Dia Mundial de les Zones Humides: un cant per l’esperança

dijous, 2/02/2012 (Albert RuhĂ­)

Avui Ă©s dia 2 de febrer, Dia Mundial de les Zones Humides. Tal dia com avui de l’any 1971, se signava la ConvenciĂł relativa a les zones humides d’importĂ ncia internacional especialment com hĂ bitat d’aus aquĂ tiques, mĂ©s coneguda com a ConvenciĂł de Ramsar per la localitat a la riba sud del Mar Caspi (Iran) on tinguĂ© lloc la trobada. En vigor des de l’any 1975, estĂ  dedicat a la conservaciĂł i l’Ăşs sostenible de les zones humides i actualment integra 1994 espais repartits en 160 paĂŻsos, parts contractants d’aquest tractat internacional.

És sabut que llacunes, maresmes i aiguamolls són hàbitats molt valuosos per a la conservació, si bé la seva mida –generalment petita– els fa especialment vulnerables. El declivi de zones humides al llarg del segle xx està ben documentat tant a Amèrica del Nord com a Europa, i aquesta tendència afecta, en major mesura, les llacunes de mida petita i les temporànies, molt sovint negligides. En l’àmbit ibèric la situació és particularment greu: entre les grans dessecacions antigues –motivades per la transformació agrícola i la lluita contra algunes malalties– i, més modernament, la pressió urbanística, han desaparegut al voltant del 60% de masses d’aigua que existien tan sols dos segles enrere: actualment, al Principat només l’1% del territori està cobert de zones humides. Aquest fet, òbviament, no és innocu, i és que quan la densitat de masses d’aigua no és suficient, la biota tendeix a anar-se reduint (tal com s’ha observat en grups com ara els odonats i els amfibis).

No hi ajuda gaire el fet que una fracció molt important de les zones humides del país se situïn al litoral, àrea que ha sofert una pressió particularment acusada, i de manera especial al llarg de l’últim mig segle. Si el desarrollismo de les dècades de 1960-70, conjuntament amb la permissivitat de la Llei de costes de l’any 1969, són les principals responsables que el 39% del primer quilòmetre de costa al nostre país sigui urbanitzat, no en són pas els únics. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta s’aprovaren a la Costa Brava molts plans generals municipals que establien models de creixement urbanístic extensius sobre el litoral. En el cas de la demarcació de Girona, per exemple, alguns indrets litorals es van anar protegint –és el cas dels aiguamolls de l’Alt Empordà, l’any 1983– però el desenvolupament tan sols s’havia aturat als espais protegits. Des de llavors hi hagut moltes novetats en l’àmbit de l’ordenació territorial: el Pla estratègic per a la gestió integrada de les zones costaneres, els plans directors del sistema costaner (pioners a l’Estat), el que queda de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 2006 i que faria possible una Llei d’ordenació del litoral català, etc. La realitat, però, mostra una trista paradoxa: malgrat tenir més eines que mai per a la protecció del litoral, en general s’han aplicat tard i amb poca intensitat, i tan sols l’arribada d’una galopant crisi econòmica ha aturat gairebé en sec la transformació del litoral. Pel que fa als hàbitats aquàtics, malgrat que molts s’han vist reconeguts tant a nivell nacional com internacional –la Directiva d’Hàbitats estableix, per exemple, les llacunes temporals mediterrànies com a hàbitat prioritari d’interès comunitari–, fins al moment la tendència a la regressió no s’ha aconseguit revertir.

Bassa de Can Morgat, octubre 2006Malgrat tot, hi ha raons per a l’optimisme. Ja fa mĂ©s d’una dècada que diversos projectes encaminats a la recuperaciĂł de zones humides han anat reeixint en indrets propers. En sĂłn exemples projectes europeus com el “LIFE Temporary Pools” (1999 2004), que tinguĂ© lloc a 7 localitats diferents de la França mediterrĂ nia; el projecte “LIFE Anfibios” (2006 – 2009), dirigit a la restauraciĂł d’hĂ bitats prioritaris per als amfibis prop de la ciutat de València, incloent la restauraciĂł de zones humides temporĂ nies; o el projecte “LIFE Basses” (2006 2009), desenvolupat a Menorca i destinat a l’estudi i conservaciĂł de les basses i llacunes temporĂ nies a l’illa. Al Principat tambĂ© diverses iniciatives han resultat exitoses, com ara el projecte “LIFE de l’Estany” (2004 – 2007), de restauraciĂł d’ambients aquĂ tics permanents i temporanis a Banyoles i Porqueres; o el projecte “LIFE EmysTer” (2005 – 2008), dut a terme a Torroella i Pals i destinat a la recuperaciĂł d’hĂ bitats aquĂ tics tant temporanis com permanents, per als amfibis i la tortuga d’estany.

Malgrat que és cert que l’assoliment d’una comunitat madura no acostuma a ser fàcil –al principi hi dominen organismes oportunistes, que han vist en el nou espai un punt potencial on reproduir-se i alimentar-se–, els estudis que avaluen l’èxit de llacunes creades amb l’objectiu d’afavorir la biodiversitat coincideixen en destacar que la colonització d’aquests ambients és molt ràpida fins i tot en ambients urbans i periurbans, i els beneficis per algunes espècies en concret sí que poden ser immediats. A més a més, si s’espera prou els nivells de biodiversitat general que s’observen en aquests sistemes poden ser alts –més alts, en alguns casos, que en ecosistemes aquàtics naturals!

Can Morgat febrer de 2007

Hi ha qui diu que no es pot evitar una pèrdua neta de zones humides, i de la biodiversitat que hostatgen, confiant en la creació artificial de nous ecosistemes. De fet, probablement és cert. Però l’escenari alternatiu, si fugim d’idealismes, té un gran cost d’oportunitat: el de veure com alguns hàbitats i espècies es rarifiquen i s’empobreix, així, el nostre patrimoni natural. A nivell global, sembla raonable pensar que els projectes de creació i restauració de zones humides jugaran un paper clau en la conservació d’aquests hàbitats en un planeta tan transformat. I a casa nostra, si l’impacte humà sobre el medi ha estat gairebé sempre en sentit negatiu, sobren els motius per intentar capgirarlo.

[aquest article també ha estat publicat per a @naturaurbana , www.naturaurbana.cat]

El Parc Nacional dels Everglades, al Bruel

dimecres, 30/11/2011 (Albert RuhĂ­)

Espero, soferts lectors (si Ă©s que encara en queda algun…), que comprendreu que acabar una tesi deixi molt poc temps per actualitzar el blog. A partir d’ara prometo ser un xic mĂ©s constant. Us deixo, de moment, amb l’article que he escrit al darrer nĂşmero del Bruel, el butlletĂ­ de l’AssociaciĂł d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’EmpordĂ  (APNAE), sobre el Parc Nacional dels Everglades (Florida), el projecte de restauraciĂł del qual em va sorprendre molt positivament. Que el gaudiu!

Piulem #naturaurbana?

dilluns, 19/09/2011 (Albert RuhĂ­)

“Sovint no som conscients del cant de la mallerenga que fa saltirons pel brancam dels til·lers, al Barri Vell; de l’esfinx que liba el nèctar de les flors dels balcons, en ple garbuix de l’Eixample; o de la sargantana esquerpa que s’amaga entre les escletxes calcĂ ries al barri de les Pedreres. Moltes espècies han trobat a les ciutats el seu hĂ bitat predilecte, sigui perquè sĂłn oportunistes o bĂ© perquè aquĂ­ hi troben llocs on criar i pocs depredadors. Si posem per cas els ocells, a la ciutat de Girona hi trobem moltes espècies pròpies d’indrets rocallosos i d’espadats, que sĂłn presents a l’Eixample gironĂ­, al Barri Vell i als barris amb edificis de major alçada. L’exemple mĂ©s conegut Ă©s el colom roquer, però tambĂ© hi trobem el falciot negre (i a voltes el ballester, i fins i tot el falciot pĂ l·lid), l’oreneta cuablanca, la merla blava, el xoriguer, el mussol o la cotxa fumada, que nidifiquen en forats i escletxes d’edificis (antics o moderns) de la ciutat… Ă©s molt probable que tinguem ben a prop algun d’aquests espais verds: fem-hi una escapada per esmorzar o, simplement, el trajecte tradicional tornant de la feina, però d’una altra manera: aixecant el cap i observant que, metres enlaire de l’asfalt, tot un ecosistema paral·lel al nostre sistema urbĂ  funciona amb la mateixa normalitat que ho fem nosaltres. La Natura aflora arreu.”

Aquest fragment de la Guia d’Itineraris per l’entorn de Girona m’inspira a proposar-vos un exercici naturalista, en el qual fa temps que dono voltes: a mode de divertimento, i aprofitant l’auge dospuntzero i l’univers de xarxes socials que ens inunden (participades inevitablement, tambĂ© per naturalistes), per què no compartim informaciĂł sobre la fauna i flora que veiem durant la nostra rutina urbana? Gran o petita, compacta o esparsa, a qualsevol ciutat s’hi poden fer observacions interessants i, si les compartim, amplificarem el ressò de la natura mĂ©s propera.

Suggereixo, doncs, que tothom qui ho vulgui piuli les seves observacions (espècie i lloc; si pot ser amb foto, millor) a través de twitter, acompanyades del hashtag #naturaurbana.

Reivindiquem la biodiversitat més quotidiana!

As tall as a Georgia pine

dimecres, 14/09/2011 (Albert RuhĂ­)

CUSTÒDIA FORESTAL PER A LA CONSERVACIÓ D’AIGUAMOLLS INTERIORS AL SUD-EST DELS EUA

[publicat a Custodiant el Territori, el blog de la Xarxa de Custòdia del Territori]

Les depressions inundables són una característica molt comuna al llarg de la plana costanera del sud-est d’Estats Units. Aquestes depressions han rebut, col·loquialment i segons la regió, diversos noms, que es podrien traduir com a platges de Carolina, clots calcaris, enfonsaments amb xiprers o basses temporànies[1]. Malgrat la disparitat de termes, comparteixen característiques estructurals i funcionals, i destaquen per no estar connectades superficialment amb cap altra massa d’aigua. De manera similar al que succeeix amb les llacunes temporals mediterrànies (MTP) a casa nostra, és aquest aïllament geogràfic i la variabilitat dels seus hidroperíodes (moltes són efímeres) el que més contribueix a la seva biodiversitat. Paradoxalment, però, aquesta poca visibilitat (sobretot si els comparem amb altres ecosistemes aquàtics com ara grans llacs, rius o maresmes deltaiques) ha impedit un cert reconeixement social que es tradueix, a la pràctica, en la seva manca de protecció legal[2].

Una depressiĂł inundable afectada per l'explotaciĂł forestal. Fotografia extreta de EarthScience - Picture of the Day, G.Howard (http://epod.usra.edu/blog/2003/01/carolina-bays.html)

Malgrat que el que he tingut la sort d’anar a estudiar durant mig any, allà, són aquests singulars sistemes aquàtics i la fauna que els habita, aquí us parlaré d’un aspecte tant o més interessant, la connexió entre la seva conservació i el desenvolupament de la silvicultura, indústria tradicionalment molt implantada al sud-est americà i especialment a la gran plana on es troben, majoritàriament, les petites depressions inundables. En el cas concret de Geòrgia, no és estrany que el títol d’aquest escrit sigui, allà, una dita ben popular. Actualment hi ha més d’un milió d’hectàrees de forests (25 milions d’acres, segons el càlcul més recent) en aquest estat recobert majoritàriament per pinedes. Segons expliquen des de la facultat de recursos naturals de la Universitat de Geòrgia (Warnell School of Forestry and Natural Resources at UGA), la locomotora de la indústria fustera ha frenat –sobretot degut a la baixa demanda de fusta per a productes paperers– i els marges de benefici s’han anat reduint al llarg de les dues darreres dècades. Com a conseqüència, la gestió sostenible d’aquests forests, que entén els beneficis ecològics que suposen, ha anat prenent força.

La mateixa escola ha calculat el valor econòmic del 90% de la massa forestal de Geòrgia (és a dir, la fracció que està en mans privades), amb la xifra de 37.6 milions de dòlars, emprant un índex que valora, entre d’altres, la importància del bosc com a regulador/emmagatzemador d’aigua i l’interès dels hàbitats aquàtics (i biodiversitat associada) que s’hi estenen. Sota aquest nou paradigma, els propietaris forestals interessats en trobar un balanç entre conservació i rendibilitat poden comprometre’s a determinades pautes d’explotació i signar un acord de custòdia (ja sigui amb una agència governamental o amb una entitat no governamental dedicada a la custòdia). A banda dels incentius fiscals que obtenen els propietaris que signen acords de custòdia per a la conservació (aprovats pel congrés dels EUA, i aplicables a qualsevol estat), l’estat de Geòrgia ha estat un dels que ha anat un xic més enllà. Així, la seva assemblea general va aprovar un protocol d’actuació perquè, en cas que dins la forest objecte de custòdia hi apareguessin hàbitats amb espècies rares, amenaçades o en perill, es pogués arribar a un segon acord més concret, que inclogués objectius de conservació per part del propietari i ajudes fiscals addicionals per part de l’administració[3]. Aquest fet és especialment rellevant quan s’han identificat gairebé 200 espècies de plantes amb interès de conservació associades a les depressions inundables de la plana costanera (69 de les quals eren rares, amenaçades o en perill d’extinció)[4], o algunes espècies d’amfibis amenaçats, com diverses espècies de tritons i salamandres, que depenen exclusivament d’aquests ambients aquàtics.

Ja des de l’any 2008, a nivell nacional el departament d’Agricultura dels EUA (a través de la Farm Bill, seva llei òmnibus quinquennal en matèria agrícola) establia mesures per a la restauració de zones humides alterades mitjançant el Wetland Reserve Program (WRP)[5]. No obstant això, al sud-est del país moltes de les eines que oferia aquest programa, com ara la restauració de boscos riparis que actuessin de buffer entre les zones destinades a la protecció i les d’explotació, han estat infrautilitzades fins a dia d’avui[6]. En canvi, la capacitat dels acords de custòdia per adaptar-se a les circumstàncies concretes de cada cas, en certa manera sí que podria permetre convertir el que fins ara era considerat un contratemps econòmic (la pèrdua de rendibilitat dels boscos) en un repte per a la conservació dels valors naturals circumscrits en aquestes àrees. I, potser el més important, el propietari positivitzaria la presència d’una eventual zona humida temporal associada a una depressió inundable, i la deixaria de veure com una nosa o topall a la rendibilitat de la seva propietat. En el moment de la seva promulgació, la Farm Bill preveia unes dotacions de 24.1 milions de dòlars (4.8 milions anuals, l’equivalent al 15% del cost total de la seva implementació) destinats a conservació. Disposats a incentivar activitats, no és propi d’una societat més avançada apostar per a la conservació (també a través de la custòdia), més que subvencionar activitat primària que hagi perdut competitivitat en un mercat canviant i globalitzat?

En qualsevol cas, tant de bo així sigui, i la custòdia acabi protegint, si més no de facto, un patrimoni de valor ecològic molt més alt que l’alçada dels pins que s’estenen per la gran plana: la constel·lació de petites zones humides interiors.

——————————————————————————————————————–

[1] D.Batzer (com.pers.) havia recollit, en aquest sentit: Carolina bays, grady ponds, limesink ponds, cypress domes, oak domes, citronelle ponds, gum ponds, seasonal ponds, flat-bottom ponds.
[2] La Cort Suprema dels Estats Units va crear jurisprudència l’any 2005, amb el cas “Solid Waste Agency of Northern Cook County (SWANCC) v. U.S. Army Corps of Engineers”, on no va reconèixer els serveis ecosistèmics de les depressions inundables per considerar-les “aïllades” respecte de la resta d’aigües superficials.
[3] Forest Stewardship Program, the Georgia Forestry Commission.
[4] Edwards, A.E., and A.S. Weakly. 2001. Population biology and management of rare plants in depression wetlands of the southeastern Coastal Plain, USA. Natural Areas Journal 21: 12-35.
[5] The Food, Conservation, and Energy Act of 2008, “Farm Bill”
[6] De Steven, D., and R. Lowrance. 2011. Agricultural conservation practices and wetland ecosystem services in a wetland-rich landscape: the Piedmont-Coastal Plain region. Ecological Applications 21: S3-S17.

Aigua per Unir, un pas endavant

dissabte, 13/08/2011 (Albert RuhĂ­)

“Catalunya té aigua suficient com per abastir la seva capital amb majors garanties i sense haver d’eixugar cap riu. Cal, però, una visió àmplia i generosa, de reequlibri territorial.”

Em va semblar suggeridora, i va passar força inadvertida, l’entrevista publicada pel diari El Punt/Avui el passat 31 de juliol a Joan Reñé, nou president de la DiputaciĂł de Lleida. Que jo sĂ piga, Ă©s la primera vegada que un cĂ rrec de govern defensa pĂşblicament les tesis d’Aigua per Unir, proposant un nou model de gestiĂł de l’aigua basat en entendre els rius i les reserves d’aigua com a frontissa i no pas frontera, i en abordar els reptes que tĂ© el paĂ­s de manera global, enlloc de fer cas de les dèries i dogmes de cada provĂ­ncia.

La idea, llançada inicialment per CompromĂ­s per Lleida -companys de fatigues dels qui, amb menys èxit que la gent de l’Ebre, hem difòs els impactes que tĂ© el transvasament que pateix la conca del Ter-, es basa en el principi segĂĽent: un model basat en grans Ă rees d’agricultura atlĂ ntica (blat de moro) en clima mediterrani Ă©s capaç d’eixugar qualsevol riu. En canvi, una agricultura adequada al clima, amb un petit reg de suport, tĂ© un consum total inferior, de manera que es permet que mĂ©s cabal acabi circulant pel riu. Això, aplicat al cas catalĂ  i en particular a ponent (on la transformaciĂł de secans en regadius s’emporta per davant singularitats faunĂ­stiques i florĂ­stiques), podria solucionar la frenada de la pèrdua de biodiversitat associada a aquests canvis d’usos, i alhora permetria un major cabal circulant pel Segre. AixĂ­, al seu torn es compensaria -si mĂ©s no parcialment- la reducciĂł de cabals del propi riu Ebre, deguda a l’exagerada extensiĂł de nous regadius al desert dels Monegros (un problema aquest, per cert, que sovint s’ha ignorat des dels moviments antitransvasistes, que tampoc critiquen gaire sovint la trentena de transvasaments que ja existeixen sobre aquest riu i que no tenen res a veure amb l’Ă rea metropolitana de Barcelona). A mĂ©s a mĂ©s, aquest estalvi en reg agrĂ­cola a ponent tambĂ© permetria que, en moments de sequera a les conques del Ter i Llobregat, es poguĂ©s auxiliar a les conques internes des del territori catalĂ  de la conca de l’Ebre, creant una mena de “banc d’aigĂĽes”. AixĂ­, en moments vitals la sobreexplotaciĂł que sofreixen aquests dos rius (com quan durant el darrer episodi de sequera de fa un parell d’anys, prĂ cticament es varen arribar a assecar) seria menor. TambĂ© sembla lògic pensar que en època de dificultats la conca on abunda mĂ©s l’aigua pugui contribuir a evitar restriccions a la principal Ă rea productiva del paĂ­s, si a canvi es contribueix a la millora del regadiu i al desenvolupament econòmic general d’aquella zona. I Ă©s que els regadius de Lleida, que representen de llarg el principal Ăşs d’aigua de Catalunya, tenen un ampli marge per a la modernitzaciĂł. Un projecte de paĂ­s orientat cap el reequilibri territorial hauria de permetre afrontar aquestes inversions i apostar per una agricultura competitiva, de producciĂł limitada i alt valor afegit i, sobretot, de baix impacte ambiental.

Alguns diuen que aquestes propostes s’avancen deu anys al seu temps. M’agradaria pensar que si els que fins fa poc defensaven tossudament dur aigua del Roine han vist que, ben gestionada, aquĂ­ tenim aigua per a tots, ja no falta pas tant. I quan arribi, ens n’haurem de felicitar, perquè voldrĂ  dir que hem abandonat la metĂ fora d’una canonada amb un nus per passar a una simbiosi entre territoris, de ponent a llevant, amb l’aigua com a eix vertebrador.

------------------------------ Foto: el riu Ter al seu pas pel Congost de Sant Julià de Ramis (Gironès), Narcís Rubio. 

Natura a ciutat: quan l’aigua escasseja…

divendres, 5/08/2011 (Albert RuhĂ­)

Als ambients mediterranis, l’escassetat de l’aigua pot ser el factor limitant per a molts Ă©ssers vius. És per això que, si teniu espai per a recrear un hĂ bitat seminatural al vostre jardí o terrassa, una bassa o una zona amb un xic d’aigua hauria de ser una prioritat. Una lĂ mina d’aigua, per petita que sigui, Ă©s un gran refugi per a la fauna aquĂ tica que l’habita, alhora que una illa de tranquil·litat al jardĂ­ i una font d’entreteniment familiar. Fins i tot si s’asseca a l’estiu continuarĂ  tenint interès: no serĂ  llar de peixos però, quan tingui aigua, sĂ­ que ho serĂ  de multitud d’invertebrats i tambĂ© d’amfibis, que hi acudiran a fer la posta amb l’arribada de les primeres pluges. Tant si Ă©s petita i temporĂ nia com gran i profunda, proveu-ho, no us en penedireu.

Al centre mateix de les ciutats, per exemple, durant l’estiu tenen molt d’èxit els abeuradors per a ocells, garantia d’aigua dolça quan cotitza al seu pes en or. Avui us en presento una mostra, l’abeurador que en Joan Sanz, en Bernat Sanz i la Laura Pineda tenen a la seva terrassa de Cubelles (Garraf). SimplĂ­ssim i efectiu, Ă©s la delĂ­cia (entre d’altres) d’un tallarol capnegre:

El tallarol capnegre

Ve molt sovint, i Ă©s que hi ha trobat una troana que li dĂłna fruit i uns plats d’aigua a sota, on tambĂ© la merla, els pardals, la cotxa fumada i el mosquiter passen a beure i a fer-se un bany. El cap ben negre i el seu ull vermell, i un crit que ens diu: “sĂłc jo, el tallarol!”. El mes de gener vam observar que li agradava entrar dins d’una gran buguenvĂ­l·lia. Però va ser un dia a la nit quan vam moure, sense intenciĂł, una branca d’aquest arbust. Inesperadament, en va sortir un ocell espantat que difĂ­cilment tornaria a entrar-hi en la foscor de la nit. Vam patir fins l’endemĂ , pensant que potser havia pres mal o que ja no hi tornaria. Per sort, va tornar l’endemĂ , i l’altre, i l’altre… I amb això vĂ rem descobrir que cada dia apareixia una estona abans de fer-se fosc, volant de la troana al magraner i des d’allĂ  fins a entrar dins la buguenvĂ­l·lia, on passava la nit. El millor de tot Ă©s que va pujar molt a prop de la cuina a banyar-se, en un altre plat que cada dia omplim d’aigua neta. EstĂ vem a uns dos metres, vam gaudir del seu bany i es va deixar fer aquestes fotografies. Avui ha tornat a banyar-se a prop nostre, mentre a la troana hi havia un altre tallarol menjant-se’n el fruit. De ben segur que cada dia hi ve: cada dia hi trobarĂ  el seu plat d’aigua!

Ja ho veieu, Ă©s ben senzill… qui mĂ©s s’hi anima?

Turisme verd a l’estrella solitĂ ria

dilluns, 25/07/2011 (Albert RuhĂ­)

Cap paĂ­s Ă©s perfecte, però tornar al nostre desprĂ©s d’uns mesos d’estada al continent nord-americĂ  proporciona, a banda d’un cert sentiment d’inferioritat (especialment quan et fixes en el seu sistema universitari, o en la gestiĂł i administraciĂł de la cosa pĂşblica), exemples de negoci ambiental que al meu entendre farĂ­em bĂ© d’importar aquĂ­. Això Ă©s el que em va venir al cap molt sovint, per exemple analitzant la importĂ ncia que donen a l’Ăşs pĂşblic (recreaciĂł, pedagogia, coixĂ­ social) als seus State Parks o National Wildlife Refuges, l’equivalent als nostres Parcs i Reserves Naturals. DistĂ ncia que encara era molt mĂ©s acusada entre els nostres Parcs Nacionals i els seus Parcs i Monuments Nacionals (les joies de la corona gestionades majoritĂ riament pel National Park Service, NPS).

Però si d’alguna manera això ja m’ho havia anticipat, el que realment em va sorprendre va ser en el camp privat, Ă©s a dir, la capacitat de la iniciativa empresarial per posar en valor Ă rees naturals i fer-les rendibles des del punt de vista turĂ­stic. AquĂ­ som experts en diagnosticar i teoritzar des dels despatxos sempre que això no comporti arriscar un euro (quantes vegades s’ha parlat del necessari canvi de model turĂ­stic, i què d’important ha canviat durant la darrera dècada?). AllĂ , en canvi, omplen de contingut els nous termes (ecoturisme) i les noves maneres de fer (dospuntzero, of course) amb projectes concrets. N’explicarĂ© un, potser el que em va interessar mĂ©s. No estĂ  situat a la pròspera costa est, ni a l’avantguardista Califòrnia, sinĂł al bell mig de l’Amèrica profunda, Texas. Es tracta del que han batejat com a World Birding Center, un conjunt de 9 micro-reserves situades en una Ă rea molt desenvolupada (l’extrem sud de l’estat, a la vall del Rio Grande) que atrau milers d’ocells a cada migraciĂł i centenars de milers de turistes (ornitòlegs, famĂ­lies i pĂşblic d’aire lliure en general) cada any. Aiguamolls de nova creaciĂł, torres d’observaciĂł, passarel·les i ponts penjants, guies, centres d’interpretaciĂł, i un conjunt de negocis associats que han nascut com a resposta a aquesta gran afluència de birders. Hi ha qui en discutirĂ  el nom (certament, un xic pretensiĂłs); hi ha qui dirĂ  que pagar per anar a mirar ocells Ă©s perdre l’essència de l’activitat… des del meu punt de vista, la gran realitat Ă©s que cadascun dels 9 parteneriats locals ha dinamitzat econòmicament una regiĂł que rebia (i rep, tot i que en menor mesura) un turisme de baixa qualitat i, a mĂ©s a mĂ©s, s’han protegit ecosistemes riparis i aiguamolls que altrament estaven sentenciats a ser engolits per un inacabable urban sprawl costaner. D’altres exemples a l’estat de l’estrella solitĂ ria n’hi ha uns quants (si en voleu un de curiĂłs, aquĂ­ teniu una exitosa empresa que fa guiatges d’observaciĂł de rat-penats al Hill Country… i ho fan molt bĂ©!). I si ens fixem en empreses que ofereixen serveis turĂ­stics en parcs finançats pels fons pĂşblics, les mostres ja sĂłn inacabables. Ben bĂ© com a casa.

Si la conservació del medi natural pot ser un atractiu rendible, per què a Catalunya encara ens entestem a entendre-la, i sovint també a gestionar-la, com un fre al desenvolupament?

Les platges de Carolina

dijous, 30/06/2011 (Albert RuhĂ­)

Dreta i esquerra, cares diferents d’un mateix paisatge. De fet, d’una petita porciĂł d’un gran paisatge, el de la immensa plana atlĂ ntica que s’estĂ©n des de Delaware fins a Florida, i que estĂ  solcat per aquestes depressions el·lĂ­ptiques, sovint inundades, que fa una colla d’anys es varen batejar com a Carolina bays. Això i cap altra cosa sĂłn les platges de Carolina, que a casa nostra segurament coneixerĂ­em no pas pel nom de platja sinĂł -segons la mida, ben variable- com a  basses, llacunes i llacs.

Si bĂ© Ă©s veritat que s’escampen des de ben al nord fins a les cĂ lides costes del Golf de Mèxic (reben, a cada estat, noms diversos, segons l’espècie d’arbre que hi domina), Ă©s a Geòrgia i a les Carolines on es concentren la gran majoria. I Ă©s aquĂ­, tambĂ© (a banda del lloc on he vingut a estudiar-les, comparant la seva fauna amb les nostres apreciades llacunes temporals mediterrĂ nies) on pels volts dels anys 30 i 40, multitud d’hipòtesis sobre el seu origen van començar a cĂłrrer. N’hi ha que no tenen pèrdua, per imaginatives, com la que atribueix la seva creaciĂł a una suposada pluja de meteorits, o fins i tot a una supernova (aquĂ­ en trobareu unes quantes d’aquest estil!). I Ă©s que encara que pugui semblar sorprenent a hores d’ara, el seu origen ha fet cĂłrrer molta tinta i dialèctica cientĂ­fica: pel fet de ser tan nombroses i estar totes orientades en un mateix eix (comproveu-ho fĂ cilment amb el Google Earth) des d’antic han engendrat pors, llegendes i molta curiositat. Tal com deia al principi, avui es presenten en multitud de formes, des de llacs força profunds a llacunes molt somes, i sobretot, en estats de conservaciĂł molt dispars. Ja sigui llaurades i drenades pel seu aprofitament, saturades de sediment i convertides en bosc o, les mĂ©s afortunades, protegides per a les generacions futures, Ă©s bonic anar-les descobrint aquĂ­ i allĂ .

Com devien ser quan l’explorador John Lawson les va descriure per primera vegada, com a percoarson, “terres baixes humides i espesses”, a A new voyage to Carolina (1709)? Quin naturalista no s’hauria enamorat d’un continent que tenia com a frontyard milers d’oasis paradisĂ­acs?

Boscos de fades

dijous, 9/06/2011 (Albert RuhĂ­)

Fosqueja als vessants boscosos de Great Smoky Mountains National Park, al sud dels Apalatxes. És mitjan mes de juny i els vespres sĂłn molt humits i calorosos, d’una xafogor tropical africana, ben exòtica per nosaltres. Cap a les nou del vespre comencem a veure alguna llumeta pampalluguejant, movent-se frenèticament entre els arbres. A mesura que la llum va escassejant, mĂ©s i mĂ©s petits flaixos apareixen, i a la que Ă©s totalment fosc ja n’hi ha tants que es fa impossible de comptar-los. Ara sĂłn desenes de milers d’estĂ­muls lluminosos que, com per art de mĂ gia, van acoblant el seu centelleig progressivament, posant ordre al desori visual que hi havia fa uns minuts, fins aconseguir una sincronitzaciĂł gairebĂ© perfecta. El bosc s’il·lumina i s’enfosqueix completament durant seqüències de pocs segons.

El context no quadra gaire amb els escenaris nòrdics dels contes de fades, però si per un moment en fem abstracciĂł i canviem avets per grans xiprers i aurons, hi semblem transportats. L’explicaciĂł, però, poc tĂ© a veure amb fades. Durant uns deu dies al llarg del mes de juny, milions de cuques de llum de l’espècie Photinus carolinus es troben en una vall d’aquest Parc Nacional per aparellar-se. Enguany el servei del Parc Nacional havia previst que l’espectacle natural (considerat una de les 10 meravelles de la natura nord-americana) començaria el primer cap de setmana, i el vam poder presenciar. La veritat Ă©s que costa de descriure les sensacions que t’imbueixen, envoltat de milions de cuques comunicant-se en un llenguatge paral·lel al nostre. Les raons d’aquest comportament encara no sĂłn clares, tot i que els estudiosos ho han atribuĂŻt a la competència entre mascles: tant el lideratge dels flaixos com la seva intensitat indicarien la “potència” del mascle i, aixĂ­, facilitarien a les femelles el seu particular procĂ©s de selecciĂł.

Amb cuques o sense, Ă©s molt recomanable fer una visita a aquest enorme Parc Nacional. Situat entre els estats de Tennessee i Carolina del Nord, Ă©s el mĂ©s concorregut d’Estats Units (amb gairebĂ© el doble de visitants que el seu competidor, el Grand Canyon). Una gestiĂł convenient permet que malgrat l’afluència humana pugui conservar, al marge de grans poblacions d’Ăłssos (black bear) i rieres pristines, prodigis com aquest:


Paisatges Vius, a la revista Vèrtex

dilluns, 16/05/2011 (Albert RuhĂ­)

M’ha fet molta il·lusiĂł que, tan lluny de casa, m’arribĂ©s una còpia de la ressenya que la Revista Vèrtex (editada per la FederaciĂł d’Entitats Excursionistes de Catalunya, FEEC) ha publicat sobre Paisatges Vius. Potser no queda gaire bĂ©, però em permeto la llicència de copiar-la a continuaciĂł… grĂ cies per la ressenya i enhorabona a tot l’equip!: