Dormir a casa de l’alcalde

dimecres, 9/06/2010 (Òscar Marín)

Las Astrillas

L’alcalde de Taurinyà, Bernard Loupien, és un home afable i polifacètic. A més de representar activament els seus veïns, és president de l’Escola de Música del Conflent i propietari d’una casa de turisme rural: Las Astrillas, on és ell mateix qui cuina amb entrega els plats dels seus hostes. Mentre dinàvem m’explicava les virtuts del seu municipi: la importància del seu passat miner i les tasques de restauració del patrimoni industrial que s’hi han dut a terme, els magnífics senders que recorren la vall del riu de Llitera, l’entorn del monestir mil·lenari de Sant Miquel de Cuixà i l’omnipresència del cim sagrat, el Canigó. Després em va mostrar casa seva, que és també la dels seus hostes, un antic mas que ha canviat la remor dels animals per les serenes converses al jardí i l’aroma dels plats d’inspiració catalana. Això sí, a la planta baixa hi conserva un grapat de velles eines del camp, a mode de museu, perquè ningú no oblidi la funció original d’aquella casa centenària. Els preus de l’estada són realment assequibles (menys de 50€ per habitació; 68€ la suite amb terrassa privada) i inclouen un esmorzar variat i casolà.

LasAstrillas1.jpg

El jardí fresc i tranquil de l'alcalde Bernard Loupien us espera. © BL

Si aneu a Taurinyà, no dubteu a visitar la llar d’en Bertrand. La Pastis (la “gata-diva”, com la defineix Loupien) us donarà la benvinguda amb un ronc amistós. Tampoc no oblideu pujar fins a l’ermita de Sant Valentí de Corts, que els veïns anomenen la Torre; des d’allà (preferentment a la tarda) obtindreu una de les millors panoràmiques de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà dominant la noble planúria de vinyes.

Pels prats d’Aran sobre dues rodes

dilluns, 7/06/2010 (Òscar Marín)

Bicicleta i muntanya, velocitat i aire pur, fan un combinat substanciós. Si hi afegim una xarxa de senders ben senyalitzats i aptes per a tots els nivells, ja tenim un bon al·licient pel cap de setmana. L’estiu passat vaig pujar a la Vall d’Aran per conèixer el treball d’ordenació i senyalització d’una xarxa de més de 400 km de camins cicloturístics. Em va guiar en Francesc Comas, responsable del projecte i director del Centre BTT Val d’Aran. Vam travessar prats i boscos d’un verd intens sobre dues rodes, i també pobles d’origen medieval com Unha, Salardú i Gessa, tot confirmant la diversitat i la bellesa d’aquesta vall atlàntica.

Bici Vall d'Aran.jpg

Prats florits al mes de juny, a prop de Gessa. © ÒM

S’ofereixen un total de 25 rutes, 14 de les quals estan classificades com a fàcils o molt fàcils; això vol dir que les famílies amb nens i els ciclistes aficionats poden accedir a pobles i paisatges magnífics sense haver de suar la cansalada. El Centre BTT es troba a Betren, a tocar de Vielha, i hi trobareu fulletons informatius de tots els itineraris, assessorament sobre el circuit més adequat a les vostres necessitats (hi ha rutes fluvials, culturals, forestals…), i també hi podreu llogar bicicletes (si no en porteu) o reparar i rentar les vostres. Si no goseu fer la ruta pel vostre compte, podeu contractar els serveis d’un guia que farà més amena i segura la sortida.

Un castell ‘chill-out’ a l’Empordà

divendres, 4/06/2010 (Òscar Marín)

IMG_0426.JPG

El pati del castell i la capella © ÒM

Era una tarda lluminosa d’abril. Vam escalar les entranyes de la torre de l’homenatge per arribar a la cambra més alta del castell. Des del llit, la panoràmica sobre els camps empordanesos daurats pel sol de ponent era majestuosa. A baix, al gran pati, sonava la veu melosa de Bebel Gilberto. Érem dins el Castell d’Empordà, als afores de la Bisbal, gaudint d’un moment chill-out. Res a veure amb les penúries que es devien viure en una fortalesa vasta i gèlida com aquesta al segle XIII, quan el comte Ponç Hug IV va aixecar la torre sobre el turó de Marenys per defensar les seves propietats. El castell fou ampliat i reformat amb el pas del temps, passant per altres mans (com les del capità Pere Margarit, descobridor de l’illa Margarita, a Veneçuela), i s’hi va construir la capella de la Mare de Déu del Remei. Durant la guerra civil va patir moltes destrosses i als anys seixanta fou abandonat.
Salvador Dalí s’havia enamorat d’aquesta fortalesa als anys setanta. Volia regalar-li un gran palau a la seva estimada Gala i va considerar que el Castell d’Empordà era el regal perfecte. Però la negociació no va arribar a bon port i Dalí va acabar comprant el castell de Púbol. El propietari actual del Castell d’Empordà, l’holandès Albert Dicks, va comprar l’edifici en ruïnes l’any 1999 i el va restaurar per convertir-lo en un hotel de luxe. Fa cinc anys, quan jo vaig visitar-lo, els preus eren força raonables, però avui hi ha dos factors que fan el castell força inaccessible: un és l’augment de les tarifes (l’habitació més econòmica val 135€, tot i que al mes de novembre oferiran habitacions a 79€ de diumenge a dijous) i l’altre és el requeriment de reservar un mínim de dues nits (el cap de setmana de tardor costa 375€). La cuina també és exclusiva. Creada pel xef Abel Cardozo, la carta abraça productes frescos de la comarca maridats amb una àmplia selecció de vins, del Penedès a l’Empordà.

IMG_0411.JPG

La torre de l’homenatge i la terrassa del Castell d’Empordà © ÒM