El temps de la fruita més dolça

dimarts, 24/05/2011 (Òscar Marín)

Se’ns fa la boca aigua. Quan la fruita dolça madura i escampa la seva aroma, sabem segur que s’acosta l’estiu. Catalunya és una gran productora —i també exportadora— d’aquestes fruites: la perera i la pomera n’ocupen la major superfície, seguides del presseguer, el nectariner i el cirerer; molt per darrere figuren la prunera i l’albercoquer. Les Terres de Lleida són les comarques estrella, ja que s’hi recullen uns 700 milions de quilos de fruita dolça cada l’any, però hi ha comarques com la Ribera d’Ebre que no es queden enrere: allà s’hi produeixen més de 20 milions de quilos anuals, la majoria de préssec, que es comencen a collir a finals de maig. La cirera hi té dedicada una festa a Miravet, al juny. També Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, esdevé ambaixadora de la cirera l’últim cap de setmana de maig, amb una festa que serveix per promoure el producte i reivindicar l’esforç dels pagesos de la comarca per mantenir viu aquest cultiu.

Cireres.jpg

Els cirerers han passat del blanc de les flors al març al roig intens dels fruits al maig.

Un altre territori eminentment dolç és la Catalunya del Nord: hi ha cirerers a Ceret, presseguers a Illa i bona part del Rosselló, pomes al Conflent i al Vallespir… A bona part de les terres que envolten l’estany de Salses s’hi produeixen albercocs o «bricots», com en diuen a la zona. L’arbre, d’origen asiàtic, s’ha adaptat bé a aquesta terra, i fins i tot hi ha una varietat que en porta el nom: el roig de Rosselló. Ceret celebra el darrer cap de setmana de maig la Festa de la Cirera, amb una desfilada de bandes, menús a base de cireres als restaurants de la vila i danses tradicionals. No hi faltarà el concurs d’escopir pinyols de cirera, que també es fa a Santa Coloma de Cervelló. Qualsevol excusa és bona per celebrar que ja és temps de fruita dolça.

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011 (Òscar Marín)

Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM

Roselles als Ports, lliris a l’Empordà

dimarts, 10/05/2011 (Òscar Marín)

Els marges dels camins i els secans de tot el país han enrogit durant l’abril i els primers dies de maig. Les ruelles, com les anomenen al massís del Port, han conquerit els camps de blat i d’oliveres de la zona d’Horta de Sant Joan i Arnes, i també de Prat de Comte. Com el xiscle de les orenetes, són un anunci inequívoc de l’arribada del bon temps, però l’espectacle és efímer. D’aquestes flors agrestes, però extremadament delicades, n’hi ha de moltes classes. La més freqüent és l’espècie Papaver rhoeas, de càpsula arrodonida, responsable en gran part de la rojor del vessant septentrional d’aquestes muntanyes. Però també hi ha Papaver dubium, de càpsula allargada i que al vessant oriental, especialment a la comarca del Montsià, presenta una coloració rosa clar. A les terres més interiors i amb sòl de guix, com ara als camps de cereals, es pot trobar l’atractiva rosella morada (Roemeria hybrida). Aquestes “males herbes” no només han ocupat principalment els cultius, un hàbitat que hem creat els humans, sinó que a més han adaptat la seva floració al cicle de vida curt dels conreus.

Roselles.jpg

Una fauna diversa sobrevola i salta entre les roselles. © Òscar Marín

IMG_9289.JPG

Les efímeres roselles han conquerit els camps amb el seu roig intens. © Carme Escales

Al mateix temps, a les llacunes i marges d’aigua estancada d’alguns aiguamolls hi floreix amb especial intensitat el lliri groc (Iris pseudacorus). Als Aiguamolls de l’Empordà hi treu els pètals entre els canyissars i balques dels prats inundables d’arreu del parc, però és especialment vistós a la Reserva dels Estanys, al nord de l’espai natural. Les seves llargues fulles verdes, que poden fer més d’un metre d’alçada, semblen llances que protegeixen les grans flors delicades i, alhora, fan de refugi de molts ocells aquàtics. Dels itineraris que hi ha traçats al llarg de l’espai natural, el número 1 –que va des del Cortalet fins al Mas del Matà– passa a la vora de recs i estanys on abunda el lliri groc. Podeu demanar el plànol de la ruta a l’oficina del Parc.

Les 10 millors idees per descobrir La Rochelle

divendres, 6/05/2011 (Òscar Marín)

Quan surt el sol, La Rochelle té un aire de port mediterrani, amb els seus velers adormits davant les terrasses plenes i les seves façanes blanques culminades amb teulades vermelles. Però és al bell mig de la costa atlàntica francesa. Vaig aterrar-hi fa unes setmanes, en el marc d’un viatge per la regió de Poitou-Charentes que incloïa la visita a les noves instal·lacions de Futuroscope. La Rochelle té una vasta història de batalles, setges i intercanvis comercials que no podré resumir aquí, però us convido a viatjar-hi un cap de setmana i fer un recorregut per alguns dels seus atractius principals.

1. Contemplar la ciutat des de les seves torres

En poc més de dues hores es poden visitar les tres torres de La Rochelle i gaudir d’unes vistes incomparables. La de Saint-Nicolas és una construcció militar que defensava l’entrada al port vell i que avui fa de mirador sobre les cases i els vaixells del port. Al seu costat, la torre de la Chaîne acull una exposició sobre els emigrants que van sortir d’aquí als segles XVII i XVIII amb rumb a la Nova França (actual Quebec). La tercera torre, la Lanterne, és l’únic far medieval que queda dempeus a tot el litoral atlàntic francès i conserva en els seus murs testimonis dels pirates i corsaris que hi foren empresonats. L’entrada als tres edificis costa 8€.

Vista torres.JPG

El Vieux Port (port vell) i la torre del Grosse Horloge vistos des de la Tour Saint-Nicolas. © Òscar Marín

 

2. Submergir-se al fons de l’Aquarium

L’Aquarium de La Rochelle ha celebrat enguany el desè aniversari. Deu anys del somni de la família Coutant, especialistes en la fabricació d’aquaris de gran capacitat que han participat en la creació d’espais com l’Aquarium de Barcelona i l’Oceanogràfic de València. És un plaer passejar entre aquestes immenses peixeres plenes d’espècies de tots els oceans. Però l’atracció dels peixos és només la punta de l’iceberg: amb els diners recaptats per les visites s’han desenvolupat un bon nombre de programes pedagògics.

Aquarium.JPG

Observant en silenci, cara a cara, els habitants del món marí. © ÒM

3. Entrar al Café de la Paix

L’escriptor belga Georges Simenon, creador del famós comissari Maigret, es va establir als anys cinquanta en una casa dels afores de La Rochelle, la Richardière. Algunes tardes baixava a cavall fins a la ciutat i s’aturava davant del Café de la Paix. Deixava la muntura lligada en una columna del pòrtic i entrava al cafè. A l’interior, l’ambient no ha canviat gaire en les últimes dècades. Fins i tot ens mostren amb orgull una vella foto de l’il·lustre client que confirma que el local ha conservat l’ambient de fa temps. Va néixer l’any 1793 amb el nom de Café Militaire, però la decoració de motllures, plafons i grans miralls data de principis del segle XX.

Cafe de la Paix.JPG

Un café ‘noisette’, una taula davant dels finestrals i el temps que passa… © ÒM

 

4. Passejar per Saint-Sauveur

Fou la primera zona peatonal de França i ha preservat l’encant medieval i renaixentista, els carrers porticats, les façanes de pedra esculpida dels segles XVI i XVII, les cases dels mercaders adinerats… Aquí, el plaer del passeig fa dècades que és una experiència exclusiva preservada del brogit i el fum dels automòbils. Restaurants i botigues han proliferat al voltant de la corpulenta església de Sant Salvador (Saint-Sauveur) i ens conviden, entre passa i passa, a gratar-nos la butxaca.

Saint-Sauveur.JPG

Les façanes amb entramat de fusta són un dels atractius del nucli històric de La Rochelle. © ÒM

5. Comprar al mercat matinal

Per la tarda, la Place du Marché s’ensopeix, s’adorm i deixa que els cotxes aparquin damunt seu. De bon matí, però, hi tornen els tendals de colors, els reclams dels venedors, els veïns que s’hi acosten a comprar fruites, peixos, ostres, formatges, vins, flors… Es converteix en un indret ideal per a passejar-hi amb els cinc sentits disposats a descobrir aromes, gustos i colors. Costa d’esquivar la temptació d’omplir la motxilla de productes.

Mercat.JPG

Els productes frescos s’exposen cada matí al mercat del centre. © ÒM

6. Fer un tast de vins sota terra

Entrareu per un passadís emmirallat, baixareu unes escales de pedra i arribareu a l’antic celler del segle XIII convertit en botiga de vins. Le Taste Vin, a la rue du Temple, ocupa una de les moltes caves que s’estenien pel subsòl de La Rochelle. Hi podem triar entre una àmplia selecció de vins i licors, però el conyac (que s’elabora molt a prop d’aquí) és la beguda emblemàtica. No deixeu de tastar una especialitat local: el Pineau des Charentes, una mescla de suc de raïm i licor de conyac. El celler obre cada tarda; pels matins el propietari atén una parada al mercat central.

Tastevin.JPG

Una gran selecció de vins europeus, especialment francesos, omple l’antic celler. © ÒM

7. Dormir i menjar en una església

Quan un negoci no va bé, cal renovar-lo. I a La Rochelle han buidat una església per instal·lar-hi un hotel. L’experiència és prou curiosa. De fora, a la place de la Motte Rouge, els murs robustos del temple cristià de Sant Nicolau. Rere la porta, un allotjament funcional de la cadena Ibis, l’hotel Vieux Port. Si voleu reblar el clau, podeu dinar o prendre una copa a la capella de l’antic convent dels Carmelites, de la qual només resta l’ampul·losa façana coronada amb una gran conquilla.

Couvent des Carmes.JPG

El convent acull un cinema i un teatre, a més del bar restaurant L’Avant-Scène. © ÒM

8. Fer una volta a cop de pedal

Veureu bicis arreu. La Rochelle és gairebé plana i la bicicleta s’hi ha imposat com el mitjà de transport més còmode, útil i barat. L’any 1976 van començar a oferir un sistema de lloguer de bicicletes similar al Bicing barceloní (allà en diuen Yélo, un joc entre la paraula francesa vélo -bici- i l’adjectiu anglès yellow -groga-). Si només voleu la bici durant unes hores, hi ha un servei de préstec a la Place de Verdun que us permet gaudir de dues hores gratuïtes. Amb la bici podeu acostar-vos fins al magnífic Parc Charruyer, el pulmó verd de la ciutat.

Bicicleta2.JPG

Bicicletes i cotxes elèctrics s’estan imposant als carrers de La Rochelle. © ÒM

9. Visitar l’Ajuntament

Diuen que és un dels ajuntaments més bells de França i, de fet, sembla més un palau que una casa consistorial. L’Hôtel de Ville té una portalada gòtica, un campanar i una estàtua d’Enric IV presidint el pati. A la façana, ens vigilen les quatre virtuts cardinals: Prudència, Justícia, Fortalesa i Temprança. S’hi fan visites cada dia a les 15 h.

Ajuntament.JPG

L’edifici barreja diversos estils, ja que es va construir al llarg de quatre segles. © ÒM

10. Escapar-se a l’illa de Ré

La teniu a prop. Només cal travessar un monumental pont de tres quilòmetres que la separa de La Rochelle (cal pagar peatge si aneu amb cotxe; amb bici i a peu no es paga). També hi podeu anar amb vaixell. Però el més important és anar-hi. Sembla que no hagin passat els segles, a l’illa de Ré. Els pobles conserven els seus carrers empedrats, els ports tenen un aire d’altres temps, hi ha ruïnes d’esglésies oblidades entre els camps i només la ràdio d’algun cotxe ens desvetlla del somni.

Ile de Ré.JPG

El pont, construït l’any 1988, fotografiat des de l’Hotel de la Marée, a l’illa de Ré. © ÒM

L’opció més còmoda per arribar-hi és agafar un vol de Vueling fins a París Orly, un autobús fins a l’estació de Montparnasse i d’allà el veloç TGV París-La Rochelle (dues hores i cinquanta minuts). Una altra opció és dormir al Trenhotel Joan Miró de Barcelona a París i, un cop a la capital francesa, arribar a La Rochelle amb TGV.

Els colors del retaule de Rubió

dimarts, 19/04/2011 (Òscar Marín)

El dia que vaig visitar el parc eòlic de Rubió (el més gran de Catalunya) perquè m’expliquessin com es recollia l’energia generada per aquella trentena de gegants, vaig aprofitar per acostar-me fins a l’església d’aquest poble de l’Anoia. M’havien assegurat que s’hi custodiava un retaule de gran valor artístic. El temple es troba just davant del restaurant El Castell de Rubió i he d’admetre que vaig donar prioritat a la ingesta d’una selecció de suculents plats de la terra abans de demanar al senyor Antonio, ja amb la panxa plena, la clau de l’església. Si hi passeu a dinar o a esmorzar, ell us oferirà de bon grat una visita a l’interior de l’edifici medieval. Vist des de fora, el temple és un robust cub de pedra amb un estret campanar que té l’aire d’un far escapçat. Però aquest edifici gran i auster guarda un tresor: una de les obres pictòriques més rellevants de l’art gòtic català. No deixa de sorprendre que el retaule de Rubió (segle XIV) restés durant dècades al marge dels itineraris de la pintura gòtica catalana. De fet, no és una obra gaire coneguda pel gran públic.

Retaule.jpg

El retaule, obra del Mestre de Rubió, data del segle XIV però va ser restaurat al segle XX. © Òscar Marín

El primer que crida l’atenció quan accedim a l’interior de l’església és la brillantor dels colors vius del retaule, recuperats després d’una intensa restauració. Com veureu, el retaule està dedicat a la Verge i al centre s’hi observa Jesús posant sobre el cap de Maria una corona d’or, amb tot d’àngels presidint l’escena. També s’hi representen l’adoració de Jesús per part de pastors i dels Tres Reis d’Orient, i la Verge asseguda en un tron i envoltada pels dotze apòstols agenollats. A la part inferior s’hi disposen les escenes de dolor : la traïció de Judes, la flagel·lació de Jesús, el Via Crucis, el davallament de la creu… La calma de l’indret, l’austeritat de l’església fortificada i la gran qualitat de les pintures del Mestre de Rubió mereixen una visita. Els diumenges, d’11 a 13h, l’església obre perquè s’hi fa missa. Si no us agrada escoltar sermons, l’Ajuntament també us pot facilitar l’entrada a l’església prèvia reserva. Si passeu per Rubió, no oblideu admirar els colors del retaule.

Rubió 1.JPG

Els molins del parc eòlic formen part del paisatge que envolta el poble de Rubió. © ÒM

Anem a caçar bolets de primavera

dilluns, 11/04/2011 (Òscar Marín)

La tardor no té l’exclusiva dels bolets. A la primavera en podem trobar de molt saborosos, com ara els moixernons, els cama-secs i les gírgoles de card o de panical. La seva època per excel·lència és la primavera, tot i que també treuen el cap alguna tardor si les condicions són òptimes (un agost plujós, un setembre suau de temperatures, absència de vent, humitat constant elevada…). Els marçots, coneguts com a bolets de neu, bolets d’esquirol o llenegues d’hivern són també molt peculiars i exclusius del període comprès entre els mesos de febrer i juny. Són uns bolets realment deliciosos i molt difícils de trobar, ja que neixen i creixen sota terra. No hem d’oblidar el vistós bolet de tinta: és exquisit, fàcil de trobar vora els camins i marges dels camps, i original, perquè a Catalunya encara hi ha poca gent acostumada a menjar-se’l.

Bolets de tinta.jpg

Si assaboriu el bolet de tinta comprovareu que té un gust semblant al del xampinyó. © Òscar Marín

A l’alta muntanya, als mesos d’abril i maig, hi podreu observar bolets a grapats. Si no voleu anar-hi sols, heu de saber que el Parc Natural de l’Alt Pirineu organitza de tant en tant excursions i xerrades per conèixer els bolets pirinencs de primavera. Un tècnic us guiarà en aquestes sortides de cerca i identificació de bolets pels boscos de Sant Joan de l’Erm, a l’Alt Urgell. Entre els fongs estrella que s’hi poden observar hi ha les múrgoles, amb el seu peculiar barret de forma arrodonida; les menudes carreretes o cama-secs, i els exuberants pets de llop.

Pets de llop.JPG

Dos pets de llop gegants trobats al Parc Natural de l’Alt Pirineu.

A la primavera també són fàcils d’observar als prats pirinencs uns misteriosos erols de color verd brillant, que fa segles, quan no se’n sabia l’origen, s’associaven a l’activitat de fades i nimfes. Aquests semicercles de bolets delaten la seva presència formant un tapís lluent enmig d’extensions de terreny que encara són ben seques i cremades per l’acció rigorosa de l’hivern. Els erols dibuixen una mena d’arcs o circumferències damunt l’herba. Això és així perquè els fongs tenen una estratègia de nutrició que consisteix a matar les arrels de les plantes i herbes que els envolten per aprofitar-ne les reserves. Això provoca que, allà on es troben els fongs, l’herba sigui verda molt abans que a la resta del prat —cap als mesos de febrer i març— i que s’assequi i es mori també molt abans que la resta de la pastura —cap als mesos de maig i juny— deixant unes fileres ermes com a rastre de la seva presència. El fet és que podem detectar fàcilment el lloc on s’estenen els bolets, perquè quan el prat és sec, l’erol és verd, i quan el prat és verd, l’herba de l’erol ja es panseix i queda seca.

Carreretes.JPG

Els cama-secs, o carreretes, formen grans erols als prats de muntanya.

A més de totes les espècies que hem citat, cal recordar que si la primavera és fresca, plujosa i humida, també podem veure alguns bolets típics de tardor, com els ceps, els rovellons i els fredolics… Al capdavall, els bolets no tenen un calendari prefixat i apareixen quan les condicions meteorològiques els ho permeten.

Propera parada: el 8è continent

dimecres, 6/04/2011 (Òscar Marín)

Premier édifice du Parc, ce pavillon symbolise un lever de soleil sur l’horizon.JPG

Avui parlem de parcs d'atraccions. En aquesta foto, el primer edifici que es va construir al parc Futuroscope, l'any 1987, que simbolitza la sortida del sol per l'horitzó. © Òscar Marín

Qui no ha anat mai a un parc d’atraccions? L’experiència pot satisfer més o menys, però aquests espais són veritables pols d’atracció del turisme, especialment de famílies amb nens. Això sí, per mantenir l’èxit de la fórmula cal renovar-se, any rere any, proposant nous espectacles i noves atraccions que sostinguin l’efecte sorpresa. En tenim un exemple a casa nostra: PortAventura ha presentat una nova àrea, SésamoAventura, dedicada als més petits. Però encara més evident és l’esforç del parc Futuroscope, al costat de Poitiers, per renovar les seves instal·lacions: en els últims dos anys ha presentat un 50% de continguts nous. Precisament acabo de tornar d’aquest parc temàtic, que a hores d’ara és la destinació turística més visitada de França (1,8 milions de visitants l’any 2010) i que es diferencia dels altres parcs per l’excel·lent aplicació de les últimes tecnologies digitals i audiovisuals en cadascuna de les atraccions. El passat dissabte 2 d’abril s’hi va presentar davant la premsa internacional la nova atracció El 8è continent, i allà hi vaig ser. La idea parteix del descobriment fet l’any 1997 pel navegant britànic Charles Moore en aigües del Pacífic: una immensa placa formada per residus plàstics amb microorganismes marins que triplica la mida de França, una gran sopa de detritus tan gran com un continent. L’experiència que ens proposa la nova atracció de Futuroscope és eliminar virtualment tots aquests residus marins, que apareixen transformats en monstres en una gran pantalla, amb l’ajuda d’una pistola similar a un comandament a distància letal. En la partida hi participen fins a quaranta jugadors i l’objectiu és acabar amb el major nombre de deixalles en deu minuts.

Futuroscope.jpg

Imatge promocional de l’atracció El 8è continent. © O. Héral / Alterface / Futuroscope

De totes les “experiències” que proposa Futuroscope, n’hi ha dues que em van interessar especialment per la seva qualitat. La primera és Arthur, l’Aventure 4D, una cursa a bord d’un simulador que incorpora efectes sensorials, creada pel director de cinema Luc Besson i projectada sobre una cúpula de 900 m2. Actualment és l’atracció més valorada pels visitants. La segona és La Vienne Dynamique, una pel·lícula que es visiona des de butaques “animades”, que es mouen al ritme d’unes imatges que mostren els paisatges i arquitectures del departament francès de la Vienne. L’atracció és de fet un aparador turístic del territori; una idea notable, divertida i fàcilment exportable. I si us apassionen la natura, els paisatges, la paleontologia o l’astronomia, no us heu de perdre les atraccions Voyageurs du ciel et de la mer, Louisiane, Monstres des Mers o Chocs cosmiques, basades en la projecció d’excel·lents documentals en pantalles de gran superfície.

Futuroscope Louisiane.JPG

L'edifici Kinémax de Futuroscope acull la projecció del documental 'Louisiane'. © ÒM

Sabíeu que els principals visitants estrangers de Futuroscope són catalans? Si voleu engrossir aquesta xifra i us animeu a viatjar fins al parc, l’opció més còmoda és agafar un vol de Vueling fins a París Orly, un autobús fins a l’estació de Montparnasse i d’allà el veloç TGV París-Poitiers (una hora i mitja). Una altra opció és dormir al Trenhotel Joan Miró de Barcelona a París i, un cop a la capital francesa, arribar a Futuroscope amb TGV.

Futuroscope Voyageurs.JPG

Le Tapis Magique és un edifici de 60 metres d'alt on es projecta 'Voyageurs du ciel et de la mer'. © ÒM

Visita al CRAM, l’hospital dels animals marins

dissabte, 26/03/2011 (Òscar Marín)

IMG_6093.JPG

Els més menuts poden observar les tortugues gràcies als murs de vidre que protegeixen les piscines de recuperació. © Òscar Marín

El passat dissabte 19 de març vaig assistir a la inauguració del nou Centre de Recuperació d’Animals Marins (CRAM) ubicat a la platja del Prat de Llobregat, en els terrenys de l’antic golf. La fundació CRAM és tot un referent en el tractament de la fauna marina i acaba d’obrir les instal·lacions més modernes a nivell europeu dissenyades exclusivament per al tractament de tortugues, cetacis i aus aquàtiques. Un gran hospital per als animals ferits. A banda de les activitats de rescat i recuperació d’espècies, el centre estarà obert a les escoles i a les famílies a través de les visites guiades que s’hi organitzaran periòdicament. L’objectiu és sensibilitzar la societat de les problemàtiques que afecten l’entorn marí.

IMG_6023.JPG

L’alcalde del Prat, Lluís Tejedor; el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, i el director del CRAM, Ferran Alegre, durant l’acte d’inauguració del nou centre. © ÒM

IMG_6104.JPG

L’edifici de la clínica acull les sales d’operacions i cures i els tancs de recuperació. © ÒM

El centre neuràlgic de les noves instal·lacions és l’àrea de cures i de clínica, que inclou sales de raigs X, quiròfans, ecògrafs i altres aparells que permetran treballar als veterinaris en el diagnòstic i cura dels casos que se’ls presentin. També s’hi troben els tancs d’aigua salada amb parets de vidre on els pacients podran viure mentre es recuperin. L’objectiu és tractar els exemplars arribats al centre i reintroduir-los al mar en el menor temps possible, malgrat que hi ha pacients que no podran tornar a ser alliberats per la gravetat de les seves ferides i es quedaran a viure al CRAM.

IMG_6050.JPG

Una de les tortugues marines que es recuperen als tancs del CRAM. © ÒM

Com arriba una tortuga ferida o un cetaci malalt a les instal·lacions del CRAM? Evidentment, no hi arriben sols. El paper dels pescadors és fonamental en el procés. Són ells els qui, mentre naveguen a mar obert, poden trobar algun cetaci ferit o alguna tortuga enganxada per accident en un dels seus hams, i són ells els qui avisen el CRAM perquè tingui cura de l’exemplar afectat. Per això, el discurs que sovint assegura que els pescadors són uns dels principals causants de la mort de les espècies protegides s’hauria de moderar i matisar si es pretén que el sector pesquer col·labori activament en el rescat dels animals en perill. De fet, segons fonts d’aquest sector, agafar una tortuga ferida i pujar-la a bord vol dir haver de tenir-ne cura fins arribar a port, llançar-li aigua constantment i estar pendent que no es mengi cap dels peixos recollits. Els pescadors es queixen que no reben cap mena de compensació per recuperar els animals ferits, al mateix temps que es veuen tractats sovint com a enemics del medi marí. Esperem que les dues parts arribin aviat a una entesa cordial en benefici de la nostra fauna.

IMG_6079.JPG

Algunes tortugues, com la de la imatge, es mostren curioses amb els visitants. © ÒM

IMG_6108.JPG

Una de les guies explica els problemes als quals ha de fer front la fauna marina. © ÒM

A banda de la clínica i de l’àrea de cures, el nou CRAM té un edifici destinat a l’educació, amb diversos panells interactius i una sala de projecció d’audiovisuals sobre les problemàtiques que afecten els nostres mars i oceans, des de la contaminació fins a la sobreexplotació pesquera en algunes zones del planeta. El coneixement d’aquests problemes permet els alumnes i les famílies que visiten el centre analitzar en quina mesura podem ajudar a conservar els ecosistemes marins i la seva biodiversitat. Les visites són guiades pels educadors del centre, amb els quals es realitza un circuit per totes les instal·lacions, des de la clínica i els tancs de recuperació fins a les sales d’audiovisuals. Una pineda amb taules de pícnic convida al descans després de l’itinerari. Desitgem molta sort als membres del CRAM en la seva nova ubicació i esperem que el brogit dels avions que s’enlairen cada cinc minuts al costat del complex no destorbi gaire el repòs de les tortugues.

IMG_6125.JPG

En diverses pantalles s’expliquen aspectes de la fauna marina dels cinc continents. © ÒM

IMG_6106.JPG

La fidel reproducció d’un tauró a mida real presideix l’àrea d’educació del CRAM. © ÒM

Cal Ros, una masia aïllada entre camps de cereals

dilluns, 21/03/2011 (Òscar Marín)

Abans d’arribar a Cal Ros, vam travessar un paisatge espartà, captivador, de camps segats i turons emmudits. El paisatge segarrenc se’ns mostrava erm, eixut, allunyat de la verdor que il·lumina els conreus a la primavera, però igualment hipnotitzant. I allà, aïllada enmig dels camps, protegida per un turonet boscós, hi havia la masia del segle XIX saludant els hostes que s’apropaven. L’Antoni i la Mercè ens van rebre amb els braços oberts, ens van mostrar l’habitació i ens van acompanyar al menjador, on una taula llarga reuneix els viatgers durant els àpats. La promesa d’uns tendres cigronets de l’Alta Anoia planava sobre les tovalles. I el desig es va fer realitat. La Mercè Centelles, l’afable amfitriona que cuina amb paciència les receptes de l’àvia, ens va satisfer amb menges delicioses.

cal ros.jpg

La masia de Cal Ros fotografiada des dels camps a la primavera. © Maria Rosa Vila

En aquesta casa d’agroturisme tenen clar que el bon tracte i el bon menjar són essencials per tenir contents els hostes. T’hi sents com a casa, ja sigui a la vora de la llar de foc o a les terrasses exteriors que regalen vistes a les extensions de cereals, alzinars, pinedes i rouredes de la vora. Si hi aneu amb nens, podran riure als gronxadors, recollir els ous de les gallines i tocar els conills. Si només hi aneu amb la parella, les habitacions tenen tot el que necessiteu: un llit còmode, un bany complet, connexió a Internet i vistes a la natura. Els noms de les estances ens parlen de la terra que ens envolta: la finestra de L’Era mira cap a l’hort de la casa, la de l’habitació Pla dels Timons mira a uns conreus envoltats de farigola (o timó), La Vinyeta mira a uns terrenys on abans de l’arribada de la fil·loxera s’hi cultivaven vinyes… Tot ens recorda que som al camp i que si no fos per la fecunditat de la terra, aquesta masia no tindria raó de ser. Sortiu a caminar, arribeu-vos fins al castell enrunat de Calonge de Segarra, gaudiu de la pau del paisatge. I el rellotge, deixeu-lo a casa.

Orenetes, les petites grans viatgeres

dissabte, 19/03/2011 (Òscar Marín)

Arriben cada any pels volts de Sant Josep, quan la primavera ja s’olora, i pugen al terrat a xisclar. Es tracta de les primeres orenetes que tornen a sobrevolar camps i ciutats, després d’un exili temporal a terres africanes. Als camps hi xiscla l’oreneta vulgar, de cos estilitzat, gola vermellosa i cua en forma de forca esmolada. A ciutat serà cada dia més fàcil veure l’oreneta cuablanca, més rodona, amb la panxa blanca, les ales marró fosc i el plomatge superior d’un negre blavós. Totes dues s’acosten als nius que van fer la tardor de l’any passat o en construeixen de nous sota teulades o balcons amb fang i herbes seques. En la seva recerca d’insectes per menjar i d’elements per fer el niu, les orenetes volen ran de terra, vora l’aigua de les basses o entre carrers, moment en què podem observar-les de més a prop.

shutterstock_54949735.jpg

La filla espera amb la boca oberta l’aliment que li porta la mare. © Mircea Bezergheanu

L’última espècie en arribar serà l’oreneta de ribera, de ventre també clar, però amb les ales i el cap de color marró. Més lligada a estanys i rius, aquesta oreneta no fa el niu a les altures, sinó que l’excava en talussos sorrencs o en penya-segats terrosos. Allà, a partir de l’abril, hi naixeran els polls. Les orenetes viuran entre nosaltres fins al setembre o l’octubre, fent giragonses sobre els caps, regalant-nos els refilets característics que associem amb el bon temps, acostant-se a les llacunes per beure, acompanyades sovint de falciots. Al final de l’estiu, a les orenetes els arribarà el moment d’emigrar, d’iniciar el viatge de retorn cap al sud. Com si fessin pinya per establir un itinerari comú, durant l’agost les veurem més juntes, aturades en grup sobre els fils telefònics o els cables elèctrics, a prop de camps i conreus. Descansaran per recuperar energies després d’una intensa cacera d’insectes, ja que hauran d’alimentar-se bé i guanyar pes per tenir reserves de cara al llarg viatge. Faran parades en aiguamolls i altres zones humides abans de desaparèixer, posant rumb a països com Libèria, Ghana o Zaire.

És fàcil veure reposar les orenetes en algun cable elèctric.