Entrades amb l'etiqueta ‘múrgoles 2013’

Primavera després de les flames: múrgoles i verdor a l’Alt Empordà

dimarts, 2/04/2013

Ja han passat més de vuit mesos! Per a nosaltres, els humans, vuit mesos poden suposar un gran parèntesi, un llarg viatge o més dues-centes quaranta inoportunes cantarelles matinals del despertador. Per a la natura, però, no és més que un breu sospir. Ni tan sols un obrir i tancar d’ulls. Ara bé, tot i tractar-se d’un instant, sobre el terreny esdevé un temps molt ben aprofitat. L’Alt Empordà revifa en forma de verd i les grans extensions afectades per l’incendi del passat juliol estan aprofitant cendres i pluges per engalanar-se amb un nou vestit. Les sureres se’n sortiran, amb brots tendres que ja brillen a les capçades. Els pins blancs de les àrees de més al sud, en molts casos, hauran de començar de zero, però no cal amoïnar-s’hi perquè d’això, aquests arbres, en saben molt. I les catifes d’herbes i arbustos que protegeixen els sòls, mica en mica, aniran guanyant bona forma i millor presència. Podem respirar tranquils perquè, com sempre, la natura segueix endavant. I després d’un mes de març carregat de ruixats i tempestes, tot camina amb una alegria humida poc habitual en els territoris mediterranis.

Detall de l'escorça d'una surera -Quercus suber- d'Agullana © Marc Estévez Casabosch

 

Hem d’aprendre a llegir el paisatge. Els incendis d’aquesta magnitud ens impacten perquè, amb ells, els drames personals i col·lectius de base antròpica estan pràcticament garantits. Tot i la prevenció, tot i les bones pràctiques, en aquestes situacions s’evidencia que som fràgils. Sovint, molt més fràgils del que ens pensem. Però cal separar conceptes. Per a algunes persones, el rellotge es va aturar a la darreria del passat juliol. Per al bosc, va ser l’inici d’un compte enrere. El principi del camí de la restauració original, que mica en mica i si tot va bé, acabarà situant cada personatge en el seu millor paper.

Precisament, amb aquestes ganes de voler veure-hi clar, amb nitidesa, us recomano efusivament que viatgeu a les terres cremades, per començar a reconstruir la serenitat d’uns espais sacsejats. Gaudir de l’eclosió del verd, del ressorgiment imparable de la vida, i també de l’acceptació de la mort. Busqueu-vos una excusa, si us cal. Són moltes les persones que estan descobrint la zona aquests darrers dies (redescobrint, en alguns casos), aprofitant la fructificació de les múrgoles que, com sabeu, fan florades massives en terrenys que han patit alteracions notables. Tota excusa és bona si aconsegueix portar-nos a l’indret i promoure un apropament amb el territori. Contribuir a la seva economia local, en la mesura que cadascú vulgui o pugui aportar, pot ser una altra de les accions a tenir en compte en la vostra aventura empordanesa. Un gest noble i sensat, de viatger amb consciència, que esdevé un valor en sí mateix.

Una múrgola -Morchella conica- entre cendres. En podreu collir de còniques, com aquesta, però també de rosses -Morchella esculenta- i de grises -Morchella pseudoumbrina- © Marc Estévez Casabosch

 

 

En ocre, àrees interessants per descobrir si voleu trobar múrgoles aquests propers dies, que coincideixen força amb els sectors de terrenys carbonatats. En negre, ressegueixo els límits de l'incendi, cap al nord, tot i que els terrenys de sauló en aquest cas no afavoreixen tant la múrgola. En definitiva, més múrgoles a la meitat sud de l'àrea afectada per l'incendi de l'Alt Empordà © Google Maps

 

HO SABIES?
Durant gairebé dos segles, el XVIII i el XIX, bona part de l’economia dels pobles de l’Alt Empordà nord-occidental va estar basada en l’explotació i el negoci del suro, una indústria que en aquella època va transformar profundament la societat de localitats com Agullana, Darnius, La Jonquera o Maçanet de Cabrenys. La indústria surotapera va veure el seu final arran de la crisi provocada perla GranGuerra, provocant la seva desaparició.
Us recomano la lectura del llibre “El negoci del suro a l’Alt Empordà durant els segles XVIII i XIX”, de Joaquim Alvarado, editat l’any 2002 pel Museu del Suro de Palafrugell.

NO T’HO PERDIS!
Al terme municipal d’Agullana hi viuen un bon grapat d’arbres vells i savis amb nom propi, monumentals, que gaudeixen de protecció especial i permeten a les persones que s’hi apropen sentir la grandesa de l’energia acumulada amb el pas dels segles. Sota la seva capçada hi reposa la placidesa, lligada estretament a la seva naturalesa, adient per assaborir el silenci durant una bona estona i crear consciència sobre la importància de saber estimar la natura, i de retruc, a nosaltres mateixos.
Per veure fitxa i ubicació dels arbres monumentals: www.agullana.com

 + INFO:  http://www.empordaturisme.com

Aprofitant els dies de bonança hivernal: una mica de mar i muntanya entre Blanes i Lloret

dimarts, 5/02/2013

Dies de tramuntana, setmanes emboirades, dies de pluja fina… També dies molt freds, dies sovint força apagadots que conviden a afluixar els bioritmes i fer com les marmotes de l’alta vall del Ter, que s’amaguen al cau esperant temps més favorables. Però l’hivern, a casa nostra, és prou divers i encantador com per oferir-nos petites finestres amb vistes primaverals, tastets fugissers de bonança que s’han d’afagar al vol perquè no concedeixen ajornaments. Si no s’agafen en el moment oportú, s’escapen. I dimecres passat, penúltim dia de gener, tres dies abans d’una de les tramuntanades més impactants dels darrers mesos, vam poder gaudir d’una d’aquestes finestres. Amb l’anticicló abraçant-nos, les temperatures a prop del litoral rondaven els vint graus i, fins i tot, al Solsonès, circulaven un bon grapat d’insectes despistats que no volien deixar-se perdre una escalfor que tenia les hores comptades. Amb un ambient tan energètic, vaig pensar que calia passar a l’acció.

Em llevo a les quatre de la matinada, carrego el caiac encara entre lleganyes, i em disposo a estrenar el flamant desdoblament de l’Eix, que més enllà d’una immensa patòfia política i econòmica, suposa un alleujament destacable per als de terra endins que acostumem a treure el nas per les comarques de Girona, a més d’un important punt en favor del turisme interior. Una cosa no treu l’altra. Doncs bé, després d’una bona estona travessant llargues llengües d’asfalt i escoltant els temes del darrer disc de Rufus Wainwright, arribo a la cala Sant Francesc -o cala Bona- de Blanes. Encara és fosc, no hi ha ningú i no es belluga ni una fulla. D’això es tractava.

En blau, itinerari per mar entre la Punta de Santa Anna i la cala Boadella. En groc, itineraris a peu (Pinya de Rosa i muntanya de Sant Joan) © Google Maps

Aprofito la matinada i el matí per palejar i pescar entre les cales de Sa Forcanera i Boadella, transitant per un tram del litoral sud de la Costa Brava que, tot i haver patit els mals de l’especulació i el negoci immobiliari, conserva un aire d’autenticitat salvatge remarcable. El sector de Pinya de Rosa, que inclou un dels jardins botànics tropicals més interessants d’Europa, n’és en bona part responsable, tenint en compte que constitueix una finca pràcticament verge entre la Punta de s’Agulla i les platges de Treumal i Santa Cristina. I tot sigui dit, un espai que continua verge gràcies a diversos col·lectius socials implicats, que l’han pogut salvaguardar després de diversos intents d’usurpació per part d’interessos immobiliaris, privats i foscos. Quan el cabàs comença a lluir prou peix i els braços ja fluixegen, arriba el moment de tornar a terra i canviar el banyador pels pantalons de muntanya.

Al jardí botànic Pinya de Rosa hi trobem una esplèndida mostra de plantes suculentes, i d'alguns gèneres en concret, una de les millors col·leccions d'Europa © Marc Estévez Casabosch

 

La tranquil·litat hivernal a les cales de la Costa Brava és exquisida. En aquest cas, la cala Sant Francesc de Blanes, un espai pràcticament col·lapsat durant bona part de l'estiu © Marc Estévez Casabosch

 

Em deixo convèncer per un bon home que passeja amb un grapat d’espàrrecs, i m’enfilo per la zona més forestal de la muntanya de Sant Joan, coronada pel seu castellet, mirador natural de Blanes i, de retruc, de tota la plana que s’escampa entre l’alt Maresme i l’extrem sud de la Selva, esquitxada per infinits turons entapissats amb pinedes de pi pinyoner, pi blanc i pinastre. Entre alguns espàrrecs primerencs -més aviat pocs- i mates de romaní florit em situo en una clariana de bosc estassat, i en el lloc menys previsible, topo amb les dues primeres múrgoles de la temporada. Fet i fet, ha valgut la pena aparcar la mandra i llevar-se d’hora. Dues múrgoles, uns quants espàrrecs, una mica de múscul, els beneficis de l’aigua de mar i un cabàs amb el millor peix del món, del meu món.

Un caçador d'espàrrecs anònim a la muntanya de Sant Joan, vora el castell © Marc Estévez Casabosch

 

De gener a juny, esparregueres i espàrrecs de bosc estan força concorreguts © Marc Estévez Casabosch

 

La meva primera múrgola d'aquest 2013, trobada a Blanes, en un bosc estassat amb vegetació molt variada © Marc Estévez Casabosch

Ja ho veieu doncs! No cal canviar d’hemisferi, ni tan sols canviar de país, per viure les millors experiències i exprémer al màxim les estones lliures. El nostre -país-, potser és menut en extensió, però pocs el superen en diversitat i contrastos. Siguem-ne conscients i posem en valor el que tenim, que és molt. Potser massa! De vegades, qui viu envoltat de pilons d’or, és incapaç de veure’l brillar. Però vaja, reprenent el fil… Si aquests dies, entre ventada i ventada, veieu que la meteorologia es disposa a oferir-nos una mica de calma, aprofiteu el moment. Siguin les primeres múrgoles vora el mar, espàrrecs per fer una truita, una escapada fent allò que més us agradi o, simplement, una passejada urbana amb la llum de febrer esquitxant-vos les galtes durant l’estona de descans que us permeti la feina.

Salut i emocions!

Vista de Blanes des del Castell de Sant Joan, amb Sa Palomera al centre de la badia © Marc Estévez Casabosch