Exemple de modernisme popular a Juneda, comarca de Les Garrigues, província de Lleida.
A la façana consta la data de construcció, 1915, i les inicials del propietari, M. M. La casa és coneguda coma “Cal Fusteret”
Ignorem les dades del seu autor.
Ignasi Mas Morell (Barcelona, 1881-1953) es va titular com a arquitecte el 1907 a Barcelona.
Comença a projectar algunes cases a Sant Pol, però el 1907 a instàncies del santpolenc Ramon Planiol Claramunt decideix establir-se a L’Havana on Planiol feia fortuna amb el seu negoci d’importació i exportació de materials de construcció i fusteria, amb la “Fábrica de Mosaicos La Cubana” creada a la localitat de Luyanó el 1903 i, a partir del 1915, amb la de “Placas de fibrocemento Termolit-Planiol”. A banda, el pare d’Ignasi Mas ja havia provat la recerca de fortuna a Cuba en anys anteriors.
A L’Havana Mas revalida el seu títol d’arquitecte i projecta el Col·legi de Notaris i la casa de Ramon Planiol, una casa modernista en ple Malecón de la qual no hi ha documentació gràfica.
Després de dos anys, el 1909 torna a Catalunya i obté la plaça d’arquitecte municipal de Sant Pol. Un cop a Sant Pol construirà la casa del germà de Ramon, Josep Planiol Claramunt, al llavors carrer de l’Església, actual carrer de l’Abat Deas, la qual havia projectat inicialment el 1907.
La casa sembla que va ser encàrrec de Ramon Planiol.
Josep Planiol va arribar a ser alcalde de Sant Pol.
Es tracta d’una casa entre mitgeres que destaca per la seva ornamentació modernista. Als baixos la façana està recoberta de còdols de riu al sòcol, trencadís i rajoles de color blanc i blau. La planta principal és ocupada per una balconada suportada per unes exagerades mènsules i amb una triple obertura resseguida per roses de ceràmica vidrada grana.
Tant la planta principal com la segona presenten una façana d’estuc, encara que a la part superior de la segona neixen unes bandes altre cop blanc-i-blaves que arriben fins a les mènsules que suporten l’inclinadíssim teulat sense obertures i recobert de rajoles blanques, blaves i vermelles.
A la planta principal hi ha els escuts de Sant Pol i de Cuba en sengles rajoles.
El cromatisme fresc de la façana podria respondre a una influència de la coloració caribenya, encara que a la casa del Dr. Roura (1906) ja havia assajat amb l’estuc blanc i les rajoles en aquell cas verdes.
(fotos: Valentí Pons Toujouse)
El modernisme es va expandir des de Catalunya a diferents zones d’Espanya i també a Amèrica, en aquest cas fruit de l’emigració o d’arquitectes americans que havien estudiat a Barcelona.
Els exemples més freqüents són a l’Argentina, al Paraguai, a l’Uruguai i, sobretot, a Cuba.
Com a mostra aquesta casa situada a L’Havana, carrer Gervasio, projectada pel constructor barceloní Mario Rotllant que va estar actiu a l’illa entre els anys 1905 a 1924. Rotllant tenia estudis d’escultura a la Llotja de Barcelona.
A Cuba el moviment modernista molts cops se l’anomena com a “estilo catalán”
(foto: Josep Maria Ortiz Paricio)
Una de les localitats catalanes amb més edificis modernistes és Igualada, la capital de l’Anoia. Això es deu sobretot a la riquesa produïda per les seves fàbriques de tractament de les pells, les adoberies. També al fet que un dels seus arquitectes municipals, en Josep Pausas, té una àmplia producció modernista.
A més, el modernisme a Igualada es perllongà en el temps, edificant-se edificis d’aquest estil quan a Barcelona ja imperava el noucentisme.
Hem escollit un edifici precisament de Josep Pausas, el que va projectar per a l’adober Ramon Vives i Maixenchs el 1913 al carrer de Sant Roc, un carrer estret cosa que fa que l’edifici sembli encara més monumental.
És una casa de veïns en la que les obertures de la primera planta són diferents a les de la resta. Els balcons són substituïts per finestres-balcons dividides en tres parts per unes finíssimes columnetes.
L’ornamentació és la pròpia del modernisme floral i s’observa sobretot en les obertures. El vestíbul presenta sostres amb pintures.
La façana quer dóna al Passeig de les Cabres és més senzilla.
L’indiano Nicolau Font i Maig va adquirir els terrenys de l’antic Monestir de Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, amb la fortuna que havia fet a Cuba, a Jaruco. Precisament, Nicolau Font era conegut com a “Comte del Jaruco”, encara que el títol nobiliari el va rebutjar.
A banda de restaurar el Santuari, en el camí que porta al mateix va fer bastir una sèrie d’elements decoratius alhora que religiosos i amb rerefons catalanista: el monument a l’Àngel, una Creu de Terme i l’oratori de la Mare de Déu de la Gràcia.
El monument a l’Àngel va ser projectat per l’escultor i pintor Enric Monserdà Vidal, oncle de l’autor de les altres obres: l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.
L’indret escollit per al monument va ser el cim del Turó de Ses Pedres Lluidores, cim envoltat de bosc mediterrani i amb unes magnífiques vistes de la muntanya, de Lloret i de la mar.
Es tracta d’un monument en forma d’obelisc amb cares esculturades modelades per Eusebi Arnau, dutes a terme per Frederic Becchini en els tallers de Joan Pujol. L’obelisc el corona, damunt del globus terraqüi, un àngel amb ales esteses que assenyala amb la mà dreta el santuari i amb l’esquerra sosté una estrella metàl·lica.
A cada cara de la columna del monument hi ha un relleu escultòric: en el principal la Mare de Déu de la Gràcia, en els altres Sant Pere, patró de l’indret, Sant Jordi, patró de Catalunya i l’escut de Catalunya.
El 1902 havia mort el poeta Mossèn Cinto Verdaguer, qui quan s’estatjà a casa de Nicolau Font, a Lloret el 1898, havia reformat els goigs a la Mare de Déu de la Gràcia i a la Creu de Terme. És per això que es decidí d’afegir un medalló amb la seva efígie als peus de la Verge, essent el primer monument que honora aquest capellà i poeta.
El monument va ser projectat el 1903 i inaugurat l’1 de maig de 1904 (dia de la Mare de Déu de Gràcia) coincidint amb l’aplec dedicat a la Verge i amb la presència entre d’altres de Nicolau Font i del seu nebot Agustí Cabanyes (alcalde de Lloret). Mossèn Francesc Xavier Magí va beneir-lo.