WoW! Les veus del paisatge

dimarts, 26/04/2016 (mfont)

“Mallorca és un paradís, si ho pots resistir”
Gertrude Stein

Gertrude_Stein

Gertrude Stein va viure a Mallorca. Fotografia de Carl Van Vechten, Van Vechten Collection at Library of Congress

Al paisatge de Mallorca ressonen veus i paraules d’autors i autores de tots els temps que han escrit a l’illa o sobre l’illa. Un material invisible que el projecte Walking on Words. Mallorca literària materialitza en set rutes que permeten travessar el territori a la recerca de les cites i la mirada de Jules Verne, Albert Camus, Robert Graves, Ramon Llull, Júlio Cortázar, Josep Pla o Llorenç Villalonga, així com de rondalles i gloses de la cultura oral. Fragments que aporten matisos, revelen secrets i amplifiquen misteris, connecten l’ahir amb l’avui, conviden a la contemplació, ajuden a comprendre una mica més la cosmogonia de Mallorca.

La mare del projecte és la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet. Aquesta entitat aglutina tres cases d’escriptors de capçalera local avui convertides en museus i llars d’acollida per a amants dels llibres i la literatura, on es respira i es palpa el procés creatiu de l’escriptura. Parlem amb Carme Castells, directora de la Fundació i promotora entusiasta de WoW!: “Aquest projecte respon a la necessitat de connectar amb tot tipus de públics per donar a conèixer els autors i la seva obra. WoW! és un recurs addicional a altres maneres de descobrir el territori, destinat a visitants i residents. Una selecció equilibrada d’autors, gèneres i localitzacions, algunes tan recòndites com l’Avenc de Son Pou, a Santa Maria del Camí, un paisatge d’enorme potència literària”.

El guiatge de la descoberta es realitza amb tecnologia d’última generació: l’aplicació WoW! per a dispositius mòbils, de descàrrega gratuïta, que utilitza eines com la realitat augmentada i la geocalització per trobar els punts de la ruta. L’aplicació permet escollir entre set itineraris, localitzar les fites físiques on hi ha escrites les cites dels escriptors i obtenir informació addicional sobre l’indret i l’autor. També es poden visionar breus vídeos de lectors escollits que, amb un llibre a la mà, posen veu i emoció a fragments literaris, com aquest en el qual Agustín Fernández Mallo llegeix José Luis Borges:


A més a més, l’aplicació ens tempta contínuament, informant-nos sobre quins punts són els més pròxims a la nostra ubicació, per tal d’empènyer-nos a visitar un nou paisatge i descobrir una nova veu. La senyalització ha estat una feina de gegant: s’han instal·lat 72 cites de 49 autors diferents en 72 indrets que permeten visitar 45 localitats de 32 municipis. Un projecte insòlit i de llarg recorregut, com explica la Carme: “Aquest any s’hi afegiran nous autors i localitzacions, i en el futur s’enriquirà amb autors i autores contemporanis i nous continguts com ara arquitectura, arts plàstiques, cinema…”. També es treballa en opcions familiars, “que connectin, per exemple, llegendes i paisatge, rutes que es poden fer en família, avançant a través d’un joc de pistes”.

Les rutes de WoW! donen una visió holística de la cultura, integrant en un sol recorregut elements com el paisatge, els usos, la geografia, els personatges històrics, les tradicions i les creences. El punt de partida sempre és un museu literari on el visitant rebrà assessorament i suport. A més, les cases de la Fundació disposen d’un servei de lloguer de dispositius electrònics amb l’aplicació WoW! ja instal·lada per tal que la tecnologia estigui a l’abast de tothom.

I també, un llibre

castells

Carme Castells, directora de la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, Pare Ginard i Blai Bonet

La Fundació també ha publicat una eina de suport a les rutes, si bé no és imprescindible per realitzar-les. El llibre Walking on Words. Mallorca literària és la mena de volum que es fulleja tranquil·lament des del sofà de casa, per aprofundir en els autors i autores, la seva relació amb Mallorca i els punts geogràfics de la ruta.

Tots els textos apareixen en 4 idiomes: català, castellà, anglès i alemany. El trobareu als museus literaris i a les llibreries de Palma Babel, Literanta, Abacus, Come In, Dialog i Accent.
L’oferta no acaba aquí: les cases de la Fundació organitzen durant tot l’any rutes literàries amb guies especialitzats, que s’anuncien amb temps a la pàgina web de l’entitat.

Podeu descarregar l’aplicació WoW! Mallorca literària des d’ aquest enllaç a Google Play.

Barbaflorida, al Museu Diocesà de Mallorca

dimecres, 13/01/2016 (mfont)

RamonLlull_a450

Arribo a les portes del Museu Diocesà de Mallorca, al costat del Palau Episcopal, un dissabte a les deu tocades del matí. M’espero mentre el “segurata” col·loca la rampa d’accés per als visitants. I entro sola, i durant les dues hores que seré a dins no veuré cap altre ésser humà, ni turista, ni resident, ni local. El museu és meu. Vinc a veure l’exposició “El viatge de Ramon Llull” que s’exhibeix amb motiu de l’Any Llull, centenari de la mort de l’escriptor i místic que va ser en Barbaflorida, a més de gran aventurer, perquè en el segle XIII va viatjar a París, Roma, Gènova, Montpeller, Nàpols, Tunis, Bugia, Palestina i Àsia Menor, entre d’altres destinacions. Però a dins el Diocesà descobreixo mil altres raons per visitar-lo. Conserva un  patrimoni que enlluerna.

La sala que acull l’exposició  és fosca, com imagino que degué ser el segle XIII per a la majoria, món obscur, misteriós, perillós. Rep al visitant l’enorme mascaró de proa del vaixell “Lulio”, construït a Londres el 1870, amb la imatge tallada en fusta d’un Llull grandiós que amb l’índex assenyalava el rumb. Meravella. Comença el viatge al món lul·lià. La instal·lació és un recorregut inesperat, didàctic i interactiu sobre la vida, l’obra, els viatges i l’època de Llull, amb un interès que transcendeix la religió. Algunes cites escollides mostren un home connectat profundament amb terra i univers: “Quan veig la terra e la mar, e lo cel e oig aucells cantar, adoncs sent al cor tal dolçor que anc no la sentí major”. I encara que un dels seus objectius va ser convertir als “infidels” al cristianisme, cal reconèixer que gairebé sempre va intentar convèncer (amb la paraula) i no vèncer (amb l’espasa): “Amor és aquella cosa qui los francs met en servitut  e los servf dóna llibertat”.

Imagino un home gairebé renaixentista “avant la lettre”, possiblement genial, possiblement fora de lloc en el seu temps. Se li atribueix l’autoria de 280 llibres de matèries com ara mística, teologia, filosofia, ciència, matemàtica, física, astrologia, astronomia, pedagogia, gramàtica, novel·la o poesia, que va escriure en llatí, català o àrab. Un enamorat dels arbres, els quals va utilitzar per mostrar lligams entre diversos nivells de la realitat, amb obres com l’”Arbre de filosofia d’amor” —escrit en 1298 en llatí i adreçada al rei de França— o l’”Arbre de la ciència”, compendi de principis del saber explicat amb simbolisme arbori.

L’exposició també s’apropa a l’Ars, sistema filosòfic que Llull va escriure durant el seu retir al puig de Randa, amb el qual interpreta la realitat visible i troba la veritat (la seva, que ell considerava lògica i infal·lible). Es representa amb gràfics en els quals destaquen les “Figures primeres” (designades amb lletres); l'”A” central és Déu:

diocesa2

Fotografia: M. Font

Grata sorpresa: en una de les sales es pot contemplar una reproducció de l’Atles Català, datat aproximadament de 1375, que permet conèixer la concepció del món conegut a l’Edat Mitjana, bàsicament la Mediterrània i Europa. L’atles s’atribueix als cartògrafs jueus mallorquins Abraham i Jafudà Cresques, i incorpora per primer cop la rosa dels vents. L’original es conserva a la Biblioteca Nacional de França, a París. La instal·lació acaba amb el visionat del magnífic documental “Barbaflorida” —nom amb què es coneixia Llull al final de la seva vida, amb barba prominent—, fet per La Perifèrica Produccions. Un relat en primera persona en el qual l’escriptor, envellit, parla de fracàs i solitut. Podeu visionar-ne el tràiler aquí.

El cavaller i la bèstia

A banda d’acollir exposicions temporals, el Museu Diocesà custodia durant tot l’any un tresor: el retaule de Sant Jordi, pintat per Pere Niçard l’any 1468. L’artista va treballar a Mallorca a la segona meitat del segle XV, i es considera el primer a difondre la pintura flamenca a l’illa. Va ser un artista itinerant, nadiu de Niça (d’aquí prové el llinatge Niçard), que es va establir al taller de Rafel Mòger, amb qui signà un contracte de col·laboració per pintar un retaule de Sant Jordi per a la confraria del mateix nom, que aglutinava bona part de la noblesa insular. D’ell només resta aquest gran retaule de pintura preciosista i brutal qualitat tècnica, on es contempla el cavaller, la princesa, el drac, la badia, el port i la Ciutat de Mallorca, gairebé idealitzada. Com totes les coses belles, cap fotografia pot fer justícia a la seva contemplació en viu. Transpira força, grandesa:

Retaule_PN

Retaule de Sant Jordi, de Pere Niçard. Fotografia procedent de la pàgina web del Consell de Mallorca. Autor: Jaume Gual

I davant el retaule, roman embalsamat un personatge de l’imaginari col·lectiu de Ciutat: el drac de na Coca. Drac encarnat en cocodril momificat que en el segle XVII vivia en el laberint de clavegueres urbanes. Quan apareixia de nit, el monstre, “enorme, cobert d’escates, cua amb forma de serp i reptant a quatre grapes”, sembrava el terror. Però un vespre de 1776 arribà a Ciutat el llavors governador d’Alcúdia, el cavaller Bartomeu Coch, que anava a visitar la seva enamorada al carrer de la Portella. Mentre xerraven va aparèixer la bèstia, i -com sol passar- ell va treure l’espasa per ferir-la de mort (i va oferir el drac a la seva estimada, com a mostra d’amor!). La història és tan increïble com una llegenda, però és molt probable que una cria de cocodril arribés a bordo d’algun vaixell que va amarrar al port de Ciutat. La fam i l’instint de supervivència de l’animal van fer créixer la història. I, de fet, una llegenda urbana nord-americana afirma que una cosa semblant va passar a Nova York en la dècada dels 30, quan les famílies amb diners que tornaven de fer vacances a Florida amb petits cocodrils com a mascotes. Quan creixien, llençaven els animals per l’inodor, i aquests poblaren les clavegueres. Conclusió: les veritables bèsties som nosaltres.

 

Univers de coques salades (i receptes del Fornet de la Soca)

dijous, 3/12/2015 (mfont)

DEF2

Si a mig matí o mitja tarda, quan la fam de sobte fa acte de presència, sou per Ciutat, dirigiu-vos sense mandra al Fornet de la Soca, al carrer de Sant Jaume. Tot just passar per la porta començareu a segregar endorfines davant un rècord de delícies per centímetre quadrat. Els ulls volen d’aparador en aparador, s’aturen en una plata de coques de patata o de coca d’albercoc acabades de fer, i resulta impossible no fixar-se en uns pastissos coronats amb merenga. En el món salat, trobareu a primera línia les panades de carn i els cocarrois de verdura, seguits d’una secció —cada dia renovada— de coques salades: de trempó, de verdura, de pebres i altres variacions que a voltes incorporen peix o carn, i en format col·lectiu o individual. Tot bellament presentat i amb mig obrador a la vista, on el mestre forner i reboster, Tomeu Arbona, entre núvols de farina, recupera receptes antigues que retornen molts mallorquins a la infantesa.

Arqueologia gastronòmica

DEF1En una pissarra ben visible, damunt del taulell,  hi ha escrita en guix la filosofia breu i contundent del Fornet: arqueologia gastronòmica activa. La missió i l’èxit de l’establiment és recuperar receptes ancestrals gairebé desaparegudes i retornar-les als rebosts i els paladars locals. L’origen d’aquesta vocació l’explica el propi Tomeu: “El Fornet és resultat d’una afició que jo tenia des de molt nin, la cuina històrica. Sempre he fet proves amb receptaris antics, en els quals gairebé no apareixien les quantitats dels ingredients. He manejat sobretot dos llibres: “Die Balearen”, escrit per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, i un volum de Pere d’Alcàntara Penya que recull la cuina de fra Jaume Martí, del segle XVIII, i en va aplegar receptes”. També hi ha un fort component familiar i conventual: “Ma mare i les meves ties són excel·lents cuineres, i a casa sempre s’ha menjat molt bé. I he anat als convents, on sempre es cuinava el mateix fins als anys seixanta del segle passat, així que he recollit receptes de les monges. Un temps, les monges tancades de Sineu van ser unes rebosteres excel·lents que fins i tot van exportar els seus productes a Catalunya al segle XVIII”.

Tots els ingredients que s’utilitzen al Fornet són locals, ecològics i de KM 0, fins i tot el saïm. La farina emprada és de blat xeixa, cent per cent integral o bé blanca.

 

Les coques de pa

fornet2

Centrem-nos en les coques salades de Mallorca, que configuren un univers gastronòmic. Com a tot l’àrea mediterrània, són una solució per aprofitar la massa de pa sobrant que ha donat al món variants de coques germanes: a Itàlia hi ha la pizza i la focaccia; a Calàbria, la pitta; la pissaladière és una variant provençal; el lahmacum és una coca de Turquia i Armènia, mentre que l’ajeen és molt popular a l’Orient Mitjà. També es fan coques salades a Catalunya —meravellosa coca de recapte—, a la part oriental d’Aragó, el País Valencià, Andorra, Menorca i Eivissa i Formentera. A Catalunya i el Rosselló encara s’elaboren coques de pa dolces, amb sucre per damunt, i que de vegades —m’ho explica un amic d’Olot— es menjaven per berenar acompanyades d’un tros de fuet. Diu en Tomeu Arbona que de dolces també se’n van fer a Mallorca, coques primes a les quals s’hi afegia sucre, ametlles torrades i oli.

Al “Llibre del Sent Soví”, receptari català del segle XIV, ja apareixen receptes de coques, molt diferents de les actuals. Però la filosofia segueix essent la mateixa: aprofitar la massa de pa —normalment amb sal i llevat—, que s’aplanava i es cobria dels ingredients disponibles en aquell moment, sempre de temporada. Diu en Tomeu, que “si bé avui dia la coca constitueix una mena de berenar, a Mallorca era un plat principal, que es menjava precedit potser d’algunes verdures cuinades. El dia que es feia coca, aquest era el dinar”. I hi havia variants geogràfiques, fins i tot en una illa: “Els pobles costaners o propers a la mar afegien peix a les coques, com ara rap, rajada o  llampuga, mentre que a l’interior, si es podia, s’hi posaven proteïnes en forma de sobrassada o carn, o arengada o bacallà conservats en sal. Els dies de matances, a les coques s’hi afegien raïssos.”

Avui, als forns de Mallorca hi trobareu tres coques fonamentals: la de trempó, la de pebres torrats i la de verdura. La de trempó és una coca d’estiu, feta amb ceba blanca, tomàquet madur i pebre ros, varietat local, tot tallat menut i amanit amb oli d’oliva verge, sal i, opcionalment, pebre vermell. La de pebres es fa íntegrament amb pebres torrats o escalivats, que es poden condimentar amb all i julivert picats; i la de verdura sol dur julivert, bledes o espinacs, tot tallat i enriquit a voltes amb rodanxes de tomàquet i bocins de bacallà o arengada.

En Tomeu, que és l’autor de les dues receptes superbes que trobareu a continuació, dóna algunes recomanacions per fer una bona coca a casa: la base ha de ser cruixent, i això s’aconsegueix estenent la pasta ben prima, millor amb la mà, sobre la placa de forn untada amb oli, i cal foradar-la amb una forquilla per evitar que es bufi; la massa es pot coure prèviament abans d’afegir-hi els ingredients per damunt. Aquests han de ser de primera qualitat i estar ben condimentats (amb sal, pebre negre i pebre vermell -a Mallorca, millor si és de la varietat local de tap de cortí- i un raig d’oli d’oliva verge). I també es important deixar que la verdura preparada degoti en un escorredor, perquè així és més bona de coure i no aporta líquid a la base. Per acabar: sempre és millor consumir la coca tèbia, acabada de fer.

Sobre les masses: a tot Mallorca hi ha variacions, fins i tot familiars. Hi ha masses enriquides amb ou, saïm, suc de taronja o sucre —un temps, l’addició de sucre era sinònim de luxe, reservat només a les classes benestants. També es poden fer coques a partir de la massa de coca de patata.

I ara, prou de preàmbuls. Anem al vessant pràctic de les coques amb les receptes de Tomeu Arbona, que acaba de publicar el llibre “Rebosteria tradicional de Mallorca”, editat per J. J. de Olañeta, en el qual recupera receptes dolces de l’oblit, amb fotografies de Bartomeu Sastre i presentació d’Andreu Manresa.

COCA DE PEBRES TORRATS AMB ESCLATA-SANGS O PICORNELLS DELS ERMITANS DE VALLDEMOSSA

Ingredients per fer la pasta: 1 ou, 1 tasseta d’oli, 1 tasseta d’aigua, 1 cullerada de sucre, 1 culleradeta de bicarbonat o de llevat ràpid. I la farina que agafi la massa.

Ingredients per cobrir-la: 4 pebres torrats, 1 albergínia torrada, 6 alls torrats, 2 tomàtigues de ramellet torrades, 250 g d’esclata-sangs o picornells; oli d’oliva verge, sal i mel (opcional)

Elaboració:

– Preparau la massa mesclant tots els ingredients, afegiu-hi farina i amasseu-la fins aconseguir una pasta elàstica i que no s’aferri als dits. Després esteneu-la sobre una llauna o motlle que prèviament haureu untat amb oli d’oliva verge, fent una vorera un poquet gruixada.

– Torreu al caliu o al forn les verdures. Un cop refredades, peleu-les i reserveu-les.

– Col·loqueu damunt la massa les tires d’albergínia, després les de pebre, les tomàtigues desfetes i els alls torrats pelats i desfets amb els dits. Saleu i regueu-ho tot amb oli d’oliva verge.

– Coeu la coca en el forn escalfat a 165º C durant uns quaranta minuts.

– Serviu-la tèbia i, opcionalment, regueu-la amb mel crua.

COCA D’HIVERN AMB VERDURA DE SON SEGUÍ DE PASSATEMPS

Ingredients per la massa: 1 ou, 1 tasseta d’oli, 1 tasseta d’aigua, 1 cullerada de sucre, 1 culleradeta de bicarbonat o de llevat ràpid. I la farina que agafi la massa.

Ingredients per cobrir-la: verdures molt fresques com ara 1 manat de bledes, 1 manat d’espinacs, 1 manat de julivert, 5 alls, 1 porro, 1 manat de cebes tendres, 1 pebre vermell cru, 1 pebre vermell torrat, 5 tomàtigues de ramellet, 1 bocí de bacallà d’uns 150 g sec i sense dessalar, picornells o blaves  o esclata-sangs i preferentment “palomines”, pebre negre, sal, pebre bord, oli d’oliva.

Elaboració:

– Netejau les verdures i les tomàtigues i tallau-les molt petites dins un ribellet. Tallau a tires el pebre torrat  i afegiu-lo a la mescla. Esmicolau el bacallà i afegiu-lo també.

– A dins un plat, trempau els bolets amb les espècies, un poc d’oli d’oliva i sal, i trempau també les verdures.

– Ara, untau una llauna de forn  amb oli d’oliva i estirau la pasta de pa fins que quedi ben prima. A les voreres, feu una pareteta baixa que no deixi sortir el suc de la coca.

– Repartiu la mescla de verdures i al damunt poseu-hi els bolets.

– Enfornau al forn escalfat a 175º C durant uns 40 minuts. Millor si es menja tèbia.

 

DEF3

Aventures (i desventures) de Francesc Aragó a Mallorca

dijous, 29/10/2015 (mfont)

arago_1

La mola de s’Esclop és una muntanya de 926 metres d’alçada situada molt a prop d’un cim germà, el puig del Galatzó, a la Serra de Tramuntana. Són llocs carregats d’història i llegendes, territori màgic vinculat per sempre més al comte de Santa Maria de Formiguera o Comte Mal, que en el segle XVII sembrà de maldat aquestes contrades i va ser condemnat, per la seva crueltat extrema, a cavalcar eternament de nit sobre un cavall de foc… Però aquesta és una altra història.

Un personatge molt més pacífic també roman lligat a s’Esclop: el científic rossellonès Francesc Aragó (Estagell, 1786 – 1853), matemàtic, astrònom, físic i polític que per primavera de l’any 1808 es va instal·lar al cim de la mola per dur a terme mesuraments sobre el meridià de París.

El projecte havia començat el 2 de maig de 1806, quan el “Bureau des Longitudes” va encarregar a Jean Baptiste Biot i al jove Francesc Aragó acabar les triangulacions per establir el meridià. La feina s’havia abandonat en 1804, quan només s’havien fet cinc dels disset triangles necessaris entre els Pirineus i Formentera. Així que els dos científics es traslladaren a les Illes, i a Eivissa i Formentera mesuraren onze triangles nous. Llavors Biot tornà a París, mentre que Aragó viatjà a Mallorca per prendre la darrera mesura.

Va arribar a l’illa el 6 de maig de 1808, i s’instal·là amb els seus instruments al cim de la mola de s’Esclop, en una cabana de pedra construïda per a l’ocasió. Allà treballà tranquil·lament dues setmanes, fins que el 27 de maig arribaren a Mallorca notícies de l’esclat de la Guerra del Francès (1808-1814) contra l’ocupació de les tropes napoleòniques. Algú llavors va recordar que justament un francès es comportava de forma estranya al cim de s’Esclop, a on encenia fogueres i realitzava moviments sospitosos amb instruments òptics. Motius suficients per considerar-lo espia al servei de l’emperador. I s’envià un escamot armat per apressar-lo.

Però el científic va tenir sort: va ser alertat per Damià, patró del místic —un tipus de veler de dos o tres pals— que les autoritats espanyoles havien posat al servei de l’equip d’investigació. Aragó explica aquest episodi, convertit ja en anècdota, a la seva biografia:

“Damià, patró del veler que el govern espanyol havia posat a la meva disposició, els va avançar i em va portar un vestit amb l’ajuda del qual em vaig disfressar. Dirigint-me vers Palma, en companyia del valent marí, vam trobar els grups que m’anaven a buscar. No se’m va reconèixer, ja que jo parlava perfectament el mallorquí. Vaig encoratjar fortament els homes d’aquest destacament a continuar la seva ruta, i em vaig encaminar cap a Palma.”

Així que Aragó, vestit de pagès, va salvar la vida perquè com a rossellonès parlava perfectament el català. Arribat a Palma es va embarcar en el místic, capitanejat pel tinent Manuel de Vacaró, a qui va demanar anar cap a Barcelona, ocupada pels francesos. Vacaró s’hi negà, però li va oferir la possibilitat d’amagar-se dins d’una gran caixa de fusta. En aquest tràngol, i a fi de no ser linxat, Aragó va decidir entregar-se a les autoritats, i fou empresonat al castell de Bellver. Un mes després es va donar ordre d’alliberar-lo.

Sempre amb l’ajuda de Damià, s’embarcà en un vaixell de pesca que va arribar a Alger. El dia següent va pujar en una nau rumb a Marsella, però va ser capturada per un corsari espanyol. El científic va ser conduït a Roses, i després a Palamós, on mesos després va reprendre el viatge cap a França. Una tempesta, però, desvià el vaixell cap a Bugia (Algèria), on viatjant per terra arribà de nou a Alger el dia de Nadal de 1808. Sis mesos més tard s’embarcà rumb a Marsella, on finalment va arribar, tot i que abans de tornar a París va haver de romandre en quarantena dins d’un llatzeret…

La bona notícia és que durant tot aquest periple Francesc Aragó va conservar les seves notes de treball amb la darrera triangulació del meridià, que van ser dipositades al “Bureau des Longituds” de París. Arrel de la feina va ser nomenat membre de l’Acadèmia Francesa de Ciències quan només tenia vint-i-tres anys d’edat, i poc després Napoleó va nomenar-lo astrònom de l’Observatori de París.

Fou un científic prolífic: va estudiar la velocitat i la refracció de la llum, l’electromagnetisme, la pressió del vapor en diferents temperatures i la velocitat del so. Va inventar instruments com el polariscopi (que permet veure si una llum està polaritzada), el polarímetre (per mesurar la fracció polaritzada d’una llum) i el cianòmetre (per mesurar la intensitat del color i la intensitat del blau del cel), entre d’altres.

Políticament va ser republicà, va defensar el sufragi universal i l’abolició de l’esclavisme. Es va preocupar pel foment de la instrucció pública, la retribució dels inventors i la difusió de les ciències, i impulsà la construcció de ferrocarrils i telègrafs elèctrics.

Ha rebut homenatges, premis i reconeixements, tant a la terra —amb el seu nom inscrit al primer pis de la Torre Eiffel— com al cel: es diuen Aragó l’asteroide 1005, el quart anell de Neptú, un cràter de la Lluna i un cràter de Mart. I ha aparegut almenys tres cops a obres del seu admirador Jules Verne, concretament a “De la Terra a la Lluna”, “Hector Sarvadac” i “Clovis Dardentor”.

Si pugeu a s’Esclop —aquí trobareu tota la informació sobre l’excursió— veureu dalt del cim les restes de la cabana on el científic va fer els seus mesuraments, coneguda encara com “la caseta del francès”.

arago3

Autobiografia de Francesc Aragó

Post refrescant: neu i gelats

dimecres, 29/07/2015 (mfont)

gelatsbo1 A la Serra de Tramuntana encara queden vestigis de quan la neu era, a més d’una benedicció, l’objecte d’una dura activitat de subsistència: cases de neu i altres construccions destinades a recollir, conservar i transportar la neu, edificades amb la tècnica de la pedra en sec —sense argamassa—, situades en indrets bellíssims, poc accessibles i sovint a partir dels mil metres d’altura. Només al massís de Massanella (1.364 m) hi ha onze dipòsits de neu localitzats (a tot Mallorca, uns quaranta), acompanyats de marjades, parets i porxos. Per arribar a aquestes construccions hi ha els camins de nevaters, sovint empedrats, construïts només per transportar la neu. Alguns s’han restaurat, i permeten fer excursions per imaginar com era la vida d’un nevater. Una de les més populars transcorre pels vessants del puig d’en Galileu (1.181 m), i durant el trajecte es contemplen cinc cases de neu, algunes del segle XVII. Si us animeu a fer l’itinerari de Ses Voltes d’en Galileu (millor per tardor o primavera) trobareu tota la informació aquí. De neu a gel

“Pitgen sa neu, pitgen sa neu i tots ja hi són, tots ja hi són dins ses cases, peguen potades, peguen potades en Toni, en Xisco, en Joan i n’Andreu”. Cançó popular

A les cases, els nevaters acumulaven capes de neu que després trepitjaven i comprimien per propiciar que es convertís en gel, una tasca que podia durar tres hores. Acabada la primera acumulació, la superfície es cobria amb càrritx i es procedia a sobreposar una nova capa de neu amb el mateix procediment. Sobre la darrera capa o sostre s’hi posava un estrat de càrritx, branques, cendres i sal. Llavors es segellava la casa fins a principis d’abril, quan les colles de jornalers l’extreien per baixar-la a Ciutat. Els pans de neu eren blocs compactes que s’embolicaven amb càrritx i es baixaven de nit amb muls o ases fins als pobles, des d’on es transportava amb carro fins als dipòsits urbans, per a usos mèdics i gastronòmics. En anys de poques nevades s’importà neu amb vaixell des de Barcelona, i sovint es portà la de Mallorca cap a Eivissa i Menorca. Quan refredar era un luxe Al llarg dels segles, la neu ha tingut nombrosos usos i una gran importància econòmica i cultural en l’àrea mediterrània. A la Grècia clàssica la neu servia per refredar el vi, i a l’època romana eren habituals els dipòsits artificials per a obtenir gel. A finals de l’edat mitjana, l’ús de gel es propagà des d’Itàlia i Espanya cap a França i altres països del nord. A Mallorca es coneix l’existència de “caixes de refredar” en el segle XIV, però el consum de neu es documenta en el XVI. A partir de llavors, la presència de dipòsits es troba desenvolupada i l’activitat es manté fins a finals del segle XIX, quan apareixen els mètodes industrials per fer gel. Des d’antic, el fred s’utilitzà per combatre malalties: la neu amb aigua servia per baixar la febre; mesclada amb vi, s’usava com a tonificant; i el gel capolat ajudava a abaixar inflamacions. Pel que fa a la gastronomia, neu era sinònim de luxe, i  amb neu s’elaboraven delícies refrescants com ara l’aigua llisa (aigua refredada amb neu amb unes gotes de llimona), l’aigua de canyella (neu amb canyella i sucre), l’aigua dolça (neu i sucre) o el vi de neu. Però l’elaboració estrella era el gelat (neu, sucre, i llimona o bé ametlla) que solia presentar-se amb formes de peix, d’ocell, de pinya, etc., fetes amb un motle anomenat esterquino.

esterquino1

Antic esterquino

Els millors gelats de Mallorca A Mallorca hi ha una gran tradició gelatera, que es comprova fins i tot en els supermercats, on s’hi trobaran grans pots de gelat de marques locals com ara Bellver, Jop o Iceberg. Les especialitats autòctones són un cant a l’ametlla —aquesta és terra d’ametllers—, com el gelat d’ametlla crua i el d’ametlla torrada, però cal tastar també el d’avellana, i que solen acompanyar un tall d’ensaïmada o de gató. Vet ací una recepta per fer a casa autèntic gelat d’ametlla:


A Palma, qualsevol passejada urbana estiuenca demana una aturada a Can Joan de s’Aigo, gelateria fundada cap al 1700 i per tant una de les més antigues d’Europa, on el gelat es serveix en un got o tassó i sol acompanyar-se amb un quarto (pastisset superesponjós de textura etèria que es desfà a la boca) o ensaïmada. També a Ciutat, i en el comercial carrer de Jaume III, hi ha Can Miquel, que ofereix més de noranta sabors —dolços o salats— i elabora gelats per comanda. La tercera opció recomanada, i no per aquest ordre, és Gelats Paco, autèntica tradició valenciana amb dos establiments a Palma. Al Port d’Alcúdia és inevitable recalar a Garrido, mítica gelateria ubicada al Passeig Marítim que, a més de fabricar gelats artesans, ofereix vint copes diferents per degustar-los amb calma. I a Pollença els millors gelats, des de 1930, són els de Gelats Valls. A Sóller triomfa, amb raó, Sa Fàbrica de Gelats, empresa local fundada en 1994 que elabora gelats amb productes de la terra, entre els quals brilla la taronja de Sóller. Bon profit, i bon estiu! icecream1

Verne, Cortázar, Rohmer i el raig verd

dimarts, 9/06/2015 (mfont)

verne1 El raig verd és un fenomen òptic atmosfèric que els dies nítids es pot observar després de la posta de sol o abans de la sortida, gairebé sempre sobre la mar. Dura mil·lèsimes de segon, el temps en què es veu un punt verd sobre la posició de l’astre solar o bé una llampada verda allà on s’ha post. Jo he tingut la sort de veure’l a bordo del vaixell de passatge entre Palma i Barcelona, pels voltants de Nadal; alguns passatgers contemplàvem la posta de sol —amb tantes ganes de veure-la com d’entrar i prendre un cafè calent—, i quan l’astre s’amagà dins la mar, una llum entre verda i groga de tonalitat fluorescent llambregà sota el cel net. Ignoro si algú més el va veure, però imaginat o no, vaig contemplar el raig verd, sentint-me beneïda per la deessa de la fortuna. I llavors vaig pensar en Jules Verne i en Julio Cortázar. M’explico.

L’escriptor francès Jules Verne (1928-1905) publicà l’any 1882 la novel·la “El raig verd”. En el llibre, Sam i Sib Melville, ajudats pel pintor Olivier Sinclair, cerquen la contemplació del fenomen per tal d’intentar casar la seva neboda Elena Campbell amb Aristobulus Ursiclos, ja que una llegenda sosté que dues persones que contemplin plegades el raig verd s’enamoraran l’una de l’altra per sempre. Aquest n’és un fragment:

“Us heu adonat del fenomen que es produeix en el precís instant en què l’astre radiant llença el darrer raig, si el cel està completament clar i transparent? No, segurament no! Doncs bé, el primer cop que puguis —es presenta tan rarament!— fer aquesta observació, no serà, com podria pensar-se, un raig vermell el que ferirà la retina dels teus ulls, sinó que serà un raig verd, però un verd meravellós, un verd que cap pintor pot obtenir a la seva paleta. Un verd la naturalesa del qual no es troba ni en els diversos verds dels vegetals, ni en les tonalitats dels mars més transparents. Si existeix el verd al Paradís, només pot ser aquest verd, que és sens dubte el veritable verd de l’Esperança”.

Jules Verne i l’arxipèlag

clovisdardentor1

Il·lustració de “Clovis Dardentor”. La Seu de Palma, al fons

Verne i les Balears romanen literàriament lligats. Dues novel·les del francès transcorren a les Illes: un dels capítols de “Clovis Dardentor” ens trasllada a Palma un 28 d’abril de 1885, amb descripcions molt precises d’algunes parts de la ciutat. I “Hector Servadac” transcorre a Formentera, on avui al far de La Mola hi ha un monòlit dedicat a l’escriptor. Però, va visitar Jules Verne l’arxipèlag? A Mallorca corren anècdotes sobre una suposada visita de Verne a principis del segle XX. Durant l’estada, hauria entrat a les coves d’Artà, signat en el llibre de visitants i assistit al teatre “Mar i Terra”, on una companyia catalana representava una sarsuela inspirada en “De la Terra a la Lluna”. Alguns diaris locals fins i tot anunciaren la seva arribada. Però el cas és que l’autor de “L’illa misteriosa” mai trepitjà les Balears.

Llavors, ¿com va poder descriure en detall la ciutat de Palma? ¿Com recreà Formentera? El seu amic i contemporani l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que tenia propietats a Mallorca, li va fer arribar un exemplar de “Die Balearen”, obra monumental antropològica i cultural escrita pel noble, a qui vam dedicar un post. És a través d’aquest llibre que Verne viatja a les Illes.

Ja fa anys que vaig tenir el gust, la sort i l’honor d’entrevistar al dibuixant Hugo Pratt. Em va dir que no havia viatjat a molts dels llocs on situava les aventures del seu personatge o alter ego Corto Maltés. Per documentar-se llegia les revistes de National Geographic. I és que la imaginació és la millor agència de viatges. Gratuïta, instantània, sense límits.

Cortázar a Deià

L’escriptor Julio Cortázar (Brussel·les, 1914-París, 1984), va descobrir Mallorca en els anys 60 gràcies a l’amiga Claribel Alegria. L’escriptora nicaragüenca i el seu marit, el diplomàtic nord-americà Darwin J. Flakoll, vivien a Can Blau, una casa de Deià, on en 1929 s’havia instal·lat el britànic Robert Graves. Cortázar visità a la parella amb Aurora Bernárdez, la seva primera dona, que acabaria adquirint una casa en aquell paradís llavors freqüentat per artistes de tot el món. cortzar-gato-grande A Can Blau —on diuen que García Márquez va passar una temporada mentre escrivia “Cien años de soledad”—, la parella Cortázar-Bernárdez i els amfitrions escoltaven discos de jazz fins a la matinada. Alguns dels records de Cortázar a Mallorca els va deixar a “Un sueño realizado”, text publicat en 1980 al diari xilè El Mercurio (inclòs a “Papeles inesperades”, recopilació editada en el 25è aniversari de la mort de l’escriptor per Alfaguara, 2009). En el relat autobiogràfic, Cortázar rememora una posta de sol vista des del mirador de son Marroig —antiga finca de l’arxiduc Lluís Salvador— que relaciona amb una lectura infantil: “El raig verd”, de Jules Verne. L’autor de “Rayuela” conta que de petit arribà a obsessionar-lo poder contemplar aquell raig, i no haver-lo vist constituïa una profunda decepció. Però a son Marroig va passar: “Y entonces surgió el rayo verde, no era un rayo sino un fulgor, una chispa instantánea en un punto como de fusión alquímica, de solución heracliteana de elementos. Era una chispa intensamente verde, era un rayo verde aunque no fuera un rayo, era el rayo verde, era Julio Verne murmurándome al oído: ¿Lo viste al fin, gran tonto?”.

Tot parlant de llampades verdes, ara em ve al cap la pel·lícula “Le rayon vert” (1985) d’Éric Rohmer, sobre les aventures amoroses d’una jove que descobreix el raig verd vernià. I bona notícia: es pot veure sencera per YouTube en versió original francesa. Una joia per gaudir amb crispetes.

Cinc pel·lícules rodades a Mallorca

dimarts, 5/05/2015 (mfont)

 

El_verdugo-830934976-large

El verdugo, amb escenes a les coves del Drach i el port de Palma

Des de principis del segle XX, Mallorca ha estat l’escenari triat per al rodatge de nombroses pel·lícules. I no només pel seu paisatge idíl·lic, que tant transmet l’ideal de mediterraneïtat com suggereix una estada al Carib (i que fins i tot s’ha venut com a paisatge nòrdic en algunes produccions), sinó també per les nombroses hores de llum i l’absència de dies de pluja, factors que permeten als directors planificar un llarg i profitós rodatge diari.

Per aquests i altres factors, en la darrera dècada les Balears han experimentat un important desenvolupament del sector audiovisual, sobretot dels serveis de producció cinematogràfica i televisiva. I la tendència va en augment: algunes dades parlen del rodatge de més d’un centenar d’anuncis cada any, mentre puja el nombre de llargmetratges i curtmetratges.

Des de la primera producció rodada a Mallorca,  “El secret de l’anell” (1913), fins a una de les més recents —“A long way down” (2014), amb un Pierce Brosnan convertit en suïcida feliçment frustrat— es podria escriure un llibre farcit d’anècdotes cinematogràfiques. Però en aquest blog abordarem el tema a petits glops, per assaborir millor els detalls i l’herència de la filmografia. Comencem així per cinc pel·lícules que han deixat empremta emocional i/o geogràfica a l’illa de la calma.

“Black Jack” (1950)

postalJAKEL NEGRO

Els molins del Jonquet i la sala de festes “Jack el Negro” als anys 60

A Palma, mirant al mar i a l’alçada del barri de Santa Catalina, encara es veuen dempeus els vells molins del Jonquet, a l’espera d’un projecte que els recuperi de la runa i l’oblit. Encara molts mallorquins els coneixen com els molins “de Jack el Negro”, el títol en castellà de la pel·lícula que es rodà en aquest punt de la ciutat l’any 1950: “Black Jack”. Els molins, amb la catedral i la badia de Palma al darrere, van ser escollits pel director Julien Duvivier per rodar-hi una part d’aquesta coproducció nord-americana i espanyola. Els protagonistes van ser George Sanders —que després del rodatge es comprà una casa al barri de Gènova, a la vora de Palma—, Agnes Morhead—anys després, la mare d’“Embrujada”—, Patricia Roc, Lola Flores y Manolo Caracol, entre d’altres.

L’impacte del rodatge, on participaren extres mallorquins, va fer dos anys després que els baixos dels molins es convertíssin en la sala de festes “Jack el Negro”, una de les més importants de la Mallorca dels anys 50 i 60 que s’obria al turisme, i per on passaren nombroses formacions musicals de l’època i parelles peninsulars que viatjaven a l’illa per la Lluna de Mel. La sala de festes va canviar de nom diverses vegades, però els que llavors eren joves segueixen anomenant aquest punt de la ciutat com “Jack el Negro”. La pel·lícula, que gira sobre el tema del contraban, es pot veure sencera a Youtube en versió original i subtitulada en francès:

 


 

“Bahía de Palma” (1962)

Bah_a_de_Palma-370275056-large

A principis dels anys seixanta del segle XX, el llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va tenir la idea d’impulsar una sèrie de cintes de temàtica “sol i platja” per vendre el patrimoni turístic de la costa espanyola, on Mallorca era, és clar, una destinació principal. D’aquell despertar turístic n’ha quedat un corpus fílmic amb títols lleugers que formen part de l’imaginari col·lectiu dels joves de llavors. La pel·lícula “Bahía de Palma” suposa un estàndard del moment, del director Joan Bosch, i va ser rodada íntegrament a Mallorca.

La notícia és que en la pel·lícula apareix el primer bikini autoritzat del cinema espanyol, beneït pels censors franquistes en pro del negoci del turisme de masses, una peça de roba prohibida fins llavors sota amenaça de multa. L’actriu alemanya protagonista, Elke Sommer, llueix bikini sobre unes roques de la costa mallorquina, en un film que va ser publicitat com la més internacional de les pel·lícules produïdes a Espanya fins llavors, amb frases promocionals de l’estil: “El más apasionante escenario del mar latino para la más apasionada historia de amor”. Va ser tot un èxit a Alemanya, i la causa que hordes de germànics fessin les maletes per passar les vacances a Mallorca.

Però en alguns casos, els censors pintaren els cartells de promoció on Elke Sommer apareixia en bikini per fer-li dur banyador o fins i tot un vestit. Les autoritats eclesiàstiques espanyoles es van pronunciar i declararen la pel·lícula perillosa a més de poc recomanable, la qual cosa va fer que alguns cops la Guàrdia Civil vigilés la porta dels cinemes on s’exhibia per controlar l’edat dels espectadors.

 

“El verdugo” (1963)

Aquesta obra de culte del director valencià José Luis García Berlanga –amb guió de Rafael Azcona, del propi Berlanga i d’Ennio Flaiano— va ser rodada en part a Mallorca, que apareix com a destinació turística local, amb una escena que transcorre a les arxifamoses Coves del Drach, però també amb rodatge a la dàrsena de Can Barberà i el Port de Palma. El protagonista és José Luis, empleat d’una funerària que projecta emigrar a Alemanya per convertir-se en mecànic. La seva xicota és filla d’Amadeo, un botxí professional, que en sorprendre’ls junts els obliga a casar-se. La jove parella, acabada de casar, no té recursos econòmics i per això el sogre Amadeo, a punt de jubilar-se, persuadeix José Luis perquè sol·liciti la plaça de botxí que deixa vacant, que a més donaria a la parella dret a un habitatge. José Luis acaba acceptant la proposta del sogre, convençut que mai haurà d’exercir un ofici tan sinistre. La pel·lícula és una obra d’art d’humor negre sobre la tragèdia de la pena de mort.

Ha passat més de mig segle dels tres dies de rodatge a Mallorca de les escenes d’”El verdugo”, i encara en corren anècdotes. Berlanga utilitzà molts actors mallorquins com a extres, i atorgà petits papers a actors locals com ara Xesc Forteza. És molt recordada la participació de l’actor local Joan Ferrer —el memorable guàrdia civil que, amb un megàfon a la mà, va amb barca pel llac Martel de les coves del Drach—, amb una història que ha recollit el cineasta mallorquí Toni Bestard en el documental “El anónimo Caronte”, que aconseguí una nominació al Goya. Val la pena veure’l complet aquí. 

La relació entre Berlanga i Mallorca es consolidà després del rodatge, i el cineasta tornà diversos cops a l’illa on va fer una de les millors pel·lícules de la seva carrera.


“The magus” (1968)

Aquesta pel·lícula protagonitzada per Michael Caine, Anthony Quinn, Candice Bergen i Anna Karina ha deixat una profunda empremta a la cala de Calvià coneguda abans del rodatge com Cala Portals Vells II, i després batejada per sempre com “la platja d’El Mago”. A la pel·lícula dirigida per Guy Green, Mallorca és Phraxos, una illa grega on viu un excèntric milionari que té una embolicada relació amb un jove Michael Caine, professor d’anglès. Avui El Mago és una platja nudista on encara es veuen restes del casal construït perquè fos la residència del milionari a la pel·lícula. Michael Caine recorda en la seva biografia que prenent excessius banys de sol a la cala va quedar cec durant un parell de dies. Inicalment la pel·lícula s’havia de rodar a Grècia, però el cop d’estat dels Coronels de 1967 va fer canviar els plans a favor de Mallorca.

The Magus, amb Michael Caine i Anthony Queen

The Magus, amb Michael Caine i Anthony Queen

 

“Evil under the sun” (1981)

L’escriptora Agatha Christie s’allotjà alguns estius a Pollença i al mitic establiment de luxe Hotel Formentor, i fins i tot va escriure una novel·leta ambientada a Mallorca: “Problema a Pollença” (1939). També l’actor Peter Ustinov va ser assidu de l’hotel, i justament ell va encarnar Hèrcules Poirot en l’adaptació de la novel·la de Christie al cinema, “Evil under de sun”, rodada l’any 1981 en gran part a la badia i platja de Formentor. La investigació sobre un diamant fals du al detectiu Poirot a allotjar-se en un hotel on coincideix amb Arlena, una actriu odiada per la resta d’hostes.

Sobre el rodatge, va dir Ustinov: “Va resultar molt curiós estar en un paisatge que conec, aquest cop treballant. I dir a James Mason o Maggie Smith: ‘Mira, aquí hi ha un bon restaurant”. I és que Peter Ustinov va ser un clàssic de Mallorca durant gairebé 40 anys. La premsa mallorquina informava el 29 d’agost de 1965 de la seva arribada a Portocristo, i des de llavors Ustinov tornà una any rere l’altre. Durant un temps va viure a una casa al Port d’Andratx, però la va vendre posteriorment, tot i que cada estiu passava uns dies a l’Hotel Formentor. La suite 208 avui duu el seu nom.


 

Sa Foradada, més enllà de la “selfie”

dijous, 16/04/2015 (mfont)

Vista des del camí. M. Font

Vista des del camí. M. Font

Sa Foradada és una de les postals típiques i tòpiques de Mallorca, la posta de sol més cercada, la “selfie” inevitable i obligada per a qualsevol visitant. I, sí, és clar que és una visió meravellosa contemplar el sol enfonsant-se a la mar amb la silueta d’aquesta península travessada per un forat retallada a l’horitzó. Però jo avui us proposo anar més enllà de la postal: recórrer els tres quilòmetres que separen el mirador de Son Marroig, a Deià, del mateix forat de la roca.

N’estic segura que és una de les millors caminades que fareu a la vostra vida. I us recomano amb el cor a la mà que si veniu per Mallorca, destineu un matí, una tarda, o millor encara, tot un dia, a fer l’excursió fins a sa Foradada, assaborint la visió del forat que s’apropa, guanya protagonisme, i gaudint d’una nedada final en aigües de vidre. És una excursió breu: l’anada, tot baixada, la fareu amb una hora com a molt; la tornada resulta una mica més feixuga, costa amunt, però es cobreix en una horeta i un quart, amb alguna esbufegada. Sobretot, i si és estiu, eviteu les hores de més sol, no oblideu la crema protectora ni el banyador!

Geogràficament, sa Foradada és una península situada al municipi de Deià, a la costa de la Serra de Tramuntana, coneguda com Costa Nord. Rep el nom de l’impressionant forat que la travessa, d’uns 18 metres de diàmetre, visible des de diferents parts de la costa de la serra. La finca on es situa el mirador (on des d’aquest any cal pagar 50 cèntims per accedir-hi!) es troba a Son Marroig, una de les finques adquirides per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, personatge cosmopolita assidu de Mallorca al qui ja vàrem dedicar un post anterior.

Una anècdota explica que quan el noble comprà la finca, que incloïa la península de sa Foradada, algú li va dir que n’havia pagat un preu abusiu. Però ell va respondre que amb el que li havia costat no n’hi havia ni per pagar el forat de sa Foradada (l’arxiduc anava molt “sobrat” pel que fa als recursos monetaris). Fou ell qui manà construir el camí que encara uneix Son Marroig amb la roca, i el petit embarcador que veureu a la cala adjacent, on ell solia embarcar i desembarcar del “Nixe”, un preciós veler.

Contemplant aquest racó del món, la placidesa de la mar, la solidesa de la roca, la silueta dels diferents caps que se succeeixen a banda i banda de la costa, es fa difícil creure que en aquest escenari pacífic es produí, l’any 1582, una cruenta batalla: 150 corsaris nord-africans foren derrotats per 50 locals sota les ordres de Mateu Sanglada. A conseqüència d’aquesta i altres i força nombroses incursions similars, es decidí construir un sistema de torres de defensa per protegir la costa mallorquina, la majoria encara dempeus.

Atractius infinits de la caminada

El camí cap a sa Foradada comença a la finca de Son Marroig, que disposa d’aparcament. Heu d’anar fins a les cases de la possessió i, a mà esquerra, trobareu una reixa de ferro amb una indicació, que cal creuar per un lateral. Un cop passada, deixareu a la dreta el mirador de marbre blanc de Son Marroig, i travessareu part d’un oliverar antic, magnífic, amb exemplars centenaris escultòrics, capriciosos, bellíssims, com aquest:

OLIVERA

Olivera escultòrica de Son Marroig. M. Font

La caminada recorre una distància de tres quilòmetres fins arribar a la mar. És impossible perdre’s. Pel camí, sembrat de pins anyencs, anireu contemplant diverses perspectives de la península de sa Foradada, envoltada d’una mar blava que pren tonalitats turqueses, esmaragdes o verdes sota el cel blau elèctric de Mallorca (el dia que hi vaig anar, però, els núvols tapaven el sol):

Amagada entre pins antics i bells. M. Font

Amagada entre pins antics i bells. M. Font

Ja a nivell de la mar, trobareu primer una cala a mà dreta, amb aigües tan cristal·lines que, en el nostre cas, ens van permetre albirar des d’uns 20 metres d’alçada la clara forma d’una tonyina de gairebé un metre trescant arran de superfície a la recerca de menjar. Sola ella en una cala solitària i verge. Diuen que les aigües de sa Foradada constitueixen un dels punts d’immersió més preuats pels submarinistes.

El trajecte culmina a la caleta que forma sa Foradada, amb aigües tan nítides que podreu fer recompte de peixos, eriçons de mar, crancs i algun grumer sobre fons de pedra. És el moment de nedar en un dels llocs més exclusius de Mallorca, exclusiu perquè és un privilegi, un regal dels déus gratuït per als qui s’han decidit a arribar fins aquest lloc del planeta.

Si voleu, podeu pujar fins dalt de tot de la roca, per damunt del forat, un camí abrupte que s’enfila i us farà grimpar en alguns trams. Contempleu la costa, a banda i banda; cap a l’esquerra veureu una casa solitària entre els pins: és s’Estaca, possessió edificada per s’arxiduc. I més enllà, un bocí de l’illa de sa Dragonera. És una de les visions de la costa més salvatges i colpidores de tota l’illa. La magnitud de la serra s’aboca en picat a la mar, o bé s’obre sinuosament en petites cales des d’aquí invisibles.

Com que l’excursió i la possible nedada obren la fam, teniu una opció meravellosa que, sobretot a l’estiu, només podreu gaudir si reserveu amb antelació: el restaurant-bar-quiosquet “Sa Foradada”, on es preparen unes memorables paelles amb foc de llenya que demanen repòs abans d’enfilar el camí de tornada.

restaurant

Restaurant-bar “Sa Foradada”, paelles delicioses amb foc de llenya. M. Font

 

Retorn i alegria de les teles de llengües

dilluns, 23/03/2015 (mfont)

filateles-riera

Teixits Riera (M. Font)

 “Si la ceràmica no m’ocupés tant de temps, tal vegada experimentaria amb l’ikat:

és una tècnica artística absolutament extraordinària, apassionant i transcendental”.

(Picasso, 1957)

Si camineu per carrers antics de pobles com ara Pollença o Sóller, possiblement veureu a finestres i portes entreobertes alguna cortina de tela de llengües. Dissenys arcaics que abans només es feien de color vermell, blau i verd, però que ara incorporen l’alegria del taronja, el groc, el rosa, el violeta… Formen part de la identitat de les cases tradicionals, aporten llum i ambient mediterranis, són patrimoni cultural i comercial de l’illa. I estan de moda.

Les teles de llengos o roba de llengües de Mallorca són un dels emblemes locals. S’elaboren mitjançant una tècnica coneguda als països d’origen com “ikat” o “ikkat”, denominació que es refereix tant a la tècnica com a les peces fabricades. Aquesta tècnica mil·lenària es caracteritza pel tenyit de les fibres per reserva, que consisteix a fer lligams que impedeixin al tint penetrar en zones determinades. Després, quan es va teixint la peça, va apareixent el dibuix, idèntic en ambdues cares de la tela. El nom d’aquesta tècnica estesa pels cinc continents deriva del terme malai “mengikat”, que significa fermar, lligar o enrotllar. La hipòtesi més acceptada sobre el seu origen el situa a Indonèsia oriental, que integrà la tècnica neolítica dels primers pobladors arribats del sud-est asiàtic en el primer mil·lenni abans de Crist. Una altra teoria sosté que la tècnica es desenvolupà a diversos llocs de forma independent, ja que s’han trobat teles similars a indrets tan allunyats com ara Afganistan, Indonèsia, Colòmbia o Mèxic.

No hi ha dubte que l’ikat arribà a Mallorca a través de la Ruta de la Seda: Àsia i Europa estaven connectades per la Xina, que llavors fabricava seda d’enorme valor comercial. La ruta va néixer amb els viatges dels mercaders en els s. V-VII, estigué en auge durant l’Imperi Romà i es consolidà com una de les vies d’arribada de mercaderies, espècies i tècniques cap al s. XIII. A França i Itàlia la tècnica de l’ikat s’havia popularitzat entre la reialesa, i des d’allà arribà a Mallorca. Les llengües de seda mallorquines més antigues que es conserven, del s. XVIII, suggereixen influències d’aquells dos països.

Els ikats es seguiren fabricant a Europa fins després de la segona Guerra Mundial, però només perduren a Mallorca. La condició d’insularitat aïllà la tècnica, que sobrevisqué tot adaptant-se a la maquinària i la forma de treballar locals, fins a convertir l’ikat mallorquí en un element amb identitat pròpia, començant pel nom: “tela de llengos” (o roba de llengos o tela de llengües) fa referència als dissenys que recorden a les flames o llengües de foc.

La popularitat de les teles de llengües a Mallorca ha tingut caràcter variable. A principis del s. XVIII s’utilitzaven llengües de seda a la majoria de cases senyorials, i ocasionalment per a indumentària civil o religiosa. Era usual vestir el llit amb dossers, cortines i cobertors confeccionats amb aquests teixits. En aquell segle produir les teles era molt car, però l’arribada dels telers mecànics i la preferència per fibres tèxtils com ara cotó, lli i cànem varen permetre popularitzar les “llengües” entre tots els estrats socials.

cabdells-riera

Fils i teler de Teixits Riera (M. Font)

La indústria tèxtil a Mallorca va tenir una gran importància fins als anys seixanta, amb centenars de tallers que donaven feina a milers de treballadors. Però a partir dels anys 60 del s. XX, amb el boom turístic, s’inicià la seva decadència. Curiosament, la influència del turisme impulsà que les teles llengües es revaloritzessin, tot identificant-les com a producte propi de l’illa, i emprant-les en la decoració de cases.

Avui només queden tres tallers dedicats a l’art de teixir aquestes teles artesanes: Teixits Riera (Lloseta), Teixits Vicens (Pollença) i Artesania Tèxtil Bujosa (Santa Maria del Camí), que perpetuen el producte i una tècnica que requereix paciència, habilitat i coneixement històric. Es tracta d’empreses familiars que transmeten el coneixement generació en generació, innovant en disseny i colors però mantenint la tècnica artesana. En aquestes botigues-taller trobareu tela de llengües a la venda per metres o bé objectes com ara coixins, davantals, estovalles, bosses de platja o espardenyes, entre d’altres creacions:

espardenyes-vicen

Espardenyes fetes per Teixits Vicens (M. Font)

De fet, cada cop més dissenyadors incorporen aquests teixits en les seves creacions, fet que testimonia que la roba de llengües viu un moment àlgid. Si veniu a Mallorca, no deixeu de visitar aquestes botigues, que constitueixen un veritable tresor patrimonial viu! Moltes tendes d’artesania també comercialitzen objectes que incorporen les llengües, però pareu atenció a les imitacions en forma de teles estampades i no texixides artesanalment. Si voleu més informació sobre la història i tècnica d’aquestes teles podeu consultar el llibre publicat en 2010 “Flàmules. Les teles de llengües a Mallorca” (podeu fullejar-lo en format pdf), catàleg de l’exposició del mateix nom que comptà amb la col·laboració de l’artista felanitxer global Miquel Barceló.

teler

Teixits Riera (M. Font)

 

El rastre de l’Arxiduc

dimarts, 10/03/2015 (mfont)

Casal Solleric, Palma

Casal Solleric, Palma. M. Font

Un paraigua, uns quaderns de notes, un anell, uns corbatins per estrenar, un tinter i una ploma, fotos antigues… Els objectes no són coses sinó rastres quan el seu propietari és mort. En aquest cas pertanyen a l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria d’Hasburg-Lorena, personatge il·lustrat, ecologista, poliglota, cosmopolita, científic, viatger i navegant que deixà a Mallorca una petjada pacífica i profunda, a voltes controvertida. Per això és respectat, sovint estimat i sempre anomenat, aquí a l’illa, amb la menció familiar del seu títol nobiliari: “s’Arxiduc”.

Aquells objectes i cartes personals, retrats, cites en primera persona, llibres, dibuixos i un parell de documentals es poden contemplar a la magnífica exposició “Jo, l’Arxiduc. El desig d’anar més lluny”, que serà al Casal Solleric -al cèntric Passeig des Born de Palma- fins el 14 de juny de 2015. Si veniu a Mallorca us recomano que aneu a veure-la per conèixer una part de la història de l’illa a través d’aquest personatge que ja és un mite local -amb els seus defensors i detractors. L’exposició apareix dividida en vuit blocs sobre diferents aspectes de la seva vida, i ha estat comissariada per l’escriptora i acadèmica Carme Riera. Forma part de les activitats que farceixen l’”Any arxiduc”, que commemora el primer centenari de la mort del noble.

arxiduc1
L’Arxiduc va néixer a Florència el 1847, i era fill del gran duc Leopold II de Toscana i de la princesa Antonieta de Borbó-Dues Sicílies. L’any 1872 s’instal·là a Mallorca, on adquirí diverses finques a la Costa Nord, façana costanera, abrupta i salvatge, de la Serra de Tramuntana. Les més emblemàtiques són Miramar -el monestir fundat en el s. XIII per Ramon Llull- i Son Marroig, avui convertida en museu que conserva records de l’antic propietari. Dedicà a Mallorca alguns volums de “Die Balearen in Wort und Bild geschildert”, (“Les Balears, descrites per la paraula i el dibuix”), monumental obra etnològica, antropològica i cultural que deixà testimoni escrit d’una illa que ja no existeix. Testimoni fidedigne, estadístic, minuciós, acompanyat de dibuixos realistes fets per l’autor; els dos primers volums de l’obra foren premiats a l’Exposició Universal de París de 1878, fet que contribuí a propagar la fama de Mallorca com a destinació de viatge.

Gran part del tram de costa que adquirí en forma de finques que s’enllaçaven s’ha conservat gairebé intacta. Per compartir la bellesa de Miramar -com anomenava ell al conjunt de les seves possessions- s’Arxiduc hi construí miradors, obrí camins que foren recorreguts per viatgers arribats de tot el món. L’avui anomenada Ruta de l’Arxiduc és una excursió clàssica a Mallorca, d’unes 5 hores de durada, que travessa un tram espectacular de la serra sembrat de miradors, capelles, berenadors, camins i pedrissos. Fins i tot va obrir una hostatgeria, coneguda com Ca Madò Pilla -avui hi ha un hotel- on qualsevol viatger podia gaudir d’allotjament gratuït durant tres nits. Trobareu blogs i webs on es descriu l’itinerari o bé se’n donen pistes, com aquest.

Aquest any commemoratiu s’han publicat uns quants volums sobre s’Arxiduc, entre les quals destaca l’obra magna redactada i documentada per l’historiador Gaspar Valero i el periodista Joan Carles Palos: “Possessions, camins i paisatges de l’Arxiduc”, editat per  J. J. de Olañeta, que segueix el rastre físic deixat pel noble a Mallorca.

arxiduc3

Com a curiositat, cal dir que entre els nombrosos idiomes que xerrava l’Arxiduc hi ha el català de Mallorca, amb què escrigué obres com “Rondayes de Mallorca” (1895) -recopilació de les rondalles populars de l’illa, de tradició oral- i “Somnis d’estiu ran de mar” (1912), dietari poètic o llibre de contemplació d’un home també considerat voluble, capriciós i apassionat, sempre empès per l’ànsia del viatge: “Jo no he pogut veure passar mai un vapor per s’horitzó sense sentir un indescriptible desig d’anar més lluny”. I en català mantingué correspondència amb poetes com ara Miquel Costa i Llobera o Jacint Verdaguer.

A Mallorca es relacionà amb molts intel·lectuals de l’època -com el pintor i escriptor francès Gaston Vuillier, els prehistoriadors Bartoli i Cartailhac, el naturalista Odón de Buey, el botànic Roberto H. Chorat, l’escriptora Margaret d’Este o el poeta Rubén Darío- i les visites de la seva cosina l’emperadriu Sissí revolucionaven els diaris locals de l’època. Llavors Mallorca era una illa força aïllada, i la presència de membres de la cort austríaca constituïa una raresa que despertava la curiositat, els rumors i les anècdotes.

Si voleu seguir el rastre d’aquest personatge a Mallorca podeu visitar el monestir de Miramar (a Valldemossa) i Son Marroig (Deià), o senzillament contemplar la posta de sol a sa Foradada, millor per primavera i tardor, quan no hi trobareu aglomeracions ni renous, i sentir-vos com un arxiduc tot assistint a l’espectacle -gratuït i democràtic- de la fusió de l’astre rei amb la mar. O fer el camí que duu fins a s’Estaca, antic llogaret de pescadors, que passa per la casa del mateix nom feta construir per s’Arxiduc. Potser us interessarà saber que aquesta finca, avui propietat de l’actor Michael Douglas, és ara a la venda per uns 50 milions de dòlars. Això sí, vistes immillorables.

arxiduc4

S’Estaca. M. Font