Avui és dia 2 de febrer, Dia Mundial de les Zones Humides. Tal dia com avui de l’any 1971, se signava la Convenció relativa a les zones humides d’importància internacional especialment com hàbitat d’aus aquàtiques, més coneguda com a Convenció de Ramsar per la localitat a la riba sud del Mar Caspi (Iran) on tingué lloc la trobada. En vigor des de l’any 1975, està dedicat a la conservació i l’ús sostenible de les zones humides i actualment integra 1994 espais repartits en 160 països, parts contractants d’aquest tractat internacional.

És sabut que llacunes, maresmes i aiguamolls són hàbitats molt valuosos per a la conservació, si bé la seva mida –generalment petita– els fa especialment vulnerables. El declivi de zones humides al llarg del segle xx està ben documentat tant a Amèrica del Nord com a Europa, i aquesta tendència afecta, en major mesura, les llacunes de mida petita i les temporànies, molt sovint negligides. En l’àmbit ibèric la situació és particularment greu: entre les grans dessecacions antigues –motivades per la transformació agrícola i la lluita contra algunes malalties– i, més modernament, la pressió urbanística, han desaparegut al voltant del 60% de masses d’aigua que existien tan sols dos segles enrere: actualment, al Principat només l’1% del territori està cobert de zones humides. Aquest fet, òbviament, no és innocu, i és que quan la densitat de masses d’aigua no és suficient, la biota tendeix a anar-se reduint (tal com s’ha observat en grups com ara els odonats i els amfibis).

No hi ajuda gaire el fet que una fracció molt important de les zones humides del país se situïn al litoral, àrea que ha sofert una pressió particularment acusada, i de manera especial al llarg de l’últim mig segle. Si el desarrollismo de les dècades de 1960-70, conjuntament amb la permissivitat de la Llei de costes de l’any 1969, són les principals responsables que el 39% del primer quilòmetre de costa al nostre país sigui urbanitzat, no en són pas els únics. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta s’aprovaren a la Costa Brava molts plans generals municipals que establien models de creixement urbanístic extensius sobre el litoral. En el cas de la demarcació de Girona, per exemple, alguns indrets litorals es van anar protegint –és el cas dels aiguamolls de l’Alt Empordà, l’any 1983– però el desenvolupament tan sols s’havia aturat als espais protegits. Des de llavors hi hagut moltes novetats en l’àmbit de l’ordenació territorial: el Pla estratègic per a la gestió integrada de les zones costaneres, els plans directors del sistema costaner (pioners a l’Estat), el que queda de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 2006 i que faria possible una Llei d’ordenació del litoral català, etc. La realitat, però, mostra una trista paradoxa: malgrat tenir més eines que mai per a la protecció del litoral, en general s’han aplicat tard i amb poca intensitat, i tan sols l’arribada d’una galopant crisi econòmica ha aturat gairebé en sec la transformació del litoral. Pel que fa als hàbitats aquàtics, malgrat que molts s’han vist reconeguts tant a nivell nacional com internacional –la Directiva d’Hàbitats estableix, per exemple, les llacunes temporals mediterrànies com a hàbitat prioritari d’interès comunitari–, fins al moment la tendència a la regressió no s’ha aconseguit revertir.

Malgrat tot, hi ha raons per a l’optimisme. Ja fa més d’una dècada que diversos projectes encaminats a la recuperació de zones humides han anat reeixint en indrets propers. En són exemples projectes europeus com el “LIFE Temporary Pools” (1999 2004), que tingué lloc a 7 localitats diferents de la França mediterrània; el projecte “LIFE Anfibios” (2006 – 2009), dirigit a la restauració d’hàbitats prioritaris per als amfibis prop de la ciutat de València, incloent la restauració de zones humides temporànies; o el projecte “LIFE Basses” (2006 2009), desenvolupat a Menorca i destinat a l’estudi i conservació de les basses i llacunes temporànies a l’illa. Al Principat també diverses iniciatives han resultat exitoses, com ara el projecte “LIFE de l’Estany” (2004 – 2007), de restauració d’ambients aquàtics permanents i temporanis a Banyoles i Porqueres; o el projecte “LIFE EmysTer” (2005 – 2008), dut a terme a Torroella i Pals i destinat a la recuperació d’hàbitats aquàtics tant temporanis com permanents, per als amfibis i la tortuga d’estany.

Malgrat que és cert que l’assoliment d’una comunitat madura no acostuma a ser fàcil –al principi hi dominen organismes oportunistes, que han vist en el nou espai un punt potencial on reproduir-se i alimentar-se–, els estudis que avaluen l’èxit de llacunes creades amb l’objectiu d’afavorir la biodiversitat coincideixen en destacar que la colonització d’aquests ambients és molt ràpida fins i tot en ambients urbans i periurbans, i els beneficis per algunes espècies en concret sí que poden ser immediats. A més a més, si s’espera prou els nivells de biodiversitat general que s’observen en aquests sistemes poden ser alts –més alts, en alguns casos, que en ecosistemes aquàtics naturals!

Hi ha qui diu que no es pot evitar una pèrdua neta de zones humides, i de la biodiversitat que hostatgen, confiant en la creació artificial de nous ecosistemes. De fet, probablement és cert. Però l’escenari alternatiu, si fugim d’idealismes, té un gran cost d’oportunitat: el de veure com alguns hàbitats i espècies es rarifiquen i s’empobreix, així, el nostre patrimoni natural. A nivell global, sembla raonable pensar que els projectes de creació i restauració de zones humides jugaran un paper clau en la conservació d’aquests hàbitats en un planeta tan transformat. I a casa nostra, si l’impacte humà sobre el medi ha estat gairebé sempre en sentit negatiu, sobren els motius per intentar capgirarlo.

[aquest article també ha estat publicat per a @naturaurbana , www.naturaurbana.cat]

“Sovint no som conscients del cant de la mallerenga que fa saltirons pel brancam dels til·lers, al Barri Vell; de l’esfinx que liba el nèctar de les flors dels balcons, en ple garbuix de l’Eixample; o de la sargantana esquerpa que s’amaga entre les escletxes calcàries al barri de les Pedreres. Moltes espècies han trobat a les ciutats el seu hàbitat predilecte, sigui perquè són oportunistes o bé perquè aquí hi troben llocs on criar i pocs depredadors. Si posem per cas els ocells, a la ciutat de Girona hi trobem moltes espècies pròpies d’indrets rocallosos i d’espadats, que són presents a l’Eixample gironí, al Barri Vell i als barris amb edificis de major alçada. L’exemple més conegut és el colom roquer, però també hi trobem el falciot negre (i a voltes el ballester, i fins i tot el falciot pàl·lid), l’oreneta cuablanca, la merla blava, el xoriguer, el mussol o la cotxa fumada, que nidifiquen en forats i escletxes d’edificis (antics o moderns) de la ciutat… és molt probable que tinguem ben a prop algun d’aquests espais verds: fem-hi una escapada per esmorzar o, simplement, el trajecte tradicional tornant de la feina, però d’una altra manera: aixecant el cap i observant que, metres enlaire de l’asfalt, tot un ecosistema paral·lel al nostre sistema urbà funciona amb la mateixa normalitat que ho fem nosaltres. La Natura aflora arreu.”

Aquest fragment de la Guia d’Itineraris per l’entorn de Girona m’inspira a proposar-vos un exercici naturalista, en el qual fa temps que dono voltes: a mode de divertimento, i aprofitant l’auge dospuntzero i l’univers de xarxes socials que ens inunden (participades inevitablement, també per naturalistes), per què no compartim informació sobre la fauna i flora que veiem durant la nostra rutina urbana? Gran o petita, compacta o esparsa, a qualsevol ciutat s’hi poden fer observacions interessants i, si les compartim, amplificarem el ressò de la natura més propera.

Suggereixo, doncs, que tothom qui ho vulgui piuli les seves observacions (espècie i lloc; si pot ser amb foto, millor) a través de twitter, acompanyades del hashtag #naturaurbana.

Reivindiquem la biodiversitat més quotidiana!