Entrades amb l'etiqueta ‘Barcelona’

BARCELONA – panteó dels bombers

dilluns, 17/08/2015

El 1904 es va convocar el concurs per a construir el panteó del Cos de Bombers de Barcelona.

Acudiren diversos arquitectes entre els que cal nomenar a Emili Llatas i Gabriel Borrell, Josep Plantada Artigas, Ezequiel Porcel i Salvador Sellés.

Desconeixem quin d’ells va guanyar el concurs i si es va arribar a construir algun d’ells.

El panteó de Salvador Sellés és el més modernista de tots.

BARCELONA-salvadorSelles.panteoBombers

Presenta diverses cúpules: dues en l’eix central, una d’interior coronada per uns àngels que miren cap a l’exterior rematada aquesta per una creu. La cúpula central exterior forma part d’una arc parabòl·lic “arrelat” en el cos central. Les altres cúpules estan en els cossos laterals.

Es poden veure també dos conjunts escultòrics: en un els bombers apaguen un foc i en l’altre hi ha un carro de bombers.

bombers

El pantéo tindria forma d’una estrella de vuit puntes. Presenta aspectes típics del modernisme català i una certa influència gaudiniana.

Salvador Sellés era un dels arquitectes municipals de Barcelona i la major part de la seva obra modernista es troba a Cadaqués i a Caldes d’Estrac (Caldetes).

Els altres panteons presentats al concurs eren força eclèctics o d’influència academicista:

1.- Projecte de Josep Plantada

BARCELONA-josepPlantada.panteoBombers

2.- Projecte d’Ezequiel Porcel

BARCELONA-ezequielPorcel.panteoBombers

3.- Projecte d’Emili Llatas i Gabriel Cardona

BARCELONA-emiliLlatas.panteoBombers1904b

(plànols de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona)

BARCELONA – un nou Puig i Cadafalch

dissabte, 6/06/2015

L’altra dia estava mirant plànols de l’Arxiu Municipal de Barcelona per tal de trobar qui va ser l’arquitecte que va dissenyar un petit magatzem que es troba al carrer d’Esparreguerra de Barcelona, al barri de Gràcia.

33841c

Finalment el vaig trobar i quina va ser la meva sorpresa en comprovar que l’autor del mateix no era un altre que Josep Puig i Cadafalch!!!

Sense títol 1

Encara que una obra menor no deixa de ser una obra d’un dels grans mestres del modernisme català i universal.
Es tracta d’un pavelló que va sol·licitar construir Jacint Ballesté el 1902é com a continuació de la seva casa al carrer Gran de Gràcia, 17. Aquest pavelló es troba a l’antic carrer de Santa Bàrbara, avui d’Esparreguera, i arriba gairebé a la Riera de Sant Miquel.

33841h

Actualment es troba bastant malmès, amb les obertures tapiades, però encara es poden observar alguns esgrafiats modernistes i resta de rajoles ceràmiques a tocar de la Riera.
Cal esmentar els merlets típics de Puig i Cadafalch, l’arrebossat de la façana reforçat amb el maó vist de l’arcada de les obertures i els ferros entre els merlets.

33841b

El projecte està més treballat que la construcció, potser a causa del deteriorament sofert o potser perquè no s’arribés a construir tal com es va projectar.
La solució de pavelló lateral amb merlets es podria comparar a l’emprada el 1905 en la casa del doctor Sastre i Marquès que el mateix Puig i Cadafalch va construir al carrer del Cardenal Vives i Tutó de Sarrià.

473n

El 1911 Jacint Ballesté va reformar la façana de Gran de Gràcia però aquest cop el projecte està signat per l’arquitecte Vicenç Artigas Albertí.

14698b

Al propi barri de Gràcia trobem una solució similar, però més elaborada, al carrer Benet Mercadé on, al número 33, l’arquitecte Ignasi Colomer Oms va projectar el magatzem d’Antoni Capell el 1911.

BARCELONA – palau Nadal-Mornau / Museu del Cànem

dimecres, 4/03/2015

A mitjan segle XVI la família Sancliment va fer construir el seu palau al carrer Ample, en l’actual núm. 35

Entre 1796 i 1797 el va comprar i va ampliar Josep Francesc de Mornau, el qual va dur a terme la seva remodelació en 1799. L’11 de maig de 1809, Mornau el va cedir per a una reunió clandestina contra els francesos. Els assistents a la reunió van ser descoberts i ajusticiats a la forca (els seus nom es recorden en els carrers de la ciutat vella: Gallifa, Lastortras, Navarro, Aulet, Massana, Pou, Portet i Mas) i Mornau va poder fugir i exiliar-se. Anys després recuperaria la propietat.

2

En 1900 la va adquirir Joan Nadal de Vilardaga, que, en casar-se en segones núpcies amb Maria de Quadras, el va fer reformar i rehabilitar entre 1907 i 1908 amb projecte de l’arquitecte Manuel J. Raspall qui va deixar l’empremta modernista.

1

Maria de Quadras era filla del Baró de Quadras, per al qual Puig i Cadafalch havia erigit el castell de Massanes (1900-1903), el panteó a Montjuïc (1903-1904) i el seva palau a la Diagonal (num. 373, 1904-1906). La influència de Puig i Cadafalch i dels Quadras s’entreveu en la reforma de Raspall.

Joan Nadal era germà del que va ser alcalde de Barcelona, Josep Maria Nadal. S’havia casat en 1883 amb Josefa Artós Bertran i va enviduar en 1894. Joan Nadal va morir al gener de 1918.

Manuel Joaquim Raspall Mayol (Barcelona, 1877-1937) s’havia titulat en 1905 i va ser el gran difusor del modernisme pel Vallès: la Garriga, Granollers, Cardedeu, l’Ametlla, etc. A Barcelona va erigir cases, comerços, farmàcies i edificis per a espectacles.

5

11

De la reforma del Palau es van fer ressò algunes revistes de l’època.

40

Entre 1979 i 1993 el Palau va hostatjar l’entitat Xarxa Cultural i finalment, el 2003, és adquirit per Ben Dronkers que de la mà de l’arquitecte Jordi Romeu Costa l’ha restaurat i ha adaptat el pis noble i els baixos com a seu del Hash Marihuana Cànem & Hemp Museum, sucursal del Museu d’Amsterdam.

De l’època gòtico-renaixentista només queden les obertures (marcs de pedra), els carreus i la distribució interior al voltant d’un pati amb escala. També algun espai com les cavallerisses i l’actual “Sala Industrial”. De la reforma Mornau, algun saló amb decoració rococó.

3

En la restauració s’ha respectat dignament els elements modernistes existents, als quals s’han afegit nous elements decoratius, alguns inspirats en el modernisme, que passen desapercebuts entre els originals. Els vidres emplomats i vidres a l’àcid de les finestres semblen originals de l’època, encara que incorporen la fulla de la planta del cànem, figura representativa del Museu que s’aprecia en gran part del mobiliari. La planta també s’observa en el panell de Jesús i el nen que es troba al pati distribuïdor.

88

A les cavallerisses es pot visitar una exposició sobre la història del palau, que es complementa amb la làpida de l’entrada que recorda els fets de 1809.

11b

A la façana destaquen elements de forja, esgrafiats i sobretot la tribuna. No seria d’estranyar que l’edifici contigu, el núm. 37, també fos obra de Raspall.

A l’entrada hi ha un gran fanal de forja típic de Raspall. Una escala amb barana i passamans profusament decorats condueix a la planta noble. Una sèrie de finestres gòtico-modernistes donen al pati de l’entrada, i un gran panell amb la figura esmentada de Jesús i del Nen adorna la paret principal. Destaca una gran claraboia modernista amb decoració floral, cibes i escuts heràldics, que cobreix el pati.

12

19

27

En l’accés a la primera planta, el sòl a base de tessel•les recorda el que Puig i Cadafalch va dissenyar al Palau del Baró de Quadras.

35

La decoració modernista s’aprecia en les diferents sales del Museu: panells ceràmics, sostres, enteixinats, fusteria, portes, vidrieres, terres de mosaic hidràulic i altres elements ornamentals. Destaca la gran xemeneia dissenyada per Raspall, a la Sala Històrica.

51

81

En el seu recorregut s’intueix part de la distribució original de l’habitatge, amb un pati interior que uneix diferents estades i en el qual ara hi ha una font de trencadís. Una porta neogòtica conduïa a l’antic oratori familiar. Les Sales Prohibició, Anti-prohibició i la Sala Mèdica, segurament eren dormitoris i sales de vestir. A la Sala Mèdica cal destacar una porta que podria ser obra de l’ebenista Gaspar Homar.

66

85

El Museu ocupa la totalitat de la planta noble del Palau, amb 8 sales temàtiques sobre diferents aspectes de la història del cànem, l’haixix i la marihuana, mostrant les seves diferents aplicacions i potencials amb una gran mostra d’objectes i documents. Un llibre guia permet conèixer en detall els temes tractats en cada sala i els objectes que s’exposen.

56

A tall de resum, a la sala dels Antics Mestres es pot observar una sèrie de dibuixos i pintures, la majoria de l’Escola Holandesa, en què predominen els fumadors i vaporitzadors de cànnabis, així com una col•lecció de pipes i estris dels diferents continents. A la sala Industrial, l’ús que es fa o es feia del cànem en la indústria tèxtil, agrícola, automoció, sabateria, pesca, navegació, biocarbó, construcció, etc. També es parla de HempFlax empresa de Dronkers, que impulsa el renaixement de l’ús del cànem.

47

La Sala Històrica, que des del punt de vista modernista destaca per la xemeneia, ens parla de l’ús que del cànnabis s’ha fet en les diferents cultures al llarg de les èpoques, així com els escriptors que l’han utilitzat per inspirar (Club des Hachichins, Rabelais, etc.).

69

No falten sales més anecdòtiques, com són les de la Prohibició i l’Anti-prohibició.
74

73

En definitiva, una visita que ens introdueix en la cultura o contracultura del cànem alhora que ens permet gaudir d’un interior modernista.

79

29(fotografies: Antonio Wijkmark / Valentí Pons)

 

BARCELONA – panteó Urrutia

diumenge, 18/01/2015

Encara que no sigui modernista, parlarem d’aquesta tomba perquè és una de les més monumentals que es troben al cementiri barceloní de Montjuïc.
La tomba la podem trobar a la via de Sant Oleguer, a l’agrupació 5à i ocupa els solars 136 i 137.

3718

Es va construir entre els anys 1908 i 1911 amb un disseny de l‘arquitecte Antoni Vila Palmés per a la família d’Augusto Urrutia.

3718b

Un pòrtic o loggia còncau compost per columnes d’inspiració jònica fan que la vista convergeixi en la figura d’un gran àngel desconsolat per la mort de les persones. L’àngel es va canviar amb el decurs de la construcció del panteó donat que és diferent al projectat en el plànol presentat a l’Ajuntament. Una altra figura, ara desapareguda, estava al capdamunt del pòrtic.

3718j

Antoni Vila s’havia titulat a Barcelona el 1888 i la major part de la seva obra es troba a Barcelona, sobretot al barri de Vallcarca i a la zona del mercat de Sant Antoni, encara que també té obres a Vilafranca del Penedès (d’on va ser arquitecte municipal poc després d’acabar la carrera), a Mataró, Terrassa i L’Albiol. També va ser arquitecte municipal de Barcelona.

Va ser l’arquitecte de la família Urrutia per a qui va construir la casa a Barcelona (1902), la casa d’estiueig (1913, casa atribuïda per l’autor d’aquest article en una entrada en el seu bloc) i la casa de la mort (1908).

http://vptmod.blogspot.com.es/2011/02/lalbiol-villa-urrutia.html

Augusto Urrutia Roldán era un basc tractant de cacau a Veneçuela que es va casar amb la tarragonina Josefina Miró i Gascó, cosina del pintor Joan Miró, a l’església de la Bonanova el 3 d’octubre de 1909. La parella va tenir quatre fills.

L’escultor de l’àngel és Martínez Fortuny.

Sense títol 1

El curiós del cas és que al cementiri de Les Corts tornem a trobar el mateix àngel.

28836

En una tomba més senzilla, la dissenyada per l’arquitecte Ignasi Adroer el 1940 per a Pilar Nogués, vídua de Sanfeliu, s’encarrega al marbrista Josep Planas la realització d’un àngel que és una còpia del de la tomba Urrutia.
Aquesta es troba al departament 5è, número 7.

28836b

Josep Planas va ser un dels marbristes típics del modernisme català, juntament amb el taller Serra i Figueras, els germans Ventura, i el taller de Babot i Arjalaguet. Planas té obres al propi cementiri de Montjuïc i als altres de Barcelona, a Cerdanyola del Vallès, a Valladolid i a d’altres.

2911

 

fotos: Valentí Pons

plànols: Arxiu Municipal de Barcelona

BARCELONA – La Lactància

dimarts, 4/11/2014

A la Gran Via de Barcelona, al núm. 475-477, entre Calàbria i Viladomat, destaca l’edifici de La Lactància tant pel seu coronament com per la seva alçada i pel color blau de la seva façana.   1 El 1907 es va decidir substituir l’antiga Lactància del carrer de Valldonzella i el Dispensari de Llet del carrer Sepúlveda i es va optar per substituir-los per un nou edifici en el solar que havia disponible a la Gran Via.

En un primer moment, en Falqués va projectar un edifici de caire més neogòtic que s’inspirava alhora que aprofitava part de l’antiga Casa-Armeria Estruch, casa situada a la Plaça de Catalunya i que s’havia derruït el 1901. 6476                                                                                        (Casa-Armeria Estruch, Catalunya Gràfica, 10/2/1922)

 

L’Armeria Estruch era una obra projectada el 1886 pel mestre d’obres Jaume Bernadas, enllestida el 1888,  i que va ser un dels primers edificis de la Plaça de Catalunya. La proposta de Falqués era per un edifici més auster del que finalment es duria a terme.

El 1908 hi hauria un altre projecte, aquest d’En Falguera, en el que ja es pot veure la façana gairebé com és avui en dia.

DCF 1.0 Es tracta d’una col·laboració entre dos dels arquitectes municipals de l’època, en Pere Falqués i n’Antoni de Falguera, col·laboració que també es va donar en altres edificis com ara l’Alberg Nocturn del carrer Rogent, ambdós edificis, però, semblen més propis de Falguera. Els dos arquitectes signen l’obra en la façana principal.

L’edifici consta de semisoterrani, planta baixa i planta superior i pren la forma d’un palauet gòtic. Es va inaugurar el 1913.

Informació de l’Alberg Nocturn a:

http://vptmod.blogspot.com.es/2012/07/barcelona-alberg-nocturn.html

 

3 La façana exterior és simètrica respecte un eix central, està recoberta amb maó vist blau, un sòcol i un primer nivell de pedra i finestres neogòtiques. El més rellevant és la part central amb una gran porta flamígera en un primer nivell, una finestra amb tres arcs trilobulats al primer pis i el gran coronament central superior. En el coronament es troba un escut de Barcelona amb un rat-penat propi dels Països Catalans de ceràmica vidrada i un gran conjunt escultòric obra de l’escultor Eusebi Arnau que representa una llevadora donant el biberó a un nadó i envoltada de gent proletària de l’època, en una banda una família porta els seus nadons amb una representació de la indústria i en l’altra, una família de pescadors portant el seu i una caixa d’ampolles de llet. 4 3b (foto superior: maqueta del conjunt escultòric, Ilustració Catalana, 10/4/1910)

 

L’escultura dóna fe de la utilitat de l’espai: facilitar l’alimentació (lactància) gratuïta als nadons de mares pobres o amb necessitats. Una banda esculturada amb roses delimita la separació entre la pedra i el maó vist i acaba a la porta d’accés amb uns nens amb joguines i biberó. Altres escultures es poden veure en la finestra central del primer pis amb quatre caps de dona. 12 11 10 5 8 El vestíbul de l’entrada ens rep amb un arbre esculturat a cadascun dels brancals de la porta els quals es troben en el nivell superior en un relleu ple de caps de nens. Abans de l’arrancada de l’arc hi ha una figura masculina en la part esquerra i una femenina en la dreta. DCF 1.013b A l’interior l’edifici s’estructura al voltant d’un pati central el qual està recobert per una gran claraboia per donar la llum necessària a l’espai i que descansa sobre una vidriera policromada. Una galeria correguda sostinguda per ferros forjats envolta tot el primer pis. A les parets de la planta baixa hi ha uns arrambadors ceràmics policroms que faciliten la higiene alhora que ornamenten l’espai amb motius geomètrics i florals propis dels dibuixos d’en Falguera. L’ornamentació és completa amb vitralls i cibes que són similars al que ja utilitzà el propi Falguera al Mercat de la Boqueria a més les portes tenen arcs trilobulats. El terra està revestit de trencadís i imita els de les vil•les romanes. 14 15 15b 16 La façana posterior i un cos per dependències van desaparèixer en la reforma del 1968. Aquestes dues parts eren plenament modernistes. La façana era un cos similar a la façana posterior de l’Alberg Nocturn amb arcs esglaonats, decoració ceràmica i esgrafiats i un frontó circular recobert a la part superior amb trencadís. Aquesta solució es pot veure en altres edifici d’Antoni de Falguera com ara la Casa de la Vila de Malgrat de Mar, edificis de Palau-Solità i Plegamans, etc. 21                                                                                               (façana posterior; autor fotografia: Frederic Ballell) 3025m 4510b (façana lateral de l’Alberg Nocturn i coronament de la Casa de la Vila de Malgrat de Mar)

 

En la mateixa reforma del 1968 es reduí en alçada els pinacles del coronament de la façana principal i s’afegiren dues plantes a la part interior de l’edifici. 20      (A la revista Ilustració Catalana de 18/05/1913 podem contemplar la llargària dels pinacles originals i el cos de dependències de servei)

 

Les funcions de Lactància juntament amb les de Clínica d’Obstetrícia duraren fins al 1981 en què, després de la rehabilitació pertinent, donà pas a una Residència de la Tercera Edat, funcions que actualment encara desenvolupa. 17 18 19 A l’obra intervingueren els millors artistes de l’època com ara Eusebi Arnau en les escultures i Lluís Brú en la ceràmica.

 

(resta de fotografies, autoria de Valentí Pons)

BARCELONA – carrer Ortigosa

dissabte, 9/08/2014

Al carrer Ortigosa de Barcelona resta una de les poques mostres d’arquitectura industrial modernista de Ciutat Vella.

164

Es tracta de les naus de les antigues Manufactures Serra i Balet, actualment ocupades per diferents negocis.

164m

Sembla estrany que no hagin estat derruïdes, ja que es troben en ple centre de Barcelona, a tocar del Palau de la Música i de la Via Laietana.

 

Les naus foren bastides pel prolífic mestre d’obres Josep Graner entre els anys 1904 i 1905. En el projecte consten cinc naus tot i que ara només n’existeixen quatre.
La decoració es troba sobretot en els extrems i en la part central de cadascuna d’elles. Cal destacar les palmetes desproporcionades que les separen. Aquest recurs va ser utilitzat per Graner en molts dels seus coronaments com ara en el que es troba a la casa que forma el xamfrà de la Gran Via amb Rocafort.164q

 

El peticionari de l’obra va ser Ignasi Coll Portabella, gerent de la Compañía de Cerillas y Fósforos i els magatzems ocupaven l’àrea compresa entre els carres d’Ortigosa, Trafalgar i el desaparegut passatge de l’Hort d’En Fabà.

164p

Ignasi Coll Portabella era empresari, banquer i accionista, gerent de diverses fàbriques, entre les quals, l’esmentada. Vocal del Banc d’Espanya i de la Banca Arnús, president de la Compañía Española de Electricidad y Gas Lebón, accionista de la Societat d’Aigües, membre de la Compañía Transmediterránea y de Ferrocarriles del Norte, etc.

 

Tenia cases distribuïdes, a l’igual  que els seus germans, per l’Esquerra de l’Eixample, així com alguna altra fàbrica com la del xamfrà dels carrers Rocafort amb Diputació. Moltes de les seves construccions al ser de l’època modernista es van construir en aquest estil.

 164s

Graner va ser l’autor de la majoria d’edificis i fàbriques d’Ignasi Coll Portabella en el període que va de l’any 1903 al 1912. A partir d’aleshores seria substituït per l’arquitecte Eduard Ferrés i esporàdicament per Enric Sagnier i Francesc de Paula Nebot.
El 1905 Ignasi Coll, en nom de la mateixa Companyia,  tornà a sol·licitar una altra llicència per a bastir una mena de quiosc que segurament aniria destinat a la venda dels productes de la Compañía. Aquest quiosc també va ser projectat per Graner

  http://vptmod.blogspot.com.es/2014/07/barcelona-ortigosa.html

    (cliqueu damunt l’enllaç per veure’l)

 

 Josep Graner és un dels autors amb més obres modernistes, ja que en va projectar més de 200, la majoria en la ciutat de Barxcelona, però també en la pròpia província de Barcelona, a la de Girona, a les Illes Balears, a Saragossa i consta una obra a Xixon (Astúries). Hem de dir, però, que algunes d’aquestes obres tot i que consten com a seves perquè els plànols administratius estan signats per ell, eren obra d’arquitectes municipals, estudiants d’arquitectura o arquitectes no titulats, aquest és el cas de Francesc Berenguer per a qui va signar la casa de Xixon i altres obres a Barcelona. En algunes localitats, els arquitectes municipals no podien signar obres privades i recorrien a mestres d’obres o a d’altres arquitectes que signaven els plànols en comptes d’ells, així, per exemple, és conegut el cas de Pere Caselles, arquitecte municipal de Reus, que recorria a la signatura de Pau Monguió, arquitecte municipal de Tortosa. Graner era un d’aquests mestres d’obra que signaven a vegades obres que no eren seves.

 

BARCELONA – casa Amèlia de Ferrater

diumenge, 4/05/2014

En el carrer Pomaret de l’antiga Vila de Sarrià hi ha unes quantes cases modernistes, de les quals potser la més destacable és la que ocupa els números 17 i 19.

Es tracta de la casa d’Amèlia de Ferrater, vídua de García-Navarro, erigida entre els anys 1904 i 1905 per l’arquitecte Joan Josep Hervàs.

És una casa doble envoltada de jardí i actualment ocupada pel col·legi Santa Clara International Collage.

 

Amèlia de Ferrater Feliu era la vídua del general de divisió José García-Navarro Navarro, antic governador militar de Barcelona i província que havia mort el juliol del 1902.

El 1904 decideix construir aquesta casa i escull l’arquitecte Joan Josep Hervàs que ja havia fet una casa per a la família Ferrater el 1903 al número 13 d’aquest carrer.

Hervàs era un arquitecte nascut a la província de Madrid el 1851, titulat per l’Escola de Barcelona el 1879 tenint com a companys de promoció, entre d’altres, a Jaume Gustà (que sembla que signà alguns projectes d’Hervàs a Sarrià), a Joaquim Bassegoda, a Manuel Comas i a Gaietà Buïgas (el de l’estàtua de Colom, entre d’altres)

Va ser arquitecte municipal de Sitges, Tortosa, Manila (Filipines, quan encara era colònia espanyola) i Sarrià.

A Sarrià va treballar per les famílies Ferrater, Galceran, Rosales, Ponsà i Pérez Samanillo. Per a l’indiano Pérez Samanillo cal esmentar que anys després de projectar-li la casa del passeig de la Bonanova, actualment desapareguda, li construí el palauet, ara mutilat, del xamfrà Balmes i Diagonal, premi de l’Ajuntament de Barcelona (1910) i actualment seu del Círculo Ecuestre.

La casa pren com a inici el modernisme goticitzant amb àmplia decoració floral al voltant de les obertures i dels falsos pilars, trencadís entre les corbes i contracorbes del coronament i en algunes llindes i tanques de ferro forjat d’accés a cadascuna de les cases.

BARCELONA – farmàcia Comabella

dissabte, 12/04/2014

El 1851 Francesc Daniel Molina i Casamajó, un dels millors arquitectes barcelonins de l’època, autor entre d’altres de la Plaça Reial, de la Font del Geni Català i del coronament de l’Ajuntament de Barcelona, va projectar la casa d’Epifani de Fortuny al carrer del Carme, 23.

El 1874, Felip Comabella i Guimet, nascut a Montargull (Artesa de Segre, Lleida) el 13 de maig de 1841, es llicencià en farmàcia i s’establí en els baixos de la casa en qüestió. Felip Comabella era un farmacèutic de renom com ho prova el fet que hagués aconseguit una medalla d’or en l’Exposició d’Ambers (Bèlgica) del 1885 per algun dels productes que va presentar i que el 1895 fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, a més era comendador i cavaller de la Reial Orde d’Isabel la Catòlica. Estava casat amb Concepció Maluquer Porta. Felip Comabella va morir a Barcelona el 9 de maig del 1901.

                                                                                                                              (La Exposición, 1897)

El seu fill, Joan Comabella i Maluquer, es va doctorar en farmàcia el 1897 i també era llicenciat en Ciències Biològiques. Es va casar amb una altra Maluquer, Josefina Maluquer Anzizu, filla d’Eduard Maluquer, antic president de la Diputació (1886/90), diputat a Corts i senador.

El 1904 decidí reformar la farmàcia i va encarregar el disseny a l’arquitecte Guillem Busquets Vautravens, arquitecte autor d’altres farmàcies modernistes de la ciutat.

Busquets va comptar amb l’ajut d’insignes artistes: la façana, de la qual resta el primer pis, era de marbres vermellosos i grisencs obrats en el taller dels germans Franzi, l’escultura d ’Alfons Juyol i els ferros decoratius de Manuel Ballarín. Per l’interior, de tonalitats clares, va utilitzar mosaics de Mario Maragliano, rajoles de Pujol i Bausis, mobiliari de roure de Gaspar Homar i ebenisteria d’Emili Sangenís, amb pintura decorativa de Francesc Lleixa, treball en guix de Felip Fisse i medalles d’Ignasi Damians.

                                                                                                                                     (Valentí Pons)

En els premis de l’Ajuntament als millors edificis i establiments de la ciutat del 1904 atorgats el 20 de novembre del 1905 va obtenir l’accèsit en la categoria d’establiments comercials.

Joan Comabella va morir el 15 de març del 1921 i la farmàcia passà al seu fill, Manuel Comabella Maluquer.

Manuel Comabella fou el qui va reformar la façana el 1926, reforma que sembla va ser projectada pel propi Busquets.

El 1946 la farmàcia va ser traspassada a Josep Maria Mas Grau i el 1997 passà a mans la seva filla Montserrat Mas Docampo.

L’interior s’ha conservat força bé.

                                                                                                                          (María Trinidad Vílchez)

Dos micos tocant instruments musicals que es troben al bell mig del balcó del primer pis recorden l’existència d’una escola de música.

L’arquitecte Josep Majó

dilluns, 17/03/2014

L’arquitecte Josep Majó i Ribas és un dels arquitectes desconeguts del modernisme.

Va néixer a Barcelona el 1867, ciutat on obtingué el títol el 1893, sent company de promoció d’Eugeni Campllonch, Domènec Boada, Modest Feu, Isidre Gili, Rubió i Bellver i Adolf Ruiz entre d’altres.

La seva obra és poc representada en els llibres sobre el modernisme cosa que no deixa de ser curiosa, donat que és extensa i variada.

Encara que no consta que fos arquitecte municipal de cap població, seu és l’edifici de l’Ajuntament de Capellades.

Les seves primeres obres són adscribibles al primer modernisme amb arrels encara historicistes i amb façanes riques amb ornamentació escultòrica. Les va construir per al seu pare, el constructor i promotor Isidor Majó i Carné a l’igual que el seu parent Fernando Carné. D’entre totes aquestes obres destaca el conjunt edificat entre els carrers Bailèn i Diputació de Barcelona.Aviat entra en contacte amb els Godó per als que fa les cases del paseo de Salamanca a Sant Sebastià (Carles Godó), la casa pairal de Teià (Ramon Godó), el panteó a Montjuïc (família de Carles Godó, 1898/1899), un magnífic treball escultòric i arquitectònic.

 

L’obra de Teià li valgué que li encomanessin la reforma neogòtica del finestral de l’església parroquial (1901) mentre produïa la capella dels Godó a can Godó.

En el panteó destaquen les escultures de Josep Reynés i Gurguí i que originarà un vincle entre ell i Majó que es repetirà en els panteons dels germans Collaso i Gil (1901) i de la família Gener –Seycher (1902/04), també a Montjuïc a l’igual que les tombes de Joan Coma (1898) i de Josep Olivella (1913/14).

Els Godó li encarregaren també les cases de Rambla Catalunya, 112-114 amb Rosselló, 243-245, la casa del carrer Pelai (1902) seu de La Vanguardia, un projecte irrealitzat a Madrid d’un modernisme exuberant i financen l’esmentat edifici de l’Ajuntament de Capellades.

 

El 1902 té alguna obra a Vilafranca del Penedès.

A prop de la casa Godó del carrer Pelai realitza el 1905 la reforma de la Pensió Francesa, propietat d’Antoni Pàmies, conegut del Liceu. Per a la seva vídua, Mercedes Castellà, construiria el 1929 la casa del carrer d’Aragó, 404, una de les seves darreres obres.

Un altre client habitual va ser Antonio Costa Mallol. En la dècada dels 20 li dissenyaria una torre modernista a Sant Joan Despí, una de monumental al xamfrà Bailèn-Consell de Cent i una altra actualment desapareguda al carrer Muntaner, 443-445.

El constructor Francesc de Paula Vallet li encomanà els números 102 a 108 de Roger de Llúria (1898/1900)

Per a la família Gener-Seycher també féu la reforma modernista de la desapareguda casa del Passeig de Gràcia, 57 i possiblement la reforma de l’oratori i part de l’interior la torre de L’Arboç (1906).

 

Per a Fernando Carné consten les cases de Bailèn, 86 on entronca amb el modernisme austríac i l’eclèctica de Pere IV-Pujades.

Entre el 1925 i el 1930 edifica com a arquitecte i promotor a Bailèn, 88-90 i Consell de Cent, 421.

Finalment entre 1928 i 1933 realitza el gran projecte de la Ciudad Jardín de Cartagena per a la empresa CISA, un conjunt d‘unes 1500 cases entre els carrers Trafalgar, Alfonso X, Hazim de Cartagena i d’altres la direcció d’obres de la qual va ser duta a terme per l’arquitecte Lorenzo Ros Costa.

 

Morí a Barcelona el 12 de gener del 1950.

La seva figura dóna per a un estudi més ampli. La seva producció es manifesta en un modernisme inicial de caire historicista, després canviarà l’ornamentació més gòtica per l’ús dels esgrafiats a les façanes i l’ornamentació floral, provarà amb la Sezession i desembocarà finalment en el noucentisme i monumentalisme.

BARCELONA – farmàcia Domènech i Montaner

dilluns, 10/03/2014

Joan Duran i España (1856-1924), redactor del diari la Renaixensa es va llicenciar en farmàcia el 1896 per la Universitat de Barcelona i això que ja era força gran: 37 anys.
De seguit va obrir una farmàcia en ple centre de l’Eixample, al carrer València, a tocar del Passeig de Gràcia i, activista del catalanisme com era, va contractar al també catalanista Domènech i Montaner per a que dissenyés el local.
De l’obertura de la mateixa es va fer ressò l’edició del dia 2 de desembre del 1896 de La Vanguardia (“el novel farmacéutico – distinguido redactor de La Renaixensa”). En el redactat hi constaven tots aquells qui van col•laborar amb Domènech: els germans Viladevall amb la fusteria, Marcelino Gelabert amb la pintura i daurats, Miret i Assens amb la lampisteria, Henry d’Aubigny amb les calderes, Ballarin amb la metal•listeria i els germans Suñol amb els marbres. Domènech va dissenyar fins i tot els pots de farmàcia fent-se avinent allò de l’art total del modernisme, en aquest cas, d’un modernisme primerenc impregnat encara amb les ressonàncies del gòtic inspirador del moviment.

(La Vanguardia, 02.12.1896)

(Arxiu Mas, 1903)
La farmàcia fins i tot va aparèixer en l’Àlbum “Carpintería Artística” de començament de segle XX.

El vigatà Duran i España va traspassar el negoci el 1922 al llicenciat G. Garriga la publicitat del qual encara deia “Farmacia Durán España, sucesor G. Garriga”
Successivament passà a José Puertolas Hernández (“Farmacia Puertolas”, 1946-1958), Jürgen Robisch (1959-1970), Maria Dolors Rigau (1971-1988), Maria Aurora Flores Bienert i darrerament a Ramon Miret i Olga Álvarez Hernández (2011).

En tots aquests anys la decoració original s’ha anat mantenint amb alguns canvis i algunes pèrdues (la làmpada de gas, els aplics, el cassetonat de fusta, el fris decorat amb cenefes plenes de plantes medicinals), però es va anar perdent el coneixement de la seva autoria. Va ser l’historiador de l’art Josep Casamartina qui la va redescobrir el 2002 mentre cercava fotos a l’Arxiu Mas per a l’exposició i llibre “L’interior del 1900. Adolf Mas, fotògraf” (Vanguardia, 12.12.2002). La farmàcia continuava en el mateix lloc, però com ha passat sovint en moltes vies públiques de Barcelona, havia canviat de numeració de 344 a 278 i per això es creia que la farmàcia de Domènech havia fins i tot desaparegut.

(anys 1990’s)
Els nous propietaris han fet alguns canvis que miren de modernitzar l’establiment però alhora revitalitzant la figura de Domènech i Montaner fins al punt que ara la farmàcia s’anomena “Farmàcia 1896 de Domènech”. S’ha canviat la porta d’entrada per donar més claredat i amplitud al local i s’ha posat en un lloc preeminent el taulell amb l’escut dissenyat per Domènech on en el medalló consten les inicials DE, encara que la fusta superior no és de la mida original, i l’emblema de la farmàcia amb el propi medalló flanquejat ara per altres inicials. Encara que no es té el cassetonat del sostre, es pot distingir el treball del mateix amb volta catalana de maó de pla.

(estat actual)
L’adreça de la farmàcia és carrer València, 278 de Barcelona. Es troba en els baixos de la casa Montserrat Gili, del mestre d’obres Lluís de Miquel i Roca (1894).

(estat actual)