Dormir en una caravana de circ ambulant

dimarts, 4/10/2011 (Òscar Marín)

Raluy1Davant.jpg

Passeu i veieu aquest sorprenent hotel sobre rodes: l'Hotel Raluy.

Té un aire decadent i comprimit, com de cabina del Titanic, però som a terra ferma. Recorda vagament els vells compartiments de l’Orient Express, però aquest llit no trontolla de nit, només de dia, quan el circ es desplaça de ciutat en ciutat. L’Hotel Raluy és una caravana que els membres del mític Circ Raluy posen a disposició dels viatgers sibarites en els seus periples arreu del país. És un dels pocs hotels itinerants del món: avui a Tortosa, demà a Barcelona, la setmana següent a Reus… El paisatge que s’observa des de la finestra sempre és canviant. L’únic que no canvia des de fa setanta anys és l’interior, que conserva el fosc mobiliari original (ben restaurat) del 1939, quan la caravana va ser construïda per allotjar-hi artistes del circ. Quan arriben a les ciutats, aparquen l’hotel just davant de l’entrada de la gran carpa, totalment integrat en el seguici de caravanes, perquè els hostes puguin contemplar des de la seva habitació privilegiada les anades i vingudes dels malabaristes, dels pallassos, de les trapezistes.

Raluy2Darrere.jpg

El petit hotel s'ubica en un lloc privilegiat, al costat de la carpa del circ.

Dins l’allotjament hi ha una habitació doble i una cambra amb dos llits individuals, un petit lavabo amb dutxa i una sala amb televisió. Però el principal valor d’aquest allotjament no és el que ens ofereix per dins, sinó la possibilitat que ens dóna de viure (i de dormir) a les entranyes d’un circ. Fa tan sols un any i mig que es va inaugurar, però gairebé tots els caps de setmana tenen el petit hotel reservat. Els clients que hi fan estada poden accedir lliurement a les funcions i també als assajos, i es poden moure pel recinte com si fossin nòmades d’un circ de pel·lícula. Una vivència especialment recomanada per a buscadors de somnis d’infantesa (si us agrada aquesta experiència, també us agradarà l’article “Dormir en cabanes dalt dels arbres”). Ser propietaris per una nit d’aquesta caravana costa 200€, i recordeu que aquest hotel no para mai quiet. Del 12 al 16 d’octubre el trobareu a Cambrils. Del 20 al 23, serà a Viladecans. Del 28 d’octubre al 6 de novembre, a Girona…

Raluy3.jpg

Si us allotgeu a l'Hotel Raluy tindreu accés lliure a les instal·lacions del circ.

Sota l’ombra més dolça

dimarts, 27/09/2011 (Òscar Marín)

Després d’una caminada camps a través, s’agraeix trobar una ombra on descansar. La de la figuera és la més dolça, sobretot en els últims dies de l’estiu, quan ens ofereix alhora protecció i uns fruits saborosos i rics en sucres, reconstituents després d’un esforç físic considerable. Aquest arbre ha perdut terreny davant altres fruiters, però fa temps, quan les pereres i les pomeres no tenien el protagonisme d’avui dia, les figueres havien estat el cultiu dominant a casa nostra, per la seva resistència davant les sequeres i les temperatures extremes. Els avis expliquen que les figues eren el pa dels pobres i les postres dels rics, i es menjaven seques, madures, en vinagre o en melmelada. A finals de setembre tothom en comprava al mercat o en collia al camp. Avui és a les Illes on ocupen més extensió, sobretot al nord de Mallorca, que en va esdevenir la primera productora mundial a mitjan segle XX, tot i que les figueres s’han convertit més en un símbol de les Pitiüses.

Figuera.jpg

Les grans fulles verdes de la figuera es retallen contra un cel lluminós. ©

De la serenor i majestuositat d’aquests arbres, se’n gaudeix millor des de sota estant. Asseure’s a l’ombra d’una figuera és un acte gairebé sagrat —de fet, Ròmul i Rem, fundadors de Roma, foren alletats per una lloba a l’ombra d’una figuera. Les grans fulles de l’arbre protegeixen de manera eficaç de la llum solar i als seus peus podem observar amb plaer els fruits que ens menjarem. La veu popular assegura que les figues més bones són les que tenen el coll tort, les que són una mica secallones i les que tenen picades dels pardals.

A Llucmajor (Mallorca) hi ha un col·leccionista de figueres autòctones. Des del 1995, l’apotecari Montserrat Pons, propietari de la finca de Son Mut Nou, n’ha plantat exemplars d’unes tres-centes varietats, algunes de les quals a punt de desaparèixer, constituint una base de recursos genètics vegetals de primer ordre. Fruit d’aquesta recerca, Pons (a qui tothom anomena l’Apotecari de les Figueres) va publicar el llibre Les figueres a les Illes Balears. Camp d’experimentació de Son Mut. Si voleu concertar una visita a la finca, heu de demanar autorització abans al telèfon 971 66 03 95.

Viatjar pel món en català (2a part)

dilluns, 19/09/2011 (Òscar Marín)

Holanda.jpg

Casals catalans com el dels Països Baixos organitzen activitats i sortides per als catalans residents al país o que hi són de pas. A la foto, el molí d'Adrià, a Haarlem. © Òscar Marín

Gràcies a Internet, bona part dels viatgers s’organitzen pel seu compte i poden contractar els serveis d’un guia amb un simple mail. Així ho va fer l’Àngels Fusté, de Manresa. Mentre organitzava un viatge als Països Baixos amb la família, va topar amb la pàgina de facebook de Descobreix Holanda. “Que et parlin en català és un valor afegit, sobretot si viatges amb canalla petita. La barrera de l’idioma pot fer que una visita interessant es converteixi en un malson si els petits perden l’interès perquè els costa seguir l’explicació en un idioma estranger. Per als grans, també és molt pesat haver de traduir el que diuen els fulletons o els guies locals.” La Trini Pià també va trobar casualment la pàgina de l’associació Romaquí, navegant per la xarxa: “He tingut el plaer de tenir la Maria de guia a Roma i ens va encantar. Totalment recomanable.” La Gemma Bonet és una jove apassionada de Roma i va reservar un recorregut pels Museus Vaticans amb Romaquí. “No és gens habitual trobar-se amb l’opció de gaudir d’una visita guiada en català fora de casa nostra, per tant, no ens en podíem perdre l’oportunitat. Va ser genial!”, exclama Bonet. Antoni Majó, del Papiol, va celebrar les noces de plata a la capital italiana i també va contractar un guiatge en català. Per a ell, “és una manera que el nostre idioma sigui reconegut, que s’entengui la reivindicació de l’oficialitat del català a Europa”. El viatger Jordi Aloy, de Barcelona, apel·la a la practicitat: “Sempre és molt més còmode i entenedor que t’expliquin les coses en la teva pròpia llengua.” La cantant Núria Feliu va fer la visita a Berlín amb el guia Pep Folguera i en va quedar encantada, segons ens explica el mateix Pep mostrant-nos les fotografies que conserva de record.

Si voleu viatjar en català, com els testimonis que acabeu de llegir, aquí teniu una llista completa dels guies i agències que ofereixen aquests serveis.

  • El Club Català de Viatges ofereix paquets de viatges en català a un gran nombre de països. La seva destinació estrella és l’Alguer.
  • Una altra agència pionera és EuroVacances, fundada l’any 1986 pel viatger i guia Miquel Pàmies. Tenen oficines a Granollers, Girona i Barcelona
  • L’associació Romaquí va dur a terme la primera visita guiada en català a Roma el març del 2007 i en continuen fent.
  • David Rull és egiptòleg i escriptor, i fa dotze anys que organitza i guia expedicions a l’Orient Mitjà.
  • Jordi Briz, creador de Passion for London, fa visites a grups i viatgers individuals per la magnífica ciutat de Londres.
  • Vanessa Barberà ha creat l’empresa Descobreix Holanda en català i fa rutes per Amsterdam i la resta dels Països Baixos.
  • Pep Folguera, de Berlín Guiado, fa visites en català per a particulars i grups tant a la capital alemanya com a Dresde, Postdam, Leipzig…
  • Cultourberlin, gestionada per Maria Miguel i Ricard Camps, també ofereix recorreguts en català per la capital alemanya.
  • VeneciAquí ens ofereix visites guiades a la laberíntica ciutat de Venècia per descobrir-ne els racons més pintorescos i la seva història sovint desconeguda.
  • En Jaume Saladrigas Cussons proposa viatges a Hamburg i la ruta del riu Elba, a banda de fer visites culturals a Barcelona i l’Empordà. També fa de guia per a l’agència EuroVacances.
  • Arqueonet, fundada per Felip Masó, divulga les grans civilitzacions i organitza viatges per a agències o grups reduïts.
  • Agama, Taller de Viatges és una agència que s’ha especialitzat en Alaska, Canadà i els Estats Units. Francesc Nolla n’és propietari i guia.
  • Fil per Randa és una agència valenciana que realitza viatges amb guies de parla catalana.
  • Educatours s’ha especialitzat en  l’organització tècnica i didàctica de viatges per a estudiants.
  • Amu Daria és una associació catalana per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda i aquest estiu han anat a l’Uzbekistan i el Kazakhstan.
  • Hi ha casals catalans com els de Viena, Escòcia o Califòrnia que fan visites per als seus socis, amics i, de vegades, pels catalans de pas que els contacten.
  • A la pàgina de Narinant.cat hi trobareu un ampli llistat per tipologies de viatges en català.

El meu agraïment a Eduard Balsebre per la seva col·laboració en la confecció d’aquest llistat.

Egipte.JPG

Poblat nubi a la riba del Nil, a prop de la ciutat egípcia d'Assuan. © ÒM

Llegeix la primera part de l’article aquí: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/viatjar-pel-mon-en-catala/

Viatjar pel món en català (1a part)

dimarts, 13/09/2011 (Òscar Marín)

Marrakech.JPG

La madrassa Ben Youssef, a Marràqueix, fou una de les escoles islàmiques més grans del nord d’Àfrica. © Òscar Marín

Quan contractem un viatge a l’estranger a través d’una agència, se’ns inclou generalment un guia “de habla castellana” o “hispana”, però cada cop hi ha més viatgers que prefereixen sol·licitar un acompanyant que els parli en català. Avui hi ha diverses agències i guies particulars que ofereixen aquest servei, però quan Roger Mimó va començar a treballar com a acompanyant turístic al Marroc, l’any 1986, no era tan habitual. Aquest escriptor de Sabadell es va establir a Asilah el 1989 i va acompanyar nombrosos turistes (no només catalans) per les alcassabes de l’Atles. Mimó comenta, des del Marroc, que el fet que et parlin en la llengua pròpia és un valor afegit per al viatger, “sobretot si la persona que t’ho explica té un coneixement profund de la cultura local”. Ara ja no es dedica als guiatges, tot i que fa poc ha acompanyat uns grups de Viatges Orixà.

Un veterà dels viatges guiats en català és en Jordi Palau, gerent de l’agència Meridià Viatges i creador del Club Català de Viatges. “Sempre intentem trobar guies de parla catalana en totes les destinacions”, assegura, “els tenim a Berlín, Varsòvia i, com no, a l’Alguer, a Sardenya, on organitzem sortides des de fa més de trenta anys.”

A banda de les agències, actualment trobem guies que ofereixen visites en català a particulars en un gran nombre de països. Una de les últimes a oferir els seus serveis a l’estranger ha estat Vanessa Barberà, que ha fundat Descobreix Holanda al 2011. Feia més de deu anys que treballava com a guia a Catalunya, primer a Manresa, després a Montserrat, però la situació econòmica la va empènyer a provar sort als Països Baixos. “La idea feia uns tres anys que em rondava pel cap”, confessa. “Allà on vas trobes visites i audio-tours en castellà, i la gent ho accepta resignada, però si hi ha una catalana que viu en aquest país i t’ofereix l’opció d’acompanyar-te i mostrar-te’l en la teva llengua, això no té preu.”

Haarlem.jpg

La Grote Kerk, o catedral de Sant Bavo, domina la ciutat holandesa de Haarlem. © Òscar Marín

La llengua com a vincle

Què diferencia una visita feta en català? Maria Hernández Reig, presidenta i fundadora de l’associació Romaquí, que organitza itineraris culturals per Roma, ho té clar: “Aporta proximitat i qualitat. Quan les coses te les expliquen en el propi idioma entren més fàcilment.” Per a Hernández, no és tan important què s’explica, sinó com s’explica. “La guia connecta amb el grup a través de l’ús d’una llengua comuna, i a més coneix la gent que té davant, sap com pensa, com sent, coneix el seu sentit de l’humor i té el material necessari per fer l’activitat més entenedora.” És de la mateixa opinió la Maria Miguel, de Cultourberlin, que l’any 2008 va crear la seva empresa de rutes a la capital alemanya: “Sempre és millor tenir com a acompanyant una persona que parli el teu idioma i que entengui la teva cultura, ja que s’adapta fàcilment als teus interessos i inquietuds.”  En Pep Folguera, que també fa recorreguts per Berlín en diversos idiomes, assegura que fer-los en català ajuda a fer més comprensibles les ciutats, i en posa un exemple: “Hi ha un edifici a la ciutat que és tot vermell, és el lloc on treballa el president del Land de Berlín, i si en lloc d’explicar això dius simplement que és com l’edifici de la Generalitat a la plaça Sant Jaume, el grup ho entén de seguida i els fas més agradable l’estada. Em diuen: <<Ens ho expliques com si fóssim a casa>>”. Jordi Palau, del Club Català de Viatges, afegeix que el fet de que tothom parli la mateixa llengua provoca un molt bon ambient, “és un vincle important que uneix el grup”.

I ens preguntem: la visita en castellà no pot generar el mateix vincle en el grup? A partir de la seva experiència, la Maria Hernández afirma que no. “Durant molts anys he treballat en castellà i amb grups mixtes. En un mateix grup hi havia mexicans, castellans, argentins, peruans… La llengua era comuna, però les cultures i les maneres de pensar eren molt diferents. Era difícil trobar una explicació que servís per a tots, no tenien els mateixos coneixements, caràcter o interessos. Com més mixt és el col·lectiu, més dispersa és l’explicació.”

Romaquí.jpg

Dues imatges de grups catalans guiats per l’associació Romaquí. © Romaquí

Roma.jpg

El Fòrum, a tocar del Colosseu, fou el centre de la vida pública de Roma. © Òscar Marín

Demanda reduïda, però de qualitat

Per a Jordi Palau, centrar-se en una sola llengua els limita el mercat, “però és evident que hi ha un segment de població que demanda aquesta opció, i nosaltres l’oferim”. En Jordi Briz, fundador de Passion for London, és un dels pocs guies catalans a la capital anglesa, i ofereix visites en diverses llengües, tot i que un terç dels visitants que rep demanen fer l’itinerari en català. “És un públic conscient que només amb un guia local es pot arribar a tenir un coneixement profund de la ciutat, i si ets català i els ho expliques tot en la seva llengua, molt millor.” En David Rull, que imparteix classes de llengua i religió egípcies a la UAB, fa dotze anys que organitza i guia viatges a mida per l’Orient Mitjà i el nord de l’Àfrica. Ell sosté que per gaudir d’un viatge de qualitat és important personalitzar la ruta, adaptar-se a la demanda de cada client, també pel que fa a la llengua. “El fet de guiar els viatges en català em permet personalitzar-los al màxim i ajustar-los al client i no pas a l’inrevés.” “Tal vegada és una idea romàntica”, admet Rull, “però intento que cadascun dels recorreguts que faig sigui una experiència única, a mida d’aquell que em contracta.”

DavidRull.jpg

En David Rull amb un dels seus grups a Líbia, abans de l’esclat de la guerra. © David Rull

El segment de les famílies és, segons Maria Hernández, de Romaquí, el que mostra més interès en els guiatges turístics: “Els nens escolten més i es mostren més atents si l’activitat és en la llengua materna i d’escolarització. El mateix podem dir dels instituts i dels viatges de final de curs”.

Tot i així, encara és complicat viatjar en català pel món. Segons Hernández, “a Itàlia és gairebé impossible trobar guies locals que parlin català. Allà s’ha de superar un examen molt dur per ser guia, però les autoritzacions no es donen en llengua catalana, ja que encara no és una llengua oficial de la Unió Europea. El català ha estat foragitat del sector turístic. Nosaltres, com que no som una agència de viatges, sinó una associació cultural, sí que podem fer aquest tipus de guiatges.”
La demanda creixent sembla que acabarà normalitzant el fet de guiar els turistes en català. El Club Català de Viatges ja prepara l’expedició pel pont de Tots Sants a l’Alguer, coincidint amb el XXXVè Aplec Excursionista dels Països Catalans, i de moment ja tenen dos avions especials des de Barcelona i un des de València.

Londres.JPG

El perfil de la ciutat de Londres des dels finestrals de la Tate Modern. © Òscar Marín

Llegeix la segona part de l’article: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/viatjar-pel-mon-en-catala-2a-part/

En ruta cap als estanys de Camporrells

dimecres, 7/09/2011 (Òscar Marín)

Camporrells (3).JPG

Un grup de senderistes torna pel camí del llac de la Bullosa. © Òscar Marín

La presència del gran llac de la Bullosa, al Capcir, eclipsa una constel·lació de petits estanys més septentrionals situats al límit nord-oest de la comarca: els de Camporrells. Aquesta àrea es troba dins el Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans (declarat el 5 de març del 2004) i el rastre de les glaceres encara hi és ben present. Aquí, les influències pirinenca i mediterrània fan que hi trobem una gran diversitat de flora, des d’espècies pròpies de climes càlids i secs (que aquí baten rècords d’altitud) fins a plantes ben adaptades al fred i la humitat. Entre aquestes hi ha espècies endèmiques com l’anomenat julivert d’isard (Xatardia scabra) i la botgeta pirinenca (Hormathophylla pyrenaica), úniques al món. Unes de les flors més delicades i alhora més fàcils de trobar entre la primavera i la tardor són les gencianes. La pirinenca (Gentiana pyrenaica), d’un to violaci, creix solitària als prats alpins, on també s’hi troba la menuda genciana vernal (Gentiana verna), més blava.

Genciana.jpg

Mig amagades, les gencianes vernals sorprenen pel seu blau intens. © ÒM

La ruta dels estanys surt de l’aparcament de l’estació d’esquí de Formiguera, a 1.740 metres, i segueix el camí de la dreta que ascendeix fins al serrat de la Calmasella. A poc a poc, tot seguint els senyals amb marques grogues a la vora del sender, es remunta la serra de Mauri, entapissada de pins de mida reduïda, ja que han hagut d’adaptar-se a les temperatures baixes, la neu i els forts vents. Quan arribem a un encreuament continuem a l’esquerra (cap a la dreta arribaríem al llac de la Bullosa), per on assolim un mirador sorprenent sobre el circ de Camporrells. Contemplem des d’aquí una successió de cims que freguen els tres mil metres: el puig de Camporrells, el puig de la Portella Gran, el puig Peric i el Petit Peric, que circumden la depressió de la Coquilla. El descens fins a l’estany del Mig és força acusat, però paga la pena. És a la vora d’aquest mirall on s’aixequen els refugis de Camporrells, dues petites construccions on podem fer un mos i consultar informació de la zona, com ara guies de botànica, mentre gaudim de la pau absoluta d’aquest indret excepcional.

Camporrells (2).JPG

Al fons d'una gran glacera desapareguda fa mil·lennis hi queden els estanys de Camporrells. © ÒM

Mantenir les activitats econòmiques tradicionals i la presència humana en espais naturals de gran valor com aquest és tot un repte. El sector Capcir-Carlit-Campcardós és una àrea de muntanya que alterna els prats de sega, les gespes d’altitud i les zones humides com els estanys de Camporrells, i manté en actiu diverses pistes d’esquí com les de l’estació de Formiguera. L’activitat humana ha de ser compatible aquí amb la protecció d’espècies de fauna d’equilibri molt delicat, com ara diversos ratpenats (el de ferradura gros i el de ferradura petit) o l’almesquera. Durant l’estiu veurem grups d’isards formats per femelles i les seves cries, que busquen obagues i zones altes durant les hores de sol. A la tardor, els muflons són més fàcils de veure, ja que formen ramats i comencen el període reproductiu.

Camporrells (4).JPG

L’estany del Mig, a 2.240 metres, acull a la riba dos petits refugis. © ÒM

Records des del Far de Sant Sebastià

dijous, 1/09/2011 (Òscar Marín)

Far Sant Sebastià.JPG

Des del 1857, un far avisa els navegants des del cim de Sant Sebastià, a Llafranc. © Òscar Marín

Fa un parell d’anys, vaig pujar per primer cop a la muntanya de Sant Sebastià. El mirador de l’hotel restaurant El Far va ser el punt escollit per a una sessió fotogràfica amb l’equip de la revista DESCOBRIR. Vam prendre uns cafès, vam admirar les vistes imponents i vam fer fotografies fins que es va pondre el sol. Fa tres mesos que vaig tornar-hi, aquest cop per dinar amb l’Èlia, en David i la Charo. El cuiner Tony Sáez, que fins fa poc més d’un any havia estat xef de l’hotel Mas de Torrent, ens hi havia preparat un menú especial que volia que provéssim.

Hotel El Far.JPG

Tot preparat per degustar un menú de luxe al gran saló del restaurant El Far. © ÒM

Des de la taula es contemplava la mar, però aviat l’esguard es va decantar cap a les tovalles i els plats que ens hi arribaven. Vam començar amb la versió contemporània d’un clàssic de Festa Major: el braç de gitano de tonyina, maionesa, pebrot, puré de patata, ou, olives negres… Tot fusionat dins d’una copa! Cada cullerada era un record del plat original, amb la mida justa de cada ingredient, però convertit en una crema de textura i gust sublims. No era l’única recepta clàssica que en Tony Sáez havia estat treballant i revisant a la seva manera. De la coca de recapte de tota la vida n’havia fet una tapa, culminada amb formatge de cabra, olivada i melmelada de gerds. No ens en vam deixar ni els puntets decoratius. I això només havia estat el començament.

Hotel El Far 2.JPG

La copa de braç de gitano, com una lluna plena amb cràters d’ou i olivada. © ÒM

Hotel El Far 3.JPG

Un fragment de coca, profús, sobre un fons mengívolament pictòric. © ÒM

Ja feia estona que sentíem l’aroma tan familiar de l’arròs, que havia superat les portes de la cuina i fluïa per la sala. Efectivament, en Tony va presentar-nos un arròs mig caldós fet a foc fort, tradició amb majúscules, condensada en un plat on cada gra era com l’espurna d’un castell de focs. Tota una festa. Entre plat i plat, ens parlava d’ingredients, de tècniques, de sabors; en definitiva, de la seva passió per la cuina. “I quin és el teu plat preferit?”, li vam preguntar. “I quin és el fill més bo? No es pot escollir un plat si t’agraden tots”, va sentenciar en Tony, confirmant l’estima amb què confecciona cada recepta.

Tony Sáez.JPG

En Tony Sáez, xef del restaurant El Far, gaudeix parlant de productes i temps de cocció. © ÒM

Hotel El Far 4.JPG

Un arròs mig caldós, de gust excepcional, cuinat a foc fort a la cuina d’El Far. © ÒM

Us podria parlar d’altres plats que podeu tastar a l’hotel restaurant El Far, des del suquet de sardines fins als ravioli de carn de bou farcits de tonyina, passant per l’amanida de verat amb tàrtar de tomàquet i vinagreta d’escalunyes. Us podria descriure els postres, tradicionals però presentats de manera original, com el mel i mató amb pinyons i gelat o la sopa de maduixes amb gelat de mascarpone. Però preferiria que ho provéssiu. Reserveu-hi taula. Tingueu en compte que El Far també és un magnífic hotel, adscrit als Petits Grans Hotels de Catalunya. De fet, aquí ja hi havia una hostatgeria al segle XVIII, quan encara era un convent. La gent gran de Palafrugell explica que els frares sempre tenien una gran olla amb aigua calenta i que els veïns que pujaven a Sant Sebastià a passar-hi el dia bullien els arrossos amb aquella aigua. La tradició d’acollir viatgers i pelegrins en aquesta muntanya ve de lluny. Quants bons moments, quants bons records haurà generat la visita a aquest indret de la costa empordanesa?

Hotel El Far 5.JPG

Les habitacions de l'hotel donen al pati interior, en les antigues dependències del convent. © ÒM

Hotel El Far 6.JPG

Un cafè a la terrassa, tot admirant les vistes, un regal per a una tarda d’estiu. © ÒM

Un estiu de xàfecs, llamps i trons

dimarts, 2/08/2011 (Òscar Marín)

Les tempestes d’estiu arriben acompanyades d’un espectacle elèctric de llums i sons, un concert habitual als pobles de muntanya, i també a punts del litoral. Tot comença amb una llum fugaç o amb un brogit llunyà. Els sentits s’aguditzen: sembla que s’acosta una tempesta i cal buscar refugi. El nostre temor reverencial envers els llamps i els trons és instintiu, perquè ens amenacen amb pluges fortes i amb descàrregues elèctriques d’abast imprevisible. Un cop sota cobert, però, en podem gaudir amb els cinc sentits.

Tempesta.jpg

Un llamp congelat per la càmera fotogràfica al litoral de Cadaqués. © Veniamin Kraskov

Poques tempestes d’estiu esclaten abans de migdia —les probabilitats augmenten a partir de les tres o quatre de la tarda—, i és a mitja tarda quan tenen lloc les pluges més intenses, amb gotes de gran mida. Cap al capvespre acostumen a dissipar-se, no sense mostrar-nos un nou reguitzell de llamps i llampecs mentre s’esvaeixen. El paisatge que ens envolta s’ha transformat durant unes hores: la llum del sol amb prou feines ha pogut travessar els espessos cumulonimbus, la cortina d’aigua ha refrescat l’entorn i la temperatura ha baixat. Un agradable parèntesi dins l’estiu calorós. La presència d’aquest fenomen es multiplica a l’estiu a les àrees de muntanya, sobretot al Pirineu, amb la qual cosa l’espectacle està servit: els trons s’amplifiquen a les valls per l’efecte eco i els llamps il·luminen els cims i els boscos. La comarca del Ripollès és la que acull un nombre més gran de tempestes d’estiu al país. El nucli dur es troba a la zona d’Ulldeter i a la vila de Setcases, on a la fi de l’estiu es registren més de 300 litres per metre quadrat.

Tempesta Vilanova.JPG

Núvols de tempesta sobre l'església de Sant Antoni, a Vilanova i la Geltrú. © Òscar Marín

Un hotel privilegiat en un molí de la Muga

dimarts, 26/07/2011 (Òscar Marín)

A Pont de Molins l’aigua de la Muga passa, constant, no emmudeix mai. Per això hi van establir un molí fariner a la riba, al segle XVII, que aprofitava la força del riu per moldre. Amb el temps va deixar de funcionar, però en va quedar l’edifici, que el senyor Pere Lladó va comprar amb molt bon ull fa tres dècades. Hi va establir un restaurant amb habitacions i el va anomenar El Molí, és clar. Fent bé la feina, aviat va aconseguir uns clients fixos i el boca a orella va ajudar a consolidar el negoci. S’hi menja molt bé, amb producte local de temporada, i també s’hi pot dormir. Les habitacions estàndard d’El Molí, petites i decorades amb vells capçals d’antiquari i banys enrajolats fins dalt, han quedat reservades per als clients de sempre, aquells que busquen una decoració més tradicional i un ambient familiar. Però a l’altre costat de la finca s’hi aixeca des de fa pocs mesos un edifici de nova construcció, de línies rectes, volums amplis, angles nets i interiors contemporanis, que acull les habitacions de categoria superior.

El Molí.jpg

El nou edifici d’El Molí acull les habitacions superiors, amb un disseny contemporani. © ÒM

Habitació El Molí.jpg

Una de les àmplies habitacions dobles de categoria superior. © ÒM

El nou Molí, d’una sola planta, envoltat d’herbes aromàtiques, ho té tot per a una escapada romàntica o familiar: habitacions espaioses, grans banyeres, matalassos còmodes, finestrals que s’obren a terrasses enjardinades i una ubicació privilegiada a tocar del bosc de ribera que acompanya la Muga. A més, acaben d’estrenar la piscina amb vistes al riu. No hi ha motors empipadors, ni xiscles estiuencs, només el borbolleig de l’aigua i dels ocells acompanya l’estada. Els germans Marc, Jordi i Eva Lladó han agafat el relleu del negoci i tenen molt clar el que volen oferir: qualitat, comoditat i tranquil·litat. Per això no han volgut convertir El Molí en un hotel gran. Gestionar poques habitacions els permet atendre personalment els clients, garantir una estada plàcida i tenir cura dels detalls. És la filosofia que impregna els Petits Grans Hotels de Catalunya.

El Molí vell.jpg

A l’edifici de l’antic molí s’hi serveixen dinars i sopars, i també ofereix habitacions. © ÒM

Terrassa El Molí.jpg

A la terrassa penjada sobre la Muga s’hi serveixen els esmorzars. © ÒM

Després d’una nit de repòs absolut, l’esmorzar es pot fer en una terrassa exterior penjada literalment sobre el riu, acompanyats del sol i de la remor de les fulles i de l’aigua. Fruita del temps, pa amb tomàquet, embotits de l’Empordà, un bon cafè… Després, un passeig per la riba i uns minuts de contemplació ajaguts en una de les gandules a disposició dels clients. Per arrodonir l’estada, una de les moltes rutes a peu que es poden fer per aquest racó de l’Alt Empordà. La nostra visita s’acaba amb el convenciment que, tard o d’hora, hi tornarem.

La Muga.jpg

El riu passa a tocar d’El Molí i regala camiades tranquil·les i moments de contemplació. © ÒM

Retorn a Lloret per Santa Cristina

dilluns, 18/07/2011 (Òscar Marín)

Ermita Santa Cristina.JPG

La lluminosa ermita de Santa Cristina, a tres quilòmetres del centre de Lloret de Mar. © Òscar Marín

Aquell migdia de maig, l’ermita blanca i neta de Santa Cristina era tota silenci. El sol esclatava sobre els murs i la mar lluïa un to blau amb transparències. M’hi va portar en Salvador Palaudelmàs, aleshores obrer major de la centenària Obreria de Santa Cristina, qui em va mostrar el notable interior del temple i em va descobrir el proper mirador de Sorolla, des d’on el pintor valencià havia traçat feia gairebé cent anys l’estudi del quadre Catalunya. També em va recordar que davant d’aquesta venerada ermita, sota el pi de Santa Cristina, va celebrar-hi consell l’any 1934 el Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys.

Nau Santa Cristina.JPG

Dins l’ermita hi destaca l’altar genovès de marbre i els exvots mariners. © ÒM

Quin contrast, aquesta pau al voltant de l’ermita, tot rememorant instants de la història, amb els crits de festa que s’hi senten cada 24 de juliol. Per Santa Cristina,  patrona de Lloret, aquest turó i la platja que s’estén als seus peus es transformen gràcies a una festa que es perpetua des de fa segles. Els lloretencs tanquen botigues i obliden tots els compromisos per afegir-se a la celebració de la seva santa italiana. Tot comença ben d’hora al centre de Lloret. La processó, formada pels membres de l’Obreria de Santa Cristina i per diverses autoritats, surt religiosament el dia 24 de l’església de Sant Romà, un conegut temple lloretenc acolorit per ceràmiques lluminoses, i arriba fins a la platja d’on salpen una desena d’embarcacions en direcció a Santa Cristina. Les barques i vaixells són acompanyats de ben a prop per llaguts de rem.

Processó Santa Cristina.JPG

La processó marítima amb la relíquia de la santa i Lloret al fons. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Del miler i mig de passatgers que conformen la comitiva, la majoria no estan avesats a navegar; se n’apodera un sentiment de sorpresa per la visió de la costa des del mar, de delit pel vent que toca la pell, de suspens pels vaivens improvisats de les onades… Alguns amb més devoció, d’altres amb menys, tots avancen fins que s’albira, dalt d’un turó, l’antic edifici de Sant Pere del Bosc. Aleshores s’aturen motors i braços i per la megafonia es canta la Salve marinera. Els vogadors dels llaguts, en senyal de respecte, aixequen els seus rems.

Llaguts.jpg

Els vogadors aixequen els rems en el moment de cantar la Salve. © Arxiu Obreria Santa Cristina

L’aturada serveix per marcar el punt d’inici de la tradicional regata de llaguts S’amorra, amorra. No hi ha gaire distància fins a la platja de Santa Cristina, per això els vogadors inverteixen totes les seves forces des del primer moment. La cursa és discutida: que si aquell estava més endavant, que si tal club de rem ha arribat abans… Però el més important és tocar la sorra, on banyistes i devots que han preferit arribar per terra ferma animen amb crits i aplaudiments l’esforç dels remadors.

Platja Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina a l’arribada dels llaguts i els vaixells. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Santa Cristina 1908.jpg

Fotografia de l’any 1908 amb els llaguts arribats a la platja. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Després d’atracar les embarcacions, cal continuar tots junts la processó a peu fins a l’ermita blanca per un camí amb força pendent. Cap a les 10 comença la missa, en la qual es veneren les lúgubres restes de Santa Cristina: un antic crani portat l’any 1784, anomenat “Sa Relíquia”. Cap a les 11, sortint de missa, els voltants de l’ermita són un formiguer de gent esperant degustar el tradicional estofat, que es reparteix de manera gratuïta als presents. Un cop satisfeta la gana, tant espiritual com corporal, es torna a formar la processó i la comitiva baixa de nou a la platja i puja a les barques per navegar de retorn al cor de Lloret. Per la tarda, la festa continua a la vila, amb el tradicional ball de plaça, però l’ermita de Santa Cristina torna a quedar muda, blanca i neta, com jo la vaig veure aquell migdia de maig, tocada pel sol i voltada per una mar intensament blava.

Estofat.JPG

Un miler de persones degusta l’estofat davant l’ermita. © Arxiu Obreria Santa Cristina

Entre copes a les vinyes d’Oliver Conti

dilluns, 11/07/2011 (Òscar Marín)

Oliver Conti 1.JPG

Caminant entre ceps de Merlot i Cabernet Sauvignon a l'Alt Empordà. © Òscar Marín

“Sentiu com es despleguen les flors blanques, com esclata el gessamí…” Dels tastos de vins sempre m’ha fascinat la nostra capacitat de suggestió quan la degustació es fa en companyia de l’enòleg. Potser després de comprar-lo al supermercat, bevent-lo a casa, aquell vi blanc no ens inspirarà sensacions tan intenses com després d’haver passejat per les vinyes, d’haver conversat emocionadament amb el productor i d’haver tastat amb atenció el vi aconsellat per un nas expert. Em va passar de nou a les vinyes d’Oliver Conti, a Capmany, amb en Jordi Oliver. No es pot obviar la passió del Jordi pel cultiu de la vinya, perquè la transmet a qui l’escolta. És d’aquells que parla del vi amb entusiasme, que es desperta de matinada per mesurar el grau d’humitat ambiental, que es lleva ben d’hora per estudiar les necessitats de cada cep. És dur fer créixer la vinya en aquests terrenys granítics, assedegats, pobres en matèria orgànica, però del seu fruit, en Jordi n’extreu vins d’alt nivell.

Oliver Conti 3.JPG

Els vins de la família Oliver Conti, blancs en primer pla i negres al darrera. © ÒM

La tarda de juny que vam visitar-lo, bufava tramuntana. Les vinyes s’inclinaven i les paraules de la conversa s’allunyaven en direcció al Montgrí. Vam passejar per la finca amb en Jordi i l’Anna, la seva parella i companya en aquest “somni a contravent”, com diuen a la seva pàgina web. Després de revelar-nos els secrets de les vinyes, de visitar el celler i el magatzem, i d’assabentar-nos d’alguns projectes de futur, vam pujar a la sala de tasts. El ritual va incloure sorpreses, entre les quals un dels vins que romanen al “cementiri” d’en Jordi, on reposen una mostra de les primeres ampolles que van comercialitzar a mitjans dels noranta. Tot seguit, uns magnífics vins blancs: Treyu, d’aromes florals i afruitats, creat en honor de la mare dels germans Jordi i Xavier Oliver Conti; i Marta, un saborós vi blanc que s’acosta delicadament a la família dels vins dolços sense ser-ho. Després els vins negres: Carlota, que ens omple la boca amb el record de fruites vermelles madures; Ara, un vi de taula intens i amb un to afruitat, i l’Etiqueta Negra, madura consolidació de gairebé vint anys de treball.

Oliver Conti.jpg

En Jordi Oliver, al centre de la imatge, ens explica tot el que hi ha dins els seus vins. © Èlia Guardiola

Si a banda de fer-hi una visita guiada, com nosaltres, voleu allotjar-vos entre aquestes vinyes de l’Alt Empordà, podeu reservar una de les dues cases de la finca, amb capacitat per a set persones, que es lloguen als visitants per 450€ el cap de setmana (1.100€ la setmana sencera). Tenen un porxo ampli, una piscina ben integrada en l’entorn i la ubicació perfecta per a aquells que els agrada viure “entre copes”.

Oliver Conti 2.JPG

La finca està envoltada pels útlims contraforts de la serra de l'Albera. © ÒM