Dos joves catalans en ruta pels Andes

dimarts, 1/02/2011 (Òscar Marín)

Andes 1.JPG

Els amics Pep Pubill i Àlex Miguel al peu de l'Ausangate, al Perú. © Josep Pubill

L’Àlex Miguel i en Josep Pubill ho han deixat tot per travessar a peu la serralada dels Andes. El seu no és tan sols un viatge de plaer. S’han marcat un objectiu ambiciós: crear una nova ruta que enllaci de nord a sud les serralades andines, prenent com a referència en algunes etapes l’antic i oblidat Cápac Ñan, camí reial que vertebrava tot l’Imperi inca des de l’actual Colòmbia fins als peus de l’Aconcagua, a Xile. L’aventura va per llarg, és un projecte massa agosarat per fer-lo d’un sol cop, a peu i sense cap suport econòmic. Van arribar a La Paz (Bolívia) el 17 de novembre passat i pretenen concloure el primer tram de la seva aventura, entre La Paz i la població peruana de Cachora, a finals de febrer. En els últims dos mesos han travessant la Cordillera Real (Bolívia), el nord del llac Titicaca, la serralada de Vilcabamba passant per les ciutats inques de Pisac i Choquequirao, i la gegantina Vilcanota, amb colls de més de cinc mil metres. Han caminat per calçades històriques, han passat la nit al ras vora les ruïnes d’antigues fortaleses, han creuat camps de conreu i finques agrícoles (chacras) on es treballa la terra com fa centenars d’anys, i han travessat valls escarpades i encaixonades folrades de vegetació exuberant.

Andes 2.JPG

A la ciutat inca de Choquequirao van tenir la sort d'estar completament sols. © Josep Pubill

Els dos joves guies de muntanya estan senyalitzant la seva ruta andina amb l’ajuda del GPS, prenent nota de cada punt d’interès per facilitar la tasca als futurs senderistes: creuaments, punts d’aigua, passos sobre rius, àrees d’acampada, miradors… També recullen informació de tots els indrets d’interès turístic, natural o patrimonial que descobreixen, com ara ruïnes o petits pobles. Els diners d’aquest llarg viatge surten de la seva butxaca, però el seu somni seria trobar un o més patrocinadors interessats en el projecte. A finals de febrer han previst tornar, per motius econòmics, climàtics (al febrer les pluges abundants obliguen a ajornar el trekking) i per processar i ordenar tota la informació recollida en aquests mesos de ruta. Han previst invertir quatre o cinc mesos cada any a desenvolupar el treball de camp i recórrer els camins. Això implica haver-hi de tornar l’any següent per continuar el recorregut. Podríem estar parlant de cinc anys d’anar i venir. L’objectiu final és elaborar una guia inèdita dels camins andins i oferir la possibilitat de descarregar el track de l’itinerari i tota la informació a Internet.

Andes 3.JPG

L'Àlex consulta el GPS al seu pas per un dels molts rius de la serralada Vilcabamba. © Josep Pubill

Dels paisatges que han recorregut fins ara, un dels més impactants ha estat el Nevado del Salkantay, dins la serralada de Vilcabamba. L’Àlex Miguel explica: “Caminàvem sobre tarteres inertes i ens quedàvem meravellats pel mur gegantí de pedra que teníem al davant, tot cobert per glaceres que formen seracs (parets de gel) de desenes de metres d’alçària, penjats en equilibri damunt nostre. Aquesta és una terra de contrastos impressionants esquitxats per la cultura inca, encara viva.” Hi ha cims que s’eleven fins a superar els sis mil metres d’alçada i valls que s’encaixen fins arribar a cotes amazòniques, amb uns desnivells de vertigen i una varietat de biomes espectacular. A tot això s’hi ha d’afegir que aquestes muntanyes van donar alberg als últims inques que fugien de la cobdícia del colons espanyols; s’hi troben, entre d’altres, les ciutats perdudes de Machu Picchu i Choquequirao i una infraestructura encara viva de senders històrics.

Andes 4.JPG

Impressionant vista de la cara sud, la més escarpada, del Nevado de Salkantay. © Josep Pubill

Del camí que els queda per recórrer, tenen moltes ganes d’endinsar-se a la Cordillera Blanca, al centre del Perú, i passar a prop de l’Alpamayo, considerada la muntanya més bonica del món pel seu net perfil piramidal. També volen recórrer nous trams del Cápac Ñan, visitar els impressionants volcans de l’Equador, travessar el Salar de Uyuni i arribar fins als fiords de la Patagònia. “El que hem après fins ara”, confessa l’Àlex, “és que allò que no coneixíem ens ha sorprès i encisat més que no pas allò que veníem a buscar”. De moment, es poden seguir els vídeos de la seva aventura i el seu diari de viatge personal al web www.ruteandoporlosandes.com, del qual volen fer aviat la versió en català.

Andes 6.JPG

Estiuejar al monestir de Sant Benet

dijous, 27/01/2011 (Òscar Marín)

Món St Benet 1.jpg

Una de les sales modernistes de la residència d'estiu dels Casas. © ÒM

La família del pintor Ramon Casas va comprar el monestir romànic de Sant Benet de Bages a principis del segle XX. Estava en ruïnes i van convertir-lo en el seu refugi d’estiueig. Eren rics burgesos que es podien permetre excentricitats com aquesta, i els n’hem de donar les gràcies, perquè van recuperar un edifici religiós de gran valor artístic que havia estat espoliat i oblidat durant dècades. Al llarg d’un quants anys hi van anar portant mobles i obres d’art, donant a la seva residència d’estiu un aire romàntic i envoltant-la d’un agradable jardí. Un bon exemple de reciclatge immobiliari.

Una part de la visita a l’actual complex de Món St Benet se centra en la història dels Casas, especialment en la vida del reconegut pintor. Les estances i passadissos que van ocupar a partir dels anys vint s’han restaurat i teatralitzat amb jocs de llum i projeccions audiovisuals, de manera que es pot seguir un itinerari amè per la història de l’edifici i de la família. Cal destacar la banda sonora d’inspiració modernista creada expressament per Francesc Gener (si us agrada, podreu comprar el disc a la botiga del museu).

L’altra part de la visita (que es pot fer per separat o abans de l’itinerari modernista) és a l’església dessacralitzada del monestir. Allà se’ns explica la història de Sant Benet a través d’un vídeo i se’ns descriu com es va fundar el monestir i com hi vivien els monjos fins a la desamortització, l’any 1835. M’han dit que encara hi ha algun visitant que pregunta si el senyor que apareix i desapareix a l’altar és un actor de carn i ossos; no és un joc de màgia, és una projecció en tres dimensions. Tot seguit, entrareu a la cripta, passejareu pel claustre i descobrireu la història que amaguen el celler i les galeries monàstiques. La visita als dos espais (el medieval i el romàntic), costa 14,90 euros i us ocuparà tot el matí. Si voleu passar-hi la resta del dia, podeu dinar al restaurant i acostar-vos a descobrir la Fundació Alícia, un espai de recerca científica i gastronòmica liderat pel cuiner Ferran Adrià on podreu fer divertits tallers relacionats amb la percepció a través dels sentits.

Món St Benet 2.jpg

L'església del monestir va ser construïda cap a finals del segle XII. © ÒM

El somni de la revista ‘Nat’

dilluns, 24/01/2011 (Òscar Marín)

Aquesta última setmana de gener se celebra un doble aniversari periodístic. Fa sis anys que Sàpiens Publicacions va començar a editar la revista Nat, una aposta arriscada i decidida (totalment inèdita al nostre país) per portar als quioscos una publicació d’alta gama dedicada a la divulgació de la natura i la ciència en català. El segon aniversari és més descoratjador: ara fa tres anys, el somni de Nat es va acabar; un descens molt acusat en les vendes i la necessitat de fer front a altres projectes editorials van portar l’empresa a deixar d’editar la revista.

Revista Nat 6.JPG

‘Nat’ reflexionava sobre paisatges i espècies d’arreu del món de la mà de fotògrafs de prestigi, com mostra aquest excepcional reportatge del català Iñaki Relanzón sobre les àligues d’Alaska.

Revista Nat 2.JPG

Destacava l’anàlisi dels valors més desconeguts dels Països Catalans, com ara les flors més sorprenents, els animals més amenaçats o el riu més net (a la fotografia).

El naixement de Nat va ser tot un esdeveniment, se’n van esgotar els 40.000 exemplars i l’equip de redacció va comptar amb el suport de bona part de la comunitat científica. Amb Nat vam demostrar que es podia fer una revista de natura i ciència per a un públic no especialitzat, però amb el màxim rigor. Van ser tres anys de treball intens per portar cada mes al quiosc articles que explicaven de manera amena temes de conservació de la natura i d’estudi del medi. El portal Culturcat, en l’apartat “Revistes de divulgació”, descriu breument el caràcter de Nat: “una de les seves fites era garantir el rigor i la qualitat de la informació. […] La revista es va convertir en una iniciativa sense precedents, a casa nostra, de la divulgació i del foment del respecte al medi.”

Revista Nat 3.JPG

Els articles s’acompanyaven de completes infografies i precises il·lustracions que eren revisades pels assessors científics de la revista.

Revista Nat 7.JPG

Una de les claus per respectar l’entorn natural és saber quins valors amaga. ‘Nat’ s’esforçava per difondre de manera amena i propera els tresors naturals del nostre país.

El gener del 2008 va sortir el que, inesperadament per als lectors i subscriptors, seria l’últim número de la revista. Va ser dur assimilar el final del projecte, i la desaparició de Nat va suscitar nombroses reaccions. Jordi Pietx Colom, director de la Xarxa de Custòdia del Territori, parlava de la revista al diari NacióDigital.cat com d’un “ric ecosistema, molt especial” i descrivia el tancament  “com un gerro d’aigua freda, congelada diria jo, per a tots i per a tot el sector de la conservació de la natura”. Juli Peretó, doctor en Ciències Químiques de la Universitat de València, escrivia a Vilaweb: “Com una delicada i fràgil espècie endèmica, mereixedora de la màxima protecció, Nat s’ha extingit. És, no caldria dir-ho, una pèrdua cultural molt sensible per a la llengua catalana.” El periodista i dissenyador gràfic Herminio Javier Fernández exposava al seu bloc: “Resulta revelador que una revista dedicada a la naturaleza acabe sucumbiendo a las implacables leyes de la selección natural que enunciara Darwin.”

Revista Nat 4.JPG

La major part dels reportatges de ‘Nat’ es basaven en imatges de reconeguts fotògrafs catalans de natura, com Oriol Alamany, Iñaki Relanzón, Jordi Bas, Albert Lleal o Jordi Chias (a dalt).

Revista Nat 1.JPG

La revista responia enigmes poc coneguts, com ara per què es mou el Pedraforca, quanta aigua dolça queda a la Terra o si hi ha reserves de petroli a Catalunya.

Ens podem preguntar: per què mor una revista? Potser Nat no va estar a l’alçada de les expectatives, potser la societat no estava prou interessada en una publicació de natura i divulgació científica, potser els qui l’havien de fer viable econòmicament no van saber apostar-hi prou… Els dubtes són diversos. Malgrat la seva defunció “implacable”, de Nat ens en queden els 37 números a les hemeroteques (i als prestatges de moltes llars), un grapat de bons records i la sensació de que aquell somni, algun dia, podria tornar a fer-se realitat…

Revista Nat.jpg

La llum dels Aiguamolls de l’Empordà

dijous, 13/01/2011 (Òscar Marín)

Aiguamolls.JPG

Per observar els ocells dels Aiguamolls, millor anar-hi al matí o al capvespre, equipats amb uns prismàtics. A la fotografia, l’estany del Cortalet. © ÒM

En una enquesta apareguda al web de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries es preguntava als usuaris: “Quin és el reclam turístic més important del municipi?”. Les dues respostes més votades, de llarg, eren “El patrimoni del nucli antic” i “Els canals d’Empuriabrava”. El més insòlit és que els Aiguamolls de l’Empordà reunien amb prou feines el 6% dels vots. Empuriabrava és un reclam per a molts, especialment per als que hi tenen iot i casa, però el gran tresor de Castelló d’Empúries són els seus aiguamolls, la segona zona humida del país després del delta de l’Ebre, i és prou inquietant que no siguin percebuts com un reclam turístic de primer ordre. Es van salvar gràcies a la insistència, la tossuderia, la bel·ligerància d’un grup de persones (el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, avui Iaeden, i molts veïns que els van donar suport) que tenien clar que cap projecte urbanístic pot prevaldre davant la preservació dels valors naturals. A finals dels anys setanta, quan ja feia deu anys de la creació d’Empuriabrava, van aconseguir aturar la construcció de dues noves urbanitzacions amb canals entre la Muga i el Fluvià (el Port Llevant i Fluvià Marina), informant-ne l’opinió pública amb debats, col·loquis, manifestacions, ocupacions i altres activitats. Gràcies a ells, el litoral empordanès va salvar-se de ser un pastitx de canals i xalets amb piscina.

Empuriabrava.jpg

Allà on hi havia paisatges idíl·lics avui hi ha els xalets d’Empuriabrava, una mostra del que es volia executar a tota la badia de Roses. © ÒM

Quan els empordanesos van ser conscients de tot el que podien perdre per culpa de l’ànsia de lucre d’uns pocs, van demanar a crits la protecció legal del territori. A l’àrea protegida se la va conèixer amb el nom de Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, però ni tot el parc està ocupat pels aiguamolls –de fet només una cinquena part–, ni tots els aiguamolls empordanesos es troben dins dels límits del parc. Des d’un punt de vista poètic, jo l’anomenaria Parc Natural de la Llum de l’Empordà. La gran planúria permet el sol il·luminar amb força camps i llacunes, la llum circula lliure i rotundament, amb vehemència al migdia, amb una serenor reconfortant a la tarda, envoltant la fauna i la flora amb una aurèola particular. Quan hi aneu, gaudiu de la llum, i penseu també en la sort que tenim d’haver preservat aquests magnífics paisatges. Fa trenta anys, podrien haver desaparegut per sempre.

Aiguamolls 2.JPG

A les closes, prats envoltats d’arbres i petits canals de drenatge, hi pasturen cavalls blancs. Fixeu-vos també en les daines que campen per les àrees menys concorregudes del Parc. © ÒM

Un bany de sabors i paisatges a Can Bonastre

divendres, 7/01/2011 (Òscar Marín)

El finestral emmarcava la muntanya màgica i el llit de vinyes que s’estén als seus peus. Un arròs amb llagostins i bolets fumejava a la taula del restaurant Tribia. Era un migdia al Can Bonastre Wine Resort. Pel matí havíem visitat el celler de la masia amb la Glòria Vallès. Ens va mostrar les bótes on reposen els seus vins, alguns dels quals elaboren per encàrrec amb el nom del sol·licitant. “La nostra família sempre ha viscut amb passió i estima la cultura del vi”, va explicar-nos la Glòria, “i volíem compartir aquest sentiment.” Per això van decidir restaurar la vella masia Can Bonastre de Santa Magdalena, que ja existia al segle XVI (en mostren orgullosos el document que ho acredita), i van convertir-la en un allotjament obert als viatgers que busquen l’autenticitat i l’elegància dels paisatges mediterranis. Un allotjament de luxe, això sí.

Can Bonastre.jpg

Can Bonastre, envoltat de vinyes, té unes vistes privilegiades de Montserrat.

L’hotel es troba a prop de Masquefa, a l’Anoia, però el paisatge és plenament penedesenc: davant les finestres de les habitacions, decorades amb personalitat, s’estén una mar de vinyes i les més privilegiades tenen vistes úniques a Montserrat (avís, el preu de l’habitació doble supera els 200 euros). Des del restaurant Tribia, dins l’hotel, i des de la terrassa Montserrat, que obre a l’estiu, es pot menjar tot gaudint també de la vista magnífica del massís. El dinar, amb plats de temporada com els canelons d’ànec o el rap embolicat amb fulla de parra, s’acompanya de vins elaborats al celler de Can Bonastre, així tot queda a casa.

Can Bonastre 2.jpg

Rovellons al pinot noir, una de les creacions elaborades pel xef del Tribia, Víctor Gómez.

La seva oferta gastronòmica s’ampliaamb esmorzars de forquilla, que es poden combinar amb una visita a la bodega o amb l’entrada a l’spa de l’hotel. Sí, també tenen balneari propi. L’spa Acbua és un petit espai amb sauna, bany turc, camí de sensacions, dutxes lúdiques, piscina coberta amb sortides d’aigua a pressió i un finestral amb vistes de la gran muntanya. Un bany excepcional recomanable en qualsevol moment de l’any.

Can Bonastre 3.jpg

A l’Acbua Spa us relaxareu tot observant les agulles de Montserrat a l’horitzó.

Els articles més llegits del 2010

diumenge, 26/12/2010 (Òscar Marín)

Abans d’acabar l’any, fem un repàs dels articles més llegits del 2010. Són els deu posts que més han interessat els usuaris d’El plaer de viatjar. Prenc nota de les vostres preferències per continuar recomanant-vos destinacions, activitats, paisatges i allotjaments rurals al llarg del 2011.

1PlatgesNens.jpg ..6 platges refrescants per anar-hi amb nens

2Boscos.jpg ..Els millors boscos de tardor

3Praga.jpg ..Praga ja fa olor de Nadal

4Boira.jpg ..L’espectacle de la boira a la plana de Vic

5Lluna.JPG ..Fer-ho sota la lluna plena

6LlitDunes.JPG ..Un llit sobre les dunes

7CasaLiteratura.jpg ..Una casa amb molta literatura

8TrenPlaer.jpg ..Viatjar amb tren pot ser un plaer

9MasFuselles.jpg ..Turisme rural amb nens al Mas Fuselles

91CalaPortada.JPG ..Una cala de portada

 

Amb el bosc dins de casa

dimarts, 21/12/2010 (Òscar Marín)

Al desembre, fagedes, rouredes i altres paratges de muntanya s’omplen de pinzellades roges: són els fruits del grèvol (Ilex aquifolium). El costum d’adornar les llars amb branques d’aquest arbust és molt més antic que el Nadal, però la planta ja forma part del nostre imaginari nadalenc. Juntament amb el galzeran, el vesc, la ponsètia i l’avet d’Espinelves, el grèvol entra a les cases convertit en un preuat ornament d’hivern, per la bellesa de les seves baies vermelles damunt del verd intens de les fulles, lluents i punxegudes. Però el seu atractiu es limita a l’aparença: els fruits són tòxics (contenen ilicina) i poden arribar a provocar problemes a l’aparell digestiu i el sistema nerviós.

Grèvol.jpg

Branca de grèvol a l'hivern amb les seves característiques perles roges.

El grèvol és una planta dioica: hi ha exemplars masculins i altres femenins, i només els femenins treuen els fruits carnosos i brillants de la mida d’un pèsol. La seva vistositat és a l’origen de la recol·lecció excessiva de l’espècie, que ha perdut territori fins a trobar-se al límit de la desaparició. A Catalunya està prohibit agafar-ne els fruits i tallar-ne les branques, tot i que es poden comprar en algunes fires, procedents de cultius controlats. No confongueu el grèvol amb un altre arbust de fruits vermells, el galzeran (Ruscus aculeatus), de fulles més arrodonides, que aviat deixarà caure les baies per tornar a florir. Al Montseny, si seguiu la ruta de l’Empedrat de Morou, us endinsareu en una fageda que amaga alguns arbustos de boix grèvol. Però en podeu veure arreu, des dels camins del Pirineu fins a les comarques del sud del país.

Dies de fred i neu als Pirineus

divendres, 17/12/2010 (Òscar Marín)

La contemplació dels paisatges nevats, com la dels deserts, té un efecte hipnòtic. Podem passar llargues estones destriant els diversos tons del blanc dins del blanc, observant els jocs de la llum i del vent sobre la neu. A muntanya, quan el mantell de l’hivern cau sobre el paisatge, canvia la percepció de l’entorn. L’esclat de colors de la tardor deixa pas, al novembre, a una postal en blanc i negre, i desembre i gener, amb les seves fredorades extremes, mantenen els cims ben emblanquinats. Els beneficiats no són només l’observador atent i les pistes d’esquí; les pastures, les collites i les reserves d’aigua acullen amb satisfacció les precipitacions hivernals.

Port del Comte.jpg

El tossal d'Estivella des de l'estació d'esquí del Port del Comte. © ÒM

Els paisatges nevats més espectaculars del país els trobem als Pirineus que ja duen la neu dins el nom mateix. Els cims hi són més elevats i tortuosos i la mirada en repassa el llom amb admiració: arestes altives i vessants abruptes han esdevingut llençols tous que amaguen l’aridesa de les roques pelades. El paisatge dorm, esperant que en qualsevol moment faci acte de presència una nova i potent tempesta. Observar aquests paisatges des dels finestrals d’un alberg de muntanya, a recer del fred, a la vora del foc, amb un cafè o una xocolata calenta a les mans, és una experiència molt recomanable abans o després d’aventurar-se a descobrir-los.

Port del Comte2.jpg

La serra del Verd des dels finestrals del refugi Bages, a Prat Donadó (Solsonès). © ÒM

Si els paisatges de neu us fan posar la pell de gallina (en el bon sentit de l’expressió), si sou dels que us agrada esquiar, caminar amb raquetes pels boscos nevats o portar les vostres filles a fer ninots de neu, no oblideu consultar el número de gener del Descobrir, que estarà al quiosc el 27 de desembre. La revista inclou més de 50 pàgines de propostes i aventures a la neu i us descobreix des dels millors turons per on llançar-se amb trineu fins als vessants més sorprenents per als qui vulguin provar l’esquí de muntanya.

Descobrir152.jpg

El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010 (Òscar Marín)

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM

Praga ja fa olor de Nadal

dijous, 2/12/2010 (Òscar Marín)

Avui em prenc la llibertat de convidar-vos a viatjar fora del país. El pont de la Puríssima és un dels més atractius per viatjar per Europa sense haver de patir aglomeracions ni preus excessius, ja que ni el 6 ni el 8 de desembre són dies festius a la resta del continent. Una de les destinacions estrella serà Praga, que per Sant Nicolau (Mikuláš, en txec) es disfressa de ciutat màgica. Ja en té un aire la resta de l’any, amb el seu reguitzell de palaus de colors pastel i els titelles més inversemblants penjats en portalades i botigues, però per celebrar que el Nadal s’acosta i que Sant Nicolau arriba per repartir regals, les places s’omplen de llums de colors i de parades d’artesania i productes tradicionals. Malgrat el fred intens, l’ambient és càlid.

Praga1.jpg

El barri de Malá Strana està coronat pel castell gòtic més gran del món. © ÒM

Equipats amb abric, guants i bufanda, una de les activitats més interessants que es poden fer a Praga en aquestes dates és menjar al carrer, com fan molts dels seus habitants: una salsitxa típica a la plaça Wenceslau tot admirant la fira d’artesans, un deliciosós trdlo (dolç circular amb caramel i sucre) a la plaça Vella mentre passegem entre els quiosquets d’articles nadalencs, o un vi calent amb canyella i clau (svařené víno) que podem comprar en qualsevol de les taules que emergeixen com bolets per la ciutat vella (Staré Město). La descoberta d’una ciutat tan freda sempre és més grata amb un got de vi calent entre les mans.

Praga.jpg

A l’esquerra, l’església de Sant Nicolau envoltada de parades de Nadal. A la dreta, una noia prepara el tradicional ‘trdlo’ a la plaça Vella. © ÒM

Praga.jpg

Un gran arbre de Nadal s’instal·la cada any a la plaça Vella.

Però el més fascinant, a Praga, és col·leccionar estampes inèdites. Instal·lada en el posat decadent de les ciutats que intenten aferrar-se a les ruïnes de la seva esplendor, Praga té un bon farcit de racons inesperats. Vaig col·leccionar-ne un grapat, i aprofito per mostrar-vos-en un que em sembla especialment poètic. Cada tarda, a la riba occidental del Moldava, no gaire lluny del pont de Carles IV, una parella d’edat avançada baixava fins al riu per donar menjar als cignes. Semblava que es coneguessin de tota la vida, amb aquells nedadors blancs. Vaig preguntar-me quants anys feia que durava aquell ritual i quants anys més podria durar. No sé si encara baixen fins al riu cada tarda o si el pes de l’edat els ha fet renunciar als passejos vora l’aigua. Si els veieu, saludeu-vos de part meva.

Praga2.jpg

La parella que donava menjar als cignes a la riba del Moldava. © ÒM