Un tast de romànic a la Val d’Aran

divendres, 23/11/2012 (Òscar Marín)

Unha.jpg

Vista del poble d’Unha amb l’església de Santa Eulària. © Òscar Marín

Hi ha pocs estils tan sorprenents com el romànic. En silenci, les pedres i els frescos parlen: apòstols de gest rígid, àngels immortals, monstres terribles amb dents esmolades, pecadors d’ulls aterrits… Emergeixen dels absis i dels capitells per sorprendre el viatger que s’hi acosta amb la mirada encuriosida. La Val d’Aran és un dels territoris que conserven un romànic més imponent. Seguim el Camin Reiau, a peu o amb bici, per gaudir dels sons i dels colors del paisatge i d’un patrimoni fascinant. Aquest és l’antic camí que va ser durant molts segles la via principal de comunicació entre els pobles de la vall. En la ruta hi trobem esglésies romàniques com Santa Eulària d’Unha, petita, però que conserva un munt de pintures que no van ser descobertes fins als anys noranta. Estaven amagades darrere d’un retaule barroc. Més tard s’hi van trobar uns frescos gòtics molt valuosos que representen escenes del Nou Testament, com el petó de Judes o la flagel·lació de Crist, i fa un parell d’estius, al 2010, s’hi van descobrir a sota d’una capa de calç unes altres pintures del segle XII, que en aquest cas estaven força malmeses. Sortint del poble d’Unha seguim pel Camin Reiau, que circula paral·lel a la carretera, i pedalant entre els camps arribem fins a l’església de Sant Andrèu de Salardú, que és una de les més importants i que també tenia guardades unes pintures que es van descobrir quan es va retirar una capa de calç. Els frescos són renaixentistes i estan considerats els millors de tot l’Aran. I a més a més, a l’altar major hi ha el Crist de Salardú, del segle XII, que és com una mena de Moreneta pels aranesos.

Sant Andreu.jpg

El robust campanar de Sant Andrèu de Salardú. © ÒM

Salardú.JPG

Els frescos de Salardú van ser restaurats amb cura fa pocs anys. © Òscar Marín

A poc a poc, arribarem fins al poble d’Arties, on hi ha l’església romànica de Santa Maria, que és del segle XII, però que té un campanar gòtic i uns frescos del segle XV molt impactants, amb dracs que mengen pecadors i dimonis que cuinen homes i dones en grans olles d’aigua bullent. L’església ha estrenat restauració aquesta tardor. S’hi ha canviat el paviment i s’ha renovat la calefacció, s’ha restaurat la finestra gòtica de la portada sud i s’ha rehabilitat el cor de fusta i la balconada interior. També les pintures murals de les voltes han estat restaurades. Són conscients que el romànic és un dels atractius que farà que els turistes no deixin de venir a la Val d’Aran, sigui hivern o estiu, malgrat els molts quilòmetres que la separen dels grans nuclis urbans del país.

Arties.jpg

Els magnífics frescos de Santa Maria d’Arties. © Òscar Marín

Catalunya en 10 ‘lipdubs’

dilluns, 19/11/2012 (Òscar Marín)

El ‘lipdub’ ha estat un fenomen audiovisual sense precedents. Aquesta modalitat de vídeo musical filmat en un sol pla seqüència, amb personatges fent ‘playback’, s’ha viscut a Catalunya amb un entusiasme inusitat. Fins i tot s’han aconseguit algunes fites remarcables. El ‘lipdub’ per la Independència, que va tenir lloc a Vic l’octubre del 2010, va marcar un rècord de participants, amb 5.770 persones implicades, i fou superat l’abril del 2012 pel ‘lipdub’ per la llengua catalana de Perpinyà, que va congregar 7.153 participants a la capital del Rosselló. El divertit vídeo que van fer els estudiants de la Universitat de Vic la primavera del 2010 ostenta el mèrit de ser el tercer ‘lipdub’ del món en nombre de visites a YouTube. Hi ha hagut altres vídeos, de menor volada, però també interessants perquè ens han mostrat la implicació de la gent de cada territori en la promoció i la reivindicació de valors i drets. Aquí teniu un rànquing de 10 ‘lipdubs’ que ens presenten diversos racons del país.

1. El primer rècord mundial de participació, a Vic:


 

2. El més vist a Catalunya i el 3er més vist del món, a la Universitat de Vic:


 

3. L’actual rècord de participació, a Perpinyà:


 

4. Dins la Festa Major de Vilanova i la Geltrú:


 

5. ‘Lipdub’ pels carrers de Porrera, al Priorat:


 

6. Un volt pels carrerons de Sitges:


 

7. Un recorregut pel centre de Puigcerdà:


 

8. ‘Lipdub’ per la llengua catalana a Barcelona:


 

9. Un passeig marcià per la Conca de Barberà:


 

10. ‘Lipdub’ del Carnaval de Solsona:


Escapada de tardor al Mas Vilarmau

dimecres, 7/11/2012 (Òscar Marín)

IMG_7822.JPG

El Mas Vilarmau és una robusta masia de finals de segle XVIII. © Òscar Marín

Al Montseny, el fred arriba de cop. Dissabte, el termòmetre marcava 14ºC i al matí següent la temperatura va baixar sota zero. La nostra visita va coincidir amb la Fira de la Castanya. A Viladrau, la pluja venia i la gent es refugiava als bars o a les botigues, la pluja marxava i tothom sortia a gaudir de la festa, de les castanyes torrades al centre de la plaça, de les parades de neules i formatges, de les rutes amb poni pel bosc… Vam dinar al restaurant de l’Hostal Bofill, un edifici amb molta història, però amb un menú discret. Potser era a causa de la gran afluència de públic aquells dies de fira que alguns plats arribaven freds a taula. Era més bo (també més car) el menú de La Vinya, a la plaça Major, que vam tastar al dia següent, amb la crema de carbassa i moniato i la botifarra de castanyes. A mitja tarda vam conduir fins al Mas Vilarmau, una masia imponent envoltada de boscos, a tan sols deu minuts de Viladrau. Realment el paisatge enamora, especialment a la tardor, quan grocs i marrons comencen a restar protagonisme als verds. I s’agraeix trobar en una clariana del bosc, al peu del Matagalls, una masia robusta com el Mas Vilarmau per refugiar-s’hi. Si una cosa s’ha de destacar d’aquesta casa rural és l’hospitalitat, la cordialitat de la Pilar, sempre atenta, i la diversitat d’espai comuns on descansar.

Mas Vilarmau.JPG

A les golfes hi trobareu un espai per jugar i descansar. © ÒM

Habitació Barroca.JPG

L’habitació Barroca és senzilla, però els llits són còmodes. © ÒM

Com que érem quatre persones, ens van adjudicar l’habitació Barroca. Jo hi faria alguns retocs en la decoració, més eclèctica que no pas barroca, però com que el nostre objectiu no era quedar-nos gaire estona a l’habitació, la qüestió estètica va quedar en anècdota. De nit vam tenir un petit inconvenient: la calefacció no funcionava. Però ens van servir de seguida un calefactor. En un hotel de luxe hauríem posat el crit al cel, però quan anem de turisme rural, els luxes que valorem de debò són la calma, el bon menjar, el tracte familiar… I al Mas Vilarmau hi ha tranquil·litat, et tracten bé i s’hi menja bé. Menjar casolà, això sí: crema de carbassó, uns espàrrecs, pollastre a la brasa, una truita per esmorzar amb un bon pa amb tomàquet… Abans o després de menjar, els espais comuns són plens de butaques i seients acollidors on es pot llegir, escoltar música o, simplement, deixar passar el temps. A l’exterior, quan fa bon temps, ens podem estirar a les hamaques sota els arbres, seure als gronxadors penjats d’algunes branques o als bancs davant del prat, es pot gaudir de la piscina quan fa calor i de la natura en estat pur: aquí només els ocells, les fulles i el vent trenquen el silenci.

IMG_7819.JPG

Espai d’hamaques just davant de la masia. © ÒM

Un dissabte plujós, però suau, va venir seguit d’un diumenge de tramuntana gèlida que feia mal a les orelles. Ens vam quedar una bona estona xerrant a la vora del foc. A mig matí, però, el sol ja escalfava els camins i, ben abrigats, vam sortir a collir castanyes i bolets pels boscos del voltant. La Pilar ens va recomanar una ruta molt agradable fins a la Font de Viladrau i ens va deixar uns guants per protegir les mans dels pellons punxants de les castanyes. En un tram del camí, la pluja de castanyes era constant, en podríem haver agafat moltes més, però ens vam conformar amb mig cistell. Els humans som recol·lectors ambiciosos, ens enduríem tot allò que trobem, siguin castanyes o bolets. Però qui us escriu té el costum de no agafar més que allò que necessita. I la pau i l’hospitalitat recollida en aquest petit racó del Montseny ja ens bastava.

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. ©

Es Vedrà: el paisatge més magnètic d’Eivissa

dimecres, 24/10/2012 (Òscar Marín)

Es Vedrà.jpg

Una parella contempla Es Vedrà des de la Cala d’Hort. © Òscar Marín

Molt abans que el músic Mike Olfield els fes aparèixer a la portada d’un dels seus treballs discogràfics, els illots des Vedrà i es Vedranell ja tenien fama d’indrets màgics. Tot ho afavoreix: la dificultat per arribar-hi i el perfil imponent accentuen el seu caràcter enigmàtic; la posició privilegiada davant la costa i la presència de bons punts d’observació al litoral fan que milers d’ulls puguin contemplar-los des de fa mil·lennis. Un mirador perfecte per veure els illots són els penya-segats que envolten la Cala d’Hort, una platja de sorra que a l’estiu és conquerida per centenars de banyistes i que a la tardor, en canvi, és un dels paratges més tranquils de la costa sud d’Eivissa. S’hi arriba posant rumb a l’oest des de Sant Josep de Sa Talaia per una carretera que travessa grans extensions de pinedes. L’últim tram l’haurem de fer a peu per un camí de terra.

EsVedrà.jpg

A l’extrem sud-oest de l’illa trobem es Vedranell, a l’esquerra, i es Vedrà, a la dreta. © Òscar Marín

Cala d'Hort.jpg

La tranquil·la Cala d’Hort fotografiada al mes d’octubre. © Òscar Marín

Es Vedrà és un illot agrest al qual s’atribueixen fenòmens misteriosos. El catàleg d’esdeveniments paranormals es remunta a l’estada de l’ermità Francesc Palau, entre els anys 1854 i 1860. Aquest pare carmelita va prendre nota d’aparicions d’éssers lluminosos (els més pragmàtics acceptareu que la manca de menjar i l’aïllament el portessin a delirar en més d’una ocasió). D’aquí ve la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, un ésser celestial que vagava per la penya al segle XIX. Igual de llegendari és el gegant que s’havia refugiat en una de les moltes coves de l’illot. Diuen que els coloms missatgers perdien el rumb quan passaven a la vora de la gran roca i que els instruments de navegació es tornaven bojos pel fort magnetisme de la zona. Però tot queda en l’àmbit de la llegenda. De fet, aquest és un enclavament excepcional per als ocells marins i per això es va crear la reserva natural des Vedrà i es Vedranell, que ha estat declarada zona d’especial protecció per a les aus. El que no es pot negar és que ens trobem davant d’un paratge màgic. No és habitual trobar dues immenses roques que emergeixen de l’horitzó i que sembla que en el moment més inesperat podrien allunyar-se tot navegant com icebergs o vaixells de pedra cap a qualsevol punt de la Mediterrània.

Per ampliar aquesta escapada, llegiu el post ‘24 hores al cor d’Eivissa‘.

Una estada ecològica a Cal Ruget

dimecres, 17/10/2012 (Òscar Marín)

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal Ruget, el somni fet realitat de la Verònica i en Florian. © Òscar Marín

Feia temps que us volia parlar d’aquesta casa rural del Penedès. Hi vaig arribar per la tarda, quan el sol daurava els pàmpols de les vinyes i em vaig repetir que hi ha pocs paisatges tan inspiradors com els camps del Penedès al capvespre. Per fora, Cal Ruget em va semblar un refugi acollidor, per dins vaig constatar l’agradable sensació de serenitat, de sentir-m’hi com a casa. Amb l’hospitalitat d’en Florian i la Verònica és fàcil gaudir d’un cap de setmana memorable. Tots dos havien treballat en la indústria hotelera durant més de vint anys i es van prometre que un dia trobarien un projecte comú i personal: muntarien el seu propi hotel. Van comprar aquesta masia centenària de la Rovira Roja, a 2 km de Guardiola de Font-rubí, després de dos anys de recerca intensiva per la comarca i van decidir crear-hi aquest allotjament petit, amb un nombre reduït d’habitacions, que és el que els permet tractar cada hoste amb l’atenció que mereix. Hi podem triar entre quatre habitacions dobles dins la masia i tres cambres familiars situades al voltant del jardí.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La calidesa dels interiors ens fa sentir com a casa, o millor. © Òscar Marín

Els interiors són especialment acollidors, amb mobiliari de fusta, amb butaques còmodes, amb grans finestres que permeten l’entrada de llum natural, amb llibres i música a disposició dels clients, tot perquè ens hi sentim còmodes i relaxats. I si ens asseiem a la terrassa exterior, envoltats per un horitzó de vinyes i turons, qui ens assegura que no ens trobem al bell mig de la Provença o de la Toscana? Encara millor, perquè no hem hagut de comprar bitllets d’avió i els anfitrions parlen la nostra llengua. Així, durant la sobretaula, després de sopar, podem xerrar amb en Florian sobre els productes de l’horta que ell mateix cultiva, sobre l’oli que elabora, les plantes aromàtiques que trobem als plats cuinats a la casa i les grans possibilitats turístiques d’una comarca a la qual només falta creure en sí mateixa, en el seu patrimoni, en allò que de vegades busquem a fora i que tenim a casa… El rellotge avisa que, parlant, parlant, ha arribat la matinada.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cada habitació està decorada amb un estil propi. © Òscar Marín

Després d’un son intens i d’una dutxa amb sabó ecològic, baixem a assaborir amb calma un esmorzar amb melmelades casolanes, pa cruixent, tomacons de l’hort i una selecció d’embotits i formatges catalans. Slow food, aliments de km 0, productors bio-certificats… Són expressions que la Verònica i en Florian tenen molt en compte. El paladar i l’estómac els ho agraeixen. Després de l’esmorzar, toca recollir l’equipatge i acomiadar-se dels nostres amfitrions. També ens diuen adéu l’Urko i l’Unax, els gossos afables que guarden la casa. Davant nostre, de nou, les vinyes del Penedès, plenes de possibilitats, plenes de sorpreses com Cal Ruget.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Un detall de la taula plena de delícies a l'hora d'esmorzar. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

En Florian conversa amb uns hostes davant del porxo de la casa. © Òscar Marín

 

La secreta vall de Lis

dimecres, 10/10/2012 (Òscar Marín)

El seu nom és tan suggeridor com el seu contingut. Us parlo d’una vall petita, tranquil·la, força apartada dels circuits turístics: la vall de Lis. No és difícil de trobar, però algú t’ha d’assenyalar on es troba: és a l’extrem sud del departament occità de l’Alta Garona, i s’hi arriba sortint de la Vall d’Aran per l’oest. El dia que vaig anar a buscar-la des de Bossòst, vaig travessar el portilló d’Albi i, de baixada, vaig topar amb una primera sorpresa, mig amagada en un revolt: un salt d’aigua que apareixia en el meu mapa amb el nom evocador de Sidonie. Una parella escoltava en silenci la remor de l’aigua des d’una roca i vaig fotografiar-la.

Sidonie.jpg

Escoltant l'aigua davant del salt de Sidonie. © Òscar Marín

Vaig continuar avall per la carretera de revolts flanquejada per boscos espessos fins a l’entrada de Luchon, una antiga vila termal amb un aire romàntic i decadent. Calia anar a trobar el camí cap a l’estació d’esquí de Superbagnères i la vall de Lis, la D-46. L’asfalt em portava encara més avall, passant de llarg el solitari grup de cases de l’Artiga de Cargat i travessant el pont sobre el Lis, el riu que dóna nom a la vall. La carretera seguia de ben a prop el curs d’aigua i al fons ja s’observava l’imponent circ dels Crabioules tancant el paisatge. Sis quilòmetres més endavant, passat el desviament a l’estació d’esquí i més enllà del nucli de les Bordes de Lis, envoltat de prats d’un verd intens, vaig arribar al fons de la vall. El cotxe es va quedar a l’aparcament de l’acollidor alberg Les Délices du Lys. Aquest, a 1.132 metres d’alçada, és el punt de partida de nombroses rutes. N’hi ha de dures, especialment a l’hivern, com la caminada per veure el llac Verd, i d’altres de molt senzilles, com la que ens porta xino-xano fins al proper salt de l’Infern (cascade d’Enfer), on l’aigua cau des dels 70 metres fent un brogit considerable. Diuen que és un dels salts d’aigua més bonics del Pirineu. Segur que és un dels més esvelts, perquè l’aigua s’ha d’obrir pas per una escletxa estreta oberta a la roca.

Vall de Lis.jpg

El salt de l'Infern, al fons de la vall de Lis. © Òscar Marín

L’entorn verd i tancat de la vall de Lis, amb aquests vessants boscosos i el riu d’aigües gèlides a través dels prats, té un aire de vall alpina. A l’hivern, aquest paratge poc assolellat és ideal per fer-hi passejades en família, amb trineu o amb raquetes. A la primavera i a la tardor és un racó tranquil on es poden observar papallones i el magnífic contrast de colors dels faigs i dels avets. A l’estiu, els senderistes omplen els camins. De fet, el Pirineu ja no és cap secret, però si escoltem la veu de l’aigua que cau i tanquem els ulls ens semblarà que som els únics habitants d’aquest racó remot.

Vall de Lis 2.jpg

Fotografiant papallones a la vora del camí, a la vall de Lis. © Òscar Marín

Passava un dia per l’Aura Park Aparthotel…

dimarts, 9/10/2012 (Òscar Marín)

Aura Park 1.jpg

Un dels complets apartaments de l'Aura Park Aparthotel. ©

Que el client esdevingui director de l’hotel no és un fet gaire habitual. A l’Èlia Guardiola li va passar. Ella, que havia tingut càrrecs de responsabilitat en el sector de l’hostaleria, es trobava allotjada a l’Aura Park Aparthotel de l’Hospitalet, inaugurat de feia poc, i va començar a debatre animadament amb un senyor que va creure que era el recepcionista de nit. No era un recepcionista, era el propietari de l’hotel! Després de conversar amb ella sobre temes de gestió hotelera, va decidir revelar-li el seu càrrec i li va oferir l’assessorament extern del projecte. Posteriorment, al cap de quatre mesos, l’Èlia es va incorporar com a directora d’aquests apartaments turístics on podem sentir-nos com a casa: tenen habitacions espaioses, cuina i menjador, un ampli saló i habitacions amb bany adaptat per a cadires de rodes.

Aura Park 2.jpg

Un llit còmode és un bon indicador de la voluntat de satisfer els hostes. © ÒM

L’ús previst per a aquest edifici era el de residència per a la gent gran, per això totes les habitacions compleixen estrictament les normes d’accessibilitat. Al final, el propietari va decidir crear-hi uns apartaments turístics. I va ser una bona idea, vista la seva ubicació: a tres passos del metro i de l’estació de Renfe de l’Hospitalet de Llobregat, ben comunicat amb Barcelona i amb la zona Fira II, l’Aura Park és una bona alternativa als grans (i cars) hotels del centre de la ciutat, ideal per passar uns dies a la capital, però fora de la capital. També és un bon lloc per quedar-s’hi a dinar. Al restaurant Néctar, situat a la planta baixa, hi vaig tastar un saborós ajoblanco –una crema de pa, ametlla i all– acompanyat de meló i raïm amb ametlles torrades i unes gotes d’oli d’oliva verge extra. El lluç en salsa verda, amb cloïsses, gambes, musclos i all cruixent era ben bo; també el pollastre rostit al romaní amb salsa de porto, patata i carbassó al forn. Per postres, un pastís de plàtan amb gelat i coulis de maduixa. Res de sofisticat. Cuina casolana, però ben presentada i ben assaborida.

Aura Park 3.jpg

Un ajoblanco deliciós, amb raïm, meló i ametlles torrades. © ÒM

Aura Park 4.JPG

Un aromàtic pollastre rostit al romaní amb salsa de porto. © ÒM

Un mirador sobre el Baix Ter

dimecres, 3/10/2012 (Òscar Marín)

Quan has pujat dues vegades a un segway, allò que semblava una màquina ingovernable es converteix en un dels mitjans de transport més còmodes i divertits. És la sensació que vaig tenir fent la ruta fins al puig de la Font Pasquala, als afores de Gualta. No és una ruta gaire transitada, i això que es troba a prop de l’Estartit i de Torroella de Montgrí. Però Gualta és un petit poble, molt tranquil, on els turistes passen de llarg. I aquesta és la gràcia. A la vora de la carretera que porta a Torroella trobareu la seu de l’empresa Ocitània, que organitza rutes alternatives per aquest racó de l’Empordà. La que us recomano és força breu, té uns set quilòmetres i una durada d’una hora, però quin gust arribar còmodament amb un segway silenciós, pujant per camins pedregosos sense cap dificultat, fins a un mirador magnífic des d’on es veu tot el massís del Montgrí i, al fons, les illes Medes i la mar. L’itinerari segueix un tram del GR-92 al seu pas per la plana del Baix Ter, passa a la vora d’uns camps de cultiu, s’acosta al pont romànic de cinc voltes i s’endinsa en els carrers de Gualta, on podem visitar una petita cooperativa apícola (s’hi elabora mel) i un antic molí que havia subministrat llum als habitants de l’entorn.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Al nord de Gualta hi ha el pont construït sobre el Daró entre els segles XV i XVII. © Òscar Marín

La pujada és costeruda, plena de sots i pedres, però aviat assolim el mirador del puig de la Font Pasquala, a 89 metres d’alçària, i contemplem les vistes de la plana empordanesa, amb el massís del Montgrí al nord i les illes Medes traient el cap de l’aigua. Si voleu, també podeu escollir una versió més llarga de la mateixa ruta, amb un recorregut de quinze quilòmetres, que a més de Gualta passa per Llabià, la zona de l’estany d’Ullastret, el poble de Fontanilles i la petita muntanya dels Gossos. La primera ruta té un preu de 32 euros i la segona, de 52 euros per participant. Les activitats es poden reservar directament a Ocitània o, com vaig fer jo, a través de l’Estació Nàutica de l’Estartit, on us oferiran assessorament sobre totes les activitats que es poden contractar a la zona, així com informació d’allotjaments i restaurants. Si passeu per aquí, podeu acostar-vos a l’Estartit i navegar fins a les Medes, pujant al vaixell amb fons de vidre per descobrir el litoral del Montgrí.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del puig de la Font Pasquala hi ha bones vistes del Montgrí i de les illes Medes. © Òscar Marín

Amb la Blancaneu i Ángela Molina a la Geltrú

dijous, 27/09/2012 (Òscar Marín)

Blancanieves.JPG

L’actriu Ángela Molina a la casa de la Geltrú on es van rodar escenes de ‘Blancanieves’. © Òscar Marín

Hi havia una vegada una nena vestida de comunió. El seu nom real era Sofia, però li tocava transformar-se en Blancaneu per a l’última pel·lícula de Pablo Berger: ‘Blancanieves‘. Les últimes escenes del rodatge es feien al barri de la Geltrú, el nucli medieval de Vilanova, i allà vaig trobar la Sofia, jugant amb les veïnes entre escena i escena. L’actriu Ángela Molina va arribar més tard i va entrar directament a la casa dels meus pares, on s’havia de rodar una part del film. Els tècnics corrien amunt i avall, el director donava ordres més enllà, la maquilladora perseguia els actors. Un rebombori gens propi d’un barri tranquil i familiar com és la Geltrú. Els carrers tenien aquell dia l’aparença d’un poble de principis del segle XX. Un Hispano-Suiza esperava a la porta de la casa. Un mercat improvisat ocupava la plaça de l’Assumpció i un grapat de figurants vestits d’època esperaven a la porta de l’església de Santa Maria la sortida d’unes nenes vestides de cerimònia.

Blancanieves 1.JPG

L’actriu Sofía Oria, amb vestit de comunió, interpreta la petita Blancaneu. ©

Blancanieves 3.JPG

L’Hispano-Suiza que porta la Blancaneu a casa de la madrastra espera al carrer dels Arengaders. ©

Blancanieves 2.JPG

Ángela Molina parlant amb un dels figurants a la plaça de l’Assumpció. ©

Blancanieves 4.JPG

Nenes vestides de comunió i el director del film, Pablo Berger. ©

Blancanieves‘ és una versió arriscada, muda i en blanc i negre, del popular conte dels germans Grimm. L’adaptació que n’ha fet el realitzador Pablo Berger està ambientada als anys 20 al sud d’Espanya, en una Andalusia que, en part, ha estat rodada a Catalunya (entre Sant Esteve Sesrovires, Barcelona i Vilanova i la Geltrú). La cinta, que té imatges realment hipnòtiques, està protagonitzada per Maribel Verdú, Ángela Molina, Macarena García i la petita Sofía Oria, i fou la pel·lícula espanyola seleccionada per competir a la gala dels Oscar. Però la polèmica l’acompanya: les escenes en places de braus han aixecat molts comentaris en contra a través de les xarxes socials. La tauromàquia és un espectacle del gust de pocs, però el que sí que puc assegurar-vos que us agradarà és el barri de la Geltrú, que us mostro en aquestes fotografies inèdites del rodatge.

Blancanieves 5.JPG

Escena a la sortida de l’església de Santa Maria, amb capellà i escolans inclosos. ©

Blancanieves 6.JPG

El carrer dels Arengaders convertit en la Calle Ateca. ©

Blancanieves 7.JPG

Un mercat d’època va transformar per unes hores la plaça de l’Assumpció. ©

La Geltrú va ser un barri deixat de la mà de déu durant anys, tot i que va ser el nucli medieval fundacional de la ciutat de Vilanova. Les seves places eren racons oblidats, però alguna cosa ha canviat. El renaixement del barri ve de la mà de l’encant de poble que encara conserva, de la presència de famílies amb nens, del seu patrimoni… L’església de Santa Maria, del segle XVIII, conserva un interessant retaule barroc policromat del segle XVII, dedicat a l’Assumpció de Maria. Just davant, el castell de la Geltrú, on va viure el temut senyor feudal, va ser restaurat al segle XIX després de segles en ruïnes i s’hi van incorporar, entre d’altres detalls, finestres d’algunes cases nobles enderrocades per obrir la Via Laietana de Barcelona. Places con la dels Lledoners o la del Sagrat Cor tornen a bategar amb la presència de cafès i petits restaurants. I una mica més enllà, al carrer Major, a cinc minuts de passeig, hi trobareu el Museu Romàntic Can Papiol, que us vam mostrar en el número del DESCOBRIR dedicat al Garraf romàntic. Escenaris perfectes per a una pel·lícula en blanc i negre.

Blancanieves 8.jpg

L’església de Santa Maria, que també surt al film, domina les teulades de la Geltrú. ©

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012 (Òscar Marín)

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara no és freda (es troba a temperatures entre els 17 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d’Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s’estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l’arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha el càmping Tamarit Park Resort a la vora i una filera de cases de pescadprs, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l’indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya. I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (3a part)“, “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.