Silencis romànics al comtat de Comenge

divendres, 8/11/2013 (Òscar Marín)

La carretera que s’endinsa en l’Alta Garona per l’oest de la Vall d’Aran travessa un mosaic de camps i boscos verdíssims en el qual apareixen pobles amb interessants esglésies romàniques, com Saint-Geniès de Baishòs i Saint-André de Burgalais, però per trobar el veritable tresor de l’antic comtat de Comenge cal conduir uns trenta minuts més cap al nord. En una plana, entre prats i camps de pomeres, la basílica de Sant Just de Vathcrabèra (Saint-Just de Valcabrère) regala al viatger una magnífica postal, amb la catedral de Santa Maria de Sant Bertran de Comenge (Saint-Bertrand-de-Comminges) emergint poderosa en la llunyania, dalt d’un promontori. La importància d’aquest enclavament rau en la utilització de restes d’època romana en la seva construcció: sarcòfags, baix relleus, capitells, columnes, màscares teatrals romanes i inscripcions llatines apareixen aquí i allà integrades en l’edifici. Els arqueòlegs han estudiat a fons aquesta peculiaritat, i han conclòs que les restes més antigues procedeixen de la veïna ciutat romana de Lugdunum Convenarum, avui desapareguda. A la sorprenent portalada, considerada l’última obra romànica del bisbat de Comenge, ens beneeix un Crist davant la mirada atenta de quatre columnes humanes que representen diversos màrtirs cristians: Sant Just i Sant Esteve, a l’esquerra, i Sant Pastor i Santa Elena, a la dreta.

Saint Juste 1.jpg

Des de la basílica de Valcabrère tenim una bona vista de la catedral de Sant Bertran. © Òscar Marín

A només un parell de quilòmetres de Valcabrère, la catedral de Sant Bertran es presenta com una harmònica barreja d’estils sota els quals sobreviuen encara trets del segle XII, especialment al claustre. Al centre cultural i turístic Les Olivétains, just davant del monument, expliquen als visitants que el pilar dels Evangelistes que destaca de manera evident en la columnata del claustre va ser esculpit pel mateix artista que va tallar les estàtues-columnes de la portalada de Valcabrère i que els capitells historiats de l’ala oest són similars als que es conserven a la col·legiata de Sent Gaudenç (Saint-Gaudens). Aquí és fàcil traslladar-se a l’edat mitjana amb la imaginació, no solament per les pedres, també pel paisatge: només hi ha boscos i camps silenciosos més enllà del claustre.

Saint Bertrand 0.jpg

El claustre és un espai màgic dins la catedral de Sant Bertran. © ÒM 

Claustre Saint Bertrand 1.jpg

El pilar romànic dels Evangelistes, força malmès però de gran valor. © ÒM

Paisatge des del claustre 1.jpg

Un paisatge de camps i boscos envolta Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Respirem l’aire fresc i contemplem la panoràmica abans de perdre’ns pels carrerons empedrats i costeruts d’aquesta població. Aquí un petit restaurant, allà una façana amb entramat de fusta, més enllà una curiosa portalada de pedra… Val la pena fer un passeig per la vila abans de reprendre el viatge. Si voleu veure més romànic en aquesta zona, arribeu-vos fins a Sent Gaudenç. La seva col·legiata ha sofert moltes restauracions, però val la pena admirar-ne el claustre i recordar els artistes que van deixar també la seva empremta a les pedres de Sant Bertran.

Casa Saint Bertrand 1.jpg

Façana d’una casa de Sant Bertran de Comenge. © ÒM

Trobada de bloguers al Parc del Llobregat

dilluns, 4/11/2013 (Òscar Marín)

BlogtripAMB.JPG

Els participants del primer #blogtripAMB, somrients al Parc Nou del Prat de Llobregat. ©

Un dels projectes que he tingut entre mans darrerament ha estat l’organització d’una trobada de bloguers amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En aquesta primera edició, que s’ha celebrat al Parc del Llobregat, hi hem convocat blogs que donen especial importància en els seus continguts a les escapades per Catalunya perquè, com repetim sovint a la redacció del DESCOBRIR, no cal anar lluny per gaudir de racons sorprenents. Les ribes del Llobregat, per posar un exemple, reserven sorpreses inesperades. Els Ferrocarrils de la Generalitat permeten arribar còmodament amb bicicleta des de Barcelona fins a Sant Boi, a les portes del Parc del Llobregat. Per això vam escollir aquesta estació de FGC com a punt d’inici de la ruta.

Parc Llobregat Sant Boi BlogtripAMB.JPG

Des del Parc fluvial de Sant Boi de Llobregat s'observa la parròquia de Sant Baldiri. © ÒM

Les ribes del Llobregat han canviat molt. Val a dir que, durant molts anys, les indústries van fer un ús inten­siu de l’aigua del riu i, en molts casos, la retornaven al medi en un estat greu de contaminació, la qual cosa va fer empitjorar la qualitat ambi­ental d’aquest ecosistema. Tot això va pro­piciar que els municipis del tram final del Llo­bregat fessin vida d’esquena al riu, sense tenir-lo en compte com un espai d’ús social i de lleure. Però l’any 2007 es va posar en marxa el pro­jecte de recuperació del Llobregat, liderat per l’Àrea Metropolitana de Bar­celona (AMB): per una banda s’han construït deflectors, elements de pedra que serveixen per estimular la tendència del riu a generar meandres i facilitar l’aparició de platges naturals de sorra i llim, uns espais que havien desaparegut, i que són els preferits per moltes espècies d’ocells per fer-hi els nius. D’aquesta manera, es propicia el retorn de la fauna autòctona. Alhora, per facilitar un accés còmode i segur al riu per part de la població s’han creat passeres, carrils bici, guals, miradors, parcs i s’han plantat centenars d’arbres per recuperar l’antic bosc de ribera, molt alterat a causa de les espècies invasores. Tothom està convidat a conèixer aquest entorn de manera fàcil, perquè es pot circular amb bicicleta gairebé fins a la desembocadura del riu.

Parc riu Llobregat BlogtripAMB.JPG

El Llobregat passa ben ple d'aigua sota la passarel·la de Cornellà, construïda l'any 2005. © ÒM

Podem dir que la trobada de bloguers convocada per donar a conèixer aquests espais ha estat un èxit. No solament perquè d’aquesta jornada se n’han derivat interessants posts en un bon nombre de blogs, divulgant l’interès d’aquests espais naturals. També ha estat un èxit perquè ens ha deixat satisfets, tant als convidats com als organitzadors, satisfets de descobrir i ajudar a descobrir un territori tan proper a Barcelona i encara tan poc conegut. Per copsar el grau de satisfacció dels bloguers, l’educadora ambiental Pilar Herrera, que va fer de guia de la trobada, va proposar la idea de demanar als participants que escrivissin en un full, de manera anònima i sincera, les impressions que els havia deixat aquell dia. Us n’adjunto algunes de les respostes. “Ha estat una experiència positiva, que ens ha permès conèixer un espai natural que, tot i ser molt proper, és desconegut i encara poc valorat.” “No cal anar lluny per gaudir d’espais màgics que transmeten sensacions intenses.” “Una experiència sorprenent molt a prop de la gran ciutat.” “Un espai ple d’activitats on cada cap de setmana hi podria fer coses noves.” “Satisfacció de veure un entorn natural i un patrimoni cultural recuperat per a tothom.” “Una gran experiència en un entorn que, sembla mentida, tenim tant a prop i ens és tan desconegut. Sens dubte repetiré la sortida.” Ja veieu què en pensen els bloguers. Ara us toca a vosaltres descobrir-ho.

Parc Llobregat BlogtripAMB.JPG

Una de les grans torres de descàrrega del tub de salmorres fa de mirador sobre el Parc Lúdic Fluvial. © ÒM

Aquí teniu altres posts per descobrir el Parc del Llobregat:

Parc Lúdic fluvial.jpg

El Parc Lúdic Fluvial té com a eix vertebrador un passeig d'1,8 km a la riba del Llobregat.

Collint castanyes als boscos de Viladrau

dimarts, 22/10/2013 (Òscar Marín)

Quan torna la Fira de la Castanya amb més tradició del Montseny, la de Viladrau, ens agrada acostar-nos-hi per collir un grapat de castanyes i caçar bolets. L’any passat vam fer estada al Mas Vilarmau (en vaig deixar constància en aquest post), tot i que hi ha altres allotjaments a la vora. La Fira que avui aplega tants visitants va néixer l’any 1995 per recuperar la castanya com a producte autòcton de Viladrau i del Montseny. Ara és un esdeveniment consolidat que ofereix actes al llarg de tota una setmana, tot i que concentra la seva activitat durant el primer cap de setmana d’octubre i la vigília de Tots sants. Dels esdeveniments programats destaquen les passejades comentades pel bosc, la torrada de castanyes a la plaça i les passejades amb poni per als més petits. Diumenge se celebra el tast gastronòmic, un dels actes més esperats, ja que els restaurants de la vila elaboren i serveixen plats que tenen la castanya com a ingredient principal. A partir de les 11 h s’inicia la venda de tiquets per al tast a les parades d’informació de la plaça Major.

Castanyes.JPG

Torrada de castanyes a la plaça Major de Viladrau. © Òscar Marín

Castanyes Viladrau.JPG

L’olor de llenya i de castanyes torrades s’estén per tota la plaça. © ÒM

Val la pena endinsar-se en els boscos dels contorns (de les rutes que es poden fer a la zona, en trobareu informació al Centre Cultural Europeu de la Natura i a l’Espai Montseny). Una de les rutes més conegudes és la del castanyer de les Nou Branques, un dels més grans del Montseny, amb 23 metres d’alçada i un tronc amb 6,5 metres de perímetre. De les nou branques que el van fer famós, dues són mortes i dues més li han desaparegut (hi ha qui en diu ‘de les Set Branques’), però encara dóna un bon grapat de castanyes cada tardor. Per arribar-hi, des del carrer Ramon Bofill cal caminar fins a trobar en una cruïlla el pal indicador de la SL-C81. Hi ha una suau pujada, es passa per la font de les Paitides i per la masia de la Vila i s’arriba ben aviat al costat del gran castanyer. La passejada està ben senyalitzada.

Castanyer Nou Branques.jpg

El castanyer de les Nou Branques, un dels emblemes de Viladrau. © ÒM

Bolets.JPG

Alerta, bolets verinosos a la vista! © ÒM

Castanyers.JPG

Un llit de castanyes entapissa els camins. Compte amb les que cauen de les branques. © ÒM

Castanyes.jpg

Castanyes encara dins dels seus pellons al bell mig del camí. © ÒM

Aneu amb compte si passeu per Viladrau la nit del 31 d’octubre. La vila es converteix en un punt de trobada de bruixes, que rememoren les reunions que s’hi feien al segle XVII i la  cruel execució de dones acusades de bruixeria que va tenir lloc entre els anys 1618 i 1622. L’esperat Ball de les Bruixes se celebra entorn d’un gran foc que crema al mig de la plaça de la Vila i compta amb la col·laboració de tots veïns, fins i tot dels més petits.

Tots Sants Viladrau.JPG

Senyal de perill a la plaça Major per la presència de bruixes a Viladrau. © ÒM

-Altres posts de tardor: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/etiqueta/tardor/

Cales de tardor a la costa del Garraf

dimecres, 16/10/2013 (Òscar Marín)

Si us agrada gaudir de la bona vida sense gastar gaires diners, us agradarà descobrir aquest fragment de la costa del Garraf. La ruta per la zona dels Colls i Miralpeix, senzilla i gratificant, surt del far de Vilanova i la Geltrú, un dels llocs més suggeridors on començar una ruta ran de mar. Després de visitar l’Espai Far, dedicat a la llarga tradició marinera de la capital del Garraf, ascendim al costat de l’ermita de Sant Cristòfol per agafar el camí dels Colls, que segueix el litoral en direcció a Sitges. Aquesta és una costa força escarpada i, entre roques i penya-segats, s’arreceren petites cales pedregoses. A l’estiu, la ruta és molt transitada per turistes i aficionats al nudisme. Tot l’any, coincidireu amb amants del jòguing que s’allunyen dels tubs d’escapament i vénen a fer esport i a respirar aire fresc. Hi ha poques zones d’ombra, per això la tardor i la primavera són les millors èpoques per passejar-hi, especialment quan el sol s’acaba de llevar per l’horitzó.

Cales del Garraf.JPG

La cala de l’Home Mort i la punta de la Desenrocada. © Òscar Marín

Un punt d’aturada interessant és la Punta Llarga, on s’hi troben diversos bufadors, escletxes a les roques per on les onades penetren amb força i surten transformades en una mena de guèisers, deixant un rastre d’esquitxos d’aigua cristal·lina sobre les roques. És reconfortant seure una estona i observar com les onades desapareixen sota el rocam, lluiten per travessar les parets foradades i, quan troben la sortida, esclaten en l’aire amb un brogit inesperat. Mentrestant, davant la costa observareu ara un vaixell de pesca solitari, ara un grup de caiacs, ara un veler i, fins i tot, algun nedador experimentat que s’atreveix a arribar-se nedant a alguna cala.

Garraf.JPG

A la Punta Llarga hi trobem diversos bufadors per on l’aigua surt amb força. © ÒM

Cales Garraf.JPG

Una de les petites cales de difícil accés que trobem camí de Sitges. © ÒM

Anem seguint les cales, unes àmplies, d’altres estretes, les altres menudes: la cala dels Colls, la dels Gegants, la punta de la Desenrocada, la platja de l’Home Mort… Entre cala i cala, entre pujades i baixades pedregoses, les parets esquerpes baixen fins a les aigües formant cavitats, algunes de les quals només són accessibles des de la mar. La més important és la cova del Gegant, un indret de molt difícil accés on l’any 1954 s’hi va descobrir un jaciment paleolític. Però la història no s’acaba aquí: l’any 2005, dos investigadors de la UB van revisar el material recollit durant l’expedició del 1954 a l’Arxiu Històric de Sitges i van trobar-hi les restes d’una mandíbula que no havia estat datada. Gràcies a les tècniques de datació radioactiva per urani-tori s’ha pogut confirmar que la mandíbula té 53.000 anys d’antiguitat i correspon a un neandertal. De fet, és una de les poques restes humanes anteriors a l’Homo sapiens trobades a Catalunya.

Cales Sitges.JPG

L’accés a la cova del Gegant ha estat protegit per evitar accidents. © ÒM

Trobareu versions d’aquest itinerari que comencen a Sitges, però no us ho recomano. Les cales es troben a uns 4 quilòmetres de l’estació sitgetana de Rodalies i cal travessar tota la població per arribar-hi. En canvi, aquestes cales es troben a uns mil metres de l’estació de Vilanova i la Geltrú, amb la qual cosa es pot sortir del tren en direcció al far, recórrer les cales i tornar enrere en unes dues hores, amb prou temps per gaudir del paisatge. Un altre punt de vista de la mateixa ruta és des del mar. A l’Estació Nàutica de Vilanova es pot llogar una ruta guiada amb caiac, que dura unes tres hores i que ens ofereix la possibilitat de contemplar la costa i explorar petites coves i racons que si fem el camí per terra ferma no ens serà possible veure.

Cales Vilanova.JPG

Alguns trams passen a tocar de la via del tren. © ÒM

Cales vista Sitges.JPG

Vista de Sitges, amb el massís del Garraf al fons, des de la punta de les Coves. © ÒM

Cal Vidal fa ‘Olor de colònia’

dimecres, 9/10/2013 (Òscar Marín)

Cal Vidal.JPG

Els pisos es disposaven al voltant de l’església, centre “espiritual” de la colònia. © Òscar Marín

La minisèrie ‘Olor de colònia’ de TV3, basada en el llibre de Sílvia Alcàntara (Edicions 1984), s’ambienta a Cal Vidal, una de les localitzacions principals del rodatge. Cal Vidal és un testimoni molt valuós de com eren les colònies industrials del Llobregat. És un museu a l’aire lliure, fonamental per entendre com vides senceres van girar al voltant de l’aprofitament de la força de l’aigua per moure la indústria tèxtil del país. Però malgrat tot, la impressió de ruïna d’aquest conjunt històric és evident en diversos racons i l’interès que desperta saber com vivien i treballaven els seus habitants contrasta amb l’estat de conservació del recinte. Moltes de les cases que formen la colònia es van vendre a la promotora Hines, la qual volia convertir una part dels edificis en pisos i altres equipaments, amb una inversió promesa que rondava els 120 milions d’euros, però amb la crisi encara no han fet cap pas per rehabilitar el conjunt. Les zones visitables han adquirit un cert aire decadent, i també la gran fàbrica. I potser és això el que ens provoca una sensació d’afligit respecte, com la que sentim en accedir a un jaciment arqueològic, més que no pas a un museu.

Cal Vidal f.JPG

La barberia, avui tancada, era un dels serveis imprescindibles que oferia la colònia. © ÒM

Cal Vidal j.JPG

Es pot visitar un dels pisos dels treballadors, el qual es conserva tal i com era fa dècades. © ÒM

VidalOk.jpg

Quatre elements sempre presents a les cases: la ràdio, el llibre d’escola, el calendari i, com a mínim, un parell d’imatges i símbols religiosos. © ÒM

Les escenes de la sèrie ‘Olor de colònia’ es van rodar en sis colònies diferents: Cal Prat, Cal Pons, Viladomiu Nou, Cal Marçal, Cal Bassacs, Cal Cases i Cal Vidal. Però aquesta última és la colònia on està ambientada la novel·la que va inspirar el guió i és la que avui us recomano visitar. El conjunt resta gairebé intacte. Podem visitar l’antic teatre de la colònia, on avui es projecta un petit audiovisual; es pot accedir a una de les cases dels obrers, senzilla, sense gaires comoditats; podem passar per l’oficina de Caixa de Manresa, a la qual els obrers i les obreres confiaven els seus minsos estalvis; després entrem a la peixateria, buida de sons i d’olors; i allà al fons, tot caminant arribem a l’antiga fàbrica, on s’han conservat uns telers per explicar als visitants com s’hi treballava. Poc s’ho pensaven aquells que vivien i treballaven a la Colònia Vidal que algun dia casa seva sortiria en pel·lícules que es projectarien en pantalles de televisió i de cinema. Sense anar més lluny, l’escola que apareix al film Pa negre, d’Agustí Villaronga, és la de Cal Vidal, aquesta que, en entrar-hi, ens recorda els temps en què “la letra con sangre entra” i tothom havia de “hablar en cristiano”.

Cal Vidal l.JPG

L’escola Vidal, localització d’una de les escenes més emocionants de ‘Pa negre’. © ÒM

Cal Vidal g.JPG

Una de les habitacions del pis dels treballadors, a la Colònia Vidal. © ÒM

Cal Vidal i.JPG

Malgrat que les dones també treballaven, eren les encarregades d’organitzar la cuina. © ÒM

Cal Vidal e.JPG

Al rebost, avui les ampolles són buides. © ÒM

Cal Vidal h.JPG

No us penseu que les begudes amb cacau són un invent recent… © ÒM

L’univers de les colònies és fascinant, sobretot perquè ens parla d’esforç: les persones que les van crear van construir un teixit industrial importantíssim per al desenvolupament del país i les persones que hi van treballar van deixar-hi suor, llàgrimes, alegries i alguns, fins i tot, la vida. Us recomano descobrir-ho in situ. El Museu de la Colònia Vidal, a rebuf de la sèrie, ofereix visites teatralitzades basades en una adaptació mixta del guió i de la novel·la (podeu consultar-ne preus i horaris al telèfon 93 829 04 58). Tan aviat com pugueu, remunteu el Llobregat i atureu-vos en alguna d’aquestes colònies on les olors, malgrat tot o afortunadament, ja no són les que eren.

Cal Vidal fàbrica.JPG

La gran fàbrica ha adquirit un aspecte fantasmagòric amb el pas del temps. © ÒM

Cal Vidal maquinària.JPG

La monumental màquina de vapor, dins la fàbrica tèxtil. © ÒM

Cal Vidal visites.JPG

Les visites guiades inclouen l’accés a l’antiga nau de telers. © ÒM

Una experiència termal personalitzada a Inúu

diumenge, 29/09/2013 (Òscar Marín)

Inúu1.JPG

Tres llacunes interiors en diferents nivells a l'espai central d'Inúu. © Òscar Marín

Pujo poc a Andorra, però quan hi vaig és per relaxar-me. No em trobareu a les botigues, sinó gaudint dels camins d’alta muntanya (vegeu els posts ‘Què hi ha dalt del Pic Negre?‘ i ‘Un mirador fascinant sobre el Pirineu‘), reposant en algun hotel amb encant (llegiu ‘Cal Bou, el primer resort ecològic d’Andorra‘) o aprofitant els beneficis de les aigües termals. Avui us parlaré d’aquest últim plaer. Qui ha passat per Andorra i no ha entrat a Caldea? L’objectiu d’aquest conegut balneari fou el de socialitzar l’accés a l’aigua termal, convertir el termalisme en una activitat lúdica, posant aquesta experiència a l’abast de tots els públics des de la seva obertura, l’any 1994. Però el termalisme es va popularitzar de tal manera que va allunyar un tipus de públic que buscava tranquil·litat i atenció personalitzada. Per això, fa uns anys es va mirar de renovar la fórmula d’aquest balneari andorrà, per tornar a atreure aquells clients que buscaven una certa exclusivitat. Així, a la primeria del 2013 va néixer Inúu, un nou centre termal, ubicat al costat de Caldea, que té la particularitat de proposar una estada personalitzada. Quan hi arriba, el client manté una entrevista amb un assessor termal per tal de planificar els tractaments i el recorregut, en funció del temps i de les necessitats de cada visitant.

INÚU.jpg

Llacuna en forma de mitja lluna amb vistes d'Escaldes-Engordany. ©

Inúu disposa d’espais termals interiors i exteriors amb brolladors i colls de cigne, llits de bombolles, sauna, hammam, cabina de sal, dutxes amb jets a diferents pressions, espais de relaxació amb llits d’aigua, hamaques, bancs i parets calentes per a la distensió muscular. Però també ofereix una gran àrea de tractaments que ocupa una superfície de 2.180 metres quadrats amb 16 cabines individuals. Les cabines, en forma de pètals, estan distribuïdes en quatre àmbits temàtics: Aigua termal, Sensació, Oriental i Bellesa. Cada pètal disposa de quatre espais equipats segons la temàtica. El pètal Aigua termal permet gaudir dels beneficis de l’aigua termal, amb dues lliteres per rebre massatges sota l’aigua i dues cabines amb banyeres d’hidromassatge i cromoteràpia. El pètal Sensació inclou quatre cabines en les quals es fan tota mena de massatges sobre un matalàs d’aigua que va canviant de color durant cada tractament per aportar els beneficis de la cromoteràpia. El pètal Oriental està format per dues cabines per a tractaments ayurvèdics facials i corporals, i dues cabines amb tatamis en les quals es treballen tècniques de relaxació com el Shiatsu. Finalment, el pètal Bellesa incorpora quatre cabines per a tractaments facials i corporals.

L’aprofitament de les propietats de les aigües termals d’Escaldes-Engordany es completa, després del bany i el pas per les cabines, amb aliments en forma de batuts o begudes que potencien els efectes de cada tractament. I per completar l’estada, es pot assaborir un àpat al restaurant Iö, dins les instal·lacions d’Inúu, amb una carta elaborada per un equip de restauradors i nutricionistes que agermana gastronomia i salut, dos pilars fonamentals per al benestar integral.

Inúu menjar.JPG

Saludable salmó amb verdures servit al restaurant Iö. © ÒM

Arròs Inúu.JPG

Un bon arròs per completar l'estada a Inúu. © ÒM

Trepitjant el Born del 1714

dimarts, 10/09/2013 (Òscar Marín)

Feia temps que esperàvem l’obertura del Born Centre Cultural, després d’anys de treballs arqueològics, i ha arribat el moment. L’any passat ja vaig tenir la sort de trepitjar l’espai mentre els arqueòlegs hi treballaven, tot un privilegi, perquè es tracta d’un jaciment singular, únic a Europa per les seves dimensions, excepcional per l’òptim estat de conservació de les ruïnes, un espai que permet fer un retrat minuciós de la vida quotidiana a Barcelona entre els segles XIV i XVIII i ens submergeix en les restes visibles de la ciutat enderrocada per les tropes de Felip V l’any 1714.

Centre Cultural Born 6.jpg

El jaciment del Born durant els treballs arqueològics. © Òscar Marín

Centre Cultural Born 1.JPG

La visita permet trepitjar els antics carrers del Born, avui desenterrats. © ÒM

En sabem fins i tot els noms de les places i dels carrers, abans enterrats, pels quals ara es pot tornar a passejar: el carrer dels Corders de Viola, el dels Xuclés, el del Joc de la Pilota, el dels Ventres, el de Bonaire, la plaça del Mercat, el Rec Comtal… També es coneixen els oficis que s’hi practicaven i les persones que vivien en la cinquantena de cases enderrocades. Es té constància de la taverna dels Colomer, de l’adrogueria Duran, de l’hostal de l’Alba… Precisament, l’artista Frederic Perers va penjar als balcons que envolten el Born Centre Cultural diverses lones amb els cognoms de les famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys, aquelles que van ser expropiades i obligades a enderrocar les seves llars abans de marxar.

Cognoms famílies Born.jpg

Entre reivindicacions veïnals, els cognoms dels qui vivien al Born al 1714. © Montse Angulo

Centre Cultural Born 8.JPG

Des de la plataforma superior es pot distingir el traçat de l'antic Born. © ÒM

Una exposició permanent, “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”, explica com era aquella “zona zero” de la Barcelona humiliada per les tropes borbòniques i resumeix la importància de les troballes, amb una gran mostra de peces que ens descriuen clarament com era el dia a dia dels veïns i comerciants de la zona. Al costat, la col·lecció temporal “Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714” fa un repàs d’aquell moment històric amb muntatges audiovisuals i objectes emblemàtics com la bandera restaurada de Santa Eulàlia, penó que el conseller en cap Rafael Casanova va enarborar l’11 de setembre de 1714, a les 7 h, en el contraatac al terraplè de la muralla situat entre Jonqueres i el Portal Nou. I tot això, el jaciment i les exposicions, dins la monumental estructura de ferro del magnífic mercat del segle XIX.

Centre Cultural Born 5.JPG

Treballs arqueològics sota l'antic mercat de ferro. © ÒM

Centre Cultural Born 2.JPG

Fragments de plats, rajoles i estris de cuina trobats al jaciment. © Òscar Marín

No us perdeu aquesta visita excepcional. Després d’una Diada irrepetible, la visita al Born resultarà un bon estímul per a tots aquells que estimen la història de Catalunya i una descoberta per a qui encara no la conegui prou bé.

Centre Cultural Born 7.jpg

10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

dimecres, 7/08/2013 (Òscar Marín)

Que a Horta de Sant Joan, Picasso hi va viure un moment molt important a nivell creatiu, ho sap gairebé tothom. I que a l’entrada del poble, l’Hotel Miralles ofereix uns plats de crestó en escabetx per llepar-se’n els dits, molts visitants ho tenen clar, perquè el menjador s’omple cada migdia amb veïns, viatgers, ciclistes, treballadors i amants de la bona gastronomia, una gran diversitat de clients que coincideixen en la tria d’aquest conegut hotel-restaurant familiar. Fa unes setmanes vaig fer una estada a Horta i, abans d’arribar-hi, ja tenia clars els dos aspectes que he apuntat. Però em quedaven moltes coses per descobrir. Després de fer una volta ben agradable pels carrers solitaris del nucli antic i de passar una nit de repòs absolut a l’Hotel Miralles, vaig despertar-me amb un esmorzar casolà d’embotits i pa amb tomàquet i amb la promesa que el senyor Salvador Miralles m’esperava per dur-me a alguns dels indrets més interessants d’Horta de Sant Joan. És un privilegi, que et faci de guia algú que s’estima i que coneix tan bé la seva terra. Aquí teniu algunes de les coses magnífiques que hi vaig descobrir:

1. El nucli antic d’Horta

Començo parlant-vos del cor del poble, allà on qualsevol turista ha de fer cap quan arriba a Horta de Sant Joan. Dalt d’aquest puig de 543 m d’alçada hi ha la plaça porxada, d’aires renaixentistes, des de la qual es despleguen uns pocs carrerons de pedres antigues. Baixant per un d’aquests carrers ens topem amb un dels reclams del nucli antic: el Centre Picasso, on s’exhibeixen obres de joventut del geni.

Horta1.JPG

L’església i l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan. © Òscar Marín

2. Lo Parot

Una de les oliveres més emblemàtiques del país la trobem aquí, a les terres del senyor Joaquín Badia. Després de saludar-lo, mentre regava les plantes de l’hort, ens vam acostar a l’arbre mil·lenari. Podríem dir allò de que si les seves branques parlessin… Però no, no parlen. Ens mostren, això sí, multitud d’arrugues que ens expliquen que aquest és “el pare de tots els arbres”, d’aquí el nom de Lo Parot. Amb les seves escasses olives encara en fan oli, una producció molt reduïda, és clar, però diuen els que l’han tastat que és un oli deliciós.

Horta2.JPG

Lo Parot, arbre monumental considerat el més vell de Catalunya. © Òscar Marín

3. El mirador dels Pesells

A les afores d’Horta, pujant a la recerca del centenari pi de Balija, ens aturem al mirador dels Pesells. Des d’aquí tenim un bon tros de la Terra Alta als nostres peus. La Via Verda travessa el paisatge, en veiem l’aqüeducte que salva el curs del riu Matarranya i uns ciclistes que passen, com formigues, per damunt del pont. Com ells, milers de persones s’acosten cada any a fer un tram de la Via Verda sobre dues rodes.

Horta3.JPG

Panoràmica des del mirador dels Pesells, als afores d’Horta. © Òscar Marín

4. El pi de Balija

Aquest és un dels llocs preferits d’en Salvador Miralles. Alguns dies s’asseu sota aquest pi de 19 metres d’alçada i contempla les seves branques durant una llarga estona. Es comprèn perfectament. Aquest arbre allunyat de tot i de tothom transmet un intens sentiment de pau. Es calcula que el pi de Balija té uns 450 anys, cosa inèdita en els pins blancs, que solen arribar a un màxim de 350 anys de vida.

Horta4.JPG

Les branques centenàries del pi de Balija. © Òscar Marín

5. Les Olles

Quan parlem d’un indret paradisíac, hi ha qui pensa en sorra i palmeres. Però a Horta hi ha un racó màgic on banyar-se és un plaer durant els mesos de més calor. Es tracta de les Olles, uns tolls d’aigua en el curs del riu Canaletes. I pensar que fa 50 anys, quan en Salvador Miralles cuidava les cabres en aquestes terres, això era un racó allunyat del món que poca gent coneixia. Em diu el nom de cada toll: el de la Palanca (on el seu pare estenia uns pins per creuar d’una banda a l’altra), el dels Xiquets (on es banyen els més petits), l’Olla Redona, el Toll de Més Avall, la cova de les Orenetes… La gent del poble les coneix com les Olles d’en Baubo. Si voleu saber-ne el perquè, pregunteu-ho a l’Hotel Miralles. També us hi explicaran per què cap veí no es banya al toll del Peraire…

HortaOlles.JPG

Les Olles, un paratge refrescant en plena natura. © Òscar Marín

6. El dinar a l’Hotel Miralles

Ja us he dit que a l’Hotel Miralles s’hi dorm bé i que s’hi menja encara millor. La carn de cabra hi és un dels ingredients distintius, i el crestó en escabetx n’és el plat més conegut. No deixeu de tastar la nova recepta d’aquesta temporada, el carpaccio de crestó amb coqueta d’herbes [vegeu-ne aquí la fotografia]. El seu aroma és deliciós i també la combinació de gustos, amb trossets de formatge i foie. Si podeu, tasteu també el xorís de cabra amb patates i allioli. A més del bon menjar, notareu que el bon tracte és un altre dels puntals del negoci. Els Miralles són una família plenament bolcada en els seus hostes.

Horta7.1.JPG

Crestó en escabetx, el plat estrella del restaurant Miralles. © Òscar Marín

Horta7.2.JPG

El xorís de cabra amb acompanyament de patates i allioli. © Òscar Marín

7. El convent de Sant Salvador

No hi ha monjos, ni visitants, ni una ànima. El convent està sempre tancat. Sempre, excepte alguns dies festius i en ocasions puntuals. Vaig tenir l’oportunitat d’entrar-hi, de copsar el silenci que embolcalla les pedres, de contemplar el seu petit claustre renaixentista protegit per la muntanya de Santa Bàrbara. Les vistes d’Horta des de l’atri són excel·lents.

Horta6.JPG

L’església silenciosa del convent de Sant Salvador. © ÒM

8. Les cabres de Rasquera

En Pepito Miralles, el germà d’en Salvador, treu les cabres a pasturar cada dia. Vaig sortir a buscar-lo pels camps propers a l’hotel Les Capçades, per fer petar la xerrada. Em va explicar que havien vingut, feia pocs dies, uns periodistes francesos a fer-li preguntes sobre les cabres. Són cabres de Rasquera, una raça pròpia de les comarques del sud de Catalunya. Amb la carn d’aquestes cabres es cuinen els millors plats del Miralles.

Horta8.JPG

Cabres de Rasquera pasturant a la vora de l’hotel Les Capçades. © Òscar Marín

9. Una gran estada a Les Capçades

Dormir a Les Capçades és un dels plaers de la Terra Alta. Aquest hotel rural ocupa una antiga residència particular que la família Miralles va restaurar i obrir com a allotjament. L’emplaçament és privilegiat, envoltat de natura, amb una bona vista d’Horta i de la muntanya emblemàtica de Santa Bàrbara, especialment des de la terrassa de 60 metres quadrats de l’habitació Mariné, que vaig ocupar amb molt de gust. És un plaer banyar-se a la piscina interior abans o després de fer una caminada pels camps que envolten la casa. També podem descansar a la sala mentre fullegem algun dels exemplars del DESCOBRIR que hi tenen a disposició dels clients. I quan s’acosti la nit, arribarà l’hora del menú degustació, un altre dels plaers d’Horta que culmina una magnífica estada.

Horta9.1.JPG

L’àmplia habitació Mariné, dedicada a un client il·lustre. © Òscar Marín

Horta9.JPG

Vista de la muntanya de Santa Bàrbara des de l’habitació. © Òscar Marín

10. El sopar degustació

Si a l’Hotel Miralles s’hi serveix menjar bo i casolà, ben arrelat a la Terra Alta, a la cuina de Les Capçades s’hi busquen noves textures i sabors partint, igualment, d’uns productes de primera qualitat. La proposta de menú degustació de la cap de cuina canvia sovint. Jo hi vaig tastar, de primer, unes cuixetes de guatlla confitades amb mousse d’albergínia i tomàquet, un plat saborós, que omple la boca amb la suau espessor de la mousse i amb la tendresa de les cuixetes que es desfan a la boca. De segon, un carpaccio de llagostí amb tòfona negra dels Ports (Tuber melanosporum). Tot seguit, un bacallà cuinat a baixa temperatura, amb chutney de mango i melmelada de llimona. Després, unes costelletes amb crosta d’herbes aromàtiques, cuscús i tzatziki de iogurt, un plat d’intenses aromes mediterrànies. Tot acompanyat amb un Cupatge del celler Frisach. Per postres, un cremós de formatge de cabra amb gelat de romaní i gelatines de taronja i melmelada d’orellanes i mel. Els camps d’Horta posats al plat.

Horta10.1.jpg

Deliciosos plats del menú degustació de Les Capçades. © Òscar Marín

50 anys de càmping al Valldaro

dimecres, 31/07/2013 (Òscar Marín)

Els càmpings ja no són el que eren fa cinquanta anys. Els més veterans de la Costa Brava, com el càmping Valldaro, van començar amb unes poques parcel·les de terra i, dècades més tard, la qualitat de les instal·lacions els ha convertit en establiments de característiques similars a les d’un hotel. Amb el temps, el càmping s’ha consolidat com una alternativa de vacances tant per a les famílies com per a les parelles o grups d’amics que busquen uns serveis de categoria sense haver de gastar molts diners, i que agraeixen el contacte amb la natura i la possibilitat de moure’s amb llibertat lluny del brogit urbà.

Valldaro4.JPG

Àrea d’habitatges mòbils Mare Nostrum al càmping Valldaro. © Òscar Marín

En aquest cas, el Valldaro acaba de fer cinquanta anys en perfecte estat de salut. Els iniciadors de l’aventura foren en Ramon Mestres i la Rosa Burgada. A poc a poc van ampliar les dimensions i els serveis del seu càmping, oferint noves modalitats d’allotjament. Els seus fills (els germans Marina, Ramon, Glòria i Nuri) han continuat amb el projecte, millorant l’establiment cada dia. Aquesta temporada han inaugurat una nova zona recreativa que inclou una pista esportiva amb gespa artificial, un parc infantil amb gronxadors, tobogans i jocs, i un circuit per practicar diversos exercicis gimnàstics a l’aire lliure.

Valldaro.JPG

El restaurant L’Orangerie, davant la piscina reformada i al costat de la nova àrea de jocs. © ÒM

Valldaro3.JPG

Nou parc infantil del càmping Valldaro amb circuit d’exercicis gimnàstics. © ÒM

Aquest càmping rep molts clients catalans, també holandesos i francesos (d’alemanys n’hi ha menys, perquè acostumen a preferir allotjaments a primera línia de mar). No tenim el mar a tocar, però hi trobem tots els serveis d’un càmping de primera categoria. Tres piscines, un ampli jacuzzi a l’aire lliure, bars i restaurants amb servei per emportar, dos supermercats, bugaderia, servei de lloguer de bicicletes, Wi-fi a tot el recinte, un “espai zen” amb massatges a la carta… Nosaltres ens vam allotjar en un bungalou Mare Nostrum. Els habitatges mòbils d’aquestes característiques es troben en un recinte tancat i enjardinat i tenen espai per a quatre persones: dues habitacions, una amb llit de matrimoni i l’altra amb dos llits, cuina equipada, saló-menjador, bany amb dutxa i terrassa de fusta, televisió i aire condicionat. Hi ha molts altres tipus de bungalous i d’habitatges mòbils, fins i tot n’hi ha d’adaptats per a persones amb mobilitat reduïda.

Bungalou.jpg

Interior d’un dels bungalous Riuet, amb capacitat per a 5 persones. ©

Piscina Valldaro.jpg

A la piscina principal del Valldaro s’hi instal·la un inflable per a jocs aquàtics. ©

De ben segur que hi ha turistes que només vénen a la Costa Brava buscant el que no tenen habitualment als seus països: sol, una temperatura agradable i una mar on poder banyar-se. Ells contents i el nostre sector turístic, també. D’altres arriben atrets per la cultura, pels pobles, pels museus o per les activitats a l’aire lliure. Però els catalans que també volem gaudir dels encants de la Costa Brava i de la llibertat que ofereix el càmping tenim al Valldaro una opció excel·lent, envoltada de propostes molt atractives.

Valldaro2.JPG

Vista de l’àrea destinada als habitatges mòbils Empordà, al càmping Valldaro. ©

Sabors i aromes de la Terra Alta

dimecres, 17/07/2013 (Òscar Marín)

IMG_3173.JPG

Viatjar no és solament atresorar la descoberta de nous territoris, també és ampliar els nostres horitzons gastronòmics, descobrir nous gustos i noves aromes que emergeixen de la terra i que ens permetran entendre com de ric pot arribar a ser un paisatge. El paisatge de la Terra Alta et sedueix només arribar-hi amb la seva intensa rusticitat. Des de les carreteres sinuoses, els camps de vinyes, oliveres i arbres fruiters condueixen la vista cap a les majestuoses muntanyes del massís del Port. I d’aquests camps silents treballats en terrasses naturals i protegits per muntanyes en surten uns vins que sorprenen i, fins i tot, emocionen. La garnatxa, predominant a la Terra Alta, hi té un paper protagonista, en aquests vins, i també el clima, privilegiat per a la vinya. 42 cellers i més de 1.800 viticultors treballen cada dia per situar les seves ampolles en el lloc que es mereixen. He pogut tastar diversos vins de la comarca i us confirmo el seu bon moment. Fa poc vaig fer una estada a l’Hotel Miralles d’Horta de Sant Joan, que us explico amb més deteniment en un altre post, i hi vaig assaborir un Puigventós del 2012, un vi negre que pren el nom de l’antiga denominació del poble d’Horta, un vi suau i afruitat que marida a la perfecció amb el nou plat de la carta del Miralles: el carpaccio de crestó. Per altra banda, l’Anna de l’Hotel Les Capçades em va descobrir un altre vi que em va semblar excel·lent: Cupatge, del celler Frisach de Corbera d’Ebre. Aquest vi ecològic és brillant i golós, amb aromes de fruites madures i una personalitat alhora fresca i elegant. Una veritable delícia.

IMG_3448.JPG

Carpaccio de crestó amb coca d'herbes i un vi Puigventós a l'Hotel Miralles. © ÒM

IMG_3198.JPG

Vinyes i oliveres al peu de la muntanya de Santa Bàrbara, a Horta de Sant Joan. © ÒM

En aquesta menció als bons vins que s’estan fent a la Terra Alta no m’oblido del celler La Fou. No els vaig poder visitar durant la meva estada recent, però han tingut l’amabilitat d’enviar-me unes ampolles i aquí us les presento a la terrassa de casa, preparades per acompanyar un bon sopar en una companyia immillorable. El Sender, del 2011, m’ha fascinat per la gran amplitud d’aromes, pel seu perfum evocador de les olors dels camps d’interior, i per l’equilibri entre volum i frescor en boca. La Fou de Batea, del 2008, ens mostra de manera més contundent la profunditat i la frescor de la garnatxa negra, amb notes de fruits secs i de fruita negra i, al final, unes sensacions de xocolata i de pedra humida que em retorna el record d’una tempesta damunt del massís del Port viscuda fa poques setmanes.

IMG_3822.JPG

Els vins inspiradors del celler La Fou, de Batea. © ÒM