El museu dels records perduts

dijous, 9/12/2010 (Òscar Marín)

Fa unes setmanes, l’equip de redacció del Descobrir vam visitar el renovat Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí, un recinte que ens acosta de manera amena i sorprenent a la història agrícola del nostre país. Aquest museu ens parla d’un passat no tan llunyà, un temps en què homes i dones vivien per treballar, esmerçaven els seus dies en sembrar, collir i conservar amb les pròpies mans els fruits que els donava la terra; calia estar atents a la meteorologia, tenir cura de la vinya i les oliveres, alimentar i cuidar els animals, esmolar les eines, fer-se els vestits i apedaçar la roba vella. No hi havia neveres farcides de menjar, ni diners per omplir els armaris, ni botigues plenes de queviures a l’abast de la mà, ni cotxes ni autopistes que els duguessin ràpidament d’un lloc a un altre. Els homes i les dones que vivien del camp, o de la mar, havien de ser hàbils i pacients, astuts i soferts, i fer del treball constant la seva vida. I, de tant en tant, es podien regalar un breu descans asseguts sota d’una figuera a l’estiu o a la vora del foc a l’hivern.

MuseuVidaRural3.jpg

Els frescos que adornen les sales del Museu són obra de Llucià Navarro. © ÒM

De la mà de l’escriptor Jordi Llavina, bon coneixedor del museu, vam fer un passeig per les sales plenes d’eines, fotografies i estris antics, mirant de comprendre com deuria ser el dia a dia d’un pagès, d’una filadora, d’un mestre, d’un apotecari, d’un barber, d’un mossèn o d’una mare de família fa cent o dos-cents anys en els pobles i masos catalans. I no cal anar tan lluny. Encara hi ha supervivents (cada cop menys) que mantenen viu el llegat i ens mostren, a través d’audiovisuals, el difícil procés de fabricació d’una bóta o la millor manera de conservar els préssecs en almívar.

MuseuVidaRural1.jpg

Part de l'equip del 'Descobrir' mirant un audiovisual sobre l'elaboració de l'oli. © ÒM

A molts joves (i no tan joves), aquest món ens pot semblar llunyà, dur, estrany, perquè la nostra societat no ha dedicat gaires esforços a posar en valor la vida rural, ni l’austeritat, ni el treball pacient, ni el temps pausat, ni el contacte amb la natura. Sembla que no són valors prou seductors, que els manca la màgia de valors que sí mouen diners, com l’aspecte físic, l’ambició econòmica o la possessió d’objectes. Per a molts membres d’aquestes noves generacions, la constatació més evident del pas de les estacions és el canvi de roba als aparadors dels grans magatzems. Per això felicitem la Fundació Lluís Carulla, per mantenir viu un museu que caldria visitar de tant en tant, per no oblidar d’on venim i per tenir present tot el que hem perdut pel camí.

MuseuVidaRural2.jpg

Aquest molí d'oli de la primera meitat del segle XIX va funcionar fins el 1985. © ÒM

Praga ja fa olor de Nadal

dijous, 2/12/2010 (Òscar Marín)

Avui em prenc la llibertat de convidar-vos a viatjar fora del país. El pont de la Puríssima és un dels més atractius per viatjar per Europa sense haver de patir aglomeracions ni preus excessius, ja que ni el 6 ni el 8 de desembre són dies festius a la resta del continent. Una de les destinacions estrella serà Praga, que per Sant Nicolau (Mikuláš, en txec) es disfressa de ciutat màgica. Ja en té un aire la resta de l’any, amb el seu reguitzell de palaus de colors pastel i els titelles més inversemblants penjats en portalades i botigues, però per celebrar que el Nadal s’acosta i que Sant Nicolau arriba per repartir regals, les places s’omplen de llums de colors i de parades d’artesania i productes tradicionals. Malgrat el fred intens, l’ambient és càlid.

Praga1.jpg

El barri de Malá Strana està coronat pel castell gòtic més gran del món. © ÒM

Equipats amb abric, guants i bufanda, una de les activitats més interessants que es poden fer a Praga en aquestes dates és menjar al carrer, com fan molts dels seus habitants: una salsitxa típica a la plaça Wenceslau tot admirant la fira d’artesans, un deliciosós trdlo (dolç circular amb caramel i sucre) a la plaça Vella mentre passegem entre els quiosquets d’articles nadalencs, o un vi calent amb canyella i clau (svařené víno) que podem comprar en qualsevol de les taules que emergeixen com bolets per la ciutat vella (Staré Město). La descoberta d’una ciutat tan freda sempre és més grata amb un got de vi calent entre les mans.

Praga.jpg

A l’esquerra, l’església de Sant Nicolau envoltada de parades de Nadal. A la dreta, una noia prepara el tradicional ‘trdlo’ a la plaça Vella. © ÒM

Praga.jpg

Un gran arbre de Nadal s’instal·la cada any a la plaça Vella.

Però el més fascinant, a Praga, és col·leccionar estampes inèdites. Instal·lada en el posat decadent de les ciutats que intenten aferrar-se a les ruïnes de la seva esplendor, Praga té un bon farcit de racons inesperats. Vaig col·leccionar-ne un grapat, i aprofito per mostrar-vos-en un que em sembla especialment poètic. Cada tarda, a la riba occidental del Moldava, no gaire lluny del pont de Carles IV, una parella d’edat avançada baixava fins al riu per donar menjar als cignes. Semblava que es coneguessin de tota la vida, amb aquells nedadors blancs. Vaig preguntar-me quants anys feia que durava aquell ritual i quants anys més podria durar. No sé si encara baixen fins al riu cada tarda o si el pes de l’edat els ha fet renunciar als passejos vora l’aigua. Si els veieu, saludeu-vos de part meva.

Praga2.jpg

La parella que donava menjar als cignes a la riba del Moldava. © ÒM

Carrers que no duen enlloc

dimecres, 1/12/2010 (Òscar Marín)

A Catalunya hi ha molts carrers que no passen, que no tenen sortida, que no duen enlloc, i el seu nom ens ho diu clarament. És el cas de Torrelles de Foix, on hi ha el Carrer Que No Passa. Al centre de la Vilella Baixa, al Priorat, també hi ha un carrer tancat que duu aquest nom. En trobem d’altres a Canyelles (Garraf) i als Hostalets de Pierola (Anoia). I a Gavà hi ha un altre Carrer Que No Passa, a prop de la confluència entre el carrer del Centre i la rambla de Maria Casas.

Carrer Torrelles de Foix.JPG

Un curiós carrer del centre de Torrelles de Foix, a l'Alt Penedès. © ÒM

Us deixo amb una altra fotografia d’un carrer sense sortida que vaig topar-me al barri vell de la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda: un cul-de-sac, com en diuen en anglès. Una expressió molt catalana i molt gràfica escrita en un carreró irlandès. Si voleu descobrir altres curiositats del nostre patrimoni, us recomano que passegeu una estona pel bloc d’Albert Esteves i Valentí Pons.

Cork.JPG

Mahonys Place és un atzucac proper a l'església de St Anne, al barri de Shandon. © ÒM

L’espectacle de la boira a la plana de Vic

dimecres, 24/11/2010 (Òscar Marín)

Una mar de núvols davalla fins a tocar terra. Redefineix el paisatge, en canvia els colors i les formes quan s’acosta l’hivern. Ho saben bé els habitants del cor d’Osona, l’àrea de la península Ibèrica amb més dies de boira a l’any: uns cent de mitjana. Quan l’aire fred de les parts més altes descendeix i s’estanca a la plana enclotada, el vapor d’aigua es condensa en gotes microscòpiques. Si a més a més la pressió atmosfèrica és alta, el fenomen arriba a durar unes quantes setmanes i poden esdevenir-se glaçades. En algunes viles, com ara Roda de Ter, aquest fenomen es coneix amb el nom de “broma baixa”, i els més grans l’anomenaven, irònicament, Pubilla de la Plana.

BoiraVic1.jpg

La boira transforma la llum i els contorns del paisatge de la Catalunya central.

Quan els extensos camps de cereals de la comarca s’emblanquinen, és interessant pujar a viles situades en punts elevats, com ara Muntanyola, per gaudir de la massa de núvols estancada als nostres peus. Des d’aquí, els cims de les muntanyes i cingles pròxims esdevenen illes que naveguen sobre una escuma estranyament lleugera. També podeu contemplar l’espectacle des de l’aire: l’oficina de turisme de Vic organitza paquets turístics per fer un vol insòlit sobre els núvols que inclouen una nit en una casa de turisme rural.

BoiraVic.jpg

La "broma baixa" s'estanca a la plana de Vic creant una mar de núvols.

El fruit daurat de les oliveres

dilluns, 15/11/2010 (Òscar Marín)

Pels volts de Santa Caterina, les olives arbequines assoleixen el punt òptim de maduresa. Pengen de les branques fermes d’oliveres centenàries que, amb el pas dels segles, s’han estés pels turons i planes des del Baix Camp fins a la Ribera d’Ebre, entre ceps i avellaners, en una terra de poca aigua i temperatures exigents. El fruit d’aquests arbres venerables és menut i fosc, i se n’extreu un líquid tan saborós com saludable, considerat un dels millors olis d’oliva del país: l’oli de Siurana. El producte és suau i afruitat i s’obté de les olives de primera premsada, que han estat collides a mà el mateix dia o el dia anterior, amb la qual cosa conserven totes les seves propietats.

OlivesArbequines.jpg

Diuen que el duc de Medinaceli, que vivia al castell d'Arbeca, va portar de Palestina al segle XVII les oliveres que avui coneixem com a 'arbequines'.

Malgrat posar-se a recer de la Denominació d’Origen Protegida Siurana, l’oli de cada comarca té els seus matisos, la seva pròpia personalitat. A la zona més alta del riu de Siurana, per exemple, en municipis com la Palma d’Ebre i la Bisbal de Falset, se sol produir un oli amb més cos i el seu aroma s’estén pels carrers com una boira saborosa i transparent. El de les comarques del Camp de Tarragona, en canvi, surt una mica més dolç. Si voleu tastar l’oli nou de la temporada, acosteu-vos a la plaça de la Llibertat de Reus els pròxims 19 i 20 de novembre. S’hi celebra la 14a Mostra de l’Oli Siurana.

Música i bolets a l’hotel Monegal

dijous, 11/11/2010 (Òscar Marín)

Hem tocat pianos més ben afinats que el del Monegal, però cal dir que no hi ha gaires allotjaments rurals que tinguin un piano de cua a disposició dels hostes. En aquest hotel deliciós, mig amagat en un bosc proper a Sant Llorenç de Morunys, la música és present dins i fora de l’edifici. A l’exterior, els sons de la natura: les branques tremoloses dels arbres, la veu dels ocells, les aigües del torrent dels Plans passant als nostres peus… A l’interior, s’organitzen vetllades poètiques i musicals de petit format des de fa cinc anys: la present temporada de tardor inclou l’espectacle Los Tangos, amb la col·laboració de Mayte Martín, el 15 d’octubre; un concert de Katia Michel, el 12 de novembre, i una actuació del tenor Roger Padullés, el 19 de novembre.

ElMonegal.jpg

La càlida sala del primer pis de l'hotel Monegal, on tenen lloc els concerts.

Els concerts poden ser una bona excusa per visitar l’hotel Monegal, però també ho és l’aventura d’anar a buscar bolets. Aquest és un excel·lent punt de partida per als caçadors de ceps, pinetells o fredolics. Mentre mig país se cita als boscos del Berguedà i del Ripollès, els paisatges del Solsonès regalen una bona collita als boletaires astuts que fugen dels camins més trillats (vegeu el número 125 del Descobrir dedicat al Solsonès). La vall de Lord és un dels paradisos on l’equip del Descobrir ens vam perdre durant tot un matí de tardor a la recerca de bolets, després d’un magnífic esmorzar de productes ecològics al Monegal. El fruit de la nostra cacera es pot veure en aquesta fotografia.

Solsones1.jpg

El cistell gairebé ple de suculents fruits del bosc collits a la vall de Lord. © ÒM

La dansa de tardor dels estornells

dimarts, 2/11/2010 (Òscar Marín)

Volen en grup, enèrgicament, com si fossin un de sol. Avancen pel cel creant formes inesperades per tal de confondre els seus depredadors. Passejar pels camps i observar els grans estols d’estornells és un espectacle que podem disfrutar fàcilment a la tardor, abans del fred hivernal, quan a les poblacions sedentàries se’ls uneixen les que arriben del nord fugint del fred glacial. Aquests ocells de costums gregaris semblen viatjar erràticament, sense un rumb definit, movent-se amunt i avall tot creant núvols de perfils misteriosos. Per què ho fan? L’objectiu és complicar la cacera als seus depredadors, principalment les àligues i els falcons, que davant del grup immens d’ocells són incapaços de centrar-se en un sol individu. Un comportament similar al dels bancs de peixos.

EstornellsCat.jpg

Els núvols d’estornells travessen el cel als mesos de tardor, creant danses improvisades.

Atrets per l’aliment i les comoditats que ofereixen les ciutats i els pobles –on la temperatura sempre és lleugerament més alta que a camp obert–, els estornells s’han adaptat bé als ambients urbans, i per això mateix hi ha qui els qualifica d’espècie problemàtica: els seus xiscles són insistents, els seus excrements embruten el mobiliari urbà i les restes dels nius obturen canonades i desguassos. Ciutats com Figueres van instal·lar, fa més d’una dècada, robots espantaocells en forma de caçador per dissuadir els animals. Però aquest sistema només és efectiu durant una o dues temporades: els estornells acaben descobrint l’engany i s’acostumen als robots amenaçandors. La solució va ser instal·lar uns altaveus que reproduissin els crits de por que fa un estornell quan és atrapat per un rapinyaire. El gran estol d’estornells de Figueres es va desplaçar als Aiguamolls de l’Empordà, on ja n’hi havia un bon nombre. Aquest parc natural és, doncs, un dels indrets on és fàcil de veure els estornells en ple vol.

Turisme rural amb nens al Mas Fuselles

dimecres, 20/10/2010 (Òscar Marín)

L’estiu passat vaig fer estada al Mas Fuselles, una antiga masia que s’aixeca des del segle XV en el mosaic de camps i boscos que s’estenen més enllà de Banyoles. Les habitacions són grans i acollidores, la casa és tranquil·la, hi ha un gran jardí amb piscina i el paisatge ben oxigenat dels terraprims abraça l’horitzó. Però el que defineix més bé aquest allotjament és la seva clara vocació per acollir famílies amb nens. Us ho diré més clar: si teniu nens, aneu al Mas Fuselles. Els menors de 10 anys hi són els protagonistes.

MasFuselles.jpg

El mas es troba dalt d’un petit puig, a prop del veïnat de Pujals dels Pagesos. © ÒM

Per començar, just davant de la casa hi ha una gran àrea de jocs amb sorral, tobogan, tirolina, gronxadors i joguines on els fills dels hostes (i també els dels amfitrions) es troben per xisclar i riure. Al bosc que s’estén darrere el mas hi ha quatre casetes de fusta penjades dels arbres, enllaçades per xarxes i tobogans, que els més petits poden recórrer sense perill. A la vora hi trobareu un castell inflable, d’aquells on es pot saltar fins a caure esgotat. I també podreu demanar les claus del buggy i circular una estona amb aquest vehicle pel petit circuit obert al bosc. L’aventura més esperada, però, és la visita a la granja del mas: podreu alimentar les cabres, acaronar els conills i collir els ous que hagin post les gallines. Tot seguit, els nens són convidats a fer un petit passeig amb poni pel bosc. Les seves cares ho diuen tot.

Granja2.jpg

En Joan us mostrarà els animals de la granja i us explicarà com agafar-los i com alimentar-los. © ÒM

Quan cau la nit, el sopar se serveix per torns: primer els més menuts -que tenen a la seva disposició menús especials i cadiretes-; tot seguit, mentre els grans mengen, els petits poden jugar a la sala, on trobaran un bon nombre de joguines i un futbolí. I després de sopar hi ha una sorpresa: ben equipats amb llanternes, en Joan us guia pel laberint que hi ha darrere la casa a la recerca de follets. I si en trobeu (jo en vaig trobar) us els podeu endur a casa. Que tingueu sort!

Zonadejocs.jpg

Davant la masia hi ha un gran parc infantil, amb tirolina, tobogan i gronxadors. © ÒM

Els millors boscos de tardor

dimecres, 13/10/2010 (Òscar Marín)

La música de les fagedes a l’octubre és més aspra que a la primavera. Les fulles s’assequen i cruixen quan el vent les agita a la branca o les remou a terra. També els seus colors són uns altres: migren del groc al taronja fins assolir un to marró vermellós. De les fagedes que tenim al nostre país, la del Retaule, al Parc Natural dels Ports, és la més oculta i misteriosa. La tardor hi arriba com un convidat inesperat; es fa estrany trobar, tan al sud, un paisatge més habitual a Alemanya, Anglaterra o Suïssa. La presència del faig a les nostres latituds és tan excepcional que s’ha protegit amb la creació de la Reserva Natural Parcial de les Fagedes dels Ports.

Al terme de la Sénia, el barranc del Retaule acull unes cinquanta hectàrees de fagedes, travessades per camins que semblen extrets d’un conte. Compartint espai amb els faigs, hi creixen grèvols, moixeres, pins i teixos, com el que s’alça just davant de la font del Retaule. Però els faigs són els que pateixen la transformació més sorprenent. Si voleu gaudir de la tardor als Ports, aprofiteu també per visitar les fagedes de les Faixes Tancades, al barranc de la Vall, i les de Serrassoles.

Autumn beech

Les fagedes són un ecosistema fràgil que a la tardor atreu molts caçadors de paisatges (i de bolets).

Menys hores de sol i més fred fan que uns altres boscos, els del Montseny, també canviïn de vestit. Hi són especialment vistosos els castanyers, arbres robusts i corpulents que poden créixer un metre i mig cada any fins assolir els trenta metres. Al Montseny en trobem boscos densos. A la tardor, a més d’obrir els pellons plens de punxes per deixar caure les seves castanyes a terra, observareu com les seves fulles es tornen grogues, taronges i marrons. Aquest procès s’origina amb la disminució de la radiació solar i el descens de les temperatures mínimes, que aturen el procès de fotosíntesi que manté verdes les fulles. Podreu ser testimonis de la metamorfosi màgica del bosc tant als voltants de l’antic xalet de Fontmartina, que fins fa pocs mesos acollia la seu del Parc Natural, com a l’entorn de Viladrau, on cada any, el darrer cap de setmana d’octubre, se celebra la Fira de la Castanya. La banda sonora la posarà el cruixit de les fulles caigudes que entapissen els camins. També podeu gaudir de la castanyeda de Can Cuch, a la vora del magnífica masia de Can Cuch, convertida en hotel.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El castanyer Gros de Can Cuch, conegut per l’amplada de la soca i pel forat en forma de porta màgica.

Si busqueu més boscos de tardor, llegiu el post ‘Tardor en família a la Garrotxa

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010 (Òscar Marín)

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg