BARCELONA – panteó Urrutia

diumenge, 18/01/2015 (vapons)

Encara que no sigui modernista, parlarem d’aquesta tomba perquè és una de les més monumentals que es troben al cementiri barceloní de Montjuïc.
La tomba la podem trobar a la via de Sant Oleguer, a l’agrupació 5à i ocupa els solars 136 i 137.

3718

Es va construir entre els anys 1908 i 1911 amb un disseny de l‘arquitecte Antoni Vila Palmés per a la família d’Augusto Urrutia.

3718b

Un pòrtic o loggia còncau compost per columnes d’inspiració jònica fan que la vista convergeixi en la figura d’un gran àngel desconsolat per la mort de les persones. L’àngel es va canviar amb el decurs de la construcció del panteó donat que és diferent al projectat en el plànol presentat a l’Ajuntament. Una altra figura, ara desapareguda, estava al capdamunt del pòrtic.

3718j

Antoni Vila s’havia titulat a Barcelona el 1888 i la major part de la seva obra es troba a Barcelona, sobretot al barri de Vallcarca i a la zona del mercat de Sant Antoni, encara que també té obres a Vilafranca del Penedès (d’on va ser arquitecte municipal poc després d’acabar la carrera), a Mataró, Terrassa i L’Albiol. També va ser arquitecte municipal de Barcelona.

Va ser l’arquitecte de la família Urrutia per a qui va construir la casa a Barcelona (1902), la casa d’estiueig (1913, casa atribuïda per l’autor d’aquest article en una entrada en el seu bloc) i la casa de la mort (1908).

http://vptmod.blogspot.com.es/2011/02/lalbiol-villa-urrutia.html

Augusto Urrutia Roldán era un basc tractant de cacau a Veneçuela que es va casar amb la tarragonina Josefina Miró i Gascó, cosina del pintor Joan Miró, a l’església de la Bonanova el 3 d’octubre de 1909. La parella va tenir quatre fills.

L’escultor de l’àngel és Martínez Fortuny.

Sense títol 1

El curiós del cas és que al cementiri de Les Corts tornem a trobar el mateix àngel.

28836

En una tomba més senzilla, la dissenyada per l’arquitecte Ignasi Adroer el 1940 per a Pilar Nogués, vídua de Sanfeliu, s’encarrega al marbrista Josep Planas la realització d’un àngel que és una còpia del de la tomba Urrutia.
Aquesta es troba al departament 5è, número 7.

28836b

Josep Planas va ser un dels marbristes típics del modernisme català, juntament amb el taller Serra i Figueras, els germans Ventura, i el taller de Babot i Arjalaguet. Planas té obres al propi cementiri de Montjuïc i als altres de Barcelona, a Cerdanyola del Vallès, a Valladolid i a d’altres.

2911

 

fotos: Valentí Pons

plànols: Arxiu Municipal de Barcelona

AGULLANA – VILADECANS – Escoles

dissabte, 13/12/2014 (vapons)

En els anys 1910 i 1911 l’arquitecte municipal de Figueres Josep Azemar va projectar dues escoles molt similars, però força separades en distància.

La primera la va projectar el 1910 a la localitat barcelonina de Viladecans, era una escola per a nenes i va ser fruit del donatiu de la senyora Magdalena Modolell i Freixes. Era una escola religiosa que encara queda avui en dia dempeus encara que força modificada.

26585                                                                                                                    Viladecans

La segona la va projectar el 1911 a la localitat gironina d’Agullana. Es tracta d’una escola mixta i com a tal tenia, a diferència de l’anterior, dues ales separades per un cos central sobresortit. Una de les ales era per als nens i l’altra per a les nenes. Aquesta escola es va erigir gràcies a Lluís Maria Vidal, d’aquí el seu nom, el qual va cedir els terrenys  (7 de juny de 1911) i va cobrir el pressupost necessari per a la seva construcció. L’escola està ben conservada i no és la única de les construccions que Azemar va erigir a la localitat.

7290

Les dues escoles presenten trets decoratius realitzats amb maó vist.

Magdalena Modolell i Freixes (Barcelona, 1848 – Viladecans, 1915) tenia un gran nombre de propietats a Viladecans entre les quals destaca la Torre Modolell, unes 15 propietats més i unes 85 hectàrees de terrenys. Vídua des del 1906 de Jaume Noguès, sense fills,  i fervorosa catòlica va erigir aquesta escola per a les nenes sota el patronatge de les Germanes de la Sagrada Família les quals també hi establiren el seu convent i, a banda, va pagar una escola per als nens en la seva Masia de les Parellades. El maig del 1909 va rebre de mans del papa Pius X la Creu Pro Ecclesia et Pontifice.

Lluís Maria Vidal i Carreras (Barcelona, 1842-1922) era un famós enginyer de mines, geòleg, va arribar a ser l’enginyer en cap del Districte de Mines de Girona i també va ser president del Centre Excursionista de Catalunya. Els seus vincles amb Agullana vénen de la mà de la seva esposa, l’agullanenca Dolors Gomis de Portolà.

26585d                                                                                                                    Viladecans actualment

BARCELONA – La Lactància

dimarts, 4/11/2014 (vapons)

A la Gran Via de Barcelona, al núm. 475-477, entre Calàbria i Viladomat, destaca l’edifici de La Lactància tant pel seu coronament com per la seva alçada i pel color blau de la seva façana.   1 El 1907 es va decidir substituir l’antiga Lactància del carrer de Valldonzella i el Dispensari de Llet del carrer Sepúlveda i es va optar per substituir-los per un nou edifici en el solar que havia disponible a la Gran Via.

En un primer moment, en Falqués va projectar un edifici de caire més neogòtic que s’inspirava alhora que aprofitava part de l’antiga Casa-Armeria Estruch, casa situada a la Plaça de Catalunya i que s’havia derruït el 1901. 6476                                                                                        (Casa-Armeria Estruch, Catalunya Gràfica, 10/2/1922)

 

L’Armeria Estruch era una obra projectada el 1886 pel mestre d’obres Jaume Bernadas, enllestida el 1888,  i que va ser un dels primers edificis de la Plaça de Catalunya. La proposta de Falqués era per un edifici més auster del que finalment es duria a terme.

El 1908 hi hauria un altre projecte, aquest d’En Falguera, en el que ja es pot veure la façana gairebé com és avui en dia.

DCF 1.0 Es tracta d’una col·laboració entre dos dels arquitectes municipals de l’època, en Pere Falqués i n’Antoni de Falguera, col·laboració que també es va donar en altres edificis com ara l’Alberg Nocturn del carrer Rogent, ambdós edificis, però, semblen més propis de Falguera. Els dos arquitectes signen l’obra en la façana principal.

L’edifici consta de semisoterrani, planta baixa i planta superior i pren la forma d’un palauet gòtic. Es va inaugurar el 1913.

Informació de l’Alberg Nocturn a:

http://vptmod.blogspot.com.es/2012/07/barcelona-alberg-nocturn.html

 

3 La façana exterior és simètrica respecte un eix central, està recoberta amb maó vist blau, un sòcol i un primer nivell de pedra i finestres neogòtiques. El més rellevant és la part central amb una gran porta flamígera en un primer nivell, una finestra amb tres arcs trilobulats al primer pis i el gran coronament central superior. En el coronament es troba un escut de Barcelona amb un rat-penat propi dels Països Catalans de ceràmica vidrada i un gran conjunt escultòric obra de l’escultor Eusebi Arnau que representa una llevadora donant el biberó a un nadó i envoltada de gent proletària de l’època, en una banda una família porta els seus nadons amb una representació de la indústria i en l’altra, una família de pescadors portant el seu i una caixa d’ampolles de llet. 4 3b (foto superior: maqueta del conjunt escultòric, Ilustració Catalana, 10/4/1910)

 

L’escultura dóna fe de la utilitat de l’espai: facilitar l’alimentació (lactància) gratuïta als nadons de mares pobres o amb necessitats. Una banda esculturada amb roses delimita la separació entre la pedra i el maó vist i acaba a la porta d’accés amb uns nens amb joguines i biberó. Altres escultures es poden veure en la finestra central del primer pis amb quatre caps de dona. 12 11 10 5 8 El vestíbul de l’entrada ens rep amb un arbre esculturat a cadascun dels brancals de la porta els quals es troben en el nivell superior en un relleu ple de caps de nens. Abans de l’arrancada de l’arc hi ha una figura masculina en la part esquerra i una femenina en la dreta. DCF 1.013b A l’interior l’edifici s’estructura al voltant d’un pati central el qual està recobert per una gran claraboia per donar la llum necessària a l’espai i que descansa sobre una vidriera policromada. Una galeria correguda sostinguda per ferros forjats envolta tot el primer pis. A les parets de la planta baixa hi ha uns arrambadors ceràmics policroms que faciliten la higiene alhora que ornamenten l’espai amb motius geomètrics i florals propis dels dibuixos d’en Falguera. L’ornamentació és completa amb vitralls i cibes que són similars al que ja utilitzà el propi Falguera al Mercat de la Boqueria a més les portes tenen arcs trilobulats. El terra està revestit de trencadís i imita els de les vil•les romanes. 14 15 15b 16 La façana posterior i un cos per dependències van desaparèixer en la reforma del 1968. Aquestes dues parts eren plenament modernistes. La façana era un cos similar a la façana posterior de l’Alberg Nocturn amb arcs esglaonats, decoració ceràmica i esgrafiats i un frontó circular recobert a la part superior amb trencadís. Aquesta solució es pot veure en altres edifici d’Antoni de Falguera com ara la Casa de la Vila de Malgrat de Mar, edificis de Palau-Solità i Plegamans, etc. 21                                                                                               (façana posterior; autor fotografia: Frederic Ballell) 3025m 4510b (façana lateral de l’Alberg Nocturn i coronament de la Casa de la Vila de Malgrat de Mar)

 

En la mateixa reforma del 1968 es reduí en alçada els pinacles del coronament de la façana principal i s’afegiren dues plantes a la part interior de l’edifici. 20      (A la revista Ilustració Catalana de 18/05/1913 podem contemplar la llargària dels pinacles originals i el cos de dependències de servei)

 

Les funcions de Lactància juntament amb les de Clínica d’Obstetrícia duraren fins al 1981 en què, després de la rehabilitació pertinent, donà pas a una Residència de la Tercera Edat, funcions que actualment encara desenvolupa. 17 18 19 A l’obra intervingueren els millors artistes de l’època com ara Eusebi Arnau en les escultures i Lluís Brú en la ceràmica.

 

(resta de fotografies, autoria de Valentí Pons)

ARTESA DE SEGRE – Colònia de la Fàbrica

divendres, 12/09/2014 (vapons)

A prop del nucli del Pont d’Alentorn, tocant a Artesa de Segre, s’alça el conjunt conegut com a la Colònia de La Fàbrica. La Colònia depèn d’Artesa de Segre.

Es tracta d’un conjunt d’edificis construït en diverses tongades des del 1905 al 1930, la majoria en un estil neoclàssic on es deixa entreveure l’eclecticisme propi de principis del segle XX, altres, com la Casa del Director, eclèctics amb influències modernistes i la resta noucentistes.

La fàbrica va ser construïda per Emília Carles, vídua de Josep Tolrà el 1905/06 i es dedicava al filat del cotó, després de passar per diferents mans va tancar el 1967.

 

ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.fabrica2 ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.fabrica4 ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.fabrica5

Emília Carles Tolrà (Cabrils, 1848-1915) era neboda de Josep Tolrà Avellà, mort a Castellar del Vallès el 21/07/1882 i que s’havia casat amb ella en segones núpcies. Emília Carles va ser nomenada Marquesa de Sant Esteve de Castellar el 22/07/1896 per la Reina Maria Cristina a petició del poble de Castellar on tenia una altra de les seves fàbriques i on havia patrocinat diverses obres públiques.

Tot i que el conjunt no és modernista, en parlem per la possible autoria de dos arquitectes relacionats plenament amb el modernisme, l’Emili Sala Cortés i en Josep Maria Pericas Morros. Es tracta com veurem d’atribucions donat que no s’han trobat proves documentals.

ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.fabrica10

L’inici de la fàbrica se situa el 1902 (Vanguardia, 25/06/1902) quan l’empresa de la vídua de Tolrà decideix adquirir un terreny de 64.086 m2 a tocar d’Artesa.

Al cap de gairebé un any, el gerent de la companyia, el nebot de la propietària, Emili Carles de Tolrà juntament amb l’enginyer industrial Gispert, l’alcalde de la vila Joan Rosell i Eduard Maluquer de Tirell visiten el lloc i aproven la construcció de la fàbrica (Vanguardia, 11/03/1903), cosa que es durà a terme entre els anys 1905 i 1906. Així mateix es bastiria una central elèctrica per facilitar energia al conjunt.

ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.fabrica

Els edificis d’aquesta primera etapa, especialment la Casa del Director, podrien ser obra d’Emili Sala donat que aquest era l’arquitecte usual dels diferents edificis que la vídua Tolrà va edificar en aquell període tal com es pot veure en aquesta relació:

1.- Escoles Emília Carles, Cabrils, 1904

2.- Palau Tolrà (actual Ajuntament), Castellar del Vallès, 1902

3.- Escoles Patronat Tolrà (actual Escola Immaculada), Castellar del Vallès, 1892/1895

4.- Casa Josep Tolrà, Castellar del Vallès, 1890

5.- Casa Emília Carles, Barcelona (c/ Bergara, 9), 1880/1881

6.- Casa Emília Carles, Barcelona (c/ Bergara, 11), 1896/1898

7.- Casa Emília Carles, Barcelona (av. Portal de l’Àngel, 27-29), 1890

8.- Església de Sant Esteve de Castellar del Vallès, 1892, promoguda per Emília Carles, projectada per Joan Martorell però amb direcció d’obra d’Emili Sala.

L’edifici esmentat, la Casa del Director,  té com a modernistes el trencadís decoratiu, el balcó de ferro forjat, el coronament de la façana principal on consta la data de 1906. Emili Sala en aquella època construí edificis totalment modernistes amb altres en què aquest estil s’entreveia.

22258e 22258i

Emili Sala (Barcelona, 1841 – La Garriga, 1920) tenia els títols de mestre d’obres (1866) i d’arquitecte (1876) va construir a Barcelona, La Garriga, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Castellar i altres localitats de la província barcelonina. Entre els seus edificis destaquen les escoles Ribas de Rubí, les cases modernistes de Gran de Gràcia, 7, Diputació, 71-75 i Passeig de Sant Joan, 51 a Barcelona.

22258g 22258l

El 1922 la fàbrica passa a mans de Pericas, Boixeda i Cia, fàbrica propietat de Lluís Pericas Comella, pare de l’arquitecte Josep Maria Pericas, i de Ramon Boixeda. En aquells temps esdevingué la major productivitat del complex arribant a ser una de les fàbriques tèxtils més importants de l’estat espanyol.

El 1926 es basteixen els edificis dels treballadors i són aquests els que podrien ser obra de Josep Maria Pericas, de la seva primera etapa noucentista en la que combina elements del racionalisme i del modernisme (Jugendstil) alemanys amb referències del romànic i del barroc catalans.

ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.treballadors1

Josep Maria Pericas, a banda que era un dels propietaris de l’empresa, consta que treballà per a la companyia en :

1.- Colònia La Coromina, Torelló, 1903/1906

2.- Central Elèctrica de Vic, pertanyent a Pericas i Boixeda i després a Enèrgia Elèctrica del Ter, 1928

Els elements decoratius de les cases dels treballadors són els propis de Pericas en els quals encara es nota la influència de l’arquitecte Rafael Masó.

ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.treballadors1c ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.treballadors2 ARTESA.SEGRE-pontAlentorn.treballadors2b

La fàbrica el 1945 s’anomenà Hilaturas del Segre, S.A. i el 1967 tancà.

L’edifici de la fàbrica actualment pertany a Càrniques Pijuan d’Artesa.

 

(fotografies de l’autor i Todocoleccion.net)

 

BARCELONA – carrer Ortigosa

dissabte, 9/08/2014 (vapons)

Al carrer Ortigosa de Barcelona resta una de les poques mostres d’arquitectura industrial modernista de Ciutat Vella.

164

Es tracta de les naus de les antigues Manufactures Serra i Balet, actualment ocupades per diferents negocis.

164m

Sembla estrany que no hagin estat derruïdes, ja que es troben en ple centre de Barcelona, a tocar del Palau de la Música i de la Via Laietana.

 

Les naus foren bastides pel prolífic mestre d’obres Josep Graner entre els anys 1904 i 1905. En el projecte consten cinc naus tot i que ara només n’existeixen quatre.
La decoració es troba sobretot en els extrems i en la part central de cadascuna d’elles. Cal destacar les palmetes desproporcionades que les separen. Aquest recurs va ser utilitzat per Graner en molts dels seus coronaments com ara en el que es troba a la casa que forma el xamfrà de la Gran Via amb Rocafort.164q

 

El peticionari de l’obra va ser Ignasi Coll Portabella, gerent de la Compañía de Cerillas y Fósforos i els magatzems ocupaven l’àrea compresa entre els carres d’Ortigosa, Trafalgar i el desaparegut passatge de l’Hort d’En Fabà.

164p

Ignasi Coll Portabella era empresari, banquer i accionista, gerent de diverses fàbriques, entre les quals, l’esmentada. Vocal del Banc d’Espanya i de la Banca Arnús, president de la Compañía Española de Electricidad y Gas Lebón, accionista de la Societat d’Aigües, membre de la Compañía Transmediterránea y de Ferrocarriles del Norte, etc.

 

Tenia cases distribuïdes, a l’igual  que els seus germans, per l’Esquerra de l’Eixample, així com alguna altra fàbrica com la del xamfrà dels carrers Rocafort amb Diputació. Moltes de les seves construccions al ser de l’època modernista es van construir en aquest estil.

 164s

Graner va ser l’autor de la majoria d’edificis i fàbriques d’Ignasi Coll Portabella en el període que va de l’any 1903 al 1912. A partir d’aleshores seria substituït per l’arquitecte Eduard Ferrés i esporàdicament per Enric Sagnier i Francesc de Paula Nebot.
El 1905 Ignasi Coll, en nom de la mateixa Companyia,  tornà a sol·licitar una altra llicència per a bastir una mena de quiosc que segurament aniria destinat a la venda dels productes de la Compañía. Aquest quiosc també va ser projectat per Graner

  http://vptmod.blogspot.com.es/2014/07/barcelona-ortigosa.html

    (cliqueu damunt l’enllaç per veure’l)

 

 Josep Graner és un dels autors amb més obres modernistes, ja que en va projectar més de 200, la majoria en la ciutat de Barxcelona, però també en la pròpia província de Barcelona, a la de Girona, a les Illes Balears, a Saragossa i consta una obra a Xixon (Astúries). Hem de dir, però, que algunes d’aquestes obres tot i que consten com a seves perquè els plànols administratius estan signats per ell, eren obra d’arquitectes municipals, estudiants d’arquitectura o arquitectes no titulats, aquest és el cas de Francesc Berenguer per a qui va signar la casa de Xixon i altres obres a Barcelona. En algunes localitats, els arquitectes municipals no podien signar obres privades i recorrien a mestres d’obres o a d’altres arquitectes que signaven els plànols en comptes d’ells, així, per exemple, és conegut el cas de Pere Caselles, arquitecte municipal de Reus, que recorria a la signatura de Pau Monguió, arquitecte municipal de Tortosa. Graner era un d’aquests mestres d’obra que signaven a vegades obres que no eren seves.

 

CORNUDELLA DE MONTSANT – Celler Cooperatiu

dimarts, 24/06/2014 (vapons)

El proppassat 7 de juny s’inaugurava el celler de Cornudella després de les obres de rehabilitació que havien començat el 2011 patrocinades per l’Obra Social de “la Caixa”.

Aquest edifici es va construir entre el 1919 i el 1922 i va ser projectat per Cèsar Martinell , especialista en aquest tipus d’edificacions.

El 1919 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Cornudella va proposar a l’arquitecte Cèsar Martinell que fes el projecte del seu celler cooperatiu.

Aquest Sindicat no era pas una cooperativa nova ja que s’havia fundat el 1904 i des del 1909 feien destil·lació de sansa en una fàbrica de la població.

En un principi Martinell pensà en un edifici de tres naus que servís tant per a les funcions vitivinícoles com per les de l’oli, però el seu projecte patí una sèrie de canvis. Així passà de tres naus a una, tot eliminant les laterals, s’eliminà la torre dipòsit i el 1920 es decidí canviar la capacitat dels 18.000Hl inicials als 11.000Hl. Tampoc  es va construir el molí d’oli.

4267b                                                   Cèsar Martinell, Aquarel·la, Arxiu Martinell, Museu de Valls

La façana principal de l’edifici es simètrica respecte de l’eix central i verticalment es divideix en tres parts força diferenciades: una d’inferior amb sòcol de paredat i quatre finestres de ventilació; una franja delimitada per unes fileres de maó vist i en la que destaca el rètol de “Celler Cooperatiu” i una de superior amb quatre finestres romboïdals d’alçada creixent a cada banda. L’eix central està format per la porta d’accés d’arc de mig punt, una finestra triforada acabada amb gelosia de maó vist i rajola vidrada i el coronament amb joc volumètric de maó i teula àrab.

DCF 1.0                                                                              (foto: Valentí Pons)

Interiorment s’estructura en tres sales: la nau de cups, la sala transversal dedicada a l’elaboració del vi i el moll de descàrrega i recepció de les collites, amb les tremuges. El moll de descàrrega té un sostre a una vessant i la resta a dues vessants. La zona posterior està protegida amb una porxada exterior.

4267e                                                                                 (foto: Gorka Martínez)

Per fer l’edifici s’aprofità el desnivell que havia entre la carretera i el camí posterior, cosa que facilità la col·locació dels cups inferiors i l’entrada directa al soterrani.  La planta subterrània té una estructura d’arcs parabòlics de maó i rajola i voltes de maó de pla mentre que la superior té encavallades i bigues de fusta.

DCF 1.0                                                                                       (foto: Valentí Pons)

Els cups descansen sobre voltes de maó de pla cosa que permet la seva ventilació i evita les humitats de la capa freàtica.

SONY DSC                                                                                             (foto: Ron Conijn)

L’enginyer agrònom Isidre Campllonch, autor del llibre “Cellers cooperatius de producció i venda” premiat per la Diputació de Barcelona al 1915, en el que explicava com havien de ser aquest tipus d’edificacions, col·laborà amb Martinell en el projecte de Cornudella.

4267f                                                                                      (foto: Gorka Martínez)

El Celler va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat en el decret de 30/07/2012.

Els dissabtes i diumenges hi ha visites guiades al migdia.

4267i

4267h

4267d                                                                                         (fotos: Gorka Martínez)

 

GANDESA – ca Sol

diumenge, 15/06/2014 (vapons)

A la Plaça del Comerç, núm. 11 de Gandesa (Terra Alta, Tarragona) s’alça la casa coneguda com a Ca Sol edificada el 1912 pel comerciant Miquel Salvadó Laporta.

27420

Una placa identificativa esmenta que l’arquitecte que la va dissenyar era de Barcelona, potser Cerdà (no he trobat cap arquitecte ni mestre d’obres amb aquest nom).

27420g

Com que la casa és del 1912 crec que es podria tractar de Joan Baptista Feu el qual al mateix any va projectar a Barcelona cases similars com ara la reforma de la casa de Maria Rovira, vídua de Balagué, a la Gran Via, núm. 442.

Si us fixeu bé els detalls decoratius són els mateixos.

17088d 27420b

Miquel Salvadó era propietari dels magatzems “Almacenes de la Font Calda” on es venia roba, calçat, mobles i altres coses. Havia estat elegit fiscal de Gandesa el 1908 i en els anys 20 va ser-ne alcalde. En el seu mandat com a alcalde es van edificar les Escoles i va fer el possible per l’arribada del tren.

Estava casat amb Sebastiana Sabaté Mora des del 1902.

Joan Baptista Feu i Puig, per altra banda, va néixer a Sant Boi de Llobregat el 1853 i va morir a Barcelona el 1914. Tenia els títols de mestre d’obres i d’arquitecte. Va ser arquitecte municipal de Terrassa i de Sant Boi de Llobregat.

RIBADESELLA – Xalet Marqueses de Argüelles

diumenge, 25/05/2014 (vapons)

El modernisme no només existeix als Països Catalans sinó que també es pot trobar arreu de la Península, tant a Espanya com a Portugal. En alguns casos prenen l’opció catalana, però en altres estan més lligats a l’Art Nouveau d’arrel francesa o a la Sezession austríaca.

Alguns arquitectes edificaren en aquest estil d’una manera força habitual, molts d’ells a més eren titulats per l’Escola de Barcelona, altres l’utilitzaren de manera esporàdica.

Avui us esmento un cas d’edifici modernista a Astúries.

El 1905 els Marquesos d’Argüelles decidiren de crear una colònia residencial a la Playa de Santa Marina de la població asturiana de Ribadesella.

Així entre aquest any i el 1910 construïren sis xalets, dels quals en resten quatre, a l’actual carrer de Ricardo Cangas, 9-13, actualment coneguts com a “El Hospitalillo”.

El 1911 van decidir construir la seva casa a l’actual número 17 del mateix carrer i l’encarregaren a l’arquitecte asturià Juan Álvarez Mendoza y Ussía el qual projectà un edifici eclèctic amb una torre lateral de clara influència modernista.

Aquest arquitecte té obres modernistes per Madrid, Astúries i Galícia i d’ell he tractat en referència a uns panteons que va fer a San Román de Piloña i a la mateixa Ribadesella. Aquests panteons molts cops eren meres còpies dels dissenyats per arquitectes italians per al cementiri de Milà.

Segons consta a la placa explicativa que hi ha al passeig, aquest xalet va costar 50.000 pta, uns 300€ actuals, una veritable fortuna en aquella època.

Els peticionaris de l’obra van ser els Marquesos d’Argüelles matrimoni format per Fernando Bernaldo de Quirós y Mier (Villahormes -San Miguel de Hontoria, Llanes- Astúries, 12.02.1858 – Madrid, 09.12.1921), senador del Regne, diputat provincial, cavaller de l’orde militar de Calatrava i llicenciat en dret  i la seva esposa, María Josefa Argüelles y Díaz-Pimienta, segona marquesa d’Argüelles (L’Havana, Cuba, 14.05.1869 – Sevilla, 27.10.1927)

 

A la part superior de la torratxa hi ha un escut heràldic de la família dels Quirós amb el lema “Después de Dios, la Casa de Quirós”, el qual també es pot llegir a Barcelona, al Pla de Palau, en la font del Geni Català. Aquesta font va ser erigida el 1856 en record del VIè Marquès de Campo Sagrado, Francisco José Bernaldo de Quirós, qui va fer possible portar les aigües de Montcada a Barcelona el 1826.


Com a nota curiosa cal dir que el rei Alfons XIII s’hi hostatjà el 19 de juliol del 1912 durant la seva visita a Astúries.

El xalet ara és un hotel.

BARCELONA – casa Amèlia de Ferrater

diumenge, 4/05/2014 (vapons)

En el carrer Pomaret de l’antiga Vila de Sarrià hi ha unes quantes cases modernistes, de les quals potser la més destacable és la que ocupa els números 17 i 19.

Es tracta de la casa d’Amèlia de Ferrater, vídua de García-Navarro, erigida entre els anys 1904 i 1905 per l’arquitecte Joan Josep Hervàs.

És una casa doble envoltada de jardí i actualment ocupada pel col·legi Santa Clara International Collage.

 

Amèlia de Ferrater Feliu era la vídua del general de divisió José García-Navarro Navarro, antic governador militar de Barcelona i província que havia mort el juliol del 1902.

El 1904 decideix construir aquesta casa i escull l’arquitecte Joan Josep Hervàs que ja havia fet una casa per a la família Ferrater el 1903 al número 13 d’aquest carrer.

Hervàs era un arquitecte nascut a la província de Madrid el 1851, titulat per l’Escola de Barcelona el 1879 tenint com a companys de promoció, entre d’altres, a Jaume Gustà (que sembla que signà alguns projectes d’Hervàs a Sarrià), a Joaquim Bassegoda, a Manuel Comas i a Gaietà Buïgas (el de l’estàtua de Colom, entre d’altres)

Va ser arquitecte municipal de Sitges, Tortosa, Manila (Filipines, quan encara era colònia espanyola) i Sarrià.

A Sarrià va treballar per les famílies Ferrater, Galceran, Rosales, Ponsà i Pérez Samanillo. Per a l’indiano Pérez Samanillo cal esmentar que anys després de projectar-li la casa del passeig de la Bonanova, actualment desapareguda, li construí el palauet, ara mutilat, del xamfrà Balmes i Diagonal, premi de l’Ajuntament de Barcelona (1910) i actualment seu del Círculo Ecuestre.

La casa pren com a inici el modernisme goticitzant amb àmplia decoració floral al voltant de les obertures i dels falsos pilars, trencadís entre les corbes i contracorbes del coronament i en algunes llindes i tanques de ferro forjat d’accés a cadascuna de les cases.

BARCELONA – farmàcia Comabella

dissabte, 12/04/2014 (vapons)

El 1851 Francesc Daniel Molina i Casamajó, un dels millors arquitectes barcelonins de l’època, autor entre d’altres de la Plaça Reial, de la Font del Geni Català i del coronament de l’Ajuntament de Barcelona, va projectar la casa d’Epifani de Fortuny al carrer del Carme, 23.

El 1874, Felip Comabella i Guimet, nascut a Montargull (Artesa de Segre, Lleida) el 13 de maig de 1841, es llicencià en farmàcia i s’establí en els baixos de la casa en qüestió. Felip Comabella era un farmacèutic de renom com ho prova el fet que hagués aconseguit una medalla d’or en l’Exposició d’Ambers (Bèlgica) del 1885 per algun dels productes que va presentar i que el 1895 fou nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, a més era comendador i cavaller de la Reial Orde d’Isabel la Catòlica. Estava casat amb Concepció Maluquer Porta. Felip Comabella va morir a Barcelona el 9 de maig del 1901.

                                                                                                                              (La Exposición, 1897)

El seu fill, Joan Comabella i Maluquer, es va doctorar en farmàcia el 1897 i també era llicenciat en Ciències Biològiques. Es va casar amb una altra Maluquer, Josefina Maluquer Anzizu, filla d’Eduard Maluquer, antic president de la Diputació (1886/90), diputat a Corts i senador.

El 1904 decidí reformar la farmàcia i va encarregar el disseny a l’arquitecte Guillem Busquets Vautravens, arquitecte autor d’altres farmàcies modernistes de la ciutat.

Busquets va comptar amb l’ajut d’insignes artistes: la façana, de la qual resta el primer pis, era de marbres vermellosos i grisencs obrats en el taller dels germans Franzi, l’escultura d ’Alfons Juyol i els ferros decoratius de Manuel Ballarín. Per l’interior, de tonalitats clares, va utilitzar mosaics de Mario Maragliano, rajoles de Pujol i Bausis, mobiliari de roure de Gaspar Homar i ebenisteria d’Emili Sangenís, amb pintura decorativa de Francesc Lleixa, treball en guix de Felip Fisse i medalles d’Ignasi Damians.

                                                                                                                                     (Valentí Pons)

En els premis de l’Ajuntament als millors edificis i establiments de la ciutat del 1904 atorgats el 20 de novembre del 1905 va obtenir l’accèsit en la categoria d’establiments comercials.

Joan Comabella va morir el 15 de març del 1921 i la farmàcia passà al seu fill, Manuel Comabella Maluquer.

Manuel Comabella fou el qui va reformar la façana el 1926, reforma que sembla va ser projectada pel propi Busquets.

El 1946 la farmàcia va ser traspassada a Josep Maria Mas Grau i el 1997 passà a mans la seva filla Montserrat Mas Docampo.

L’interior s’ha conservat força bé.

                                                                                                                          (María Trinidad Vílchez)

Dos micos tocant instruments musicals que es troben al bell mig del balcó del primer pis recorden l’existència d’una escola de música.