Per què són importants els blogs de viatges?

dimarts, 15/03/2011 (Òscar Marín)

Shutterstock.jpg

On anem el pròxim cap de setmana? Internet s’ha convertit en la principal font d’idees per organitzar el temps d’oci i els blogs aporten moltes recomanacions. ©

Un grup de sis bloggers de viatges vam celebrar fa dues setmanes una trobada informal en un bar del Born barceloní. Vam quedar per posar en comú projectes i anècdotes, per parlar de les motivacions i dificultats a l’hora de tirar endavant les nostres bitàcoles viatgeres. Vam compartir la nostra passió per explicar indrets i territoris, i vam assenyalar, entre el degoteig de vins i tapes, la importància dels blogs de viatges com a generadors de continguts a Internet.

La pregunta és: per què són importants els blogs de viatges? Les empreses turístiques i els organismes vinculats amb la promoció del territori s’adonen cada cop més del potencial dels blogs com a plataformes ideals per al bon posicionament de les destinacions i dels negocis turístics. Ja no n’hi ha prou amb imprimir fulletons i obrir un web per mostrar els teus atractius; tampoc n’hi ha prou amb tenir pàgina al Facebook o al Twitter i acumular seguidors. Quan un viatger del segle XXI pensa en viatjar, el primer que fa és teclejar a Google i buscar l’experiència d’un altre viatger que l’aconselli amb seriositat i confiança. Allò que sempre hem anomenat “el boca a orella”, però en versió digital. Això ho poden facilitar els bons blogs de viatges, plataformes gestionades en molts casos per periodistes especialitzats (com Nani Arenas o Paco Nadal), viatgers apassionats (com Pak Muñoz o Eddy Lara) o fotògrafs (com Rafa Pérez, Alfons Rodríguez o Rafael López-Monné) que posen a l’abast de la mà un bon nombre de recomanacions fetes des de la seva experiència. A més, els blogs tenen la virtut de resistir durant molt de temps a Internet. I amb l’ajuda de les xarxes socials, les possibilitats de promoció d’un article escrit en un blog són infinites davant les d’un article escrit, per exemple, en el suplement d’un diari.

Far Cap de Creus.JPG

Dues viatgeres occitanes busquen el millor camí per arribar al far del Cap de Creus. © ÒM

Els bons blogs de viatges actuen com a prescriptors —el blogaire hi recomana en primera persona el millor (i quan cal, el pitjor) de cada destinació—, i s’alimenten gràcies a la participació dels usuaris que comenten els articles, aporten les seves vivències i actualitzen la informació. I tot des d’una lectura sempre positiva: ajuden els viatgers a recollir idees per les seves escapades i ajuden les destinacions turístiques a posicionar-se dins l’immensa xarxa d’Internet. Per exemple, si busqueu al Google “allotjaments amb encant”, molts articles escrits al meu blog ‘El plaer de viatjar’ us apareixeran en les primeres posicions. El mateix passa si cerqueu “boscos de tardor”, “viatjar amb tren” o“platges amb nens”, entre altres paraules clau. Els articles escrits en un blog tenen igual o més potència en les cerques a Internet que les pàgines web oficials, amb la virtut que el blog aporta una visió personal, crítica, honesta, basada en l’experiència, un valor afegit que els viatgers busquen cada cop més i que els webs oficials no poden assegurar. Si darrere el blog de viatges hi ha un professional de la comunicació, el qual (com diu la periodista Nani Arenas) a més a més “sap escriure”, el missatge arribarà amb èxit als centenars de milers d’usuaris que busquen un allotjament, una ruta o consells per organitzar les seves vacances. Per això és tan important que les empreses turístiques i els organismes de promoció tinguin en compte els blogs de viatges i les pàgines web que podem parlar de les seves destinacions, recomanar-les i promoure-les. I és important que hi inverteixin. El present passa per estar ben situats a Internet. El futur, ja veurem…

Viatjar amb tren pot ser un plaer (2a part)

dilluns, 28/02/2011 (Òscar Marín)

Fa un segle, quan els trens no depenien de l’energia elèctrica per funcionar i els preus dels bitllets no s’encarien entre un 3 i un 6% cada any, quan el carbó cremava al cor de la locomotora i el fum entrava per les finestres quan es travessava un túnel, els viatges es feien també més feixucs, però eren tota una aventura. Ho haureu vist en algunes imatges d’època, però si ho voleu experimentar de primera mà, heu d’anar a l’estació de Martorell Enllaç. Alguns dies de l’any, un tren de vapor històric surt d’allà en direcció a Monistrol de Montserrat.

Tren de vapor Martorell.jpg

La locomotora de vapor Monistrol 209 arrossega el tren fins als peus de Montserrat. © FGC

Els assistents a l’activitat són rebuts per unes hostesses que els guien durant el viatge. A més de lliurar-los els bitllets, donen uns diplomes als nens i nenes que pugen al tren. Un grup de personatges vestits d’època representa, abans de sortir, històries relacionades amb els temps del vapor. El tren disposa d’una locomotora (la Monistrol 209), un cotxe saló i quatre cotxes de fusta restaurats. Un cop a Monistrol, es poden observar les maniobres de canvi de sentit mentre els menuts gaudeixen d’un espai d’esbarjo. Els viatges en el temps com aquest són apassionants, però tenen un inconvenient: són cars. El bitllet d’un adult costa 28€, tot i que els menors de 14 anys hi tenen accés gratuït. Si voleu consultar horaris o fer la vostra reserva, podeu trucar a Ferrocarrils de la Generalitat o visitar el web del Tren de Vapor. El pròxim viatge del Tren de Vapor serà el 15 de maig, així que afanyeu-vos a reservar-hi plaça.

Tren vapor Martorell1.jpg

Al Tren de Vapor no hi trobareu els aspres revisors i vigilants de seguretat de Rodalies. En aquest viatge us acompanyaran amables personatges vestits d'època. © FGC

Si sou amants dels viatges en tren, heu de tenir molt en compte dues altres opcions de les quals us parlava en articles anteriors. Una és el Tren dels Llacs, que segueix la línia històrica entre Lleida i La Pobla de Segur. L’altre és el Tren del País Càtar i de la Fenolleda, que a l’estiu ofereix un recorregut deliciós entre les vinyes. Espero que en gaudiu!

‘Birding’ a Catalunya: caçar ocells amb binocles

dimarts, 15/02/2011 (Òscar Marín)

Egretta garzetta.jpg

Un martinet blanc busca aliment entre els arrossars del delta de l'Ebre. © Iliuta Goean

Molts ocells passen la tardor i l’hivern a les nostres zones humides. És un bon moment per anar a “caçar-los” amb uns bons binocles. El seu paisatge preferit són els estanys i basses, i també els boscos que acompanyen els rius en el seu camí cap a la mar. Hi són especialment vistosos els ocells de la família dels martinets (com l’esplugabous, el bernat pescaire i el martinet blanc). S’agrupen a la vora de l’aigua perquè hi troben el seu aliment predilecte: petits peixos, granotes i insectes. També sobrevolen pastures, granges i conreus, compartint espai amb bous i vaques, però al capvespre retornen sempre a la riba i reposen entre les branques, als anomenats dormidors. L’esplugabous –blanc, potes fosques i bec ataronjat– és més petit que el martinet blanc, que té el bec negre i els peus grocs. El bernat pescaire s’hi assembla, però és fàcil de distingir pel seu color grisós. En veureu, entre altres punts, al llarg de l’Onyar, especialment als termes de Salt i Girona; als deltes de l’Ebre i del Llobregat; als canyissars del Segre; als Aiguamolls de l’Empordà, i en petites zones humides, com l’estany de Sils, el de Cal Raba (Tordera) o l’aiguamoll de la Bòbila (Santpedor). Al baix Ter també hi podreu veure ocells com l’arpella, l’ànec coll-verd (quan no fa molt de fred) i el corriol camanegre. I si el vostre objectiu no són els ocells aquàtics, sinó els grans rapinyaires, al Montsec hi trobareu un dels grans refugis europeus de voltors i diverses rutes per observar-los.

Birding Empordà.jpg

Els britànics són els turistes més interessats en els viatges d'observació ornitològica.

Fa temps que l’observació d’ocells va esdevenir una excusa per fer turisme (l’anomenat birding o birdwatching) i cada cop hi ha més viatgers al nostre país que es desplacen amb l’objectiu principal de contemplar la fauna. Catalunya és un dels grans paradisos de l’observació ornitològica a Europa: tenim la colònia més important del món de gavina corsa, una de les poblacions europees més grans de trencalòs al Prepirineu i al Pirineu, i a l’hivern gairebé tota la població mundial de baldriga balear es concentra a la costa catalana. Els europeus amants de la natura són molt conscients de la nostra gran diversitat ornitològica. De fet, el nostre país manté des de l’any 2005 el rècord europeu d’espècies diferents d’ocells divisades en 24 hores. Si fem un repàs de les principals empreses especialitzades en el turisme ornitològic que hi ha a casa nostra, ens adonarem que un bon nombre tenen el seu web escrit en anglès i van dirigides a viatgers d’arreu del continent. És el cas de Catalan Bird Tours, creada per Stephen Christopher; Birding in Spain, gestionada per Steve West, o Iberian Wildlife, de Mike Lockwood, empreses que organitzen safaris des del Pirineu fins al Delta de l’Ebre i que s’han adonat que el birdwatching és un valor en alça encara poc conegut pels mateixos catalans. Trobareu més informació sobre les nostres espècies d’ocells i les rutes per seguir-los al web de l’Institut Català d’Ornitologia.

Ca la Laia, una casa rural entre les vinyes del Penedès

dimarts, 8/02/2011 (Òscar Marín)

En Manel i la Cesca van decidir fa uns anys convertir l’antiga casa de la família al poble de Torrelles de Foix en un acollidor allotjament rural: Ca la Laia. Van rehabilitar murs i sostres, van instal·lar un bany a cada habitació i la van decorar amb paciència i molt de gust, demanant consell als amics i tenint cura de cada detall. Es van convertir, com tants altres catalans, en amfitrions d’un allotjament rural. Però són molt més que això: el seu bon tracte, els seus consells a l’hora de recomanar visites, la seva il·lusió per acollir nouvinguts a casa seva els converteixen en referents de molts viatgers, vinguts d’altres comarques o d’altres països.

Ca la Laia.jpg

Ve de gust descansar en qualsevol d'aquests quatre racons de Ca la Laia.

L’allotjament, restaurat amb calidesa, ha conservat l’estructura de les velles cases de poble penedesenques. Hi ha tres habitacions, una cuina àmplia amb menjador i llar de foc, una sala per descansar, un bon pati amb barbacoa i molta tranquil·litat. Però el que més m’agrada de Ca la Laia són les velles fotografies que decoren tot el rebedor i que ens recorden que, abans d’acollir viatgers, els seus murs van veure passar un bon grapat d’històries i persones. Hi veureu l’antic safareig de Torrelles, avui solitari, ple de dones; la mare de la propietària, passejant pels afores de la vila quan era jove; el desaparegut mercat de melons de Vilafranca; el pare de la Cesca llaurant uns camps i una dotzena més de fotos i postals en blanc i negre que reflecteixen com era, no fa pas tants anys, aquest racó del Penedès.

CaLaLaia.JPG

El mur d'entrada a la casa s'ha omplert de fotografies antigues de la família i de la comarca.

Si passeu per Torrelles de Foix, a banda d’admirar els camps de vinyes que l’envolten, especialment captivadors entre abril i setembre, reserveu un matí per pujar a l’ermita de Foix o, encara millor, per fer la ruta de les Dous, on la riera de Pontons crea un bell paratge de gorgs i salts d’aigua. A l’hivern, quan fa sol, el camí és deliciosament tranquil. A la primavera, els ametllers reverdeixen i el cant dels ocells es fa més intens. El dia que vam fer el camí de les Dous, vam tenir la sort d’observar una preciosa salamandra creuant per davant dels nostres peus. Es va aturar i es va deixar fer una fotografia abans d’esmunyir-se entre les fulles. Són aquests detalls inesperats els que fan que una escapada rural sigui del tot rodona.

Salamandra.JPG

Una salamandra lluent passejava a la vora de la riera, camí de les Dous.

Dos joves catalans en ruta pels Andes

dimarts, 1/02/2011 (Òscar Marín)

Andes 1.JPG

Els amics Pep Pubill i Àlex Miguel al peu de l'Ausangate, al Perú. © Josep Pubill

L’Àlex Miguel i en Josep Pubill ho han deixat tot per travessar a peu la serralada dels Andes. El seu no és tan sols un viatge de plaer. S’han marcat un objectiu ambiciós: crear una nova ruta que enllaci de nord a sud les serralades andines, prenent com a referència en algunes etapes l’antic i oblidat Cápac Ñan, camí reial que vertebrava tot l’Imperi inca des de l’actual Colòmbia fins als peus de l’Aconcagua, a Xile. L’aventura va per llarg, és un projecte massa agosarat per fer-lo d’un sol cop, a peu i sense cap suport econòmic. Van arribar a La Paz (Bolívia) el 17 de novembre passat i pretenen concloure el primer tram de la seva aventura, entre La Paz i la població peruana de Cachora, a finals de febrer. En els últims dos mesos han travessant la Cordillera Real (Bolívia), el nord del llac Titicaca, la serralada de Vilcabamba passant per les ciutats inques de Pisac i Choquequirao, i la gegantina Vilcanota, amb colls de més de cinc mil metres. Han caminat per calçades històriques, han passat la nit al ras vora les ruïnes d’antigues fortaleses, han creuat camps de conreu i finques agrícoles (chacras) on es treballa la terra com fa centenars d’anys, i han travessat valls escarpades i encaixonades folrades de vegetació exuberant.

Andes 2.JPG

A la ciutat inca de Choquequirao van tenir la sort d'estar completament sols. © Josep Pubill

Els dos joves guies de muntanya estan senyalitzant la seva ruta andina amb l’ajuda del GPS, prenent nota de cada punt d’interès per facilitar la tasca als futurs senderistes: creuaments, punts d’aigua, passos sobre rius, àrees d’acampada, miradors… També recullen informació de tots els indrets d’interès turístic, natural o patrimonial que descobreixen, com ara ruïnes o petits pobles. Els diners d’aquest llarg viatge surten de la seva butxaca, però el seu somni seria trobar un o més patrocinadors interessats en el projecte. A finals de febrer han previst tornar, per motius econòmics, climàtics (al febrer les pluges abundants obliguen a ajornar el trekking) i per processar i ordenar tota la informació recollida en aquests mesos de ruta. Han previst invertir quatre o cinc mesos cada any a desenvolupar el treball de camp i recórrer els camins. Això implica haver-hi de tornar l’any següent per continuar el recorregut. Podríem estar parlant de cinc anys d’anar i venir. L’objectiu final és elaborar una guia inèdita dels camins andins i oferir la possibilitat de descarregar el track de l’itinerari i tota la informació a Internet.

Andes 3.JPG

L'Àlex consulta el GPS al seu pas per un dels molts rius de la serralada Vilcabamba. © Josep Pubill

Dels paisatges que han recorregut fins ara, un dels més impactants ha estat el Nevado del Salkantay, dins la serralada de Vilcabamba. L’Àlex Miguel explica: “Caminàvem sobre tarteres inertes i ens quedàvem meravellats pel mur gegantí de pedra que teníem al davant, tot cobert per glaceres que formen seracs (parets de gel) de desenes de metres d’alçària, penjats en equilibri damunt nostre. Aquesta és una terra de contrastos impressionants esquitxats per la cultura inca, encara viva.” Hi ha cims que s’eleven fins a superar els sis mil metres d’alçada i valls que s’encaixen fins arribar a cotes amazòniques, amb uns desnivells de vertigen i una varietat de biomes espectacular. A tot això s’hi ha d’afegir que aquestes muntanyes van donar alberg als últims inques que fugien de la cobdícia del colons espanyols; s’hi troben, entre d’altres, les ciutats perdudes de Machu Picchu i Choquequirao i una infraestructura encara viva de senders històrics.

Andes 4.JPG

Impressionant vista de la cara sud, la més escarpada, del Nevado de Salkantay. © Josep Pubill

Del camí que els queda per recórrer, tenen moltes ganes d’endinsar-se a la Cordillera Blanca, al centre del Perú, i passar a prop de l’Alpamayo, considerada la muntanya més bonica del món pel seu net perfil piramidal. També volen recórrer nous trams del Cápac Ñan, visitar els impressionants volcans de l’Equador, travessar el Salar de Uyuni i arribar fins als fiords de la Patagònia. “El que hem après fins ara”, confessa l’Àlex, “és que allò que no coneixíem ens ha sorprès i encisat més que no pas allò que veníem a buscar”. De moment, es poden seguir els vídeos de la seva aventura i el seu diari de viatge personal al web www.ruteandoporlosandes.com, del qual volen fer aviat la versió en català.

Andes 6.JPG

Estiuejar al monestir de Sant Benet

dijous, 27/01/2011 (Òscar Marín)

Món St Benet 1.jpg

Una de les sales modernistes de la residència d'estiu dels Casas. © ÒM

La família del pintor Ramon Casas va comprar el monestir romànic de Sant Benet de Bages a principis del segle XX. Estava en ruïnes i van convertir-lo en el seu refugi d’estiueig. Eren rics burgesos que es podien permetre excentricitats com aquesta, i els n’hem de donar les gràcies, perquè van recuperar un edifici religiós de gran valor artístic que havia estat espoliat i oblidat durant dècades. Al llarg d’un quants anys hi van anar portant mobles i obres d’art, donant a la seva residència d’estiu un aire romàntic i envoltant-la d’un agradable jardí. Un bon exemple de reciclatge immobiliari.

Una part de la visita a l’actual complex de Món St Benet se centra en la història dels Casas, especialment en la vida del reconegut pintor. Les estances i passadissos que van ocupar a partir dels anys vint s’han restaurat i teatralitzat amb jocs de llum i projeccions audiovisuals, de manera que es pot seguir un itinerari amè per la història de l’edifici i de la família. Cal destacar la banda sonora d’inspiració modernista creada expressament per Francesc Gener (si us agrada, podreu comprar el disc a la botiga del museu).

L’altra part de la visita (que es pot fer per separat o abans de l’itinerari modernista) és a l’església dessacralitzada del monestir. Allà se’ns explica la història de Sant Benet a través d’un vídeo i se’ns descriu com es va fundar el monestir i com hi vivien els monjos fins a la desamortització, l’any 1835. M’han dit que encara hi ha algun visitant que pregunta si el senyor que apareix i desapareix a l’altar és un actor de carn i ossos; no és un joc de màgia, és una projecció en tres dimensions. Tot seguit, entrareu a la cripta, passejareu pel claustre i descobrireu la història que amaguen el celler i les galeries monàstiques. La visita als dos espais (el medieval i el romàntic), costa 14,90 euros i us ocuparà tot el matí. Si voleu passar-hi la resta del dia, podeu dinar al restaurant i acostar-vos a descobrir la Fundació Alícia, un espai de recerca científica i gastronòmica liderat pel cuiner Ferran Adrià on podreu fer divertits tallers relacionats amb la percepció a través dels sentits.

Món St Benet 2.jpg

L'església del monestir va ser construïda cap a finals del segle XII. © ÒM

El somni de la revista ‘Nat’

dilluns, 24/01/2011 (Òscar Marín)

Aquesta última setmana de gener se celebra un doble aniversari periodístic. Fa sis anys que Sàpiens Publicacions va començar a editar la revista Nat, una aposta arriscada i decidida (totalment inèdita al nostre país) per portar als quioscos una publicació d’alta gama dedicada a la divulgació de la natura i la ciència en català. El segon aniversari és més descoratjador: ara fa tres anys, el somni de Nat es va acabar; un descens molt acusat en les vendes i la necessitat de fer front a altres projectes editorials van portar l’empresa a deixar d’editar la revista.

Revista Nat 6.JPG

‘Nat’ reflexionava sobre paisatges i espècies d’arreu del món de la mà de fotògrafs de prestigi, com mostra aquest excepcional reportatge del català Iñaki Relanzón sobre les àligues d’Alaska.

Revista Nat 2.JPG

Destacava l’anàlisi dels valors més desconeguts dels Països Catalans, com ara les flors més sorprenents, els animals més amenaçats o el riu més net (a la fotografia).

El naixement de Nat va ser tot un esdeveniment, se’n van esgotar els 40.000 exemplars i l’equip de redacció va comptar amb el suport de bona part de la comunitat científica. Amb Nat vam demostrar que es podia fer una revista de natura i ciència per a un públic no especialitzat, però amb el màxim rigor. Van ser tres anys de treball intens per portar cada mes al quiosc articles que explicaven de manera amena temes de conservació de la natura i d’estudi del medi. El portal Culturcat, en l’apartat “Revistes de divulgació”, descriu breument el caràcter de Nat: “una de les seves fites era garantir el rigor i la qualitat de la informació. […] La revista es va convertir en una iniciativa sense precedents, a casa nostra, de la divulgació i del foment del respecte al medi.”

Revista Nat 3.JPG

Els articles s’acompanyaven de completes infografies i precises il·lustracions que eren revisades pels assessors científics de la revista.

Revista Nat 7.JPG

Una de les claus per respectar l’entorn natural és saber quins valors amaga. ‘Nat’ s’esforçava per difondre de manera amena i propera els tresors naturals del nostre país.

El gener del 2008 va sortir el que, inesperadament per als lectors i subscriptors, seria l’últim número de la revista. Va ser dur assimilar el final del projecte, i la desaparició de Nat va suscitar nombroses reaccions. Jordi Pietx Colom, director de la Xarxa de Custòdia del Territori, parlava de la revista al diari NacióDigital.cat com d’un “ric ecosistema, molt especial” i descrivia el tancament  “com un gerro d’aigua freda, congelada diria jo, per a tots i per a tot el sector de la conservació de la natura”. Juli Peretó, doctor en Ciències Químiques de la Universitat de València, escrivia a Vilaweb: “Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, Nat s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana.” El periodista i dissenyador gràfic Herminio Javier Fernández exposava al seu bloc: “Resulta revelador que una revista dedicada a la naturaleza acabe sucumbiendo a las implacables leyes de la selección natural que enunciara Darwin.”

Revista Nat 4.JPG

La major part dels reportatges de ‘Nat’ es basaven en imatges de reconeguts fotògrafs catalans de natura, com Oriol Alamany, Iñaki Relanzón, Jordi Bas, Albert Lleal o Jordi Chias (a dalt).

Revista Nat 1.JPG

La revista responia enigmes poc coneguts, com ara per què es mou el Pedraforca, quanta aigua dolça queda a la Terra o si hi ha reserves de petroli a Catalunya.

Ens podem preguntar: per què mor una revista? Potser Nat no va estar a l’alçada de les expectatives, potser la societat no estava prou interessada en una publicació de natura i divulgació científica, potser els qui l’havien de fer viable econòmicament no van saber apostar-hi prou… Els dubtes són diversos. Malgrat la seva defunció “implacable”, de Nat ens en queden els 37 números a les hemeroteques (i als prestatges de moltes llars), un grapat de bons records i la sensació de que aquell somni, algun dia, podria tornar a fer-se realitat…

Revista Nat.jpg

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011 (Òscar Marín)

Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

Un bany de sabors i paisatges a Can Bonastre

divendres, 7/01/2011 (Òscar Marín)

El finestral emmarcava la muntanya màgica i el llit de vinyes que s’estén als seus peus. Un arròs amb llagostins i bolets fumejava a la taula del restaurant Tribia. Era un migdia al Can Bonastre Wine Resort. Pel matí havíem visitat el celler de la masia amb la Glòria Vallès. Ens va mostrar les bótes on reposen els seus vins, alguns dels quals elaboren per encàrrec amb el nom del sol·licitant. “La nostra família sempre ha viscut amb passió i estima la cultura del vi”, va explicar-nos la Glòria, “i volíem compartir aquest sentiment.” Per això van decidir restaurar la vella masia Can Bonastre de Santa Magdalena, que ja existia al segle XVI (en mostren orgullosos el document que ho acredita), i van convertir-la en un allotjament obert als viatgers que busquen l’autenticitat i l’elegància dels paisatges mediterranis. Un allotjament de luxe, això sí.

Can Bonastre.jpg

Can Bonastre, envoltat de vinyes, té unes vistes privilegiades de Montserrat.

L’hotel es troba a prop de Masquefa, a l’Anoia, però el paisatge és plenament penedesenc: davant les finestres de les habitacions, decorades amb personalitat, s’estén una mar de vinyes i les més privilegiades tenen vistes úniques a Montserrat (avís, el preu de l’habitació doble supera els 200 euros). Des del restaurant Tribia, dins l’hotel, i des de la terrassa Montserrat, que obre a l’estiu, es pot menjar tot gaudint també de la vista magnífica del massís. El dinar, amb plats de temporada com els canelons d’ànec o el rap embolicat amb fulla de parra, s’acompanya de vins elaborats al celler de Can Bonastre, així tot queda a casa.

Can Bonastre 2.jpg

Rovellons al pinot noir, una de les creacions elaborades pel xef del Tribia, Víctor Gómez.

La seva oferta gastronòmica s’ampliaamb esmorzars de forquilla, que es poden combinar amb una visita a la bodega o amb l’entrada a l’spa de l’hotel. Sí, també tenen balneari propi. L’spa Acbua és un petit espai amb sauna, bany turc, camí de sensacions, dutxes lúdiques, piscina coberta amb sortides d’aigua a pressió i un finestral amb vistes de la gran muntanya. Un bany excepcional recomanable en qualsevol moment de l’any.

Can Bonastre 3.jpg

A l’Acbua Spa us relaxareu tot observant les agulles de Montserrat a l’horitzó.

Els articles més llegits del 2010

diumenge, 26/12/2010 (Òscar Marín)

Abans d’acabar l’any, fem un repàs dels articles més llegits del 2010. Són els deu posts que més han interessat els usuaris d’El plaer de viatjar. Prenc nota de les vostres preferències per continuar recomanant-vos destinacions, activitats, paisatges i allotjaments rurals al llarg del 2011.

1PlatgesNens.jpg ..6 platges refrescants per anar-hi amb nens

2Boscos.jpg ..Els millors boscos de tardor

3Praga.jpg ..Praga ja fa olor de Nadal

4Boira.jpg ..L’espectacle de la boira a la plana de Vic

5Lluna.JPG ..Fer-ho sota la lluna plena

6LlitDunes.JPG ..Un llit sobre les dunes

7CasaLiteratura.jpg ..Una casa amb molta literatura

8TrenPlaer.jpg ..Viatjar amb tren pot ser un plaer

9MasFuselles.jpg ..Turisme rural amb nens al Mas Fuselles

91CalaPortada.JPG ..Una cala de portada