Excursions d’estiu sota la lluna plena

dilluns, 27/06/2011 (Òscar Marín)

Què tindrà la lluna plena d’estiu? El seu magnetisme ens convida a viure aventures nocturnes, entre les quals proliferen les curses, marxes, caminades i excursions de nit arreu del país. També els concerts i les festes a les places. L’any passat ja vaig escriure un post sobre la lluna plena, però enguany us proposo un llistat de noves activitats: sis sortides a la natura i una atractiva escapada urbana.

LlunaPlena.jpg

Un excursionista admira la posta del sol sota la lluna plena. © Poliki / Shutterstock

1. Veus líriques dalt la muntanya (Masboquera, Baix Camp)

Us agradaria escoltar òpera sota la lluna, en plena natura? Amb el títol suggeridor de “Veus líriques de la muntanya”, CatSud ens proposa una original sortida nocturna que culmina escoltant en directe algunes peces d’òpera. Es comença a caminar al capvespre del 16 de juliol, a les 19 h, des del poble de Masboquera i es travessen els paisatges de l’Espai d’Interès Natural de Tivissa-Vandellòs. Cal portar sopar, aigua, calçat còmode. I els sentits ben disposats a gaudir d’una nit de música en plena natura. El preu és de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

2. Marxa Clar de Lluna (Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental)

Aquesta marxa circular d’uns 10 km  fa gairebé trenta anys que se celebra. Se surt el dissabte 16 de juliol de la plaça 11 de Setembre de Santa Maria de Palautordera i es puja a l’ermita de Santa Magdalena, tornant per Sant Esteve de Palautordera fins a la plaça. Si us hi acosteu per la tarda, podreu gaudir de la fira d’artesania que se celebra pels carrers del poble. Després de sopar, a les 22 h, surten els caminadors mentre els que es queden a la plaça poden gaudir d’una revetlla tradicional amb música. Inscripcions durant tot el dia a la plaça de la Vila. Ho organitza Amics de les Marxes de Santa Maria de Palautordera i hi poden participar 2.200 persones.

3. Cursa de la Lluna Plena (Viladecans, Baix Llobregat)

És una passejada oberta a tothom, sense cronòmetre ni guanyadors. L’únic objectiu és fer dues rutes nocturnes de 10 km (una corrent i una altra caminant) pels voltants de Viladecans. La sortida serà el 15 de juliol a les 20.30 h al carrer Sant Joan i al llarg del camí es faran tres aturades per aconseguir arribar tots juts a la meta. Us hi podeu inscriure per 6€ i, abans de la cursa, haureu de passar a recollir una samarreta identificativa amb el vostre número de participant (n’hi haurà màxim 1.000). Només si la porteu us podran garantir l’avituallament. Per a mes informació, contacteu al 936583009 o a castello@base.net.

4. Siurana sota la lluna plena (Siurana, Priorat)

La vila de Siurana és interessant de visitar tot l’any, però la lluna plena d’agost li confereix una llum especial. Aquesta proposta permet gaudir de la nit en aquesta atractiva població i escoltar, mentre es camina per les muntanyes de Prades, algunes llegendes tradicionals d’aquest indret. La sortida serà el 13 d’agost a les 18 h i l’arribada, a mitjanit, tot i que només es caminarà durant tres hores. En acabar l’excursió s’ofereix la possibilitat de participar a la festa del poble. Ho organitza CatSud al preu de 15€ per persona i us hi podeu inscriure a través d’aquest formulari.

5. Volta nocturna a Fondeguilla (Fondeguilla, Plana Baixa)

En aquest municipi valencià s’hi fa una excursió de deu hores la nit del 15 al 16 de juliol, sota la lluna plena. És una activitat no competitiva, però la seva llarga durada requereix una bona forma física. Se surt de la plaça de l’Ajuntament a les 22 h i es camina per l’Ereta, el coll Roig i el cim de la Nevera. Hi haurà un màxim de 100 participants i per inscriure-s’hi cal abonar 5€, preu que dóna dret a l’avituallament en els controls i un esmorzar a les 9 del matí. Més informació a http://voltaalterme.blogspot.com/

6. Amb piragua per la badia de Pollença (Pollença, Mallorca)

Un dels indrets més fascinants de Mallorca és Pollença i el seu litoral. L’empresa Món d’Aventura ens proposa descobrir-lo, però a la llum de la lluna. El dijous 14 de juliol i el dissabte 13 d’agost organitzen sortides guiades amb piragua per la badia pollentina, de 20.30 a 22.30 h. El preu per persona és de 55€. Per als menys esportistes, proposen sortides alternatives amb llanxa per la badia amb vermut inclòs.

7. Nit de jazz al palau dels Rocamora (Barcelona)

L’última proposta no és una excursió, però també ve molt de gust. Si voleu contemplar des de Barcelona la pròxima lluna plena, us recomano fer una visita al palauet isabelí de la Fundació Rocamora. Manuel Rocamora, fundador del Museu de la Indumentària de la ciutat, va viure en aquesta magnífica casa del Putxet, plena de caràmiques, pintures i escultures dels segles XIX i XX, on a l’estiu s’ofereixen visites nocturnes per 20€. El 14 de juliol, coincidint amb la lluna plena, té lloc una d’aquestes visites. Al jardí, amb música de John Coltrane, us oferiran una copa de cava. Un brindis a la lluna!

Vacances en família a les cases de colònies

dilluns, 20/06/2011 (Òscar Marín)

Les cases de colònies no són territori exclusiu dels grups d’escolars. També són un allotjament econòmic, divertit, acollidor, ideal per passar-hi una setmana o un cap de setmana en família, gaudint del contacte amb la natura i de la convivència activa amb els fills i amb altres famílies. Vaig comprovar-ho fa pocs dies, a la finca de Can Mateu, a la riba del pantà de Sau. A les cases de colònies de la Fundació Catalana de l’Esplai hi trobem allotjaments de qualitat envoltats de prats, boscos i pantans, des del Pirineu fins a les Guilleries i el Montseny. I s’hi fan un grapat d’activitats. Però atenció: aquí no es tracta que el monitor distregui els nens, es demana que els pares participin, descobreixin i es diverteixin amb els fills, cosa que la feina i els compromisos quotidians no sempre permeten. Això sí, els monitors especialitzats ens guien en les activitats lúdiques i esportives i ens ofereixen un ampli ventall de possibilitats, preparant un programa a mida en funció dels interessos de les famílies que fan estada a la casa.

Cases de colònies.JPG

Aprendre a identificar insectes és una de les activitats que desperta més interès. © Òscar Marín

Hi ha temps per jugar a pilota, per banyar-se a la piscina o per descansar damunt l’herba, però els educadors potencien la descoberta del medi, ja sigui guiant un taller o donant el suport i el material als pares perquè ho facin ells mateixos. A banda de les excursions a peu i les sortides amb BTT pels voltants de la casa de colònies, que sempre diverteixen petits i grans, les activitats que més agraden són les de descobriment de la fauna. Anar a cercar “bitxos”, fer-los entrar suaument dins una ampolla i després posar-los en comú i identificar-los a través de fitxes permet passar una bona estona mentre aprenem a respectar el nostre entorn. L’exploració es converteix en sorpresa en arribar a la bassa o al rierol més proper, on els més menuts poden provar de capturar amb els salabrets una granota o un tritó per observar-lo de ben a prop, descobrint, probablement per primer cop, la lluentor, el tacte i els colors màgics d’aquests animals tan necessaris i, sovint, tan menyspreats.

A la bassa.JPG

Sota l’aigua de la bassa s’amaga tot un univers de vida. © ÒM

Tritó.JPG

Un tritó es passeja per les mans d’un nen amb curiositat i una mica de por. © ÒM

Imitar el cant d’un ocell i sentir-ne la resposta en alguna branca propera és d’allò més estimulant. És una altra de les activitats que proposen les cases de colònies. Els monitors faciliten uns reclams manuals que imiten el so dels ocells més comuns: el xiulet de la merla, el refilet del pit-roig, el cant de la mallerenga, el xerric misteriós del gaig… Un cop après el funcionament de cada estri, cal trobar un racó tranquil al bosc, seure a terra i començar a piular. Amb l’ajuda d’unes fitxes coneixem la morfologia de cada ocell, els seus costums, i el relacionem amb el seu cant. Amb atenció, escoltarem la resposta d’algun pit-roig, d’un pardal menut o de l’atrevida merla.

Reclams d'ocells.JPG

Cridant la mallerenga carbonera al bosc amb una petita flauta. © ÒM

Hi ha molt més: rutes amb caiac pel pantà de Sau, observació astronòmica del cel pirinenc, descoberta de les flors del Montseny, activitats de neu a l’hivern… El programa Natura en família està actiu durant tot l’any. Només cal fer la reserva amb una mica d’antelació. L’estada a la natura es completa amb bons àpats, senzills i nutritius: macarrons, sopa, pollastre a la cassola, truita de patates, croquetes… El menjador és l’espai on es comparteixen les experiències viscudes i on es pot començar a pensar en la propera sortida, amb la satisfacció d’haver compartit moments inoblidables en família.

Caseta d'ocell.JPG

Una caseta de fusta per als ocells a la finca de Can Mateu, a Osona. © Òscar Marín

6 platges refrescants per anar-hi amb nens (2a part)

dimarts, 14/06/2011 (Òscar Marín)

L’estiu passat vaig publicar un article sobre bones platges per anar-hi amb nens (llegiu-lo aquí) que s’ha convertit en un dels posts més visitats del bloc ‘El plaer de viatjar’. Així doncs, aquest estiu us proposo una nova selecció de platges familiars per als qui passeu l’estiu a la costa. Són arenals d’aigües poc fondes, bons serveis i fàcil accés on els més petits gaudiran intensament de les vacances a la vora del mar.

·Platja de Santa Cristina (Lloret de Mar, Selva)

Santa Cristina.JPG

La platja de Santa Cristina vista des de l’hotel Santa Marta. © Òscar Marín

No us deixeu enganyar per tòpics i prejudicis, que solen ser enganyosos. Lloret de Mar té unes platges magnífiques, i la de Santa Cristina (vegeu vídeo) és, per amplitud, poca profunditat, serveis i fàcil accés, la més apta per a les famílies. La proximitat d’una terrassa on s’hi fan unes paelles per llepar-se’n els dits i de les instal·lacions de l’hotel Santa Marta, completen l’oferta d’aquest indret tranquil, a tres quilòmetres del centre urbà. No oblideu visitar els jardins de Santa Clotilde i tastar el típic arròs de l’art. Més informació en el post Jornades amb gust de mar a Lloret.

·Platja de Calella (Maresme)

Calella 2 - Brian K.jpg

Palmeres i para-sols a la concorreguda platja de Calella. © Brian K

És una vella destinació turística i té molt per oferir. Entre altres coses, una extensa platja on a l’estiu s’hi instal·la un miniclub infantil i s’hi fan activitats de pallassos, titelles i concerts, a més de poder-hi practicar alguns esports aquàtics. Hi ha dos parcs infantils a la sorra, vigilats per monitors, amb castells inflables. L’únic inconvenient de Calella és la gran concentració de para-sols en les hores crítiques, quan el sol pica més fort. Ja sabeu que és millor baixar a la platja abans de les 12 h i després de les 16 h. Tindreu més espai per deixar la tovallola i evitareu els efectes nocius del sol del migdia.

·Platja de la Murtra (Viladecans, Baix Llobregat)

ID1974.jpg

Els més petits podran jugar sense presses a la vora de les aigües. © ID1974

A tocar dels espais naturals del Delta del Llobregat, la platja de la Murtra té centenars de metres de sorra i un espai de jocs infantils. Malgrat la seva proximitat a Barcelona, el litoral de Viladecans i el Prat és tranquil i permet córrer i jugar sense topar amb els banyistes. Hi trobareu un quiosc de begudes, dutxes i lavabos públics. Hi ha un pàrquing per aparcar-hi el cotxe, tot i que també s’hi arriba amb el bus VB4 (només al juliol i l’agost). Observar des de l’aigua els avions que s’enlairen o aterren a l’aeroport pot resultar un estímul per als més petits. Un altre atractiu proper és el Centre de Recuperació d’Animals Marins.

·Platja de Garraf (Sitges, Garraf)

Platja de Garraf - Kert.jpg

La platja de Garraf i les cases del poble a primera hora del matí. © Kert

Heu vist el film Kràmpack, de Cesc Gay? Els protagonistes passen part de les seves aventures a Garraf, un petit poble mediterrani d’aires grecs. Admireu les seves casetes solitàries instal·lades damunt la sorra humida, de bon matí, quan el sol comença a sortir i estén de ple els rajos sobre els murs endormiscats. No mireu la desastrosa mola de l’hotel Garraf (sembla demanar a crits “Enderroqueu-me!”). Mireu més aviat cap a l’altre costat, cap als carrers blancs que dominen la platja. Una bona escapada a mitja hora de Barcelona.

·Platja Llarga (Tarragona)

Platja Llarga.JPG

La platja Llarga és un punt de trobada de famílies, veïns i amants del jòguing. © ÒM

Com el seu nom indica, és un arenal extens. Les aigües són poc profundes i la sorra és fina, apta per córrer, passejar o fer-hi grans castells amb els nens. Des d’aquí contemplareu el perfil de Tarragona cap al sud i la torre de la Mora cap al nord. La major part d’aquesta platja s’ha salvat, sortosament, de la fam dels urbanitzadors i entre les poques edificacions que hi trobareu hi ha els bungalous i les àrees infantils del càmping Las Palmeras, perfecte per passar la nit davant del mar després d’un dia de platja.

·Platja de l’Ardiaca (Cambrils, Baix Camp)

Maresol.jpg

Cambrils té diverses platges ideals per a les famílies. © Maresol

De les platges daurades, amb pendents suaus i aigües tranquil·les, de la vila de Cambrils n’hi ha dues que tenen àrees de jocs infantils: la de l’Ardiaca i la de Prat d’en Forès i Regueral. Ambdues disposen de serveis com ara dutxes, lavabos, lloguer de gandules i vigilància, però la primera, la de l’Ardiaca, és més tranquil·la perquè no es troba en ple centre urbà. El millor de Cambrils és que a l’estiu es pot compaginar la platja amb la cultura: s’hi celebra el Festival Internacional de Música, les Nits d’estiu i l’emocionant Nit del foc.

Dormir en cabanes dalt dels arbres

dilluns, 6/06/2011 (Òscar Marín)

Cabanes als arbres 1.JPG

Una cabana de luxe, al cor de les Guilleries. © Òscar Marín

Vaig desvetllar-me a mitjanit. El bosc cruixia, un mussol es lamentava. Tot era fosc i no vaig saber trobar cap interruptor. Aleshores vaig començar a recordar… M’havia adormit a la branca d’un avet, a la llum d’una filera d’espelmes que ja s’havien consumit. Hi havia arribat el dia anterior, després de recórrer els peus del Montseny i d’endinsar-me en les Guilleries. Passat el pla de les Arenes, vaig agafar un trencall. “Cabanes als arbres”, deia el cartell de fusta. Vaig arribar-hi quan el sol començava a ocultar-se. Tot havia estat idea de la Karin i en Manu: oferir als viatgers cansats del ritme de la ciutat una experiència única, reconfortant, plenament “slow”, dormir dalt d’un arbre, en una cabana de fusta, un somni d’infantesa fet realitat, una experiència de comunió amb la natura, lluny de la contaminació, sense electricitat ni aigua corrent ni cobertura telefònica, només l’arbre, nosaltres i el bosc al voltant. L’exemplar que m’havien assignat era un avet Douglas, alt i robust, i al bell mig, penjada a vuit metres damunt del terra, hi tenia una cabana de fusta. Malgrat l’alçada, no em va costar enfilar-m’hi. Una llarga passarel·la suspesa en l’aire connectava la cabana amb terra ferma.

Cabanes als arbres 2.JPG

Dues cabanes penjades d’avets Douglas i enllaçades amb passarel·les. © ÒM

El sol s’havia amagat i vaig encendre un grapat de petites espelmes. Tot el refugi era fet de fusta natural i l’olor de resina de l’avet impregnava l’estança. Natural i ecològic són dos adjectius que podia aplicar a tot el que m’envoltava: el mobiliari era fet amb fusta sense tractar; no hi havia cap bombeta ni endoll, ni aigua corrent, només una gerra plena d’aigua i un gibrell; la tassa del vàter havia estat substituïda per un cubell amb serradures instal·lat sota un seient de fusta… I fins i tot les deposicions es reciclaven. Aquests residus naturals els fan servir per abonar la plantació d’avets d’una explotació propera (les cabanes són a la vora d’Espinelves i aquí s’hi crien grans extensions d’avets de Nadal). “Des que es va posar en marxa la iniciativa, els arbres creixen més sans i frondosos”, m’havia assegurat l’Epe, l’encarregada de rebre els hostes.

Cabanes als arbres 3.JPG

La cabana Bosqueta és una de les més petites, ideal per a una parella. © ÒM

No hi havia televisió ni Internet ni cobertura de mòbil, com abans. Quin plaer, poder gaudir del propi temps, de l’abraçada del bosc envoltant la mirada, de la lectura pausada a la petita terrassa, dels salts precisos d’algun esquirol en una branca propera, del xiulet del vent… El vent, no patiu si us mou la cabana. Els arbres són flexibles i la cabana també ha de ser-ho. Fins i tot, en dies de forta tempesta, pot semblar que us trobeu dins d’un vaixell, segons em van explicar. Però és del tot segur. Als països acostumats als terratrèmols, com el Japó, saben que la flexibilitat de les estructures és fonamental. Si l’arbre es mou, la cabana es mou.

Cabanes als arbres 4.JPG

Les cabanes són refugis totalment ecològics que ens submergeixen en la tranquil·litat del bosc. © ÒM

Després d’observar tots els detalls de la cambra, vaig sortir al balconet i vaig estirar la corda a l’extrem de la qual hi havia una cistella on m’hi havien deixat el deliciós sopar casolà. Crema de carbassa, pollastre amb crema de curri a l’estil tailandès i pastís de galeta amb xocolata negra i caramel. Sopar dalt d’un arbre, com un esquirol, com un ocell, sense luxes superflus, sense cambrers atents ni comensals observadors. Quina tranquil·litat.

No són pocs els països on es pot dormir en una cabana d’alt d’un arbre, però aquest és l’únic bosc de la península Ibèrica on podem gaudir d’aquest tipus d’allotjaments. Això, unit al fet de trobar-nos en el límit de l’exuberant Parc Natural de les Guilleries-Savassona, fa de l’aventura un regal singular i exclusiu.

Cabanes als arbres 5.JPG

Des de la cabana contemplava els boscos de les Guilleries i els contraforts del Montseny. © ÒM

Cabanes sala.JPG

La masia Vileta és el punt de recepció dels visitants, on també es pot sopar o llegir. © ÒM

Cabanes menjador.JPG

Es pot escollir sopar a la cabana o al menjador de la masia Vileta. © ÒM

Fent acrobàcies al Trapezi de Vilanova

dilluns, 30/05/2011 (Òscar Marín)

Trapezi.JPG

L’espectacle “Falso Giro 2, dansa vertical” inclou un peculiar tango aeri. © Òscar Marín 

Les acrobàcies no són alienes a la nostra vida quotidiana. N’hem de fer cada dia, per arribar a final de mes, per no perdre el tren, per superar angoixes i tristors, per mantenir vius amors i amistats, per esquivar les males notícies… Per això els espectacles de circ ens arriben tan endins, perquè exploren, amb un to més burlesc o més poètic, les fronteres de la nostra vida diària, de la lletjor i de la bellesa, amb personatges extravagants que riuen i ploren com nosaltres, que s’estimen i s’odien, que pateixen i disfruten, que treballen i descansen. N’hem fet un tast aquest cap de setmana passat a Vilanova i la Geltrú, on la fira Trapezi ha complert quinze anys, consolidant-se com una plataforma de difusió de les millors companyies de circ català. Unes tretze mil persones, segons els organitzadors, hi han assistit atretes pels espectacles de malabars i acrobàcies en diverses places del centre de la ciutat i pels tallers infantils de circ al pati de l’escola Pompeu Fabra.

Trapezi 7.JPG

Un moment de l’espectacle “A plom i vol”, amb l’acròbata Irene Estrade. © ÒM

Hem vist ballar damunt d’una façana en Sacu i la Mica, dos personatges que corren, somien i s’estimen davant la mirada sorpresa dels espectadors, un espectacle de dansa vertical de la companyia Sacude. Hem rigut al ritme de la música funky dels Vatua l’Olla, una banda de “músics freaks”, com ells mateixos s’anomenen, de llargues cames i vestits llampants. Hem reflexionat sobre el treball mecanitzat amb l’espectacle d’acrobàcies “Revolución industrial” del Circo Claxon. Hem jugat amb els firaires ambulants d’Oixque a la Plaça de la Vila, que ens han demostrat que amb unes caixes de fusta i una mica d’imaginació es pot crear tot un món d’il·lusió. Hem vist com tres curiosos malabaristes es reien de si mateixos a l’espectacle “Uala-Kadabra!!”. I fins i tot hem fet una iniciació al món de les acrobàcies amb la companyia A plom i vol, participant en un espectacle que ironitza sobre les contradiccions de la parella i la línia difusa entre l’amor i l’enuig. En Matias i la Irene són uns excel·lents acròbates, no els perdeu la pista.

Trapezi 1.JPG

Tothom pot crear la seva pròpia faula amb els titelles dels firaires Oixque. © ÒM

Trapezi 2.JPG

La banda de músics Vatua l’Olla tocant funky pel centre de Vilanova. © ÒM

Trapezi 5.JPG

La companyia de circ Bauala fa volar gots de colors a l’espectacle “Uala-Kadabra!!”. © ÒM

Trapezi 8.JPG

El periodista que escriu aquestes línies i l’acròbata Irene Estrade en l’espectacle “A plom i vol”. ©

Trapezi 6.JPG

Les danses sorprenents de la companyia Sacude a la façana del CAP Jaume I. © ÒM

Trapezi 3.JPG

Què s’amaga dins una caixa que promet ser una nau espacial? © ÒM

Trapezi 4.JPG

La companyia Pessic de Circ inventa malabarismes damunt d’un vell sidecar. © ÒM

El temps de la fruita més dolça

dimarts, 24/05/2011 (Òscar Marín)

Se’ns fa la boca aigua. Quan la fruita dolça madura i escampa la seva aroma, sabem segur que s’acosta l’estiu. Catalunya és una gran productora —i també exportadora— d’aquestes fruites: la perera i la pomera n’ocupen la major superfície, seguides del presseguer, el nectariner i el cirerer; molt per darrere figuren la prunera i l’albercoquer. Les Terres de Lleida són les comarques estrella, ja que s’hi recullen uns 700 milions de quilos de fruita dolça cada l’any, però hi ha comarques com la Ribera d’Ebre que no es queden enrere: allà s’hi produeixen més de 20 milions de quilos anuals, la majoria de préssec, que es comencen a collir a finals de maig. La cirera hi té dedicada una festa a Miravet, al juny. També Santa Coloma de Cervelló, al Baix Llobregat, esdevé ambaixadora de la cirera l’últim cap de setmana de maig, amb una festa que serveix per promoure el producte i reivindicar l’esforç dels pagesos de la comarca per mantenir viu aquest cultiu.

Cireres.jpg

Els cirerers han passat del blanc de les flors al març al roig intens dels fruits al maig.

Un altre territori eminentment dolç és la Catalunya del Nord: hi ha cirerers a Ceret, presseguers a Illa i bona part del Rosselló, pomes al Conflent i al Vallespir… A bona part de les terres que envolten l’estany de Salses s’hi produeixen albercocs o «bricots», com en diuen a la zona. L’arbre, d’origen asiàtic, s’ha adaptat bé a aquesta terra, i fins i tot hi ha una varietat que en porta el nom: el roig de Rosselló. Ceret celebra el darrer cap de setmana de maig la Festa de la Cirera, amb una desfilada de bandes, menús a base de cireres als restaurants de la vila i danses tradicionals. No hi faltarà el concurs d’escopir pinyols de cirera, que també es fa a Santa Coloma de Cervelló. Qualsevol excusa és bona per celebrar que ja és temps de fruita dolça.

Jornades amb gust de mar a Lloret

divendres, 20/05/2011 (Òscar Marín)

Lloret1.JPG

Una estampa típica de Lloret, el passeig Verdaguer presidit per l’Ajuntament i la platja. © Òscar Marín

Lloret de Mar és seductora, té milers de pretendents que se li acosten. Alguns només amb l’impuls de trobar-hi uns dies de sol i festa. D’altres són savis i s’aturen a escoltar les experiències exquisides que la vila els pot regalar. Un d’aquests regals són les Jornades Gastronòmiques de l’Arròs de l’Art, que protagonitzen durant el mes de maig les cartes de trenta restaurants i hotels de Lloret. Què és la gastronomia de l’art? Es tracta del suculent dinar que els pescadors d’antany preparaven en una cassola de fang amb el peix recollit a tocar de la platja. El peix es pescava amb una llarga xarxa que una barca estenia mar endins i que diversos homes estiraven des de la sorra. Aquesta tradició (la tirada a l’art) es reprodueix encara a la platja central de Lloret, de manera simbòlica, dos dies l’any: els últims diumenges de febrer i desembre.

Però tornem a l’arròs que es cou a la cassola. Ara ja no el preparen els pescadors a la platja, com abans, sinó que surt de les cuines de Lloret tot preservant, això sí, la recepta original que ha passat de generació en generació. Escòrpores, lluernes, raps, aranyes, santperes i alguna sípia fan xup-xup dins aquesta poció, tan màgica com senzilla, composta per un sofregit de tomàquets escalivats, ceba, all i oli d’oliva, arròs, aigua i un raig de vi rosat.

Lloret2.JPG

Un plat d’arròs de l’art servit al restaurant de l’hotel Santa Marta. © ÒM

Vaig acostar-me a Lloret per tastar aquest magnífic plat tradicional, de profundes arrels marineres. Vaig dinar al restaurant del gran hotel Santa Marta, una de les cuines que perpetua aquesta recepta durant les jornades gastronòmiques de maig. El menú que m’hi van oferir estava format per uns aperitius lleugers, una terrina de fetge d’ànec amb figues i melmelada de tomàquet i, tot seguit, l’autèntic arròs de l’art. Mentre el gust de la mar s’apoderava dels sentits i les onades s’apropaven a la lluminosa platja de Santa Cristina, vaig anar repassant les visites que havia fet aquell matí: l’església parroquial de Sant Romà, amb els seus lluents afegits modernistes; el Museu del Mar, un viatge als anys de bonança en què els indians enriquits al Carib tornaven per construir cases venerables; la blanca ermita de Santa Cristina, on cada juliol té lloc un dels aplecs més emocionants de la Costa Brava, i els magnífics jardins de Santa Clotilde, que durant la primavera llueixen esplèndids com mai.

Lloret3.JPG

La plaça de les Sirenes és un dels espais principals dels jardins de Santa Clotilde. © ÒM

Situats damunt d’un penya-segat que s’endinsa en la mar, aquests jardins foren encarregats pel marquès de Roviralta a un jove Nicolau Rubió i Tudurí. Es fa difícil imaginar que damunt de l’espadat on s’estenen aquests jardins, entre la cala Boadella i la platja de Fenals, hi havia fins a principis del segle xx una mar de vinyes verdes. Avui hi trobem uns jardins esplèndids d’estil italià, els quals han estat sotmesos durant els darrers anys a una curosa restauració. Per salvar els desnivells, llargues escales cobertes d’heures ens porten, entre les siluetes dels xiprers i les escultures d’estil clàssic, cap al blau de la mar que batega a tocar dels jardins. Personatges mitològics, guerrers i sirenes de dues cues ens surten a rebre pels racons més inesperats. Sí, són aquí, les sirenes que canten la màgia de l’altre Lloret, l’autèntic, el Lloret que molt abans de l’arribada dels turistes ja rebia elogis per ser una de les poblacions més belles de la Costa Brava.

Lloret4.JPG

Les sirenes de bronze van ser creades per Maria llimona, filla de l’escultor Josep Llimona. © ÒM

Roselles als Ports, lliris a l’Empordà

dimarts, 10/05/2011 (Òscar Marín)

Els marges dels camins i els secans de tot el país han enrogit durant l’abril i els primers dies de maig. Les ruelles, com les anomenen al massís del Port, han conquerit els camps de blat i d’oliveres de la zona d’Horta de Sant Joan i Arnes, i també de Prat de Comte. Com el xiscle de les orenetes, són un anunci inequívoc de l’arribada del bon temps, però l’espectacle és efímer. D’aquestes flors agrestes, però extremadament delicades, n’hi ha de moltes classes. La més freqüent és l’espècie Papaver rhoeas, de càpsula arrodonida, responsable en gran part de la rojor del vessant septentrional d’aquestes muntanyes. Però també hi ha Papaver dubium, de càpsula allargada i que al vessant oriental, especialment a la comarca del Montsià, presenta una coloració rosa clar. A les terres més interiors i amb sòl de guix, com ara als camps de cereals, es pot trobar l’atractiva rosella morada (Roemeria hybrida). Aquestes “males herbes” no només han ocupat principalment els cultius, un hàbitat que hem creat els humans, sinó que a més han adaptat la seva floració al cicle de vida curt dels conreus.

Roselles.jpg

Una fauna diversa sobrevola i salta entre les roselles. © Òscar Marín

IMG_9289.JPG

Les efímeres roselles han conquerit els camps amb el seu roig intens. © Carme Escales

Al mateix temps, a les llacunes i marges d’aigua estancada d’alguns aiguamolls hi floreix amb especial intensitat el lliri groc (Iris pseudacorus). Als Aiguamolls de l’Empordà hi treu els pètals entre els canyissars i balques dels prats inundables d’arreu del parc, però és especialment vistós a la Reserva dels Estanys, al nord de l’espai natural. Les seves llargues fulles verdes, que poden fer més d’un metre d’alçada, semblen llances que protegeixen les grans flors delicades i, alhora, fan de refugi de molts ocells aquàtics. Dels itineraris que hi ha traçats al llarg de l’espai natural, el número 1 –que va des del Cortalet fins al Mas del Matà– passa a la vora de recs i estanys on abunda el lliri groc. Podeu demanar el plànol de la ruta a l’oficina del Parc.

Les 10 millors idees per descobrir La Rochelle

divendres, 6/05/2011 (Òscar Marín)

Quan surt el sol, La Rochelle té un aire de port mediterrani, amb els seus velers adormits davant les terrasses plenes i les seves façanes blanques culminades amb teulades vermelles. Però és al bell mig de la costa atlàntica francesa. Vaig aterrar-hi fa unes setmanes, en el marc d’un viatge per la regió de Poitou-Charentes que incloïa la visita a les noves instal·lacions de Futuroscope. La Rochelle té una vasta història de batalles, setges i intercanvis comercials que no podré resumir aquí, però us convido a viatjar-hi un cap de setmana i fer un recorregut per alguns dels seus atractius principals.

1. Contemplar la ciutat des de les seves torres

En poc més de dues hores es poden visitar les tres torres de La Rochelle i gaudir d’unes vistes incomparables. La de Saint-Nicolas és una construcció militar que defensava l’entrada al port vell i que avui fa de mirador sobre les cases i els vaixells del port. Al seu costat, la torre de la Chaîne acull una exposició sobre els emigrants que van sortir d’aquí als segles XVII i XVIII amb rumb a la Nova França (actual Quebec). La tercera torre, la Lanterne, és l’únic far medieval que queda dempeus a tot el litoral atlàntic francès i conserva en els seus murs testimonis dels pirates i corsaris que hi foren empresonats. L’entrada als tres edificis costa 8€.

Vista torres.JPG

El Vieux Port (port vell) i la torre del Grosse Horloge vistos des de la Tour Saint-Nicolas. © Òscar Marín

 

2. Submergir-se al fons de l’Aquarium

L’Aquarium de La Rochelle ha celebrat enguany el desè aniversari. Deu anys del somni de la família Coutant, especialistes en la fabricació d’aquaris de gran capacitat que han participat en la creació d’espais com l’Aquarium de Barcelona i l’Oceanogràfic de València. És un plaer passejar entre aquestes immenses peixeres plenes d’espècies de tots els oceans. Però l’atracció dels peixos és només la punta de l’iceberg: amb els diners recaptats per les visites s’han desenvolupat un bon nombre de programes pedagògics.

Aquarium.JPG

Observant en silenci, cara a cara, els habitants del món marí. © ÒM

3. Entrar al Café de la Paix

L’escriptor belga Georges Simenon, creador del famós comissari Maigret, es va establir als anys cinquanta en una casa dels afores de La Rochelle, la Richardière. Algunes tardes baixava a cavall fins a la ciutat i s’aturava davant del Café de la Paix. Deixava la muntura lligada en una columna del pòrtic i entrava al cafè. A l’interior, l’ambient no ha canviat gaire en les últimes dècades. Fins i tot ens mostren amb orgull una vella foto de l’il·lustre client que confirma que el local ha conservat l’ambient de fa temps. Va néixer l’any 1793 amb el nom de Café Militaire, però la decoració de motllures, plafons i grans miralls data de principis del segle XX.

Cafe de la Paix.JPG

Un café ‘noisette’, una taula davant dels finestrals i el temps que passa… © ÒM

 

4. Passejar per Saint-Sauveur

Fou la primera zona peatonal de França i ha preservat l’encant medieval i renaixentista, els carrers porticats, les façanes de pedra esculpida dels segles XVI i XVII, les cases dels mercaders adinerats… Aquí, el plaer del passeig fa dècades que és una experiència exclusiva preservada del brogit i el fum dels automòbils. Restaurants i botigues han proliferat al voltant de la corpulenta església de Sant Salvador (Saint-Sauveur) i ens conviden, entre passa i passa, a gratar-nos la butxaca.

Saint-Sauveur.JPG

Les façanes amb entramat de fusta són un dels atractius del nucli històric de La Rochelle. © ÒM

5. Comprar al mercat matinal

Per la tarda, la Place du Marché s’ensopeix, s’adorm i deixa que els cotxes aparquin damunt seu. De bon matí, però, hi tornen els tendals de colors, els reclams dels venedors, els veïns que s’hi acosten a comprar fruites, peixos, ostres, formatges, vins, flors… Es converteix en un indret ideal per a passejar-hi amb els cinc sentits disposats a descobrir aromes, gustos i colors. Costa d’esquivar la temptació d’omplir la motxilla de productes.

Mercat.JPG

Els productes frescos s’exposen cada matí al mercat del centre. © ÒM

6. Fer un tast de vins sota terra

Entrareu per un passadís emmirallat, baixareu unes escales de pedra i arribareu a l’antic celler del segle XIII convertit en botiga de vins. Le Taste Vin, a la rue du Temple, ocupa una de les moltes caves que s’estenien pel subsòl de La Rochelle. Hi podem triar entre una àmplia selecció de vins i licors, però el conyac (que s’elabora molt a prop d’aquí) és la beguda emblemàtica. No deixeu de tastar una especialitat local: el Pineau des Charentes, una mescla de suc de raïm i licor de conyac. El celler obre cada tarda; pels matins el propietari atén una parada al mercat central.

Tastevin.JPG

Una gran selecció de vins europeus, especialment francesos, omple l’antic celler. © ÒM

7. Dormir i menjar en una església

Quan un negoci no va bé, cal renovar-lo. I a La Rochelle han buidat una església per instal·lar-hi un hotel. L’experiència és prou curiosa. De fora, a la place de la Motte Rouge, els murs robustos del temple cristià de Sant Nicolau. Rere la porta, un allotjament funcional de la cadena Ibis, l’hotel Vieux Port. Si voleu reblar el clau, podeu dinar o prendre una copa a la capella de l’antic convent dels Carmelites, de la qual només resta l’ampul·losa façana coronada amb una gran conquilla.

Couvent des Carmes.JPG

El convent acull un cinema i un teatre, a més del bar restaurant L’Avant-Scène. © ÒM

8. Fer una volta a cop de pedal

Veureu bicis arreu. La Rochelle és gairebé plana i la bicicleta s’hi ha imposat com el mitjà de transport més còmode, útil i barat. L’any 1976 van començar a oferir un sistema de lloguer de bicicletes similar al Bicing barceloní (allà en diuen Yélo, un joc entre la paraula francesa vélo -bici- i l’adjectiu anglès yellow -groga-). Si només voleu la bici durant unes hores, hi ha un servei de préstec a la Place de Verdun que us permet gaudir de dues hores gratuïtes. Amb la bici podeu acostar-vos fins al magnífic Parc Charruyer, el pulmó verd de la ciutat.

Bicicleta2.JPG

Bicicletes i cotxes elèctrics s’estan imposant als carrers de La Rochelle. © ÒM

9. Visitar l’Ajuntament

Diuen que és un dels ajuntaments més bells de França i, de fet, sembla més un palau que una casa consistorial. L’Hôtel de Ville té una portalada gòtica, un campanar i una estàtua d’Enric IV presidint el pati. A la façana, ens vigilen les quatre virtuts cardinals: Prudència, Justícia, Fortalesa i Temprança. S’hi fan visites cada dia a les 15 h.

Ajuntament.JPG

L’edifici barreja diversos estils, ja que es va construir al llarg de quatre segles. © ÒM

10. Escapar-se a l’illa de Ré

La teniu a prop. Només cal travessar un monumental pont de tres quilòmetres que la separa de La Rochelle (cal pagar peatge si aneu amb cotxe; amb bici i a peu no es paga). També hi podeu anar amb vaixell. Però el més important és anar-hi. Sembla que no hagin passat els segles, a l’illa de Ré. Els pobles conserven els seus carrers empedrats, els ports tenen un aire d’altres temps, hi ha ruïnes d’esglésies oblidades entre els camps i només la ràdio d’algun cotxe ens desvetlla del somni.

Ile de Ré.JPG

El pont, construït l’any 1988, fotografiat des de l’Hotel de la Marée, a l’illa de Ré. © ÒM

L’opció més còmoda per arribar-hi és agafar un vol de Vueling fins a París Orly, un autobús fins a l’estació de Montparnasse i d’allà el veloç TGV París-La Rochelle (dues hores i cinquanta minuts). Una altra opció és dormir al Trenhotel Joan Miró de Barcelona a París i, un cop a la capital francesa, arribar a La Rochelle amb TGV.

Els colors del retaule de Rubió

dimarts, 19/04/2011 (Òscar Marín)

El dia que vaig visitar el parc eòlic de Rubió (el més gran de Catalunya) perquè m’expliquessin com es recollia l’energia generada per aquella trentena de gegants, vaig aprofitar per acostar-me fins a l’església d’aquest poble de l’Anoia. M’havien assegurat que s’hi custodiava un retaule de gran valor artístic. El temple es troba just davant del restaurant El Castell de Rubió i he d’admetre que vaig donar prioritat a la ingesta d’una selecció de suculents plats de la terra abans de demanar al senyor Antonio, ja amb la panxa plena, la clau de l’església. Si hi passeu a dinar o a esmorzar, ell us oferirà de bon grat una visita a l’interior de l’edifici medieval. Vist des de fora, el temple és un robust cub de pedra amb un estret campanar que té l’aire d’un far escapçat. Però aquest edifici gran i auster guarda un tresor: una de les obres pictòriques més rellevants de l’art gòtic català. No deixa de sorprendre que el retaule de Rubió (segle XIV) restés durant dècades al marge dels itineraris de la pintura gòtica catalana. De fet, no és una obra gaire coneguda pel gran públic.

Retaule.jpg

El retaule, obra del Mestre de Rubió, data del segle XIV però va ser restaurat al segle XX. © Òscar Marín

El primer que crida l’atenció quan accedim a l’interior de l’església és la brillantor dels colors vius del retaule, recuperats després d’una intensa restauració. Com veureu, el retaule està dedicat a la Verge i al centre s’hi observa Jesús posant sobre el cap de Maria una corona d’or, amb tot d’àngels presidint l’escena. També s’hi representen l’adoració de Jesús per part de pastors i dels Tres Reis d’Orient, i la Verge asseguda en un tron i envoltada pels dotze apòstols agenollats. A la part inferior s’hi disposen les escenes de dolor : la traïció de Judes, la flagel·lació de Jesús, el Via Crucis, el davallament de la creu… La calma de l’indret, l’austeritat de l’església fortificada i la gran qualitat de les pintures del Mestre de Rubió mereixen una visita. Els diumenges, d’11 a 13h, l’església obre perquè s’hi fa missa. Si no us agrada escoltar sermons, l’Ajuntament també us pot facilitar l’entrada a l’església prèvia reserva. Si passeu per Rubió, no oblideu admirar els colors del retaule.

Rubió 1.JPG

Els molins del parc eòlic formen part del paisatge que envolta el poble de Rubió. © ÒM