És sabut que llacunes, maresmes i aiguamolls són hàbitats molt valuosos per a la conservació, si bé la seva mida –generalment petita– els fa especialment vulnerables. El declivi de zones humides al llarg del segle xx està ben documentat tant a Amèrica del Nord com a Europa, i aquesta tendència afecta, en major mesura, les llacunes de mida petita i les temporànies, molt sovint negligides. En l’àmbit ibèric la situació és particularment greu: entre les grans dessecacions antigues –motivades per la transformació agrícola i la lluita contra algunes malalties– i, més modernament, la pressió urbanística, han desaparegut al voltant del 60% de masses d’aigua que existien tan sols dos segles enrere: actualment, al Principat només l’1% del territori està cobert de zones humides. Aquest fet, òbviament, no és innocu, i és que quan la densitat de masses d’aigua no és suficient, la biota tendeix a anar-se reduint (tal com s’ha observat en grups com ara els odonats i els amfibis).

No hi ajuda gaire el fet que una fracció molt important de les zones humides del país se situïn al litoral, àrea que ha sofert una pressió particularment acusada, i de manera especial al llarg de l’últim mig segle. Si el desarrollismo de les dècades de 1960-70, conjuntament amb la permissivitat de la Llei de costes de l’any 1969, són les principals responsables que el 39% del primer quilòmetre de costa al nostre país sigui urbanitzat, no en són pas els únics. A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta s’aprovaren a la Costa Brava molts plans generals municipals que establien models de creixement urbanístic extensius sobre el litoral. En el cas de la demarcació de Girona, per exemple, alguns indrets litorals es van anar protegint –és el cas dels aiguamolls de l’Alt Empordà, l’any 1983– però el desenvolupament tan sols s’havia aturat als espais protegits. Des de llavors hi hagut moltes novetats en l’àmbit de l’ordenació territorial: el Pla estratègic per a la gestió integrada de les zones costaneres, els plans directors del sistema costaner (pioners a l’Estat), el que queda de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 2006 i que faria possible una Llei d’ordenació del litoral català, etc. La realitat, però, mostra una trista paradoxa: malgrat tenir més eines que mai per a la protecció del litoral, en general s’han aplicat tard i amb poca intensitat, i tan sols l’arribada d’una galopant crisi econòmica ha aturat gairebé en sec la transformació del litoral. Pel que fa als hàbitats aquàtics, malgrat que molts s’han vist reconeguts tant a nivell nacional com internacional –la Directiva d’Hàbitats estableix, per exemple, les llacunes temporals mediterrànies com a hàbitat prioritari d’interès comunitari–, fins al moment la tendència a la regressió no s’ha aconseguit revertir.

Malgrat tot, hi ha raons per a l’optimisme. Ja fa més d’una dècada que diversos projectes encaminats a la recuperació de zones humides han anat reeixint en indrets propers. En són exemples projectes europeus com el “LIFE Temporary Pools” (1999 2004), que tingué lloc a 7 localitats diferents de la França mediterrània; el projecte “LIFE Anfibios” (2006 – 2009), dirigit a la restauració d’hàbitats prioritaris per als amfibis prop de la ciutat de València, incloent la restauració de zones humides temporànies; o el projecte “LIFE Basses” (2006 2009), desenvolupat a Menorca i destinat a l’estudi i conservació de les basses i llacunes temporànies a l’illa. Al Principat també diverses iniciatives han resultat exitoses, com ara el projecte “LIFE de l’Estany” (2004 – 2007), de restauració d’ambients aquàtics permanents i temporanis a Banyoles i Porqueres; o el projecte “LIFE EmysTer” (2005 – 2008), dut a terme a Torroella i Pals i destinat a la recuperació d’hàbitats aquàtics tant temporanis com permanents, per als amfibis i la tortuga d’estany.

Malgrat que és cert que l’assoliment d’una comunitat madura no acostuma a ser fàcil –al principi hi dominen organismes oportunistes, que han vist en el nou espai un punt potencial on reproduir-se i alimentar-se–, els estudis que avaluen l’èxit de llacunes creades amb l’objectiu d’afavorir la biodiversitat coincideixen en destacar que la colonització d’aquests ambients és molt ràpida fins i tot en ambients urbans i periurbans, i els beneficis per algunes espècies en concret sí que poden ser immediats. A més a més, si s’espera prou els nivells de biodiversitat general que s’observen en aquests sistemes poden ser alts –més alts, en alguns casos, que en ecosistemes aquàtics naturals!

Hi ha qui diu que no es pot evitar una pèrdua neta de zones humides, i de la biodiversitat que hostatgen, confiant en la creació artificial de nous ecosistemes. De fet, probablement és cert. Però l’escenari alternatiu, si fugim d’idealismes, té un gran cost d’oportunitat: el de veure com alguns hàbitats i espècies es rarifiquen i s’empobreix, així, el nostre patrimoni natural. A nivell global, sembla raonable pensar que els projectes de creació i restauració de zones humides jugaran un paper clau en la conservació d’aquests hàbitats en un planeta tan transformat. I a casa nostra, si l’impacte humà sobre el medi ha estat gairebé sempre en sentit negatiu, sobren els motius per intentar capgirarlo.

[aquest article també ha estat publicat per a @naturaurbana , www.naturaurbana.cat]

]]> http://blogs.descobrir.cat/fullsdecamp/2012/02/02/dia-mundial-de-les-zones-humides-un-cant-per-l%e2%80%99esperanca/feed/ 0 http://blogs.descobrir.cat/fullsdecamp/2011/11/30/el-parc-nacional-dels-everglades-al-bruel/ http://blogs.descobrir.cat/fullsdecamp/2011/11/30/el-parc-nacional-dels-everglades-al-bruel/#comments Wed, 30 Nov 2011 12:34:58 +0000 Albert Ruhí http://blogs.descobrir.cat/fullsdecamp/?p=794 Espero, soferts lectors (si és que encara en queda algun…), que comprendreu que acabar una tesi deixi molt poc temps per actualitzar el blog. A partir d’ara prometo ser un xic més constant. Us deixo, de moment, amb l’article que he escrit al darrer número del Bruel, el butlletí de l’Associació d’Amics del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà (APNAE), sobre el Parc Nacional dels Everglades (Florida), el projecte de restauració del qual em va sorprendre molt positivament. Que el gaudiu!

“Sovint no som conscients del cant de la mallerenga que fa saltirons pel brancam dels til·lers, al Barri Vell; de l’esfinx que liba el nèctar de les flors dels balcons, en ple garbuix de l’Eixample; o de la sargantana esquerpa que s’amaga entre les escletxes calcàries al barri de les Pedreres. Moltes espècies han trobat a les ciutats el seu hàbitat predilecte, sigui perquè són oportunistes o bé perquè aquí hi troben llocs on criar i pocs depredadors. Si posem per cas els ocells, a la ciutat de Girona hi trobem moltes espècies pròpies d’indrets rocallosos i d’espadats, que són presents a l’Eixample gironí, al Barri Vell i als barris amb edificis de major alçada. L’exemple més conegut és el colom roquer, però també hi trobem el falciot negre (i a voltes el ballester, i fins i tot el falciot pàl·lid), l’oreneta cuablanca, la merla blava, el xoriguer, el mussol o la cotxa fumada, que nidifiquen en forats i escletxes d’edificis (antics o moderns) de la ciutat… és molt probable que tinguem ben a prop algun d’aquests espais verds: fem-hi una escapada per esmorzar o, simplement, el trajecte tradicional tornant de la feina, però d’una altra manera: aixecant el cap i observant que, metres enlaire de l’asfalt, tot un ecosistema paral·lel al nostre sistema urbà funciona amb la mateixa normalitat que ho fem nosaltres. La Natura aflora arreu.”

Aquest fragment de la Guia d’Itineraris per l’entorn de Girona m’inspira a proposar-vos un exercici naturalista, en el qual fa temps que dono voltes: a mode de divertimento, i aprofitant l’auge dospuntzero i l’univers de xarxes socials que ens inunden (participades inevitablement, també per naturalistes), per què no compartim informació sobre la fauna i flora que veiem durant la nostra rutina urbana? Gran o petita, compacta o esparsa, a qualsevol ciutat s’hi poden fer observacions interessants i, si les compartim, amplificarem el ressò de la natura més propera.

Suggereixo, doncs, que tothom qui ho vulgui piuli les seves observacions (espècie i lloc; si pot ser amb foto, millor) a través de twitter, acompanyades del hashtag #naturaurbana.

Reivindiquem la biodiversitat més quotidiana!

[publicat a Custodiant el Territori, el blog de la Xarxa de Custòdia del Territori]

Les depressions inundables són una característica molt comuna al llarg de la plana costanera del sud-est d’Estats Units. Aquestes depressions han rebut, col·loquialment i segons la regió, diversos noms, que es podrien traduir com a platges de Carolina, clots calcaris, enfonsaments amb xiprers o basses temporànies[1]. Malgrat la disparitat de termes, comparteixen característiques estructurals i funcionals, i destaquen per no estar connectades superficialment amb cap altra massa d’aigua. De manera similar al que succeeix amb les llacunes temporals mediterrànies (MTP) a casa nostra, és aquest aïllament geogràfic i la variabilitat dels seus hidroperíodes (moltes són efímeres) el que més contribueix a la seva biodiversitat. Paradoxalment, però, aquesta poca visibilitat (sobretot si els comparem amb altres ecosistemes aquàtics com ara grans llacs, rius o maresmes deltaiques) ha impedit un cert reconeixement social que es tradueix, a la pràctica, en la seva manca de protecció legal[2].

Una depressió inundable afectada per l'explotació forestal. Fotografia extreta de EarthScience - Picture of the Day, G.Howard (http://epod.usra.edu/blog/2003/01/carolina-bays.html)

Malgrat que el que he tingut la sort d’anar a estudiar durant mig any, allà, són aquests singulars sistemes aquàtics i la fauna que els habita, aquí us parlaré d’un aspecte tant o més interessant, la connexió entre la seva conservació i el desenvolupament de la silvicultura, indústria tradicionalment molt implantada al sud-est americà i especialment a la gran plana on es troben, majoritàriament, les petites depressions inundables. En el cas concret de Geòrgia, no és estrany que el títol d’aquest escrit sigui, allà, una dita ben popular. Actualment hi ha més d’un milió d’hectàrees de forests (25 milions d’acres, segons el càlcul més recent) en aquest estat recobert majoritàriament per pinedes. Segons expliquen des de la facultat de recursos naturals de la Universitat de Geòrgia (Warnell School of Forestry and Natural Resources at UGA), la locomotora de la indústria fustera ha frenat –sobretot degut a la baixa demanda de fusta per a productes paperers– i els marges de benefici s’han anat reduint al llarg de les dues darreres dècades. Com a conseqüència, la gestió sostenible d’aquests forests, que entén els beneficis ecològics que suposen, ha anat prenent força.

La mateixa escola ha calculat el valor econòmic del 90% de la massa forestal de Geòrgia (és a dir, la fracció que està en mans privades), amb la xifra de 37.6 milions de dòlars, emprant un índex que valora, entre d’altres, la importància del bosc com a regulador/emmagatzemador d’aigua i l’interès dels hàbitats aquàtics (i biodiversitat associada) que s’hi estenen. Sota aquest nou paradigma, els propietaris forestals interessats en trobar un balanç entre conservació i rendibilitat poden comprometre’s a determinades pautes d’explotació i signar un acord de custòdia (ja sigui amb una agència governamental o amb una entitat no governamental dedicada a la custòdia). A banda dels incentius fiscals que obtenen els propietaris que signen acords de custòdia per a la conservació (aprovats pel congrés dels EUA, i aplicables a qualsevol estat), l’estat de Geòrgia ha estat un dels que ha anat un xic més enllà. Així, la seva assemblea general va aprovar un protocol d’actuació perquè, en cas que dins la forest objecte de custòdia hi apareguessin hàbitats amb espècies rares, amenaçades o en perill, es pogués arribar a un segon acord més concret, que inclogués objectius de conservació per part del propietari i ajudes fiscals addicionals per part de l’administració[3]. Aquest fet és especialment rellevant quan s’han identificat gairebé 200 espècies de plantes amb interès de conservació associades a les depressions inundables de la plana costanera (69 de les quals eren rares, amenaçades o en perill d’extinció)[4], o algunes espècies d’amfibis amenaçats, com diverses espècies de tritons i salamandres, que depenen exclusivament d’aquests ambients aquàtics.

Ja des de l’any 2008, a nivell nacional el departament d’Agricultura dels EUA (a través de la Farm Bill, seva llei òmnibus quinquennal en matèria agrícola) establia mesures per a la restauració de zones humides alterades mitjançant el Wetland Reserve Program (WRP)[5]. No obstant això, al sud-est del país moltes de les eines que oferia aquest programa, com ara la restauració de boscos riparis que actuessin de buffer entre les zones destinades a la protecció i les d’explotació, han estat infrautilitzades fins a dia d’avui[6]. En canvi, la capacitat dels acords de custòdia per adaptar-se a les circumstàncies concretes de cada cas, en certa manera sí que podria permetre convertir el que fins ara era considerat un contratemps econòmic (la pèrdua de rendibilitat dels boscos) en un repte per a la conservació dels valors naturals circumscrits en aquestes àrees. I, potser el més important, el propietari positivitzaria la presència d’una eventual zona humida temporal associada a una depressió inundable, i la deixaria de veure com una nosa o topall a la rendibilitat de la seva propietat. En el moment de la seva promulgació, la Farm Bill preveia unes dotacions de 24.1 milions de dòlars (4.8 milions anuals, l’equivalent al 15% del cost total de la seva implementació) destinats a conservació. Disposats a incentivar activitats, no és propi d’una societat més avançada apostar per a la conservació (també a través de la custòdia), més que subvencionar activitat primària que hagi perdut competitivitat en un mercat canviant i globalitzat?

En qualsevol cas, tant de bo així sigui, i la custòdia acabi protegint, si més no de facto, un patrimoni de valor ecològic molt més alt que l’alçada dels pins que s’estenen per la gran plana: la constel·lació de petites zones humides interiors.

——————————————————————————————————————–

[1] D.Batzer (com.pers.) havia recollit, en aquest sentit: Carolina bays, grady ponds, limesink ponds, cypress domes, oak domes, citronelle ponds, gum ponds, seasonal ponds, flat-bottom ponds.
[2] La Cort Suprema dels Estats Units va crear jurisprudència l’any 2005, amb el cas “Solid Waste Agency of Northern Cook County (SWANCC) v. U.S. Army Corps of Engineers”, on no va reconèixer els serveis ecosistèmics de les depressions inundables per considerar-les “aïllades” respecte de la resta d’aigües superficials.
[3] Forest Stewardship Program, the Georgia Forestry Commission.
[4] Edwards, A.E., and A.S. Weakly. 2001. Population biology and management of rare plants in depression wetlands of the southeastern Coastal Plain, USA. Natural Areas Journal 21: 12-35.
[5] The Food, Conservation, and Energy Act of 2008, “Farm Bill”
[6] De Steven, D., and R. Lowrance. 2011. Agricultural conservation practices and wetland ecosystem services in a wetland-rich landscape: the Piedmont-Coastal Plain region. Ecological Applications 21: S3-S17.

Em va semblar suggeridora, i va passar força inadvertida, l’entrevista publicada pel diari El Punt/Avui el passat 31 de juliol a Joan Reñé, nou president de la Diputació de Lleida. Que jo sàpiga, és la primera vegada que un càrrec de govern defensa públicament les tesis d’Aigua per Unir, proposant un nou model de gestió de l’aigua basat en entendre els rius i les reserves d’aigua com a frontissa i no pas frontera, i en abordar els reptes que té el país de manera global, enlloc de fer cas de les dèries i dogmes de cada província.

La idea, llançada inicialment per Compromís per Lleida -companys de fatigues dels qui, amb menys èxit que la gent de l’Ebre, hem difòs els impactes que té el transvasament que pateix la conca del Ter-, es basa en el principi següent: un model basat en grans àrees d’agricultura atlàntica (blat de moro) en clima mediterrani és capaç d’eixugar qualsevol riu. En canvi, una agricultura adequada al clima, amb un petit reg de suport, té un consum total inferior, de manera que es permet que més cabal acabi circulant pel riu. Això, aplicat al cas català i en particular a ponent (on la transformació de secans en regadius s’emporta per davant singularitats faunístiques i florístiques), podria solucionar la frenada de la pèrdua de biodiversitat associada a aquests canvis d’usos, i alhora permetria un major cabal circulant pel Segre. Així, al seu torn es compensaria -si més no parcialment- la reducció de cabals del propi riu Ebre, deguda a l’exagerada extensió de nous regadius al desert dels Monegros (un problema aquest, per cert, que sovint s’ha ignorat des dels moviments antitransvasistes, que tampoc critiquen gaire sovint la trentena de transvasaments que ja existeixen sobre aquest riu i que no tenen res a veure amb l’àrea metropolitana de Barcelona). A més a més, aquest estalvi en reg agrícola a ponent també permetria que, en moments de sequera a les conques del Ter i Llobregat, es pogués auxiliar a les conques internes des del territori català de la conca de l’Ebre, creant una mena de “banc d’aigües”. Així, en moments vitals la sobreexplotació que sofreixen aquests dos rius (com quan durant el darrer episodi de sequera de fa un parell d’anys, pràcticament es varen arribar a assecar) seria menor. També sembla lògic pensar que en època de dificultats la conca on abunda més l’aigua pugui contribuir a evitar restriccions a la principal àrea productiva del país, si a canvi es contribueix a la millora del regadiu i al desenvolupament econòmic general d’aquella zona. I és que els regadius de Lleida, que representen de llarg el principal ús d’aigua de Catalunya, tenen un ampli marge per a la modernització. Un projecte de país orientat cap el reequilibri territorial hauria de permetre afrontar aquestes inversions i apostar per una agricultura competitiva, de producció limitada i alt valor afegit i, sobretot, de baix impacte ambiental.

Alguns diuen que aquestes propostes s’avancen deu anys al seu temps. M’agradaria pensar que si els que fins fa poc defensaven tossudament dur aigua del Roine han vist que, ben gestionada, aquí tenim aigua per a tots, ja no falta pas tant. I quan arribi, ens n’haurem de felicitar, perquè voldrà dir que hem abandonat la metàfora d’una canonada amb un nus per passar a una simbiosi entre territoris, de ponent a llevant, amb l’aigua com a eix vertebrador.

------------------------------
Foto: el riu Ter al seu pas pel Congost de Sant Julià de Ramis (Gironès), Narcís Rubio.