Una cabana de luxe, al cor de les Guilleries. © Òscar Marín

Vaig desvetllar-me a mitjanit. El bosc cruixia, un mussol es lamentava. Tot era fosc i no vaig saber trobar cap interruptor. Aleshores vaig començar a recordar… M’havia adormit a la branca d’un avet, a la llum d’una filera d’espelmes que ja s’havien consumit. Hi havia arribat el dia anterior, després de recórrer els peus del Montseny i d’endinsar-me en les Guilleries. Passat el pla de les Arenes, vaig agafar un trencall. “Cabanes als arbres”, deia el cartell de fusta. Vaig arribar-hi quan el sol començava a ocultar-se. Tot havia estat idea de la Karin i en Manu: oferir als viatgers cansats del ritme de la ciutat una experiència única, reconfortant, plenament “slow”, dormir dalt d’un arbre, en una cabana de fusta, un somni d’infantesa fet realitat, una experiència de comunió amb la natura, lluny de la contaminació, sense electricitat ni aigua corrent ni cobertura telefònica, només l’arbre, nosaltres i el bosc al voltant. L’exemplar que m’havien assignat era un avet Douglas, alt i robust, i al bell mig, penjada a vuit metres damunt del terra, hi tenia una cabana de fusta. Malgrat l’alçada, no em va costar enfilar-m’hi. Una llarga passarel·la suspesa en l’aire connectava la cabana amb terra ferma.

Dues cabanes penjades d’avets Douglas i enllaçades amb passarel·les. © ÒM

El sol s’havia amagat i vaig encendre un grapat de petites espelmes. Tot el refugi era fet de fusta natural i l’olor de resina de l’avet impregnava l’estança. Natural i ecològic són dos adjectius que podia aplicar a tot el que m’envoltava: el mobiliari era fet amb fusta sense tractar; no hi havia cap bombeta ni endoll, ni aigua corrent, només una gerra plena d’aigua i un gibrell; la tassa del vàter havia estat substituïda per un cubell amb serradures instal·lat sota un seient de fusta… I fins i tot les deposicions es reciclaven. Aquests residus naturals els fan servir per abonar la plantació d’avets d’una explotació propera (les cabanes són a la vora d’Espinelves i aquí s’hi crien grans extensions d’avets de Nadal). “Des que es va posar en marxa la iniciativa, els arbres creixen més sans i frondosos”, m’havia assegurat l’Epe, l’encarregada de rebre els hostes.

La cabana Bosqueta és una de les més petites, ideal per a una parella. © ÒM

No hi havia televisió ni Internet ni cobertura de mòbil, com abans. Quin plaer, poder gaudir del propi temps, de l’abraçada del bosc envoltant la mirada, de la lectura pausada a la petita terrassa, dels salts precisos d’algun esquirol en una branca propera, del xiulet del vent… El vent, no patiu si us mou la cabana. Els arbres són flexibles i la cabana també ha de ser-ho. Fins i tot, en dies de forta tempesta, pot semblar que us trobeu dins d’un vaixell, segons em van explicar. Però és del tot segur. Als països acostumats als terratrèmols, com el Japó, saben que la flexibilitat de les estructures és fonamental. Si l’arbre es mou, la cabana es mou.

Les cabanes són refugis totalment ecològics que ens submergeixen en la tranquil·litat del bosc. © ÒM

Després d’observar tots els detalls de la cambra, vaig sortir al balconet i vaig estirar la corda a l’extrem de la qual hi havia una cistella on m’hi havien deixat el deliciós sopar casolà. Crema de carbassa, pollastre amb crema de curri a l’estil tailandès i pastís de galeta amb xocolata negra i caramel. Sopar dalt d’un arbre, com un esquirol, com un ocell, sense luxes superflus, sense cambrers atents ni comensals observadors. Quina tranquil·litat.

No són pocs els països on es pot dormir en una cabana d’alt d’un arbre, però aquest és l’únic bosc de la península Ibèrica on podem gaudir d’aquest tipus d’allotjaments. Això, unit al fet de trobar-nos en el límit de l’exuberant Parc Natural de les Guilleries-Savassona, fa de l’aventura un regal singular i exclusiu.

Des de la cabana contemplava els boscos de les Guilleries i els contraforts del Montseny. © ÒM

La masia Vileta és el punt de recepció dels visitants, on també es pot sopar o llegir. © ÒM

Es pot escollir sopar a la cabana o al menjador de la masia Vileta. © ÒM