Arxiu del dimarts, 14/02/2012

Barroc empordanès: l'estela de Sant Ferran?

dimarts, 14/02/2012

El segle XVIII deixà al centre de la plana empordanesa la que havia de ser la fortalesa més gran d’Europa. Però no és del soberbi i inacabat castell de Sant Ferran que voldria parlar –havent estat prou estudiat i essent encara avui dia objecte d’alguna tesi doctoral- sinó de l’impacte que pensem que havia de tenir sense cap mena de dubte la seva construcció.

D’entrada, sabem que un dels enginyers que hi treballà fou el barceloní Carles Cabrer, que a Barcelona projectarà el nou Teatre de la Santa Creu, concebut com un teatre a l’avantguarda europea del moment (salvant les distàncies amb el revolucionari teatre de Besançon de Claude-Nicolas Ledoux, és clar) i durant la seva estada a les obres de la fortalesa figuerenca, serà l’artífex del disseny de la nova població de Colera i del projecte d’un eixample a Olot, que no es va arribar a realitzar i que contemplava la creació de places amb una estructura radial.

Però de ben segur que les obres de Sant Ferran, tal com succeí anteriorment en projectes d’envergadura semblant com la Ciutadella de Barcelona o la Universitat de Cervera, atragueren nombrosa mà d’obra de procedències diverses i que probablement s’instal·laria en aquest territori de manera indefinida. Això els portaria segurament a treballar en d’altres obres i fins i tot a dirigir construccions de nova planta –seria el cas de l’església de Llançà o la de Garriguella, per posar només dos exemples- o a fer importants reformes en edificis preexistents. Entre aquest darrer supòsit hi trobaríem els exemples de l’església de Borrassà, amb un interior gòtic (per bé que del segle XVII) i una façana i campanar setcentistes o fins i tot l’Escala, que també és una església gòtica que estrenarà façana durant el set-cents.

 

En coneixem alguns dels artífex: un tal Romuald Vilar a Borrassà, Francesc Soriano a l’Escala. Però quina relació tingueren (si en tingueren) aquests mestres d’obres amb la fortalesa de Sant Ferran? Certament, els Soriano -als quals Carles Dorico els hi dedica un estudi amb noves i interessants aportacions al darrer volum dels “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”- són una nissaga de mestres de cases que arrelarà a Girona, on faran nombroses obres a la ciutat i també els trobarem en d’altres esglésies més fora de l’òrbita figuerenca com la de Vilobí d’Onyar, com també podem trobar el gironí Pere Albrador a l’església garrotxina de Tortellà, però desconeixem si aquests participarien d’alguna manera, com també els altres artífex menys coneguts de l’església de Borrassà –i els que resten en l’anonimat encara- en les obres del castell de Sant Ferran.

La qüestió roman, doncs, de moment sense resposta. Esperem que ben aviat s’endeguin nous estudis que permetin dibuixar amb precisió una cartografia de l’arquitectura setcentista empordanesa –encara molt mal coneguda- que permeti determinar la importància i la influència del que podríem anomenar “l’estela de Sant Ferran”.

Esgrafiats setcentistes: un llarg camí per recórrer

dimarts, 14/02/2012

Tots coneixem els magnífics esgrafiats de la casa del gremi dels Velers o els de la també casa gremial dels Revenedors, que serien dels exemples més destacats –i també posats en valor- d’esgrafiats setcentistes ala Barcelona vella. Tampoc ens passen desapercebuts els del Palau Maldà, a la façana del carrer del Pi, o els d’algun altre immoble que s’hagi restaurat recentment, com el del carrer d’en Carabassa. Però això no vol dir que no hi hagi nombrosíssims exemples, també a Barcelona i en ubicacions tan estratègiques com les dels anteriors, que es troben en un estat lamentable o si més no crític de conservació. Un exemple el tenim al núm. 47 del carrer Boqueria, cantonada amb Banys Nous, precisament en l’antic emplaçament dels banys “nous” que es construïren a mitjans del segle XII amb llicència de Ramon Berenguer IV. Es tracta d’una casa del segle XVIII, amb notables esgrafiats amb motius vegetals i de rocalla i una data ben primerenca (1716) incisa en una llinda, el que ens faria pensar que aquesta faria referència a la construcció de la casa, mentre els esgrafiats serien posteriors, essent com són a majoria dels que es conserven, de la segona meitat del XVIII. En tot cas, esperem que sigui la tesi de Montserrat Villaverde –que anhelem fa temps!- la que ens pugui aportar més llum i nombroses dades sobre els esgrafiats setcentistes barcelonins.

Per bé que l’esgrafiat com a tècnica ha estat més estudiat des del punt de vista del Modernisme –tant des del punt de vista barceloní com en d’altres monografies locals, com la que féu G.Vendranes en el cas de Martorell-, cal assenyalar que en d’altres indrets de Catalunya també trobem esgrafiats interessantíssims –alguns més coneguts, com els de l’església de Sant Celoni o els de can Masferrer (aquests estudiats per Ramon Ripoll Masferrer)- però que de tota manera han rebut fins ara poca atenció dels especialistes, sobretot en testimonis menys espectaculars però no per això poc interessants, com els del santuari de La Gleva o els de la porta d’accés al recinte del monestir de Santes Creus, així com exemples pertanyents a l’arquitectura civil de caràcter privat, com el mas Noguer de Segueró (Beuda, Garrotxa), els del Casal dels Montoliu, al Morell (Tarragonès), o els de Cal Gener de Les Peces (Albinyana, Baix Penedès), restaurats fa poques dècades.

Tot i això, cal felicitar el fet que, per exemple, ala Casa Parrella de Vic –que compta amb salons decorats pel “Vigatà”-, uns bellíssims esgrafiats han sortit novament a la llum després de la restauració de l’edifici –com Domènech i Montaner ja restaurà i “modernitzà” els de l’olotina casa Solà-Morales a començaments a finals del segle XIX, quan en transformà la façana. Finalment, voldria destacar com a curiositat els esgrafiats dela Casa Sastre de Piera (Anoia), que són tot just de la primera meitat del segle XX, obra de Ferran Sala –precisament el responsable de la restauració dels esgrafiats de la casa del gremi dels Velers-, però realitzats en el més pur estil “setcentista”, amb representacions d’arts i oficis i amb molts pocs detalls que en delaten la “contemporaneïtat”, com en el cas del santuari maresmenc de La Cisa, a Premià de Dalt, on malgrat l’edifici és del XVIII -com també en el cas de cal Sastre de Piera-, els esgrafiats són de 1925.  

 

El barroc amagat als peus de la Mussara

dimarts, 14/02/2012

Quan hom circumval·la Reus i s’enfila fins a l’Institut Pere Mata, sembla que ja ho ha vist tot, i que el Camp tarragoní s’estén als seus peus sense secrets. Però no us refieu de les aparences i aventureu-vos encara per la carretereta que va a Maspujols, l’Aleixar i Vilaplana, des d’on es pot seguir fins a Prades, per la serra de la Mussara, o es pot baixar fins a la Selva del Camp. Haurem fet una giragonsa a l’esquena de Reus i retrobarem el Camp -la plana-, dominada per la talaia del santuari de Paretdelgada i on ens rebrà novament la voluminosa església cinc-centista de Sant Andreu, fruit de la col·laboració de Jaume Amigó i Pere Blai, que feren un temple del tot diferent al coetani i encara gòtic Sant Joan de Valls.

En aquest raconet de món d’esquena a Reus i a la Selva–i que així es manté prou lluny (almenys visualment) del monstre petroquímic-, els poblets us saluden amb temples notoris per bandera. Les de Maspujols i l’Aleixar són esglésies de finals del segle XVII, de manera que podríem considerar-les unes primerenques “catedrals del vi”, ja que seria sobretot durant el segle XVIII que les esglésies tarragonines eclosionaren, fruit dels guanys del comerç d’aiguardent –precisament l’arquitectura religiosa setcentista de la diòcesi de Tarragona fou estudiada per Anna Serra Masdéu a la seva tesi doctoral, que recentment ha aparegut en forma de llibre.

Les que ens ocupen serien esglésies un xic anteriors, més deutores de l’arquitectura de Fra Josep dela Concepció (que havia treballat ben a prop, tant a Reus com a Tarragona) i en última instància d’aquell “renaixement” insòlit que un segle abans havia inoculat l’anomenada (i abans esmentada, per mitjà dels seus artífex) “Escola del Camp”, tan estudiada per Marià Carbonell. L’interior d’aquestes esglésies en recupera vagament les formes, filtrades per la praxi conventual de Fra Josep (fill d’aquestes terres, nascut a Valls com a Josep Fuster) i les façanes s’acaben amb un frontó triangular senzill –amb el característic òcul al centre-, amb alerons a banda i banda -en el cas de l’Aleixar- que dissimulen el doble vessant de la coberta. La porta de l’església de l’Aleixar és més barroca, ben segur acabada al segle XVIII i que recorda una mica la de Sarral (hi treballaria el mateix Jaume Monguillod?).

 

I és que l’esponerós segle XVIII també visità aquests edificis i hi deixà la seva empremta: a Maspujols sota la forma d’un esvelt campanar, un dels més reeixits de la zona, i a l’Aleixar en una capella magnífica que ara estan restaurant i que alberga una singular relíquia, la de la “Santa Fímbria” -un bocí de la vora de la túnica de Jesús. Amagats en una daurada pols de segles, que va preservar com en un miracle tots els retaules de l’última guerra, hi floreixen estucs de mans i sensibilitats italianes, que avui tornen a la llum (literalment, perquè són estucs plens de llum!) i a la vida de la mà dels professionals de Lesena (amb Pau Arroyo al capdavant), tot esperant que algú en desvetlli, algun dia, altres secrets més ben guardats.