Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011 (Òscar Marín)

Ermita Santa Cristina.JPG

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, aleshores obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Nau Santa Cristina.JPG

Dins l’ermita hi destaca l’altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina,  patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per llaguts de rem.

Processó Santa Cristina.JPG

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, l’antic edifici de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Llaguts.jpg

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

Platja Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina a l’arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Santa Cristina 1908.jpg

Fotografia de l’any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Estofat.JPG

Un miler de persones degusta l’estofat davant l’ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Entre copes a les vinyes d’Oliver Conti

dilluns, 11/07/2011 (Òscar Marín)

Oliver Conti 1.JPG

Caminant entre ceps de Merlot i Cabernet Sauvignon a l'Alt Empordà. © Òscar Marín

“Sentiu com es despleguen les flors blanques, com esclata el gessamí…” Dels tastos de vins sempre m’ha fascinat la nostra capacitat de suggestió quan la degustació es fa en companyia de l’enòleg. Potser després de comprar-lo al supermercat, bevent-lo a casa, aquell vi blanc no ens inspirarà sensacions tan intenses com després d’haver passejat per les vinyes, d’haver conversat emocionadament amb el productor i d’haver tastat amb atenció el vi aconsellat per un nas expert. Em va passar de nou a les vinyes d’Oliver Conti, a Capmany, amb en Jordi Oliver. No es pot obviar la passió del Jordi pel cultiu de la vinya, perquè la transmet a qui l’escolta. És d’aquells que parla del vi amb entusiasme, que es desperta de matinada per mesurar el grau d’humitat ambiental, que es lleva ben d’hora per estudiar les necessitats de cada cep. És dur fer créixer la vinya en aquests terrenys granítics, assedegats, pobres en matèria orgànica, però del seu fruit, en Jordi n’extreu vins d’alt nivell.

Oliver Conti 3.JPG

Els vins de la família Oliver Conti, blancs en primer pla i negres al darrera. © ÒM

La tarda de juny que vam visitar-lo, bufava tramuntana. Les vinyes s’inclinaven i les paraules de la conversa s’allunyaven en direcció al Montgrí. Vam passejar per la finca amb en Jordi i l’Anna, la seva parella i companya en aquest “somni a contravent”, com diuen a la seva pàgina web. Després de revelar-nos els secrets de les vinyes, de visitar el celler i el magatzem, i d’assabentar-nos d’alguns projectes de futur, vam pujar a la sala de tasts. El ritual va incloure sorpreses, entre les quals un dels vins que romanen al “cementiri” d’en Jordi, on reposen una mostra de les primeres ampolles que van comercialitzar a mitjans dels noranta. Tot seguit, uns magnífics vins blancs: Treyu, d’aromes florals i afruitats, creat en honor de la mare dels germans Jordi i Xavier Oliver Conti; i Marta, un saborós vi blanc que s’acosta delicadament a la família dels vins dolços sense ser-ho. Després els vins negres: Carlota, que ens omple la boca amb el record de fruites vermelles madures; Ara, un vi de taula intens i amb un to afruitat, i l’Etiqueta Negra, madura consolidació de gairebé vint anys de treball.

Oliver Conti.jpg

En Jordi Oliver, al centre de la imatge, ens explica tot el que hi ha dins els seus vins. © Èlia Guardiola

Si a banda de fer-hi una visita guiada, com nosaltres, voleu allotjar-vos entre aquestes vinyes de l’Alt Empordà, podeu reservar una de les dues cases de la finca, amb capacitat per a set persones, que es lloguen als visitants per 450€ el cap de setmana (1.100€ la setmana sencera). Tenen un porxo ampli, una piscina ben integrada en l’entorn i la ubicació perfecta per a aquells que els agrada viure “entre copes”.

Oliver Conti 2.JPG

La finca està envoltada pels útlims contraforts de la serra de l'Albera. © ÒM

Com a casa a Ca l’Arpa de Banyoles

dilluns, 4/07/2011 (Òscar Marín)

IMG_8584.JPG

L’edifici de Ca l’Arpa, restaurat fa uns anys, destaca al passeig Indústria de Banyoles. © Òscar Marín

“Vaig arribar als fogons per casualitat.” En Pere Arpa ho explica de manera transparent. Ell estudiava a l’escola Eina de Barcelona i la seva dona, la Montse Lao, feia Belles Arts, però un curs a l’escola d’hostaleria de la Mey Hofmann ho va canviar tot. En Pere va veure en la cuina tot un món on alliberar la creativitat que l’empenyia. Va obrir El Rebost d’en Pere a Banyoles, la seva vila natal, i nou anys més tard, al 2008, va reformar la casa dels avis al carrer Indústria per convertir-la en un restaurant amb hotel: Ca l’Arpa. L’establiment s’ha convertit en un dels millors de la comarca. I té una estrella Michelin!

IMG_8550.JPG

En Pere i la Montse al menjador reservat que comparteix espai amb el celler. Al fons, algunes fotos fetes per la Montse quan estudiava Belles Arts. © ÒM

La sort acompanya en Pere, la Montse i el seu equip, però l’esforç diari és el que fa cada dia més gran el seu somni. “Ens llevem a les 7 per preparar esmorzars”, explica ella, “i és estrany el dia que no anem a dormir de matinada”. Tota la jornada dedicada a la cuina, servir els clients i cercar la millor matèria primera per als seus plats. A Ca l’Arpa coneixen de primera mà la procedència de tots els ingredients: visiten la formatgeria d’on prové el formatge que serveixen, parlen amb el pagès que cria els pollastres que cuinen i tasten els vins als millors cellers per escollir aquells que presentaran a la carta (la Montse us aconsellarà, com a bona sommelier). Cal assegurar la qualitat des del primer moment. El segon pas, l’elaboració, és igual de transparent i rigorós. La gran vidriera amb vistes de la cuina no amaga res del màgic procés de preparació dels plats: ara una perdiu tèbia en dues coccions amb foie i puré de remolatxa, ara unes guatlles amb salsa de soja i escalunyes, ara una cassoleta de vieires i lletons de vedella, ara una espatlla de cabrit rostida amb all i romaní…

IMG_8529.JPG

Deliciosa ventresca de tonyina amb escabetx creada a la cuina de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8535.JPG

Una altra creació d’arrels tradicionals: xai farcit de picada. © ÒM

L’aroma del brou de pollastre de pagès s’estén per tota la sala i puja per les escales que porten a les habitacions. L’hotelet situat en les dues plantes superiors està format per vuit dormitoris decorats amb un estil sobri i alhora amable, gràcies a la calidesa de les teles escollides; hi ha connexió wi-fi gratuïta i vista al jardí posterior. Ca L’Arpa forma part de Rusticae i també dels Petits Grans Hotels de Catalunya, establiments de petites dimensions, distribuïts arreu del país, que destaquen pel tracte proper i un encant especial. El títol no li podria escaure millor. Ca L’Arpa és un hotel petit en les dimensions, però gran en la qualitat i en l’acolliment que dispensa al viatger.

Calarpa.JPG

Una de les habitacions de categoria superior de Ca l’Arpa. © ÒM

IMG_8574.JPG

La sala principal del restaurant amb els plats preparats per a la festa gastronòmica. © ÒM

Excursions d’estiu sota la lluna plena

dilluns, 27/06/2011 (Òscar Marín)

Què tindrà la lluna plena d’estiu? El seu magnetisme ens convida a viure aventures nocturnes, entre les quals proliferen les curses, marxes, caminades i excursions de nit arreu del país. També els concerts i les festes a les places. L’any passat ja vaig escriure un post sobre la lluna plena, però enguany us proposo un llistat de noves activitats: sis sortides a la natura i una atractiva escapada urbana.

LlunaPlena.jpg

Un excursionista admira la posta del sol sota la lluna plena. © Poliki / Shutterstock

1. Veus líriques dalt la muntanya (Masboquera, Baix Camp)

Us agradaria escoltar òpera sota la lluna, en plena natura? Amb el títol suggeridor de “Veus líriques de la muntanya”, CatSud ens proposa una original sortida nocturna que culmina escoltant en directe algunes peces d’òpera. Es comença a caminar al capvespre del 16 de juliol, a les 19 h, des del poble de Masboquera i es travessen els paisatges de l’Espai d’Interès Natural de Tivissa-Vandellòs. Cal portar sopar, aigua, calçat còmode. I els sentits ben disposats a gaudir d’una nit de música en plena natura. El preu és de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

2. Marxa Clar de Lluna (Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental)

Aquesta marxa circular d’uns 10 km  fa gairebé trenta anys que se celebra. Se surt el dissabte 16 de juliol de la plaça 11 de Setembre de Santa Maria de Palautordera i es puja a l’ermita de Santa Magdalena, tornant per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça. Si us hi acosteu per la tarda, podreu gaudir de la fira d’artesania que se celebra pels carrers del poble. Després de sopar, a les 22 h, surten els caminadors mentre els que es queden a la plaça poden gaudir d’una revetlla tradicional amb música. Inscripcions durant tot el dia a la plaça de la Vila. Ho organitza Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera i hi poden participar 2.200 persones.

3. Cursa de la Lluna Plena (Viladecans, Baix Llobregat)

És una passejada oberta a tothom, sense cronòmetre ni guanyadors. L’únic objectiu és fer dues rutes nocturnes de 10 km (una corrent i una altra caminant) pels voltants de Viladecans. La sortida serà el 15 de juliol a les 20.30 h al carrer Sant Joan i al llarg del camí es faran tres aturades per aconseguir arribar tots juts a la meta. Us hi podeu inscriure per 6€ i, abans de la cursa, haureu de passar a recollir una samarreta identificativa amb el vostre número de participant (n’hi haurà màxim 1.000). Només si la porteu us podran garantir l’avituallament. Per a mes informació, contacteu al 936583009 o a castello@base.net.

4. Siurana sota la lluna plena (Siurana, Priorat)

La vila de Siurana és interessant de visitar tot l’any, però la lluna plena d’agost li confereix una llum especial. Aquesta proposta permet gaudir de la nit en aquesta atractiva població i escoltar, mentre es camina per les muntanyes de Prades, algunes llegendes tradicionals d’aquest indret. La sortida serà el 13 d’agost a les 18 h i l’arribada, a mitjanit, tot i que només es caminarà durant tres hores. En acabar l’excursió s’ofereix la possibilitat de participar a la festa del poble. Ho organitza CatSud al preu de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

5. Volta nocturna a Fondeguilla (Fondeguilla, Plana Baixa)

En aquest municipi valencià s’hi fa una excursió de deu hores la nit del 15 al 16 de juliol, sota la lluna plena. És una activitat no competitiva, però la seva llarga durada requereix una bona forma física. Se surt de la plaça de l’Ajuntament a les 22 h i es camina per l’Ereta, el coll Roig i el cim de la Nevera. Hi haurà un màxim de 100 participants i per inscriure-s’hi cal abonar 5€, preu que dóna dret a l’avituallament en els controls i un esmorzar a les 9 del matí. Més informació a http://voltaalterme.blogspot.com/

6. Amb piragua per la badia de Pollença (Pollença, Mallorca)

Un dels indrets més fascinants de Mallorca és Pollença i el seu litoral. L’empresa Món d’Aventura ens proposa descobrir-lo, però a la llum de la lluna. El dijous 14 de juliol i el dissabte 13 d’agost organitzen sortides guiades amb piragua per la badia pollentina, de 20.30 a 22.30 h. El preu per persona és de 55€. Per als menys esportistes, proposen sortides alternatives amb llanxa per la badia amb vermut inclòs.

7. Nit de jazz al palau dels Rocamora (Barcelona)

L’última proposta no és una excursió, però també ve molt de gust. Si voleu contemplar des de Barcelona la pròxima lluna plena, us recomano fer una visita al palauet isabelí de la Fundació Rocamora. Manuel Rocamora, fundador del Museu de la Indumentària de la ciutat, va viure en aquesta magnífica casa del Putxet, plena de caràmiques, pintures i escultures dels segles XIX i XX, on a l’estiu s’ofereixen visites nocturnes per 20€. El 14 de juliol, coincidint amb la lluna plena, té lloc una d’aquestes visites. Al jardí, amb música de John Coltrane, us oferiran una copa de cava. Un brindis a la lluna!

Vacances en família a les cases de colònies

dilluns, 20/06/2011 (Òscar Marín)

Les cases de colònies no són territori exclusiu dels grups d’escolars. També són un allotjament econòmic, divertit, acollidor, ideal per passar-hi una setmana o un cap de setmana en família, gaudint del contacte amb la natura i de la convivència activa amb els fills i amb altres famílies. Vaig comprovar-ho fa pocs dies, a la finca de Can Mateu, a la riba del pantà de Sau. A les cases de colònies de la Fundació Catalana de l’Esplai hi trobem allotjaments de qualitat envoltats de prats, boscos i pantans, des del Pirineu fins a les Guilleries i el Montseny. I s’hi fan un grapat d’activitats. Però atenció: aquí no es tracta que el monitor distregui els nens, es demana que els pares participin, descobreixin i es diverteixin amb els fills, cosa que la feina i els compromisos quotidians no sempre permeten. Això sí, els monitors especialitzats ens guien en les activitats lúdiques i esportives i ens ofereixen un ampli ventall de possibilitats, preparant un programa a mida en funció dels interessos de les famílies que fan estada a la casa.

Cases de colònies.JPG

Aprendre a identificar insectes és una de les activitats que desperta més interès. © Òscar Marín

Hi ha temps per jugar a pilota, per banyar-se a la piscina o per descansar damunt l’herba, però els educadors potencien la descoberta del medi, ja sigui guiant un taller o donant el suport i el material als pares perquè ho facin ells mateixos. A banda de les excursions a peu i les sortides amb BTT pels voltants de la casa de colònies, que sempre diverteixen petits i grans, les activitats que més agraden són les de descobriment de la fauna. Anar a cercar “bitxos”, fer-los entrar suaument dins una ampolla i després posar-los en comú i identificar-los a través de fitxes permet passar una bona estona mentre aprenem a respectar el nostre entorn. L’exploració es converteix en sorpresa en arribar a la bassa o al rierol més proper, on els més menuts poden provar de capturar amb els salabrets una granota o un tritó per observar-lo de ben a prop, descobrint, probablement per primer cop, la lluentor, el tacte i els colors màgics d’aquests animals tan necessaris i, sovint, tan menyspreats.

A la bassa.JPG

Sota l’aigua de la bassa s’amaga tot un univers de vida. © ÒM

Tritó.JPG

Un tritó es passeja per les mans d’un nen amb curiositat i una mica de por. © ÒM

Imitar el cant d’un ocell i sentir-ne la resposta en alguna branca propera és d’allò més estimulant. És una altra de les activitats que proposen les cases de colònies. Els monitors faciliten uns reclams manuals que imiten el so dels ocells més comuns: el xiulet de la merla, el refilet del pit-roig, el cant de la mallerenga, el xerric misteriós del gaig… Un cop après el funcionament de cada estri, cal trobar un racó tranquil al bosc, seure a terra i començar a piular. Amb l’ajuda d’unes fitxes coneixem la morfologia de cada ocell, els seus costums, i el relacionem amb el seu cant. Amb atenció, escoltarem la resposta d’algun pit-roig, d’un pardal menut o de l’atrevida merla.

Reclams d'ocells.JPG

Cridant la mallerenga carbonera al bosc amb una petita flauta. © ÒM

Hi ha molt més: rutes amb caiac pel pantà de Sau, observació astronòmica del cel pirinenc, descoberta de les flors del Montseny, activitats de neu a l’hivern… El programa Natura en família està actiu durant tot l’any. Només cal fer la reserva amb una mica d’antelació. L’estada a la natura es completa amb bons àpats, senzills i nutritius: macarrons, sopa, pollastre a la cassola, truita de patates, croquetes… El menjador és l’espai on es comparteixen les experiències viscudes i on es pot començar a pensar en la propera sortida, amb la satisfacció d’haver compartit moments inoblidables en família.

Caseta d'ocell.JPG

Una caseta de fusta per als ocells a la finca de Can Mateu, a Osona. © Òscar Marín

6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)

dimarts, 14/06/2011 (Òscar Marín)

L’estiu passat vaig publicar un article sobre bones platges per anar-hi amb nens (llegiu-lo aquí) que s’ha convertit en un dels posts més visitats del bloc ‘El plaer de viatjar’. Així doncs, aquest estiu us proposo una nova selecció de platges familiars per als qui passeu l’estiu a la costa. Són arenals d’aigües poc fondes, bons serveis i fàcil accés on els més petits gaudiran intensament de les vacances a la vora del mar.

·Platja de Santa Cristina (Lloret de Mar, Selva)

Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina vista des de l’hotel Santa Marta. © Òscar Marín

No us deixeu enganyar per tòpics i prejudicis, que solen ser enganyosos. Lloret de Mar té unes platges magnífiques, i la de Santa Cristina (vegeu vídeo) és, per amplitud, poca profunditat, serveis i fàcil accés, la més apta per a les famílies. La proximitat d’una terrassa on s’hi fan unes paelles per llepar-se’n els dits i de les instal·lacions de l’hotel Santa Marta, completen l’oferta d’aquest indret tranquil, a tres quilòmetres del centre urbà. No oblideu visitar els jardins de Santa Clotilde i tastar el típic arròs de l’art. Més informació en el post Jornades amb gust de mar a Lloret.

·Platja de Calella (Maresme)

Calella 2 - Brian K.jpg

Palmeres i para-sols a la concorreguda platja de Calella. © Brian K

És una vella destinació turística i té molt per oferir. Entre altres coses, una extensa platja on a l’estiu s’hi instal·la un miniclub infantil i s’hi fan activitats de pallassos, titelles i concerts, a més de poder-hi practicar alguns esports aquàtics. Hi ha dos parcs infantils a la sorra, vigilats per monitors, amb castells inflables. L’únic inconvenient de Calella és la gran concentració de para-sols en les hores crítiques, quan el sol pica més fort. Ja sabeu que és millor baixar a la platja abans de les 12 h i després de les 16 h. Tindreu més espai per deixar la tovallola i evitareu els efectes nocius del sol del migdia.

·Platja de la Murtra (Viladecans, Baix Llobregat)

ID1974.jpg

Els més petits podran jugar sense presses a la vora de les aigües. © ID1974

A tocar dels espais naturals del Delta del Llobregat, la platja de la Murtra té centenars de metres de sorra i un espai de jocs infantils. Malgrat la seva proximitat a Barcelona, el litoral de Viladecans i el Prat és tranquil i permet córrer i jugar sense topar amb els banyistes. Hi trobareu un quiosc de begudes, dutxes i lavabos públics. Hi ha un pàrquing per aparcar-hi el cotxe, tot i que també s’hi arriba amb el bus VB4 (només al juliol i l’agost). Observar des de l’aigua els avions que s’enlairen o aterren a l’aeroport pot resultar un estímul per als més petits. Un altre atractiu proper és el Centre de Recuperació d’Animals Marins.

·Platja de Garraf (Sitges, Garraf)

Platja de Garraf - Kert.jpg

La platja de Garraf i les cases del poble a primera hora del matí. © Kert

Heu vist el film Kràmpack, de Cesc Gay? Els protagonistes passen part de les seves aventures a Garraf, un petit poble mediterrani d’aires grecs. Admireu les seves casetes solitàries instal·lades damunt la sorra humida, de bon matí, quan el sol comença a sortir i estén de ple els rajos sobre els murs endormiscats. No mireu la desastrosa mola de l’hotel Garraf (sembla demanar a crits “Enderroqueu-me!”). Mireu més aviat cap a l’altre costat, cap als carrers blancs que dominen la platja. Una bona escapada a mitja hora de Barcelona.

·Platja Llarga (Tarragona)

Platja Llarga.JPG

La platja Llarga és un punt de trobada de famílies, veïns i amants del jòguing. © ÒM

Com el seu nom indica, és un arenal extens. Les aigües són poc profundes i la sorra és fina, apta per córrer, passejar o fer-hi grans castells amb els nens. Des d’aquí contemplareu el perfil de Tarragona cap al sud i la torre de la Mora cap al nord. La major part d’aquesta platja s’ha salvat, sortosament, de la fam dels urbanitzadors i entre les poques edificacions que hi trobareu hi ha els bungalous i les àrees infantils del càmping Las Palmeras, perfecte per passar la nit davant del mar després d’un dia de platja.

·Platja de l’Ardiaca (Cambrils, Baix Camp)

Maresol.jpg

Cambrils té diverses platges ideals per a les famílies. © Maresol

De les platges daurades, amb pendents suaus i aigües tranquil·les, de la vila de Cambrils n’hi ha dues que tenen àrees de jocs infantils: la de l’Ardiaca i la de Prat d’en Forès i Regueral. Ambdues disposen de serveis com ara dutxes, lavabos, lloguer de gandules i vigilància, però la primera, la de l’Ardiaca, és més tranquil·la perquè no es troba en ple centre urbà. El millor de Cambrils és que a l’estiu es pot compaginar la platja amb la cultura: s’hi celebra el Festival Internacional de Música, les Nits d’estiu i l’emocionant Nit del foc.

Dormir en cabanes dalt dels arbres

dilluns, 6/06/2011 (Òscar Marín)

Cabanes als arbres 1.JPG

Una cabana de luxe, al cor de les Guilleries. © Òscar Marín

Vaig desvetllar-me a mitjanit. El bosc cruixia, un mussol es lamentava. Tot era fosc i no vaig saber trobar cap interruptor. Aleshores vaig començar a recordar… M’havia adormit a la branca d’un avet, a la llum d’una filera d’espelmes que ja s’havien consumit. Hi havia arribat el dia anterior, després de recórrer els peus del Montseny i d’endinsar-me en les Guilleries. Passat el pla de les Arenes, vaig agafar un trencall. “Cabanes als arbres”, deia el cartell de fusta. Vaig arribar-hi quan el sol començava a ocultar-se. Tot havia estat idea de la Karin i en Manu: oferir als viatgers cansats del ritme de la ciutat una experiència única, reconfortant, plenament “slow”, dormir dalt d’un arbre, en una cabana de fusta, un somni d’infantesa fet realitat, una experiència de comunió amb la natura, lluny de la contaminació, sense electricitat ni aigua corrent ni cobertura telefònica, només l’arbre, nosaltres i el bosc al voltant. L’exemplar que m’havien assignat era un avet Douglas, alt i robust, i al bell mig, penjada a vuit metres damunt del terra, hi tenia una cabana de fusta. Malgrat l’alçada, no em va costar enfilar-m’hi. Una llarga passarel·la suspesa en l’aire connectava la cabana amb terra ferma.

Cabanes als arbres 2.JPG

Dues cabanes penjades d’avets Douglas i enllaçades amb passarel·les. © ÒM

El sol s’havia amagat i vaig encendre un grapat de petites espelmes. Tot el refugi era fet de fusta natural i l’olor de resina de l’avet impregnava l’estança. Natural i ecològic són dos adjectius que podia aplicar a tot el que m’envoltava: el mobiliari era fet amb fusta sense tractar; no hi havia cap bombeta ni endoll, ni aigua corrent, només una gerra plena d’aigua i un gibrell; la tassa del vàter havia estat substituïda per un cubell amb serradures instal·lat sota un seient de fusta… I fins i tot les deposicions es reciclaven. Aquests residus naturals els fan servir per abonar la plantació d’avets d’una explotació propera (les cabanes són a la vora d’Espinelves i aquí s’hi crien grans extensions d’avets de Nadal). “Des que es va posar en marxa la iniciativa, els arbres creixen més sans i frondosos”, m’havia assegurat l’Epe, l’encarregada de rebre els hostes.

Cabanes als arbres 3.JPG

La cabana Bosqueta és una de les més petites, ideal per a una parella. © ÒM

No hi havia televisió ni Internet ni cobertura de mòbil, com abans. Quin plaer, poder gaudir del propi temps, de l’abraçada del bosc envoltant la mirada, de la lectura pausada a la petita terrassa, dels salts precisos d’algun esquirol en una branca propera, del xiulet del vent… El vent, no patiu si us mou la cabana. Els arbres són flexibles i la cabana també ha de ser-ho. Fins i tot, en dies de forta tempesta, pot semblar que us trobeu dins d’un vaixell, segons em van explicar. Però és del tot segur. Als països acostumats als terratrèmols, com el Japó, saben que la flexibilitat de les estructures és fonamental. Si l’arbre es mou, la cabana es mou.

Cabanes als arbres 4.JPG

Les cabanes són refugis totalment ecològics que ens submergeixen en la tranquil·litat del bosc. © ÒM

Després d’observar tots els detalls de la cambra, vaig sortir al balconet i vaig estirar la corda a l’extrem de la qual hi havia una cistella on m’hi havien deixat el deliciós sopar casolà. Crema de carbassa, pollastre amb crema de curri a l’estil tailandès i pastís de galeta amb xocolata negra i caramel. Sopar dalt d’un arbre, com un esquirol, com un ocell, sense luxes superflus, sense cambrers atents ni comensals observadors. Quina tranquil·litat.

No són pocs els països on es pot dormir en una cabana d’alt d’un arbre, però aquest és l’únic bosc de la península Ibèrica on podem gaudir d’aquest tipus d’allotjaments. Això, unit al fet de trobar-nos en el límit de l’exuberant Parc Natural de les Guilleries-Savassona, fa de l’aventura un regal singular i exclusiu.

Cabanes als arbres 5.JPG

Des de la cabana contemplava els boscos de les Guilleries i els contraforts del Montseny. © ÒM

Cabanes sala.JPG

La masia Vileta és el punt de recepció dels visitants, on també es pot sopar o llegir. © ÒM

Cabanes menjador.JPG

Es pot escollir sopar a la cabana o al menjador de la masia Vileta. © ÒM

Fent acrobàcies al Trapezi de Vilanova

dilluns, 30/05/2011 (Òscar Marín)

Trapezi.JPG

L’espectacle “Falso Giro 2, dansa vertical” inclou un peculiar tango aeri. © Òscar Marín 

Les acrobàcies no són alienes a la nostra vida quotidiana. N’hem de fer cada dia, per arribar a final de mes, per no perdre el tren, per superar angoixes i tristors, per mantenir vius amors i amistats, per esquivar les males notícies… Per això els espectacles de circ ens arriben tan endins, perquè exploren, amb un to més burlesc o més poètic, les fronteres de la nostra vida diària, de la lletjor i de la bellesa, amb personatges extravagants que riuen i ploren com nosaltres, que s’estimen i s’odien, que pateixen i disfruten, que treballen i descansen. N’hem fet un tast aquest cap de setmana passat a Vilanova i la Geltrú, on la fira Trapezi ha complert quinze anys, consolidant-se com una plataforma de difusió de les millors companyies de circ català. Unes tretze mil persones, segons els organitzadors, hi han assistit atretes pels espectacles de malabars i acrobàcies en diverses places del centre de la ciutat i pels tallers infantils de circ al pati de l’escola Pompeu Fabra.

Trapezi 7.JPG

Un moment de l’espectacle “A plom i vol”, amb l’acròbata Irene Estrade. © ÒM

Hem vist ballar damunt d’una façana en Sacu i la Mica, dos personatges que corren, somien i s’estimen davant la mirada sorpresa dels espectadors, un espectacle de dansa vertical de la companyia Sacude. Hem rigut al ritme de la música funky dels Vatua l’Olla, una banda de “músics freaks”, com ells mateixos s’anomenen, de llargues cames i vestits llampants. Hem reflexionat sobre el treball mecanitzat amb l’espectacle d’acrobàcies “Revolución industrial” del Circo Claxon. Hem jugat amb els firaires ambulants d’Oixque a la Plaça de la Vila, que ens han demostrat que amb unes caixes de fusta i una mica d’imaginació es pot crear tot un món d’il·lusió. Hem vist com tres curiosos malabaristes es reien de si mateixos a l’espectacle “Uala-Kadabra!!”. I fins i tot hem fet una iniciació al món de les acrobàcies amb la companyia A plom i vol, participant en un espectacle que ironitza sobre les contradiccions de la parella i la línia difusa entre l’amor i l’enuig. En Matias i la Irene són uns excel·lents acròbates, no els perdeu la pista.

Trapezi 1.JPG

Tothom pot crear la seva pròpia faula amb els titelles dels firaires Oixque. © ÒM

Trapezi 2.JPG

La banda de músics Vatua l’Olla tocant funky pel centre de Vilanova. © ÒM

Trapezi 5.JPG

La companyia de circ Bauala fa volar gots de colors a l’espectacle “Uala-Kadabra!!”. © ÒM

Trapezi 8.JPG

El periodista que escriu aquestes línies i l’acròbata Irene Estrade en l’espectacle “A plom i vol”. ©

Trapezi 6.JPG

Les danses sorprenents de la companyia Sacude a la façana del CAP Jaume I. © ÒM

Trapezi 3.JPG

Què s’amaga dins una caixa que promet ser una nau espacial? © ÒM

Trapezi 4.JPG

La companyia Pessic de Circ inventa malabarismes damunt d’un vell sidecar. © ÒM

El temps de la fruita més dolça

dimarts, 24/05/2011 (Òscar Marín)

Se’ns fa la boca aigua. Quan la fruita dolça madura i escampa la seva aroma, sabem segur que s’acosta l’estiu. Catalunya és una gran productora —i també exportadora— d’aquestes fruites: la perera i la pomera n’ocupen la major superfície, seguides del presseguer, el nectariner i el cirerer; molt per darrere figuren la prunera i l’albercoquer. Les Terres de Lleida són les comarques estrella, ja que s’hi recullen uns 700 milions de quilos de fruita dolça cada l’any, però hi ha comarques com la Ribera d’Ebre que no es queden enrere: allà s’hi produeixen més de 20 milions de quilos anuals, la majoria de préssec, que es comencen a collir a finals de maig. La cirera hi té dedicada una festa a Miravet, al juny. També Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, esdevé ambaixadora de la cirera l’últim cap de setmana de maig, amb una festa que serveix per promoure el producte i reivindicar l’esforç dels pagesos de la comarca per mantenir viu aquest cultiu.

Cireres.jpg

Els cirerers han passat del blanc de les flors al març al roig intens dels fruits al maig.

Un altre territori eminentment dolç és la Catalunya del Nord: hi ha cirerers a Ceret, presseguers a Illa i bona part del Rosselló, pomes al Conflent i al Vallespir… A bona part de les terres que envolten l’estany de Salses s’hi produeixen albercocs o «bricots», com en diuen a la zona. L’arbre, d’origen asiàtic, s’ha adaptat bé a aquesta terra, i fins i tot hi ha una varietat que en porta el nom: el roig de Rosselló. Ceret celebra el darrer cap de setmana de maig la Festa de la Cirera, amb una desfilada de bandes, menús a base de cireres als restaurants de la vila i danses tradicionals. No hi faltarà el concurs d’escopir pinyols de cirera, que també es fa a Santa Coloma de Cervelló. Qualsevol excusa és bona per celebrar que ja és temps de fruita dolça.

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011 (Òscar Marín)

Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM