Amb la Blancaneu i Ángela Molina a la Geltrú

dijous, 27/09/2012 (Òscar Marín)

Blancanieves.JPG

L’actriu Ángela Molina a la casa de la Geltrú on es van rodar escenes de ‘Blancanieves’. © Òscar Marín

Hi havia una vegada una nena vestida de comunió. El seu nom real era Sofia, però li tocava transformar-se en Blancaneu per a l’última pel·lícula de Pablo Berger: ‘Blancanieves‘. Les últimes escenes del rodatge es feien al barri de la Geltrú, el nucli medieval de Vilanova, i allà vaig trobar la Sofia, jugant amb les veïnes entre escena i escena. L’actriu Ángela Molina va arribar més tard i va entrar directament a la casa dels meus pares, on s’havia de rodar una part del film. Els tècnics corrien amunt i avall, el director donava ordres més enllà, la maquilladora perseguia els actors. Un rebombori gens propi d’un barri tranquil i familiar com és la Geltrú. Els carrers tenien aquell dia l’aparença d’un poble de principis del segle XX. Un Hispano-Suiza esperava a la porta de la casa. Un mercat improvisat ocupava la plaça de l’Assumpció i un grapat de figurants vestits d’època esperaven a la porta de l’església de Santa Maria la sortida d’unes nenes vestides de cerimònia.

Blancanieves 1.JPG

L’actriu Sofía Oria, amb vestit de comunió, interpreta la petita Blancaneu. ©

Blancanieves 3.JPG

L’Hispano-Suiza que porta la Blancaneu a casa de la madrastra espera al carrer dels Arengaders. ©

Blancanieves 2.JPG

Ángela Molina parlant amb un dels figurants a la plaça de l’Assumpció. ©

Blancanieves 4.JPG

Nenes vestides de comunió i el director del film, Pablo Berger. ©

Blancanieves‘ és una versió arriscada, muda i en blanc i negre, del popular conte dels germans Grimm. L’adaptació que n’ha fet el realitzador Pablo Berger està ambientada als anys 20 al sud d’Espanya, en una Andalusia que, en part, ha estat rodada a Catalunya (entre Sant Esteve Sesrovires, Barcelona i Vilanova i la Geltrú). La cinta, que té imatges realment hipnòtiques, està protagonitzada per Maribel Verdú, Ángela Molina, Macarena García i la petita Sofía Oria, i fou la pel·lícula espanyola seleccionada per competir a la gala dels Oscar. Però la polèmica l’acompanya: les escenes en places de braus han aixecat molts comentaris en contra a través de les xarxes socials. La tauromàquia és un espectacle del gust de pocs, però el que sí que puc assegurar-vos que us agradarà és el barri de la Geltrú, que us mostro en aquestes fotografies inèdites del rodatge.

Blancanieves 5.JPG

Escena a la sortida de l’església de Santa Maria, amb capellà i escolans inclosos. ©

Blancanieves 6.JPG

El carrer dels Arengaders convertit en la Calle Ateca. ©

Blancanieves 7.JPG

Un mercat d’època va transformar per unes hores la plaça de l’Assumpció. ©

La Geltrú va ser un barri deixat de la mà de déu durant anys, tot i que va ser el nucli medieval fundacional de la ciutat de Vilanova. Les seves places eren racons oblidats, però alguna cosa ha canviat. El renaixement del barri ve de la mà de l’encant de poble que encara conserva, de la presència de famílies amb nens, del seu patrimoni… L’església de Santa Maria, del segle XVIII, conserva un interessant retaule barroc policromat del segle XVII, dedicat a l’Assumpció de Maria. Just davant, el castell de la Geltrú, on va viure el temut senyor feudal, va ser restaurat al segle XIX després de segles en ruïnes i s’hi van incorporar, entre d’altres detalls, finestres d’algunes cases nobles enderrocades per obrir la Via Laietana de Barcelona. Places con la dels Lledoners o la del Sagrat Cor tornen a bategar amb la presència de cafès i petits restaurants. I una mica més enllà, al carrer Major, a cinc minuts de passeig, hi trobareu el Museu Romàntic Can Papiol, que us vam mostrar en el número del DESCOBRIR dedicat al Garraf romàntic. Escenaris perfectes per a una pel·lícula en blanc i negre.

Blancanieves 8.jpg

L’església de Santa Maria, que també surt al film, domina les teulades de la Geltrú. ©

7 platges tranquil·les i solitàries

dimecres, 19/09/2012 (Òscar Marín)

De platges, n’hi ha per a tots els gustos. Pels que som amants de la tranquil·litat i no ens agraden les grans concentracions, els millors mesos per banyar-se són els de setembre i octubre. Per què? Primer de tot, l’aigua de la mar encara no és freda (es troba a temperatures entre els 17 i els 22 graus) i la temperatura ambiental és força elevada. A més, la major part de la població ja ha acabat les vacances i a les platges, sobretot en les més allunyades dels nuclis urbans, hi ha molta menys gent que a l’agost. L’altre avantatge és que el sol ja no pica fort, amb la qual cosa es poden fer caminades arran de mar sense haver de patir per la calor. Us recomano algunes platges tranquil·les, solitàries a la tardor, on podreu remullar els peus, les cames o tot el cos lluny de la pressa i dels sorolls urbans.

Jugadora.JPG

Aigües turqueses i matollars de ginebró a la cala Jugadora. © Òscar Marín

  • Cala Jugadora (cap de Creus)

Una cala que em fascina pel seu entorn feréstec, per la transparència de les seves aigües de color turquesa i per la calma que hi impera a primera hora del matí, malgrat que es troba a uns dos-cents metres de la carretera que porta al far del cap de Creus. La sorra d’aquesta platja és gruixuda i hi trobareu algunes pedres, però si nedeu una mica veureu que els fons són de sorra. Després d’un bany val la pena pujar fins al far i prendre una copa o un cafè al restaurant que hi ha al costat. Molt a la vora podeu descobrir-hi les cales preferides de Salvador Dalí.

Xelida.jpg

Els penya-segats amb pinedes que envolten la cala d’Aigua Xelida. © ÒM

  • Cala d’Aigua Xelida (Tamariu)

En aquesta petita cala, poc visitada fora de l’agost, hi vam anar a fer la fotografia de portada d’un número de la revista DESCOBRIR (us ho explicava en aquest altre post). Es troba a prop de Tamariu, al municipi de Palafrugell, i durant mesos el seu accés ha patit els efectes d’uns despreniments de terres. Però ja s’hi pot accedir sense dificultats i val la pena demanar les indicacions a algun veí de la zona per arribar-hi. Només té quaranta metres de llarg, però és suficient per aturar-se a escoltar la remor de les onades i contemplar les roques erosionades per la força de la mar.

Boadella.JPG

La cala Boadella vista des dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

  • Cala Boadella (Lloret de Mar)

La cala Boadella és atractiva per l’entorn, perquè està envoltada de penya-segats i de pinedes que baixen fins a l’aigua. Aquesta no és tan solitària com les anteriors, però sí que està prou allunyada del centre urbà com per poder oferir un bany relaxant. I a més a més es troba molt a prop dels elegants jardins de Santa Clotilde, que són una visita a tenir en compte. Altres platges interessants de Lloret són les que us explico en aquest altre post: “Dues cales màgiques al camí de ronda”.

Muntanyans nito.jpg

Els aiguamolls s’estenen a tocar de la sorra a la platja dels Muntanyans. ©

  • Platja dels Muntanyans (Torredembarra)

Una platja molt interessant des del punt de vista dels valors naturals és la dels Muntanyans. En arribar-hi, comprovareu que està envoltada d’urbanitzacions i que la via del tren hi passa a la vora, però per sort s’ha salvat una part important de l’arenal (uns 3 quilòmetres) i avui és l’únic espai d’aiguamolls costaners que tenim entre el delta de l’Ebre i el delta del Llobregat. Al voltant d’aquests aiguamolls hi viuen un munt d’animalons: gripaus, eriçons, sargantanes, i també hi ha plantes típiques de vora mar, com el lliri de mar, que floreix al final de l’estiu i que té una flor blanca d’una fragància molt intensa. Precisament per això és una planta tan escassa, la gent durant molts anys les arrencava per endur-se-les. Hem de recordar que tot i que a la platja dels Muntanyans ens hi podem banyar, és un espai protegit.

Tamarit alika.jpg

La silueta del castell domina la vista de l’arenal de Tamarit. ©

  • Platja de Tamarit

A la seva cançó Miami Beach, els Lax’n’Busto citaven la platja de Tamarit, que es troba al nord de Tarragona, ja tocant amb Altafulla. No és solitària, ja que hi ha el càmping Tamarit Park Resort a la vora i una filera de cases de pescadprs, però és tranquil·la i té un decorat poc habitual, com és el castell d’origen medieval que s’aixeca en un penya-segat al costat del mar. Aquesta platja ofereix una bona escapada de cap de setmana, ja que hi ha restaurants de peix fresc a tocar de la sorra, i molt a prop, a la desembocadura del Gaià, hi ha un lloc on podreu fer al setembre una activitat molt curiosa: uns banys de fang.

Fonda nito.jpg

Un reducte de pau no gaire allunyat de Tarragona: la cala Fonda. ©

  • Cala Fonda (Tarragona)

La cala Fonda també és coneguda com a ‘cala Waikiki’, nom que suggereix el seu aire paradisíac, ja que costa una mica d’arribar fins a la sorra i normalment hi ha pocs banyistes. A més, està envoltada pel valuós bosc de la Marquesa. I si sou aficionats al submarinisme, encara teniu una altra excusa per anar-hi: davant d’aquesta platja hi descobrireu les restes enfonsades d’un avió bombarder alemany que va caure durant la Guerra Civil.

SantiRodriguez.jpg

El far és l’indret més fotogènic de la punta del Fangar. ©

  • Platja de la Punta del Fangar (delta de l’Ebre)

El videoclip de la cançó ‘Vertigo’ del grup U2 va ser rodat a la punta del Fangar, que és la península que s’estén al nord del Delta, just per davant de l’Ampolla. El grup irlandès buscava un desert on rodar el video i van escollir el delta de l’Ebre. De fet, aquí també s’hi van rodar unes escenes de la pel·lícula ‘Sàhara’, de l’any 2005. El Fangar és una gran extensió de dunes mòbils, la platja més gran del Delta: té 7 quilòmetres de llarg i 2,5 d’ample. El punt més emblemàtic és el far que la gent del Delta coneix com La Faroleta, un dels indrets més fotogènics de tot Catalunya. I si el que busqueu són bones platges per a famílies, us agradaran els posts “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (3a part)“, “6 platges refrescants per anar-hi amb nens” i “6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)“.

Collint el primer raïm amb actors catalans

dilluns, 17/09/2012 (Òscar Marín)

JeanLeon01.JPG
Ja ha començat la verema a les vinyes del celler Jean Leon i ho han celebrat convidant un grup nodrit d’actors catalans a collir els primers gotims de la vinya La Scala (la més antiga de la finca) amb les seves pròpies mans. Els actors que veiem a la televisió i al cinema no acostumen a ser gent de camp, són més aviat urbanites. Per això en Jean Leon convidava de tant en tant els seus amics de Hollywood a embrutar-se entre els pàmpols de la seva finca de Torrelavit, perquè gaudissin com ell gaudia dels fruits d’aquell cultiu antic i mediterrani i s’oblidessin per un dia de les exigències del guió. La idea de recuperar un dia de verema amb actors és una bona manera de mantenir viu l’esperit de Jean Leon, tan present en el dia a dia del celler. Les mans dubten una mica a l’hora d’abraçar el raïm: uns grans cauen a terra, el suc regalima entre els dits, una aroma intensa es desplega per l’avantbraç… Aquí el sol pica de valent i l’aire calent embolcalla els veremadors. Collir el primer raïm és tota una experiència. Per això els actors, àvids de nous personatges, s’impliquen en el paper de veremador, s’aboquen al plaer d’agafar els fruits madurs, ara riuen, ara criden, ara aparten amb prudència els pàmpols, ara s’eixuguen la suor… Un paper feixuc, encara que només sigui per un matí.
JeanLeon02.JPG

Hi va haver temps per collir, tastar i riure. A la foto, Nausícaa Bonnín i Jemi Paretas. © Òscar Marín

JeanLeon03.JPG

L’Andrea Montero amb arracades de raïm, imita la Roseta, el capgròs de Vilafranca. © ÒM

JeanLeon04.JPG

La Montse Guallar va demostrar l'experiència d'altres anys en la collita del raïm. © ÒM

JeanLeon05.JPG

Mercè Martínez i Andrea Montero, glamur al tractor. © ÒM

JeanLeon06.JPG

L’Anna Ycobalzeta carregant els fruits madurs acabats de collir. © ÒM

Una vegada collit el raïm, ens vam encaminar tots junts cap al celler, on va tenir lloc el concurs de trepitjar raïm. Com es feia antigament, es va repartir el raïm en cups i, per grups, els actors es van disposar a trepitjar-lo. Com cada any, l’equip guanyador era el que aconseguia premsar més raïm i acumular una major quantitat de most. La competició, totalment amistosa, es va convertir en una corredissa divertida entre els cups i els recipients alts on els convidats havien de traslladar el most amb galledes. Tal com passa la primera vegada que et submergeixes en un bany de fang (com us explicava en el post anterior), posar els peus dins un cup ple de raïm és una sensació ben estranya. Però un cop passada la sorpresa del principi, els participants es van deixar anar entre rialles. Després es va embotellar el most de l’any passat i es va etiquetar el vi, per acabar amb un bon dinar per recuperar forces i encarar la realitat: la temporada teatral i cinematogràfica serà dura, l’increment de l’IVA del 8 al 21% farà baixar previsiblement el consum cultural. Més valdrà tenir al costat una ampolla de bon vi del Penedès per sentir que els bons plaers de la vida no desapareixeran mai.

JeanLeon07.JPG

L'Andrea Montero i la Cristina Brondo satisfetes amb el cistell ben ple. © ÒM

JeanLeon08.JPG

Carregant al tractor el raïm que poc després s'haurà de trepitjar. © ÒM

JeanLeon09.JPG

L'Anna Ycobalzeta i en Màrius Hernández en una pausa de la verema. © ÒM

JeanLeon12.jpg

A l'esquerra, Ferran Carvajal i Anna Sahún en plena trepitjada. A la dreta, en Joel Joan anima l’Anna i la Cristina, sorpreses pel tacte del raïm sota els peus. © ÒM

JeanLeon13.JPG

Les cames de Joel Joan i Francesc Colomer convertint el raïm en most amb energia. © ÒM

JeanLeon14.JPG

Cristina Brondo en plena cursa per guanyar el concurs de trepitjadors. © ÒM

 

Banys de fang a Tamarit

dimecres, 12/09/2012 (Òscar Marín)

Valorem la netedat com un hàbit imprescindible. Desodorants, sabons, perfums i roba neta faciliten les relacions humanes. I fent-ho així, dia rere dia, el nostre cos oblida sensacions tan intenses com la d’enfangar-se i sentir l’olor i el tacte sobre el pit de la terra mullada, primer, i assecada al sol, després. És una experiència que vaig viure fa pocs dies a l’Hort de la Sínia, a Tamarit. Aquest espai dedicat a l’educació ambiental i a la restauració dels paisatges de ribera del Gaià ofereix la possibilitat de recuperar les sensacions que la natura ens regala de manera espontània i que només cal saber trobar: l’aroma de les plantes medicinals, el gust de les verdures ecològiques o el tacte terapèutic, alleujador, del fang damunt la pell.

HortSinia1.JPG

El bany de fang té lloc a l'espai de benestar de l'Hort de la Sínia, a Tamarit. © Òscar Marín

En Joan i la Núria ens acompanyen fins al que ells anomenen ‘espai de benestar’, un ampli terreny que durant una hora serà tot nostre. Hi ha espais per seure i relaxar-se, hamaques, gandules i, al centre, la zona destinada al bany de fang. Al fons s’hi aixeca la magnífica iurta portada de Mongòlia on la Núria fa massatges terapèutics i tractaments facials i corporals. En Joan comença llançant aigua fresca amb un cubell al fang, mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. Després ens deixa sols perquè gaudim del moment amb tranquil·litat. “Si voleu, us podeu treure el banyador, les sensacions del bany són més intenses si esteu nus”, ens recomana.

HortSinia2.JPG

En Joan Vives prepara el fang mentre la Núria ens explica els passos que cal seguir. © ÒM

Primer hem d’entrar al fang a poc a poc, trepitjant-lo bé, passejant-nos-hi per estovar-lo fins que el seu tacte sigui fluid i esponjós. Aquest és el pas que desperta més reticències. Tenir fang fins als genolls no sembla que ens hagi de proporcionar una sensació agradable, però oblideu-vos de prejudicis. El fang és net, és fresc, s’elimina amb aigua i té propietats terapèutiques. Quin mal ens pot fer entrar-hi? Cap, mentre no ens arribi als ulls. Ens hi asseiem i deixem que la terra ens embolcalli, estenem el fang per damunt la pell i gaudim de la seva frescor i del seu tacte dens, untuós. Ens hi estirem, ens enfanguem el cap i la cara amb cura, perquè no ens entri als ulls ni a les orelles, i ens sentim part de la terra.

HortSinia3.JPG

L'espai de benestar inclou l'àrea de bany, un cossi per treure'ns el fang i zones per seure. © ÒM

Ens comencem a relaxar. Tot seguit sortim i fem un “bany de sol”: ens estirem damunt la terra seca, ens hi arrebossem i descansem deu minuts per sentir com el sol i l’aire assequen el fang damunt del cos. Després es torna al fang i finalment entrem en un gran cossi (amb capacitat per a dues persones) ple d’aigua de la sínia, per estovar el fang i començar-lo a eliminar del cos. Quan sortim, passarem per la dutxa a l’aire lliure, on ens podrem acabar de treure les restes de terra amb aigua més calenta. La Núria ve al cap d’una hora per oferir-nos un suc de fruita natural. Així, asseguts en una gandula i prenent un suquet refrescant, acabem el bany.

HortSinia5.JPG

Uns sucs ecològics de mandarina i de llimona per hidratar-nos de manera saludable. © ÒM

Tot i que la millor manera d’acabar un bany de fang —quan els nostres músculs ja s’han relaxat del tot— és amb un bon massatge a la iurta de la Núria, un espai circular i harmònic ple de màgia que ens transporta a les immenses estepes de Mongòlia. Durant el mes de setembre hi ha una bona promoció: bany de fang i massatge, 36 euros (el bany sol costa 15 euros). Us ho recomano. Sortireu nous, com si fóssiu una altra persona. I abans o després de l’experiència, val la pena fer la ruta per la riba del Gaià fins a la platja de Tamarit, un espai tranquil on es pot assaborir un bon dinar de peix fresc a tocar de la sorra per completar l’escapada.

HortSinia6.JPG

La iurta portada de Mongòlia on es fan els massatges i altres tractaments terapèutics. © ÒM

HortSinia7.JPG

L'interior de la iurta, un espai circular gairebé màgic. © ÒM

Rituals de verema al Penedès

dilluns, 10/09/2012 (Òscar Marín)

MasRabell1.JPG

La història del Mas Rabell de Fontenac, a Sant Martí Sarroca, es remunta al segle XIV. © Òscar Marín

La nit del dissabte 8 de setembre vaig tenir el privilegi d’assistir a un dels principals actes que marquen l’inici de la verema al Penedès. A l’antiga masia fortificada del Mas Rabell de Fontenac, als afores de Sant Martí Sarroca, hi tenen lloc cada setembre els capítols de la Confraria de Sant Miquel de les Vinyes, un acte que es repeteix des de fa 51 anys, basat en una tradició de segles. La família Torres, propietària de la masia, hi convida cada any reconeguts sommeliers, destacats productors i amants del vi per assistir a l’antic ritual dels capítols i investir nous cavallers de la Confraria. Els candidats, però, han de passar diverses proves de tast i habilitat abans de fer el seu jurament de fidelitat.

MasRabell3.JPG

Allunyar el porró de la boca és una de les dificultats que s’imposen als futurs cavallers. © ÒM

La primera prova es pot interpretar com un petit càstig per a un amant del vi: beure un got d’aigua, que cal trencar tot seguit llançant-lo dins una vella caldera. Si el got no es trenca, cal beure’n un altre i tornar-lo a llançar. El candidat es renta les mans en un gibrell i, proveït d’un pitet, ha de passar la prova de beure a galet amb porró, un gest com a mínim estrany per a persones arribades de fora de Catalunya, com els candidats britànics d’enguany (i fins i tot poc habitual per a molts catalans). Finalment, arriba la prova de foc: amb els ulls embenats, cal tastar dos vins i distingir quin d’ells és el rosat i quin és el blanc. El fet que els candidats d’enguany es trobin entre els millors sommeliers del món ha fet que tots l’encertessin a la primera.

Rabell.jpg

Durant els capítols es passen diverses proves i es guardona els nous cavallers. © ÒM

Els cavallers obtenen un diploma i se’ls imposa solemnement la barretina que distingeix els nous confrares. Aquests capítols són conduïts personalment pel president de Bodegas Torres, Miquel Agustí Torres, acompanyat de veterans comanadors vestits amb llargues capes de vellut i barrets amb ploma, a l’estil dels estudiants del Renaixement, com el conegut escriptor i periodista Mauricio Wiesenthal. També hi és present la pubilla de Sitges, que es renova cada mes de setembre, coincidint amb la Festa de la Verema.

MasRabell2.JPG

Waltraud Maczassek, muller de Miquel Agustí Torres, saluda la pubilla de Sitges. © ÒM

MasRabell5.JPG

Els cavallers convidats de Londres i Manchester i les pubilles amb Miquel Agustí Torres. © ÒM

Després de la cerimònia dels capítols de la Confraria de Sant Miquel de les Vinyes, vaig ser convidat a compartir un sopar magnífic al menjador del Mas Rabell de Fontenac, servit amb vins tan elegants com el Fransola blanc o el Mas La Plana, autèntic emblema dels cellers Torres. El sopar va anar seguit, com és tradició, d’una mostra de danses catalanes sota els estels, al voltant d’una foguera, davant les vinyes silencioses on el raïm ja està llest per abandonar el cep. De fet, aquest serà un any de bons vins al Penedès, especialment de vins negres, tot i que les quantitats de raïm seran menors a les recollides en anys anteriors, a causa de les elevades temperatures i les escasses pluges dels últims mesos. Encara han de passar molts mesos per degustar els vins del 2012, però les expectatives són altes.

MasRabell6.JPG

Danses tradicionals a mitjanit davant del Mas Rabell de Fontenac. © ÒM

Estiu al Via Lliure de RAC1 (2a part)

dilluns, 3/09/2012 (Òscar Marín)

RAC 1.jpg

Als estudis amb l'Emma Aixalà i una foto de tot l'equip del Via Lliure d'estiu. ©

La temporada d’estiu del Via Lliure de RAC1 ha arribat a la fi, i també la meva secció d’escapades per Catalunya. Ha estat un plaer treballar colze a colze durant sis setmanes amb tot l’equip del Via Lliure, encapçalat per la periodista Emma Aixalà. En els tres últims espais hem viatjat al Delta de l’Ebre, hem caminat pel Pirineu i hem descobert algunes de les millors platges del país, entrevistant persones singulars i coneixent racons sorprenents del nostre territori. Us deixo els podcasts perquè pugueu escoltar la secció que més us interessi. I si us vareu perdre algun dels tres programes anteriors, podeu escoltar-los clicant aquí.

Menjar-se la mar al Delta de l’Ebre

dimecres, 22/08/2012 (Òscar Marín)

Ràpita 1.JPG

Caixa de marisc criat a les badies del Fangar i dels Alfacs. © Òscar Marín

De tot el que es pot fer a les terres del Delta, gaudir del bon menjar és una de les activitats més gratificants. El producte fresc del port de Sant Carles de la Ràpita arriba a les taules dels restaurants poc després de sortir de la mar i fins i tot és possible assaborir el marisc al mateix lloc on es cria. A les muscleres de la badia dels Alfacs s’hi poden tastar els millors musclos i ostres del país. Per fer-ho, em vaig inscriure a la sortida de la Ruta de les Muscleres a través de l’Estació Nàutica de Sant Carles de la Ràpita. El vaixell surt del port cada dissabte a les 11 h i navega per la badia fent un passeig tranquil amb bones vistes de la serra de Montsià que s’aixeca per damunt de la Ràpita. A la badia hi trobem un centenar de vivers de musclos i ostres on treballen uns trenta productors, entre els quals hi ha l’Avi Agustí, que ens rep en el seu “xiringuito” de color blau al mig de la badia.

Ràpita 2.jpg

Muscleres de la badia dels Alfacs amb la serra de Montsià al fons. © ÒM

El mateix Agustí ens ofereix una degustació de les ostres criades allà mateix (quin gust de mar!) i uns musclos deliciosos cuinats al vi, tot acompanyat amb una copa de cava. Producte del país 100%. Això sí, les ostres i els musclos que degustem no són collits del mateix dia. Els mol·luscs han de passar, per seguretat, un procés de depuració de 24 hores en aigua tractada amb ozó. Mentre fem la degustació, l’Agustí ens explica aquesta i altres curiositats, com ara les grans qualitats del marisc del Delta o que la major part de les ostres que es fan a la badia dels Alfacs s’exporten a França i els francesos les comercialitzen amb segell francès. Després les venen als restaurants de Barcelona com si fossin criades a França!

Ràpita 3.JPG

Les delicioses ostres que ens ofereix l'Avi Agustí al seu "xiringuito". © ÒM

La sortida gastronòmica per la badia va ser l’aperitiu del que vindria poc després. Des del moll vaig caminar fins al restaurant Can Víctor, que es troba en un dels carrers pròxims al port. El restaurant és conegut pels seus plats de cuina marinera i de mercat i, tot i que es va fundar l’any 1985, la família Pons era ben coneguda a la vila perquè regentaven des de l’any 1974 el restaurant Casa Ramon, i encara abans, als anys quaranta, l’avi havia fundat la Tasca Ramon al carrer de sant Isidre. Així que la tradició de cuinar peix fresc i marisc del dia ha anat passant, en aquesta casa, de pares a fills al llarg de més de 60 anys. I es nota que saben cuidar els paladars més exigents. No hi ha paraules per descriure la frescor dels llagostins de Sant Carles de la Ràpita al punt de flor de sal de les salines de la Trinitat. Un autèntic plat de Km 0 amb ingredients de proximitat.

Can Victor 1.JPG

Magnífics llagostins de Sant Carles de la Ràpita amb sal de les salines del Delta. © ÒM

Unes gambetes boníssimes i uns calamarsons cruixents (aquí en diuen “xipironets”) acompanyen la magnífica benvinguda al restaurant. I tot seguit arriba un dels plats estrella: l’arròs caldós de crustacis i marisc rapitenc. Mentre l’assaboreixo, penso en quedar-me uns dies més aquí, a la Ràpita, on la mar dóna tot el que es necessita: aliments, serenitat i un paisatge de grans horitzons. Però he de marxar de nou cap al nord, amb la promesa, això sí, de tornar a Sant Carles de la Ràpita ben aviat.

Can Victor 3.JPG

Un bon plat d'arròs del Delta cuinat amb marisc rapitenc. © ÒM

Estiu al Via Lliure de RAC1 (1a part)

dilluns, 20/08/2012 (Òscar Marín)

RAC1.jpg

Als estudis de RAC1 amb la periodista Emma Aixalà, directora del Via Lliure d'estiu. ©

Els que em seguiu a Facebook o a Twitter sabeu que aquest estiu m’he embarcat en el Via Lliure de RAC1 amb una secció d’escapades per Catalunya. Tenir una secció a la ràdio és com emprendre un viatge d’aquells que sempre has volgut fer, representa engegar una aventura que tenia a la maleta dels projectes pendents. I és gràcies a la periodista Emma Aixalà, directora de l’edició d’estiu del programa, que m’hi trobareu cada dissabte a les 13 h fins a l’1 de setembre. Durant els tres primers espais hem viatjat al Penedès, a l’Empordà i a les Guilleries, descobrint indrets màgics, parlant amb la gent del territori i explicant històries curioses i divertides. Us deixo els podcasts perquè pugueu escoltar la secció que més us interessi:

Escolteu els tres programes següents en aquest altre post: “Estiu al Via Lliure de RAC1 (2a part)

Amb segway al celler de Jean Leon

dijous, 9/08/2012 (Òscar Marín)

Jean Le.jpg

El magnífic paisatge d'aires toscans que s'observa des del celler Jean Leon. © Òscar Marín

Les rutes amb segway es poden reservar en molts punts del Penedès, des de les oficines de turisme o des d’alguns cellers. Jo us recomano la que organitzen des del celler Jean Leon, de Torrelavit, perquè passa per una de les zones vinícoles més atractives del Penedès. La gràcia de fer la ruta a l’estiu és que en aquesta època el cultiu de la vinya fa més goig que mai, les vinyes són verdes i els gotims de raïm ja tenen una mida considerable i comencen a madurar. Precisament els paisatges del Pla del Penedès i de Lavit, on es troba el celler Jean Leon, són dels més fotogènics de la comarca. La ruta amb segway des del celler recorre les vinyes de la propietat i ens porta amunt per uns camins pedregosos fins a una muntanyeta, des d’on es contemplen unes vistes magnífiques de les vinyes i de la muntanya de Montserrat. S’ha de dir que el segway és un vehicle ecològic que no emet cap fum i no fa soroll, amb la qual cosa és ideal per fer una sortida a la natura. La ruta té una durada total d’una hora i mitja i tot seguit ens conviden a fer la visita al celler. Tot plegat (la ruta, la visita i el tast de vins posterior) costa 59 euros per persona.

Jean Leon4.JPG

La ruta amb segway entre les vinyes reserva bones vistes del Pla del Penedès. © ÒM

Jean Leon.JPG

El centre de visitants del celler Jean Leon és obra de Domingo Triay. © ÒM

La visita al celler de Jean Leon és una de les més interessants del Penedès, no només pels seus vins, que tenen una gran qualitat, sinó també perquè el celler té una història ben particular vinculada amb Hollywood. Probablement és el celler del nostre país amb un origen més sorprenent.

Jean Leon no era francès, malgrat que ho pugui semblar pel nom. En realitat es deia Ceferino Carrión i era un espanyol procedent d’una família humil de Santander. Van emigrar a Catalunya quan ell era petit i, anys més tard, va marxar als Estats Units i va decidir canviar-se el nom pel de Jean Leon. Allà es guanyava la vida com a taxista fins que un dia, per casualitat, va pujar al seu taxi el cantant Frank Sinatra i li va oferir feina de cambrer al seu restaurant. A poc a poc es va anar convertint en l’home de confiança de Sinatra i, amb el temps, quan va tenir prou diners, va fundar el seu propi restaurant a Los Ángeles, que es va dir La Scala. Per allà hi passaven els millors actors de Hollywood, des de Marlon Brando fins a Elizabeth Taylor o Marylin Monroe. Precisament un dels plats de la casa, una de les especialitats, eren els Fetuccini Marylin, en honor de l’actriu, que era una de les seves clients assídues. El president John F. Kennedy era un altre dels clients habituals del restaurant de Jean Leon.

Passat el temps, va tenir la idea d’elaborar el seu propi vi i, en lloc d’anar-se’n a les vinyes de Califòrnia, que les tenia allà mateix, va pensar (aconsellat per un equip d’assessors) que el millor lloc per elaborar el seu vi eren les vinyes del Penedès. L’any 1964 es va construir el celler de Torrelavit i va ser pioner al nostre país a plantar varietats de ceps forànies com el chardonnay o el cabernet-sauvignon, en lloc de la garnatxa i la parellada que eren varietats de tota la vida.

Jean Leon2.JPG

Tast de vins amb bones vistes del Penedès després de la ruta amb segway. © ÒM

Avui en dia, quan visitem el celler podem veure molts records de Jean Leon, com fotografies i menús del seu restaurant, però potser l’objecte més emblemàtic és el cartell original del restaurant La Scala, el que penjava a la porta del local. Jo he vist turistes que el primer que fan quan arriben al celler és tocar les lletres del cartell, com si aquell gest els hagués de portar sort, perquè diuen que l’actriu Marylin Monroe va tocar aquelles lletres diverses vegades (recordeu que hi anava sovint a dinar i a sopar). Diuen que l’últim sopar de Marylin Monroe abans de morir va ser un càtering servit pel restaurant de Jean Leon…

Jean Leon1.JPG

Vinyes i cava a la llum de la lluna

diumenge, 29/07/2012 (Òscar Marín)

Diuen que, per gaudir intensament la vida, no s’ha d’esperar a que passi la tempesta: cal aprendre a cantar sota la pluja. Això és el van fer la nit del dissabte 28 de juliol l’excepcional cantant Susana Sheiman i el pianista Ignasi Terraza al petit poble de Torre-ramona, al Penedès. El concert de jazz, interromput breument per les gotes de pluja, s’emmarcava dins el Festival de Música a les Vinyes, que des de fa deu anys organitza amb èxit el Patronat de Turisme de Subirats. A Sheiman i Terraza els acompanyaven el conegut baixista francès Pierre Boussaguet, el trompetista Raynald Colom i el bateria Marc Miralta, cinc músics excepcionals reunits especialment per a l’ocasió. El ressò del festival es basa en una combinació irresistible: música de gran qualitat per una banda i un entorn bucòlic, com ho són les vinyes penedesenques, per l’altra. Un detall peculiar d’aquest festival és que després del concert els assistents no marxen cap a casa, sinó que poden participar en una degustació de caves dels cellers de Subirats acompanyada amb un dolç tast de préssecs d’Ordal.

Festival.JPG

Susana Sheiman, Ignasi Terraza al piano i Pierre Boussaguet al contrabaix. © Ò. Marín

Precisament el préssec d’Ordal és, a banda del raïm omnipresent, un altre dels fruits saborosos del Penedès i si el voleu tastar ho teniu molt fàcil, perquè si passeu per la zona qualsevol cap de setmana de juliol i agost trobareu el Mercat del Préssec d’Ordal, que es fa pels matins a la plaça de Sant Pau d’Ordal. Aquest fruit és una varietat de préssec de vinya d’un color groc intens que té denominació d’origen pròpia. És dolç, però amb un petit toc àcid. Pels que tingueu un pressupost limitat, és un luxe que no val gaires diners.

Per acabar, us recomano una activitat preciosa: una passejada nocturna per les vinyes sota la lluna plena que es farà el proper dijous 2 d’agost i que organitza l’Agrupació Activa de Subirats. La sortida només costa 5 euros per persona i començarà a les 21 h des de la finca El Maset de Sant Pau d’Ordal, on el celler Eudald Massana Noya oferirà una copa de cava a la gent que hi assisteixi. La ruta serà d’uns dos quilòmetres d’anada i dos de tornada i s’arribarà caminant xino-xano entre les vinyes fins al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, magnífic monestir, que malgrat que no és gaire conegut, és una joia del romànic català. Allà, al petit claustre, hi haurà algunes sorpreses que no m’han volgut explicar, perquè sinó ja no serien sorpreses, és clar. Sí que m’han confirmat que es llegiran alguns poemes relacionats amb la vinya i el vi. Si hi esteu interessats, podeu demanar més informació al telèfon 650 47 36 39 o a l’adreça de correu electrònic rovenmi@gmail.com.

Vinyes.JPG

Camí entre vinyes verdes a l'estiu. © ÒM