Els colors del retaule de Rubió

dimarts, 19/04/2011 (Òscar Marín)

El dia que vaig visitar el parc eòlic de Rubió (el més gran de Catalunya) perquè m’expliquessin com es recollia l’energia generada per aquella trentena de gegants, vaig aprofitar per acostar-me fins a l’església d’aquest poble de l’Anoia. M’havien assegurat que s’hi custodiava un retaule de gran valor artístic. El temple es troba just davant del restaurant El Castell de Rubió i he d’admetre que vaig donar prioritat a la ingesta d’una selecció de suculents plats de la terra abans de demanar al senyor Antonio, ja amb la panxa plena, la clau de l’església. Si hi passeu a dinar o a esmorzar, ell us oferirà de bon grat una visita a l’interior de l’edifici medieval. Vist des de fora, el temple és un robust cub de pedra amb un estret campanar que té l’aire d’un far escapçat. Però aquest edifici gran i auster guarda un tresor: una de les obres pictòriques més rellevants de l’art gòtic català. No deixa de sorprendre que el retaule de Rubió (segle XIV) restés durant dècades al marge dels itineraris de la pintura gòtica catalana. De fet, no és una obra gaire coneguda pel gran públic.

Retaule.jpg

El retaule, obra del Mestre de Rubió, data del segle XIV però va ser restaurat al segle XX. © Òscar Marín

El primer que crida l’atenció quan accedim a l’interior de l’església és la brillantor dels colors vius del retaule, recuperats després d’una intensa restauració. Com veureu, el retaule està dedicat a la Verge i al centre s’hi observa Jesús posant sobre el cap de Maria una corona d’or, amb tot d’àngels presidint l’escena. També s’hi representen l’adoració de Jesús per part de pastors i dels Tres Reis d’Orient, i la Verge asseguda en un tron i envoltada pels dotze apòstols agenollats. A la part inferior s’hi disposen les escenes de dolor : la traïció de Judes, la flagel·lació de Jesús, el Via Crucis, el davallament de la creu… La calma de l’indret, l’austeritat de l’església fortificada i la gran qualitat de les pintures del Mestre de Rubió mereixen una visita. Els diumenges, d’11 a 13h, l’església obre perquè s’hi fa missa. Si no us agrada escoltar sermons, l’Ajuntament també us pot facilitar l’entrada a l’església prèvia reserva. Si passeu per Rubió, no oblideu admirar els colors del retaule.

Rubió 1.JPG

Els molins del parc eòlic formen part del paisatge que envolta el poble de Rubió. © ÒM

Anem a caçar bolets de primavera

dilluns, 11/04/2011 (Òscar Marín)

La tardor no té l’exclusiva dels bolets. A la primavera en podem trobar de molt saborosos, com ara els moixernons, els cama-secs i les gírgoles de card o de panical. La seva època per excel·lència és la primavera, tot i que també treuen el cap alguna tardor si les condicions són òptimes (un agost plujós, un setembre suau de temperatures, absència de vent, humitat constant elevada…). Els marçots, coneguts com a bolets de neu, bolets d’esquirol o llenegues d’hivern són també molt peculiars i exclusius del període comprès entre els mesos de febrer i juny. Són uns bolets realment deliciosos i molt difícils de trobar, ja que neixen i creixen sota terra. No hem d’oblidar el vistós bolet de tinta: és exquisit, fàcil de trobar vora els camins i marges dels camps, i original, perquè a Catalunya encara hi ha poca gent acostumada a menjar-se’l.

Bolets de tinta.jpg

Si assaboriu el bolet de tinta comprovareu que té un gust semblant al del xampinyó. © Òscar Marín

A l’alta muntanya, als mesos d’abril i maig, hi podreu observar bolets a grapats. Si no voleu anar-hi sols, heu de saber que el Parc Natural de l’Alt Pirineu organitza de tant en tant excursions i xerrades per conèixer els bolets pirinencs de primavera. Un tècnic us guiarà en aquestes sortides de cerca i identificació de bolets pels boscos de Sant Joan de l’Erm, a l’Alt Urgell. Entre els fongs estrella que s’hi poden observar hi ha les múrgoles, amb el seu peculiar barret de forma arrodonida; les menudes carreretes o cama-secs, i els exuberants pets de llop.

Pets de llop.JPG

Dos pets de llop gegants trobats al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A la primavera també són fàcils d’observar als prats pirinencs uns misteriosos erols de color verd brillant, que fa segles, quan no se’n sabia l’origen, s’associaven a l’activitat de fades i nimfes. Aquests semicercles de bolets delaten la seva presència formant un tapís lluent enmig d’extensions de terreny que encara són ben seques i cremades per l’acció rigorosa de l’hivern. Els erols dibuixen una mena d’arcs o circumferències damunt l’herba. Això és així perquè els fongs tenen una estratègia de nutrició que consisteix a matar les arrels de les plantes i herbes que els envolten per aprofitar-ne les reserves. Això provoca que, allà on es troben els fongs, l’herba sigui verda molt abans que a la resta del prat —cap als mesos de febrer i març— i que s’assequi i es mori també molt abans que la resta de la pastura —cap als mesos de maig i juny— deixant unes fileres ermes com a rastre de la seva presència. El fet és que podem detectar fàcilment el lloc on s’estenen els bolets, perquè quan el prat és sec, l’erol és verd, i quan el prat és verd, l’herba de l’erol ja es panseix i queda seca.

Carreretes.JPG

Els cama-secs, o carreretes, formen grans erols als prats de muntanya.

A més de totes les espècies que hem citat, cal recordar que si la primavera és fresca, plujosa i humida, també podem veure alguns bolets típics de tardor, com els ceps, els rovellons i els fredolics… Al capdavall, els bolets no tenen un calendari prefixat i apareixen quan les condicions meteorològiques els ho permeten.

Propera parada: el 8è continent

dimecres, 6/04/2011 (Òscar Marín)

Premier édifice du Parc, ce pavillon symbolise un lever de soleil sur l’horizon.JPG

Avui parlem de parcs d'atraccions. En aquesta foto, el primer edifici que es va construir al parc Futuroscope, l'any 1987, que simbolitza la sortida del sol per l'horitzó. © Òscar Marín

Qui no ha anat mai a un parc d’atraccions? L’experiència pot satisfer més o menys, però aquests espais són veritables pols d’atracció del turisme, especialment de famílies amb nens. Això sí, per mantenir l’èxit de la fórmula cal renovar-se, any rere any, proposant nous espectacles i noves atraccions que sostinguin l’efecte sorpresa. En tenim un exemple a casa nostra: PortAventura ha presentat una nova àrea, SésamoAventura, dedicada als més petits. Però encara més evident és l’esforç del parc Futuroscope, al costat de Poitiers, per renovar les seves instal·lacions: en els últims dos anys ha presentat un 50% de continguts nous. Precisament acabo de tornar d’aquest parc temàtic, que a hores d’ara és la destinació turística més visitada de França (1,8 milions de visitants l’any 2010) i que es diferencia dels altres parcs per l’excel·lent aplicació de les últimes tecnologies digitals i audiovisuals en cadascuna de les atraccions. El passat dissabte 2 d’abril s’hi va presentar davant la premsa internacional la nova atracció El 8è continent, i allà hi vaig ser. La idea parteix del descobriment fet l’any 1997 pel navegant britànic Charles Moore en aigües del Pacífic: una immensa placa formada per residus plàstics amb microorganismes marins que triplica la mida de França, una gran sopa de detritus tan gran com un continent. L’experiència que ens proposa la nova atracció de Futuroscope és eliminar virtualment tots aquests residus marins, que apareixen transformats en monstres en una gran pantalla, amb l’ajuda d’una pistola similar a un comandament a distància letal. En la partida hi participen fins a quaranta jugadors i l’objectiu és acabar amb el major nombre de deixalles en deu minuts.

Futuroscope.jpg

Imatge promocional de l’atracció El 8è continent. © O. Héral / Alterface / Futuroscope

De totes les “experiències” que proposa Futuroscope, n’hi ha dues que em van interessar especialment per la seva qualitat. La primera és Arthur, l’Aventure 4D, una cursa a bord d’un simulador que incorpora efectes sensorials, creada pel director de cinema Luc Besson i projectada sobre una cúpula de 900 m2. Actualment és l’atracció més valorada pels visitants. La segona és La Vienne Dynamique, una pel·lícula que es visiona des de butaques “animades”, que es mouen al ritme d’unes imatges que mostren els paisatges i arquitectures del departament francès de la Vienne. L’atracció és de fet un aparador turístic del territori; una idea notable, divertida i fàcilment exportable. I si us apassionen la natura, els paisatges, la paleontologia o l’astronomia, no us heu de perdre les atraccions Voyageurs du ciel et de la mer, Louisiane, Monstres des Mers o Chocs cosmiques, basades en la projecció d’excel·lents documentals en pantalles de gran superfície.

Futuroscope Louisiane.JPG

L'edifici Kinémax de Futuroscope acull la projecció del documental 'Louisiane'. © ÒM

Sabíeu que els principals visitants estrangers de Futuroscope són catalans? Si voleu engrossir aquesta xifra i us animeu a viatjar fins al parc, l’opció més còmoda és agafar un vol de Vueling fins a París Orly, un autobús fins a l’estació de Montparnasse i d’allà el veloç TGV París-Poitiers (una hora i mitja). Una altra opció és dormir al Trenhotel Joan Miró de Barcelona a París i, un cop a la capital francesa, arribar a Futuroscope amb TGV.

Futuroscope Voyageurs.JPG

Le Tapis Magique és un edifici de 60 metres d'alt on es projecta 'Voyageurs du ciel et de la mer'. © ÒM

Visita al CRAM, l’hospital dels animals marins

dissabte, 26/03/2011 (Òscar Marín)

IMG_6093.JPG

Els més menuts poden observar les tortugues gràcies als murs de vidre que protegeixen les piscines de recuperació. © Òscar Marín

El passat dissabte 19 de març vaig assistir a la inauguració del nou Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM) ubicat a la platja del Prat de Llobregat, en els terrenys de l’antic golf. La fundació CRAM és tot un referent en el tractament de la fauna marina i acaba d’obrir les instal·lacions més modernes a nivell europeu dissenyades exclusivament per al tractament de tortugues, cetacis i aus aquàtiques. Un gran hospital per als animals ferits. A banda de les activitats de rescat i recuperació d’espècies, el centre estarà obert a les escoles i a les famílies a través de les visites guiades que s’hi organitzaran periòdicament. L’objectiu és sensibilitzar la societat de les problemàtiques que afecten l’entorn marí.

IMG_6023.JPG

L’alcalde del Prat, Lluís Tejedor; el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, i el director del CRAM, Ferran Alegre, durant l’acte d’inauguració del nou centre. © ÒM

IMG_6104.JPG

L’edifici de la clínica acull les sales d’operacions i cures i els tancs de recuperació. © ÒM

El centre neuràlgic de les noves instal·lacions és l’àrea de cures i de clínica, que inclou sales de raigs X, quiròfans, ecògrafs i altres aparells que permetran treballar als veterinaris en el diagnòstic i cura dels casos que se’ls presentin. També s’hi troben els tancs d’aigua salada amb parets de vidre on els pacients podran viure mentre es recuperin. L’objectiu és tractar els exemplars arribats al centre i reintroduir-los al mar en el menor temps possible, malgrat que hi ha pacients que no podran tornar a ser alliberats per la gravetat de les seves ferides i es quedaran a viure al CRAM.

IMG_6050.JPG

Una de les tortugues marines que es recuperen als tancs del CRAM. © ÒM

Com arriba una tortuga ferida o un cetaci malalt a les instal·lacions del CRAM? Evidentment, no hi arriben sols. El paper dels pescadors és fonamental en el procés. Són ells els qui, mentre naveguen a mar obert, poden trobar algun cetaci ferit o alguna tortuga enganxada per accident en un dels seus hams, i són ells els qui avisen el CRAM perquè tingui cura de l’exemplar afectat. Per això, el discurs que sovint assegura que els pescadors són uns dels principals causants de la mort de les espècies protegides s’hauria de moderar i matisar si es pretén que el sector pesquer col·labori activament en el rescat dels animals en perill. De fet, segons fonts d’aquest sector, agafar una tortuga ferida i pujar-la a bord vol dir haver de tenir-ne cura fins arribar a port, llançar-li aigua constantment i estar pendent que no es mengi cap dels peixos recollits. Els pescadors es queixen que no reben cap mena de compensació per recuperar els animals ferits, al mateix temps que es veuen tractats sovint com a enemics del medi marí. Esperem que les dues parts arribin aviat a una entesa cordial en benefici de la nostra fauna.

IMG_6079.JPG

Algunes tortugues, com la de la imatge, es mostren curioses amb els visitants. © ÒM

IMG_6108.JPG

Una de les guies explica els problemes als quals ha de fer front la fauna marina. © ÒM

A banda de la clínica i de l’àrea de cures, el nou CRAM té un edifici destinat a l’educació, amb diversos panells interactius i una sala de projecció d’audiovisuals sobre les problemàtiques que afecten els nostres mars i oceans, des de la contaminació fins a la sobreexplotació pesquera en algunes zones del planeta. El coneixement d’aquests problemes permet els alumnes i les famílies que visiten el centre analitzar en quina mesura podem ajudar a conservar els ecosistemes marins i la seva biodiversitat. Les visites són guiades pels educadors del centre, amb els quals es realitza un circuit per totes les instal·lacions, des de la clínica i els tancs de recuperació fins a les sales d’audiovisuals. Una pineda amb taules de pícnic convida al descans després de l’itinerari. Desitgem molta sort als membres del CRAM en la seva nova ubicació i esperem que el brogit dels avions que s’enlairen cada cinc minuts al costat del complex no destorbi gaire el repòs de les tortugues.

IMG_6125.JPG

En diverses pantalles s’expliquen aspectes de la fauna marina dels cinc continents. © ÒM

IMG_6106.JPG

La fidel reproducció d’un tauró a mida real presideix l’àrea d’educació del CRAM. © ÒM

Cal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

dilluns, 21/03/2011 (Òscar Marín)

Abans d’arribar a Cal Ros, vam travessar un paisatge espartà, captivador, de camps segats i turons emmudits. El paisatge segarrenc se’ns mostrava erm, eixut, allunyat de la verdor que il·lumina els conreus a la primavera, però igualment hipnotitzant. I allà, aïllada enmig dels camps, protegida per un turonet boscós, hi havia la masia del segle XIX saludant els hostes que s’apropaven. L’Antoni i la Mercè ens van rebre amb els braços oberts, ens van mostrar l’habitació i ens van acompanyar al menjador, on una taula llarga reuneix els viatgers durant els àpats. La promesa d’uns tendres cigronets de l’Alta Anoia planava sobre les tovalles. I el desig es va fer realitat. La Mercè Centelles, l’afable amfitriona que cuina amb paciència les receptes de l’àvia, ens va satisfer amb menges delicioses.

cal ros.jpg

La masia de Cal Ros fotografiada des dels camps a la primavera. © Maria Rosa Vila

En aquesta casa d’agroturisme tenen clar que el bon tracte i el bon menjar són essencials per tenir contents els hostes. T’hi sents com a casa, ja sigui a la vora de la llar de foc o a les terrasses exteriors que regalen vistes a les extensions de cereals, alzinars, pinedes i rouredes de la vora. Si hi aneu amb nens, podran riure als gronxadors, recollir els ous de les gallines i tocar els conills. Si només hi aneu amb la parella, les habitacions tenen tot el que necessiteu: un llit còmode, un bany complet, connexió a Internet i vistes a la natura. Els noms de les estances ens parlen de la terra que ens envolta: la finestra de L’Era mira cap a l’hort de la casa, la de l’habitació Pla dels Timons mira a uns conreus envoltats de farigola (o timó), La Vinyeta mira a uns terrenys on abans de l’arribada de la fil·loxera s’hi cultivaven vinyes… Tot ens recorda que som al camp i que si no fos per la fecunditat de la terra, aquesta masia no tindria raó de ser. Sortiu a caminar, arribeu-vos fins al castell enrunat de Calonge de Segarra, gaudiu de la pau del paisatge. I el rellotge, deixeu-lo a casa.

Orenetes, les petites grans viatgeres

dissabte, 19/03/2011 (Òscar Marín)

Arriben cada any pels volts de Sant Josep, quan la primavera ja s’olora, i pugen al terrat a xisclar. Es tracta de les primeres orenetes que tornen a sobrevolar camps i ciutats, després d’un exili temporal a terres africanes. Als camps hi xiscla l’oreneta vulgar, de cos estilitzat, gola vermellosa i cua en forma de forca esmolada. A ciutat serà cada dia més fàcil veure l’oreneta cuablanca, més rodona, amb la panxa blanca, les ales marró fosc i el plomatge superior d’un negre blavós. Totes dues s’acosten als nius que van fer la tardor de l’any passat o en construeixen de nous sota teulades o balcons amb fang i herbes seques. En la seva recerca d’insectes per menjar i d’elements per fer el niu, les orenetes volen ran de terra, vora l’aigua de les basses o entre carrers, moment en què podem observar-les de més a prop.

shutterstock_54949735.jpg

La filla espera amb la boca oberta l’aliment que li porta la mare. © Mircea Bezergheanu

L’última espècie en arribar serà l’oreneta de ribera, de ventre també clar, però amb les ales i el cap de color marró. Més lligada a estanys i rius, aquesta oreneta no fa el niu a les altures, sinó que l’excava en talussos sorrencs o en penya-segats terrosos. Allà, a partir de l’abril, hi naixeran els polls. Les orenetes viuran entre nosaltres fins al setembre o l’octubre, fent giragonses sobre els caps, regalant-nos els refilets característics que associem amb el bon temps, acostant-se a les llacunes per beure, acompanyades sovint de falciots. Al final de l’estiu, a les orenetes els arribarà el moment d’emigrar, d’iniciar el viatge de retorn cap al sud. Com si fessin pinya per establir un itinerari comú, durant l’agost les veurem més juntes, aturades en grup sobre els fils telefònics o els cables elèctrics, a prop de camps i conreus. Descansaran per recuperar energies després d’una intensa cacera d’insectes, ja que hauran d’alimentar-se bé i guanyar pes per tenir reserves de cara al llarg viatge. Faran parades en aiguamolls i altres zones humides abans de desaparèixer, posant rumb a països com Libèria, Ghana o Zaire.

És fàcil veure reposar les orenetes en algun cable elèctric.

Per què són importants els blogs de viatges?

dimarts, 15/03/2011 (Òscar Marín)

Shutterstock.jpg

On anem el pròxim cap de setmana? Internet s’ha convertit en la principal font d’idees per organitzar el temps d’oci i els blogs aporten moltes recomanacions. ©

Un grup de sis bloggers de viatges vam celebrar fa dues setmanes una trobada informal en un bar del Born barceloní. Vam quedar per posar en comú projectes i anècdotes, per parlar de les motivacions i dificultats a l’hora de tirar endavant les nostres bitàcoles viatgeres. Vam compartir la nostra passió per explicar indrets i territoris, i vam assenyalar, entre el degoteig de vins i tapes, la importància dels blogs de viatges com a generadors de continguts a Internet.

La pregunta és: per què són importants els blogs de viatges? Les empreses turístiques i els organismes vinculats amb la promoció del territori s’adonen cada cop més del potencial dels blogs com a plataformes ideals per al bon posicionament de les destinacions i dels negocis turístics. Ja no n’hi ha prou amb imprimir fulletons i obrir un web per mostrar els teus atractius; tampoc n’hi ha prou amb tenir pàgina al Facebook o al Twitter i acumular seguidors. Quan un viatger del segle XXI pensa en viatjar, el primer que fa és teclejar a Google i buscar l’experiència d’un altre viatger que l’aconselli amb seriositat i confiança. Allò que sempre hem anomenat “el boca a orella”, però en versió digital. Això ho poden facilitar els bons blogs de viatges, plataformes gestionades en molts casos per periodistes especialitzats (com Nani Arenas o Paco Nadal), viatgers apassionats (com Pak Muñoz o Eddy Lara) o fotògrafs (com Rafa Pérez, Alfons Rodríguez o Rafael López-Monné) que posen a l’abast de la mà un bon nombre de recomanacions fetes des de la seva experiència. A més, els blogs tenen la virtut de resistir durant molt de temps a Internet. I amb l’ajuda de les xarxes socials, les possibilitats de promoció d’un article escrit en un blog són infinites davant les d’un article escrit, per exemple, en el suplement d’un diari.

Far Cap de Creus.JPG

Dues viatgeres occitanes busquen el millor camí per arribar al far del Cap de Creus. © ÒM

Els bons blogs de viatges actuen com a prescriptors —el blogaire hi recomana en primera persona el millor (i quan cal, el pitjor) de cada destinació—, i s’alimenten gràcies a la participació dels usuaris que comenten els articles, aporten les seves vivències i actualitzen la informació. I tot des d’una lectura sempre positiva: ajuden els viatgers a recollir idees per les seves escapades i ajuden les destinacions turístiques a posicionar-se dins l’immensa xarxa d’Internet. Per exemple, si busqueu al Google “allotjaments amb encant”, diversos articles escrit al meu blog ‘El plaer de viatjar’ us apareixeran en les primeres posicions. El mateix passa si cerqueu “boscos de tardor”, “viatjar amb tren” o“platges amb nens”, entre altres paraules clau. Els articles escrits en un blog tenen igual o més potència en les cerques a Internet que les pàgines web oficials, amb la virtut que el blog aporta una visió personal, crítica, basada en l’experiència, un valor afegit que els viatgers busquen cada cop més i que els webs oficials no poden assegurar. Si darrere el blog de viatges hi ha un professional de la comunicació, el qual (com diu la companya periodista Nani Arenas) a més a més “sap escriure”, el missatge arribarà amb èxit als centenars de milers d’usuaris que busquen un allotjament, una ruta o consells per organitzar les seves vacances. Per això és tan important que les empreses turístiques i els organismes de promoció tinguin en compte els blogs de viatges i les pàgines web que podem parlar de les seves destinacions, recomanar-les i promoure-les. I és important que hi inverteixin. El present passa per estar ben situats a Internet. El futur, ja veurem…

Viatjar amb tren pot ser un plaer (2a part)

dilluns, 28/02/2011 (Òscar Marín)

Fa un segle, quan els trens no depenien de l’energia elèctrica per funcionar i els preus dels bitllets no s’encarien entre un 3 i un 6% cada any, quan el carbó cremava al cor de la locomotora i el fum entrava per les finestres quan es travessava un túnel, els viatges es feien també més feixucs, però eren tota una aventura. Ho haureu vist en algunes imatges d’època, però si ho voleu experimentar de primera mà, heu d’anar a l’estació de Martorell Enllaç. Alguns dies de l’any, un tren de vapor històric surt d’allà en direcció a Monistrol de Montserrat.

Tren de vapor Martorell.jpg

La locomotora de vapor Monistrol 209 arrossega el tren fins als peus de Montserrat. © FGC

Els assistents a l’activitat són rebuts per unes hostesses que els guien durant el viatge. A més de lliurar-los els bitllets, donen uns diplomes als nens i nenes que pugen al tren. Un grup de personatges vestits d’època representa, abans de sortir, històries relacionades amb els temps del vapor. El tren disposa d’una locomotora (la Monistrol 209), un cotxe saló i quatre cotxes de fusta restaurats. Un cop a Monistrol, es poden observar les maniobres de canvi de sentit mentre els menuts gaudeixen d’un espai d’esbarjo. Els viatges en el temps com aquest són apassionants, però tenen un inconvenient: són cars. El bitllet d’un adult costa 28€, tot i que els menors de 14 anys hi tenen accés gratuït. Si voleu consultar horaris o fer la vostra reserva, podeu trucar a Ferrocarrils de la Generalitat o visitar el web del Tren de Vapor. El pròxim viatge del Tren de Vapor serà el 15 de maig, així que afanyeu-vos a reservar-hi plaça.

Tren vapor Martorell1.jpg

Al Tren de Vapor no hi trobareu els aspres revisors i vigilants de seguretat de Rodalies. En aquest viatge us acompanyaran amables personatges vestits d'època. © FGC

Si sou amants dels viatges en tren, heu de tenir molt en compte dues altres opcions de les quals us parlava en articles anteriors. Una és el Tren dels Llacs, que segueix la línia històrica entre Lleida i La Pobla de Segur. L’altre és el Tren del País Càtar i de la Fenolleda, que a l’estiu ofereix un recorregut deliciós entre les vinyes. Espero que en gaudiu!

‘Birding’ a Catalunya: caçar ocells amb binocles

dimarts, 15/02/2011 (Òscar Marín)

Egretta garzetta.jpg

Un martinet blanc busca aliment entre els arrossars del delta de l'Ebre. © Iliuta Goean

Molts ocells passen la tardor i l’hivern a les nostres zones humides. És un bon moment per anar a “caçar-los” amb uns bons binocles. El seu paisatge preferit són els estanys i basses, i també els boscos que acompanyen els rius en el seu camí cap a la mar. Hi són especialment vistosos els ocells de la família dels martinets (com l’esplugabous, el bernat pescaire i el martinet blanc). S’agrupen a la vora de l’aigua perquè hi troben el seu aliment predilecte: petits peixos, granotes i insectes. També sobrevolen pastures, granges i conreus, compartint espai amb bous i vaques, però al capvespre retornen sempre a la riba i reposen entre les branques, als anomenats dormidors. L’esplugabous –blanc, potes fosques i bec ataronjat– és més petit que el martinet blanc, que té el bec negre i els peus grocs. El bernat pescaire s’hi assembla, però és fàcil de distingir pel seu color grisós. En veureu, entre altres punts, al llarg de l’Onyar, especialment als termes de Salt i Girona; als deltes de l’Ebre i del Llobregat; als canyissars del Segre; als Aiguamolls de l’Empordà, i en petites zones humides, com l’estany de Sils, el de Cal Raba (Tordera) o l’aiguamoll de la Bòbila (Santpedor). Al baix Ter també hi podreu veure ocells com l’arpella, l’ànec coll-verd (quan no fa molt de fred) i el corriol camanegre. I si el vostre objectiu no són els ocells aquàtics, sinó els grans rapinyaires, al Montsec hi trobareu un dels grans refugis europeus de voltors i diverses rutes per observar-los.

Birding Empordà.jpg

Els britànics són els turistes més interessats en els viatges d'observació ornitològica.

Fa temps que l’observació d’ocells va esdevenir una excusa per fer turisme (l’anomenat birding o birdwatching) i cada cop hi ha més viatgers al nostre país que es desplacen amb l’objectiu principal de contemplar la fauna. Catalunya és un dels grans paradisos de l’observació ornitològica a Europa: tenim la colònia més important del món de gavina corsa, una de les poblacions europees més grans de trencalòs al Prepirineu i al Pirineu, i a l’hivern gairebé tota la població mundial de baldriga balear es concentra a la costa catalana. Els europeus amants de la natura són molt conscients de la nostra gran diversitat ornitològica. De fet, el nostre país manté des de l’any 2005 el rècord europeu d’espècies diferents d’ocells divisades en 24 hores. Si fem un repàs de les principals empreses especialitzades en el turisme ornitològic que hi ha a casa nostra, ens adonarem que un bon nombre tenen el seu web escrit en anglès i van dirigides a viatgers d’arreu del continent. És el cas de Catalan Bird Tours, creada per Stephen Christopher; Birding in Spain, gestionada per Steve West, o Iberian Wildlife, de Mike Lockwood, empreses que organitzen safaris des del Pirineu fins al Delta de l’Ebre i que s’han adonat que el birdwatching és un valor en alça encara poc conegut pels mateixos catalans. Trobareu més informació sobre les nostres espècies d’ocells i les rutes per seguir-los al web de l’Institut Català d’Ornitologia.

Ca la Laia, una casa rural entre les vinyes del Penedès

dimarts, 8/02/2011 (Òscar Marín)

En Manel i la Cesca van decidir fa uns anys convertir l’antiga casa de la família al poble de Torrelles de Foix en un acollidor allotjament rural: Ca la Laia. Van rehabilitar murs i sostres, van instal·lar un bany a cada habitació i la van decorar amb paciència i molt de gust, demanant consell als amics i tenint cura de cada detall. Es van convertir, com tants altres catalans, en amfitrions d’un allotjament rural. Però són molt més que això: el seu bon tracte, els seus consells a l’hora de recomanar visites, la seva il·lusió per acollir nouvinguts a casa seva els converteixen en referents de molts viatgers, vinguts d’altres comarques o d’altres països.

Ca la Laia.jpg

Ve de gust descansar en qualsevol d'aquests quatre racons de Ca la Laia.

L’allotjament, restaurat amb calidesa, ha conservat l’estructura de les velles cases de poble penedesenques. Hi ha tres habitacions, una cuina àmplia amb menjador i llar de foc, una sala per descansar, un bon pati amb barbacoa i molta tranquil·litat. Però el que més m’agrada de Ca la Laia són les velles fotografies que decoren tot el rebedor i que ens recorden que, abans d’acollir viatgers, els seus murs van veure passar un bon grapat d’històries i persones. Hi veureu l’antic safareig de Torrelles, avui solitari, ple de dones; la mare de la propietària, passejant pels afores de la vila quan era jove; el desaparegut mercat de melons de Vilafranca; el pare de la Cesca llaurant uns camps i una dotzena més de fotos i postals en blanc i negre que reflecteixen com era, no fa pas tants anys, aquest racó del Penedès.

CaLaLaia.JPG

El mur d'entrada a la casa s'ha omplert de fotografies antigues de la família i de la comarca.

Si passeu per Torrelles de Foix, a banda d’admirar els camps de vinyes que l’envolten, especialment captivadors entre abril i setembre, reserveu un matí per pujar a l’ermita de Foix o, encara millor, per fer la ruta de les Dous, on la riera de Pontons crea un bell paratge de gorgs i salts d’aigua. A l’hivern, quan fa sol, el camí és deliciosament tranquil. A la primavera, els ametllers reverdeixen i el cant dels ocells es fa més intens. El dia que vam fer el camí de les Dous, vam tenir la sort d’observar una preciosa salamandra creuant per davant dels nostres peus. Es va aturar i es va deixar fer una fotografia abans d’esmunyir-se entre les fulles. Són aquests detalls inesperats els que fan que una escapada rural sigui del tot rodona.

Salamandra.JPG

Una salamandra lluent passejava a la vora de la riera, camí de les Dous.