L’indiano Nicolau Font i Maig  va adquirir els terrenys de l’antic Monestir de Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, amb la fortuna que havia fet a Cuba, a Jaruco. Precisament, Nicolau Font era conegut com a “Comte del Jaruco”, encara que el títol nobiliari el va rebutjar.

A banda de restaurar el Santuari, en el camí que porta al mateix va fer bastir una sèrie d’elements decoratius alhora que religiosos i amb rerefons catalanista: el monument a l’Àngel, una Creu de Terme i l’oratori de la Mare de Déu de la Gràcia.

El monument a l’Àngel va ser projectat per l’escultor i pintor Enric Monserdà Vidal, oncle de l’autor de les altres obres: l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

L’indret escollit per al monument va ser el cim del Turó de Ses Pedres Lluidores, cim envoltat de bosc mediterrani i amb unes magnífiques vistes de la muntanya, de Lloret i de la mar.

Es tracta d’un monument en forma d’obelisc amb cares esculturades modelades per Eusebi Arnau, dutes a terme per Frederic Becchini en els tallers de Joan Pujol. L’obelisc el corona, damunt del globus terraqüi,  un àngel amb ales esteses que assenyala amb la mà dreta el santuari i amb l’esquerra sosté una estrella metàl·lica.

A cada cara de la columna del monument hi ha un relleu escultòric: en el principal la Mare de Déu de la Gràcia, en els altres Sant Pere, patró de l’indret, Sant Jordi, patró de Catalunya i l’escut de Catalunya.

El 1902 havia mort el poeta Mossèn Cinto Verdaguer, qui quan s’estatjà a casa de Nicolau Font, a Lloret el 1898, havia reformat els goigs a la Mare de Déu de la Gràcia i a la Creu de Terme. És per això que es decidí d’afegir un medalló amb la seva efígie als peus de la Verge, essent el primer monument que honora aquest capellà i poeta.

El monument va ser projectat el 1903 i inaugurat l’1 de maig de 1904 (dia de la Mare de Déu de Gràcia) coincidint amb l’aplec dedicat a la Verge i amb la presència entre d’altres de Nicolau Font i del seu nebot Agustí Cabanyes (alcalde de Lloret). Mossèn Francesc Xavier Magí va beneir-lo.