L’arquitecte Josep Majó

L’arquitecte Josep Majó i Ribas és un dels arquitectes desconeguts del modernisme.

Va néixer a Barcelona el 1867, ciutat on obtingué el títol el 1893, sent company de promoció d’Eugeni Campllonch, Domènec Boada, Modest Feu, Isidre Gili, Rubió i Bellver i Adolf Ruiz entre d’altres.

La seva obra és poc representada en els llibres sobre el modernisme cosa que no deixa de ser curiosa, donat que és extensa i variada.

Encara que no consta que fos arquitecte municipal de cap població, seu és l’edifici de l’Ajuntament de Capellades.

Les seves primeres obres són adscribibles al primer modernisme amb arrels encara historicistes i amb façanes riques amb ornamentació escultòrica. Les va construir per al seu pare, el constructor i promotor Isidor Majó i Carné a l’igual que el seu parent Fernando Carné. D’entre totes aquestes obres destaca el conjunt edificat entre els carrers Bailèn i Diputació de Barcelona.Aviat entra en contacte amb els Godó per als que fa les cases del paseo de Salamanca a Sant Sebastià (Carles Godó), la casa pairal de Teià (Ramon Godó), el panteó a Montjuïc (família de Carles Godó, 1898/1899), un magnífic treball escultòric i arquitectònic.

 

L’obra de Teià li valgué que li encomanessin la reforma neogòtica del finestral de l’església parroquial (1901) mentre produïa la capella dels Godó a can Godó.

En el panteó destaquen les escultures de Josep Reynés i Gurguí i que originarà un vincle entre ell i Majó que es repetirà en els panteons dels germans Collaso i Gil (1901) i de la família Gener –Seycher (1902/04), també a Montjuïc a l’igual que les tombes de Joan Coma (1898) i de Josep Olivella (1913/14).

Els Godó li encarregaren també les cases de Rambla Catalunya, 112-114 amb Rosselló, 243-245, la casa del carrer Pelai (1902) seu de La Vanguardia, un projecte irrealitzat a Madrid d’un modernisme exuberant i financen l’esmentat edifici de l’Ajuntament de Capellades.

 

El 1902 té alguna obra a Vilafranca del Penedès.

A prop de la casa Godó del carrer Pelai realitza el 1905 la reforma de la Pensió Francesa, propietat d’Antoni Pàmies, conegut del Liceu. Per a la seva vídua, Mercedes Castellà, construiria el 1929 la casa del carrer d’Aragó, 404, una de les seves darreres obres.

Un altre client habitual va ser Antonio Costa Mallol. En la dècada dels 20 li dissenyaria una torre modernista a Sant Joan Despí, una de monumental al xamfrà Bailèn-Consell de Cent i una altra actualment desapareguda al carrer Muntaner, 443-445.

El constructor Francesc de Paula Vallet li encomanà els números 102 a 108 de Roger de Llúria (1898/1900)

Per a la família Gener-Seycher també féu la reforma modernista de la desapareguda casa del Passeig de Gràcia, 57 i possiblement la reforma de l’oratori i part de l’interior la torre de L’Arboç (1906).

 

Per a Fernando Carné consten les cases de Bailèn, 86 on entronca amb el modernisme austríac i l’eclèctica de Pere IV-Pujades.

Entre el 1925 i el 1930 edifica com a arquitecte i promotor a Bailèn, 88-90 i Consell de Cent, 421.

Finalment entre 1928 i 1933 realitza el gran projecte de la Ciudad Jardín de Cartagena per a la empresa CISA, un conjunt d‘unes 1500 cases entre els carrers Trafalgar, Alfonso X, Hazim de Cartagena i d’altres la direcció d’obres de la qual va ser duta a terme per l’arquitecte Lorenzo Ros Costa.

 

Morí a Barcelona el 12 de gener del 1950.

La seva figura dóna per a un estudi més ampli. La seva producció es manifesta en un modernisme inicial de caire historicista, després canviarà l’ornamentació més gòtica per l’ús dels esgrafiats a les façanes i l’ornamentació floral, provarà amb la Sezession i desembocarà finalment en el noucentisme i monumentalisme.

Comparteix

    Etiquetes: ,

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús