Cases senyorials d’Ivars d’Urgell: “de Cal Segarra a Cal Segarreta”

La plana urgellenca del segle XVIII ens remet irremissiblement a la història d’aquest territori “abans del Canal”, és a dir, abans de la construcció del Canal d’Urgell –projecte anhelat almenys des del segle XVI i que al darrer terç del XVIII endegà la dinàmica, per bé que efímera, Societat Econòmica d’Amics del País de Tàrrega, que fou la primera d’aquesta naturalesa en constituïr-se a Catalunya.

Abans de l’arribada de l’aigua, l’Urgell era aspre i eixut, com els noms d’alguns llogarrets que hi havia i que ja no existeixen, com “Sarcènit” o “Escarabat”, de nom tan contundent com el poble d’”Utxafava” (avui reconvertit en el més amable “Vila-sana”). Ja sabem que el nom no fa la cosa, però aquest era el “clot de l’infern” abans de l’arribada de l’aigua, que fins llavors nomésla Verge de l’Horta –l’ermita de la qual també es troba a Ivars- podia concedir-ne la gràcia (per bé que l’any 1783 les pluges en foren tant, d’excessives, que l’aigua entollada va donar lloc a la terrible epidèmia de tercianes que va assolar el Pla urgellenc).

Però aquests temps també deixaren, entre els comuns habitatges de tàpia en un territori sense pedra, grans casals de notable arquitectura, com els dos que senyoregen la vila d’Ivars i la història dels quals sovint és confon: són Cal Sant i Cal Segarreta.

La primera és a la plaça Major, situada perpendicularment a l’església i l’altra és a uns cent metres, presidint una plaça posterior. Dic que les dues cases es confonen, perquè totes dues apareixen –o n’apareixen imatges, més ben dit- a Les cases senyorials de Catalunya, el llibre d’Oriol Pi de Cabanyes, amb les fotografies de Marta Povo, quan en realitat allà només es glosa Cal Segarreta, que esdevingué la més important de les dues.

La barreja de les dues cases, però, es deu a vicissituds històriques: Cal Sant abans tenia el nom de Cal Segarra i aquests estaven emparentats amb els marquesos de Cruïlles, que tenien possessions a la vila. Fou un cabaler d’aquesta casa, Jaume Segarra, qui fundà Cal Segarreta (en referència diminutiva a la casa pairal), havent-se enriquit amb la criança de mules. Qui va construir la casa com avui la coneixem, però, fou Pere Segarra, al darrer terç del segle XVIII –i coincidint amb la construcció de l’església parroquial-, qui farà construir al seu interior una capella dedicada a Sant Pere, l’existència de la qual s’evidencia pel petit campanaret integrat a la façana de la casa. I el cas és que amb el temps, Cal Segarreta va passar per davant de Cal Segarra, que va anar a menys i es va acabar venent i segons expliquen, a causa de l’afecció al joc, a l’amo “li van haver de pagar l’enterrament els de capitania”.

Però avui totes dues són cases nobles, austeres potser per mor de la geografia on es troben i que estalvien parcialment la pedra, que arriba només fins a mitja alçada de les façanes, però que tornem a trobar a la part posterior dels edificis, en grans galeries posteriors de grans arcades, mirant al sud. A cal Segarreta, les columnes que separen els arcs tenen la base en elaborada forma de bulb, com a la Universitat de Cervera. El mestre d’obres Francesc Albareda utilitzaria també els acants de les columnes a les portades de les esglésies de Maldà i del Palau d’Anglesola. L’aigua encara tardaria a arribar (i amb l’aigua, el còlera), però el segle XVIII deixà una empremta definitiva en la fesomia de la vila i ens llegà els edificis més interessants que s’hi conserven.

Comparteix

    Comentaris

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús