Un passeig pel ‘barri del sorral’

dimecres, 5/03/2014 (Òscar Marín)

Ja fa més de dos segles que els documents històrics no es refereixen a la Barceloneta com “el barrio de barracas de la playa”, però encara s’hi conserven vestigis d’aquella època fosca, poc visitada pels historiadors, de mitjan segle XVIII. M’hi he endinsat arran de la lectura d’El barri del sorral, novel·la escrita per la historiadora, editora i amiga Begoña García Carteron. Quan vaig acabar el llibre, vaig trucar-la per comentar alguns passatges de la novel·la. Em venia molt de gust bussejar pels racons amagats d’aquell barri que li havia inspirat aquesta història tan plena d’emocions i vam quedar un matí per descobrir-los. La història comença abans de l’existència del barri, just acabades les obres del moll, i segueix els personatges al llarg de cinc anys, durant els quals s’engeguen les obres d’urbanització de la Barceloneta i es finalitza la primera fase de construcció del barri.

Barceloneta.jpg

Les cases originals de la Barceloneta només tenien un pis, però aviat es van ampliar. © ÒM

El punt de trobada és l’estació de metro de Barceloneta. Ben a la vora, al pla de Palau, hi havia el portal de Mar, la porta d’entrada i sortida de la ciutat emmurallada. Passada la guerra de Successió, als afores d’aquesta muralla, a tocar de la Ciutadella, s’hi obria un gran sorral on es van instal·lar molts dels habitants expulsats del Born en barraques precàries i insalubres: pescadors, contrabandistes, gent humil. D’aquell ampli sorral sotmès als embats de les onades en tenim avui un breu record en les platges de la Barceloneta, que també pateixen sovint els efectes dels temporals marítims.

Barceloneta 2.JPG

Els temporals afecten sovint la platja de la Barceloneta, provocant pèrdues de sorra. © ÒM

Un dels carrers més llargs del barri, el de Ginebra, dóna nom a un dels personatges principals de l’obra, una dona sàvia que practicava una medicina que avui en diríem “alternativa”. Aquest carrer es creua amb d’altres que recorden personatges il·lustres, també protagonistes de la novel·la: el carrer del marquès de la Mina i el carrer de Juan Martín Cermeño. El primer fou un esperit lliure, un home il·lustrat que, sense esperar el vistiplau de Madrid, l’any 1753 va tirar endavant la urbanització d’aquell sorral de barraques insalubres per convertir-lo en la Barceloneta. El segon va ser l’enginyer militar que es va encarregar del projecte definitiu d’aquell nou barri (simultàniament va treballar en la remodelació del castell de Montjuïc).

Barceloneta 3.JPG

El rètol d'un bar recorda els pescadors de la Barceloneta. © ÒM

Barceloneta 6.JPG

Façana al carrer del Baluard. Les finestres del primer pis presenten les volutes típiques de les obres projectades per Juan Martín Cermeño. © ÒM

La Barceloneta ha canviat molt d’aleshores ençà, però encara es conserven vestigis d’aquelles primeres cases que no tenien més de dos pisos d’alçària. Gràcies a la insistència dels veïns, l’antiga casa del Porró, també coneguda com a Casa de la Barceloneta 1761, s’ha mantingut com a exemple d’aquells habitatges del segle XVIII. L’Ajuntament va comprar l’edifici quan ja estava a punt de ser enderrocat, el va restaurar i avui acull exposicions sobre la història del barri. Entre d’altres objectes, s’hi conserva una reproducció de la primera pedra del barri, que va posar el propi marquès de la Mina al febrer del 1753. Són moments que les protagonistes de la novel·la, un grup de dones del sorral, viuen en primera persona en la segona meitat de la novel·la. La primera fase del barri es va completar en tan sols trenta mesos, amb l’església de Sant Miquel inclosa, i la novel·la reflecteix les Festes Plausibles amb les quals es va celebrar la consagració del temple i la inauguració del barri, seguint fidelment el programa oficial de l’època.

Barceloneta 8.JPG

La Casa de la Barceloneta 1761 és avui un centre cultural que difon la identitat del barri. © ÒM

Barceloneta 9.JPG

Una reproducció de la primera pedra de la Barceloneta a la CB 1761. © ÒM

L’església de Sant Miquel del Port té un gran protagonisme en la part final de la novel·la. No us n’explicaré gaire cosa, només us diré que molt habitants del barri es van acollir a la protecció de Sant Miquel, i també les dones d’aquesta novel·la. Dins l’església té lloc un episodi determinant del llibre. Avui, quan hi entrem, no veiem la mateixa església, que en origen tenia una sola nau central, però sí que ens transmet la sensació de recolliment que hi van anar a trobar molts habitants del “sorral”.

Sant Miquel Barceloneta.jpg

L'església de Sant Miquel del Port, projectada per Cermeño i promoguda pel marquès de la Mina. © ÒM

Un detall amagat d’aquella Barceloneta portuària es troba al carrer del Baluard, davant la gran plaça que ja existia al segle XVIII. Aquí hi trobem el Negre de la Riba, un vell mascaró de proa que es conserva penjat d’un mur, just a la portalada posterior de l’església de Sant Miquel. Durant molt de temps va adornar l’entrada d’un magatzem del Moll de la Riba de la Barceloneta, i també durant molts anys es pensava que la figura representava un africà, d’aquí el seu nom. Avui es creu que representa un indi americà.

Barceloneta 7.JPG

El mascaró del Negre de la Riba, a prop del mercat de la Barceloneta. © ÒM

Fa molt que la Barceloneta es coneix amb el sobrenom de l’Òstia i, tot i que no se sap ben bé perquè, una de les teories diu que va ser a causa d’alguns mariners italians arribats del gran port de Roma, l’Òstia, que es van instal·lar al barri… I precisament a la plaça de Sant Miquel hi trobem un restaurant familiar que recorda amb el seu nom les antigues tavernes plenes de mariners italians. La cuina marinera juga un paper destacat a El barri del sorral, i al restaurant L’Òstia s’hi poden tastar bones receptes de mar. Ens hi asseiem amb la Begoña Garcia Carteron mentre acabem de comentar les escenes més trepidants i emocionants de la seva novel·la, un viatge per un dels moments històrics més desconeguts de Barcelona.

Begoña Garcia Carteron.JPG

Begoña García Carteron amb 'El barri del sorral' i la revista DESCOBRIR, en la qual col·labora. © ÒM

 


Les ciutats i el pas del temps

dimarts, 4/03/2014 (Òscar Marín)

Museum of London.jpg

El Tower Bridge cap al 1920 i fa unes setmanes. © Museum of London

Quan viatjo, quan em perdo pels carrers de pobles i ciutats, em fascina imaginar què ha canviat i què es manté, intento esbrinar quines façanes i botigues ja existien fa cent o fa cinquanta anys, travessar places on abans hi havia fàbriques, visitar carrers on encara hi ha algun element que recorda temps antics, tocar les pedres que han acumulat el tacte de milers de mans i, fent un pas més enllà, imaginar els sons i olors que deurien formar part del dia a dia dels nostres avantpassats. A falta d’una màquina del temps, ens poden servir la imaginació i les fotografies que es conserven en nombrosos museus i arxius, però la tecnologia mòbil posa a l’abast de qualsevol viatger la visualització del passat de les ciutats. Una de les aplicacions que ho faciliten és Streetmuseum, realitzada pel Museu de Londres, la qual permet juxtaposar imatges històriques de la ciutat amb imatges actuals. Aquesta aplicació utilitza la realitat augmentada per superposició de fotos antigues de Londres sobre la visió actual que ens ofereix la càmera del mòbil. Per difondre la nova versió d’aquesta aplicació, que inclou un centenar de noves localitzacions, el Museu de Londres ha publicat diverses imatges d’arxiu de gran valor, sobreposades amb imatges recents dels mateixos indrets, i el resultat posa la pell de gallina.

Covent Garden.jpg

Covent Garden en l'actualitat i cap al 1930. © Museum of London

Blackfriars station.jpg

L'estació de Blackfriars als anys 30 i al 2014. © Museum of London

Bow Lane.jpg

Bow Lane al 2014 i vers el 1930. © Museum of London

Paul Martin – Museum of London.jpg

Cheapside en dues imatges del 1893 i del 2014. © Museum of London

Victoria station.jpg

L'estació Victoria als anys 50 i en l'actualitat. © Museum of London

Piccadilly Circus.jpg

El brogit forma part de Piccadilly Circus, tant al 1953 com al 2014. © Museum of London

Benestar al Grand Hôtel de Molig

dimarts, 18/02/2014 (Òscar Marín)

Entaforat al fons d’una vall apartada, el Gran Hôtel de Molig és un refugi ideal per desconnectar del món i fer-hi algun tractament de salut. L’entorn feréstec contrasta amb l’elegància de l’establiment, d’estil neoclàssic, envoltat de jardins i ple de racons agradables: un bar amb llar de foc, salons d’aire Belle Époque, un atractiu jardí posterior que s’il·lumina de nit amb tot de llums distribuïts pel terra… Hi havia passat per davant en una altra ocasió i m’havia enlluernat la seva ubicació privilegiada i la seva disposició en forma d’amfiteatre sobre la vall de la Castellana, suspès al vessant de la muntanya, però no hi havia dormit mai, i escollir-lo fa unes setmanes per passar-hi la nit va ser tot un encert. Hi vam arribar a les set en punt de la tarda, just quan sonava el Cant dels Ocells al campanar del recinte. No és casualitat sentir aquesta melodia tradicional catalana als boscos de Molig. El músic Pau Casals, el millor violoncel·lista de la història, hi va fer diverses estades als anys cinquanta i seixanta i ell mateix va inaugurar el carilló el 13 de juliol de l’any 1959. I no és l’únic record del músic; el piano de cua de fusta clara que trobem al fons de la galeria principal de l’hotel va pertànyer al mestre.

IMG_7559.JPG

L’hotel, les termes i els jardins permeten fer una estada relaxant sense sortir del complex. © ÒM

Allò que distingeix aquest hotel és, evidentment, el seu balneari. Les primeres referències als banys de Molig daten del segle XI, però no fou fins a mitjan segle XIX quan es van fer cèlebres els diversos establiments termals que aprofitaven les propietats de les aigües sulfuroses de la zona. Entrat el segle XX, l’établissement thermal de Molig va esdevenir un referent a nivell europeu, sobretot amb la creació de la Chaine Thermale du Soleil, una cadena que actualment també inclou a la Catalunya del Nord les termes del Voló, els banys de la Presta i l’establiment termal dels Banys d’Arles i Palaldà. Per això no ens ha d’estranyar que les instal·lacions del Grand Hôtel de Molig conservin l’aspecte d’antic balneari, atrapat en el temps, malgrat que bona part de les seves habitacions han estat reformades amb gust i també molts espais comuns.

IMG_7463.JPG

Hi trobem habitacions renovades amb gust i llits molt còmodes. © ÒM

IMG_7496.JPG

El jardí interior del Grand Hôtel, il·luminat durant la nit. © ÒM

IMG_7516.JPG

La piscina termal panoràmica s’integra en el paisatge de boscos de la vall. © ÒM

La salut i el benestar són puntals de l’experiència en aquest hotel. Hi ha molts visitants que hi acuden pels excel·lents tractaments de les vies respiratòries, de reumatismes articulars i de les malalties de la pell, com l’èczema o la psoriasi. D’altres hi vénen per fer tractaments de bellesa (molt recomanable el bany de kaolin, argila blanca, amb propietats calmants per a la pell) o simplement per gaudir del benestar i del confort, de l’aire pur del Pirineu i de la bona gastronomia. Al Café Casals, al capdavant del qual hi trobem el xef Michel Guérard, hi podem tastar plats lleugers i deliciosos com l’amanida d’embotits de vedella a la Granny Smith, l’ànec amb taronja, la deliciosa terrine paysanne o el filet de turbot.

IMG_7474.JPG

La ‘terrine paysanne’, una delícia típica del sud de França. © ÒM

IMG_7543.JPG

Argila blanca amb aigua termal, una fórmula molt beneficiosa per a la pell. © ÒM

IMG_7553.JPG

La façana majestuosa del Grand Hôtel de Molig. © ÒM

10 allotjaments per contemplar les estrelles

dimecres, 5/02/2014 (Òscar Marín)

1. Mil Estrelles
Heu dormit mai dins una bombolla? A l’hotel Mil Estrelles, a Borgonyà (Pla de l’Estany), ens ofereixen la possibilitat de dormir en bubbles, bombolles inflables translúcides de mida humana dins de les quals s’han instal·lat llits per gaudir de dolços somnis sota les estrelles, però ben protegits de les baixes temperatures, del vent i dels insectes. A cada bombolla hi ha un telescopi, les seves instruccions d’ús i una carta celestial del mes en què us hi allotgeu. Per completar aquesta experiència de relax i silenci, teniu a la vostra disposició un flotarium per a dues persones i un servei de massatges.

Mil estrelles.jpg

L’habitació Cassiopea fa referència a una de les constel·lacions visibles tot l’any. ©

2. MónNatura Pirineus
Quin cel, el de les Planes de Son! Aquí, el centre MónNatura Pirineus és una finestra oberta al cel estrellat. Hi ha un centre de fauna salvatge, un observatori astronòmic i un servei d’habitacions i d’àpats. L’espectacle està servit. Al Planetari es pot fer una agradable aproximació al cosmos i a l’origen mític dels noms de les constel·lacions des de còmodes butaques. Després del sopar (l’àpat inclou plats tradicionals pirinencs com la sopa de pastor i el trinxat), el viatge per l’univers continua amb una activitat d’observació d’estels en viu, a través de telescopis i potents binocles instal·lats a l’exterior. I des de la finestra de l’habitació podem seguir contemplant el cel fins que es faci de dia…

MónNaturaPirineus.jpg

El centre MónNatura Pirineus ocupa una gran plana a tocar del Parc Natural de l’Alt Pirineu. ©

3. Cal Maciarol
Les nits del Montsec són espectaculars i Cal Maciarol, a Àger, és potser el millor allotjament des d’on gaudir-ne. Fotografies de galàxies i de nebuloses decoren algunes parets d’aquest hotel, però la veritable sorpresa es troba a l’exterior. Recordem que el Montsec fou declarat l’any passat destinació turística Starlight, que certifica la gran qualitat del seu cel nocturn i de la qual gaudeixen molt pocs indrets del món. La visita al proper Centre d’Observació de l’Univers és obligada. Mentre espereu que es faci fosc, podeu visitar l’exposició permanent que explica fenòmens de l’astronomia com el Big Bang i també podeu participar en les activitats que s’hi fan periòdicament, com ara concerts i conferències.

Montsec.png

Molt a prop de Cal Maciarol s’aixeca el Centre d’Observació de l’Univers. ©

4. Casa Massa
Al nord del Pallars, la nit és molt fosca, com les d’abans. Al petit nucli d’Estac, Casa Massa ofereix als seus hostes molta tranquil·litat, aire pur, verdures de l’horta i contacte directe amb les estrelles. Els propietaris d’aquest allotjament amb encant fan tallers d’observació astronòmica amb telescopi, quan el client ho demana, i a l’estiu organitzen una setmana astronòmica amb propostes diverses perquè tothom pugui endinsar-se en la descoberta de l’univers. De dia, us emocionareu amb la panoràmica de les muntanyes nevades. De nit, amb la lluïssor d’uns estels que semblarà que tingueu a l’abast de la mà.

Casa Massa - Oscar Castelao.jpg

Un dels tallers d’observació del cel nocturn a l’exterior de Can Massa. © Òscar Castelao

5. Ca la Cecília
No hi ha gaires allotjaments que tinguin una cúpula amb observatori astronòmic. Ca la Cecília, al petit poble de Coscó (Noguera), és un d’aquests. Els hostes hi tenen accés lliure si ho demanen i en Josep Albareda els assessora sobre el funcionament d’aquest giny imprescindible per veure de més a prop les constel·lacions. També us deixarà un planell estelar d’aquell mes (ja sabeu que el cel no és igual durant tot l’any) i us explicarà els principals astres que es poden observar. Per acabar de relaxar-vos, gaudiu d’un bany a la banyera d’hidromassatge i de la comoditat del matalàs de làtex.

CalaCecília1.JPG

Des de la cúpula de Ca la Cecília, els hostes poden observar els astres. ©

6. Can Bonet
Als afores de Sant Martí Vell (Gironès) hi ha una masia restaurada del segle XVII que acull dos apartaments amb encant i ofereix un cel ben net per observar-hi estrelles i planetes. Si ho demaneu a l’hora de fer la reserva, al jardí de Can Bonet us organitzaran una vetllada d’observació d’estels amb l’ajuda d’un telescopi i d’un monitor expert que us explicarà què és allò que esteu veient. Si sou amants de les estrelles, us interessarà visitar el Santuari dels Àngels, a prop de Can Bonet. A l’última planta del Santuari s’hi ha instal·lat un observatori astronòmic on es faran tallers, cursos i nits d’estels.

Can Bonet.png

Un dels tallers d’observació astronòmica al jardí de Can Bonet. ©

7. Cal Ros
Aïllada entre els camps de l’Alta Anoia, protegida per un turonet boscós, saluda els hostes una masia del segle XIX on s’hi dorm molt bé i s’hi menja millor: Cal Ros. El seu aïllament la converteix en un bon punt per gaudir amb nitidesa de les estrelles. La vesprada ideal comença amb una caminada fins al castell enrunat de Calonge de Segarra; veure des d’aquí la posta del sol és una delícia. Després d’un sopar casolà per llepar-se’n els dits, tot amb productes de la terra cuinats amb molt de gust, serà hora de sortir a l’aire lliure, mirar enlaire i deixar-se sorprendre per la bellesa de la nit farcida d’astres brillants.

Via Làctea.JPG

Si porteu una bona càmera i trípode podreu fotografiar la Via Làctia. ©

8. Cal Bou
Als camins més allunyats de les il·luminadíssimes valls d’Andorra, més enllà de les botigues, dels hotels i de les avingudes, hi ha el poble de Fontaneda i el complex de Cal Bou, un conjunt d’onze allotjaments, alguns al poble, d’altres ubicats en punts estratègics de la muntanya, que ofereixen molt d’encant en plena natura. Dues de les propietats estan ben allunyades i s’hi arriba amb vehicle tot terreny: Mossers i Engleves. És en aquests apartaments on l’observació de les estrelles es gaudeix amb fruïció. Fins i tot podeu combinar l’experiència amb una sauna finlandesa que es troba ubicada a l’aire lliure.

Sopar Cal Bou.png

Un bon sopar a l’aire lliure a Cal Bou abans d’admirar les estrelles. ©

9. Les Capçades
Els camps de la Terra Alta són un bon lloc per observar el cel nocturn. L’hotel Les Capçades, situat als afores d’Horta de Sant Joan, és un allotjament amb molt d’encant i un emplaçament privilegiat, amb les millors vistes de la muntanya de Santa Bàrbara, la qual va inspirar Picasso durant la seva estada a Horta. Després d’un menú gastronòmic magnífic, les terrasses de les habitacions són un bon lloc per admirar les estrelles amb la parella, ben estirats en gandules. Si voleu més foscor, podeu sortir a caminar pels camps que envolten la casa i contemplar la cúpula celeste en tota la seva esplendor. A l’agost organitzen un sopar sota les estrelles que inclou un taller d’observació del cel nocturn.

Les Capçades.JPG

Totes les habitacions de Les Capçades tenen terrassa o jardí des d’on gaudir de la nit. ©

10. Mas Salvi
A uns dos quilòmetres del tranquil Pedró de Pals, el Mas Salvi és un d’aquells allotjaments que té tots els elements per a una estada perfecta: un mas amb història, unes instal·lacions amb encant, un restaurant esplèndid, un petit spa, un tracte cordial i un entorn natural excel·lent. Des del preciós jardí, al peu de la muntanya del Quermany, i des de les terrasses d’algunes habitacions es pot contemplar una magnífica posta de sol, a la qual segueix l’aparició de galàxies i constel·lacions, acompanyada dels sons dels animals nocturns.

Mas Salvi_Posta de sol.JPG

La posta de sol des de la terrassa d’una de les suites del Mas Salvi. ©

-Si voleu descobrir 10 allotjaments més ideals per contemplar les estrelles, seguiu llegint en aquest enllaç.

Amb bici per la Via Verda de la Terra Alta

divendres, 24/01/2014 (Òscar Marín)

Que sóc un enamorat dels paisatges de la Terra Alta, ja us ho havia dit. Fa uns mesos us recomanava al blog 10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan i també us parlava dels sabors i aromes de la comarca. Ara us proposo descobrir la Via Verda de la Terra Alta, un itinerari turístic que transcorre entre les antigues estacions ferroviàries d’Arnes-Lledó i el Pinell de Brai i pel qual només es pot transitar a peu, amb bicicleta o a cavall. Fa unes setmanes vaig recórrer el tram entre Horta i Prat de Comte, un tram fàcil, tot de baixada, apte fins i tot per a qui no li agradi pedalar. Podeu dur-hi les vostres bicis o, una opció còmoda, contractar els serveis d’alguna de les empreses que faciliten el lloguer de bicicletes i la recollida en el punt de la ruta que vulgueu.

Via Verda Terra Alta.JPG

Amics, famílies, tot tipus de públic gaudeix de l’antic traçat ferroviari. © Òscar Marín

De bon matí, sortim de l’hotel Miralles i ens acostem fins a l’antiga estació, avui abandonada, d’Horta de Sant Joan. Aviat observarem davant nostre la muntanya de Santa Bàrbara, emblema del municipi, emmarcada en un paisatge majestuós de grans muntanyes cobertes d’ametllers, oliveres i pinedes. Més endavant, ens saluda la Mola d’en Canar, poc abans de trobar-nos amb el riu Canaletes, fresc, vigorós, que ens segueix de ben a prop fins ben bé el final de la ruta. Túnels i viaductes s’alternen, i entre aquests darrers destaquen el que salva el barranc del Molí del Cap (km 8,5) i el que creua el barranc de la Balloca (km 10), amb els seus arcs estilitzats.

Via Verda.JPG

Un dels grans aqüeductes que es van construir perquè hi passés el tren. © ÒM

IMG_6718.JPG

El riu Canaletes ens acompanya durant bona part del recorregut. © ÒM

La vista de l’ermita de Sant Josep, cap al quilòmetre 13, ens anuncia l’arribada a Bot. El poble, situat al costat de l’estació, és punt obligat d’aprovisionament. Oli, ametlles i vi són els productes típics de la població, a més dels embotits. Recorrent la via, entre trinxeres, viaductes i túnels, es passa sota la Mola d’en Canar. L’últim túnel d’aquest tram és el més llarg de la ruta, amb 739 metres. Uns petits llums il·luminen amb prou feines el túnel. A la sortida d’aquesta llarga galeria apareixen les ruïnes de l’estació de Prat de Comte, que dista del poble al qual dóna nom uns quatre quilòmetres. Aquí acabem el nostre recorregut. A l’estació ens hi espera un vehicle per recollir les bicicletes i portar-nos fins a Horta de Sant Joan, punt d’inici de la ruta.

Bot.JPG

L’antiga estació abandonada ens anuncia l’arribada al poble de Bot. © ÒM

Estació de Bot.jpg

Un antic ferrobús s’ha habilitat com a bar de la Via Verda a Bot. © ÒM

Túnel Via Verda.JPG

El túnel més llarg que trobem a la Via Verda té més de 700 metres de llarg. © ÒM

Si voleu continuar, passareu per la Fontcalda, un paratge encisador i un bon lloc de repòs, i travessareu els Estrets de Dalt, on el Canaletes s’encaixa entre penyes. Un camí tallat a la roca permet recórrer aquest estret i arribar fins a una singular zona de banys. En aquesta zona destaca el grandiós viaducte ferroviari que salva el rierol de la Fontcalda. Aquest nou tram de via, fins a l’estació del Pinell de Brai, ha estat aprofitat per al traçat d’una ruta de senderisme de la Terra Alta: la PR-C-98. Sobre nous viaductes i túnels arribareu al quilòmetre 20. En aquest punt se situa el túnel “culpable” de la clausura del ferrocarril, en produir-se un important enfonsament. Per això, s’ha aprofitat una pista que esquiva el túnel per l’exterior. El punt final són les andanes de l’estació del Pinell de Brai. Aquí finalitza la Via Verda de la Terra Alta, però no les possibilitats de ruta. Des d’aquest mateix punt, és possible continuar l’itinerari fins a Tortosa, seguint la Via Verda del Baix Ebre. 26 km addicionals evocant el viatge dels trens del “Sarmentero”.

Bici Via Verda.JPG

Un moment de repòs per contemplar el magnífic paisatge de pins i oliveres. © ÒM

La casa Lleó Morera obre les portes

dijous, 16/01/2014 (Òscar Marín)

Dels edificis emblemàtics de Barcelona, les cases modernistes de l’anomenada Mansana (o Illa) de la Discòrdia són segurament els més populars. Quantes vegades, en sortir de l’estació de tren de Passeig de Gràcia, hem repassat les seves façanes imponents i fascinants: primer la casa Gaudí, al costat la casa Amatller, tot seguit la casa Bonet i la casa Mulleras i, a la cantonada, la casa Lleó Morera. És sabut que els edificis que avui ens enlluernen, en el seu moment van despertar crítiques pels seus dissenys novedosos i la premsa satírica els comparava amb pastissos i castells de conte. La seva esplendor i el fet que totes fossin obres d’arquitectes diferents (Gaudí, Puig i Cadafalch, Sagnier, Domènech i Montaner) va afavorir que aquestes cases entressin en “discòrdia” per la seva bellesa. Un segle més tard són admirades per turistes d’arreu.

Interior Casa Lleó Morera.jpg

Portes bellament decorades entre les sales de la casa Lleó Morera. © Òscar Marín

L’última en descobrir les seves sales al gran públic és la casa Lleó Morera (1902-1906), considerada una de les obres modernistes més completes per l’aportació que hi van fer els millors artesans de l’època: Domènech i Montaner hi va reunir els artesans de més prestigi per decorar els seus interiors. Quan hi entres per primera vegada, no pots deixar de sorprendre’t. Ja des del vestíbul i l’escala, decorada amb mosaics florals de Lluís Brú i Salelles, la vista es delecta amb la bellesa dels espais. Els relleus escultòrics del rebedor del pis principal són obra de l’escultor modernista Eusebi Arnau; els mosaics del menjador foren dissenyats pel ceramista Antoni Serra i Fiter; els vitralls són d’Antoni Rigalt, que va treballar al Palau de la Música (fixeu-vos en el gran vitrall que representa l’arbre de la vida); els mosaics del terra són de l’italià Mario Maragliano…

Mosaics Casa Lleó Morera.jpg

Els elegants mosaics del menjador representen escenes bucòliques al camp. © ÒM

Vitralls Casa Lleó Morera.jpg

El vitrall monumental de la tribuna és una de les principals obres d’Antoni Rigalt. © ÒM

Escultures passadís Casa Lleó Morera.jpg

El passadís principal està decorat amb un magnífic conjunt escultòric. © ÒM

És una llàstima que les habitacions estiguin buides de mobles; el mobiliari original, dissenyat pel decorador Gaspar Homar seguint l’encàrrec de la senyora Francesca Morera, es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Però la visita permet entendre com era la vida en una casa burgesa de l’Eixample, en un temps, tot s’ha de dir, en què molts catalans passaven penúries. L’any 2006, el grup Núñez i Navarro va adquirir la casa i en va iniciar el projecte de rehabilitació i recuperació arquitectònica. Acabada la restauració, aquest mes de gener s’han posat en marxa les visites al pis principal, d’uns 50 minuts de durada. Atenció, com que no hi ha taquilla, s’ha de fer la reserva per Internet al web de la Casa Lleó Morera.

Vitrall fulles de morera.jpg

Les fulles de morera són un dels elements que es repeteixen en la decoració. © ÒM

Casa Lleó Morera.jpg

La façana s’obre al xamfrà del Passeig de Gràcia amb Consell de Cent. ©

Els articles més llegits del 2013

divendres, 20/12/2013 (Òscar Marín)

Ha passat un altre any ple de viatges, rutes i experiències que he compartit amb vosaltres al blog El plaer de viatjar i als perfils de Facebook i Twitter d’aquest blog. Com cada any, quan arriba desembre, m’agrada mirar cap enrere i veure quins són, de tots els articles publicats, els que han tingut més visites. Com sempre, a banda d’alguna escapada més llunyana, he volgut ser fidel a l’esperit de descoberta dels territoris més pròxims, perquè a prop de casa hi tenim uns paisatges, un patrimoni, uns allotjaments, una gastronomia i una gent del tot extraordinaris.  Us deixo, doncs, els deu articles més llegits del 2013, una bona excusa per recordar el millor de tot el que hem compartit al llarg d’aquest any:

Glamping.JPGUn dia de ‘glàmping’ al Cala Llevadó

Mas Salvi.JPGCinc hotels amb història a la Costa Brava

Mountaineer.jpg10 grans viatges turístics amb tren

Sant Pere del Bosc 1.JPGPetits plaers al Sant Pere del Bosc Hotel & Spa

Muntanya de Llibres.jpgLes millors llibreries de viatges

Horta de Sant Joan.JPG10 tresors ben guardats d’Horta de Sant Joan

Semafor.JPGEl silenci de la platja del Semàfor

Mas Falet.JPG‘Tour’ empordanès pels Petits Grans Hotels

Castell de Tamarit.JPGDe càmping sota el sol de Tamarit

Bell-lloc.JPGEl luxe de la simplicitat a la Finca Bell-lloc

 

Perles gastronòmiques de l’estany de Salses

dimecres, 18/12/2013 (Òscar Marín)

“Ostres!”, vaig exclamar. Havia tastat les de Sant Carles de la Ràpita, però no sabia que al nord del Rosselló, al gran estany que dóna nom a l’imponent castell de Salses, s’hi cullen unes de les ostres més delicioses d’aquesta banda de la Mediterrània. I a la riba oriental de l’estany, a la zona del Grau de Leucata, la llei hi permet fer degustació de les ostres criades, una proposta que té molt d’èxit entre els visitants francesos, belgues i catalans. A la cabana de Chez Cul d’Oursin (can Cul d’Eriçó de Mar), la família Guinot obre tots els dies de l’any i serveix ostres i musclos a qualsevol hora. Tenen carta en català i hi ha un parell d’empleats que el parlen.

Chez Cul d'Oursin.JPG

Les cabanes dels criadors d'ostres es disposen a la riba d'un canal que connecta l'estany i la mar. © ÒM

Ostres Leucata.JPG

Les ostres es poden comprar ben fresques o tastar-les a taula amb un vi de Banyuls. © ÒM

A més d’assaborir el marisc en un ambient distès, podem veure com preparen les ostres abans de “plantar-les” al mar. Enganxen les cries per parelles en unes cordes d’uns dos metres de llarg. Així restaran, sota l’aigua, durant un any i mig fins que assoleixin una mida superior als sis centímetres. L’estany de Salses és un indret excel·lent per a la maduració de l’ostra: l’aigua dolça que arriba des del Pirineu, filtrant-se per sota terra, i l’aigua salada que hi aporta la Mediterrània conformen un caldo de cultiu ideal; i al voltant de l’estany no hi ha fàbriques ni contaminació. Asseguts a taula, fem un tast d’ostres i musclos acompanyats per un vi blanc de Banyuls.

Chez Cul d'Oursin 2.JPG

Els Guinot preparant les cries d'ostra abans de portar-les als vivers de l'estany. © ÒM

Musclos Leucata.JPG

Els musclos que es crien en aquesta zona també són deliciosos. © ÒM

Després d’aquest aperitiu mariner, ens acostem a un dels millors restaurants de la zona: el Klim&Co, situat en un paratge sorprenent, al camí del far de Leucata, en un edifici ben original des del qual es dominen les Corberes, la plana del Rosselló i bona part del golf de Lleó. Alexandre Klimenko i la seva dona Stéphanie s’inspiren aquí en els productes locals per oferir una cuina d’alta qualitat que els ha valgut l’obtenció de quatre toques (barrets de xef) a la guia gastronòmica francesa Gault & Millau.

Klim&Co 1.JPG

L'edifici que allotja el Klim&Co rep el nom de Le Grand Cap, en referència al cap de Leucata. © ÒM

Klim&Co.JPG

Les taules del Klim&Co es disposen davant dels finestrals amb vistes de la Mediterrània. © ÒM

Al menjador amb amplis finestrals, on l’horitzó mediterrani és el gran protagonista, ens serveixen un entrant de crema Esaú servida freda amb ous de truita en caputxino; un ou escaldat semi-fred a la manera Dubarry surant dins una crema de tòfona, i espatlla de cabrit amb crosta, puré de llegums del moment i salsa pebrada. Els primers plats són servits amb un Château La Voulte-Gasparets, del massís de les Corberes, i els segons s’acompanyen amb un vi Le Pilou, de la denominació Costes Catalanes. Per postres, assaborim una combinació de poma, litxi refrescant a la llimona i coulis de xocolata blanca.

Resto Klim&Co.jpg

Els plats elaborats pel xef Alexandre Klimenko, molt ben valorats per la guia Gault & Millau. © ÒM

Per fer la digestió, la millor opció és acostar-se al castell de Salses, a l’altre costat de l’estany, i fer la visita guiada en català per la història d’aquest territori de frontera. Ara fa tretze anys que vaig visitar per primer cop aquesta fortalesa, però no deixa de sorprendre’m. Aquest castell està considerat una obra mestra de l’arquitectura militar, entre altres coses pel seu soterrament estratègic (no el veureu fins que us hi trobeu ben a prop), per la gran quantitat de passadissos laberíntics que el foraden i pel seu sistema hidràulic, avançadíssim per a l’època. Entre les històries que us explicaran hi ha una revelació sorprenent: sota les vinyes dels voltants van apareixent encara restes dels soldats; en la derrota del 19 de juliol del 1639 van morir, entre catalans i francesos, trenta mil homes!

Castell de Salses 1.JPG

La fortalesa de Salses va marcar durant segles els límits entre terres catalanes i franceses. © ÒM

Castell de Salses.JPG

Al voltant del pati d'armes s'hi disposaven les dependències dels soldats. © ÒM

Morella i l’autenticitat

dimecres, 4/12/2013 (Òscar Marín)

Hi ha dues poblacions d’origen medieval que m’han causat una impressió profunda en entrar-hi per primera vegada: Carcassona i Morella. En ambdues ciutats hi vaig arribar de nit, ambdues tenen muralles imponents i uns grans portals d’accés. Però Morella té una virtut afegida: l’autenticitat. Quan es penetra en la seva columna vertebral, s’observa que els carrers no s’han rendit als turistes, que als bars i restaurants hi ha veïns del poble fent-la petar, que les cases nobles i els porxos de pedra del carrer de Blasco d’Alagón no són fruit d’una recreació del segle XIX, sinó una bona mostra de l’arquitectura dels segles XVI i XVII. Per això i per molts altres motius, ens podem preguntar per què la Cité de Carcassonne és Patrimoni de la Humanitat i Morella encara no ho és. La població ha posat en marxa una recollida de signatures per sol·licitar la declaració de la Unesco.

Plaça de Braus de Morella.JPG

El portal de Sant Miquel i la plaça de bous des del castell de Morella. © Òscar Marín

Autèntic és el castell, situat estratègicament sobre un penyal a 1072 metres d’alçària. A Morella no hi ha vingut cap Viollet-le-Duc que en transformés l’aparença. S’ha restaurat i conservat amb cura allò que s’ha pogut perquè el conjunt no acabés en ruïnes, el més recent un fragment de muralla que va caure fa uns mesos després d’una forta tempesta. La situació privilegiada de la fortalesa, al vèrtex dels regnes de Catalunya, d’Aragó i de València, l’ha convertit en un enclavament desitjat que ha viscut nombrosos enfrontaments. Ibers, romans, àrabs i cristians han transformat i destruït diverses vegades tant el castell com els seus palaus i muralles. Alhora que visitem el castell, és interessant descobrir el bell convent gòtic de Sant Francesc, que fa d’accés al castell. Aquest antic convent havia d’esdevenir Parador de Turisme, però es manté buit per manca de pressupost.

Castell de Morella.JPG

El castell imponent, sobre el seu penyal, vist des del convent de Sant Francesc. © ÒM

Fotos antigues de Morella.JPG

L’historiador morellà Carlos Sangüesa ens mostra fotografies antigues del castell. © ÒM

Castell Morella.JPG

Una exposició presenta els principals personatges vinculats a la història de la fortalesa. © ÒM

Sortint de la fortalesa, vam fer una passejada pels carrerons de la població i ens van aturar en un altre monument emblemàtic, l’església de Santa Maria, un temple gòtic que presenta a la mateixa façana dues portalades de gran interès i que a l’interior acull dos elements sorprenents: l’escala de cargol del cor, amb escenes policromades de la vida de Crist, i l’orgue monumental del 1719 (un dels més grans i més ben conservats del País Valencià), el qual, cada estiu, és el protagonista del Festival Internacional de Música d’Orgue de Morella. També hi veureu un recarregat altar xorigueresc i vidrieres originals del segle XIV.

Església de Morella.JPG

L’església arxiprestal de Santa Maria fou construïda entre els segles XIII i XVI. © ÒM

Interior Església Morella.JPG

Visitants a l’interior de l’església, davant del cor i de l’escala de cargol policromada. © ÒM

Escala església Santa Maria.JPG

El naixement de Jesús, una de les escenes representades a l’escala del cor. © ÒM

La Raquel Ferrer, cuinera del restaurant El Mesón del Pastor i presidenta de l’Associació d’Empresaris Turístics de Morella, ens va oferir un excepcional menú degustació amb ingredients de temporada, com els bolets i la trufa. De primer, un carpaccio de ceps amb ametlla i oli verge d’oliveres mil·lenàries. Tot seguit, un “desayuno morellano”, una torrada amb mantega, tòfona laminada i oli. Al massís del Port, la tòfona es comença a collir al desembre i al febrer li dediquen unes jornades, ara és el moment de tastar-la ben fresca. A continuació, vam assaborir la típica croqueta morellana, la croqueta de perdiu i la gírgola de panical. Ens vam delectar amb uns fideus fregits amb camagrocs i foie i, just després, amb un caputxino de fredolic, carabassa i cremós d’ou. Per acabar, carn d’ibèric amb salsa de Porto, xips de iuca, patates violeta i ceba caramel·litzada, acompanyat amb un Clos d’Esgarracordes, un vi negre de la IGP Castelló. I per postres, un original caramel de xocolata acompanyat d’un gelat de farigola. Tots els plats eren deliciosos, així que us recomano sincerament que us hi acosteu a dinar o a sopar. Altres molt bones opcions per fer un àpat són els restaurants Vinatea, Casa Roque i La Fonda.

Mesón del Pastor 6.jpg

Una mostra de les delícies cuinades al restaurant El Mesón del Pastor. © ÒM

Per la tarda ens vam acostar a la formatgeria El Pastor de Morella, d’on surten alguns dels millors formatges dels Països Catalans, fets amb llet crua d’ovella. La Lola Mur ens hi explica que els seus formatges viatgen arreu del món: es venen a Londres i a Nova York. Quina sort que tenim de tenir-los tan a prop! Un altre producte ben típic d’aquestes terres és la manta morellana. Aquestes mantes no viatgen pel món, com els formatges, però són una tradició molt arrelada al País Valencià que ha sobreviscut als temps del Made in China. En Julià Garcia ens mostra com teixeix les últimes mantes morellanes a la manera tradicional. El taller familiar el van fundar l’any 1846, i encara s’hi fan les mantes de manera artesanal com fa gairebé 170 anys.

Formatges Morella.JPG

La formatgera Lola Mur amb els formatges del Pastor de Morella. © ÒM

Manta morellana.JPG

Julià Garcia a la botiga taller de mantes morellanes fundat al segle XIX. © ÒM

Per acabar la jornada, vam acostar-nos a un mirador situat als afores de la vila. Quan les muralles i el castell de la ciutat s’il·luminen (a causa de les retallades, passa en comptades ocasions), val la pena fotografiar el perfil de Morella de nit. És una de les imatges que perduraran a la retina molt després d’abandonar la ciutat.

Vista Morella.JPG

Morella al capvespre, amb el castell i les muralles ben il·luminats. © ÒM

Pels camins de la batalla de l’Ebre

dimecres, 20/11/2013 (Òscar Marín)

El senyor Bartolomé Uceda, nascut a Fernán-Núñez, sempre en parlava: al seu germà i al seu cunyat els van enviar a lluitar a l’Ebre (el marit de la seva germana no va tornar mai a casa). Al senyor José Mazán, natural de Còrdova, que recolzava els republicans, el van obligar a combatre en el bàndol franquista. I així tants i tants drames personals i familiars que tots hem sentit explicar. En fa més de 75 anys, de la batalla de l’Ebre. Molts dels que la van viure ja han mort, però la memòria d’aquells 115 dies tristos es manté viva a Corbera d’Ebre. ‘115 dies’ és el nom del centre d’interpretació que Corbera dedica a aquella batalla, una de les més cruentes de la cruel guerra civil, i ofereix una visió completa del conflicte amb objectes de l’època i projeccions audiovisuals. L’últim diumenge de cada mes, tots els centres d’interpretació dels espais de la batalla de l’Ebre organitzen jornades de portes obertes; un bon moment per arribar-s’hi.

115 dies Corbera d'Ebre.JPG

Armes i uniformes són avui peces de museu al Centre d’Interpretació 115 Dies. © Òscar Marín

Les ruïnes del poble vell de Corbera, un esquelet abandonat de la vila que va ser, s’han mantingut com a testimoni de la cruesa dels combats i els bombardejos. Ja no queda res de les tertúlies dels veïns, dels xiscles dels infants, de les anades i vingudes al mercat i al safareig. Les cases són runa i els fills, néts i besnéts d’aquells que hi habitaven, ara viuen a la part baixa del vessant. Pels carrers desdibuixats, hi trobareu lletres disperses: és l’Abecedari de la Llibertat, cada lletra realitzada per un artista diferent i vinculada al text d’un escriptor o poeta. I entre pedres silencioses i lletres mudes, al fons del conjunt, l’únic edifici que s’ha mantingut dempeus gairebé sencer és l’església barroca de Sant Pere, construïda damunt d’una antiga fortalesa de l’orde del Temple.

Corbera d'Ebre.JPG

L’església de Sant Pere domina les ruïnes. © ÒM

Corbera d'Ebre 3.0.JPG

El Poble Vell fou declarat Lloc d’Interès Històric i Bé d’Interès Cultural per la Generalitat. © ÒM

Les teulades de l’església ja no hi són, tampoc els retaules ni la decoració que en vestia els murs interiors, però la carcassa de l’edifici serveix avui de sala de concerts i de centre expositiu, gestionat pels veïns de l’Associació del Poble Vell, i acull activitats culturals com la Biennal d’Art. Quan hi entreu, demaneu veure l’àlbum de fotografies antigues del poble. Se us posarà la pell de gallina quan contempleu les imatges bucòliques d’aquell nucli de tradició agrícola, destruït ara fa 75 anys, i els somriures de la seva gent abans del desastre. I si pugeu al campanar, especialment al capvespre, tindreu una bona vista de les ruïnes. L’objectiu de l’Associació del Poble Vell és que aquest conjunt històric sigui un Monument a la Pau i que estigui connectat amb llocs similars del món, indrets que ens recorden allò de què és capaç l’ésser humà, per ajudar-nos a no repetir, a no tolerar, els mateixos errors.

Corbera d'Ebre 4.JPG

Exposició temporal a l’interior de l’església de Sant Pere. © ÒM

Corbera.jpg

Un fotògraf entre les ruïnes de Corbera d’Ebre. © ÒM