Perles gastronòmiques de l’estany de Salses

dimecres, 18/12/2013 (Òscar Marín)

“Ostres!”, vaig exclamar. Havia tastat les de Sant Carles de la Ràpita, però no sabia que al nord del Rosselló, al gran estany que dóna nom a l’imponent castell de Salses, s’hi cullen unes de les ostres més delicioses d’aquesta banda de la Mediterrània. I a la riba oriental de l’estany, a la zona del Grau de Leucata, la llei hi permet fer degustació de les ostres criades, una proposta que té molt d’èxit entre els visitants francesos, belgues i catalans. A la cabana de Chez Cul d’Oursin (can Cul d’Eriçó de Mar), la família Guinot obre tots els dies de l’any i serveix ostres i musclos a qualsevol hora. Tenen carta en català i hi ha un parell d’empleats que el parlen.

Chez Cul d'Oursin.JPG

Les cabanes dels criadors d'ostres es disposen a la riba d'un canal que connecta l'estany i la mar. © ÒM

Ostres Leucata.JPG

Les ostres es poden comprar ben fresques o tastar-les a taula amb un vi de Banyuls. © ÒM

A més d’assaborir el marisc en un ambient distès, podem veure com preparen les ostres abans de “plantar-les” al mar. Enganxen les cries per parelles en unes cordes d’uns dos metres de llarg. Així restaran, sota l’aigua, durant un any i mig fins que assoleixin una mida superior als sis centímetres. L’estany de Salses és un indret excel·lent per a la maduració de l’ostra: l’aigua dolça que arriba des del Pirineu, filtrant-se per sota terra, i l’aigua salada que hi aporta la Mediterrània conformen un caldo de cultiu ideal; i al voltant de l’estany no hi ha fàbriques ni contaminació. Asseguts a taula, fem un tast d’ostres i musclos acompanyats per un vi blanc de Banyuls.

Chez Cul d'Oursin 2.JPG

Els Guinot preparant les cries d'ostra abans de portar-les als vivers de l'estany. © ÒM

Musclos Leucata.JPG

Els musclos que es crien en aquesta zona també són deliciosos. © ÒM

Després d’aquest aperitiu mariner, ens acostem a un dels millors restaurants de la zona: el Klim&Co, situat en un paratge sorprenent, al camí del far de Leucata, en un edifici ben original des del qual es dominen les Corberes, la plana del Rosselló i bona part del golf de Lleó. Alexandre Klimenko i la seva dona Stéphanie s’inspiren aquí en els productes locals per oferir una cuina d’alta qualitat que els ha valgut l’obtenció de quatre toques (barrets de xef) a la guia gastronòmica francesa Gault & Millau.

Klim&Co 1.JPG

L'edifici que allotja el Klim&Co rep el nom de Le Grand Cap, en referència al cap de Leucata. © ÒM

Klim&Co.JPG

Les taules del Klim&Co es disposen davant dels finestrals amb vistes de la Mediterrània. © ÒM

Al menjador amb amplis finestrals, on l’horitzó mediterrani és el gran protagonista, ens serveixen un entrant de crema Esaú servida freda amb ous de truita en caputxino; un ou escaldat semi-fred a la manera Dubarry surant dins una crema de tòfona, i espatlla de cabrit amb crosta, puré de llegums del moment i salsa pebrada. Els primers plats són servits amb un Château La Voulte-Gasparets, del massís de les Corberes, i els segons s’acompanyen amb un vi Le Pilou, de la denominació Costes Catalanes. Per postres, assaborim una combinació de poma, litxi refrescant a la llimona i coulis de xocolata blanca.

Resto Klim&Co.jpg

Els plats elaborats pel xef Alexandre Klimenko, molt ben valorats per la guia Gault & Millau. © ÒM

Per fer la digestió, la millor opció és acostar-se al castell de Salses, a l’altre costat de l’estany, i fer la visita guiada en català per la història d’aquest territori de frontera. Ara fa tretze anys que vaig visitar per primer cop aquesta fortalesa, però no deixa de sorprendre’m. Aquest castell està considerat una obra mestra de l’arquitectura militar, entre altres coses pel seu soterrament estratègic (no el veureu fins que us hi trobeu ben a prop), per la gran quantitat de passadissos laberíntics que el foraden i pel seu sistema hidràulic, avançadíssim per a l’època. Entre les històries que us explicaran hi ha una revelació sorprenent: sota les vinyes dels voltants van apareixent encara restes dels soldats; en la derrota del 19 de juliol del 1639 van morir, entre catalans i francesos, trenta mil homes!

Castell de Salses 1.JPG

La fortalesa de Salses va marcar durant segles els límits entre terres catalanes i franceses. © ÒM

Castell de Salses.JPG

Al voltant del pati d'armes s'hi disposaven les dependències dels soldats. © ÒM

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013 (Òscar Marín)

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM

Pels camins de la batalla de l’Ebre

dimecres, 20/11/2013 (Òscar Marín)

El senyor Bartolomé Uceda, nascut a Fernán-Núñez, sempre en parlava: al seu germà i al seu cunyat els van enviar a lluitar a l’Ebre (el marit de la seva germana no va tornar mai a casa). Al senyor José Mazán, natural de Còrdova, que recolzava els republicans, el van obligar a combatre en el bàndol franquista. I així tants i tants drames personals i familiars que tots hem sentit explicar. En fa més de 75 anys, de la batalla de l’Ebre. Molts dels que la van viure ja han mort, però la memòria d’aquells 115 dies tristos es manté viva a Corbera d’Ebre. ‘115 dies’ és el nom del centre d’interpretació que Corbera dedica a aquella batalla, una de les més cruentes de la cruel guerra civil, i ofereix una visió completa del conflicte amb objectes de l’època i projeccions audiovisuals. L’últim diumenge de cada mes, tots els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre organitzen jornades de portes obertes; un bon moment per arribar-s’hi.

115 dies Corbera d'Ebre.JPG

Armes i uniformes són avui peces de museu al Centre d’Interpretació 115 Dies. © Òscar Marín

Les ruïnes del poble vell de Corbera, un esquelet abandonat de la vila que va ser, s’han mantingut com a testimoni de la cruesa dels combats i els bombardejos. Ja no queda res de les tertúlies dels veïns, dels xiscles dels infants, de les anades i vingudes al mercat i al safareig. Les cases són runa i els fills, néts i besnéts d’aquells que hi habitaven, ara viuen a la part baixa del vessant. Pels carrers desdibuixats, hi trobareu lletres disperses: és l’Abecedari de la Llibertat, cada lletra realitzada per un artista diferent i vinculada al text d’un escriptor o poeta. I entre pedres silencioses i lletres mudes, al fons del conjunt, l’únic edifici que s’ha mantingut dempeus gairebé sencer és l’església barroca de Sant Pere, construïda damunt d’una antiga fortalesa de l’orde del Temple.

Corbera d'Ebre.JPG

L’església de Sant Pere domina les ruïnes. © ÒM

Corbera d'Ebre 3.0.JPG

El Poble Vell fou declarat Lloc d’Interès Històric i Bé d’Interès Cultural per la Generalitat. © ÒM

Les teulades de l’església ja no hi són, tampoc els retaules ni la decoració que en vestia els murs interiors, però la carcassa de l’edifici serveix avui de sala de concerts i de centre expositiu, gestionat pels veïns de l’Associació del Poble Vell, i acull activitats culturals com la Biennal d’Art. Quan hi entreu, demaneu veure l’àlbum de fotografies antigues del poble. Se us posarà la pell de gallina quan contempleu les imatges bucòliques d’aquell nucli de tradició agrícola, destruït ara fa 75 anys, i els somriures de la seva gent abans del desastre. I si pugeu al campanar, especialment al capvespre, tindreu una bona vista de les ruïnes. L’objectiu de l’Associació del Poble Vell és que aquest conjunt històric sigui un Monument a la Pau i que estigui connectat amb llocs similars del món, indrets que ens recorden allò de què és capaç l’ésser humà, per ajudar-nos a no repetir, a no tolerar, els mateixos errors.

Corbera d'Ebre 4.JPG

Exposició temporal a l’interior de l’església de Sant Pere. © ÒM

Corbera.jpg

Un fotògraf entre les ruïnes de Corbera d’Ebre. © ÒM

Silencis romànics al comtat de Comenge

divendres, 8/11/2013 (Òscar Marín)

La carretera que s’endinsa en l’Alta Garona per l’oest de la Vall d’Aran travessa un mosaic de camps i boscos verdíssims en el qual apareixen pobles amb interessants esglésies romàniques, com Saint-Geniès de Baishòs i Saint-André de Burgalais, però per trobar el veritable tresor de l’antic comtat de Comenge cal conduir uns trenta minuts més cap al nord. En una plana, entre prats i camps de pomeres, la basílica de Sant Just de Vathcrabèra (Saint-Just de Valcabrère) regala al viatger una magnífica postal, amb la catedral de Santa Maria de Sant Bertran de Comenge (Saint-Bertrand-de-Comminges) emergint poderosa en la llunyania, dalt d’un promontori. La importància d’aquest enclavament rau en la utilització de restes d’època romana en la seva construcció: sarcòfags, baix relleus, capitells, columnes, màscares teatrals romanes i inscripcions llatines apareixen aquí i allà integrades en l’edifici. Els arqueòlegs han estudiat a fons aquesta peculiaritat, i han conclòs que les restes més antigues procedeixen de la veïna ciutat romana de Lugdunum Convenarum, avui desapareguda. A la sorprenent portalada, considerada l’última obra romànica del bisbat de Comenge, ens beneeix un Crist davant la mirada atenta de quatre columnes humanes que representen diversos màrtirs cristians: Sant Just i Sant Esteve, a l’esquerra, i Sant Pastor i Santa Elena, a la dreta.

Saint Juste 1.jpg

Des de la basílica de Valcabrère tenim una bona vista de la catedral de Sant Bertran. © Òscar Marín

A només un parell de quilòmetres de Valcabrère, la catedral de Sant Bertran es presenta com una harmònica barreja d’estils sota els quals sobreviuen encara trets del segle XII, especialment al claustre. Al centre cultural i turístic Les Olivétains, just davant del monument, expliquen als visitants que el pilar dels Evangelistes que destaca de manera evident en la columnata del claustre va ser esculpit pel mateix artista que va tallar les estàtues-columnes de la portalada de Valcabrère i que els capitells historiats de l’ala oest són similars als que es conserven a la col·legiata de Sent Gaudenç (Saint-Gaudens). Aquí és fàcil traslladar-se a l’edat mitjana amb la imaginació, no solament per les pedres, també pel paisatge: només hi ha boscos i camps silenciosos més enllà del claustre.

Saint Bertrand 0.jpg

El claustre és un espai màgic dins la catedral de Sant Bertran. © ÒM 

Claustre Saint Bertrand 1.jpg

El pilar romànic dels Evangelistes, força malmès però de gran valor. © ÒM

Paisatge des del claustre 1.jpg

Un paisatge de camps i boscos envolta Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Respirem l’aire fresc i contemplem la panoràmica abans de perdre’ns pels carrerons empedrats i costeruts d’aquesta població. Aquí un petit restaurant, allà una façana amb entramat de fusta, més enllà una curiosa portalada de pedra… Val la pena fer un passeig per la vila abans de reprendre el viatge. Si voleu veure més romànic en aquesta zona, arribeu-vos fins a Sent Gaudenç. La seva col·legiata ha sofert moltes restauracions, però val la pena admirar-ne el claustre i recordar els artistes que van deixar també la seva empremta a les pedres de Sant Bertran.

Casa Saint Bertrand 1.jpg

Façana d’una casa de Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Trobada de bloguers al Parc del Llobregat

dilluns, 4/11/2013 (Òscar Marín)

BlogtripAMB.JPG

Els participants del primer #blogtripAMB, somrients al Parc Nou del Prat de Llobregat. ©

Un dels projectes que he tingut entre mans darrerament ha estat l’organització d’una trobada de bloguers amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En aquesta primera edició, que s’ha celebrat al Parc del Llobregat, hi hem convocat blogs que donen especial importància en els seus continguts a les escapades per Catalunya perquè, com repetim sovint a la redacció del DESCOBRIR, no cal anar lluny per gaudir de racons sorprenents. Les ribes del Llobregat, per posar un exemple, reserven sorpreses inesperades. Els Ferrocarrils de la Generalitat permeten arribar còmodament amb bicicleta des de Barcelona fins a Sant Boi, a les portes del Parc del Llobregat. Per això vam escollir aquesta estació de FGC com a punt d’inici de la ruta.

Parc Llobregat Sant Boi BlogtripAMB.JPG

Des del Parc fluvial de Sant Boi de Llobregat s'observa la parròquia de Sant Baldiri. © ÒM

Les ribes del Llobregat han canviat molt. Val a dir que, durant molts anys, les indústries van fer un ús inten­siu de l’aigua del riu i, en molts casos, la retornaven al medi en un estat greu de contaminació, la qual cosa va fer empitjorar la qualitat ambi­ental d’aquest ecosistema. Tot això va pro­piciar que els municipis del tram final del Llo­bregat fessin vida d’esquena al riu, sense tenir-lo en compte com un espai d’ús social i de lleure. Però l’any 2007 es va posar en marxa el pro­jecte de recuperació del Llobregat, liderat per l’Àrea Metropolitana de Bar­celona (AMB): per una banda s’han construït deflectors, elements de pedra que serveixen per estimular la tendència del riu a generar meandres i facilitar l’aparició de platges naturals de sorra i llim, uns espais que havien desaparegut, i que són els preferits per moltes espècies d’ocells per fer-hi els nius. D’aquesta manera, es propicia el retorn de la fauna autòctona. Alhora, per facilitar un accés còmode i segur al riu per part de la població s’han creat passeres, carrils bici, guals, miradors, parcs i s’han plantat centenars d’arbres per recuperar l’antic bosc de ribera, molt alterat a causa de les espècies invasores. Tothom està convidat a conèixer aquest entorn de manera fàcil, perquè es pot circular amb bicicleta gairebé fins a la desembocadura del riu.

Parc riu Llobregat BlogtripAMB.JPG

El Llobregat passa ben ple d'aigua sota la passarel·la de Cornellà, construïda l'any 2005. © ÒM

Podem dir que la trobada de bloguers convocada per donar a conèixer aquests espais ha estat un èxit. No solament perquè d’aquesta jornada se n’han derivat interessants posts en un bon nombre de blogs, divulgant l’interès d’aquests espais naturals. També ha estat un èxit perquè ens ha deixat satisfets, tant als convidats com als organitzadors, satisfets de descobrir i ajudar a descobrir un territori tan proper a Barcelona i encara tan poc conegut. Per copsar el grau de satisfacció dels bloguers, l’educadora ambiental Pilar Herrera, que va fer de guia de la trobada, va proposar la idea de demanar als participants que escrivissin en un full, de manera anònima i sincera, les impressions que els havia deixat aquell dia. Us n’adjunto algunes de les respostes. “Ha estat una experiència positiva, que ens ha permès conèixer un espai natural que, tot i ser molt proper, és desconegut i encara poc valorat.” “No cal anar lluny per gaudir d’espais màgics que transmeten sensacions intenses.” “Una experiència sorprenent molt a prop de la gran ciutat.” “Un espai ple d’activitats on cada cap de setmana hi podria fer coses noves.” “Satisfacció de veure un entorn natural i un patrimoni cultural recuperat per a tothom.” “Una gran experiència en un entorn que, sembla mentida, tenim tant a prop i ens és tan desconegut. Sens dubte repetiré la sortida.” Ja veieu què en pensen els bloguers. Ara us toca a vosaltres descobrir-ho.

Parc Llobregat BlogtripAMB.JPG

Una de les grans torres de descàrrega del tub de salmorres fa de mirador sobre el Parc Lúdic Fluvial. © ÒM

Aquí teniu altres posts per descobrir el Parc del Llobregat:

Parc Lúdic fluvial.jpg

El Parc Lúdic Fluvial té com a eix vertebrador un passeig d'1,8 km a la riba del Llobregat.

Collint castanyes als boscos de Viladrau

dimarts, 22/10/2013 (Òscar Marín)

Quan torna la Fira de la Castanya amb més tradició del Montseny, la de Viladrau, ens agrada acostar-nos-hi per collir un grapat de castanyes i caçar bolets. L’any passat vam fer estada al Mas Vilarmau (en vaig deixar constància en aquest post), tot i que hi ha altres allotjaments a la vora. La Fira que avui aplega tants visitants va néixer l’any 1995 per recuperar la castanya com a producte autòcton de Viladrau i del Montseny. Ara és un esdeveniment consolidat que ofereix actes al llarg de tota una setmana, tot i que concentra la seva activitat durant el primer cap de setmana d’octubre i la vigília de Tots sants. Dels esdeveniments programats destaquen les passejades comentades pel bosc, la torrada de castanyes a la plaça i les passejades amb poni per als més petits. Diumenge se celebra el tast gastronòmic, un dels actes més esperats, ja que els restaurants de la vila elaboren i serveixen plats que tenen la castanya com a ingredient principal. A partir de les 11 h s’inicia la venda de tiquets per al tast a les parades d’informació de la plaça Major.

Castanyes.JPG

Torrada de castanyes a la plaça Major de Viladrau. © Òscar Marín

Castanyes Viladrau.JPG

L’olor de llenya i de castanyes torrades s’estén per tota la plaça. © ÒM

Val la pena endinsar-se en els boscos dels contorns (de les rutes que es poden fer a la zona, en trobareu informació al Centre Cultural Europeu de la Natura i a l’Espai Montseny). Una de les rutes més conegudes és la del castanyer de les Nou Branques, un dels més grans del Montseny, amb 23 metres d’alçada i un tronc amb 6,5 metres de perímetre. De les nou branques que el van fer famós, dues són mortes i dues més li han desaparegut (hi ha qui en diu ‘de les Set Branques’), però encara dóna un bon grapat de castanyes cada tardor. Per arribar-hi, des del carrer Ramon Bofill cal caminar fins a trobar en una cruïlla el pal indicador de la SL-C81. Hi ha una suau pujada, es passa per la font de les Paitides i per la masia de la Vila i s’arriba ben aviat al costat del gran castanyer. La passejada està ben senyalitzada.

Castanyer Nou Branques.jpg

El castanyer de les Nou Branques, un dels emblemes de Viladrau. © ÒM

Bolets.JPG

Alerta, bolets verinosos a la vista! © ÒM

Castanyers.JPG

Un llit de castanyes entapissa els camins. Compte amb les que cauen de les branques. © ÒM

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. © ÒM

Aneu amb compte si passeu per Viladrau la nit del 31 d’octubre. La vila es converteix en un punt de trobada de bruixes, que rememoren les reunions que s’hi feien al segle XVII i la  cruel execució de dones acusades de bruixeria que va tenir lloc entre els anys 1618 i 1622. L’esperat Ball de les Bruixes se celebra entorn d’un gran foc que crema al mig de la plaça de la Vila i compta amb la col·laboració de tots veïns, fins i tot dels més petits.

Tots Sants Viladrau.JPG

Senyal de perill a la plaça Major per la presència de bruixes a Viladrau. © ÒM

-Altres posts de tardor: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/etiqueta/tardor/

Cales de tardor a la costa del Garraf

dimecres, 16/10/2013 (Òscar Marín)

Si us agrada gaudir de la bona vida sense gastar gaires diners, us agradarà descobrir aquest fragment de la costa del Garraf. La ruta per la zona dels Colls i Miralpeix, senzilla i gratificant, surt del far de Vilanova i la Geltrú, un dels llocs més suggeridors on començar una ruta ran de mar. Després de visitar l’Espai Far, dedicat a la llarga tradició marinera de la capital del Garraf, ascendim al costat de l’ermita de Sant Cristòfol per agafar el camí dels Colls, que segueix el litoral en direcció a Sitges. Aquesta és una costa força escarpada i, entre roques i penya-segats, s’arreceren petites cales pedregoses. A l’estiu, la ruta és molt transitada per turistes i aficionats al nudisme. Tot l’any, coincidireu amb amants del jòguing que s’allunyen dels tubs d’escapament i vénen a fer esport i a respirar aire fresc. Hi ha poques zones d’ombra, per això la tardor i la primavera són les millors èpoques per passejar-hi, especialment quan el sol s’acaba de llevar per l’horitzó.

Cales del Garraf.JPG

La cala de l’Home Mort i la punta de la Desenrocada. © Òscar Marín

Un punt d’aturada interessant és la Punta Llarga, on s’hi troben diversos bufadors, escletxes a les roques per on les onades penetren amb força i surten transformades en una mena de guèisers, deixant un rastre d’esquitxos d’aigua cristal·lina sobre les roques. És reconfortant seure una estona i observar com les onades desapareixen sota el rocam, lluiten per travessar les parets foradades i, quan troben la sortida, esclaten en l’aire amb un brogit inesperat. Mentrestant, davant la costa observareu ara un vaixell de pesca solitari, ara un grup de caiacs, ara un veler i, fins i tot, algun nedador experimentat que s’atreveix a arribar-se nedant a alguna cala.

Garraf.JPG

A la Punta Llarga hi trobem diversos bufadors per on l’aigua surt amb força. © ÒM

Cales Garraf.JPG

Una de les petites cales de difícil accés que trobem camí de Sitges. © ÒM

Anem seguint les cales, unes àmplies, d’altres estretes, les altres menudes: la cala dels Colls, la dels Gegants, la punta de la Desenrocada, la platja de l’Home Mort… Entre cala i cala, entre pujades i baixades pedregoses, les parets esquerpes baixen fins a les aigües formant cavitats, algunes de les quals només són accessibles des de la mar. La més important és la cova del Gegant, un indret de molt difícil accés on l’any 1954 s’hi va descobrir un jaciment paleolític. Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’Homo sapiens trobades a Catalunya.

Cales Sitges.JPG

L’accés a la cova del Gegant ha estat protegit per evitar accidents. © ÒM

Trobareu versions d’aquest itinerari que comencen a Sitges, però no us ho recomano. Les cales es troben a uns 4 quilòmetres de l’estació sitgetana de Rodalies i cal travessar tota la població per arribar-hi. En canvi, aquestes cales es troben a uns mil metres de l’estació de Vilanova i la Geltrú, amb la qual cosa es pot sortir del tren en direcció al far, recórrer les cales i tornar enrere en unes dues hores, amb prou temps per gaudir del paisatge. Un altre punt de vista de la mateixa ruta és des del mar. A l’Estació Nàutica de Vilanova es pot llogar una ruta guiada amb caiac, que dura unes tres hores i que ens ofereix la possibilitat de contemplar la costa i explorar petites coves i racons que si fem el camí per terra ferma no ens serà possible veure.

Cales Vilanova.JPG

Alguns trams passen a tocar de la via del tren. © ÒM

Cales vista Sitges.JPG

Vista de Sitges, amb el massís del Garraf al fons, des de la punta de les Coves. © ÒM

Cal Vidal fa ‘Olor de colònia’

dimecres, 9/10/2013 (Òscar Marín)

Cal Vidal.JPG

Els pisos es disposaven al voltant de l’església, centre “espiritual” de la colònia. © Òscar Marín

La minisèrie ‘Olor de colònia’ de TV3, basada en el llibre de Sílvia Alcàntara (Edicions 1984), s’ambienta a Cal Vidal, una de les localitzacions principals del rodatge. Cal Vidal és un testimoni molt valuós de com eren les colònies industrials del Llobregat. És un museu a l’aire lliure, fonamental per entendre com vides senceres van girar al voltant de l’aprofitament de la força de l’aigua per moure la indústria tèxtil del país. Però malgrat tot, la impressió de ruïna d’aquest conjunt històric és evident en diversos racons i l’interès que desperta saber com vivien i treballaven els seus habitants contrasta amb l’estat de conservació del recinte. Moltes de les cases que formen la colònia es van vendre a la promotora Hines, la qual volia convertir una part dels edificis en pisos i altres equipaments, amb una inversió promesa que rondava els 120 milions d’euros, però amb la crisi encara no han fet cap pas per rehabilitar el conjunt. Les zones visitables han adquirit un cert aire decadent, i també la gran fàbrica. I potser és això el que ens provoca una sensació d’afligit respecte, com la que sentim en accedir a un jaciment arqueològic, més que no pas a un museu.

Cal Vidal f.JPG

La barberia, avui tancada, era un dels serveis imprescindibles que oferia la colònia. © ÒM

Cal Vidal j.JPG

Es pot visitar un dels pisos dels treballadors, el qual es conserva tal i com era fa dècades. © ÒM

VidalOk.jpg

Quatre elements sempre presents a les cases: la ràdio, el llibre d’escola, el calendari i, com a mínim, un parell d’imatges i símbols religiosos. © ÒM

Les escenes de la sèrie ‘Olor de colònia’ es van rodar en sis colònies diferents: Cal Prat, Cal Pons, Viladomiu Nou, Cal Marçal, Cal Bassacs, Cal Cases i Cal Vidal. Però aquesta última és la colònia on està ambientada la novel·la que va inspirar el guió i és la que avui us recomano visitar. El conjunt resta gairebé intacte. Podem visitar l’antic teatre de la colònia, on avui es projecta un petit audiovisual; es pot accedir a una de les cases dels obrers, senzilla, sense gaires comoditats; podem passar per l’oficina de Caixa de Manresa, a la qual els obrers i les obreres confiaven els seus minsos estalvis; després entrem a la peixateria, buida de sons i d’olors; i allà al fons, tot caminant arribem a l’antiga fàbrica, on s’han conservat uns telers per explicar als visitants com s’hi treballava. Poc s’ho pensaven aquells que vivien i treballaven a la Colònia Vidal que algun dia casa seva sortiria en pel·lícules que es projectarien en pantalles de televisió i de cinema. Sense anar més lluny, l’escola que apareix al film Pa negre, d’Agustí Villaronga, és la de Cal Vidal, aquesta que, en entrar-hi, ens recorda els temps en què “la letra con sangre entra” i tothom havia de “hablar en cristiano”.

Cal Vidal l.JPG

L’escola Vidal, localització d’una de les escenes més emocionants de ‘Pa negre’. © ÒM

Cal Vidal g.JPG

Una de les habitacions del pis dels treballadors, a la Colònia Vidal. © ÒM

Cal Vidal i.JPG

Malgrat que les dones també treballaven, eren les encarregades d’organitzar la cuina. © ÒM

Cal Vidal e.JPG

Al rebost, avui les ampolles són buides. © ÒM

Cal Vidal h.JPG

No us penseu que les begudes amb cacau són un invent recent… © ÒM

L’univers de les colònies és fascinant, sobretot perquè ens parla d’esforç: les persones que les van crear van construir un teixit industrial importantíssim per al desenvolupament del país i les persones que hi van treballar van deixar-hi suor, llàgrimes, alegries i alguns, fins i tot, la vida. Us recomano descobrir-ho in situ. El Museu de la Colònia Vidal, a rebuf de la sèrie, ofereix visites teatralitzades basades en una adaptació mixta del guió i de la novel·la (podeu consultar-ne preus i horaris al telèfon 93 829 04 58). Tan aviat com pugueu, remunteu el Llobregat i atureu-vos en alguna d’aquestes colònies on les olors, malgrat tot o afortunadament, ja no són les que eren.

Cal Vidal fàbrica.JPG

La gran fàbrica ha adquirit un aspecte fantasmagòric amb el pas del temps. © ÒM

Cal Vidal maquinària.JPG

La monumental màquina de vapor, dins la fàbrica tèxtil. © ÒM

Cal Vidal visites.JPG

Les visites guiades inclouen l’accés a l’antiga nau de telers. © ÒM

Una experiència termal personalitzada a Inúu

diumenge, 29/09/2013 (Òscar Marín)

Inúu1.JPG

Tres llacunes interiors en diferents nivells a l'espai central d'Inúu. © Òscar Marín

Pujo poc a Andorra, però quan hi vaig és per relaxar-me. No em trobareu a les botigues, sinó gaudint dels camins d’alta muntanya (vegeu els posts ‘Què hi ha dalt del Pic Negre?‘ i ‘Un mirador fascinant sobre el Pirineu‘), reposant en algun hotel amb encant (llegiu ‘Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra‘) o aprofitant els beneficis de les aigües termals. Avui us parlaré d’aquest últim plaer. Qui ha passat per Andorra i no ha entrat a Caldea? L’objectiu d’aquest conegut balneari fou el de socialitzar l’accés a l’aigua termal, convertir el termalisme en una activitat lúdica, posant aquesta experiència a l’abast de tots els públics des de la seva obertura, l’any 1994. Però el termalisme es va popularitzar de tal manera que va allunyar un tipus de públic que buscava tranquil·litat i atenció personalitzada. Per això, fa uns anys es va mirar de renovar la fórmula d’aquest balneari andorrà, per tornar a atreure aquells clients que buscaven una certa exclusivitat. Així, a la primeria del 2013 va néixer Inúu, un nou centre termal, ubicat al costat de Caldea, que té la particularitat de proposar una estada personalitzada. Quan hi arriba, el client manté una entrevista amb un assessor termal per tal de planificar els tractaments i el recorregut, en funció del temps i de les necessitats de cada visitant.

INÚU.jpg

Llacuna en forma de mitja lluna amb vistes d'Escaldes-Engordany. ©

Inúu disposa d’espais termals interiors i exteriors amb brolladors i colls de cigne, llits de bombolles, sauna, hammam, cabina de sal, dutxes amb jets a diferents pressions, espais de relaxació amb llits d’aigua, hamaques, bancs i parets calentes per a la distensió muscular. Però també ofereix una gran àrea de tractaments que ocupa una superfície de 2.180 metres quadrats amb 16 cabines individuals. Les cabines, en forma de pètals, estan distribuïdes en quatre àmbits temàtics: Aigua termal, Sensació, Oriental i Bellesa. Cada pètal disposa de quatre espais equipats segons la temàtica. El pètal Aigua termal permet gaudir dels beneficis de l’aigua termal, amb dues lliteres per rebre massatges sota l’aigua i dues cabines amb banyeres d’hidromassatge i cromoteràpia. El pètal Sensació inclou quatre cabines en les quals es fan tota mena de massatges sobre un matalàs d’aigua que va canviant de color durant cada tractament per aportar els beneficis de la cromoteràpia. El pètal Oriental està format per dues cabines per a tractaments ayurvèdics facials i corporals, i dues cabines amb tatamis en les quals es treballen tècniques de relaxació com el Shiatsu. Finalment, el pètal Bellesa incorpora quatre cabines per a tractaments facials i corporals.

L’aprofitament de les propietats de les aigües termals d’Escaldes-Engordany es completa, després del bany i el pas per les cabines, amb aliments en forma de batuts o begudes que potencien els efectes de cada tractament. I per completar l’estada, es pot assaborir un àpat al restaurant Iö, dins les instal·lacions d’Inúu, amb una carta elaborada per un equip de restauradors i nutricionistes que agermana gastronomia i salut, dos pilars fonamentals per al benestar integral.

Inúu menjar.JPG

Saludable salmó amb verdures servit al restaurant Iö. © ÒM

Arròs Inúu.JPG

Un bon arròs per completar l'estada a Inúu. © ÒM

Trepitjant el Born del 1714

dimarts, 10/09/2013 (Òscar Marín)

Feia temps que esperàvem l’obertura del Born Centre Cultural, després d’anys de treballs arqueològics, i ha arribat el moment. L’any passat ja vaig tenir la sort de trepitjar l’espai mentre els arqueòlegs hi treballaven, tot un privilegi, perquè es tracta d’un jaciment singular, únic a Europa per les seves dimensions, excepcional per l’òptim estat de conservació de les ruïnes, un espai que permet fer un retrat minuciós de la vida quotidiana a Barcelona entre els segles XIV i XVIII i ens submergeix en les restes visibles de la ciutat enderrocada per les tropes de Felip V l’any 1714.

Centre Cultural Born 6.jpg

El jaciment del Born durant els treballs arqueològics. © Òscar Marín

Centre Cultural Born 1.JPG

La visita permet trepitjar els antics carrers del Born, avui desenterrats. © ÒM

En sabem fins i tot els noms de les places i dels carrers, abans enterrats, pels quals ara es pot tornar a passejar: el carrer dels Corders de Viola, el dels Xuclés, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres, el de Bonaire, la plaça del Mercat, el Rec Comtal… També es coneixen els oficis que s’hi practicaven i les persones que vivien en la cinquantena de cases enderrocades. Es té constància de la taverna dels Colomer, de l’adrogueria Duran, de l’hostal de l’Alba… Precisament, l’artista Frederic Perers va penjar als balcons que envolten el Born Centre Cultural diverses lones amb els cognoms de les famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys, aquelles que van ser expropiades i obligades a enderrocar les seves llars abans de marxar.

Cognoms famílies Born.jpg

Entre reivindicacions veïnals, els cognoms dels qui vivien al Born al 1714. © Montse Angulo

Centre Cultural Born 8.JPG

Des de la plataforma superior es pot distingir el traçat de l'antic Born. © ÒM

Una exposició permanent, “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”, explica com era aquella “zona zero” de la Barcelona humiliada per les tropes borbòniques i resumeix la importància de les troballes, amb una gran mostra de peces que ens descriuen clarament com era el dia a dia dels veïns i comerciants de la zona. Al costat, la col·lecció temporal “Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714” fa un repàs d’aquell moment històric amb muntatges audiovisuals i objectes emblemàtics com la bandera restaurada de Santa Eulàlia, penó que el conseller en cap Rafael Casanova va enarborar l’11 de setembre de 1714, a les 7 h, en el contraatac al terraplè de la muralla situat entre Jonqueres i el Portal Nou. I tot això, el jaciment i les exposicions, dins la monumental estructura de ferro del magnífic mercat del segle XIX.

Centre Cultural Born 5.JPG

Treballs arqueològics sota l'antic mercat de ferro. © ÒM

Centre Cultural Born 2.JPG

Fragments de plats, rajoles i estris de cuina trobats al jaciment. © Òscar Marín

No us perdeu aquesta visita excepcional. Després d’una Diada irrepetible, la visita al Born resultarà un bon estímul per a tots aquells que estimen la història de Catalunya i una descoberta per a qui encara no la conegui prou bé.

Centre Cultural Born 7.jpg