El barroc amagat als peus de la Mussara

Quan hom circumval·la Reus i s’enfila fins a l’Institut Pere Mata, sembla que ja ho ha vist tot, i que el Camp tarragoní s’estén als seus peus sense secrets. Però no us refieu de les aparences i aventureu-vos encara per la carretereta que va a Maspujols, l’Aleixar i Vilaplana, des d’on es pot seguir fins a Prades, per la serra de la Mussara, o es pot baixar fins a la Selva del Camp. Haurem fet una giragonsa a l’esquena de Reus i retrobarem el Camp -la plana-, dominada per la talaia del santuari de Paretdelgada i on ens rebrà novament la voluminosa església cinc-centista de Sant Andreu, fruit de la col·laboració de Jaume Amigó i Pere Blai, que feren un temple del tot diferent al coetani i encara gòtic Sant Joan de Valls.

En aquest raconet de món d’esquena a Reus i a la Selva–i que així es manté prou lluny (almenys visualment) del monstre petroquímic-, els poblets us saluden amb temples notoris per bandera. Les de Maspujols i l’Aleixar són esglésies de finals del segle XVII, de manera que podríem considerar-les unes primerenques “catedrals del vi”, ja que seria sobretot durant el segle XVIII que les esglésies tarragonines eclosionaren, fruit dels guanys del comerç d’aiguardent –precisament l’arquitectura religiosa setcentista de la diòcesi de Tarragona fou estudiada per Anna Serra Masdéu a la seva tesi doctoral, que recentment ha aparegut en forma de llibre.

Les que ens ocupen serien esglésies un xic anteriors, més deutores de l’arquitectura de Fra Josep dela Concepció (que havia treballat ben a prop, tant a Reus com a Tarragona) i en última instància d’aquell “renaixement” insòlit que un segle abans havia inoculat l’anomenada (i abans esmentada, per mitjà dels seus artífex) “Escola del Camp”, tan estudiada per Marià Carbonell. L’interior d’aquestes esglésies en recupera vagament les formes, filtrades per la praxi conventual de Fra Josep (fill d’aquestes terres, nascut a Valls com a Josep Fuster) i les façanes s’acaben amb un frontó triangular senzill –amb el característic òcul al centre-, amb alerons a banda i banda -en el cas de l’Aleixar- que dissimulen el doble vessant de la coberta. La porta de l’església de l’Aleixar és més barroca, ben segur acabada al segle XVIII i que recorda una mica la de Sarral (hi treballaria el mateix Jaume Monguillod?).

 

I és que l’esponerós segle XVIII també visità aquests edificis i hi deixà la seva empremta: a Maspujols sota la forma d’un esvelt campanar, un dels més reeixits de la zona, i a l’Aleixar en una capella magnífica que ara estan restaurant i que alberga una singular relíquia, la de la “Santa Fímbria” -un bocí de la vora de la túnica de Jesús. Amagats en una daurada pols de segles, que va preservar com en un miracle tots els retaules de l’última guerra, hi floreixen estucs de mans i sensibilitats italianes, que avui tornen a la llum (literalment, perquè són estucs plens de llum!) i a la vida de la mà dels professionals de Lesena (amb Pau Arroyo al capdavant), tot esperant que algú en desvetlli, algun dia, altres secrets més ben guardats.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús