A mitjan segle XVI la família Sancliment va fer construir el seu palau al carrer Ample, en l’actual núm. 35

Entre 1796 i 1797 el va comprar i va ampliar Josep Francesc de Mornau, el qual va dur a terme la seva remodelació en 1799. L’11 de maig de 1809, Mornau el va cedir per a una reunió clandestina contra els francesos. Els assistents a la reunió van ser descoberts i ajusticiats a la forca (els seus nom es recorden en els carrers de la ciutat vella: Gallifa, Lastortras, Navarro, Aulet, Massana, Pou, Portet i Mas) i Mornau va poder fugir i exiliar-se. Anys després recuperaria la propietat.

En 1900 la va adquirir Joan Nadal de Vilardaga, que, en casar-se en segones núpcies amb Maria de Quadras, el va fer reformar i rehabilitar entre 1907 i 1908 amb projecte de l’arquitecte Manuel J. Raspall qui va deixar l’empremta modernista.

Maria de Quadras era filla del Baró de Quadras, per al qual Puig i Cadafalch havia erigit el castell de Massanes (1900-1903), el panteó a Montjuïc (1903-1904) i el seva palau a la Diagonal (num. 373, 1904-1906). La influència de Puig i Cadafalch i dels Quadras s’entreveu en la reforma de Raspall.

Joan Nadal era germà del que va ser alcalde de Barcelona, Josep Maria Nadal. S’havia casat en 1883 amb Josefa Artós Bertran i va enviduar en 1894. Joan Nadal va morir al gener de 1918.

Manuel Joaquim Raspall Mayol (Barcelona, 1877-1937) s’havia titulat en 1905 i va ser el gran difusor del modernisme pel Vallès: la Garriga, Granollers, Cardedeu, l’Ametlla, etc. A Barcelona va erigir cases, comerços, farmàcies i edificis per a espectacles.

De la reforma del Palau es van fer ressò algunes revistes de l’època.

Entre 1979 i 1993 el Palau va hostatjar l’entitat Xarxa Cultural i finalment, el 2003, és adquirit per Ben Dronkers que de la mà de l’arquitecte Jordi Romeu Costa l’ha restaurat i ha adaptat el pis noble i els baixos com a seu del Hash Marihuana Cànem & Hemp Museum, sucursal del Museu d’Amsterdam.

De l’època gòtico-renaixentista només queden les obertures (marcs de pedra), els carreus i la distribució interior al voltant d’un pati amb escala. També algun espai com les cavallerisses i l’actual “Sala Industrial”. De la reforma Mornau, algun saló amb decoració rococó.

En la restauració s’ha respectat dignament els elements modernistes existents, als quals s’han afegit nous elements decoratius, alguns inspirats en el modernisme, que passen desapercebuts entre els originals. Els vidres emplomats i vidres a l’àcid de les finestres semblen originals de l’època, encara que incorporen la fulla de la planta del cànem, figura representativa del Museu que s’aprecia en gran part del mobiliari. La planta també s’observa en el panell de Jesús i el nen que es troba al pati distribuïdor.

A les cavallerisses es pot visitar una exposició sobre la història del palau, que es complementa amb la làpida de l’entrada que recorda els fets de 1809.

A la façana destaquen elements de forja, esgrafiats i sobretot la tribuna. No seria d’estranyar que l’edifici contigu, el núm. 37, també fos obra de Raspall.

A l’entrada hi ha un gran fanal de forja típic de Raspall. Una escala amb barana i passamans profusament decorats condueix a la planta noble. Una sèrie de finestres gòtico-modernistes donen al pati de l’entrada, i un gran panell amb la figura esmentada de Jesús i del Nen adorna la paret principal. Destaca una gran claraboia modernista amb decoració floral, cibes i escuts heràldics, que cobreix el pati.

En l’accés a la primera planta, el sòl a base de tessel•les recorda el que Puig i Cadafalch va dissenyar al Palau del Baró de Quadras.

La decoració modernista s’aprecia en les diferents sales del Museu: panells ceràmics, sostres, enteixinats, fusteria, portes, vidrieres, terres de mosaic hidràulic i altres elements ornamentals. Destaca la gran xemeneia dissenyada per Raspall, a la Sala Històrica.

En el seu recorregut s’intueix part de la distribució original de l’habitatge, amb un pati interior que uneix diferents estades i en el qual ara hi ha una font de trencadís. Una porta neogòtica conduïa a l’antic oratori familiar. Les Sales Prohibició, Anti-prohibició i la Sala Mèdica, segurament eren dormitoris i sales de vestir. A la Sala Mèdica cal destacar una porta que podria ser obra de l’ebenista Gaspar Homar.

El Museu ocupa la totalitat de la planta noble del Palau, amb 8 sales temàtiques sobre diferents aspectes de la història del cànem, l’haixix i la marihuana, mostrant les seves diferents aplicacions i potencials amb una gran mostra d’objectes i documents. Un llibre guia permet conèixer en detall els temes tractats en cada sala i els objectes que s’exposen.

A tall de resum, a la sala dels Antics Mestres es pot observar una sèrie de dibuixos i pintures, la majoria de l’Escola Holandesa, en què predominen els fumadors i vaporitzadors de cànnabis, així com una col•lecció de pipes i estris dels diferents continents. A la sala Industrial, l’ús que es fa o es feia del cànem en la indústria tèxtil, agrícola, automoció, sabateria, pesca, navegació, biocarbó, construcció, etc. També es parla de HempFlax empresa de Dronkers, que impulsa el renaixement de l’ús del cànem.

La Sala Històrica, que des del punt de vista modernista destaca per la xemeneia, ens parla de l’ús que del cànnabis s’ha fet en les diferents cultures al llarg de les èpoques, així com els escriptors que l’han utilitzat per inspirar (Club des Hachichins, Rabelais, etc.).

No falten sales més anecdòtiques, com són les de la Prohibició i l’Anti-prohibició.

En definitiva, una visita que ens introdueix en la cultura o contracultura del cànem alhora que ens permet gaudir d’un interior modernista.

(fotografies: Antonio Wijkmark / Valentí Pons)