Sant Magí de la Brufaganya: d’eremitoris i anacoretes

La serra de la Brufaganya, a l’extrem meridional dela Segarra històrica, té una màgia indiscutible, com ho corrobora el fet que el Sant Magí, anacoreta que hi vivia, va fer brollar una font del no res per apaivagar la set dels seus perseguidors –els romans que el van martiritzar, per allà al segle III. La tradició el situa enterrat en aquest lloc, on des del segle XIII hi existiria una església, completament renovada l’any 1732 per mestres d’obres cerverins, quan els dominics tenien cura del lloc i hi havia establerta una petita comunitat des de 1603, amb el patrocini dels Barons dela Llacuna.

Precisament serà a Cervera on (juntament amb la ciutat de Tarragona i la més propera Santa Coloma), Sant Magí gaudirà d’una devoció ciutadana més arrelada, ja que no només hi té capella, sinó que en pren el nom tot un barri sencer. De seva la popularitat en donen compte les excepcionals imatges antigues, preses per Àngel Toldrà Viazo, que mostren el “presumpte” sepulcre del sant tot cobert dels ex-vots oferts pels fidels.

Però la màgia d’aquesta serra quasi verge i d’una bellesa esquerpa sense massa concessions al lirisme, ve donada també per la proliferació d’antics eremitoris, que recorden la vocació anacoreta del sant. Serà precisament des de la fundació de la comunitat conventual, que comencem a trobar documentades les capelles-eremitoris construïdes pels propis frares que volien seguir l’exemple de Sant Magí.

D’aquesta manera, l’any 1606 tenim notícia d’un tal P. Jordi de Mendoza, organer portuguès, que havent vist aquell lloc, demanà als seus superiors per instal.lar-s’hi i esmerçar, en el redreç d’una ermita, les estrenes dels orgues de Montserrat i de Santa Caterina de Barcelona, que estava construint. D’altra banda, l’ermita de Sant Jacint fou fabricada per Fra Ciprià Mur aprofitant la cinglera de la serra, pels volts de 1606. El mateix any també s’acabava l’ermita de Sant Ramon, que fou excavada a la roca pel P. Fra Pere Màrtir Bosch.

L’ermita de Santa Caterina fou començada pels P. Fra Francesc Massó i Fra Bernat Serra i fou inaugurada l’any 1607, quan sembla que el P. Fra Pere Calçina tenia moltes carretades de pedra acumulades per tal de construir una ermita dedicaca a Sant Pere Màrtir, però l’obra mai es va dur a terme. També es té constància d’una ermita de Sant Vicenç, que l’any 1607 volia edificar un tal Fra Vicenç Senjoan, però de la qual tampoc es té constància d’haver estat finalment conclosa, com l’ermita dels Sants Apòstols, que era la més gran de totes i construïda per un tal “mestre Giralt”.

Imagen

Tots aquests testimonis documentals, recollits en el seu moment per Sanç Capdevila, situarien la serra dela Brufaganya com un dels espais eremítics més interessants i prolífics de Catalunya, segurament només comparable amb el “desert” carmelità de Sant Hilari, a la Vall de Cardó (a la Ribera d’Ebre), estudiat per Carme Narvàez (vegeu: http://www.raco.cat/index.php/Recerca/article/view/27189/122944 ), si bé el de Sant Magí seria més primerenc. I encara avui, hom difícilment trobaria un lloc millor per enretirar-s’hi del brogit qüotidià.

Comparteix

    Comentaris

    • Josep M Carreras Tarragó

      23/02/2012 - 11:45

      El camí que mena als eremitoris actualment es troba en fase de reconstrucció, però els edificis com a tals estan enrunats (i el dels Apòstols totalment desaparegut) Dels altres, per desgràcia, en queden ben poques restes. Amb tot, es pot arribar (amb precaució) a les dues coves que hi ha al cingle, a redòs del santuari.

    • marietadelafont

      23/02/2012 - 12:17

      Moltes gràcies! Li ho comunicaré a una amiga que m’ho va demanar. Jo també tinc ganes de fer-lo -la meva besàvia havia nascut a l’hostal, vora el santuari. És un lloc molt especial!

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    *

    Normes d'ús