Situat sota els cingles del Far, en un turó no gaire elevat. Està documentat des del segle XI, època a la qual pertany la torre mestra. Durant els dos segles següents s’hi afegiren la resta de dependències. Pertanyia als vescomtes de Cardona i tenia sota la seva jurisdicció les parròquies de Sant Martí i Susqueda. L’any 1310, en morir Bernat amat de Cardona, heretà el castell la seva filla Sibil·la, de la qual passà al seu fill Hug de Pallars. Dels Pallars va passar per venda als Cruïlles, l’any 1369. A partir d’aquella època va començar la seva decadència.

Enrunat i envaït per la vegetació, encara manté dempeus una bona part de la seva estructura. Sembla increïble que no hagi estat excavat i netejat. És un dels castells catalans més oblidats i descurats. Fins i tot l’any 1990 va ser espoliat per un particular que es va endur un mur sencer amb cables de ferro estirats per tractors.

El que es conserva en més bon estat és la torre d’homenatge, de planta circular i dos pisos, d’uns 8 m d’alçada i porta d’accés al primer pis. Hi té adossada una cambra rectangular, amb espitlleres, que era coberta amb volta de pedra (es veu l’arrencada de la volta), i que també deuria tenir dues plantes. A l’altre cantó hi ha restes d’altres estances i murs defensius, que assoleixen en alguns punts els 10 m.

No és fàcil arribar-hi. Es pot deixar el cotxe a la masia de Sant Pau i continuar el camí a peu (no és aconsellable seguir en cotxe, ni tan sols en tot terreny, el camí està esfondrat en alguns trams). A poc més d’un quilòmetre el camí s’eixampla una mica i cal girar a l’esquerra per un trencall que amb prou feines s’insinua i que ens abocarà en un moment al castell. S’ha de vigilar perquè no es veu des del camí i no hi ha cap indicador.

Dels pocs castells medievals que s’han conservat a Catalunya, aquest és un dels més notables i dels més grans. Està situat dalt d’un turó, a l’extrem més oriental del massís del Montseny, just al límit dels termes d’Arbúcies i de Sant Feliu de Buixalleu, en un indret on hi va haver un primitiu assentament ibèric.

La primera documentació que n’esmenta el nom és de l’any 1002 (Monte Suriz) i un altre document de 1011 fa referència a un membre de la casa vescomtal de Girona, Amat de Montsoriu (Amati Monti Soricensis). El castell pròpiament dit no el trobem citat fins l’any 1053. Durant el segle XII els vescomtes de Girona canviaren el seu nom pel de Cabrera i va ser aquesta poderosa nissaga la que va senyorejar el castell al llarg de segles, la cura del qual era cedida als castlans, cognominats Montsoriu. La decadència va arribar amb la Guerra Civil del segle XV i, encara més, quan va passar per matrimoni als Enríquez, de Castella. A partir de mitjan segle XVI va passar a mans dels Montcada, que mai hi residiren, i després als seus successors, els Medinaceli (segle XVIII).

El conjunt arquitectònic, alçat en diverses etapes, consta del castell, al cim, i dos recintes emmurallats a sota. El castell està presidit per una airosa torre mestra, situada a l’extrem d’un recinte allargat, a l’altre extrem del qual hi ha una altra torre més petita. Hi ha restes d’una capella preromànica i d’una altra de romànica, que estava dedicada a sant Pere. El castell va ser ampliat i transformat en entre els anys 1200 i 1250, quan va esdevenir casal i residència dels Cabrera. D’aquella època és una sala amb arcs ogivals coneguda com la sala gòtica. Però la seva transformació en palau no es produeix fins la primera meitat del segle XIV, amb la construcció de diverses sales amb un caràcter més senyorial, així com una nova capella. També es va transformar el pati d’armes per recollir-ne les aigües pluvials que s’emmagatzemaven en un dipòsit, el qual s’ha conservat força bé.

El castell, ara propietat del Consell Comarcal de la Selva, ha estat restaurat recentment i des de 2011 es pot visitar els caps de setmana. Per fer-ho cal adquirir les entrades al Museu d’Arbúcies o bé a través de la web oficial del castell. Totes les visites són guiades. Per arribar al castell cal fer una pujada a peu, fàcil, d’una mitja hora.