Barbaflorida, al Museu Diocesà de Mallorca

RamonLlull_a450

Arribo a les portes del Museu Diocesà de Mallorca, al costat del Palau Episcopal, un dissabte a les deu tocades del matí. M’espero mentre el “segurata” col·loca la rampa d’accés per als visitants. I entro sola, i durant les dues hores que seré a dins no veuré cap altre ésser humà, ni turista, ni resident, ni local. El museu és meu. Vinc a veure l’exposició “El viatge de Ramon Llull” que s’exhibeix amb motiu de l’Any Llull, centenari de la mort de l’escriptor i místic que va ser en Barbaflorida, a més de gran aventurer, perquè en el segle XIII va viatjar a París, Roma, Gènova, Montpeller, Nàpols, Tunis, Bugia, Palestina i Àsia Menor, entre d’altres destinacions. Però a dins el Diocesà descobreixo mil altres raons per visitar-lo. Conserva un  patrimoni que enlluerna.

La sala que acull l’exposició  és fosca, com imagino que degué ser el segle XIII per a la majoria, món obscur, misteriós, perillós. Rep al visitant l’enorme mascaró de proa del vaixell “Lulio”, construït a Londres el 1870, amb la imatge tallada en fusta d’un Llull grandiós que amb l’índex assenyalava el rumb. Meravella. Comença el viatge al món lul·lià. La instal·lació és un recorregut inesperat, didàctic i interactiu sobre la vida, l’obra, els viatges i l’època de Llull, amb un interès que transcendeix la religió. Algunes cites escollides mostren un home connectat profundament amb terra i univers: “Quan veig la terra e la mar, e lo cel e oig aucells cantar, adoncs sent al cor tal dolçor que anc no la sentí major”. I encara que un dels seus objectius va ser convertir als “infidels” al cristianisme, cal reconèixer que gairebé sempre va intentar convèncer (amb la paraula) i no vèncer (amb l’espasa): “Amor és aquella cosa qui los francs met en servitut  e los servf dóna llibertat”.

Imagino un home gairebé renaixentista “avant la lettre”, possiblement genial, possiblement fora de lloc en el seu temps. Se li atribueix l’autoria de 280 llibres de matèries com ara mística, teologia, filosofia, ciència, matemàtica, física, astrologia, astronomia, pedagogia, gramàtica, novel·la o poesia, que va escriure en llatí, català o àrab. Un enamorat dels arbres, els quals va utilitzar per mostrar lligams entre diversos nivells de la realitat, amb obres com l’”Arbre de filosofia d’amor” —escrit en 1298 en llatí i adreçada al rei de França— o l’”Arbre de la ciència”, compendi de principis del saber explicat amb simbolisme arbori.

L’exposició també s’apropa a l’Ars, sistema filosòfic que Llull va escriure durant el seu retir al puig de Randa, amb el qual interpreta la realitat visible i troba la veritat (la seva, que ell considerava lògica i infal·lible). Es representa amb gràfics en els quals destaquen les “Figures primeres” (designades amb lletres); l'”A” central és Déu:

diocesa2

Fotografia: M. Font

Grata sorpresa: en una de les sales es pot contemplar una reproducció de l’Atles Català, datat aproximadament de 1375, que permet conèixer la concepció del món conegut a l’Edat Mitjana, bàsicament la Mediterrània i Europa. L’atles s’atribueix als cartògrafs jueus mallorquins Abraham i Jafudà Cresques, i incorpora per primer cop la rosa dels vents. L’original es conserva a la Biblioteca Nacional de França, a París. La instal·lació acaba amb el visionat del magnífic documental “Barbaflorida” —nom amb què es coneixia Llull al final de la seva vida, amb barba prominent—, fet per La Perifèrica Produccions. Un relat en primera persona en el qual l’escriptor, envellit, parla de fracàs i solitut. Podeu visionar-ne el tràiler aquí.

El cavaller i la bèstia

A banda d’acollir exposicions temporals, el Museu Diocesà custodia durant tot l’any un tresor: el retaule de Sant Jordi, pintat per Pere Niçard l’any 1468. L’artista va treballar a Mallorca a la segona meitat del segle XV, i es considera el primer a difondre la pintura flamenca a l’illa. Va ser un artista itinerant, nadiu de Niça (d’aquí prové el llinatge Niçard), que es va establir al taller de Rafel Mòger, amb qui signà un contracte de col·laboració per pintar un retaule de Sant Jordi per a la confraria del mateix nom, que aglutinava bona part de la noblesa insular. D’ell només resta aquest gran retaule de pintura preciosista i brutal qualitat tècnica, on es contempla el cavaller, la princesa, el drac, la badia, el port i la Ciutat de Mallorca, gairebé idealitzada. Com totes les coses belles, cap fotografia pot fer justícia a la seva contemplació en viu. Transpira força, grandesa:

Retaule_PN

Retaule de Sant Jordi, de Pere Niçard. Fotografia procedent de la pàgina web del Consell de Mallorca. Autor: Jaume Gual

I davant el retaule, roman embalsamat un personatge de l’imaginari col·lectiu de Ciutat: el drac de na Coca. Drac encarnat en cocodril momificat que en el segle XVII vivia en el laberint de clavegueres urbanes. Quan apareixia de nit, el monstre, “enorme, cobert d’escates, cua amb forma de serp i reptant a quatre grapes”, sembrava el terror. Però un vespre de 1776 arribà a Ciutat el llavors governador d’Alcúdia, el cavaller Bartomeu Coch, que anava a visitar la seva enamorada al carrer de la Portella. Mentre xerraven va aparèixer la bèstia, i -com sol passar- ell va treure l’espasa per ferir-la de mort (i va oferir el drac a la seva estimada, com a mostra d’amor!). La història és tan increïble com una llegenda, però és molt probable que una cria de cocodril arribés a bordo d’algun vaixell que va amarrar al port de Ciutat. La fam i l’instint de supervivència de l’animal van fer créixer la història. I, de fet, una llegenda urbana nord-americana afirma que una cosa semblant va passar a Nova York en la dècada dels 30, quan les famílies amb diners que tornaven de fer vacances a Florida amb petits cocodrils com a mascotes. Quan creixien, llençaven els animals per l’inodor, i aquests poblaren les clavegueres. Conclusió: les veritables bèsties som nosaltres.

 

Comparteix

Comentaris

Escriu un comentari

(*) Camps obligatoris

*

Normes d'ús