Tardor en família a la Garrotxa

dimecres, 7/12/2011 (Òscar Marín)

Cada cop queden menys fulles a les branques dels faigs. ©

Diria un poeta que les fulles s’esquerden sota els nostres peus amb un cruixit d’adéu. Adéu a les branques on no tornaran. Adéu a la tardor que s’encamina, novament, cap a l’hivern… Però una mirada melancòlica no pot combatre la il·lusió de les criatures trepitjant les fulles seques, les rialles dels infants que contemplen els mil colors del bosc amb sorpresa, celebrant la bellesa d’una natura sovint massa allunyada dels seus dies. De boscos on gaudir de la tardor en família n’hi ha molts, però la fageda d’en Jordà, dins el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, se n’enduu la categoria d’estrella, i les opcions per gaudir-ne són múltiples. Hi ha qui escull els carruatges de cavalls per fer una ruta circular sota les capçades del bosc, els més atrevits poden fer l’itinerari a lloms d’un cavall i els que no tinguin pressa poden seguir a peu els camins que travessen la fageda. Molt a prop trobem una coneguda granja on fabriquen productes làctics i on conviden grans i petits a veure de ben a prop les vaques i a tastar els iogurts més cremosos. Unes postres excel·lents per culminar la sortida per la fageda. Això sí, és obligatori reservar la visita a la granja amb antelació. Molt a prop d’aquesta fageda, es troba la vila medieval de Santa Pau, on val la pena descobrir l’hotel restaurant Cal Sastre.

Cavall fageda.jpg

A la fageda s’hi poden fer diverses rutes amb carro o a cavall. © ÒM

Jordà.jpg

Un dels molts camins màgics que travessen la fageda d’en Jordà. ©

Hi ha un altre paratge que no atreu l’atenció de tants visitants, però que és d’un gran interès: el Parc de Pedra Tosca, en els límits d’Olot i Les Preses, un paratge volcànic farcit de cabanes que servien d’aixopluc als pagesos de la contrada. Aquesta visita és ideal per passar-hi la tarda després d’un volt per la fageda i els volcans (el Croscat és el més interessant, ja que està tallat com un pastís i se n’aprecia millor el perfil). Podeu consultar altres activitats per fer en família al web de Turisme de la Garrotxa.

Per fer nit, us recomano l’hotel La Perla d’Olot. Aquest hotel fa més de quaranta anys que es va inaugurar i els seus propietaris ho van celebrar pintant algunes de les habitacions amb motius de la faràndula olotina, personatges del bestiari popular com ara el Porc i el Xai, els Gegants o la Cabreta del Cornamusam. Aquest tret els diferencia de la resta d’hotels de la comarca a l’hora d’atreure famílies amb nens, a banda de trobar-se al costat d’un tranquil parc amb gronxadors. Fa uns anys ja van decorar les habitacions amb motius infantils, però ho van fer amb personatges de la Warner. Amb el temps van pensar, molt encertadament, que era més útil i divertit promoure els personatges típics d’Olot que no pas els de Hollywood. Felicitats, és el camí que cal seguir. La globalització és imparable, però cal defensar i difondre allò que ens dóna personalitat. Si no, tots els hotels serien iguals.

Olot3.JPG

Una de les habitacions familiars de l’hotel La Perla d’Olot. © ÒM

Olot.JPG

Dibuix del Porc i el Xai en una de les habitacions decorades amb personatges festius. © ÒM

Olot2.JPG

Els personatges de la faràndula olotina us donen la benvinguda a l’hotel. © ÒM

L’anunci amb més errades toponímiques

dimecres, 30/11/2011 (Òscar Marín)

Donem per descomptat que ni els mitjans de premsa escrita ni els seus anunciants no publiquen voluntàriament errades ortogràfiques a les seves pàgines. Els periodistes i els escriptors, malgrat tot, també som humans. Per això, a la revista DESCOBRIR ens envoltem d’experts correctors i assessors geogràfics que revisen tots els articles per evitar que, per exemple, el nom d’una població aparegui mal escrit.

No només un, sinó vuit, són els pobles que apareixen mal redactats en l’anunci que una coneguda empresa de telefonia ha enviat i publicat en diversos mitjans, assegurant que amplia la cobertura a 35 poblacions rurals de “Barcelona” i que “molt aviat connectarem moltes més”. La iniciativa és d’agrair (per altra banda, ja era hora), però llegir el llistat de topònims d’aquesta imatge provoca, com a mínim, perplexitat.

Topònims.jpg

El llistat de pobles de les comarques centrals apareix sobre una foto de Cadaqués.

Us enumero les deu errades, per si no les heu detectat totes:

1 i 2. Avenco (a aquest veïnat de Tagamanent, l’Avencó, li falta l’article i, al final, un accent)

3. Castellfollit de Riubregos (la darrera vocal del poble també ha perdut l’accent)

4. Ibars Meia (aquí hi falta el guió que uneix aquest nucli d’Alella)

5. Les Ameriques (gràcies a Colom podem parlar de Les Amèriques)

6. Lliça d’Amunt (no fem broma amb Lliçà, que també ha de portar accent)

7 i 8. Santa Cecilia de Voltregá (aquí tenim dues relliscades, Cecília sense accent i una vocal amb un impossible accent tancat)

9. Santa Eulalia de Riuprimer (a aquesta santa màrtir també li han escapçat l’accent)

10. Santa María de Besora (aquí han fet aparèixer un inesperat accent tancat)

Sabem que la companyia telefònica compta amb prou recursos per invertir en una correcció lingüística. Aleshores, per què no ho ha fet? La reflexió que pot generar aquesta enumeració d’errades va més enllà del ridícul de publicar malament els topònims. L’origen del problema és el desinterès que mostren moltes empreses i mitjans de comunicació cap a la nostra realitat cultural. Aquestes campanyes publicitàries, pensades fora de Catalunya, es publiquen la majoria de vegades sense traduir i, amb sort, s’accedeix a fer-ne amb urgència una traducció o una adaptació a la nostra llengua. Sembla que hauríem d’estar acostumats a aquest menyspreu, però encara ens fa mal als ulls llegir entre les pàgines d’un diari els nostres topònims mal escrits.

Més exemples d’aquestes negligències a l’article Tarragona a ‘Un país para comérselo’, de Joan Morales.

Hotel Grèvol: benestar en un refugi tirolès

dimecres, 23/11/2011 (Òscar Marín)

Grevol1.JPG

L’edifici del Grèvol s’inspira en l’arquitectura rural dels Alps. © Òscar Marín

Podem somiar que hem volat fins als Alps austríacs i que hem arribat a l’hotel més típic del Tirol. Però som molt més a prop de casa, a Llanars, en plena vall de Camprodon. Què hi fa aquest refugi d’inspiració alpina al nord del Ripollès? Els germans Solé anaven sovint a esquiar a Àustria quan eren joves. Al cap dels anys, van tenir la idea d’obrir junts un bar amb bolera i zona de jocs al poble de Llanars, que amb el temps es va anar ampliant: primer un restaurant, després un hotel… I aquell projecte familiar es va convertir en un allotjament de quatre estrelles: l’hotel Grèvol. L’obertura d’una zona termal amb sauna i spa fa més d’una dècada i l’oferta de tractaments van acabar de consolidar el negoci. De fet, hi ha parelles i amants del wellness que acuden expressament atrets per la zona d’aigües, a la qual es pot accedir sense necessitat de reservar una habitació. S’hi fan massatges descontracturants, antiestrés, per a embarassades, tractaments estacionals com la castanyoteràpia als mesos de tardor, i fins i tot s’hi ofereixen activitats per distreure els nens mentre els pares es relaxen, des de propostes de xocolateràpia fins a una sessió d’estiraments.

Grevol2.JPG

El Club Termal disposa de piscina, jacuzzi, sauna, bany turc i un petit gimnàs. © ÒM

Grevol3.JPG

Una de les habitacions que miren al nord, decorades amb tons rojos. © ÒM

Les habitacions del Grèvol, totes decorades amb mobiliari de fusta, tenen noms de cims i de plantes de muntanya. Crida l’atenció la seva coloració segons la ubicació: les estances que miren al sud-oest, molt il·luminades, tenen tons blaus; les que miren al nord, menys lluminoses, es decoren amb tons vermellosos i rosats per fer-les més càlides, i les que miren a l’est tenen tons verds i groguencs. Però qui vol passar gaire estona a l’habitació quan pot gaudir d’unes zones comunitàries de primera? A banda del Club Termal, l’hotel disposa d’un bon restaurant on es preparen menús de temporada prioritzant els plats cuinats amb productes de la comarca. També hi trobareu una confortable sala de lectura i un saló presidit per una llar de foc oberta. Si viatgeu amb nens, de ben segur que passareu una estona a la sala de jocs, on hi ha una àrea infantil, un futbolí, una taula de ping-pong i altres enginys on els adults recorden els anys en què tenien temps per jugar. I a ple hivern podreu sortir al jardí a tocar la neu. L’estació d’esquí de Vallter 2000 no és lluny d’aquí, tampoc els atractius patrimonials de Camprodon. No cal demanar més per passar un intens cap de setmana al Pirineu.

Grevol4.JPG

Un gran finestral permet contemplar el jardí des del restaurant de l’hotel. © ÒM

Grevol5.JPG

La gran llar de foc oberta és un punt de reunió ideal a les tardes d’hivern. © ÒM

Què hi ha dalt del Pic Negre?

dimarts, 15/11/2011 (Òscar Marín)

PicNegre1.jpg

Vista de la lloma del Pic Negre des del camí d’ascens. © Òscar Marín

És fosc com la pissarra que el cobreix, rodó com el cap de l’àliga que el ronda, fred com el vent que l’assetja. El Pic Negre, que fa de frontera entre Andorra i l’Alt Urgell, és una muntanya desolada i polsosa, però magnètica. S’hi arriba pel camí de la Rabassa, seguint el sender pedregós que surt de vora l’estació d’esquí i s’enfila muntanya amunt travessant boscos de pi negre, prats i estepes. La manca de pluges durant l’estiu i el principi de la tardor ha deixat un paisatge torrat, on els mulats amb prou feines han trobat pastures fresques per alimentar-se. Quan s’abandonen els últims arbres, la pujada es fa més costeruda. Es travessa la solana de Caborreu i, arribats al coll de Finestres, ja s’observen un bon nombre de cims pirinencs, com el pic de l’Orri i el Comapedrosa. El camí no té pèrdua, està ben trillat per les rodes de centenars de tot terrenys que troben en aquest cim una manera fàcil de gaudir d’un paisatge impressionant sense fer gaire esforç. Estem en la muntanya més alta de les que poden ser conquerides amb un vehicle motoritzat al Pirineu.

PicNegre3.jpg

Deixem enrere prats solitaris d’alta muntanya, torrats per la manca de pluges. © ÒM

PicNegre2.jpg

Cap al sol naixent s’observen el Monturull i el Pedrafita. © ÒM

Les vistes treuen l’alè: veiem el Monturull i el Pedrafita cap a l’est, la serralada del Cadí s’estén al sud, els cims andorrans i pallaresos cap al nord i a ponent… Però una mica abans del cim, al calm Ramonet, ens hi trobem una sorpresa. Solitària, envoltada de roques, s’hi alça una furgoneta Volkswagen T1 que dorm, rovellada i travessada pels trets d’alguns caçadors. Les restes d’un vehicle com aquest sobten en un context tan desolat, on la presència humana no és freqüent fora dels mesos d’estiu. Genera sorpresa i expectació, com la descoberta dels derelictes d’un vaixell enfonsat enmig de l’oceà.

PicNegre4.jpg

La furgoneta Volkswagen T1 dels anys cinquanta, rovellada i polsosa. © ÒM

L’Albert Casals, de Cal Bou, m’explica que als anys setanta ja hi era, que ell l’ha vista allà tota la vida. Però qui i com la va pujar? L’Andreu Victòria, president del Club Escarabats a Sac d’Andorra la Vella, em revela la història d’aquesta Volkswagen T1 de l’any 57. A la dècada dels setanta, quan es feien les primeres excursions organitzades al Pic Negre, sobretot amb turistes francesos, els organitzadors van tenir la idea de plantar la furgoneta hippy en aquest punt a mode de cabana o refugi. Pujar-la no va ser fàcil, ja que l’accés era molt més difícil que ara. La van arrossegar amb un Jeep Willis de la Segona Guerra Mundial, que havia pertangut a l’exèrcit francès (en aquella època en corrien alguns per Andorra, portats a través de la frontera). Un cop plantada la furgoneta, hi guardaven embotits, licors i aliments per oferir als turistes assedegats. I allà es va quedar, fins als nostres dies, com un testimoni mut del pas del temps.

PicNegre5.jpg

No queda cap rastre de Pastis francès ni d’embotits, dins la furgoneta-cabana. © ÒM

Ara ja en sé el per què. Però davant la visió d’aquest vehicle no puc evitar de recordar una altra història: l’aventura de Christopher McCandless, aquell jove americà que va abandonar-ho tot per complir el seu somni de viure en llibertat, en comunió amb la natura. Va endinsar-se en els paisatges d’Alaska, va aprendre a caçar i va trobar, perdut en la regió del Stampede Trail, un vell autobús abandonat, el Bus 142, que li va servir d’aixopluc i que actualment s’ha convertit en un indret de peregrinació. Sean Penn en va fer una excel·lent pel·lícula, Into the wild, imprescindible per a aquells que duen a la sang la passió per viatjar.

PicNegre6.jpg

Una àguila reial sobrevola solitària el Pic Negre. © ÒM

Quatre generacions a l’hotel Calitxó

dilluns, 7/11/2011 (Òscar Marín)

CalitxóFamilia.JPG

La Rosalia, de 91 anys, i l’Alèxia, de 17 mesos, acompanyades d’en Jordi Solé, la seva mare Anna Maria (filla de la Rosalia) i la Susanna Solé (mare de l’Alèxia). © Òscar Marín

“Aquí hi ha la suor de quatre generacions”, exclama la Susanna Solé a la cafeteria de l’hotel Calitxó. Ho diu en presència de la seva àvia, la senyora Rosalia Fajulà, la més veterana de la casa. La Rosalia i el seu pare regentaven a la plaça de Molló una fonda amb botiga on s’hi venia de tot, des de menjar fins a peces d’abric. La Rosalia ha fet 91 anys, però encara recorda els vells temps com si fos ahir. “Quan feien les obres de la carretera de França, teníem les habitacions de la fonda plenes de treballadors”, rememora. “Els de la família vivíem al segon pis, tots junts. En dèiem el cuartel general”, explica tot rient. Era en temps de la postguerra, quan Molló tenia set-cents habitants, en lloc dels tres-cents actuals, i els prats dels voltants estaven plens de patates, un dels pocs cultius permesos. El marit de la Rosalia es va dedicar a plantar patates i a vendre-les a Barcelona. Així, i sense descuidar la fonda, van anar estalviant fins que el 1971 van obrir el restaurant Calitxó en la seva ubicació actual, on temps enrere hi havien tingut el magatzem. La gent hi venia a menjar i, si volien dormir, se n’anaven a la fonda de la plaça, que encara regentaven. Però a poc a poc van fer habitacions damunt del restaurant, primer una planta, després una altra, fins a crear l’hotel de muntanya que avui visitem.

Calitxó.jpg

Façana de l’hotel Calitxó, situat a l’entrada del poble de Molló. ©

HabCalitxó.jpg

Una de les càlides habitacions de l’hotel, amb vistes a Molló i als boscos dels voltants. ©

Al Calitxó ho teniu tot per sentir-vos com a casa. El qualificatiu que més escau a aquest hotel és “familiar”. Ha estat aixecat per quatre generacions de mollonencs que cuiden els espais i acullen els hostes com si els rebessin a casa seva. “Nosaltres no teníem casa, vivíem a les habitacions de l’hotel”, explica la Susanna. Fins a tal punt han fet seu els germans Solé aquest projecte. Les habitacions són senzilles i agradables, amb mobiliari de fusta i balcons que miren a la muntanya o al poble de Molló. Un altre puntal de l’hotel és la qualitat de la cuina. Un carpaccio de peus de porc, una espatlla de cabrit melosa, un cremós de formatge d’ovella amb poma de Girona, un tiramisú per llepar-se’n els dits… Cada plat mereix una felicitació per la deliciosa combinació d’ingredients de proximitat servits amb cura, com ja feia l’àvia Rosalia. Fins fa un parell d’anys, la Rosalia encara ajudava a la cuina, netejant l’enciam o preparant l’allioli. Ara, havent dinat, decideix deixar-ho tot en mans dels seus néts i retirar-se a descansar. Després de setanta anys d’esforços, s’ho mereix.

HabCalitxó2.jpg

Una de les suites del Calitxó, habitacions senzilles, però àmplies i còmodes. ©

Plat.JPG

La melosa espatlla de cabrit és un dels plats de sempre que menjareu al Calitxó. ©

Postre.JPG

Cremós de formatge d’ovella amb fons de poma de Girona, unes postres dolcíssimes. ©

Camps nus de la Segarra

dilluns, 31/10/2011 (Òscar Marín)

Segarra.JPG

Secans de tardor sota un cel ennuvolat. Al fons, dalt d'un turó, el poble de Palou. © Òscar Marín

Al novembre, entre Tots Sants i Sant Martí, els camps que van quedar adormits després de la collita es comencen a pentinar. És hora de llaurar a les Terres de Lleida i les planes desertes només són visitades per tractors solitaris. La Segarra, que ha estat batejada com el graner de Catalunya, n’és un exemple. Al cor de la tardor arriben les arades al camp, per tal que l’any vinent pugui donar nous fruits. Cal eliminar les males herbes, remenar la terra, estovar-la, ventilar-la. Els tractors travessen de punta a punta els conreus i hi dibuixen rengleres que podrien semblar ermes a primera vista, però que en realitat són ben fèrtils. En aquests solcs paral·lels, un cop llaurat el camp, els pagesos hi sembraran l’ordi, el blat i altres cereals i verdures. Llaurar i sembrar bé els camps és una activitat primordial, perquè en dependrà l’èxit de la pròxima collita.

Camps.jpg

Els tractors han deixat ben pentinats els camps de la Segarra. © ÒM

Amb el pas dels mesos, aquests secans es cobriran de tonalitats verdes, però mentre no hi creixi cap element vegetal faran l’efecte d’un oceà terròs format per centenars d’onades pètries. Són pocs els visitants que s’hi aventuren ara, potser desanimats per l’aridesa dels horitzons pelats. Però el sol de tardor extreu d’aquests paisatges un to encara més daurat i ens recorda que de vegades la mà humana, en el seu afany per dominar la natura i treure’n tot el profit, és capaç de crear els paratges més bells i també els més solitaris. Una interessant manera de descobrir aquests camps és contactar els guies de Camins de Sikarra, que confeccionen visites temàtiques a mida a través de la comarca de la Segarra.

Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra

dilluns, 24/10/2011 (Òscar Marín)

CalBou1.JPG

El poble de Fontaneda vist des del jardí de Cal Bou. © Òscar Marín

Fontaneda, enfilat a l’extrem d’una carretera sinuosa, no havia rebut mai turistes. Una dotzena de cases de pedra i una ermita minúscula conformen aquest petit poble andorrà que ha començat a viure una important transformació en els darrers tres anys. De la mà d’Albert Casal, fill d’una de les famílies de Fontaneda, ha nascut Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra. No parlem d’un hotel de luxe, tot i que és un luxe allotjar-s’hi. Parlem d’un conjunt d’onze allotjaments, alguns al poble, d’altres ubicats en punts estratègics de la muntanya, que ofereixen molt d’encant i bon gust, per dins i per fora, i que aporten una visió renovada del concepte de turisme que ha venut el país dels Pirineus des de fa molts anys, basat en l’esquí i les compres. Cal Bou ens proposa una estada enmig de la natura, allunyats de botigues i brogits, fent vida en diverses cases i bordes tradicionals, curosament restaurades.

Engleves.JPG

La planta baixa del Cortal de les Engleves, on antigament s’aixoplugava el bestiar. © ÒM

Ens transporta a l’Andorra d’abans, la dels pagesos que vivien als pobles més apartats de la vall, quan encara no havien arribat els perfums ni els formatges holandesos. Aquí, en pobles com Fontaneda, només hi havia l’aroma del bosc, l’escalfor de la llar de foc, els aliments naturals conreats a l’hort, el so del ramat. Els habitants del poble s’abastien d’allò que els donava la terra i els animals. I això és el que Cal Bou vol recuperar. El corder que us serviran al seu restaurant prové del ramat d’en Lluís, els porros que en Manel cou al forn de llenya es cullen a l’hort que hi ha al costat de la casa, el pa de l’esmorzar haurà estat cuit a la cuina aquell matí, els cavalls que us portaran a fer una ruta muntanya amunt són criats aquí mateix… La filosofia “slow” impregna tot el projecte. Aquí no hi ha pressa, només bons aliments, respecte pel medi i temps per gaudir de la natura.

Cavalls1.JPG

Cal Bou disposa d’un centre d’equitació amb cavalls de raça Haflinger-Tirol. © ÒM

Habitació.JPG

Una de les habitacions de l’Estolador, decorades amb colors càlids. © ÒM

Cal Bou 1.JPG

L’Aixartell disposa d’una gran sala amb llar de foc i un ampli estudi. © ÒM

Cal Bou està format per diverses cases. En l’antic assecador de tabac, totalment reconvertit, que trobem als afores del poble, hi ha la recepció del resort i cinc apartaments tipus dúplex, a més d’un restaurant i d’un spa que obriran les portes d’aquí a poques setmanes, equipaments només reservats per als hostes. Al bell mig de Fontaneda s’hi troba el Paller de la Plaça, una antiga casa amb tres apartaments independents, i també la Casa Pairal, un ampli allotjament apte per a dues o tres famílies; finalment hi ha dues propietats allunyades a les quals només s’arriba amb vehicle tot terreny: el Cortal de Mossers i el Cortal de les Engleves, dues construccions que fa dècades donaven aixopluc als animals. Són elements comuns d’aquests onze allotjaments la cura en els detalls i l’encant dels interiors, d’estil rústic amb elements contemporanis, decorats amb materials tradicionals: pedra, pissarra, ferro, fusta de pi…

CasaPairal.JPG

La Casa Pairal, a Fontaneda, encara conserva l’ambient de les velles cases del poble. © ÒM

Cal Bou nens.JPG

Llitera de fusta per als nens a l’Aixartell. © ÒM

L’accés a Internet està assegurat en totes les cases, excepte a Mossers i les Engleves, aïllades del món virtual, enclavades enmig de la natura, envoltades de prats i boscos. Però aquest aïllament no és cap entrebanc. En Tino fa dos viatges diaris per portar-vos amb vehicle tot terreny des de la casa fins a la civilització. A partir del novembre, a totes les cases de Cal Bou, serà possible demanar que us omplin la nevera abans de la vostra arribada, per poder disposar dels aliments sense haver d’anar-los a comprar, i també hi haurà la possibilitat d’encarregar el dinar a en Manel, el cuiner, que us prepararà els plats que li demaneu.

Engleves.JPG

Des del camí s’observa el Cortal de les Engleves, enmig del prat del mateix nom. © ÒM

MossersHab.JPG

El Cortal de Mossers disposa de dues habitacions dobles amb bany integrat. © ÒM

MossersSauna.JPG

La sauna del Cortal de Mossers té vistes a la serra del Cadí i el bosc de la Rabassa. © ÒM

Hi ha hotels de categoria elevada que basen tota la seva distinció en el preu i en una sèrie de serveis més o menys selectes, però els manca l’encant i la cura en els detalls. En aquest cas és ben al contrari. El preu que paguem per allotjar-nos a Cal Bou inclou tota una filosofia basada en el bon gust i el respecte per l’entorn natural, una decoració acurada i un tracte sempre atent i afectuós. Una de les millors maneres de passar unes vacances o un cap de setmana a Andorra.

CalBou General.JPG

L’edifici central de Cal Bou i el poble de Fontaneda al fons. © ÒM

Viatjar per Colòmbia amb tecnologia catalana

dijous, 20/10/2011 (Òscar Marín)

Colòmbia

La vall fèrtil del riu Quindío és un dels paratges més exuberants de Colòmbia.

En Carlos és d’origen colombià i la Valeria porta sang argentina i italiana. Tots dos van viure i treballar durant onze anys a Barcelona, on van exercir d’arquitectes urbanistes. Quan van anar a viure a Colòmbia, al desembre del 2010, ja tenien al cap la idea de crear iMapa.net: un mapa web multimèdia, amb connexió a les xarxes socials, que servís com a eina de promoció turística del país d’origen d’en Carlos. Feia dos anys que estudiaven el projecte i van tenir la sort de trobar una empresa de Barcelona, Sitem, amb la capacitat tècnica necessària per desenvolupar la base del mapa digital que preparaven. Ja a l’Amèrica del Sud, van donar forma al web, que actualment és el primer mapa turístic multimèdia de Colòmbia. S’han centrat en la regió del Quindío, el departament més petit del país, però també la segona destinació turística del país després de Cartagena.

iMapa.net

Vista del mapa turístic multimèdia iMapa.net, pioner a Colòmbia.

El Quindío no atreu turistes per casualitat: és un territori amb una identitat fortament vinculada a la producció de cafè, fet que s’evidencia en el seu paisatge de cultius de muntanya i en la seva arquitectura rural. El cafè que es produeix aquí és un dels millors del món, com ho testimonien els nombrosos premis internacionals que han rebut les empreses locals. Actualment s’està fomentant el turisme d’“experiències” vinculat no només a allotjar-se en una finca productora de cafè, sinó també a compartir tot el procés d’elaboració i preparació de la beguda. Però cal dir que el Quindío és molt més que cafè: és també els increïbles “boscos de boira” de la vall del Cocora i els incomptables salts d’aigua que reguen un territori riquíssim en el qual l’activitat agropecuària ha jugat, i segueix jugant, un paper fonamental.

Cocora

Una ruta per la vall del Cocora permet descobrir les altes palmes de cera del Quindío.

P1080140.JPG

Camí i aigua al Parque Agroecológico de la Tierra Prometida, un espai d'educació ambiental.

Tot això ho mostra i ho localitza el plànol web iMapa.net, al qual estan acabant d’aplicar algunes millores d’ús, de llegibilitat i d’agilitat a l’hora de visualitzar la informació. Al llarg dels propers sis mesos, a mida que es completin els continguts informatius generals, es preveu crear una versió en català del web. Cada cop hi ha més catalans atrets per les possibilitats que ofereix Colòmbia, tant en l’àmbit dels negocis (hi ha diverses empreses al Quindío fundades per catalans), com a nivell turístic, i aquesta parella d’emprenedors ho té molt present. De fet, Bogotà és una de les capitals americanes amb connexió directa des de l’aeroport del Prat. En Carlos i la Valeria viuen ara immersos en aquest projecte pioner al seu país, però en Carlos confessa: “esperem que no passi molt de temps abans de poder viatjar a Catalunya i retrobar-nos amb llocs, records i amics, que guardem dins del cor”.

Colòmbia

Valeria Barbero i Carlos Alberto Garzón, creadors d'iMapa.net, en un bosc dels Andes.

Camí del Canigó

dimarts, 11/10/2011 (Òscar Marín)

El misticisme del Canigó es concentra en dos pols: el seu cim i l’abadia de Sant Martí. Però l’ascens al pic i el pas pel monestir no són els únics atractius d’aquesta muntanya venerada. Pel costerut camí que puja des de Castell fins al refugi de Marialles ens acompanyen boscos densos (com l’anomenat bosc del Canigó), ruïnes com les de l’antiga talaia de Goa (des de la qual hi ha una bona panoràmica de la Pica) i algunes de les espècies de plantes més interessants del massís. La seva posició geogràfica, l’aigua que corre pels vessants i el desnivell acusat, entre els 480 i els 2.780 m d’altitud, permeten que en aquesta zona hi hagi una gamma variada d’hàbitats i una àmplia representació botànica: des de vegetació més pròpia de les zones mediterrànies (com ara les formacions d’alzines) fins a plantes d’ecosistemes alpins i nombroses espècies endèmiques pirinenques, moltes de les quals tenen aquí el seu límit oriental. A més a més, les àrees de bosc allunyades dels camins són refugi d’ocells amenaçats com el gall fer, mamífers com l’almesquera i diversos ratpenats, i invertebrats com la rosalia, en perill de desaparició.

Darrere del refugi de Marialles s'aixeca la Pica del Canigó, oculta pels núvols. © Òscar Marín

Aquesta àrea dels Pirineus és rica en flora. El poeta Jacint Verdaguer ja feia referència a l’esplendor botànica del massís quan escrivia: “Montanyes regalades / son les del Canigó, / elles tot l’any floreixen, / primavera y tardor.” Una de les espècies que més em fascina és la consolva, coneguda com a barba de Júpiter o joubarbe, que creix entre les roques que envolten el refugi de Marialles i fa flors rosades en forma d’estrella durant tot l’estiu i el principi de la tardor. A la vora dels camins, especialment a l’hivern, es pot trobar la llengua de bou, anomenada viperina pels seus llargs estams que recorden la llengua fina d’una serp, a més de diversos rododendres i falgueres. Amagada a la vora del refugi hi creix la pulsatil·la groga, les flors de la qual es troben entre les més delicades de la muntanya. Això sí, també són unes de les més tòxiques. Per això, les vaques sàvies que pasturen pels prats que hi ha al voltant del refugi no se les mengen pas. Des d’aquests prats contemplarem el massís, si la boira no ho impedeix, amb la Pica del Canigó al darrere, com un far que uneix, desbaratant fronteres, els territoris del nord i del sud.

La consolva, coneguda com a 'barba de Júpiter', creix a la vora del refugi de Marialles. © ÒM

 

Dormir en una caravana de circ

dimarts, 4/10/2011 (Òscar Marín)

IMG_8940 (2).JPG

Passeu i veieu aquest sorprenent hotel sobre rodes: l’Hotel Raluy. © Òscar Marín

Té un cert aire decadent i comprimit, com de cabina del Titanic, però som a terra ferma. Ens recorda vagament els vells compartiments de l’Orient Express, però aquest llit no trontolla de nit, només alguns dies, quan el circ es desplaça de ciutat en ciutat. L’Hotel Raluy és una antiga caravana que el Circ Històric Raluy posa a disposició dels viatgers sibarites en els seus periples arreu del país. És un dels pocs hotels itinerants del món: avui a Tortosa, demà a Barcelona, al mes següent a Reus… El paisatge que s’observa des de la finestra sempre és canviant. L’únic que no canvia des de fa setanta anys és l’interior, que conserva part del mobiliari original del 1939, quan la caravana va ser construïda per allotjar-hi artistes del circ, tot i que ha incorporat comoditats com un televisor i climatització. Quan arriba a una nova ciutat, l’equip del Circ Històric Raluy aparca l’hotel just davant de l’entrada de la gran carpa, totalment integrat en el seguici de caravanes, perquè els hostes puguin contemplar des de la seva habitació privilegiada les anades i vingudes dels malabaristes, dels pallassos i dels membres de la família Raluy.

Raluy2Darrere.jpg

El petit hotel s’ubica en un lloc privilegiat, al costat de la carpa del circ. © 

IMG_8941 (2).JPG

El saló central de la caravana transformada en hotel ambulant. © ÒM

Dins l’allotjament hi ha una habitació doble i una cambra amb dos llits individuals, un petit lavabo amb dutxa i una sala amb televisió. el sofà també és convertible en llit, així que hi poden dormir fins a sis persones. Però el principal valor d’aquest allotjament no és el que ens ofereix per dins, sinó la possibilitat que ens dóna de viure (i de dormir) a les entranyes d’un circ amb moltíssima història. Una experiència única que ha tingut èxit, perquè gairebé tots els caps de setmana tenen el petit hotel reservat. Els clients que hi fan estada poden accedir lliurement a les funcions i també als assajos, i es poden moure pel recinte com si fossin nòmades d’un circ de pel·lícula. Una vivència especialment recomanada per a buscadors de somnis d’infantesa (si us agrada aquesta experiència, també us agradarà l’article “Dormir en cabanes dalt dels arbres”). Ser propietaris per una nit d’aquesta caravana costa 200€, i recordeu que aquest hotel no para mai quiet. Durant gairebé tot l’hivern es troba al Port Vell de Barcelona.

IMG_8976 (2).JPG

Rosa Raluy fa equilibris damunt del monocicle. © ÒM

IMG_9038 (2).JPG

El Duo Togni sorprèn amb les seves acrobàcies. © ÒM

IMG_8945 (2).JPG

Sota la carpa del Circ Històric Raluy viureu moments únics. © ÒM