Turisme rural amb nens al Mas Fuselles

dimecres, 20/10/2010 (Òscar Marín)

L’estiu passat vaig fer estada al Mas Fuselles, una antiga masia que s’aixeca des del segle XV en el mosaic de camps i boscos que s’estenen més enllà de Banyoles. Les habitacions són grans i acollidores, la casa és tranquil·la, hi ha un gran jardí amb piscina i el paisatge ben oxigenat dels terraprims abraça l’horitzó. Però el que defineix més bé aquest allotjament és la seva clara vocació per acollir famílies amb nens. Us ho diré més clar: si teniu nens, aneu al Mas Fuselles. Els menors de 10 anys hi són els protagonistes.

MasFuselles.jpg

El mas es troba dalt d’un petit puig, a prop del veïnat de Pujals dels Pagesos. © ÒM

Per començar, just davant de la casa hi ha una gran àrea de jocs amb sorral, tobogan, tirolina, gronxadors i joguines on els fills dels hostes (i també els dels amfitrions) es troben per xisclar i riure. Al bosc que s’estén darrere el mas hi ha quatre casetes de fusta penjades dels arbres, enllaçades per xarxes i tobogans, que els més petits poden recórrer sense perill. A la vora hi trobareu un castell inflable, d’aquells on es pot saltar fins a caure esgotat. I també podreu demanar les claus del buggy i circular una estona amb aquest vehicle pel petit circuit obert al bosc. L’aventura més esperada, però, és la visita a la granja del mas: podreu alimentar les cabres, acaronar els conills i collir els ous que hagin post les gallines. Tot seguit, els nens són convidats a fer un petit passeig amb poni pel bosc. Les seves cares ho diuen tot.

Granja2.jpg

En Joan us mostrarà els animals de la granja i us explicarà com agafar-los i com alimentar-los. © ÒM

Quan cau la nit, el sopar se serveix per torns: primer els més menuts -que tenen a la seva disposició menús especials i cadiretes-; tot seguit, mentre els grans mengen, els petits poden jugar a la sala, on trobaran un bon nombre de joguines i un futbolí. I després de sopar hi ha una sorpresa: ben equipats amb llanternes, en Joan us guia pel laberint que hi ha darrere la casa a la recerca de follets. I si en trobeu (jo en vaig trobar) us els podeu endur a casa. Que tingueu sort!

Zonadejocs.jpg

Davant la masia hi ha un gran parc infantil, amb tirolina, tobogan i gronxadors. © ÒM

Els millors boscos de tardor

dimecres, 13/10/2010 (Òscar Marín)

La música de les fagedes a l’octubre és més aspra que a la primavera. Les fulles s’assequen i cruixen quan el vent les agita a la branca o les remou a terra. També els seus colors són uns altres: migren del groc al taronja fins assolir un to marró vermellós. De les fagedes que tenim al nostre país, la del Retaule, al Parc Natural dels Ports, és la més oculta i misteriosa. La tardor hi arriba com un convidat inesperat; es fa estrany trobar, tan al sud, un paisatge més habitual a Alemanya, Anglaterra o Suïssa. La presència del faig a les nostres latituds és tan excepcional que s’ha protegit amb la creació de la Reserva Natural Parcial de les Fagedes dels Ports.

Al terme de la Sénia, el barranc del Retaule acull unes cinquanta hectàrees de fagedes, travessades per camins que semblen extrets d’un conte. Compartint espai amb els faigs, hi creixen grèvols, moixeres, pins i teixos, com el que s’alça just davant de la font del Retaule. Però els faigs són els que pateixen la transformació més sorprenent. Si voleu gaudir de la tardor als Ports, aprofiteu també per visitar les fagedes de les Faixes Tancades, al barranc de la Vall, i les de Serrassoles.

Autumn beech

Les fagedes són un ecosistema fràgil que a la tardor atreu molts caçadors de paisatges (i de bolets).

Menys hores de sol i més fred fan que uns altres boscos, els del Montseny, també canviïn de vestit. Hi són especialment vistosos els castanyers, arbres robusts i corpulents que poden créixer un metre i mig cada any fins assolir els trenta metres. Al Montseny en trobem boscos densos. A la tardor, a més d’obrir els pellons plens de punxes per deixar caure les seves castanyes a terra, observareu com les seves fulles es tornen grogues, taronges i marrons. Aquest procès s’origina amb la disminució de la radiació solar i el descens de les temperatures mínimes, que aturen el procès de fotosíntesi que manté verdes les fulles. Podreu ser testimonis de la metamorfosi màgica del bosc tant als voltants de l’antic xalet de Fontmartina, que fins fa pocs mesos acollia la seu del Parc Natural, com a l’entorn de Viladrau, on cada any, el darrer cap de setmana d’octubre, se celebra la Fira de la Castanya. La banda sonora la posarà el cruixit de les fulles caigudes que entapissen els camins. També podeu gaudir de la castanyeda de Can Cuch, a la vora del magnífica masia de Can Cuch, convertida en hotel.

© Òscar Marín http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar

El castanyer Gros de Can Cuch, conegut per l’amplada de la soca i pel forat en forma de porta màgica.

Si busqueu més boscos de tardor, llegiu el post ‘Tardor en família a la Garrotxa

Una cala de portada

dimecres, 6/10/2010 (Òscar Marín)

Ara fa un any, el fotògraf Òscar Rodbag ens va trucar per anunciar-nos que tenia la localització perfecta per a la portada del Descobrir dedicat a la Bona vida a l’Empordà. Després de dies de recerca i de recórrer més de quatre mil quilòmetres fotografiant tot l’Empordà (el de dalt i el de baix) durant els mesos d’agost i setembre, havia arribat a la cala Xelida –també dita Aigua Xelida–, un minúscul paradís ocult a la vora de Tamariu. Allà hi havia una antiga barraca de platja des de la qual tindríem una panoràmica esplèndida per a la fotografia de la coberta. Després de contactar amb els actuals propietaris de la caseta i demanar-los permís per accedir a la terrassa i fer-hi diverses fotografies, l’equip de redacció de la revista vam posar rumb a la cala Xelida.

Cala Xelida 2.JPG

L'equip de redacció i el fotògraf es preparen per la sessió de fotos a la cala Xelida. © Maria Rosa Vila

Vam acostar-nos a la platja amb uns barrets de palla i un llibre sota el braç: Aigua de mar, de Josep Pla. L’escriptor empordanès hi deixa testimoni del curiós personatge de l’Hermós, un veí que va anar a buscar la “vida lliure” en una barraca solitària d’aquesta platja a principis del segle XX. Aleshores no era còmode arribar-hi, fins a tal punt que Pla es confessa “un pelegrí d’Aigua-xellida”: “S’havien deixat perdre els camins i, malgrat trobar-se a mitja hora de Tamariu, l’accés hi era difícil. Però valia la pena de fer un petit esforç; era una calanca de color de carmí pàl·lid, tocat per les ombres de les branques dels pins. […] La solitud era completa.”

Per als que som de mar, aquest paratge s’acosta a una certa idea del paradís. Una petita cala d’aigües blaves i cristal·lines, un amfiteatre de modestos penya-segats daurats i un vel de pins cobrint el rocam fins gairebé tocar les onades. Quan Josep Pla va escriure aquell relat, la cala Xelida era un espai verge, allunyat del brogit humà. Avui, quan visites la zona lamentes que sobre aquest petit paradís terrenal s’abraoni una urbanització de xalets infernals construïts a la dècada dels setanta. Però la platja no deixa de ser magnífica i solitària fora de la temporada d’estiu, quan ja ningú no té interès a submergir-se en les seves aigües gèlides. A més, el bon fotògraf ha de saber “amagar” certes realitats amb l’enquadrament i l’Òscar Rodbag va trobar l’angle perfecte per evitar la visió d’aquells xalets espantosos i aconseguir una excel·lent portada pel Descobrir de novembre del 2009. Si voleu llegir l’opinió del fotògraf sobre aquest reportatge i veure algunes imatges inèdites que no es van arribar a publicar a la revista, visiteu el seu bloc: +q1000paraules.

DC138.jpg

Una casa amb molta literatura

dilluns, 30/08/2010 (Òscar Marín)

El Perxe no és una simple casa rural per anar-hi a relaxar-se i gaudir del paisatge i del bon menjar. Els hostes que s’allotgen al Perxe poden participar en la descoberta històrica i literària de la comarca del Priorat. La biblioteca, que ocupa l’antic celler de la casa, és la seu del Centre Quim Soler, la literatura i el vi, des del qual la Roser Vernet, propietària de l’allotjament, promou activitats que relacionen el món del vi i el món de la literatura, lligats de fa mil·lennis, i reivindica l’obra de l’escriptor Joaquim Soler Ferret. Allà s’hi organitzen tastos de vins, presentacions de llibres, tertúlies literàries, recitals, trobades d’escriptors i altres activitats que fan més enriquidora l’estada.

Perxe, residència-casa de pagès i Centre Quim Soler, centre de documentació i activitats entorn de la literatura i el viEl Molar, Priorat, Tarragona

El Centre Quim Soler ocupa l'antic celler de la casa. © Rafael López-Monné

La casa es troba al Molar, a l’extrem sud-oest de la comarca. “Ens agrada acollir la gent que ens ve a conèixer i explicar-los aquest bocí de país, l’entorn, la cultura, l’oli, el vi, la gastronomia i els nostres paisatges, físics i humans, que conviden a deixar-se dur, sense presses”. Són paraules de la Roser Vernet, la nostra amfitriona. Recordo gratament la visita al Perxe, perquè va formar part d’un agradable viatge de descoberta dels camins del Priorat en companyia del geògraf i fotògraf Rafael López-Monné (us recomano que passegeu pel seu bloc Vistes). Vam fer una magnífica excursió des del Lloar fins a Damunt Roca passant pel Rogerals i tornant pel mas d’en Borràs (demaneu-ne informació a l’oficina de turisme). I després de la caminada, res millor que una bona habitació al Perxe. Els dormitoris estan decorats amb gust, els llits són còmodes i les nits, serenes. És probable que les orenetes us despertin amb els seus xiscles matiners si hi aneu a l’estiu. I quan obriu la finestra, hi trobareu les cases del Molar per una banda i el bucòlic paisatge del Priorat per l’altra. Una invitació a perdre’s per una comarca que encara té molt per ensenyar.

anjub-franc alasseur.jpg.jpg

L'habitació Anjub, que mira a llevant, és una de les sis que ofereix el Perxe. © Franc Alasseur

El teatre més petit del món

dilluns, 23/08/2010 (Òscar Marín)

Un petit saló decorat amb frescos, cortines de vellut vermell, un piano de cua sota la llum de les espelmes… El músic i compositor Lluís de Arquer ha creat, al cor del barri barceloní de Gràcia, un espai íntim que recrea els concerts d’altres èpoques, quan la música de Beethoven o de Chopin no s’interpretava en àmplies sales de concerts (ni s’escoltava, evidentment, en Ipods ni en Walkmans), sinó en íntims salons privats amb capacitat per a quinze o vint privilegiats. L’ha anomenat El Teatre més Petit del Món, i deu ser cert. Des de la porta de la casa, on ens espera per donar-nos la benvinguda, fins al saló no hi deu haver més de quinze passes.

Teatre petit.jpg

El piano espera l'arribada del pianista al fons del petit saló.

Un cop a la cambra, la sensació és impagable: a la llum de les espelmes, el pianista explica les peces i les interpreta a un parell de metres dels seus convidats. Precisament la sensació de ser un convidat, i no un espectador, incrementa el plaer de l’experiència estètica. Les notes ressonen amb intensitat, el músic toca amb precisió i, sobretot, amb emoció. Lluís de Arquer, que ha creat diverses bandes sonores de pel·lícules, també ofereix un tast de les seves pròpies composicions, inspirades en viatges i en paisatges naturals.

Al final de la vetllada, músic i melòmans surten al jardí per compartir sensacions i opinions i brindar, amb una copa de cava, per la Música amb majúscules, la que es gaudeix en directe, sense trampes, entregada per l’intèrpret com un obsequi preciós.

Jardi.jpg

Les espelmes il·luminen el jardí del teatre més petit del món.

Fer nit a la vella caserna de la Guàrdia Civil

dilluns, 16/08/2010 (Òscar Marín)

Hort Sant Cebria.jpgUs agradaria dormir en una caserna de la Guàrdia Civil? A mi no. Però us presento un cas especial. L’Hort de Sant Cebrià va acollir fa dècades la caserna de Torroella de Fluvià, però fa uns anys es va transformar en un magnífic allotjament rural i ja no queda cap rastre dels seus antics residents benemèrits. L’emplaçament d’aquest gran edifici de pedra és força excepcional: el jardí i la piscina tenen a tocar l’àbsis de l’església romànica de Sant Cebrià, del segle XII, de la qual pren el nom la casa rural. Per poder oferir les comoditats pròpies d’un establiment turístic, els propietaris (en Jordi i en Joan Carles) han rehabilitat i renovat tot l’edifici, però han respectat els elements arquitectònics que li donen caràcter. Tots els materials, colors i altres elements decoratius han estat curosament seleccionats per crear un ambient elegant, ple de serenitat.

Pels matins, l’esmorzar inclou productes locals: embotits de L’Armentera, formatges de Siurana d’Empordà, pa cuit al forn de llenya i dolços de Sant Pere Pescador… Per la nit, quan el temps acompanya, el jardí s’il·lumina amb espelmes i s’hi pot prendre una copa contemplant les estrelles. L’únic inconvenient és que no admeten nens menors de 12 anys, així que no penseu a fer-hi una estada en família. La parella i prou.

El record més exclusiu de Sitges

dilluns, 9/08/2010 (Òscar Marín)

Palau Maricel.JPG

Un turista fotografia la façana neomedieval del Palau Maricel. © ÒM

Tots els turistes que fan estada a Sitges en guarden, més o menys, els mateixos records: una fotografia del baluard, una visita al Palau Maricel o al Cau Ferrat, un dinar al passeig de la Ribera, una nit de ball al carrer del Pecat… Però hi ha un record reservat a uns pocs privilegiats: un cep de malvasia. La malvasia és un tipus de raïm molt peculiar del qual només sobreviuen uns centenars de ceps a Sitges. Representen un dels signes d’identitat més valuosos de la vila i amb ells es fa un excel·lent vi dolç que, ara per ara, assegura la pervivència del cultiu. L’Hospital de Sant Joan Baptista, propietari de les vinyes de malvasia de la vila, ens ofereix apadrinar un dels 684 ceps que s’han plantat recentment en els seus terrenys. L’apadrinament, obert a qualsevol persona, dóna dret (per 30€) a un diploma acreditatiu, un plànol on s’indica la localització del cep i una fotografia d’aquest quan compleixi tres anys i doni el primer most, a banda del sentiment de ser padrí d’un trosset de la història de Sitges. Fins ara se n’han apadrinat més d’un centenar.

Vinya_vella.JPG

Vinyes de malvasia als terrenys de l'Hospital de Sant Joan Baptista.

La vinya que es va plantar fa pocs mesos als terrenys de l’Hospital de Sant Joan Baptista és l’única que hi ha dins el nucli urbà. La vinya original (de la qual s’han extret els empelts per a la nova vinya) es troba a l’Aiguadolç, a tocar de la carretera de les costes de Garraf, i fou un llegat de Manuel Llopis, l’últim hereu d’una rica casa pairal sitgetana. Amb el fruit d’aquestes vinyes s’han elaborat en els darrers anys tres productes: la Malvasia Dolça, la Malvasia Seca i el vi Blanc Subur. “Però per degustar la malvasia de la nova vinya”, m’explica en Roland Sierra, administrador de l’Hospital, “caldrà esperar, com a mínim, set anys”. Es calcula que els ceps joves donaran el primer most d’aquí a tres o quatre anys, i el vi haurà de reposar a la bóta quatre anys més. Caldrà tenir paciència, el més bo es fa esperar.

Un llit sobre les dunes

dijous, 5/08/2010 (Òscar Marín)

Descansar a la platja, damunt la sorra daurada, és una experiència beneficiosa per a la salut física i mental. Si sou amants de la mar, del sol i de les platges tranquil·les, us proposo dormir en un dels bungalous que tenen sortida directa a l’extrem oriental de la platja Llarga de Tarragona. No és el Carib, ni falta que ens fa: aquesta platja és un refugi de pau (especialment fins al juny i a partir del setembre) i els bungalous són amplis i còmodes. Tota la primera línia de costa està ocupada pel complex Las Palmeras, un càmping de primera categoria que, malgrat el seu nom, està envoltat de pinedes. Els preus fora de temporada són moderats i podeu trobar ofertes molt atractives. A l’agost, en canvi, el preu de la nit es dispara fins als 205€.

Camping Las Palmeras.JPG

Un dels bungalous Ohara situats en primera línia de platja. © ÒM

Potser a aquells que teniu una sensibilitat ecologista us semblarà, a primer cop d’ull, un atemptat de primer ordre, perquè els bungalous van ser aixecats damunt una zona de dunes. Però res no és comparable al monstruós projecte d’urbanització de la platja Llarga que l’Ajuntament de Tarragona volia tirar endavant i que, gràcies a la pressió popular, no s’ha dut mai a terme. Sigui com sigui, aquests bungalous són uns dels pocs del país que ofereixen un llit sobre les dunes. Gaudiu-ne mentre sigui possible!

Un viatge amb gust de vi

dilluns, 26/07/2010 (Òscar Marín)

Tren del vi 1.jpgFa unes setmanes us parlava del viatge amb el Tren dels Llacs, de Lleida a la Pobla de Segur, i alguns comentaris arribats tant al bloc com al facebook de Descobrir aprofitaven per proposar la visita al Tren Groc de la Cerdanya. Hi estem d’acord, el viatge amb el Tren Groc reserva paisatges de gran bellesa (vegeu la portada del número 143 del Descobrir), però a la Catalunya del Nord hi ha un altre tren turístic no tan conegut al qual us recomano pujar: s’anomena Tren del País Càtar i de la Fenolleda i es va posar en funcionament l’any 2002 aprofitant una antiga via fèrria que unia Ribesaltes i les gorges del riu Aude. Aquest estiu ens ofereix una novetat, un recorregut entre les vinyes, des de Ribesaltes o Espirà de l’Aglí fins a Estagell, amb una degustació de vins inclosa. La durada del recorregut panoràmic, amb vistes al magnífic trencaclosques de vinyes i cabanes de pedra seca de la vall de l’Aglí, és d’una hora i mitja i permet catar vins de la Catalunya del Nord. A Estagell es fa una parada de vint minuts per parlar amb els productors de la comarca i carregar a la maleta les millors ampolles. Després tornareu cap a Ribesaltes, on podreu tastar el superb Muscat de la població, un dels millors vins dolços del nostre país. El preu del viatge (que es farà fins al 26 de setembre) és de 9€ per als adults (got de vi inclòs) i de 6,5€ per als nens.

Tren del vi 2.jpg

Fer-ho sota la lluna plena

dilluns, 19/07/2010 (Òscar Marín)

A l’estiu, quan hi ha lluna plena, proliferen les activitats nocturnes a l’aire lliure. La bona temperatura i la claror del satèl·lit conviden a descobrir l’entorn natural fins a la matinada. Una idea simple i econòmica és baixar fins a la platja que tingueu més a prop i submergir-vos dins la mar platejada, gaudint d’un bany relaxant. Si voleu fer un pas més enllà, us recomano quatre de les moltes activitats que podreu dur a terme quan arribi el pleniluni.

Cap de Salou lluna plena.JPG

El cap de Salou fotografiat sota la lluna plena. © ÒM

· Si sou amants de la natura, el dia 23 de juliol es farà una caminada per la riba de l’estany d’Ivars i Vila-sana, el més gran del país. L’organitza el Centre Cultural i d’Esbarjo d’Ivars d’Urgell.

· Si us agrada la música, aneu a buscar-la entre les vinyes del Penedès. Dissabte 24 de juliol se celebra el Festival de Música a les Vinyes a la Torre-Ramona de Subirats. Hi actuaran Maria del Mar Bonet i el pianista Manel Camps. I després de l’actuació, hi haurà un tast estiuenc: caves i préssecs d’Ordal.

· Una altra alternativa musical és visitar els jardins Marimurtra de Blanes les nits de lluna plena. S’hi organitzen concerts de jazz, soul i lírica emmarcats pel templet i amb l’horitzó marí de fons.

· Si disposeu d’una setmana sencera, l’empresa de rutes El Mussol organitza dues sortides a Formentera (del 22 al 28 de juliol i del 23 al 29 d’agost) amb l’objectiu de fer senderisme per les platges, passejos amb bici i sortides amb caiac.

Coneixeu altres propostes sota la lluna plena?