El bosc de la discòrdia (I): acabarem pagant per anar a buscar bolets?

No ho crec. De fet, el gran debat és un altre. No és tant el fet de pagar o no pagar, sinó la necessitat de trobar eines que permetin regular l’activitat. El concepte de “peatge” seria una mesura de caràcter immadur i recaptatori, perduda enmig d’un mar de possibilitats realment constructives i positives de cara al medi natural i a les persones que en gaudim, hi vivim o hi treballem.

Acotament municipal de bolets a Terol, al municipi de Mosqueruela © Marc Estévez Casabosch

Dijous al vespre, els amics de Catalunya Ràdio-Lleida em van convidar a participar en el debat del programa Esfera Pública, sota el títol i pretext “Pagar o no pagar per anar a collir bolets”, juntament amb l’Enric Gràcia (professor a la UB, micòleg i assessor de “Caçadors de bolets”, l’Àlex Serrahima (advocat i membre del Consorci Forestal de Catalunya) i el Francisco Javier Martínez (coordinador de la secció de micologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs). Va ser un debat força interessant, en què vam descobrir que tots quatre jugàvem més o menys a la mateixa lliga. Cadascú aportant visions i pensaments particulars, però tots enfocant cap a la necessitat de posar el paperam sobre la taula i començar a traçar un full de ruta. Des de fa uns anys ja s’està treballant activament en el camp de la pedagogia enfocada en l’entorn boletaire, però hem de recordar que el camí a recórrer és llarg i que tot just estem traçant les primeres passes. Els bolets són un motor socio-econòmic inqüestionable, més enllà de modes i matisos, i cal que l’opinió pública i les administracions en prenguin consciència. El turisme de natura és el futur, i els bolets hi juguen un paper molt destacat, juntament amb l’observació de fauna salvatge, la pesca sostenible, l’artesania i producció ecològica d’aliments de proximitat, i un llarg etcètera de possibilitats que tot just ara comencen a prendre forma seriosament. Ara bé, tenint present que la recol·lecció de bolets és potser, de totes, l’activitat més popular i arrelada al nostre país. Cal conduir i canalitzar tota aquesta energia amb un objectiu conscient: ecoturisme de qualitat que aporti valor afegit al ric territori que tenim el privilegi de viure i respirar. Tornant al debat dels bolets, podeu escoltar-lo clicant aquest enllaç: http://www.catradio.cat/audio/578319/Esfera-publica—Lleida—Pagar-o-no-pagar-per-anar-a-collir-bolets

La qüestió ens ocuparia hores i hores, i probablement totes les persones que passeu per aquí tindreu opinions complementàries, contràries o singulars al respecte. És un tema obert, que vol la participació activa de tothom, i que mica en mica haurem d’anar definint. Per la meva part, algunes de les propostes que considero interessants són:

– Regular “de debò” l’accés motoritzat al bosc, i sobretot, impedir l’accés motoritzat a bona part dels camins i pistes del país. Qui vulgui arribar a un indret concret, ho ha de poder fer, però a peu. Així contribuïm a la preservació de la xarxa de camins, de la vegetació, de la fauna, i per suposat, de les espècies de bolets que creixen en aquell indret concret. Indrets com el Parc Natural del Cadí Moixeró, amb barreres que limiten la lliure circulació pels camins que s’endinsen als seus boscos, han vist millorar l’estat de salut i conservació de l’entorn.

– Limitar la quantitat de recollida de bolets per persona i dia, tal com es fa des de fa anys en alguns països europeus, com França o Itàlia. Establir limitacions generals, o bé específiques depenent del tipus de bosc, el bolet i la zona, seria una mesura de caràcter urgent. Entre 2 i 5 quilograms de bolet per persona i dia és una quantitat acceptable que permetria fer un ús social i sostenible del recurs, amb una recol·lecció d’autoconsum, limitant les males conductes i l’espoliació amb finalitats comercials.

– Establir períodes o temporades de veda en determinats sectors d’un bosc per tal de permetre la regeneració, recuperació i reproducció del recurs. Caldria dissenyar un molt bon mapa forestal i micològic del país per començar a treballar en aquest sentit.

– Pensar, sobretot, que qualsevol mesura no té aplicació possible si no hi ha alguna figura que permeti fer complir la llei. És ben sabut que el col·lectiu d’Agents Rurals a casa nostra és insuficient, i que un bosc sense persones que el vetllin acaba sent un espai obert on les grans propostes acaben convertint-se en fum. És impensable fer una malifeta en un bosc de França -qualsevol-, on fàcilment pots topar amb un bon grapat d’agents durant una passejada matinal. Primer de tot, doncs, hauríem de pensar si les propostes són aplicables. Treballar per no res és una pèrdua de temps, no cal dir-ho.

Penseu que els acotaments de bolets arreu de la península Ibèrica porten més de dues dècades funcionant, i encara no se’ls ha trobat el punt just de cocció. No han servit per acabar amb el furtivisme, ni per limitar les males conductes, ni són viables des del punt de vista econòmic. La història, certament, ha de caminar cap a un altre lloc.

En seguirem parlant… Però recordeu que, en el cas de Catalunya, més del 80% dels boscos són privats, i això ja ens ha de servir per ser prou responsables i respectuosos amb l’entorn. Quan sortim a buscar bolets, molt probablement entrarem a casa d’algú, i serem benvinguts sempre i quan tinguem mesura i deixem l’entorn en òptimes condicions. Que el nostre pas pel bosc no es noti ni s’intueixi, sobretot.

Comparteix

    Etiquetes: , , , , , , , , , , ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús