A la Serra de Tramuntana encara queden vestigis de quan la neu era, a més d’una benedicció, l’objecte d’una dura activitat de subsistència: cases de neu i altres construccions destinades a recollir, conservar i transportar la neu, edificades amb la tècnica de la pedra en sec —sense argamassa—, situades en indrets bellíssims, poc accessibles i sovint a partir dels mil metres d’altura. Només al massís de Massanella (1.364 m) hi ha onze dipòsits de neu localitzats (a tot Mallorca, uns quaranta), acompanyats de marjades, parets i porxos. Per arribar a aquestes construccions hi ha els camins de nevaters, sovint empedrats, construïts només per transportar la neu. Alguns s’han restaurat, i permeten fer excursions per imaginar com era la vida d’un nevater. Una de les més populars transcorre pels vessants del puig d’en Galileu (1.181 m), i durant el trajecte es contemplen cinc cases de neu, algunes del segle XVII. Si us animeu a fer l’itinerari de Ses Voltes d’en Galileu (millor per tardor o primavera) trobareu tota la informació aquí. De neu a gel

“Pitgen sa neu, pitgen sa neu i tots ja hi són, tots ja hi són dins ses cases, peguen potades, peguen potades en Toni, en Xisco, en Joan i n’Andreu”. Cançó popular

A les cases, els nevaters acumulaven capes de neu que després trepitjaven i comprimien per propiciar que es convertís en gel, una tasca que podia durar tres hores. Acabada la primera acumulació, la superfície es cobria amb càrritx i es procedia a sobreposar una nova capa de neu amb el mateix procediment. Sobre la darrera capa o sostre s’hi posava un estrat de càrritx, branques, cendres i sal. Llavors es segellava la casa fins a principis d’abril, quan les colles de jornalers l’extreien per baixar-la a Ciutat. Els pans de neu eren blocs compactes que s’embolicaven amb càrritx i es baixaven de nit amb muls o ases fins als pobles, des d’on es transportava amb carro fins als dipòsits urbans, per a usos mèdics i gastronòmics. En anys de poques nevades s’importà neu amb vaixell des de Barcelona, i sovint es portà la de Mallorca cap a Eivissa i Menorca. Quan refredar era un luxe Al llarg dels segles, la neu ha tingut nombrosos usos i una gran importància econòmica i cultural en l’àrea mediterrània. A la Grècia clàssica la neu servia per refredar el vi, i a l’època romana eren habituals els dipòsits artificials per a obtenir gel. A finals de l’edat mitjana, l’ús de gel es propagà des d’Itàlia i Espanya cap a França i altres països del nord. A Mallorca es coneix l’existència de “caixes de refredar” en el segle XIV, però el consum de neu es documenta en el XVI. A partir de llavors, la presència de dipòsits es troba desenvolupada i l’activitat es manté fins a finals del segle XIX, quan apareixen els mètodes industrials per fer gel. Des d’antic, el fred s’utilitzà per combatre malalties: la neu amb aigua servia per baixar la febre; mesclada amb vi, s’usava com a tonificant; i el gel capolat ajudava a abaixar inflamacions. Pel que fa a la gastronomia, neu era sinònim de luxe, i  amb neu s’elaboraven delícies refrescants com ara l’aigua llisa (aigua refredada amb neu amb unes gotes de llimona), l’aigua de canyella (neu amb canyella i sucre), l’aigua dolça (neu i sucre) o el vi de neu. Però l’elaboració estrella era el gelat (neu, sucre, i llimona o bé ametlla) que solia presentar-se amb formes de peix, d’ocell, de pinya, etc., fetes amb un motle anomenat esterquino.

Els millors gelats de Mallorca A Mallorca hi ha una gran tradició gelatera, que es comprova fins i tot en els supermercats, on s’hi trobaran grans pots de gelat de marques locals com ara Bellver, Jop o Iceberg. Les especialitats autòctones són un cant a l’ametlla —aquesta és terra d’ametllers—, com el gelat d’ametlla crua i el d’ametlla torrada, però cal tastar també el d’avellana, i que solen acompanyar un tall d’ensaïmada o de gató. Vet ací una recepta per fer a casa autèntic gelat d’ametlla:

A Palma, qualsevol passejada urbana estiuenca demana una aturada a Can Joan de s’Aigo, gelateria fundada cap al 1700 i per tant una de les més antigues d’Europa, on el gelat es serveix en un got o tassó i sol acompanyar-se amb un quarto (pastisset superesponjós de textura etèria que es desfà a la boca) o ensaïmada. També a Ciutat, i en el comercial carrer de Jaume III, hi ha Can Miquel, que ofereix més de noranta sabors —dolços o salats— i elabora gelats per comanda. La tercera opció recomanada, i no per aquest ordre, és Gelats Paco, autèntica tradició valenciana amb dos establiments a Palma. Al Port d’Alcúdia és inevitable recalar a Garrido, mítica gelateria ubicada al Passeig Marítim que, a més de fabricar gelats artesans, ofereix vint copes diferents per degustar-los amb calma. I a Pollença els millors gelats, des de 1930, són els de Gelats Valls. A Sóller triomfa, amb raó, Sa Fàbrica de Gelats, empresa local fundada en 1994 que elabora gelats amb productes de la terra, entre els quals brilla la taronja de Sóller. Bon profit, i bon estiu!

Entrada publicada a General el dimecres, 29/07/2015 a les 12:08.
Subscriu-te a l'RSS de comentaris d'aquesta entrada.
Deixa-hi el teu comentari o fes-ne referència al teu blog personal.