perles roges.

El grèvol és una planta dioica: hi ha exemplars masculins i altres femenins, i només els femenins treuen els fruits carnosos i brillants de la mida d’un pèsol. La seva vistositat és a l’origen de la recol·lecció excessiva de l’espècie, que ha perdut territori fins a trobar-se al límit de la desaparició. A Catalunya està prohibit agafar-ne els fruits i tallar-ne les branques, tot i que es poden comprar en algunes fires, procedents de cultius controlats. No confongueu el grèvol amb un altre arbust de fruits vermells, el galzeran (Ruscus aculeatus), de fulles més arrodonides, que aviat deixarà caure les baies per tornar a florir. Al Montseny, si seguiu la ruta de l’Empedrat de Morou, us endinsareu en una fageda que amaga alguns arbustos de boix grèvol. Però en podeu veure arreu, des dels camins del Pirineu fins a les comarques del sud del país.

Una casa amb molta literatura

dilluns, 30/08/2010

El Perxe no és una simple casa rural per anar-hi a relaxar-se i gaudir del paisatge i del bon menjar. Els hostes que s’allotgen al Perxe poden participar en la descoberta històrica i literària de la comarca del Priorat. La biblioteca, que ocupa l’antic celler de la casa, és la seu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi, des del qual la Roser Vernet, propietària de l’allotjament, promou activitats que relacionen el món del vi i el món de la literatura, lligats de fa mil·lennis, i reivindica l’obra de l’escriptor Joaquim Soler Ferret. Allà s’hi organitzen tastos de vins, presentacions de llibres, tertúlies literàries, recitals, trobades d’escriptors i altres activitats que fan més enriquidora l’estada.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

El Centre Quim Soler ocupa l'antic celler de la casa. © Rafael López-Monné

La casa es troba al Molar, a l’extrem sud-oest de la comarca. “Ens agrada acollir la gent que ens ve a conèixer i explicar-los aquest bocí de país, l’entorn, la cultura, l’oli, el vi, la gastronomia i els nostres paisatges, físics i humans, que conviden a deixar-se dur, sense presses”. Són paraules de la Roser Vernet, la nostra amfitriona. Recordo gratament la visita al Perxe, perquè va formar part d’un agradable viatge de descoberta dels camins del Priorat en companyia del geògraf i fotògraf Rafael López-Monné (us recomano que passegeu pel seu bloc Vistes). Vam fer una magnífica excursió des del Lloar fins a Damunt Roca passant pel Rogerals i tornant pel mas d’en Borràs (demaneu-ne informació a l’oficina de turisme). I després de la caminada, res millor que una bona habitació al Perxe. Els dormitoris estan decorats amb gust, els llits són còmodes i les nits, serenes. És probable que les orenetes us despertin amb els seus xiscles matiners si hi aneu a l’estiu. I quan obriu la finestra, hi trobareu les cases del Molar per una banda i el bucòlic paisatge del Priorat per l’altra. Una invitació a perdre’s per una comarca que encara té molt per ensenyar.

anjub-franc alasseur.jpg.jpg

L'habitació Anjub, que mira a llevant, és una de les sis que ofereix el Perxe. © Franc Alasseur

Fer-ho sota la lluna plena

dilluns, 19/07/2010

A l’estiu, quan hi ha lluna plena, proliferen les activitats nocturnes a l’aire lliure. La bona temperatura i la claror del satèl·lit conviden a descobrir l’entorn natural fins a la matinada. Una idea simple i econòmica és baixar fins a la platja que tingueu més a prop i submergir-vos dins la mar platejada, gaudint d’un bany relaxant. Si voleu fer un pas més enllà, us recomano quatre de les moltes activitats que podreu dur a terme quan arribi el pleniluni.

Cap de Salou lluna plena.JPG

El cap de Salou fotografiat sota la lluna plena. © ÒM

· Si sou amants de la natura, el dia 23 de juliol es farà una caminada per la riba de l’estany d’Ivars i Vila-sana, el més gran del país. L’organitza el Centre Cultural i d’Esbarjo d’Ivars d’Urgell.

· Si us agrada la música, aneu a buscar-la entre les vinyes del Penedès. Dissabte 24 de juliol se celebra el Festival de Música a les Vinyes a la Torre-Ramona de Subirats. Hi actuaran Maria del Mar Bonet i el pianista Manel Camps. I després de l’actuació, hi haurà un tast estiuenc: caves i préssecs d’Ordal.

· Una altra alternativa musical és visitar els jardins Marimurtra de Blanes les nits de lluna plena. S’hi organitzen concerts de jazz, soul i lírica emmarcats pel templet i amb l’horitzó marí de fons.

· Si disposeu d’una setmana sencera, l’empresa de rutes El Mussol organitza dues sortides a Formentera (del 22 al 28 de juliol i del 23 al 29 d’agost) amb l’objectiu de fer senderisme per les platges, passejos amb bici i sortides amb caiac.

Coneixeu altres propostes sota la lluna plena?

Les cales preferides de Salvador Dalí

dimarts, 29/06/2010

Quan pensem en els paisatges surrealistes de Salvador Dalí, ens vénen al cap la blanca Cadaqués i la pedregosa platja de Portlligat. Però hi ha dues cales, no tan conegudes, que també van inspirar el genial pintor empordanès. Són les cales Culip i Culleró, a les quals s’accedeix fàcilment a peu des de la carretera que porta fins al mític far del cap de Creus.

Cala preferida Dalí.JPG

La pedregosa cala Culip mira cap al nord. © ÒM

Hi ha experts en art que afirmen que Dalí es va inspirar en una de les roques de Culip per a la figura central d’El gran masturbador. D’altres suggereixen que el perfil recorda la forma de l’illa del Culleró, a l’oest de Culip. Fos quina fos la roca inspiradora, Dalí es va banyar en aquestes cales en diverses ocasions. És clar que eren altres temps: els cotxes no feien cua per travessar el cap de Creus i entrar a Cadaqués, els turistes no tenien cap necessitat d’arribar fins al vell far per banyar-se i no hi havia dotzenes de velers campant per l’horitzó. Tot era silenci, calma, inspiració…

El gran masturbador.png

A dalt, una de les formacions rocoses que podria haver inspirat les formes de l'obra 'El gran masturbador' (1929).

Fins a Culip vam arribar-nos un dia d’estiu amb el reconegut naturalista José Luis Gallego, després d’una ruta per la serra de l’Albera. Vam nedar una estona i, com a punt final de la jornada, vam pujar caminant fins al far del cap de Creus, on hi ha un petit restaurant. Atureu-vos a prendre un refresc a la terrassa del far. La panoràmica des de l’extrem més oriental de la península Ibèrica paga la pena.

Far Cap de Creus 2.JPG

El far guia els navegants i acull els viatgers assedegats. © ÒM