El secret dels boscos de Pinell: l’església de Sant Pere de Madrona

Arribar a Madrona per entre els boscos de Pinell del Solsonès sempre resulta agradable, sobretot si és la primera vegada i s’hi ve des del cantó de dalt; la sorpresa de la panoràmica que se’ns obre al davant és majúscula: un imponent absis romànic amb notable decoració llombarda de voluminoses lesenes -esdevingudes semi-columes- senyoreja la part alta, malaguanyada ruïna de la primitiva església. A sota, un gran temple barroc de la segona meitat del set-cents amb campanar de torre centra l’atenció absoluta, malgrat estar voltat d’algunes cases que conformaven el llogarret.

Desafectat el gran temple romànic, l’església parroquial de Santa Maria i Sant Pere de Madrona se’ns presenta com una església de grans dimensions –més encara per la singularitat de l’indret on es troba. De la seva construcció en sabem que en un principi fou contractada pel mestre d’obres Francesc Pons, constructor del palau episcopal de Solsona i d’altres esglésies notables com la d’Ivorra. Però no sabem per quin motiu el document contractual fou cancel•lat i se’n realitzà un altre a favor de Jaume Fornell, mestre d’obres de Tentellatge.

Això era l’any 1771 quan encara era bisbe Fra Josep de Mezquía, mercedari (valent defensor de la prèdica en català) i promotor d’obres notables –malgrat sempre hagi quedat a l’ombra del seu successor, Rafael Lasala, el bisbe “il•lustrat” per execel•lència de la diòcesi solsonina-, com l’engrandiment del convent de Sant Ramon de Portell o la construcció de la capella i retaule de la Mercè a la catedral de Solsona, on també acabaria la façana i portada occidentals. A diferència del bisbe Lasala, apòstol d’un classicisme més contingut, Mezquía va emparar l’activitat de Carles Morató a Solsona, en el moment àlgid de la seva retaulística. I de fet, la de Madrona és una església que connecta perfectament amb la sensibilitat artística de Mezquía i les obres que promogué, al mateix temps que sembla beure encara d’algunes fonts “moratonianes”, amb la bicromia de la façana ocasionada pel contrast entre l’arrebossat i la pedra, que en dos franges verticals defineix l’estructura interna del temple i recorda una mica les maneres de l’església de Rupit, amb el coronament ondulat que tanta fortuna havia fet per tota la geografia catalana i en temples dels Morató com el mateix de Rupit, el de Sant Boi de Lluçanès o el de Sant Bartomeu del Grau.

 

Però com tot el territori dels boscos de Pinell, l’església de Madrona també guarda el seu secret a l’interior: unes magnífiques grisalles que decoren la superfície dels murs, ignotes i superbes i que prou són ben dignes de tot un “Vigatà”, que també utilitzà la grisalla als salons barcelonins del Palau Moja i del Palau del Bisbe. Madrona queda lluny, de la “capital”, però les pintures de Sant Pere demanen a crits que algú se les miri i en desperti la memòria; una memòria d’almenys dos segles que convindria reivindicar.

 

Comparteix

    Comentaris

    • Francesc

      25/02/2012 - 09:23

      Carai, Maria, quines pintures més interessants! Jo no les faria del Vigatà, però.Tens raói que s’ha d’estudiar.

    • marietadelafont

      25/02/2012 - 14:51

      Són una “descoberta” de fa vint anys, en veritat. L’església només s’obre un cop a l’any (el dia del meu sant!) per bé si alguna vegada t’interessa suposo que podria aconseguir la clau. Això del Vigatà ho deia no pas per fer cap atribució (pas du tout!), sinó per comparar-ho qualitativament amb un dels millors pintors de l’època i que també utilitza la grisalla. En realitat, no en tinc ni remota idea…Però sigui qui sigui, a mi em semblen molt bones (i sobretot per ser on estan)! Haurem d’anar a visitar a mossèn Bartrina per si de cas.

    Escriu un comentari

    (*) Camps obligatoris

    Normes d'ús