El Motel Empordà forma part del selecte grup d’establiments mítics de les terres empordaneses. Al capdavant, en Jaume Subirós —treballador de l’establiment des del primer mes, l’any 1961, i propietari des del 1979—, que em rep amb cordialitat, com fa amb tots els comensals que s’asseuen a les taules d’aquest restaurant històric. El Motel va ser un lloc de referència de la gastronomia catalana. I el llistó continua ben alt. No oblidem que va ser considerat el segon millor restaurant d’hotel del món en la llista de The Daily Meal.
Hi vaig arribar al capvespre per assaborir un sopar degustació fidel a la tradició. Em vaig asseure just davant de la taula Josep Pla, aquella on l’escriptor empordanès s’asseia quan venia a dinar, al costat de la vitrina de records. El menú va començar amb una sopa de farigola amb pa d’herbes aromàtiques i amb una amanida ben empordanesa de faves amb menta, pernil i peus de porc, un plat senzill i alhora emblemàtic. Tot seguit, una petita sorpresa per al paladar: uns naps de Capmany amb formatge blau Cingles de Bertí. Saborós i tendre és el besuc amb escuma d’all i arròs inflat.
Dir “llebre a la royale”, que és el darrer dels plats, ja són paraules majors. És un plat que no es pot assaborir en gaires restaurants, ja que la seva elaboració demana molt de temps i paciència: es desagna la llebre, es cuina sencera amb verdures durant vuit hores i finalment se n’aprofita la carn i el foie per al plat. Per postres, una gran selecció de formatges, dels quals vaig tastar un Stilton, originari del centre d’Anglaterra. I amb tantes delícies al pap, ja no vaig arribar a la carta de postres, amb un poniol digestiu vam acabar el sopar.
Després d’un àpat que estimula els sentits del viatger, el repòs merescut es gaudeix millor en una de les habitacions renovades de l’hotel Empordà, i si és de les que tenen vistes a la plana, a la serra de Rodes i a l’Albera, no us perdeu la sortida del sol per la badia de Roses. Es mereix una foto.
Fa quinze anys, quan vaig pujar a Siurana per primer cop, l’oferta de restauració i d’allotjament era ben minsa. Avui, encara és reduïda, però hi trobem un elevat nivell de qualitat, especialment en l’hotel La Siuranella, que té en la gastronomia el seu puntal. Al restaurant Els Tallers, el xef Pau Escriu ens convida a gaudir d’un menú contemporani basat en els productes de proximitat. Escriu ha passat per cuines amb estrella Michelin, com Las Rejas, Mugaritz i Can Fabes, i ara lidera amb l’Anaïs Chauveau aquest interessant projecte en un dels pobles amb més encant del Priorat. Ells es defineixen com un “restaurant amb habitacions”, perquè realment la seva proposta gastronòmica ha esdevingut una de les més interessants de la comarca.
El menú varia sovint, però sempre satisfà i sorprén per la seva bona relació qualitat-preu. Recentment hi he tastat un aperitiu format per olives farcides de vermut gelificat i unes ametlles al curri. De primer, un carpaccio de vieires i caviar d’oli d’oliva amb un toc de coriandre i salicòrnia. Tot seguit, un plat d’anguila fumada que combina a la perfecció amb una crema de pinyons (inspirada en el tradicional ajoblanco, però sense rastre d’all) i cruixent de ceba. Després, foie semicuit arrebossat amb “quicos” i textures de blat de moro. Tots aquests primers plats, servits amb un vi de la terra: Les Brugueres, de La Conreria d’Escaladei.
El menú segueix amb un rap rostit, ben tendre, amb crema de coliflor, olives negres i oli d’alfàbrega; i continua amb una presa de porc ibèric amb moixernons i cruixent de carbassó. Les pre-postres, una crema de llimona amb pastanaga confitada, de dolço intensa. I les postres finals, una obra en directe creada pel xef directament damunt la taula, davant la vista dels comensals, una composició de xocolates de diverses textures, gelats, tocs de melmelada i una fina coca de sucre. Després de l’àpat, en Pau i l’Anaïs em van regalar una agradable sobretaula al jardí de la casa, explicant-me el seu projecte i les seves il·lusions. Precisament al jardí hi col·locaran aviat una piscina i un jacuzzi perquè els seus hostes se sentin millor que a casa.
Si sou dels que us agrada viure l’Empordà des d’un hotel amb encant, no podeu deixar de visitar la Masia la Palma, un mas preciós envoltat de camps de conreu a Espinavessa, a mig camí entre Figueres i Banyoles, submergit en un paisatge bucòlic. En aquest allotjament familiar, que havia estat una antiga casa de colònies i que avui és un hotel rural captivador, tot està cuidat fins a l’últim detall. Tant les habitacions dobles del pis superior com els apartaments del jardí s’obren a un horitzó lluminós de camps i turons boscosos.
I entre les principals raons per allotjar-s’hi hi ha la cuina del restaurant Sa Poma, dirigida per la Tona Llovera i el seu fill Pep Munilla, una cuina casolana que aposta pels productes de la terra, amb un toc d’innovació. Durant la meva estada, a finals de febrer, m’hi van servir per començar un boníssim pernil de gla d’Extremadura amb pa de vidre, per seguir amb unes croquetes casolanes de carn d’olla i bacallà.El carpaccio de llagostins en excel·lent combinació amb una vinagreta de bolets amb allets és un dels plats estrella d’aquest restaurant, juntament amb el tendre bacallà amb pebrots de Padrón. L’àpat s’acompanya en aquest cas amb un vi Mas d’en Pol del celler Clua, de la DO Terra Alta, una bona recomanació de l’Anna Munilla, encarregada d’atendre els hostes tant a l’hotel com a les taules del Sa Poma.
Després de l’àpat, us recomano fer un volt pel jardí, esperar que es pongui el sol darrere els turons i allotjar-vos en una de les habitacions del pis superior de la masia. Una visita a l’spa, un massatge i, si fa bon temps, un bany a la piscina, completaran una estada més que relaxant a la Masia la Palma.
El Saó Hotel de Bescaran és una joia. Només té cinc habitacions, fet que assegura tranquil·litat i un tracte personalitzat. L’Esther Sànchez-Xargayo va deixar Andorra per convertir aquesta vella casa de poble en hotel i ho va fer amb tanta cura i bon gust que ha estat qualificada com a Logis d’Excepció (la qualificació més alta dins dels Logis Hotels). També és casa seva (viu al pis superior) i és la pròpia Esther qui té cura de les habitacions i dels clients, i ho fa amb el somriure permanent de qui està gaudint d’un projecte vital enriquidor i apassionant. Tenia clar que no podia oferir només habitacions amb encant, volia que els seus hostes poguessin gaudir d’una bona experiència gastronòmica. Al seu restaurant hi serveixen els plats de sempre, però d’una manera elegant, curosa, deliciosa, tenint sempre present el producte de proximitat i la tradició pirinenca.
Al Saó Hotel hi he pogut tastar un menú ben complet format per un foie gras semicuit exquisit, uns ravioli de peus de porc i botifarra negra amb salsa de foie, una magnífica cocotte de vieira amb verdures, una galta de vedella del Pirineu amb escalunyes regades amb xarop d’avet i, per postres, un tortell de nata del Cadí. Tots els plats elaborats per una altra Esther, la xef Esther Gómez Ginés. Acompanyava l’àpat un Formiga de vellut, de la DOQ Priorat. Sorprén un dinar d’aquest nivell en un poble menut de l’Alt Urgell i tambe és grat descobrir una acollida professional i atenta després d’un llarg viatge a través del Pirineu.
He estat en pocs hotels petis i amb encant on la combinació entre bon gust, bon tracte i bon menjar assoleixin una nota tan elevada. El preu de l’habitació inclou l’esmorzar complet, i a més us oferiran un tast de galetes casolanes i tindreu a la vostra disposició barnús i sabatilles per estar-vos com a casa a la vostra habitació. Tot això, sumat a que l’entorn natural és magnífic, fa del Saó Hotel una opció ideal per a una escapada romàntica, gastronòmica o, simplement, relaxant.
Imagineu l’escena. Arribeu al vespre, cansats, a la portalada d’un mas tranquil, amagat als afores de Tuïr. Uns amfitrions amables us conviden a instal·lar-vos en una suite àmplia, amb una terrassa privada, il·luminada càlidament amb espelmes. Després d’una bona dutxa, us serveixen un aperitiu al menjador, davant la llar de foc encesa, i després arriba a taula un sopar per llepar-se’n els dits. Què més es pot demanar?
La Casa9 de Tuïr es troba a l’antic Mas Petit, un mas català de pedra que té el seu origen al segle XI, però que va ser reformat per un artista que va trobar en aquest tranquil racó de món l’indret ideal per inspirar-se i que va deixar la seva petjada en algunes de les habitacions. Gràcies a la iniciativa d’una parella franco-xilena, aquest mas ha esdevingut un hotel boutique amb un encant molt especial. Cada habitació té algun element que la fa diferent. N’hi ha que han estat excavades en la roca, talment com si fossin coves. D’altres han estat decorades amb mosaics d’inspiració romana per l’artista que hi va viure anteriorment. D’altres, com la que vaig ocupar aquella nit, són àmplies i modernes, amb Wi-Fi gratuït i una terrassa exclusiva des de la qual es domina el jardí que envolta la casa.
El sopar que hi serveixen és una excel·lent combinació de plats francesos, catalans i sud-americans. Aquella nit vam tastar cebiche, terrina de Tuïr amb amanida de figues i castanyes, llom amb risotto de ceps, tot deliciós. A les copes, un vi Terra Remota, que amaga una curiosa història vinculada a la casa: va ser gràcies al propietari d’aquest celler que la propietària de l’hotel i el seu marit (xilè que exercia d’hoteler a la Patagònia) es van conèixer. És un plaer compartir una estona amb aquesta parella, que us atendrà amb entrega i us aconsellarà sobre les excursions que es poden fer al voltant de la casa. La comarca dels Aspres, al sud de Perpinyà, és ben plena d’atractius. Preneu-ne bona nota!
Les masies de l’Alt Penedès són vives. Algunes de les més conegudes pertanyen a cellers de renom –Ca l’Esbert (Segura Viudas), Can Vendrell de la Codina (Albet i Noya), Can Llopart de la Costa (Caves Llopart), el Mas Rabell de Fontenac (Torres), Can Baltà (Parés Baltà)…– i s’hi fan visites guiades. D’altres s’han transformat en allotjaments de turisme rural (com Cal Ruget o Can Bonastre) i d’altres s’han especialitzat en l’organització de casaments i celebracions, com la Masia Torreblanca, a Sant Miquel d’Olèrdola, i la Torre del Gall, a Sant Cugat Sesgarrigues. Però més enllà del seu negoci particular, en algunes d’aquestes masies tenen clar que cal dinamitzar el territori i posar en valor les vinyes del Penedès oferint activitats turístiques vinculades al món del vi per atreure visitants durant tot l’any. Fa uns dies vam visitar la Masia Torreblanca en ocasió d’una mostra d’activitats enoturístiques organitzades per Cal Blay, reconeguda empresa de càtering del Penedès, i l’empresa d’experiències culturals Tekhné.
El matí va començar amb música clàssica. Un quartet de corda va interpretar peces de Mozart, Vivaldi i Txaikovski al jardí de la masia. Després vam caminar fins a les vinyes i, tot assaborint un esmorzar amb les muntanyes de Montserrat de fons, els músics van atacar les notes del Virolai, de Josep Rodoreda. Sempre m’ha semblat que la música es gaudeix millor a l’aire lliure, interpel·lada pels ocells, maridada amb les aromes de la natura que porta el vent. Per això m’agraden festivals com el de Música a les Vinyes de Subirats.
Després de la música, vam passar a la pintura. L’activitat “Pintar les vinyes” proposa que cada visitant aboqui la seva imaginació sobre les teles disposades a terra, davant la masia, per intentar reflectir allò que el paisatge penedesenc li ha inspirat durant la passejada per les vinyes. Seguint les tècniques de l’action painting i del dripping, no hi ha cap voluntat de retratar de manera fidel la realitat, així que no cal haver fet cap curs de dibuix, tan sols deixar-se portar.
Un altre art, ja força oblidat, és el de la falconeria. Hi va haver un temps, fa milers d’anys, en què l’ensinistrament i la caça amb ocells rapinyaires era una pràctica habitual. El falconer Dany Cruz va introduir els assistents en la història d’aquest art mil·lenari, convidant-los a admirar de ben a prop espècies com el duc, l’aligot de Harris i el xoriguer, dels quals vam poder veure una exhibició de vol sobre les vinyes. Amb prudència, els participants van poder tenir un record d’aquesta experiència fent-se fotografies amb els rapinyaires. L’experiència la vam maridar amb els caves de la masia Torreblanca i una calçotada servida per Cal Blay al voltant de la piscina.
L’art de la gastronomia es va fondre amb el de la música durant el dinar. Els comensals de l’àpat preparat per Cal Blay vam poder gaudir de les veus dels cantants del cor del Gran Teatre del Liceu, que van interpretar àries d’òpera dedicades a les passions del món del vi: els brindis de la Cavalleria Rusticana, el brindis de La Traviatta i altres peces d’opereta. Per acompanyar les postres, una performance de Markus, Art Extrem, que va pintar amb grans pinzellades fosforescents un retrat de l’artista Salvador Dalí. Un exemple de què a les vinyes s’hi poden fer molt més que bons vins. També s’hi pot gaudir de la música, de la pintura i de tantes activitats com la imaginació proposi. Els viatgers estan oberts a la sorpresa. Ara toca sorprendre’ls!
Ícar, fill de Dèdal, l’arquitecte del laberint del Minotaure, va morir a conseqüència d’haver alçat el vol massa enllà, massa amunt, massa a prop del sol que li fongué la cera de les ales. Curiós, valent, Ícar s’arrisca a superar els murs del laberint… Un viatger que abandona els murs de la por per anar a cercar la llibertat, encara que aquesta li costi la vida. L’any 2004 vaig posar punt i final als versos de ‘Segon vol d’Ícar’, el meu segon poemari, un llibre escrit entre Viena, París i Vilanova. Un any després, els poemes van veure la llum per primer cop, guardonats amb el premi Betúlia de poesia que atorga l’Ajuntament de Badalona. De l’obra se’n van vendre un miler d’exemplars i va recollir bones crítiques, com la de Xènia Dyakonova al diari Avui; ella hi va veure “un poeta observador que, en moltes ocasions, assoleix la combinació justa entre material i sublim, que al meu entendre constitueix l’essència de la poesia. El llenguatge, sent fresc i lleuger, arriba a una sensualitat destacable, i les imatges manllevades de la natura són d’una expressivitat poc comuna.” Ara, després d’uns anys de repòs poètic, recupero els versos amb aquesta nova edició a Bubok.
Ja fa més de dos segles que els documents històrics no es refereixen a la Barceloneta com “el barrio de barracas de la playa”, però encara s’hi conserven vestigis d’aquella època fosca, poc visitada pels historiadors, de mitjan segle XVIII. M’hi he endinsat arran de la lectura d’El barri del sorral, novel·la escrita per la historiadora, editora i amiga Begoña García Carteron. Quan vaig acabar el llibre, vaig trucar-la per comentar alguns passatges de la novel·la. Em venia molt de gust bussejar pels racons amagats d’aquell barri que li havia inspirat aquesta història tan plena d’emocions i vam quedar un matí per descobrir-los. La història comença abans de l’existència del barri, just acabades les obres del moll, i segueix els personatges al llarg de cinc anys, durant els quals s’engeguen les obres d’urbanització de la Barceloneta i es finalitza la primera fase de construcció del barri.
El punt de trobada és l’estació de metro de Barceloneta. Ben a la vora, al pla de Palau, hi havia el portal de Mar, la porta d’entrada i sortida de la ciutat emmurallada. Passada la guerra de Successió, als afores d’aquesta muralla, a tocar de la Ciutadella, s’hi obria un gran sorral on es van instal·lar molts dels habitants expulsats del Born en barraques precàries i insalubres: pescadors, contrabandistes, gent humil. D’aquell ampli sorral sotmès als embats de les onades en tenim avui un breu record en les platges de la Barceloneta, que també pateixen sovint els efectes dels temporals marítims.
Un dels carrers més llargs del barri, el de Ginebra, dóna nom a un dels personatges principals de l’obra, una dona sàvia que practicava una medicina que avui en diríem “alternativa”. Aquest carrer es creua amb d’altres que recorden personatges il·lustres, també protagonistes de la novel·la: el carrer del marquès de la Mina i el carrer de Juan Martín Cermeño. El primer fou un esperit lliure, un home il·lustrat que, sense esperar el vistiplau de Madrid, l’any 1753 va tirar endavant la urbanització d’aquell sorral de barraques insalubres per convertir-lo en la Barceloneta. El segon va ser l’enginyer militar que es va encarregar del projecte definitiu d’aquell nou barri (simultàniament va treballar en la remodelació del castell de Montjuïc).
La Barceloneta ha canviat molt d’aleshores ençà, però encara es conserven vestigis d’aquelles primeres cases que no tenien més de dos pisos d’alçària. Gràcies a la insistència dels veïns, l’antiga casa del Porró, també coneguda com a Casa de la Barceloneta 1761, s’ha mantingut com a exemple d’aquells habitatges del segle XVIII. L’Ajuntament va comprar l’edifici quan ja estava a punt de ser enderrocat, el va restaurar i avui acull exposicions sobre la història del barri. Entre d’altres objectes, s’hi conserva una reproducció de la primera pedra del barri, que va posar el propi marquès de la Mina al febrer del 1753. Són moments que les protagonistes de la novel·la, un grup de dones del sorral, viuen en primera persona en la segona meitat de la novel·la. La primera fase del barri es va completar en tan sols trenta mesos, amb l’església de Sant Miquel inclosa, i la novel·la reflecteix les Festes Plausibles amb les quals es va celebrar la consagració del temple i la inauguració del barri, seguint fidelment el programa oficial de l’època.
L’església de Sant Miquel del Port té un gran protagonisme en la part final de la novel·la. No us n’explicaré gaire cosa, només us diré que molt habitants del barri es van acollir a la protecció de Sant Miquel, i també les dones d’aquesta novel·la. Dins l’església té lloc un episodi determinant del llibre. Avui, quan hi entrem, no veiem la mateixa església, que en origen tenia una sola nau central, però sí que ens transmet la sensació de recolliment que hi van anar a trobar molts habitants del “sorral”.
Un detall amagat d’aquella Barceloneta portuària es troba al carrer del Baluard, davant la gran plaça que ja existia al segle XVIII. Aquí hi trobem el Negre de la Riba, un vell mascaró de proa que es conserva penjat d’un mur, just a la portalada posterior de l’església de Sant Miquel. Durant molt de temps va adornar l’entrada d’un magatzem del Moll de la Riba de la Barceloneta, i també durant molts anys es pensava que la figura representava un africà, d’aquí el seu nom. Avui es creu que representa un indi americà.
Fa molt que la Barceloneta es coneix amb el sobrenom de l’Òstia i, tot i que no se sap ben bé perquè, una de les teories diu que va ser a causa d’alguns mariners italians arribats del gran port de Roma, l’Òstia, que es van instal·lar al barri… I precisament a la plaça de Sant Miquel hi trobem un restaurant familiar que recorda amb el seu nom les antigues tavernes plenes de mariners italians. La cuina marinera juga un paper destacat a El barri del sorral, i al restaurant L’Òstia s’hi poden tastar bones receptes de mar. Ens hi asseiem amb la Begoña Garcia Carteron mentre acabem de comentar les escenes més trepidants i emocionants de la seva novel·la, un viatge per un dels moments històrics més desconeguts de Barcelona.
Quan viatjo, quan em perdo pels carrers de pobles i ciutats, em fascina imaginar què ha canviat i què es manté, intento esbrinar quines façanes i botigues ja existien fa cent o fa cinquanta anys, travessar places on abans hi havia fàbriques, visitar carrers on encara hi ha algun element que recorda temps antics, tocar les pedres que han acumulat el tacte de milers de mans i, fent un pas més enllà, imaginar els sons i olors que deurien formar part del dia a dia dels nostres avantpassats. A falta d’una màquina del temps, ens poden servir la imaginació i les fotografies que es conserven en nombrosos museus i arxius, però la tecnologia mòbil posa a l’abast de qualsevol viatger la visualització del passat de les ciutats. Una de les aplicacions que ho faciliten és Streetmuseum, realitzada pel Museu de Londres, la qual permet juxtaposar imatges històriques de la ciutat amb imatges actuals. Aquesta aplicació utilitza la realitat augmentada per superposició de fotos antigues de Londres sobre la visió actual que ens ofereix la càmera del mòbil. Per difondre la nova versió d’aquesta aplicació, que inclou un centenar de noves localitzacions, el Museu de Londres ha publicat diverses imatges d’arxiu de gran valor, sobreposades amb imatges recents dels mateixos indrets, i el resultat posa la pell de gallina.
Entaforat al fons d’una vall apartada, el Gran Hôtel de Molig és un refugi ideal per desconnectar del món i fer-hi algun tractament de salut. L’entorn feréstec contrasta amb l’elegància de l’establiment, d’estil neoclàssic, envoltat de jardins i ple de racons agradables: un bar amb llar de foc, salons d’aire Belle Époque, un atractiu jardí posterior que s’il·lumina de nit amb tot de llums distribuïts pel terra… Hi havia passat per davant en una altra ocasió i m’havia enlluernat la seva ubicació privilegiada i la seva disposició en forma d’amfiteatre sobre la vall de la Castellana, suspès al vessant de la muntanya, però no hi havia dormit mai, i escollir-lo fa unes setmanes per passar-hi la nit va ser tot un encert. Hi vam arribar a les set en punt de la tarda, just quan sonava el Cant dels Ocells al campanar del recinte. No és casualitat sentir aquesta melodia tradicional catalana als boscos de Molig. El músic Pau Casals, el millor violoncel·lista de la història, hi va fer diverses estades als anys cinquanta i seixanta i ell mateix va inaugurar el carilló el 13 de juliol de l’any 1959. I no és l’únic record del músic; el piano de cua de fusta clara que trobem al fons de la galeria principal de l’hotel va pertànyer al mestre.
Allò que distingeix aquest hotel és, evidentment, el seu balneari. Les primeres referències als banys de Molig daten del segle XI, però no fou fins a mitjan segle XIX quan es van fer cèlebres els diversos establiments termals que aprofitaven les propietats de les aigües sulfuroses de la zona. Entrat el segle XX, l’établissement thermal de Molig va esdevenir un referent a nivell europeu, sobretot amb la creació de la Chaine Thermale du Soleil, una cadena que actualment també inclou a la Catalunya del Nord les termes del Voló, els banys de la Presta i l’establiment termal dels Banys d’Arles i Palaldà. Per això no ens ha d’estranyar que les instal·lacions del Grand Hôtel de Molig conservin l’aspecte d’antic balneari, atrapat en el temps, malgrat que bona part de les seves habitacions han estat reformades amb gust i també molts espais comuns.
La salut i el benestar són puntals de l’experiència en aquest hotel. Hi ha molts visitants que hi acuden pels excel·lents tractaments de les vies respiratòries, de reumatismes articulars i de les malalties de la pell, com l’èczema o la psoriasi. D’altres hi vénen per fer tractaments de bellesa (molt recomanable el bany de kaolin, argila blanca, amb propietats calmants per a la pell) o simplement per gaudir del benestar i del confort, de l’aire pur del Pirineu i de la bona gastronomia. Al Café Casals, al capdavant del qual hi trobem el xef Michel Guérard, hi podem tastar plats lleugers i deliciosos com l’amanida d’embotits de vedella a la Granny Smith, l’ànec amb taronja, la deliciosa terrine paysanne o el filet de turbot.
Òscar Marín és redactor de l'Atlas of the Future i autor del blog 'El plaer de viatjar'. Ha estat redactor de diverses revistes de geografia i viatges, com 'DESCOBRIR', 'Altaïr', 'Península' i 'Lonely Planet Magazine', i va ser cap de redacció de la revista de natura i ciència 'Nat'. Ha participat en el blog de l'Agència Catalana de Turisme i col·labora en altres blogs turístics. També ha participat en programes de Catalunya Ràdio, RAC1 i Ràdio 4. Contacta-hi a omarin@som.cat.
Òscar Marín és redactor de l'Atlas of the Future i autor del blog 'El plaer de viatjar'. Ha estat redactor de diverses revistes de geografia i viatges, com 'DESCOBRIR', 'Altaïr', 'Península' i 'Lonely Planet Magazine', i va ser cap de redacció de la revista de natura i ciència 'Nat'. Ha participat en el blog de l'Agència Catalana de Turisme i col·labora en altres blogs turístics. També ha participat en programes de Catalunya Ràdio, RAC1 i Ràdio 4. Contacta-hi a 
