Un dinar excepcional al Cafè de la Pedrera

dimarts, 18/12/2012 (Òscar Marín)

Cafè Pedrera 1.jpg

El Cafè de la Pedrera recupera l’esperit dels antics cafès europeus. © Òscar Marín

Al Cafè Central de Viena vaig descobrir-hi l’essència dels grans cafès europeus: una taula, un bon cafè, un diari i una finestra. L’aurèola del pas d’algun mite, escriptor, poeta, pintor o filòsof completa l’experiència. Els 4 Gats ha conservat, en part, a Barcelona la màgia de la fonda freqüentada per artistes burgesos, però és a la Pedrera on aquest esperit se’ns representa més viu que mai. I és curiós, perquè el Cafè de la Pedrera (creat pel grup Laie amb l’assessorament de la Fundació Alícia) no té una gran història, de fet és un espai de nova creació, va néixer l’estiu del 2012, però la sensació quan s’hi arriba és que podria haver estat així fa cent anys. El saló on s’ubica, a l’entresòl de la majestuosa Casa Milà, en la que fou sala d’exposicions Jujol, recupera el millor de la tradició dels elegants cafès europeus en un entorn singular. L’embolcall és impecable: els sostres ondulats de Gaudí, unes fotografies antigues de la ciutat, uns finestrals oberts al Passeig de Gràcia i unes tauletes típiques de cafè parisenc. Però l’aparador no ho és tot. L’oferta gastronòmica d’aquest espai és d’una gran qualitat, amb plats cuidats fins l’últim detall. Receptes recuperades de cuiners i gastrònoms del segle XIX com Ignasi Domènech o Auguste Escoffier es combinen amb les antigues maneres de servir el menjar (a la russa, és a dir, emplatant directament a taula) i la voluntat de ser fidels a una cuina de Km 0 amb productes de temporada, en un anar i venir entre la tradició i la modernitat. Ens ho explica el xef David Agut, qui assegura que l’espai es manté viu tot el dia, de 9 a 24 hores, oferint esmorzars, dinars, berenars i sopars. A banda de servir molts cafès, al Cafè de la Pedrera hi tenen bona sortida el pollastre farcit amb prunes i la crema catalana, plats emblemàtics de la nostra tradició culinària. El que avui tastem, però, és un menú degustació ben especial.

Cafè Pedrera2.JPG

Entrants amb embotits, formatges i verdures de proximitat. © ÒM

Cafè Pedrera 3.JPG

L’excel·lent gaspatxo de llamàntol és servit a la russa, emplatat a taula. © ÒM

Comencem amb uns entrants servits sobre un mirall que reflecteix el sostre ondulat de la sala: pa de coca de vidre amb tomàquet, embotits de Sagàs, anxoves de l’Escala, formatges artesans dels afinadors de Caseus, escalivada, salmó fumat amb allioli d’abadejo i uns tomàquets cirerols del Prat. Tot seguit rebem amb una ovació continguda el gaspatxo de llamàntol com el feien al Bulli, probablement el millor gaspatxo que haguem tastat mai. Mmmm… L’arròs melós de ceps, carbassa i tòfona, un tast de pop amb tomàquet i allioli sobre un llit de patata, i un magnífic caneló “a la barcelonina” enlluernen les papil·les gustatives abans de l’arribada de dos plats ben tradicionals: el pollastre farcit amb prunes i les mandonguilles amb pèsols i sípia sofregides amb la melsa de la sípia fresca, una deliciosa herència de la Barcelona romana. Per postres, una selecció de dolços presidida per un saborós recuit de drap de Fonteta i unes cremes catalanes. Finalment, un cafè servit amb un got d’aigua al costat, com encara es fa en els bons cafès europeus. No és un dinar per gaudir cada dia, però una ocasió especial mereix un àpat relaxat, amb una generosa sobretaula, a l’esplèndid Cafè de la Pedrera.

Cafè Pedrera 4.JPG

El deliciós pop amb tomàquet i allioli presentat sobre un llit de patata. © ÒM

Cafè Pedrera 5.jpg

El pollastre farcit amb prunes també és servit directament a taula. © ÒM

Cafè Pedrera 6.JPG

Selecció de postres: recuit de Fonteta, crema catalana, neules i fruita del temps. © ÒM

Amb globus sobre el pla de Bages

dimecres, 12/12/2012 (Òscar Marín)

Ha plogut molt d’ençà que els germans Montgolfier van sobrevolar el cel d’Anonai, a l’Ardecha, el 4 de juny del 1783. A Catalunya, els primers vols tripulats amb globus aerostàtics no es van produir fins ben entrat el segle XIX, a Barcelona, i era habitual que els aparells acabessin submergits perillosament al mar (ho explica el llibre Més lleugers que l’aire, de Ròmul Brotons). Però avui aquest transport aeri ha esdevingut la millor manera de contemplar el paisatge des del cel. Si us agraden les aventures trepidants, un vol d’una hora amb globus potser us semblarà poca cosa. Si sou porucs o sedentaris de mena, potser heu jurat que mai no hi pujareu. Però viatjar amb globus és una de les activitats més emocionants que es poden fer a prop de casa, apta per a tothom (sempre que no es tingui por de les altures). No cal esperar a visitar la Capadòcia turca o la vall del Loira per pujar-hi. Hi ha diverses empreses que organitzen vols turístics arreu de Catalunya. Avui ens enlairem al pla de Bages, al cor del Principat, des d’on obtindrem vistes de la muntanya màgica, dels extensos camps de la plana i, en dies assolellats, de bona part del país.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El globus es comença a inflar amb aire fred en un camp de Callús. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'interior de la gran bossa pren la forma d'una màgica cúpula sostinguda per l'aire. © ÒM

Ens esperen de bon matí en una estació de servei propera a Sallent per fer un cafè abans de dirigir-nos a un descampat adient per efectuar l’enlairament. És a primera hora del matí quan l’atmosfera es troba més estable. Els nostres guies estudien la direcció del vent i procedeixen a equipar la cistella, a estendre el globus tot al llarg del camp i a omplir-lo d’aire fred amb un potent ventilador. Això no farà que s’enlairi. Fins que no es posi en marxa la flama, tot aquest aire no s’escalfarà. L’aire calent sempre puja i és això el que farà que el globus s’aixequi. Després d’una mitja hora de preparatius, aquest vehicle màgic està llest per enlairar-se. Toca saltar a l’interior (per això es recomana dur roba còmoda) i fer-se l’última foto abans de pujar al cel, literalment. Amb gran domini, el guia deixa que l’aparell comenci a ascendir en direcció als núvols. Sí, és un dia de núvols i això impedirà tenir unes vistes àmplies del territori, però l’experiència és igualment intensa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tot llest per emprendre el viatge cap als núvols. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'aeronau s'aixeca i es deixa portar cap allà on la dugui el vent. © ÒM

Al sud hi tenim la cara nord de Montserrat i sota els peus les poblacions de Callús, Santpedor, Sant Joan de Vilatorrada, Manresa, envoltades pel mosaic de camps tan característic de la plana del Bages. En contra del que podria semblar, a 1.500 metres d’alçada no hi fa gaire més fred que a terra ferma. El globus viatja amb els corrents, així que no sentim el vent a la cara com podríem sentir en una bicicleta o en un vehicle de motor, i la sensació d’acceleració és mínima. L’aventura acaba a la vora del parc de l’Agulla de Manresa, on hi ha un camp ideal per aterrar-hi. La cistella toca el terra tan delicadament com s’ha enlairat i la gegantina bossa de tela es comença a desinflar com una mena de dinosaure ferit de mort, i cau a poc a poc amb una viva olor de gas. Un cop plegat el globus, anem tots a gaudir d’un bon esmorzar de forquilla en un restaurant proper. El vol estàndard té una durada d’una hora i mitja i costa al voltant de 160 euros per adult. Kon-Tiki, Camins de Vent, Globus Voltor, són algunes de les empreses que ofereixen aquest servei al Bages i també en altres comarques del país. Si voleu regalar-vos o regalar a algú una aventura excepcional, preneu-ne bona nota.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El mosaic de camps del pla de Bages s'estén com una manta de patchwork. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal buscar els corrents més propicis per arribar a Manresa. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Camps als nostres peus i silenci dins la cistella del globus. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Després de prendre terra, el globus es desinfla com un gran elefant ferit. ©

Els ingredients d’un bon arròs a Les Marines

dimarts, 27/11/2012 (Òscar Marín)

Avui poso rumb a Gavà. L’objectiu és dinar al restaurant Les Marines, situat al barri de Gavà Mar, entre les pinedes centenàries que s’estenen a pocs metres de la platja. El seu propietari, en Pepe Tejero, va començar amb un modest restaurant als anys setanta i avui, vint anys després d’inaugurar Les Marines, ja està acostumat a rebre a casa seva artistes internacionals i jugadors de futbol (sí, els del Barça hi vénen de tant en tant). La seva cuina es basa en les receptes tradicionals de la costa cuinades amb productes de primera qualitat. Per començar, un entrant d’anxoves amb pa amb tomàquet que es desfà a la boca, unes verdures del Parc Agrari del Baix Llobregat arrebossades amb tempura i unes curioses piruletes de foie i xocolata.

Marines1.JPG

Anxoves amb pa de coca per degustar mentre el xef prepara l'arròs. © Òscar Marín

Però el més interessant és que el xef ha sortit a la terrassa per cuinar davant nostre el prat principal, un arròs de calamar i carxofa del Prat. Ha disposat els ingredients damunt d’una taula i ens ha convidat a participar en l’elaboració d’aquesta recepta tan tradicional. M’agrada cuinar i veure cuinar, si pot ser amb una copa de vi català i una bona conversa, i més en un entorn com aquest, envoltat per gairebé tres hectàrees de pins a tocar de la platja de Gavà. En aquesta recepta, el més important és que els ingredients siguin de proximitat. Totes les verdures procedeixen de l’horta del Baix Llobregat i el calamar és pescat a la costa catalana.

Marines2.JPG

Els colors vius de les verdures fresques, de l'horta del Prat a la paella. © Òscar Marín

Marines3.JPG

El xef de Les Marines incorpora el calamar. © ÒM

Primer, un bon raig d’oli, i tot seguit les verdures: el pebrot verd i vermell, la pastanaga, la coliflor, el bròquil i unes tires de carbassó i albergínia. Que es daurin una mica. Després s’incorpora el calamar trossejat i poc després el tomàquet ratllat. Cal moure els ingredients, convidar-los a conèixer bé tots els racons de la paella. A continuació s’hi afegeixen els trossos de carxofa, prèviament escaldats. Tot seguit es posa l’arròs i el brou de peix i es deixa a foc viu fins que l’aigua es consumeixi. Hi ha moltes maneres de cuinar un arròs, però aquesta versió és ben senzilla i deliciosa. Llàstima que la majoria només ens puguem permetre aquests àpats tan exquisits en comptades ocasions. Mentre acabem d’assaborir les postres, ja pensem en la visita que ens espera: el delta del Llobregat. Però això us ho explicaré en un altre post.

Marines4.JPG

L'arròs de verdures i calamar acabat de servir a taula. © Òscar Marín

Marines5.JPG

Compartint un bon àpat a la terrassa de Les Marines, envoltada de pinedes. © Òscar Marín

Un tast de romànic a la Val d’Aran

divendres, 23/11/2012 (Òscar Marín)

Unha.jpg

Vista del poble d’Unha amb l’església de Santa Eulària. © Òscar Marín

Hi ha pocs estils tan sorprenents com el romànic. En silenci, les pedres i els frescos parlen: apòstols de gest rígid, àngels immortals, monstres terribles amb dents esmolades, pecadors d’ulls aterrits… Emergeixen dels absis i dels capitells per sorprendre el viatger que s’hi acosta amb la mirada encuriosida. La Val d’Aran és un dels territoris que conserven un romànic més imponent. Seguim el Camin Reiau, a peu o amb bici, per gaudir dels sons i dels colors del paisatge i d’un patrimoni fascinant. Aquest és l’antic camí que va ser durant molts segles la via principal de comunicació entre els pobles de la vall. En la ruta hi trobem esglésies romàniques com Santa Eulària d’Unha, petita, però que conserva un munt de pintures que no van ser descobertes fins als anys noranta. Estaven amagades darrere d’un retaule barroc. Més tard s’hi van trobar uns frescos gòtics molt valuosos que representen escenes del Nou Testament, com el petó de Judes o la flagel·lació de Crist, i fa un parell d’estius, al 2010, s’hi van descobrir a sota d’una capa de calç unes altres pintures del segle XII, que en aquest cas estaven força malmeses. Sortint del poble d’Unha seguim pel Camin Reiau, que circula paral·lel a la carretera, i pedalant entre els camps arribem fins a l’església de Sant Andrèu de Salardú, que és una de les més importants i que també tenia guardades unes pintures que es van descobrir quan es va retirar una capa de calç. Els frescos són renaixentistes i estan considerats els millors de tot l’Aran. I a més a més, a l’altar major hi ha el Crist de Salardú, del segle XII, que és com una mena de Moreneta pels aranesos.

Sant Andreu.jpg

El robust campanar de Sant Andrèu de Salardú. © ÒM

Salardú.JPG

Els frescos de Salardú van ser restaurats amb cura fa pocs anys. © Òscar Marín

A poc a poc, arribarem fins al poble d’Arties, on hi ha l’església romànica de Santa Maria, que és del segle XII, però que té un campanar gòtic i uns frescos del segle XV molt impactants, amb dracs que mengen pecadors i dimonis que cuinen homes i dones en grans olles d’aigua bullent. L’església ha estrenat restauració aquesta tardor. S’hi ha canviat el paviment i s’ha renovat la calefacció, s’ha restaurat la finestra gòtica de la portada sud i s’ha rehabilitat el cor de fusta i la balconada interior. També les pintures murals de les voltes han estat restaurades. Són conscients que el romànic és un dels atractius que farà que els turistes no deixin de venir a la Val d’Aran, sigui hivern o estiu, malgrat els molts quilòmetres que la separen dels grans nuclis urbans del país.

Arties.jpg

Els magnífics frescos de Santa Maria d’Arties. © Òscar Marín

Catalunya en 10 ‘lipdubs’

dilluns, 19/11/2012 (Òscar Marín)

El ‘lipdub’ ha estat un fenomen audiovisual sense precedents. Aquesta modalitat de vídeo musical filmat en un sol pla seqüència, amb personatges fent ‘playback’, s’ha viscut a Catalunya amb un entusiasme inusitat. Fins i tot s’han aconseguit algunes fites remarcables. El ‘lipdub’ per la Independència, que va tenir lloc a Vic l’octubre del 2010, va marcar un rècord de participants, amb 5.770 persones implicades, i fou superat l’abril del 2012 pel ‘lipdub’ per la llengua catalana de Perpinyà, que va congregar 7.153 participants a la capital del Rosselló. El divertit vídeo que van fer els estudiants de la Universitat de Vic la primavera del 2010 ostenta el mèrit de ser el tercer ‘lipdub’ del món en nombre de visites a YouTube. Hi ha hagut altres vídeos, de menor volada, però també interessants perquè ens han mostrat la implicació de la gent de cada territori en la promoció i la reivindicació de valors i drets. Aquí teniu un rànquing de 10 ‘lipdubs’ que ens presenten diversos racons del país.

1. El primer rècord mundial de participació, a Vic:


 

2. El més vist a Catalunya i el 3er més vist del món, a la Universitat de Vic:


 

3. L’actual rècord de participació, a Perpinyà:


 

4. Dins la Festa Major de Vilanova i la Geltrú:


 

5. ‘Lipdub’ pels carrers de Porrera, al Priorat:


 

6. Un volt pels carrerons de Sitges:


 

7. Un recorregut pel centre de Puigcerdà:


 

8. ‘Lipdub’ per la llengua catalana a Barcelona:


 

9. Un passeig marcià per la Conca de Barberà:


 

10. ‘Lipdub’ del Carnaval de Solsona:


Escapada de tardor al Mas Vilarmau

dimecres, 7/11/2012 (Òscar Marín)

IMG_7822.JPG

El Mas Vilarmau és una robusta masia de finals de segle XVIII. © Òscar Marín

Al Montseny, el fred arriba de cop. Dissabte, el termòmetre marcava 14ºC i al matí següent la temperatura va baixar sota zero. La nostra visita va coincidir amb la Fira de la Castanya. A Viladrau, la pluja venia i la gent es refugiava als bars o a les botigues, la pluja marxava i tothom sortia a gaudir de la festa, de les castanyes torrades al centre de la plaça, de les parades de neules i formatges, de les rutes amb poni pel bosc… Vam dinar al restaurant de l’Hostal Bofill, un edifici amb molta història, però amb un menú discret. Potser era a causa de la gran afluència de públic aquells dies de fira que alguns plats arribaven freds a taula. Era més bo (també més car) el menú de La Vinya, a la plaça Major, que vam tastar al dia següent, amb la crema de carbassa i moniato i la botifarra de castanyes. A mitja tarda vam conduir fins al Mas Vilarmau, una masia imponent envoltada de boscos, a tan sols deu minuts de Viladrau. Realment el paisatge enamora, especialment a la tardor, quan grocs i marrons comencen a restar protagonisme als verds. I s’agraeix trobar en una clariana del bosc, al peu del Matagalls, una masia robusta com el Mas Vilarmau per refugiar-s’hi. Si una cosa s’ha de destacar d’aquesta casa rural és l’hospitalitat, la cordialitat de la Pilar, sempre atenta, i la diversitat d’espai comuns on descansar.

Mas Vilarmau.JPG

A les golfes hi trobareu un espai per jugar i descansar. © ÒM

Habitació Barroca.JPG

L’habitació Barroca és senzilla, però els llits són còmodes. © ÒM

Com que érem quatre persones, ens van adjudicar l’habitació Barroca. Jo hi faria alguns retocs en la decoració, més eclèctica que no pas barroca, però com que el nostre objectiu no era quedar-nos gaire estona a l’habitació, la qüestió estètica va quedar en anècdota. De nit vam tenir un petit inconvenient: la calefacció no funcionava. Però ens van servir de seguida un calefactor. En un hotel de luxe hauríem posat el crit al cel, però quan anem de turisme rural, els luxes que valorem de debò són la calma, el bon menjar, el tracte familiar… I al Mas Vilarmau hi ha tranquil·litat, et tracten bé i s’hi menja bé. Menjar casolà, això sí: crema de carbassó, uns espàrrecs, pollastre a la brasa, una truita per esmorzar amb un bon pa amb tomàquet… Abans o després de menjar, els espais comuns són plens de butaques i seients acollidors on es pot llegir, escoltar música o, simplement, deixar passar el temps. A l’exterior, quan fa bon temps, ens podem estirar a les hamaques sota els arbres, seure als gronxadors penjats d’algunes branques o als bancs davant del prat, es pot gaudir de la piscina quan fa calor i de la natura en estat pur: aquí només els ocells, les fulles i el vent trenquen el silenci.

IMG_7819.JPG

Espai d’hamaques just davant de la masia. © ÒM

Un dissabte plujós, però suau, va venir seguit d’un diumenge de tramuntana gèlida que feia mal a les orelles. Ens vam quedar una bona estona xerrant a la vora del foc. A mig matí, però, el sol ja escalfava els camins i, ben abrigats, vam sortir a collir castanyes i bolets pels boscos del voltant. La Pilar ens va recomanar una ruta molt agradable fins a la Font de Viladrau i ens va deixar uns guants per protegir les mans dels pellons punxants de les castanyes. En un tram del camí, la pluja de castanyes era constant, en podríem haver agafat moltes més, però ens vam conformar amb mig cistell. Els humans som recol·lectors ambiciosos, ens enduríem tot allò que trobem, siguin castanyes o bolets. Però qui us escriu té el costum de no agafar més que allò que necessita. I la pau i l’hospitalitat recollida en aquest petit racó del Montseny ja ens bastava.

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. ©

Es Vedrà: el paisatge més magnètic d’Eivissa

dimecres, 24/10/2012 (Òscar Marín)

Es Vedrà.jpg

Una parella contempla Es Vedrà des de la Cala d’Hort. © Òscar Marín

Molt abans que el músic Mike Olfield els fes aparèixer a la portada d’un dels seus treballs discogràfics, els illots des Vedrà i es Vedranell ja tenien fama d’indrets màgics. Tot ho afavoreix: la dificultat per arribar-hi i el perfil imponent accentuen el seu caràcter enigmàtic; la posició privilegiada davant la costa i la presència de bons punts d’observació al litoral fan que milers d’ulls puguin contemplar-los des de fa mil·lennis. Un mirador perfecte per veure els illots són els penya-segats que envolten la Cala d’Hort, una platja de sorra que a l’estiu és conquerida per centenars de banyistes i que a la tardor, en canvi, és un dels paratges més tranquils de la costa sud d’Eivissa. S’hi arriba posant rumb a l’oest des de Sant Josep de Sa Talaia per una carretera que travessa grans extensions de pinedes. L’últim tram l’haurem de fer a peu per un camí de terra.

EsVedrà.jpg

A l’extrem sud-oest de l’illa trobem es Vedranell, a l’esquerra, i es Vedrà, a la dreta. © Òscar Marín

Cala d'Hort.jpg

La tranquil·la Cala d’Hort fotografiada al mes d’octubre. © Òscar Marín

Es Vedrà és un illot agrest al qual s’atribueixen fenòmens misteriosos. El catàleg d’esdeveniments paranormals es remunta a l’estada de l’ermità Francesc Palau, entre els anys 1854 i 1860. Aquest pare carmelita va prendre nota d’aparicions d’éssers lluminosos (els més pragmàtics acceptareu que la manca de menjar i l’aïllament el portessin a delirar en més d’una ocasió). D’aquí ve la llegenda de la Dama Blanca des Vedrà, un ésser celestial que vagava per la penya al segle XIX. Igual de llegendari és el gegant que s’havia refugiat en una de les moltes coves de l’illot. Diuen que els coloms missatgers perdien el rumb quan passaven a la vora de la gran roca i que els instruments de navegació es tornaven bojos pel fort magnetisme de la zona. Però tot queda en l’àmbit de la llegenda. De fet, aquest és un enclavament excepcional per als ocells marins i per això es va crear la reserva natural des Vedrà i es Vedranell, que ha estat declarada zona d’especial protecció per a les aus. El que no es pot negar és que ens trobem davant d’un paratge màgic. No és habitual trobar dues immenses roques que emergeixen de l’horitzó i que sembla que en el moment més inesperat podrien allunyar-se tot navegant com icebergs o vaixells de pedra cap a qualsevol punt de la Mediterrània.

Per ampliar aquesta escapada, llegiu el post ‘24 hores al cor d’Eivissa‘.

Una estada ecològica a Cal Ruget

dimecres, 17/10/2012 (Òscar Marín)

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal Ruget, el somni fet realitat de la Verònica i en Florian. © Òscar Marín

Feia temps que us volia parlar d’aquesta casa rural del Penedès. Hi vaig arribar per la tarda, quan el sol daurava els pàmpols de les vinyes i em vaig repetir que hi ha pocs paisatges tan inspiradors com els camps del Penedès al capvespre. Per fora, Cal Ruget em va semblar un refugi acollidor, per dins vaig constatar l’agradable sensació de serenitat, de sentir-m’hi com a casa. Amb l’hospitalitat d’en Florian i la Verònica és fàcil gaudir d’un cap de setmana memorable. Tots dos havien treballat en la indústria hotelera durant més de vint anys i es van prometre que un dia trobarien un projecte comú i personal: muntarien el seu propi hotel. Van comprar aquesta masia centenària de la Rovira Roja, a 2 km de Guardiola de Font-rubí, després de dos anys de recerca intensiva per la comarca i van decidir crear-hi aquest allotjament petit, amb un nombre reduït d’habitacions, que és el que els permet tractar cada hoste amb l’atenció que mereix. Hi podem triar entre quatre habitacions dobles dins la masia i tres cambres familiars situades al voltant del jardí.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La calidesa dels interiors ens fa sentir com a casa, o millor. © Òscar Marín

Els interiors són especialment acollidors, amb mobiliari de fusta, amb butaques còmodes, amb grans finestres que permeten l’entrada de llum natural, amb llibres i música a disposició dels clients, tot perquè ens hi sentim còmodes i relaxats. I si ens asseiem a la terrassa exterior, envoltats per un horitzó de vinyes i turons, qui ens assegura que no ens trobem al bell mig de la Provença o de la Toscana? Encara millor, perquè no hem hagut de comprar bitllets d’avió i els anfitrions parlen la nostra llengua. Així, durant la sobretaula, després de sopar, podem xerrar amb en Florian sobre els productes de l’horta que ell mateix cultiva, sobre l’oli que elabora, les plantes aromàtiques que trobem als plats cuinats a la casa i les grans possibilitats turístiques d’una comarca a la qual només falta creure en sí mateixa, en el seu patrimoni, en allò que de vegades busquem a fora i que tenim a casa… El rellotge avisa que, parlant, parlant, ha arribat la matinada.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cada habitació està decorada amb un estil propi. © Òscar Marín

Després d’un son intens i d’una dutxa amb sabó ecològic, baixem a assaborir amb calma un esmorzar amb melmelades casolanes, pa cruixent, tomacons de l’hort i una selecció d’embotits i formatges catalans. Slow food, aliments de km 0, productors bio-certificats… Són expressions que la Verònica i en Florian tenen molt en compte. El paladar i l’estómac els ho agraeixen. Després de l’esmorzar, toca recollir l’equipatge i acomiadar-se dels nostres amfitrions. També ens diuen adéu l’Urko i l’Unax, els gossos afables que guarden la casa. Davant nostre, de nou, les vinyes del Penedès, plenes de possibilitats, plenes de sorpreses com Cal Ruget.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Un detall de la taula plena de delícies a l'hora d'esmorzar. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

En Florian conversa amb uns hostes davant del porxo de la casa. © Òscar Marín

 

La secreta vall de Lis

dimecres, 10/10/2012 (Òscar Marín)

El seu nom és tan suggeridor com el seu contingut. Us parlo d’una vall petita, tranquil·la, força apartada dels circuits turístics: la vall de Lis. No és difícil de trobar, però algú t’ha d’assenyalar on es troba: és a l’extrem sud del departament occità de l’Alta Garona, i s’hi arriba sortint de la Vall d’Aran per l’oest. El dia que vaig anar a buscar-la des de Bossòst, vaig travessar el portilló d’Albi i, de baixada, vaig topar amb una primera sorpresa, mig amagada en un revolt: un salt d’aigua que apareixia en el meu mapa amb el nom evocador de Sidonie. Una parella escoltava en silenci la remor de l’aigua des d’una roca i vaig fotografiar-la.

Sidonie.jpg

Escoltant l'aigua davant del salt de Sidonie. © Òscar Marín

Vaig continuar avall per la carretera de revolts flanquejada per boscos espessos fins a l’entrada de Luchon, una antiga vila termal amb un aire romàntic i decadent. Calia anar a trobar el camí cap a l’estació d’esquí de Superbagnères i la vall de Lis, la D-46. L’asfalt em portava encara més avall, passant de llarg el solitari grup de cases de l’Artiga de Cargat i travessant el pont sobre el Lis, el riu que dóna nom a la vall. La carretera seguia de ben a prop el curs d’aigua i al fons ja s’observava l’imponent circ dels Crabioules tancant el paisatge. Sis quilòmetres més endavant, passat el desviament a l’estació d’esquí i més enllà del nucli de les Bordes de Lis, envoltat de prats d’un verd intens, vaig arribar al fons de la vall. El cotxe es va quedar a l’aparcament de l’acollidor alberg Les Délices du Lys. Aquest, a 1.132 metres d’alçada, és el punt de partida de nombroses rutes. N’hi ha de dures, especialment a l’hivern, com la caminada per veure el llac Verd, i d’altres de molt senzilles, com la que ens porta xino-xano fins al proper salt de l’Infern (cascade d’Enfer), on l’aigua cau des dels 70 metres fent un brogit considerable. Diuen que és un dels salts d’aigua més bonics del Pirineu. Segur que és un dels més esvelts, perquè l’aigua s’ha d’obrir pas per una escletxa estreta oberta a la roca.

Vall de Lis.jpg

El salt de l'Infern, al fons de la vall de Lis. © Òscar Marín

L’entorn verd i tancat de la vall de Lis, amb aquests vessants boscosos i el riu d’aigües gèlides a través dels prats, té un aire de vall alpina. A l’hivern, aquest paratge poc assolellat és ideal per fer-hi passejades en família, amb trineu o amb raquetes. A la primavera i a la tardor és un racó tranquil on es poden observar papallones i el magnífic contrast de colors dels faigs i dels avets. A l’estiu, els senderistes omplen els camins. De fet, el Pirineu ja no és cap secret, però si escoltem la veu de l’aigua que cau i tanquem els ulls ens semblarà que som els únics habitants d’aquest racó remot.

Vall de Lis 2.jpg

Fotografiant papallones a la vora del camí, a la vall de Lis. © Òscar Marín

Passava un dia per l’Aura Park Aparthotel…

dimarts, 9/10/2012 (Òscar Marín)

Aura Park 1.jpg

Un dels complets apartaments de l'Aura Park Aparthotel. ©

Que el client esdevingui director de l’hotel no és un fet gaire habitual. A l’Èlia Guardiola li va passar. Ella, que havia tingut càrrecs de responsabilitat en el sector de l’hostaleria, es trobava allotjada a l’Aura Park Aparthotel de l’Hospitalet, inaugurat de feia poc, i va començar a debatre animadament amb un senyor que va creure que era el recepcionista de nit. No era un recepcionista, era el propietari de l’hotel! Després de conversar amb ella sobre temes de gestió hotelera, va decidir revelar-li el seu càrrec i li va oferir l’assessorament extern del projecte. Posteriorment, al cap de quatre mesos, l’Èlia es va incorporar com a directora d’aquests apartaments turístics on podem sentir-nos com a casa: tenen habitacions espaioses, cuina i menjador, un ampli saló i habitacions amb bany adaptat per a cadires de rodes.

Aura Park 2.jpg

Un llit còmode és un bon indicador de la voluntat de satisfer els hostes. © ÒM

L’ús previst per a aquest edifici era el de residència per a la gent gran, per això totes les habitacions compleixen estrictament les normes d’accessibilitat. Al final, el propietari va decidir crear-hi uns apartaments turístics. I va ser una bona idea, vista la seva ubicació: a tres passos del metro i de l’estació de Renfe de l’Hospitalet de Llobregat, ben comunicat amb Barcelona i amb la zona Fira II, l’Aura Park és una bona alternativa als grans (i cars) hotels del centre de la ciutat, ideal per passar uns dies a la capital, però fora de la capital. També és un bon lloc per quedar-s’hi a dinar. Al restaurant Néctar, situat a la planta baixa, hi vaig tastar un saborós ajoblanco –una crema de pa, ametlla i all– acompanyat de meló i raïm amb ametlles torrades i unes gotes d’oli d’oliva verge extra. El lluç en salsa verda, amb cloïsses, gambes, musclos i all cruixent era ben bo; també el pollastre rostit al romaní amb salsa de porto, patata i carbassó al forn. Per postres, un pastís de plàtan amb gelat i coulis de maduixa. Res de sofisticat. Cuina casolana, però ben presentada i ben assaborida.

Aura Park 3.jpg

Un ajoblanco deliciós, amb raïm, meló i ametlles torrades. © ÒM

Aura Park 4.JPG

Un aromàtic pollastre rostit al romaní amb salsa de porto. © ÒM