Les llàgrimes daurades dels avellaners

dimarts, 5/02/2013 (Òscar Marín)

Aments1.jpg

L'avellaner floreix als mesos de gener i febrer, abans de treure les fulles. © Òscar Marín

El fred fa plorar els avellaners. Però no són llàgrimes de dol, són llàgrimes de renaixement. A partir del gener, les branques nues s’omplen de centenars d’aments, unes espigues penjants formades per flors petites. Com una pluja de colors daurats que hagués quedat aturada, a mig caure, damunt els braços estesos de l’arbre. L’estampa de les avellanoses engalanades impacta per l’austeritat: els camps són freds, no queda ni una fulla i la verticalitat de les inflorescències sembla indicar que la planta pateix una mena de defalliment. Però no és així. Si us acosteu als aments, anomenats també ‘arracades’ o ‘mocs’ de l’avellaner, hi veureu entre cent i tres-centes flors minúscules, sense pètals, que desprenen milions de grans de pol·len durant els mesos hivernals. Disseminat pel vent, aquest pol·len assegura un pas important en l’aparició de les preuades avellanes.

Per als pagesos del Camp de Tarragona –i de comarques com la Selva– és temps de podar i de treure alguns brots, a més de recollir les fulles caigudes. A poc a poc, el paisatge canviarà i les fulles noves tornaran a guarnir les branques, però sens dubte l’ornament més atractiu de l’avellaner són les seves arracades d’hivern. Riudoms, Vinyols, Maspujols, l’Aleixar, Vilaplana, la Selva del Camp, Alforja i les carreteres locals que uneixen aquests pobles del Baix Camp són bons indrets per veure les típiques plantacions d’avellaners.

Aments2.jpg

De les flors de l'avellaner se'n poden dir 'mocs', però dir-ne 'llàgrimes' és més poètic. © ÒM

Les millors llibreries de viatges

dilluns, 21/01/2013 (Òscar Marín)

El tancament de nombroses llibreries en els darrers temps (CatalòniaProa Espais, Canuda…) ens fa reivindicar aquests espais de coneixement que, per a molts, són també espais terapèutics. Ve de gust refugiar-se en una llibreria i passar-hi una bona estona triant i remenant, llegint, buscant idees, trobant inspiració. De llibreries n’hi ha moltes, amb una gran selecció de productes, però els amants de veure món tenim debilitat per les que estan especialitzades en viatges. És una evidència que les llibreries han perdut terreny en l’àmbit dels viatges, en favor d’Internet. Google Maps ha substituït els tradicionals plànols urbans en paper; les recomanacions trobades en blocs i webs han aparcat la necessitat de comprar una guia de la destinació, la gran quantitat d’imatges i la diversitat d’opinions que circulen per la xarxa ens ajuden sovint més que una guia convencional. Però a les llibreries hi trobem més que guies; hi ha novel·les de viatges, assajos, llibres fotogràfics de gran format, mapes, motxilles, llibres de rutes i revistes com DESCOBRIR.

  • Altaïr (Gran Via, 616. Barcelona)

De la meva etapa com a redactor de la revista Altaïr, conservo un bon record de les visites a la llibreria, on m’acostava sovint a buscar material sobre les destinacions que havíem de tractar a la revista. Altaïr, fundada l’any 1979, és una de les grans llibreries de viatges del país. Es va especialitzar en aquesta matèria el 1981 i des d’aleshores, amb l’impuls d’una excel·lent revista, ha esdevingut tot un referent. Hi tenen milers d’obres ordenades per països, materials i accessoris i una agenda àmplia de conferències, presentacions de llibres i projeccions fotogràfiques. Al seu taulell d’anuncis hi trobareu propostes per viatjar arreu del món.

Altair.jpg

També al cor de l’Eixample barceloní, la llibreria Horitzons ens ofereix llibres de muntanya, natura i viatges. Però no només això. També tenen un quiosc de revistes especialitzades (DESCOBRIR, Vèrtex, El Mundo de los Pirineos, Desnivel…), un racó dedicat a la literatura i un apartat d’accessoris per als excursionistes. Penseu que tenen una experiència de quatre dècades fent muntanya. Són molt actius en l’organització de xerrades, cursos, conferències i presentacions de llibres. Han creat recentment la targeta “Horitzons de Muntanyes”, que ofereix al titular descomptes en refugis, botigues i activitats.

Horitzons.jpg

Va néixer l’abril del 2004 a la capital d’Osona com a llibreria especialitzada en muntanya, natura i viatges. Al cap de tres anys van ampliar la llibreria amb una segona planta. A l’oferta de guies i mapes hi han incorporat eines com ara GPS de muntanya, boles del món, paravents, guants, brúixoles, etc. Sovint s’hi fan cursos de fotografia, presentacions de llibres, projecció de documentals i xerrades tècniques, i la majoria de les activitats són gratuïtes. Per compensar el descens en la venda de guies urbanes, van inaugurar una secció de ‘best-seller’ i novetats de narrativa de viatges.

Muntanya de Llibres.jpg

  • Ulyssus (Carrer de la Cort Reial, 3. Girona)

La llibreria de viatges Ulyssus és considerada la primera especialitzada en viatges de les comarques gironines. La van fundar l’any 1997 els germans Quim i Josep Maria Iglésies i s’hi organitzen sovint activitats relacionades amb el món dels viatges: presentacions de llibres, conferències, xerrades… Hi tenen llibres, guies, revistes, atles i regals, tot relacionat amb els viatges arreu del món. Penseu a incloure una visita en aquesta agradable llibreria quan feu un passeig pel nucli antic de Girona.

Ulyssus.jpg

  • Fiord (Major, 12. La Seu d’Urgell)

Aquesta llibreria es va fundar l’any 2007 amb l’objectiu d’oferir un servei especialitzat a les comarques de l’Alt Urgell, la Cerdanya i el Principat d’Andorra. El seu punt fort és la temàtica viatgera (guies, mapes i narrativa), especialment la muntanya i l’alpinisme. També tenen un fons d’obres de natura, cuina internacional i infantil. Els seus propietaris us aconsellaran bé: tenen a l’esquena trenta anys d’experiència en alpinisme, han fet uns setanta viatges arreu del món i fa tretze anys que es dediquen al món editorial.

Fiord.jpg

  • Quera (Petritxol, 2. Barcelona)

Si el que voleu és documentar-nos abans de fer una sortida a la muntanya, heu de passar pel carrer Petritxol i us trobaran amb diligència el mapa que busqueu. En Raimon Garcia Quera, besnét del fundador, manté viva aquesta històrica llibreria de cultura excursionista fundada l’any 1916, la qual va ser clau en el naixement de l’editorial Alpina, fa més de sis dècades. És un d’aquells locals que ja formen part de la història del país.

Quera.jpg

La capital valenciana té, des del 1997, la seva llibreria especialitzada en viatges: Patagònia. Des del 2007 es troba ubicada a la Ciutat Vella, precisament al costat d’una agència de viatges. Tenen un fons extens de mapes, literatura, guies de viatge i llibres d’esports de muntanya, amb un apartat de material on hi ha des de brúixoles i aparells GPS fins a motxilles i altímetres. És punt de trobada de viatgers que hi fan conferències i xerrades.

Patagonia.jpg

  • Guia (Travessera de Gràcia, 146. Barcelona)

Nascuda a finals dels noranta al barri de Gràcia, la llibreria Guia és un espai discret, però amb una bona oferta de guies, mapes i llibres de viatges. De tant en tant, programen xerrades amb viatgers que expliquen les seves experiències arreu del món. Una curiositat: la tecnologia Google Street View ens permet entrar fins al fons de la llibreria (ho podeu comprovar en aquest enllaç).

Guia.jpg

  • Oryx (Balmes, 71. Barcelona)

A la llibreria Oryx, que es defineix com “la botiga dels amants de la natura”, hi passava força estones mirant els mapes i buscant llibres de fauna i flora durant els anys que vaig treballar de cap de redacció a la revista Nat. Ornitòlegs, zoòlegs, botànics, astrònoms, amants de la muntanya… tots poden trobar en aquest racó de Barcelona les obres que difícilment aconseguiran en cap altra llibreria. I a més a més, binocles, telescopis, trípodes, caixes niu, menjadores per a ocells i molts altres productes.

Oryx.jpg

El silenci de la platja del Semàfor

dimecres, 9/01/2013 (Òscar Marín)

© Òscar Marín
http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Una passarel·la ens porta fins a l'edifici del Semàfor entre joncs i salicòrnies. © Òscar Marín

Quina calma, al delta del Llobregat, tan a prop del brogit esgotador de Barcelona. Acosteu-vos-hi. A la caseta d’informació que hi ha a tocar del curs del riu us informaran de totes les rutes que es poden fer per l’espai natural, a peu o amb bicicleta. Just al costat de la caseta hi trobem el mirador de Cal Lluquer, des d’on vam poder observar en pocs segons, amb l’ajuda d’uns binocles, uns corbs marins i un martinet blanc. De camí cap a la desembocadura vam contemplar les obres del port de mercaderies, l’ampliació del qual va comportar la desviació del curs del riu l’any 2004. Quin contrast amb la planúria d’aiguamolls que s’estén cap al sud! Una petita illa enmig de l’aigua és un bon espai de repòs dels corbs marins i, encara més important, acull nombrosos nius de gavina corsa, una espècie en perill d’extinció que té en aquest delta un dels principals punts de nidificació de tot el país. Vam caminar fins a la desembocadura, on s’aixeca un mirador de fusta que ofereix una vista excel·lent de l’àrea protegida, amb la platja (on hi troben aliment ocells com el corriol camanegre i l’àguila pescadora), diverses llacunes i els avions que s’enlairen des de l’aeroport del Prat.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

A la caseta d'informació ens faciliten informació dels camins i les activitats del Delta. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

La torre mirador de Cal Lluquer ofereix una bona panoràmica de l'espai natural. © ÒM

Però l’indret que més em fascina és el paratge del Semàfor. Allà s’hi aixeca un casalot enrunat que sembla tret d’una pel·lícula de suspens. L’edifici que dóna nom al lloc ofereix un aire misteriós a la platja en la qual s’aixeca. Què hi fa aquí, enmig de les dunes, aquesta gran casa? La funció del Semàfor era, des del 1887, la de regular el trànsit marítim. Durant tot l’any hi habitaven uns vigilants (amb la seva família) que tenien la missió de rescatar embarcacions naufragades, auxiliar les víctimes i informar al castell de Montjuïc de qualsevol incidència. Per comunicar-se feien servir el llenguatge de les banderes des del mirador de l’edifici. La vigilància era permanent, tot l’any, les 24 hores, per això la família del vigilant també vivia al Semàfor. Va ser cap al 1910 quan va deixar de funcionar. Ja no era necessari, hi havia altres mitjans de comunicació per avisar de les incidències marítimes. Durant els vint anys posteriors va servir com a habitatge de carrabiners, però l’any 1930 es va abandonar definitivament. La pluja, el vent i les onades van devorar a poc a poc l’edifici, que es va anar esfondrant. N’ha quedat l’esquelet, que es pot visitar gràcies a una passarel·la de fusta que l’envolta i el travessa. En silenci, des d’aquest mirador podem contemplar l’horitzó mentre imaginem com deuria ser viure en aquest lloc fa 120 anys…

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'estructura ha estat adaptada per a les visites per l'empresa Aigües Ter Llobregat. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Des del mirador del Semàfor observem la platja i l'estany de la Magarola. © ÒM

Carta de desitjos viatgers per al 2013

divendres, 4/01/2013 (Òscar Marín)

Estimats Reis d’Orient,

Sabeu que no m’agrada demanar. M’estimo més treballar per aconseguir donar forma als desitjos. Enguany sóc conscient del meu poder limitat. Formo part d’aquesta classe mitjana que ha estat empesa un pas més a prop de l’abisme. Per això, com l’any passat, renunciaré als viatges llunyans i em quedaré a la vora de casa. Ho faig sense recança; sempre he defensat que els nostres pobles i paisatges són dels més bonics del món, i que aquí tenim alguns dels millors allotjaments i restaurants i, no cal dir-ho, la millor gent. Sense allunyar-nos gaire de casa podem viure les experiències més intenses. I la il·lusió de compartir-ho després amb els lectors del meu blog em genera una gran satisfacció.

Us faig cinc cèntims d’alguns desitjos viatgers que voldria veure acomplerts al 2013:

  • Seguir descobrint allotjaments singulars amb molt d’encant, amb història, respectuosos amb l’entorn i amb la tradició. Potser el més singular que tinc previst visitar és el Sant Pere del Bosc Hotel, ubicat en un magnífic monestir, dalt d’un turó de la Costa Brava. Hauré d’estalviar…
  •  Travessar camins on la història treu el cap entre la vegetació, des dels camins de ronda fins als antics senders de Collserola, i arribar a miradors de muntanya on el paisatge ens revela alhora la seva grandesa i la nostra petitesa. Ja tinc a punt les botes.
  • Tastar els fruits que dóna la terra, sigui en forma de vins en un antic celler, en forma d’oli en una almàssera o en forma de plats tradicionals en un bon restaurant.
  • Gaudir de l’observació de la fauna i la flora en espais naturals com el Delta del Llobregat, uns aiguamolls tan propers a la capital i encara tan desconeguts.
  • Banyar-me en platges en les quals no m’hagi banyat mai, trobar un moment per a la reflexió en algun balneari urbà i apuntar-me a alguna de les activitats que proposen les Estacions Nàutiques.
  • Obrir les portes de castells, masos, ermites i museus per assaborir la sensació fictícia de viatjar en el temps.
  • No voldria renunciar a descobrir nous racons de l’altre costat del Pirineu, a la Catalunya del Nord, a l’Arieja, a l’Alta Garona, on hi conservo amistats i records.

Sé que no és poc, el que desitjo, però 365 dies poden donar molts fruits si s’afronten amb il·lusió. Començo un nou any amb ganes de gaudir del @PlaerDeViatjar!

Desitjos.jpg

Representació de desitjos per al 2013 en forma de collage.

Els articles més llegits del 2012

divendres, 28/12/2012 (Òscar Marín)

Ha arribat l’hora de fer un repàs de l’any que deixem enrere. No ha estat un any fàcil per al turisme interior, la crisi ha afectat els hàbits de molts viatgers que abans no s’ho pensaven dues vegades a l’hora de fer una escapada i que ara han reduït dràsticament el seu pressupost. Però hi ha experiències que no costen gaires diners: descobrir un mirador fascinant, una platja magnífica o una vall exuberant han estat algunes de les propostes més llegides d’El plaer de viatjar. També hi ha hagut moments per a plaers més selectes, com l’estada en allotjaments amb molt d’encant com Cal Ruget, al Penedès, i Cal Sastre, a la Garrotxa. Us deixo els deu articles més llegits del 2012, una bona ocasió per recordar el millor de tot el que hem compartit:

01.JPG Dues cales màgiques al camí de ronda

02.JPG 7 platges tranquil·les i solitàries

03.JPG Fauna i estrelles a les Planes de Son

04.JPG Caminades sota la lluna plena d’estiu

05.jpg Compartint els millors racons de Catalunya

06.JPG Un mirador fascinant sobre el Pirineu

07.JPG Una estada ecològica a Cal Ruget

08.JPG El bon gust de Cal Sastre

09.jpg La secreta vall de Lis

10.JPG Collint el primer raïm amb actors catalans

 

Un dinar excepcional al Cafè de la Pedrera

dimarts, 18/12/2012 (Òscar Marín)

Cafè Pedrera 1.jpg

El Cafè de la Pedrera recupera l’esperit dels antics cafès europeus. © Òscar Marín

Al Cafè Central de Viena vaig descobrir-hi l’essència dels grans cafès europeus: una taula, un bon cafè, un diari i una finestra. L’aurèola del pas d’algun mite, escriptor, poeta, pintor o filòsof completa l’experiència. Els 4 Gats ha conservat, en part, a Barcelona la màgia de la fonda freqüentada per artistes burgesos, però és a la Pedrera on aquest esperit se’ns representa més viu que mai. I és curiós, perquè el Cafè de la Pedrera (creat pel grup Laie amb l’assessorament de la Fundació Alícia) no té una gran història, de fet és un espai de nova creació, va néixer l’estiu del 2012, però la sensació quan s’hi arriba és que podria haver estat així fa cent anys. El saló on s’ubica, a l’entresòl de la majestuosa Casa Milà, en la que fou sala d’exposicions Jujol, recupera el millor de la tradició dels elegants cafès europeus en un entorn singular. L’embolcall és impecable: els sostres ondulats de Gaudí, unes fotografies antigues de la ciutat, uns finestrals oberts al Passeig de Gràcia i unes tauletes típiques de cafè parisenc. Però l’aparador no ho és tot. L’oferta gastronòmica d’aquest espai és d’una gran qualitat, amb plats cuidats fins l’últim detall. Receptes recuperades de cuiners i gastrònoms del segle XIX com Ignasi Domènech o Auguste Escoffier es combinen amb les antigues maneres de servir el menjar (a la russa, és a dir, emplatant directament a taula) i la voluntat de ser fidels a una cuina de Km 0 amb productes de temporada, en un anar i venir entre la tradició i la modernitat. Ens ho explica el xef David Agut, qui assegura que l’espai es manté viu tot el dia, de 9 a 24 hores, oferint esmorzars, dinars, berenars i sopars. A banda de servir molts cafès, al Cafè de la Pedrera hi tenen bona sortida el pollastre farcit amb prunes i la crema catalana, plats emblemàtics de la nostra tradició culinària. El que avui tastem, però, és un menú degustació ben especial.

Cafè Pedrera2.JPG

Entrants amb embotits, formatges i verdures de proximitat. © ÒM

Cafè Pedrera 3.JPG

L’excel·lent gaspatxo de llamàntol és servit a la russa, emplatat a taula. © ÒM

Comencem amb uns entrants servits sobre un mirall que reflecteix el sostre ondulat de la sala: pa de coca de vidre amb tomàquet, embotits de Sagàs, anxoves de l’Escala, formatges artesans dels afinadors de Caseus, escalivada, salmó fumat amb allioli d’abadejo i uns tomàquets cirerols del Prat. Tot seguit rebem amb una ovació continguda el gaspatxo de llamàntol com el feien al Bulli, probablement el millor gaspatxo que haguem tastat mai. Mmmm… L’arròs melós de ceps, carbassa i tòfona, un tast de pop amb tomàquet i allioli sobre un llit de patata, i un magnífic caneló “a la barcelonina” enlluernen les papil·les gustatives abans de l’arribada de dos plats ben tradicionals: el pollastre farcit amb prunes i les mandonguilles amb pèsols i sípia sofregides amb la melsa de la sípia fresca, una deliciosa herència de la Barcelona romana. Per postres, una selecció de dolços presidida per un saborós recuit de drap de Fonteta i unes cremes catalanes. Finalment, un cafè servit amb un got d’aigua al costat, com encara es fa en els bons cafès europeus. No és un dinar per gaudir cada dia, però una ocasió especial mereix un àpat relaxat, amb una generosa sobretaula, a l’esplèndid Cafè de la Pedrera.

Cafè Pedrera 4.JPG

El deliciós pop amb tomàquet i allioli presentat sobre un llit de patata. © ÒM

Cafè Pedrera 5.jpg

El pollastre farcit amb prunes també és servit directament a taula. © ÒM

Cafè Pedrera 6.JPG

Selecció de postres: recuit de Fonteta, crema catalana, neules i fruita del temps. © ÒM

Amb globus sobre el pla de Bages

dimecres, 12/12/2012 (Òscar Marín)

Ha plogut molt d’ençà que els germans Montgolfier van sobrevolar el cel d’Anonai, a l’Ardecha, el 4 de juny del 1783. A Catalunya, els primers vols tripulats amb globus aerostàtics no es van produir fins ben entrat el segle XIX, a Barcelona, i era habitual que els aparells acabessin submergits perillosament al mar (ho explica el llibre Més lleugers que l’aire, de Ròmul Brotons). Però avui aquest transport aeri ha esdevingut la millor manera de contemplar el paisatge des del cel. Si us agraden les aventures trepidants, un vol d’una hora amb globus potser us semblarà poca cosa. Si sou porucs o sedentaris de mena, potser heu jurat que mai no hi pujareu. Però viatjar amb globus és una de les activitats més emocionants que es poden fer a prop de casa, apta per a tothom (sempre que no es tingui por de les altures). No cal esperar a visitar la Capadòcia turca o la vall del Loira per pujar-hi. Hi ha diverses empreses que organitzen vols turístics arreu de Catalunya. Avui ens enlairem al pla de Bages, al cor del Principat, des d’on obtindrem vistes de la muntanya màgica, dels extensos camps de la plana i, en dies assolellats, de bona part del país.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El globus es comença a inflar amb aire fred en un camp de Callús. © Òscar Marín

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'interior de la gran bossa pren la forma d'una màgica cúpula sostinguda per l'aire. © ÒM

Ens esperen de bon matí en una estació de servei propera a Sallent per fer un cafè abans de dirigir-nos a un descampat adient per efectuar l’enlairament. És a primera hora del matí quan l’atmosfera es troba més estable. Els nostres guies estudien la direcció del vent i procedeixen a equipar la cistella, a estendre el globus tot al llarg del camp i a omplir-lo d’aire fred amb un potent ventilador. Això no farà que s’enlairi. Fins que no es posi en marxa la flama, tot aquest aire no s’escalfarà. L’aire calent sempre puja i és això el que farà que el globus s’aixequi. Després d’una mitja hora de preparatius, aquest vehicle màgic està llest per enlairar-se. Toca saltar a l’interior (per això es recomana dur roba còmoda) i fer-se l’última foto abans de pujar al cel, literalment. Amb gran domini, el guia deixa que l’aparell comenci a ascendir en direcció als núvols. Sí, és un dia de núvols i això impedirà tenir unes vistes àmplies del territori, però l’experiència és igualment intensa.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Tot llest per emprendre el viatge cap als núvols. © ÒM

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

L'aeronau s'aixeca i es deixa portar cap allà on la dugui el vent. © ÒM

Al sud hi tenim la cara nord de Montserrat i sota els peus les poblacions de Callús, Santpedor, Sant Joan de Vilatorrada, Manresa, envoltades pel mosaic de camps tan característic de la plana del Bages. En contra del que podria semblar, a 1.500 metres d’alçada no hi fa gaire més fred que a terra ferma. El globus viatja amb els corrents, així que no sentim el vent a la cara com podríem sentir en una bicicleta o en un vehicle de motor, i la sensació d’acceleració és mínima. L’aventura acaba a la vora del parc de l’Agulla de Manresa, on hi ha un camp ideal per aterrar-hi. La cistella toca el terra tan delicadament com s’ha enlairat i la gegantina bossa de tela es comença a desinflar com una mena de dinosaure ferit de mort, i cau a poc a poc amb una viva olor de gas. Un cop plegat el globus, anem tots a gaudir d’un bon esmorzar de forquilla en un restaurant proper. El vol estàndard té una durada d’una hora i mitja i costa al voltant de 160 euros per adult. Kon-Tiki, Camins de Vent, Globus Voltor, són algunes de les empreses que ofereixen aquest servei al Bages i també en altres comarques del país. Si voleu regalar-vos o regalar a algú una aventura excepcional, preneu-ne bona nota.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El mosaic de camps del pla de Bages s'estén com una manta de patchwork. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Cal buscar els corrents més propicis per arribar a Manresa. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Camps als nostres peus i silenci dins la cistella del globus. ©

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

Després de prendre terra, el globus es desinfla com un gran elefant ferit. ©

Els ingredients d’un bon arròs a Les Marines

dimarts, 27/11/2012 (Òscar Marín)

Avui poso rumb a Gavà. L’objectiu és dinar al restaurant Les Marines, situat al barri de Gavà Mar, entre les pinedes centenàries que s’estenen a pocs metres de la platja. El seu propietari, en Pepe Tejero, va començar amb un modest restaurant als anys setanta i avui, vint anys després d’inaugurar Les Marines, ja està acostumat a rebre a casa seva artistes internacionals i jugadors de futbol (sí, els del Barça hi vénen de tant en tant). La seva cuina es basa en les receptes tradicionals de la costa cuinades amb productes de primera qualitat. Per començar, un entrant d’anxoves amb pa amb tomàquet que es desfà a la boca, unes verdures del Parc Agrari del Baix Llobregat arrebossades amb tempura i unes curioses piruletes de foie i xocolata.

Marines1.JPG

Anxoves amb pa de coca per degustar mentre el xef prepara l'arròs. © Òscar Marín

Però el més interessant és que el xef ha sortit a la terrassa per cuinar davant nostre el prat principal, un arròs de calamar i carxofa del Prat. Ha disposat els ingredients damunt d’una taula i ens ha convidat a participar en l’elaboració d’aquesta recepta tan tradicional. M’agrada cuinar i veure cuinar, si pot ser amb una copa de vi català i una bona conversa, i més en un entorn com aquest, envoltat per gairebé tres hectàrees de pins a tocar de la platja de Gavà. En aquesta recepta, el més important és que els ingredients siguin de proximitat. Totes les verdures procedeixen de l’horta del Baix Llobregat i el calamar és pescat a la costa catalana.

Marines2.JPG

Els colors vius de les verdures fresques, de l'horta del Prat a la paella. © Òscar Marín

Marines3.JPG

El xef de Les Marines incorpora el calamar. © ÒM

Primer, un bon raig d’oli, i tot seguit les verdures: el pebrot verd i vermell, la pastanaga, la coliflor, el bròquil i unes tires de carbassó i albergínia. Que es daurin una mica. Després s’incorpora el calamar trossejat i poc després el tomàquet ratllat. Cal moure els ingredients, convidar-los a conèixer bé tots els racons de la paella. A continuació s’hi afegeixen els trossos de carxofa, prèviament escaldats. Tot seguit es posa l’arròs i el brou de peix i es deixa a foc viu fins que l’aigua es consumeixi. Hi ha moltes maneres de cuinar un arròs, però aquesta versió és ben senzilla i deliciosa. Llàstima que la majoria només ens puguem permetre aquests àpats tan exquisits en comptades ocasions. Mentre acabem d’assaborir les postres, ja pensem en la visita que ens espera: el delta del Llobregat. Però això us ho explicaré en un altre post.

Marines4.JPG

L'arròs de verdures i calamar acabat de servir a taula. © Òscar Marín

Marines5.JPG

Compartint un bon àpat a la terrassa de Les Marines, envoltada de pinedes. © Òscar Marín

Un tast de romànic a la Val d’Aran

divendres, 23/11/2012 (Òscar Marín)

Unha.jpg

Vista del poble d’Unha amb l’església de Santa Eulària. © Òscar Marín

Hi ha pocs estils tan sorprenents com el romànic. En silenci, les pedres i els frescos parlen: apòstols de gest rígid, àngels immortals, monstres terribles amb dents esmolades, pecadors d’ulls aterrits… Emergeixen dels absis i dels capitells per sorprendre el viatger que s’hi acosta amb la mirada encuriosida. La Val d’Aran és un dels territoris que conserven un romànic més imponent. Seguim el Camin Reiau, a peu o amb bici, per gaudir dels sons i dels colors del paisatge i d’un patrimoni fascinant. Aquest és l’antic camí que va ser durant molts segles la via principal de comunicació entre els pobles de la vall. En la ruta hi trobem esglésies romàniques com Santa Eulària d’Unha, petita, però que conserva un munt de pintures que no van ser descobertes fins als anys noranta. Estaven amagades darrere d’un retaule barroc. Més tard s’hi van trobar uns frescos gòtics molt valuosos que representen escenes del Nou Testament, com el petó de Judes o la flagel·lació de Crist, i fa un parell d’estius, al 2010, s’hi van descobrir a sota d’una capa de calç unes altres pintures del segle XII, que en aquest cas estaven força malmeses. Sortint del poble d’Unha seguim pel Camin Reiau, que circula paral·lel a la carretera, i pedalant entre els camps arribem fins a l’església de Sant Andrèu de Salardú, que és una de les més importants i que també tenia guardades unes pintures que es van descobrir quan es va retirar una capa de calç. Els frescos són renaixentistes i estan considerats els millors de tot l’Aran. I a més a més, a l’altar major hi ha el Crist de Salardú, del segle XII, que és com una mena de Moreneta pels aranesos.

Sant Andreu.jpg

El robust campanar de Sant Andrèu de Salardú. © ÒM

Salardú.JPG

Els frescos de Salardú van ser restaurats amb cura fa pocs anys. © Òscar Marín

A poc a poc, arribarem fins al poble d’Arties, on hi ha l’església romànica de Santa Maria, que és del segle XII, però que té un campanar gòtic i uns frescos del segle XV molt impactants, amb dracs que mengen pecadors i dimonis que cuinen homes i dones en grans olles d’aigua bullent. L’església ha estrenat restauració aquesta tardor. S’hi ha canviat el paviment i s’ha renovat la calefacció, s’ha restaurat la finestra gòtica de la portada sud i s’ha rehabilitat el cor de fusta i la balconada interior. També les pintures murals de les voltes han estat restaurades. Són conscients que el romànic és un dels atractius que farà que els turistes no deixin de venir a la Val d’Aran, sigui hivern o estiu, malgrat els molts quilòmetres que la separen dels grans nuclis urbans del país.

Arties.jpg

Els magnífics frescos de Santa Maria d’Arties. © Òscar Marín

Catalunya en 10 ‘lipdubs’

dilluns, 19/11/2012 (Òscar Marín)

El ‘lipdub’ ha estat un fenomen audiovisual sense precedents. Aquesta modalitat de vídeo musical filmat en un sol pla seqüència, amb personatges fent ‘playback’, s’ha viscut a Catalunya amb un entusiasme inusitat. Fins i tot s’han aconseguit algunes fites remarcables. El ‘lipdub’ per la Independència, que va tenir lloc a Vic l’octubre del 2010, va marcar un rècord de participants, amb 5.770 persones implicades, i fou superat l’abril del 2012 pel ‘lipdub’ per la llengua catalana de Perpinyà, que va congregar 7.153 participants a la capital del Rosselló. El divertit vídeo que van fer els estudiants de la Universitat de Vic la primavera del 2010 ostenta el mèrit de ser el tercer ‘lipdub’ del món en nombre de visites a YouTube. Hi ha hagut altres vídeos, de menor volada, però també interessants perquè ens han mostrat la implicació de la gent de cada territori en la promoció i la reivindicació de valors i drets. Aquí teniu un rànquing de 10 ‘lipdubs’ que ens presenten diversos racons del país.

1. El primer rècord mundial de participació, a Vic:


 

2. El més vist a Catalunya i el 3er més vist del món, a la Universitat de Vic:


 

3. L’actual rècord de participació, a Perpinyà:


 

4. Dins la Festa Major de Vilanova i la Geltrú:


 

5. ‘Lipdub’ pels carrers de Porrera, al Priorat:


 

6. Un volt pels carrerons de Sitges:


 

7. Un recorregut pel centre de Puigcerdà:


 

8. ‘Lipdub’ per la llengua catalana a Barcelona:


 

9. Un passeig marcià per la Conca de Barberà:


 

10. ‘Lipdub’ del Carnaval de Solsona: